Crònica de RetroBarcelona 2026: 11a Fira del Videojoc Clàssic

Un any més us porto les meves impressions i experiències relacionades amb el nostre esdeveniment retro preferit, RetroBarcelona, que enguany ha celebrat l'onzena edició, la primera en uns quants anys en què tinc l'oportunitat d'anar-hi tots dos dies, en aquest cas el 16 i el 17 de maig, atès que no coincidia, per fi, amb cap compromís familiar ineludible, si bé m'he perdut algunes coses a les quals en circumstàncies normals hauria assistit.

Però per una vegada que vaig a alguna cosa pel meu compte, trobo que ho havia de fer com cal, i estic content d'haver pogut compartir aquests dos dies amb els companys a l'estand de Retroscroll, un cop més, en una de les poques ocasions en què ens veiem en persona, amb inevitables absències, això sí. 

RetroBarcelona 2026 és el nom d'aquest esdeveniment que, un cop més, s'ha celebrat a La Farga de L'Hospitalet de Llobregat, i he de dir que l'aventura va començar amb mal peu per part meva, perquè a diferència d'altres anys, vaig tenir molts problemes per aparcar el cotxe, i vaig estar fent voltes ben bé una hora i mitja.

Després d'estar a punt d'abandonar, tornar a Mataró i tornar-ho a intentar al migdia, ja amb les zones verdes i blaves desactivades, al final vaig trobar un lloc una mica lluny el recinte i vaig carregar les pesades bosses amb les meves humils aportacions per a l'estand i em vaig retrobar amb els meus estimats companys Dani "Salore", Javi, Vicky i Jaume "Molsupo".  

A l'estand, com cada any, hi teníem un munt de sistemes de les nostres col·leccions particulars, a disposició del públic visitant per tal que hi jugui i rememori títols de la seva infantesa, en descobreixi de nous o posi a prova el seu domini d'uns altres.

És una de les zones on poden asseure's i gaudir d'aquesta afició que tots plegats compartim, i nosaltres anem solucionant incidències, canviant els jocs quan veiem que no estan acabant de triomfar o substituint màquines perquè, al capdavall, són aparells amb unes quantes dècades a l'esquena i no volem que s'escalfin en excés, i sempre n'hi ha alguna que tot i provar-la a casa un cop allà ha deixat de funcionar, com m'ha passat alguna altra vegada i aquest cop no ha estat l'excepció, per desgràcia.

Parlant de consoles que no funcionen, fa unes quantes edicions de RetroBarcelona hi vaig comprar una Game Gear amb els condensadors suposadament canviats, una operació que se'ls ha de fer a totes tard o d'hora, però fa un temps va deixar de funcionar i vaig descobrir, gràcies al company Suso, que m'havien entabanat: no estaven tots substituïts. 

Per sort, la Vicky és una manetes i ha estudiat electrònica i va arreglar, almenys parcialment, el desastre que vaig fer jo fa uns mesos intentant canviar-li els condensadors per mi mateix. Mentre escric aquestes línies no sé si la podrem salvar, però com a mínim s'engega i es manté engegada, que ja és més del que feia quan l'hi vaig portar. Passi el que passi, molt agraït per les hores que li va dedicar.  

Una altra cosa que m'agrada fer en aquest esdeveniment és saludar en persona gent del sector que ens seguim a les xarxes i interactuem, però que no ens havíem "desvirtualitzat" encara, i evidentment tornar a saludar aquelles persones que en algun moment sí que ens hem acabat veient. 

