Reflexions: 1992, l'any que em vaig enamorar dels videojocs

No pretenc que aquest títol sigui clickbait en fer-lo tan abstracte com espero que atractiu, o potser sí, i que el nombre de visites s'acosti, per una vegada i sense que siguin bots estrangers, a les tres xifres. Però la veritat és que l'altre dia reflexionava sobre la meva història amb els videojocs i em vaig adonar que, tot i que hi ha hagut moments de la meva vida que han marcat un abans i un després en matèria de videojocs, hi va haver un punt d'inflexió molt important l'any que esmento al títol.

Perquè va ser llavors que vaig tenir per primer cop experiències amb jocs i consoles que em van fer passar de l'afició que tenia a casa amb l'ordinador durant la meva infantesa més tendra a la clara preferència pels videojocs com a mitjà d'oci, fregant l'obsessió, que es va gestar una mica abans de la meva adolescència i que, malgrat una malaurada i malbaratada pausa en arribar a la majoria d'edat i la primera parella, va revifar a la vintena ben entrada i encara ara, dues dècades després, amb els 44 anys fets, m'ocupa bona part dels pensaments.

Per ser precisos, en realitat estaríem parlant de quan jo feia quart d'EGB, així que segons en quin trimestre passés el primer que relataré potser va ser tècnicament encara l'any 1991, però com que no tenim manera de comprovar-ho perquè no està registrat enlloc, suposarem que va succeir passat el Nadal, quan ja feia més bon temps. 

I va passar que vaig anar a casa d'un amic per primer cop a la vida. Sí, em consta que amb nou o deu anys anava una mica tard, però coses de pares... El cas és que vaig anar a casa del meu amic Frederic, que com que ho havíem planificat amb antelació m'havia estat parlant de la seva consola i del Super Mario Bros., a mi, que venia de gaudir -i sempre ho agrairé- d'un MSX i un catàleg meravellós, però que no tenia experiència amb cap altra màquina que permetés jugar a videojocs ni sabia de la seva existència. Altres persones us diran que coneixien diversos microordinadors o que tenien la Master System des dels sis anys, però és la seva història, no la meva. I el que em vaig trobar va ser el que veieu a la imatge amb què comença l'article.   

És una anècdota que he explicat diverses vegades quan l'ocasió ha estat adequada, però el cas és que va ser llavors que vaig veure per primer cop, en moviment, aquells dibuixos que m'havia estat fent en Frederic per fer-me salivar, tot i que també em van fer salivar els Conguitos que vaig provar per primer cop en aquell moment i que encara ara, 34 anys després, em transporten a aquella tarda en el que es coneix com a record proustià. Recordo també que estàvem asseguts al peu del llit dels seus pares, on la clònica de la NES de la foto -que jo llavors no sabia que fos clònica de res- estava connectada a un televisor en una tauleta, em penso, i on vam jugar també al Mario Bros.

Aquell és un record molt especial per a mi, i va suposar el meu primer contacte amb les consoles de 8 bits, que després aniria coneixent més a través de les Hobby Consolas que em vaig anar comprant i que em mostraven títols, personatges i consoles que existien en una indústria que fins feia poc em pensava que es reduïa al que jo tenia a casa. Per tant, aquell 1992 estava sent ja cabdal en la meva història com a videojugador, de moment amb l'entrada a l'univers Nintendo, al qual encara no posava nom, i amb el descobriment d'un munt de possibilitats a través de les pàgines de les revistes. 

A partir d'aquell moment, per molt que m'estimés el meu MSX i encara hi jugués quan els meus pares em deixaven, que solia ser una estoneta els caps de setmana i si havia estat bon minyó, vaig començar a voler més, a voler entrar en aquella part dels videojocs que eren les consoles, i com que m'havia enamorat del que havia vist en aquella consola Creation, el primer objectiu va ser tenir-ne una. En algun moment vaig saber, gràcies a les revistes, que la màquina autèntica era el que llavors anomenàvem "la Nintendo", i vaig començar a demanar-la, però era cara i després de tantejar els avis per saber si en aniversaris i sants col·laborarien en l'ampliació de la meva videoteca, vaig veure que era difícil convèncer-los quan ens movíem entre 8.000 i 9.000 pessetes per cartutx. 

I el petit Moroboshi era pragmàtic, i un altre company m'havia començat a parlar i també fer dibuixets d'una cosa meravellosa que es deia Game Boy, i que anava molt més enllà del més semblant que havia vist jo fins llavors, que era la Game & Watch del Donkey Kong II. Ironies de la vida, actualment són més cares les Game & Watch que les Game Boy. El que no era tan car eren els jocs, que vorejaven les 5.000 pessetes, i ja veia que així tindria la possibilitat de tenir-ne molts.
 

I els meus pares, com ara entenc millor que llavors, eren reticents a comprar-me qualsevol màquina de videojocs, si ja tenia l'MSX. En realitat, hi tenia (i hi tinc) molts jocs i encara ara són perfectament jugables, però la canalla vol la novetat, vol més, i allò que veu que els altres tenen ho desitja. Així que vaig estar donant-los la tabarra i finalment se'm van plantejar dues opcions: una clònica de la NES amb molts jocs en memòria, però que pel preu que tenia em van dir que no rebria més jocs -recordem que llegeix els oficials de la NES, també-, o una Game Boy, que suposo que els va fer més gràcia amb el meu argument que era "com l'ordinador però portàtil". I va caure una Game Boy per 14.990 pessetes, amb el Tetris. 

Aquella meravella tecnològica va ser, doncs, la meva primera consola, encara que no podré evitar associar-la per sempre a un fet tràgic, i és que la vam comprar junts amb la idea de guardar-la fins que arribés el meu sant -a casa fèiem els sants com si fossin aniversaris, en qüestions de regals-, però me la van avançar uns dies per distreure'm de la sobtada mort de la meva àvia paterna, la primera defunció propera que vam patir a la família. Així doncs, també en temes personals 1992 va ser un punt d'inflexió, en aquest cas negatiu.