He aprofitat un Ràdio Baku Baku en directe per presentar-me al Xavi PSX i al Patrick Urbano -els Víctors els he conegut per fi en aquesta edició però un parell d'hores abans del pòdcast-, i malauradament, com que estava ocupada, al final no he pogut parlar amb la Simmer Valenciana. També he tornat a saludar en Javi "Spectrumero" Ortiz i en Víctor "Sr. Mayor", amb qui compartim canal de Telegram de l'Everpocast SP i que un any més portaven l'estand d'Evercade, s'han acostat a l'estand els companys de Pixelats.cat i en Paul Lager, i en Parufito, també hi he vist per primer cop en molts anys, però molts, en Josep Maria i en Jalabop del Multivers, al torneig del Windjammers vaig coincidir amb -i vaig desvirtualitzar- en Joe Beltza i, com no podia ser d'una altra manera, hem compartit una estona amb en Renner, en Murshus i en Sikus de Game Museum. Menció especial a la visita sorpresa i breu, un any més, de l'esmentat company Suso, i també l'habitual de l'Altaïr.

Evidentment, també m'agrada aprofitar qualsevol ocasió per jugar jo també, i a banda de fer-ho al nostre mateix estand, intento arreplegar alguna recreativa per gaudir del sentir màxim, i he de dir que aquest any, sobretot el segon dia, hi he pogut jugar força, entenent-se que com que no soc gaire bo i a sobre acostumo a triar jocs als que no he jugat mai perquè prefereixo la novetat, sempre han estat partides curtes, així que he provat molts videojocs, però en cap m'hi he estat gaire estona. 

Passo a llistar-los, com ja he fet alguna vegada (me'ls vaig apuntant al mòbil), i ja aviso que no tots són de recreativa, també n'hi ha del nostre estand, però aquest cop la proporció d'arcades ha pujat:

• Super C
• Windjammers
• 19XX
• Pang
• Scud Race
• Mushihimesama
• Dariusburst Chronicle Saviours
• Ketsui
• Guwange
• Battle Garegga
• Pulstar
• Esp.ra.de
• Ninja Warriors (Commodore 64)
• Bomb Jack
• Batsugun Special Version
• Dodonpachi
• Super Mario Strikers
• Dodonpachi Saidaioujou
• Double Dragon (Master System)

No els comentaré un per un, ja veieu que hi ha molts shoot'em ups, però sí que vull destacar alguns casos: tenia ganes especialment de l'Scud Race, arcade mític de Sega que té una aura de llegenda en part perquè mai es va portar a cap consola ni s'ha emulat oficialment, i ha estat bé, molt tipus Daytona USA. 

El Dariusburst Chronicle Saviours és un dels videojocs preferits de la Vicky, i la màquina és espectacular, amb una pantalla allargada, un banc per a quatre jugadors i una marquesina, i ens hi hem assegut ella, en Dani, en Javi i jo a fer-hi una partida on la Vicky ens ha guiat a cada pas amb els coneixements adquirits després d'haver-hi dedicat centenars d'hores. Tota una experiència.

I el Windjammers és un joc que m'encanta, encara que no soc gaire bo. El cas és que em vaig apuntar al torneig que hi organitzava l'Associació A.R.C.A.D.E. i, per practicar, a banda d'entrenar a casa amb l'Evercade Alpha i el cartutx on ve aquest joc, a RetroBarcelona he fet partides esporàdiques amb gent que no coneixia, i les he perdut totes. 

A l'hora del torneig em conformava amb guanyar un partit i marxar amb aquest record, però els astres s'han alineat i he arribat a les punyeteres semifinals! He perdut el partit pel tercer i quart lloc, però quedar quart amb el nivell que he vist em fa sentir molt content.  

Em sembla que no em queda res més per explicar. Una passada un any més, i sobretot, i no és per fer la pilota, tornar a veure en persona els amics de Retroscroll, encara que aquest any el seu fundador, en Roger, no hi ha pogut ser. 

Moltes gràcies a tots per fer-ho possible, aportant màquines, televisors, coneixements, el que fos, i també per la seva generositat amb mi, en alguns casos material i tot, perquè he tornat a casa amb fundes per a jocs de Famicom, un còmic i un Earthworm Jim de Mega Drive. No m'ho mereixo.