Una mica abans que això passés, precisament al bar de sota de casa dels meus avis, i des del carrer, vaig veure una cosa que em va deixar bocabadat, com també he explicat moltes vegades. Un joc de lluita amb uns gràfics i uns personatges al·lucinants (un d'ells portava la roba d'en Goku i feia el kame hame ha i tot!), i uns escenaris bells i amb elements destructibles, que es deia Street Fighter II. 

No vaig ser un nen d'anar a les recreatives, tampoc era un món que tingués gaire present, i de tota manera m'estimava més guardar-me les monedes de cent pessetes que em donaven per comprar-me coses que no pas "perdre-les" en experiències massa curtes per culpa de la meva manca d'habilitats, però alguna rara vegada sí que vaig fer-hi alguna partida en càmpings i llocs així. Jugar-hi seriosament, però, és quelcom que trigaria en fer, a la Super Nintendo d'un amic, encara que això ja pertany a 1993 ben entrat i queda fora del tema d'aquesta entrada. 

En qualsevol cas, 1992 va ser l'any que vaig conèixer aquest joc llegendari i em va impactar enormement, tot ensenyant-me el que els videojocs eren capaços de fer, a mi, que venia del Yie Ar Kung-fu com a cosa més semblant que havia vist. 

Es dona la circumstància que, si no ho recordo malament, el dia que vam anar a comprar la Game Boy en una d'aquelles llegendàries botigues del port de Barcelona, on s'aconseguien preus que no es veien enlloc més -també perquè de vegades els jocs eren d'importació en comptes de PAL, i per alguna raó llavors encara no eren més cars pel fet de venir de fora-, vaig descobrir, exposada, una nova consola, la Super Nintendo, amb un Super Mario World que cíclicament s'anava posant en attract mode o mode demostració.

Vaig al·lucinar, era la primera vegada que veia una consola de 16 bits, però també vaig al·lucinar amb el preu: era una primera remesa, suposo, i valia prop de 45.000 pessetes, i el meu instint em deia que si ja m'havia costat convèncer els pares perquè em compressin una màquina de 15.000, valia més que no mostrés cap dubte o em quedaria sense res.

Explico això perquè aquell any també va ser l'any en què vaig descobrir la 16 bits de Nintendo, però tot i que va ser la consola que va tenir en exclusiva temporal el meu adorat Street Fighter II, i així hi vaig jugar més endavant, com he dit abans, quan havia passat un temps prudencial des de l'arribada a casa meva de la Game Boy, a la qual vaig dedicar i encara dedicaria moltíssimes hores per la versatilitat que m'aportava, la consola que vaig demanar a continuació, sense que la Super Nintendo deixés d'agradar-me, va ser una Mega Drive. 

El culpable va ser aquest Sonic the Hedgehog que, si bé el 1992 ja feia temps que era a les botigues, jo només coneixia de fotos a les revistes, com tants altres jocs de la Mega Drive i la pròpia 16 bits de Sega. La relació que té això amb 1992 és més tangencial: uns tiets meus es van comprar una segona residència al desembre de 1992, i quan vam començar a anar-hi un cosí meu més gran hi portava la seva Mega Drive, que jo no li havia vist a casa, i va ser llavors quan vaig veure la mascota de la companyia movent-se de debò i a partir de llavors el meu objectiu va ser, com a consola de sobretaula, aquella elegant màquina negra. Però això no va passar fins al 1994.

Diguem, doncs, que de la mateixa manera que podria ser que hagués descobert el Super Mario Bros. a finals de 1991 -encara que estic força convençut que va ser el 1992-, podem fer una mica els ulls grossos i ficar amb calçador l'impacte de la Mega Drive en mi dins l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona, si bé en aquest cas estic seguríssim que va ser ja el 1993. Un any, per cert, en què vaig començar a relacionar-me més amb el que encara ara és el meu millor amic, en Christian, que em va ensenyar finalment una NES autèntica, a més d'una Master System II i una Atari 2600 del seu pare, sistemes tots tres que molts anys després em va acabar regalant quan ja no els feia servir. I va ser l'any, també, en què va entrar a la classe un company nou, en Jordi, que tenia a casa seva un temple del videojoc envejat per tots les nanos que jugàvem amb maquinetes, amb moltes consoles i moltíssims jocs, cosa inusual als onze anys, i on vaig provar, ara sí, com deia abans, l'Street Fighter II de la SNES i molts altres jocs del Cervell de la Bèstia.

Sigui com sigui, tornant a 1992, aquell any del meu desè aniversari van tenir lloc com a mínim els esdeveniments que he relatat als paràgrafs d'abans de parlar de la Mega Drive, i em van orientar d'una determinada manera pel que fa a aficions en general, i videojocs en particular, perquè va ser com obrir una porta a un món immens i tremendament atractiu del qual jo només coneixia, fins a aquell moment, una petitíssima part. I aquí em teniu, parlant de videojocs setmanalment des de fa 17 anys, en part per culpa de les coses que van passar en fa 34.

Reflexions: La meravella del descobriment

L'altre dia em vaig posar a reflexionar, de cop, sobre la manera amb què percebem els videojocs i com aquesta ha canviat amb els anys. És possible que alguna vegada n'hagi parlat per sobre, de com no ens fa la mateixa il·lusió ni ens meravella de la mateixa manera ara, d'adults i amb poder adquisitiu i la innocència perduda, aconseguir un videojoc o una consola que volíem, però avui volia parlar, en aquesta secció, de la nostra capacitat de meravellar-nos amb el descobriment dins del món dels videojocs, d'una manera més concreta, i amb els jocs pròpiament dits.

Quan jo era petit i vaig començar la meva trajectòria com a videojugador tenia un MSX, com he explicat tantíssimes vegades. Llavors, cada nou joc que executava des d'un menú on havia d'escriure un número i prémer l'Enter -així era com m'arribaven els disquets amb jocs, evidentment pirates sense que jo sabés ni tan sols què volia dir això- era un full en blanc, un cúmul de possibilitats infinites que després es podia traduir en una alegria o una decepció, però la novetat, no saber què em trobaria, era tremendament excitant.  

Era petit i jugava com podia, i una cosa que em meravellava era descobrir pantalles noves dels jocs als que intentava jugar. El simple fet de passar-me'n una i veure com era la següent, que fins llavors no podia saber com era, era el descobriment en la seva expressió més pura.

Sempre explico que la primera vegada que vaig veure la segona pantalla del Circus Charlie va ser, en realitat, gràcies a la meva germana, que en aquell moment tenia uns 4 anys pels meus 5, però pel cas és el mateix: veia per primer cop un escenari que no havia vist mai, malgrat que havia intentat saltar per dins dels cercles de foc amb el lleó de la primera pantalla múltiples vegades. Aquest és un dels records més antics i estimats que tinc de la meva història com a videojugador. 

A la mateixa màquina puc posar més exemples, com anar-me trobant pantalles nocturnes al Magical Tree, cadascuna de les pantalles de l'Athletic Land, amb el seus reptes que recompensen amb una de nova i el seu respectiu desafiament, poder participar en una nova prova atlètica al Track & Field o haver d'enfrontar-me a un oponent nou al Yie-ar Kung Fu, a la imatge.

Allò era meravellós, tant si era pels escenaris com si hi havia mecàniques i desafiaments nous. També acostumava a suposar la mort immediata per inexperiència, però sabent que hi podia tornar a arribar ja encarava el fet de tornar a començar amb una altra actitud, la de l'autosuperació. I si alguna vegada m'acabava algun joc i veia la pantalla del final, o els crèdits, també era un moment fantàstic.

Com deia més amunt, el descobriment també era el dels propis jocs. El meu MSX estava nodrit per uns disquets que el meu pare aconseguia a la feina, no m'ha sabut mai explicar gaire bé -o no se'n recorda gaire ara que a mi m'ha sortit la vena "arqueològica", dècades després d'aquella època- de qui ni per què. 

Eren disquets que arribaven amb una periodicitat irregular, i que sempre provava amb delit, sense saber què coi hi hauria. En alguns hi havia brossa, en d'altres trobava una mica de tot, també hi havia algun joc que ja tenia en altres disquets, em resultava particularment il·lusionant descobrir-hi seqüeles d'altres jocs, amb major o menor fortuna, i de vegades hi trobava jocs que m'encantaven, com el Ninja Jajamaru-kun, a la imatge, que era un dels meus preferits i que encara ara és una de les meves debilitats, sobretot havent-me'l passat en versió Famicom fa un temps a la Switch, com vaig explicar en aquesta entrada. Però l'origen d'aquest amor és a la meva infantesa.

Descobrir noves màquines i tecnologies, és clar, també era meravellós. Fins i tot el concepte de consola, perquè jo venia d'un MSX i, tenint amb prou feines una idea vaga de l'existència d'altres ordinadors, a l'escola vaig descobrir que hi havia uns aparells dedicats exclusivament als videojocs -l'ordinador de casa en teoria servia per a diverses coses, encara que només hi juguéssim- que es deien consoles.

Vaig descobrir, primer, la NES i la Game Boy, i uns jocs i uns gràfics espaterrants per al jo de 9-10 anys, i en anys posteriors tot un món que fins llavors ignorava, amb personatges molt populars i títols que apareixien en revistes especialitzades i tot. Cada nova consola, nou joc o nova generació de sistemes de videojocs domèstics comportava algun moment de badar la boca i tenir els ulls com unes taronges davant de gràfics, sons o jugabilitat que arribaven a nous límits. També fora de l'àmbit domèstic, és clar, amb moments d'epifania com el de la recreativa de l'Street Fighter II.  

Aquesta sensació de descobriment és quelcom que, suposo que d'una manera inevitable, s'apaivaga amb els anys, perquè anem madurant, ens anem fent grans, i perdem aquella innocència i aquella capacitat de deixar-nos impressionar de la infantesa. És curiós, perquè entenc que és una qüestió evolutiva i, per tant, hauria de ser una millora, ja que ens fa estar més preparats per a qualsevol cosa, ens fa ser més durs, resistents... però pel camí es perd la màgia. I a l'actualitat, les xarxes socials, que fan que sigui difícil sorprendre's per res quan ja s'ha difós pràcticament qualsevol informació i estem assabentats de futurs llançaments i "filtracions", no hi ajuden.

Ara bé, això no significa que ja no ens pugui fer il·lusió mai més descobrir alguna cosa, simplement ho vivim d'una altra manera, i en l'àmbit dels videojocs, encara que d'una altra manera, jo he continuat meravellant-me en alguns moments. Em passava l'altre dia -i em va inspirar a escriure aquesta entrada- en descobrir, al Double Dragon II de la NES (a la imatge), al qual no havia jugat mai, una pantalla en què lluites dins d'un helicòpter i la porta s'obre de tant en tant i xucla qui hi hagi a prop. Em va semblar molt divertit i em va provocar un somriure. Hi vaig perdre alguna vida, sí, però vaig somriure.

Com que m'agrada tant el videojoc clàssic i conèixer títols en si, em continuo meravellant en descobrir coses, siguin moments d'un joc, mecàniques, títols que només coneixia de nom, videojocs que no coneixia d'absolutament res, pantalles a les quals no havia arribat mai, curiositats de la història del mitjà, catàlegs de consoles que no havia tocat o anuncis de llançaments d'aquells recopilatoris de clàssics que tant m'agraden. I aquesta capacitat transformada d'il·lusionar-me em fa feliç.
 

Jocs espina: Popeye 2

Feia anys que no escrivia cap entrada d'aquesta secció que va néixer a la primera època del blog, que recordem que ja té més de 16 anys, de manera que com a ràpid recordatori -o per als nouvinguts- aclariré que hi parlo de videojocs que sempre havia volgut però no havia tingut en el seu moment per una raó o una altra.

La novetat, aquest cop, és que no només parlo del joc en si i de la meva història amb ell, sinó que hi he jugat de veritat, i gràcies a això també aprofito per fer-ne l'anàlisi. 