 

 

   

Reflexions: La meravella del descobriment

L'altre dia em vaig posar a reflexionar, de cop, sobre la manera amb què percebem els videojocs i com aquesta ha canviat amb els anys. És possible que alguna vegada n'hagi parlat per sobre, de com no ens fa la mateixa il·lusió ni ens meravella de la mateixa manera ara, d'adults i amb poder adquisitiu i la innocència perduda, aconseguir un videojoc o una consola que volíem, però avui volia parlar, en aquesta secció, de la nostra capacitat de meravellar-nos amb el descobriment dins del món dels videojocs, d'una manera més concreta, i amb els jocs pròpiament dits.

Quan jo era petit i vaig començar la meva trajectòria com a videojugador tenia un MSX, com he explicat tantíssimes vegades. Llavors, cada nou joc que executava des d'un menú on havia d'escriure un número i prémer l'Enter -així era com m'arribaven els disquets amb jocs, evidentment pirates sense que jo sabés ni tan sols què volia dir això- era un full en blanc, un cúmul de possibilitats infinites que després es podia traduir en una alegria o una decepció, però la novetat, no saber què em trobaria, era tremendament excitant.  

Era petit i jugava com podia, i una cosa que em meravellava era descobrir pantalles noves dels jocs als que intentava jugar. El simple fet de passar-me'n una i veure com era la següent, que fins llavors no podia saber com era, era el descobriment en la seva expressió més pura.

Sempre explico que la primera vegada que vaig veure la segona pantalla del Circus Charlie va ser, en realitat, gràcies a la meva germana, que en aquell moment tenia uns 4 anys pels meus 5, però pel cas és el mateix: veia per primer cop un escenari que no havia vist mai, malgrat que havia intentat saltar per dins dels cercles de foc amb el lleó de la primera pantalla múltiples vegades. Aquest és un dels records més antics i estimats que tinc de la meva història com a videojugador. 

A la mateixa màquina puc posar més exemples, com anar-me trobant pantalles nocturnes al Magical Tree, cadascuna de les pantalles de l'Athletic Land, amb el seus reptes que recompensen amb una de nova i el seu respectiu desafiament, poder participar en una nova prova atlètica al Track & Field o haver d'enfrontar-me a un oponent nou al Yie-ar Kung Fu, a la imatge.

Allò era meravellós, tant si era pels escenaris com si hi havia mecàniques i desafiaments nous. També acostumava a suposar la mort immediata per inexperiència, però sabent que hi podia tornar a arribar ja encarava el fet de tornar a començar amb una altra actitud, la de l'autosuperació. I si alguna vegada m'acabava algun joc i veia la pantalla del final, o els crèdits, també era un moment fantàstic.

Com deia més amunt, el descobriment també era el dels propis jocs. El meu MSX estava nodrit per uns disquets que el meu pare aconseguia a la feina, no m'ha sabut mai explicar gaire bé -o no se'n recorda gaire ara que a mi m'ha sortit la vena "arqueològica", dècades després d'aquella època- de qui ni per què. 

Eren disquets que arribaven amb una periodicitat irregular, i que sempre provava amb delit, sense saber què coi hi hauria. En alguns hi havia brossa, en d'altres trobava una mica de tot, també hi havia algun joc que ja tenia en altres disquets, em resultava particularment il·lusionant descobrir-hi seqüeles d'altres jocs, amb major o menor fortuna, i de vegades hi trobava jocs que m'encantaven, com el Ninja Jajamaru-kun, a la imatge, que era un dels meus preferits i que encara ara és una de les meves debilitats, sobretot havent-me'l passat en versió Famicom fa un temps a la Switch, com vaig explicar en aquesta entrada. Però l'origen d'aquest amor és a la meva infantesa.

Descobrir noves màquines i tecnologies, és clar, també era meravellós. Fins i tot el concepte de consola, perquè jo venia d'un MSX i, tenint amb prou feines una idea vaga de l'existència d'altres ordinadors, a l'escola vaig descobrir que hi havia uns aparells dedicats exclusivament als videojocs -l'ordinador de casa en teoria servia per a diverses coses, encara que només hi juguéssim- que es deien consoles.