Popeye 2 és el nom d'aquest joc de la Game Boy que vaig aconseguir fa un parell d'anys, i que havia tornat a captar el meu interès en saber que era un joc molt car -tot i que no especialment rar- del catàleg de la consola, però que si renunciem a la capsa es torna moltíssim més assequible, i amb una mica de paciència i recerca el vaig aconseguir a un preu per sota d'aquesta mitjana que, com dic, ja era prou assequible.

Així que estic ben content de tenir aquest títol que de petit em va cridar l'atenció perquè en vaig veure imatges segurament en una Hobby Consolas, però que mai vaig arribar a buscar per comprar-me'l. A mi de petit les aventures d'en Popeye m'agradaven molt, en tinc ninots de goma i tot, i de gran em va agafar per la lectura, gràcies a la seva cuidada edició, dels còmics de la tira Thimble Theatre on va debutar i la lectura de les quals tinc aturada per manca de temps. 

En resum: en Popeye m'agrada molt. I no he jugat al clàssic de Nintendo, així com tampoc al primer Popeye de la Game Boy, del qual aquest és una falsa seqüela, perquè la jugabilitat no hi té res a veure. El primer, exclusiu del Japó, és un joc d'acció en un laberint amb vista des de dalt, mentre que el que us porto, la meva espina clavada fins fa poc, és un plataformes d'scroll lateral que va desenvolupar Copya System i va llançar Sigma Enterprises al seu país d'origen el 1991 i Activision a Occident, amb Europa el 1994, un retard brutal que no sé a què va obeir. 

Però entrem en matèria: el Popeye 2 és un joc de plataformes protagonitzat pel mariner borni més famós de la història de l'entreteniment, però en alguns moments de la primera pantalla pot recordar la primera aventura portàtil de cert lampista, sobretot pels sprites de les monedes i dels blocs. 

En Popeye empaita en Brutus, que a més de robar-li un mapa del tresor ha segrestat en Pesolet, en Wimpy i l'Olivia, i ho fa per diversos escenaris com ara una platja, coves, zones subterrànies, vaixells pirata i les seves bodegues o fins i tot sota l'aigua. 

No són escenaris exageradament inspirats ni memorables, però sí que alguns se'ns compliquen perquè poden arribar a ser una mica laberíntics i hi ha un límit de temps estricte. Tanmateix, és recomanable explorar-los i no limitar-se a buscar la sortida al més ràpid possible, perquè hi trobarem monedes (amb 100 obtindrem una vida extra) i llaunes d'espinacs, que tenen una curiosa doble funció: són el nostre mesurador de vida -comencem amb tres-, si n'acumulem cinc el nostre avantbraç es fa més gran i fem més mal als per altra banda fàcils enemics -i trenquem els blocs amb més facilitat-, i si en tenim set, cadascun dels nostres cops de puny també llançarà un projectil amb forma de... llauna d'espinacs. Si se'ns acaba l'energia, representada per aquestes llaunes, perdrem una vida. 

Les pantalles tenen diversos perills en forma d'enemics, és clar, però també punxes, forats i el propi compte enrere, que en alguna pantalla més extensa pot ser una mica massa sever. Tot i així, alguna vegada trobem un ítem de rellotge que ens dona una petita pròrroga.

Moure's per les pantalles no és excessivament problemàtic, tot i que de vegades haurem de calcular bé els salts i repetir intents, però es pot dir que el repte puja de manera notable amb els enemics del final de cadascun dels quatre mons que formen el joc, cadascun amb quatre pantalles, un boss i una pantalla de bonificació.

Aquests enemics de final de zona o món són ben estranys i temàticament de vegades no tenen res a veure ni amb Popeye ni amb l'escenari després del qual arriben, com per exemple aquest dinosaure de la imatge de dalt, però tenen en comú que són punyeterets i val més que hi arribem amb prou vida (idealment, amb les set llaunes per llançar projectils des de lluny), perquè almenys jo no he aconseguit superar cap combat sense rebre cap cop. Tenen uns patrons molt senzills, sí, però esquivar els seus atacs em sembla difícil.

En qualsevol cas, són setze pantalles (sense comptar les dels enemics finals ni les de bonificació) que fan del joc una experiència curta i fàcil, malgrat moments puntuals, i he de dir que en la meva primera partida de prova, tot i que vaig fer servir continues -n'hi ha, però compte, que no gaires-, me'l vaig passar, encara que va ser amb l'última vida de l'última continuació i perquè en el combat final em va passar una cosa ben curiosa: em vaig quedar encallat en un punt de la pantalla del que no sabia sortir, però per sort el puny d'en Popeye tocava l'enemic cada cop que se li acostava. 

Malgrat les coses dolentes que n'he dit -bàsicament, la seva baixa dificultat i una durada escassa-, estic content d'haver aconseguit aquest joc que feia temps que volia, i trobo que és un plataformes simpàtic per gaudir d'una estona de videojocs sense complicacions. Si el trobeu a bon preu, us el recomano.

 

 

Portades: Especial Double Dragon

Ja sabeu, o hauríeu de saber, que en aquesta secció comparo les portades d'un mateix joc en les diferents regions principals de llançament mundial, és a dir el Japó, els Estats Units i Europa. Són entrades que puc fer perquè de tant en tant descobreixo alguna diferència notable que m'inspira a escriure un nou post, però aquesta vegada he pensat fer un especial no sobre un joc, sinó sobre una saga emblemàtica, a través de les seves portades.

I no és una saga qualsevol, sinó la que va impulsar el gènere dels beat'em ups amb la introducció de l'ús d'objectes i armes i la modalitat cooperativa, Double Dragon. 

Un èxit absolut a les recreatives des que el va presentar Technôs Japan al món el 1987, era previsible que se'n fessin ports per a tota mena de sistemes de l'època i en diferents mercats. Al japonès, sobretot en aquells temps, era obvi que s'havia de dur a la seva NES, la Famicom, i es va fer amb aquesta portada d'estil manga que ens recorda el traç que podem veure en obres com El puny de l'Estel del Nord -d'on es diu que el joc agafa alguna inspiració- o fins i tot Saint Seiya. De fet, ja seguia en la línia del flyer dels arcades, que era pur manga vuitanter d'acció i testosterona.