Vaig descobrir, primer, la NES i la Game Boy, i uns jocs i uns gràfics espaterrants per al jo de 9-10 anys, i en anys posteriors tot un món que fins llavors ignorava, amb personatges molt populars i títols que apareixien en revistes especialitzades i tot. Cada nova consola, nou joc o nova generació de sistemes de videojocs domèstics comportava algun moment de badar la boca i tenir els ulls com unes taronges davant de gràfics, sons o jugabilitat que arribaven a nous límits. També fora de l'àmbit domèstic, és clar, amb moments d'epifania com el de la recreativa de l'Street Fighter II.  

Aquesta sensació de descobriment és quelcom que, suposo que d'una manera inevitable, s'apaivaga amb els anys, perquè anem madurant, ens anem fent grans, i perdem aquella innocència i aquella capacitat de deixar-nos impressionar de la infantesa. És curiós, perquè entenc que és una qüestió evolutiva i, per tant, hauria de ser una millora, ja que ens fa estar més preparats per a qualsevol cosa, ens fa ser més durs, resistents... però pel camí es perd la màgia. I a l'actualitat, les xarxes socials, que fan que sigui difícil sorprendre's per res quan ja s'ha difós pràcticament qualsevol informació i estem assabentats de futurs llançaments i "filtracions", no hi ajuden.

Ara bé, això no significa que ja no ens pugui fer il·lusió mai més descobrir alguna cosa, simplement ho vivim d'una altra manera, i en l'àmbit dels videojocs, encara que d'una altra manera, jo he continuat meravellant-me en alguns moments. Em passava l'altre dia -i em va inspirar a escriure aquesta entrada- en descobrir, al Double Dragon II de la NES (a la imatge), al qual no havia jugat mai, una pantalla en què lluites dins d'un helicòpter i la porta s'obre de tant en tant i xucla qui hi hagi a prop. Em va semblar molt divertit i em va provocar un somriure. Hi vaig perdre alguna vida, sí, però vaig somriure.

Com que m'agrada tant el videojoc clàssic i conèixer títols en si, em continuo meravellant en descobrir coses, siguin moments d'un joc, mecàniques, títols que només coneixia de nom, videojocs que no coneixia d'absolutament res, pantalles a les quals no havia arribat mai, curiositats de la història del mitjà, catàlegs de consoles que no havia tocat o anuncis de llançaments d'aquells recopilatoris de clàssics que tant m'agraden. I aquesta capacitat transformada d'il·lusionar-me em fa feliç.
 

Homenatge a la Nintendo Switch

Ara que ha arribat la Switch 2, tot i que jo, per problemes logístics inexcusables per part de qui me l'ha de fer arribar, no la tinc encara a les mans quan es publica això, he pensat que estaria bé escriure una entrada fora de secció dedicada a la seva predecessora, la revolucionària Nintendo Switch, amb la que Nintendo va tornar a aconseguir un gran èxit -152 milions d'unitats, tercera consola més venuda de la història, fregant el segon lloc de la Nintendo DS i no tan lluny de la reina, la PlayStation 2- després de l'injust fracàs de la Wii U.

La Switch va sortir el 3 de març de 2017, uns mesos després de la presentació amb què ens va deixar bocabadats i que també va tenir una entrada en aquest blog, com ha passat amb l'anunci de la 2.  

L'esmentat anunci va generar unes expectatives molt grans, i hi havia ganes que fos un èxit, perquè veníem del fracàs comercial de la Wii U, que en certa manera es pot entendre com el germen del que després seria la Switch, perquè també oferia la possibilitat de jugar fora del televisor, si bé amb unes limitacions que la nova consola no tindria. 

Nintendo tornava a fer un cop de puny a la taula amb una potència tècnica que no suposava pràcticament cap pas endavant respecte a l'anterior màquina, però amb una proposta jugable que no esperàvem de cap de les maneres: després de dècades mantenint una consola de sobretaula i una de portàtil, la Gran N lluitaria pel seu tros de pastís amb una sola màquina que seria totes dues coses alhora. Una proposta per a tots els gustos i circumstàncies que apel·laria a un públic molt gran, i que ben aviat vam veure que satisfaria tant el que esperava noves entregues de les populars IP de Nintendo com el que volia third-parties en una màquina que pogués fer servir tant a casa com fora. 

La consola permet jugar-hi d'una tercera manera, que és col·locant-la a la taula i separant els joy-cons per alliberar les mans, i en posar-los en horitzontal aconseguim dos comandaments, així que hi podem jugar amb una altra persona, tant en aquesta modalitat com quan la tenim connectada a la tele. 

La idea és molt bona, l'èxit immediat de la màquina ho demostra, però l'execució no està lliure de defectes, com no estarà lliure de crítiques aquesta entrada d'homenatge. Un d'ells són precisament aquests comandaments separables: per poder-se convertir en un set de dos comandaments, amb els botons direccionals del joy-con esquerre reconvertits en botons d'acció, no tenen una creueta com l'hem conegut sempre, i això afecta força la jugabilitat en els jocs que es beneficien d'aquest del clàssic D-pad, com ara els de lluita. 

Terceres companyies han trobat un forat de mercat oferint joy-cons amb creueta, però és clar, pensats per jugar-hi en vertical, amb la consola a les mans o bé a la tele però amb els comandaments col·locats a l'adaptador per convertir-los en una mena de comandament més tradicional, i també s'han fet els ja clàssics comandaments "pro", de l'estil dels de les Xbox... que no serveixen per fer tot allò en què els joy-cons innoven. No es pot tenir tot. La idea, com deia, és molt bona, però comporta unes mancances.

Com que vull acabar en positiu, dedico aquesta part central a les crítiques i així ens les traiem de sobre. Sense sortir dels joy-cons, han estat infames per la facilitat amb què presenten el defecte conegut com a drift, en català "deriva", que s'esdevé quan es produeix desgast a la peça en si i es comencen a detectar moviments que el jugador no ha fet, o males respostes. 

És un defecte molt comú que Nintendo ha hagut de reparar sense cobrar tant en garantia com fora d'ella, a contracor, és clar, però que té solucions fàcils per part de l'usuari com ara posar un cartronet quadrat en un punt concret de l'interior del comandament o substituir-ne els sticks analògics per uns de nous i, és clar, no oficials. 

Hi ha qui s'estima més rondinar, però pagar per comprar joy-cons sencers directament. Cadascú hi ha trobat una manera de solucionar-ho, però l'ideal hauria estat que no hagués passat mai, o que hagués estat quelcom puntual. Malauradament, no ha estat així, i a mi personalment m'ha tret força de polleguera. 

Un dels aspectes que s'ha criticat de la consola, trobo que injustament, ha estat la seva potència. Se l'ha comparat amb les consoles de sobretaula que hi havia quan va sortir, la Xbox One i la PlayStation 4, contra les quals no tenia gran cosa a fer tenint en compte que era pràcticament una Wii U, com dèiem, i això la igualava, en potència, a les respectives predecessores, la Xbox 360 i la PS3. 

Quan van sortir, el 2020, la Xbox Series i la PS5, les comparacions van continuar, encara més injustes. Ara bé, és veritat que hi ha hagut desenvolupadors que han fet autèntiques meravelles "embotint" jocs que no hi haurien de caber, o no haurien de veure's ni funcionar tan bé, mentre que d'altres, potser per manca de capacitat, potser per deixadesa, s'han conformat amb tenir el seu joc a la consola de moda, encara que el seu rendiment fos indigne, cosa que ha empès molta gent a triar altres consoles per als títols multiplataforma, com jo mateix. Sigui com sigui, la Switch no pretenia ser puntera tecnològicament, i han sortit portàtils amb molta més potència durant la seva vida comercial, que val a dir que encara no s'ha acabat. 