A Occident es va veure una altra cosa, una portada també emblemàtica però que apostava més per una estètica estil Karate Kid, comprensible per altra banda. A Europa vam tenir si fa no fa la mateixa portada, i és la que es va emprar igualment per als molts ports que van rebre els microordinadors, així com la Mega Drive (només als Estats Units) i la Game Gear (Estats Units i Europa).

Tampoc se'n va escapar la versió de la Game Boy, que va adaptar la imatge al format quadrat de les seves capses occidentals. Però ens hi aturem una mica més perquè val la pena comparar-la amb la versió japonesa del mateix joc a la mateixa consola:

Francament més elaborat que el que ens va arribar, aquest disseny detallat i d'estil més de còmic americà que japonès, potser, es combinava amb un títol totalment en japonès -fixeu-vos que en el cas de la Famicom sí que es mostrava el títol en anglès, amb alfabet romà-, tant en forma de kanji com en els katakana que en mostren la pronunciació per a qui no domini la nostra escriptura, segurament pensant en el públic més jove del país.

La Master System també va tenir un port del joc, una portada que segurament tenim força vista si ens hem interessat alguna vegada per comprar versions d'aquest videojoc als mercats de segona mà. Així és la portada europea i americana, molt millor del que estàvem acostumats a veure al catàleg de la 8 bits de sobretaula de Sega. Bé, he dit "americana", però en un país d'Amèrica, concretament el Brasil, el Double Dragon va tenir una presentació força més modesta:

El dibuix és el mateix, però el que fa un bon logo, eh? Doncs, tot i que al país sud-americà de parla portuguesa la consola és adorada i encara belluga, sembla que a l'hora de dissenyar portades no s'hi mataven gaire. Podrien haver-la deixat tal com era a la resta d'Occident, però, oi?

Malgrat que al Japó la Master System va tenir molt poc catàleg, atès que va ser un fracàs comercial, sí que va arribar a tenir el seu Double Dragon, en aquest cas amb una portada molt diferent de la resta, però que precisament per això val la pena mostrar aquí.

 

Sabíeu que el Double Dragon va arribar a sortir per a l'MSX? Jo no. Es va comercialitzar el 1988 amb una caràtula com aquesta, va ser una creació espanyola, ignoro si amb llicència, i sembla que no va sortir gaire bé, però aquí la tenim per a la secció de portades.

 

Acabem el repàs de portades del primer joc de la saga amb la meva portada preferida, una cosa únicament americana que és la versió per a l'Atari 2600, molt pobra però amb una caràtula espectacular, digna de qualsevol còmic de superherois dels 70 i els 80. Per cert, també es va fer servir per a la versió 7800.

 

I ara continuarem amb alguns jocs més de la franquícia, però no patiu, perquè ni seran tots, ni veurem totes les versions, sinó que compararem algunes cosetes i prou. Si us ho estàveu passant bé, però, quedeu-vos, perquè encara hem de gaudir una mica més. 

El 1988 va arribar als salons recreatius el Double Dragon II: The Revenge, que va resultar que més que una seqüela era, en realitat, una versió millorada del primer joc, si més no en termes generals. Però va originar nous ports, que també van passar per un munt de màquines, com la NES, que tant al Japó com a Occident va tenir la mateixa genial il·lustració de portada, i que presentava una proposta de joc diferent de la versió arcade, amb prou encert com per ser considerada, per la majoria del públic, el millor Double Dragon II que existeix.

Aquest disseny, amb els lògics canvis de logos i altres textos, es va fer servir per a la no tan reeixida versió per a la Mega Drive, aquest cop sí al Japó, i només allà, que jugablement era més fidel a la recreativa. 

Era una imatge molt atractiva, novament d'estil còmic americà, que per als microordinadors es va agafar... com a inspiració, gairebé, perquè el resultat, com veieu aquí a sobre, sembla una còpia xinesa de basar.

I ara entrem en un tema més interessant, i és que aquest joc va sortir per a la Game Boy, també, amb aquesta emblemàtica portada que m'agrada especialment:

Però el Double Dragon II de la Game Boy no només no té gaire relació amb el de NES, i no és perquè fos més fidel a la recreativa. De fet, no és ben bé un Double Dragon, sinó la localització a Occident d'un altre joc japonès de la mateixa família Technôs.

Efectivament, en realitat era la versió occidental del Nekketsu Kôha Kunio-kun: Bangai Rantô-hen, però en comptes de limitar-se a canviar els noms dels personatges del seu ric lore per uns altres de més digeribles per al públic no japonès, en aquest cas concret es van canviar sprites i tot, de manera que hi controlàvem en Billy (i en Jimmy, amb el cable Link) en versió Game Boy.

El Double Dragon III: The Rosetta Stone va debutar a les recreatives el 1990 amb desenvolupament subcontractat, aquest cop, d'East Technology, cosa que va ser una mala decisió perquè el joc està considerat l'ovella negra de la franquícia per les decisions que es van prendre respecte al seu disseny, en especial la seva mecànica d'introduir monedes per obtenir millores i personatges, en el que serien alguns dels primers exemples de micropagaments en videojocs.

Però tot això no va impedir que es dugués a les consoles i ordinadors de l'època, al capdavall no deixava de ser un Double Dragon, i novament la Famicom i la NES van tenir un Double Dragon III diferent, de subtítol The Sacred Stones, més ben considerat tot i no arribar als nivells del segon. La portada de la versió japonesa, com veiem, és horitzontal i manté d'estil manga, ara més net. I l'occidental...

...doncs resulta que també és una de les meves portades preferides, òbviament, perquè agafa l'atapeïda il·lustració amb espectacular logo del segon de la Game Boy, el que no era ni un Double Dragon, i li afegeix un pal per convertir el 2 en números romans en un 3.