Amb els anys en van anar sortint altres models, un amb pantalla OLED i, abans, la versió econòmica només portàtil, la Switch Lite, un moviment semblant al que es va fer amb la Nintendo 2DS, eliminant la gràcia de la consola, que puc entendre perquè busca atraure un públic amb menys pressupost, o algú que té molt clar que només vol el vessant portàtil de la màquina, però que limita les possibilitats de multijugador i, a més, no és compatible amb alguns jocs que fan ús dels joy-cons separats de la màquina tant sí com no.  

Però la Switch, com ha passat amb Nintendo en anteriors generacions -no sempre, però unes quantes vegades-, no anava de deixar-nos bocabadats amb un gran salt tecnològic, sinó de presentar-nos les sagues de la companyia en una nova consola, amb la seva original proposta i aprofitant al màxim -o al màxim al qual s'ha volgut arribar en cada cas- les característiques que la distingien. 

Tenim grandíssims jocs que hem pogut gaudir a l'híbrida, com el Super Mario Odyssey, el The Legend of Zelda: Breath of the Wild (llançat alhora que la versió de la Wii U, no ho oblidem) i el Tears of the Kingdom (ja exclusiu de la Switch), els Splatoon 2 i 3, el Luigi's Mansion 3, l'Animal Crossing: New Horizons, el Super Smash Bros. Ultimate, el Super Mario Bros. Wonder, el Kirby and the Forgotten Land i molts més, a més dels "refregits" de la Wii U que, atès el fracàs estrepitós de vendes que va patir l'anterior consola de sobretaula de Nintendo, havien de tenir una segona oportunitat aquí, com el seu joc més venut, el Mario Kart 8 Deluxe i tants altres.

Les seves espectaculars vendes han aconseguit, aquest cop sí, cridar l'atenció de totes les desenvolupadores externes, que hi han volgut ser d'una manera o d'una altra, de vegades amb exclusius -temporals o no-, de vegades amb ports de jocs d'altres consoles, però si hi ha una cosa en què la Switch ha destacat, a banda dels grans jocs de la pròpia Nintendo, és en l'espectacular quantitat de jocs indie que ha acollit i que en altres circumstàncies s'haurien quedat, majoritàriament, a PC. No els esmento perquè no acabaríem mai, però és evident que ha estat una simbiosi perfecta, perquè ha donat moltíssima visibilitat als jocs i aquests, per la seva banda, han nodrit moltíssim el seu catàleg.

De fet, he de confessar que mai havia fet gaire cas als videojocs de desenvolupament independent, tot i que en tenia alguns, però que a la Switch m'he deixat estar de prejudicis i collonades al respecte. 

I ja que he parlat de mi, aprofito per anar tancant aquest entrada amb el que ha representat, per a mi, la penúltima consola de Nintendo.

La vaig desitjar des que en vaig veure l'anunci de què parlava més amunt, i que ja vaig comentar al blog mesos abans de la seva sortida, i es va llançar al mercat uns dies abans que jo fes els 35 anys. Als 25 em van regalar la Nintendo DS, als 30, la Nintendo 3DS, i als 35... no devia donar prou pistes, perquè no me la van pas regalar. 

Tanmateix, estava decidit a tenir-la, aquest cop volia posseir-la el mateix any de la seva sortida, i al cap de gairebé tres mesos -perquè es va exhaurir, com de costum amb les coses de Nintendo- en vaig localitzar, amb l'ajuda d'un fòrum, estoc en un lloc força inesperat, una llibreria Abacus, a sobre amb descompte per a socis, i va venir cap a casa aquell 1 de juny. 

Jo no tinc una casa com les dels anuncis amb què Nintendo ens ha amenitzat l'espera abans dels tràilers del cinema durant anys, ni gaire gent convidada mai per jugar, però el concepte em va enamorar des del primer moment. He de dir, però, que a l'hora de la veritat hi dec haver jugat en modalitat portàtil un 95% del temps que li he dedicat, o més. 