 

Novament, els ports a altres sistemes van ser més fidels a l'arcade, que en aquest cas no semblava el més assenyat, però és com ho va decidir Tradewest, que els va encarregar a The Sales Curve en el cas dels ordinadors i la Game Boy i a Software Creations en el de la Mega Drive. 

En aquest últim cas la portada triada va ser aquesta, en què els suposats protagonistes, els germans Lee, fan més aviat por, perquè semblen directament esbirros sortits d'una pel·lícula postapocalíptica vuitantera. N'he posat la versió estatunidenca, perquè l'europea és igual, però amb els marcs tapant més imatge que no pas aquesta de la Genesis, al revés del que acostumava a passar.

Fixeu-vos en què les dues versions de consola tenien un subtítol propi, The Arcade Game, que tenint en compte les circumstàncies, repeteixo, potser no era la millor opció ni basar-s'hi ni, encara menys, publicitar-ho tant, però en fi, coses dels encarregats de màrqueting d'aquella època.

A la portàtil de Nintendo ens trobem el que representa que són els germans Lee amb un aspecte igualment ianqui, però ara sí que fan cara de ser els bons de la pel·lícula. Les referències als dracs, però, desapareixen.

Acabem el repàs de les portades de la tercera entrega amb aquesta altra versió, més impersonal impossible -però amb dracs enormes-, que es va emprar per al port d'ordinadors com l'Spectrum, l'Amstrad CPC, l'Amiga, l'Atari ST o l'IBM PC.

La saga no s'acabaria amb la quarta entrega, ni de bon tros, però jo sí que acabaré aquí la meva entrada, que ja ha estat prou llarga, perquè de tota manera en els jocs més moderns no té gaire sentit comparar portades, quan són iguals o, en el cas dels jocs digitals, ni tan sols hi ha res per comparar.

Així doncs, el 1992 va sortir per a la Super Famicom el Return of Double Dragon, amb aquesta portada vertical, com era costum a la versió japonesa de la consola, i novament amb estètica manga.

La versió occidental, Super Double Dragon, era més desangelada tant en el títol com en la il·lustració i, de fet, el joc en si tenia força diferències jugables respecte a la versió japonesa.

Sigui com sigui, hem vist moltes portades, avui. Em pensava que seria una entrada interessant, però ràpida d'escriure, i ja us puc dir que en això últim anava equivocat. Suposo que per això és un especial, i per tant no en veurem gaire sovint, però espero que us hagi agradat. Com sempre, quines són les vostres preferides?
 

Diferències regionals: Godzilla

Em sembla que qui més qui menys tenim videojocs que ens vam comprar o ens van regalar a la nostra infantesa i no sabem ben bé per què. No parlo dels típics jocs basats en pel·lícules o dibuixos animats que després no eren tan bons com esperàvem -tot i a aquelles edats no n'érem gaire conscients-, sinó de títols que, en general, no recordem ni per què tenim.

A mi em passa, per exemple, amb el Godzilla de la Game Boy, perquè ni he estat mai gaire interessat en el llegendari kaijû ni vaig donar cap motiu a la meva família per pensar-ho, però el cas és que tinc aquest joc, i m'agradava, i un dia m'hi vull posar seriosament. Però avui no venim a parlar d'això, sinó de les diferències regionals entre la versió japonesa i l'occidental.

Veient-ne les portades americana (que hauria jurat que era la que jo vaig tenir, però el cert és que és una de les moltes capses que no conservo, i mirant a internet veig diverses versions de la que se suposa que és la PAL i no són com la que adjunto) i japonesa sembla que estiguem davant de dos jocs diferents.

Ho són, perquè tenen importants diferències que justifiquen l'existència d'aquesta entrada, però en el fons són el mateix videojoc. Passa que a la versió japonesa, que va sortir després de l'estatunidenca, es va optar per apel·lar un públic més jove, amb una il·lustració de portada feta pel mestre Yukio Sawada, que és el responsable del manga Super Mario-kun que s'està publicant actualment en castellà com a Super Mario Aventuras. Doncs bé, en aquella època dibuixava SD Godzilla World: Godzilla-kun, i d'allà es van treure elements del propi joc, a banda de l'embolcall.

Publicat per Toho, la gegantina productora de cinema japonesa responsable de la que segurament és la saga més famosa del cine nipó, però desenvolupat per la mítica Compile, coneguda sobretot per les sagues Aleste i Puyo Puyo, el Godzilla de la Game Boy bevia una mica del concepte d'un joc anterior de l'MSX, Gojira-kun, pel que fa a la resolució de trencaclosques amb personatges bufons, però no tenia res a veure amb el joc d'acció de la NES anomenat Godzilla: Monster of Monsters, desenvolupat també per Compile.

El cas és que es tracta d'un títol amb monstres de la saga cinematogràfica en versió bufona, SD, però la versió japonesa del joc, que arribava al desembre de 1990, dos mesos després de l'americana, va modificar substancialment unes quantes coses, començant pel sprites, com podem veure en aquesta comparativa.

Puc entendre que de cara al llançament occidental es volgués vendre, en tots els sentits de la paraula, aquest joc apel·lant a un públic infantil però més interessat en l'acció, la violència i els monstres, tot i que en aquest cas va ser a l'inrevés: la japonesa va ser la segona versió en sortir. Tampoc em sorprèn que hi hagués canvis argumentals: a la versió occidental el protagonista ha de rescatar el seu fill Minilla, mentre que a la japonesa cal salvar la Bijira, la xicota d'en Gojira-kun. El que no entenc és el canvi d'sprites perquè, al final, els monstres siguin diferents però bufons en tots els casos, intentin ser la versió SD dels models de les pel·lícules o del còmic ja super deformed japonès, en aquest cas amb roba. 

Sembla que es volien acostar més al manga esmentat més amunt, però es van produir altres canvis: per exemple, hi havia una modalitat per a dos jugadors a la versió japonesa -que no he sabut trobar en vídeos-, i a les imatges estàtiques amb text que apareixen després d'algunes pantalles surten monstres i una frase amb algun consell a la versió, mentre que a la japonesa hi ha amics del protagonista animant-lo.

Però també hi va haver algú que, en algun moment i amb molt de temps lliure, va decidir comparar els jocs amb més profunditat i va descobrir que hi ha canvis importants en la jugabilitat, perquè a la versió japonesa els enemics es comporten de manera diferent de l'occidental, sent més o menys actius en la persecució del protagonista, més o menys agressius, però sobretot sembla que es mouen més ràpidament en totes les seves accions. Si voleu més detall sobre aquesta qüestió, els trobareu als enllaços del final de l'entrada.

Val la pena fer-se amb la versió japonesa tenint ja l'occidental? Això dependrà de cadascú, però sigui quina sigui jo us dic que a mi aquest joc em va agradar força, em va sorprendre perquè per la portada m'imaginava una altra cosa, i passats els primers moments d'incredulitat em va atrapar. Doneu-li una oportunitat.

Fonts: The Cutting Room Floor, Toho Kingdom, Wikizilla, Bonus Stage Magazine

Cinema i videojocs: Un indi a París

Feia gairebé dos anys que no tocava aquesta secció, una de les més antigues d'un blog que ja fa olor de naftalina i s'ha de prendre 16 pastilles amb cada àpat, però recentment he descobert l'existència d'un videojoc basat en una pel·lícula que no m'hauria imaginat mai. 

És clar que n'hi ha moltes, de pel·lícules, moltes més de les que coneixem, fins i tot dins d'un àmbit geogràfic i cultural proper, però de debò que no em pensava pas que d'aquesta se n'hauria fet un videojoc.

Un indien dans la ville (Un indi a París) és una comèdia francesa de 1994 que reconec que no he vist mai (o no me'n recordo), però sí que s'anunciava molt al Canal+ a l'època en què a casa ens en vam fer membres. 

Un dels èxits més sonats de la taquilla dels veïns de sobre d'aquell any, però amb mala nota a IMDB (probablement perquè als Estats Units no va agradar gens), la pel·lícula girava al voltant de la visita a París d'un adolescent que s'havia criat a la Guaiana francesa, i que la seva mare obliga el seu pare, que es vol divorciar d'ella i que no sabia ni que l'havia deixat embarassada anys enrere, a ensenyar-li la ciutat. 

Sigui com sigui, se'n va fer una adaptació en forma de videojoc per a la Game Boy, que tampoc seria tan estrany si no fos perquè la pel·lícula era tan específicament francesa, i no un èxit de Hollywood. Però, això sí, es va voler actuar amb prudència i el joc es va llançar exclusivament a França.

Com podem veure, és un plataformes que aparentment té bons gràfics, una música prou animada i fa la sensació que es controla bé. Són cinc pantalles dividides en dues parts, per tant un total de 10 nivells, i pel que he llegit té una dificultat força baixa.

Els seus responsables van ser els senyors de Titus, una companyia francesa no del tot desconeguda, que també va signar coses com la saga Prehistorik, els dos Fire & Forget o, entre els més destacats per la seva rebuda negativa, diversos jocs d'en Robocop i l'infame Superman: The New Superman Adventures, també conegut com a "Superman de la Nintendo 64", sovint comparat amb l'E.T. de l'Atari 2600. Tot això, entre altres coses de potser no primera ni segona categoria i també tasques de distribució de títols desenvolupats per altres companyies. En qualsevol cas, em sembla molt curiós que existeixi un videojoc d'aquesta pel·lícula, i per això us en volia parlar.

Portades: BurgerTime

Avui faré una nova comparativa entre les diferents versions de la il·lustració de portada per a un videojoc, i és el torn d'un clàssic de recreativa que ara ja fa molts anys que no és a la primera línia de l'actualitat, però que es recorda amb afecte i que va tenir versions per a diversos sistemes.

Com que va sortir per a múltiples màquines, ens centrarem sobretot en les versions per a la NES i la Game Boy, que he descobert que va tenir portades radicalment diferents segons la regió. 

El BurgerTime, de Data East, es va llançar per a recreatives el 1982, amb un gran èxit gràcies a una fórmula repetitiva però addictiva que era el secret dels grans títols de l'època, i va arribar a la NES l'any 1985. Bé, de fet, va arribar aquell any al Japó, mentre que als Estats Units ho va fer el 1987 amb aquesta portada prou representativa del joc i amb un estil que recorda la il·lustració de portada d'un joc de taula.

El cas és, però, que, com deia, havia sortit primer al Japó, per a la consola equivalent de Nintendo al seu país d'origen, la Famicom, i allà el disseny de portada no tenia res a veure amb la que s'interpretaria després a l'estranger. 

Si ens hi fixem, el concepte és el mateix, però s'empra un estil que barreja una mica el còmic clàssic estatunidenc i el manga, amb els personatges dels ingredients menys amenaçadors que a la versió americana. La composició dels elements de la caràtula, a més, és la pròpia dels jocs que distribuïa allà Namcot, que era el nom que feia servir per publicar per a Nintendo. 

No sabria dir quin m'agrada més, la veritat és que tots dos estan ben trobats i deuen ser més o menys emblemàtics segons el que estiguéssim acostumats a veure, que en el meu cas és cap dels dos perquè no ha estat fins als sistemes actuals que he entrat en contacte amb el joc, i a sobre molt poquet, cosa a la qual vull posar remei, però això són figues d'un altre paner.

A la Game Boy hi va arribar el 1991 -i aquest cop, a diferència de la NES, a tots els mercats- amb el nom de BurgerTime Deluxe, i les versions occidentals presentaven aquesta portada on tornem a veure les salsitxes -què hi fan, en una hamburguesa?-, els ous ferrats i els cogombrets antropomòrfics amb una expressió hostil. Al capdavall, són els enemics del nostre protagonista, el xef Peter Pepper.

Del que hem vist abans podríem extrapolar que la versió japonesa devia ser una altra aproximació més bufona, com passa també amb tants altres jocs tot obeint a l'anticipació dels gustos de cada mercat, cosa que per altra banda és lògica i comprensible. Però no: al Japó, el BurgerTime Deluxe de la Game Boy tirava per un camí molt diferent:

És clar, s'associa tant l'hamburguesa a la gastronomia estatunidenca que, tot i l'impacte inicial, no ens hauria de sorprendre gaire que la imatge triada vulgui reflectir aquesta "americanitat", i ho fa amb una imatge real d'una noia amb uniforme d'alguna hamburgueseria imaginària tot sostenint perillosament a l'aire amb una sola mà una unitat del que probablement és un dels millors invents alimentaris de la Història. 

He dit que ens centraríem en les versions per a NES i Game Boy del BurgerTime, però tot i que no em vull posar a repassar les portades per a les conversions a ordinadors com l'Apple II o el BBC Micro ni per a consoles com la Intellivision o la ColecoVision, que aposten per dissenys també molt de cartoon americà, sí que he volgut compartir, per acabar, un exemple japonès de fora de Nintendo, en aquest cas per a l'ordinador X1 de Sharp, que coincideix amb la il·lustració que també trobem a l'MSX.

I ara ve la pregunta de sempre: quina de les portades us agrada més? A mi, per la sorpresa i la poca freqüència d'una portada així en aquell mercat, la que més m'agrada és la de la Game Boy japonesa. 

 

Portades: R-Type

Aquesta secció de comparar portades de videojocs entre les seves versions regionals pot durar força temps, i és que n'hi ha moltes per comentar. 

Avui és el torn d'un títol emblemàtic de recreatives que, tanmateix, va tenir ports i versions per a diversos sistemes domèstics, però ens centrarem en les que ens permetin comparar per territoris.

Ha estat precisament arrel d'haver aconseguit, per fi, comprar-me el Super R-Type complet que m'he fixat en una curiositat: aquesta és la portada de la versió PAL, llançada al juny de 1992, però no a tot el territori PAL es presentava de la mateixa manera.

Aquí veiem l'emblemàtica imatge de la nau més reconeguda de la saga R-Type, encara que el joc de la Super Nintendo està basat parcialment en la segona entrega de l'arcade d'Irem i no a la primera, de 1987, i allà hi pilotàvem una versió millorada de l'aparell.

Tanmateix, en els anys que he estat buscant el joc amb l'esperança de trobar-lo a un preu acceptable per a mi també vaig veure aquesta variant diverses vegades.

Resulta que amb el marc blau i la imatge invertida és com es va distribuir en mercats com el dels Països Baixos, França i Bèlgica. 

Aquí tenim, d'altra banda, la dels Estats Units, de setembre de 1991, que apostava per donar protagonisme al Dobkeratops, l'enemic més emblemàtic de la saga.

No és mala idea, tot i que transmet més aviat el missatge que estem davant d'un videojoc de terror. I en certa manera ho és... com devien pensar al Japó en dissenyar la portada de la versió per a la Super Famicom, llançada al juliol de 1991:

Allà el que van fer va ser agafar la versió del Dobkeratops del joc de la SNES i mostrar-nos-en un primer pla. Em recorda les pertorbadores imatges de les cares d'alguns insectes vistes de molt a prop.

Però després de fer una mica de trampa parlant d'un R-Type que no és ben bé "l'R-Type" passem a un port que, tot i les necessàries retallades, sí que es basava en l'original de 1987.

La Game Boy va rebre el 1991 -no he estat capaç de trobar dates més concretes segons el territori- un meritori port del joc, que té aquesta mítica portada a Europa. 

Als Estats Units s'optava per una variant també força interessant, que feia així:

Altre cop es feia èmfasi en l'enemic i la seva immensitat, però és possible que aquesta portada us soni més perquè el disseny es va fer servir també per a l'R-Type DX, el títol que combinava els dos R-Type de Game Boy i els afegia color per a la Game Boy Color el 1999.

Ara toca veure com es va gestionar el tema al Japó, i com de costum ens trobem amb una imatge força diferent:

Menys detallada i potser més conceptual, però fixem-nos en què les mides del Dobkeratops i l'R-9 estan més equilibrades.

Hem arribat aquí partint de la portada de la Super Nintendo, probablement la més coneguda en consola, però el joc ja havia rebut ports domèstics abans, concretament el 1988, per exemple per a la Master System:

Amb una representació de l'enfrontament entre la nostra nau i l'enemic més recognoscible, en realitat ofereix una il·lustració molt notable, que és la que veuríem als Estats Units i Europa.

En territori japonès, però, la proposta visual era força diferent, amb el clàssic marc daurat dels jocs distribuïts per la pròpia Sega:

A la imatge ni tan sols veiem la nostra nau, però al seu favor hem de dir que beu del flyer de recreativa, si bé en presenta una versió inferior.

Cap altra consola de Sega veuria una versió del joc, però encara ens queda una companyia per repassar:

Parlem de NEC amb la seva PC Engine, que té un dels millors ports de la mítica recreativa, tot i que el va presentar en dos volums, el primer dels quals, de 1988 com el de la Master System, amb aquesta portada.

El segon mostrava, per fi, un altre enemic, l'Slither, que en aquest cas no és de final de pantalla. 

Com es pot deduir, el joc va ser dividit en dues targetes HuCard perquè no hi cabia en una, però...

Als Estats Units, on va sortir el 1989 en el mateix format per a la seva Turbografx-16, sí que els va caber en una sola targeta. Curiós.

La il·lustració de portada, això sí, deixa molt a desitjar, si em permeteu opinar, encara que s'hi reconeixen tant el joc com el tal Slither. 

Era millor, però, que el que van fer al Japó quan el 1991 va rellançar el joc en format CD i tot junt per primera vegada.

I fins aquí aquesta comparativa entre portades regionals de conversions del llegendari R-Type, i no és casual que m'hagi saltat les versions de microordinadors: n'hi ha de xules, però segons el sistema en qüestió només va sortir a Occident o al Japó, com en el cas de l'MSX, de manera que no podem comparar amb els mateixos criteris.

Com sempre, us he de preguntar quina us agrada més!