Per circumstàncies personals, en tenir canalla petita, no disposo de gaires estones per jugar a videojocs a casa, i quan en tinc dono prioritat a les màquines que no em puc endur, així que la seva portabilitat m'ha salvat la vida gràcies als trajectes a la feina i de tornada a casa. Però m'agrada que hi hagi la possibilitat de jugar-hi a la tele, gràcies a la qual cosa ara, que la meva filla gran ja té gairebé 8 anys, puc fer més ús del multijugador local. 

Principalment, doncs, hi he jugat en mode portàtil, i ha estat una consola on he pogut gaudir de videojocs de tota mena, des dels moderns sobretot de la pròpia Nintendo fins als esmentats indies i, en molt bona part, a títols retro, o clàssics, com en vulgueu dir, gràcies al fet que s'han posat molt de moda en els darrers anys i ens estan arribant en diferents formats, sols o acompanyats dins de recopilatoris, i que en general també estan disponibles en altres plataformes, però que brillen especialment a la Switch, i més concretament en modalitat portàtil, atesa la naturalesa pixelada dels seus gràfics. 

A més, també hi ha les apps de jocs clàssics incloses a la subscripció del servei Nintendo Switch Online, amb biblioteques de creixement irregular de jocs sota demanda.

He gaudit moltíssim, però també és veritat que és la consola per a la qual tinc més videojocs, amb gran diferència -sí, hi compto cada joc inclòs als recopilatoris, ja que són jocs que es van concebre per separat-, i això ha suposat el backlog o pila de pendents més bèstia de la meva vida.  

La Switch ha vist néixer els meus fills, m'ha acompanyat durant un període de la meva vida en què he necessitat moltíssim la seva portabilitat precisament per les obligacions i les circumstàncies associades a la descendència, i ha estat la principal responsable del fet que jo encara pugui considerar que jugo a videojocs amb certa regularitat. 

M'ha anat molt bé, també, per fer partides o sessions curtes al sofà gràcies a la rapidesa amb què permet tornar de l'estat de repòs, i quan he volgut i pogut, encara que molt menys sovint, també l'he tractat com una consola de sobretaula de tota la vida. 

Ha estat, doncs, una companya fidel, i és per això que, malgrat la retrocompatibilitat de la seva successora -amb excepcions, això sí- i la possibilitat de jugar a versions millorades dels seus jocs a la Switch 2, no me n'he volgut desfer i continuarà fent servei a casa, tant a la meva filla com a mi mateix quan em vingui de gust jugar a algun joc seu que no hagi transferit a la nova màquina o que requereixi els joy-cons clàssics, a més del multijugador local amb dues consoles que alguns títols ens permetran. Moltes gràcies, Switch, i llarga vida!

 

 

Crònica de RetroBarcelona 2025: 10a Fira del Videojoc Clàssic

Un any més, i creuem els dits perquè la cosa no s'aturi, s'ha celebrat l'esdeveniment més important sobre videojocs retro, o clàssics, o com se'n vulgui dir, del nostre país. I un any més vaig poder anar-hi, encara que, malauradament, el mes de maig és un mes de compromisos familiars per a mi, i ja van dues edicions que justament se celebren en un dels dos caps de setmana que em van malament, i fins i tot podrien ser-ne tres. De fet, només el primer cop que es va celebrar al maig, el 2023, va tenir lloc en un cap de setmana en què no em coincidia amb res més.

En fi, que només hi vaig poder anar un dels dos dies, però va ser meravellós, com sempre, i és per això que, com cada any, vull compartir amb vosaltres la meva particular i modesta crònica, des del meu punt de vista específic i tal com vaig viure l'esdeveniment. 

RetroBarcelona 2025, o la 10a Fira del Videojoc Clàssic, es va celebrar els dies 3 i 4 de maig al recinte de La Farga de L'Hospitalet, a L'Hospitalet de Llobregat. Un espai prou diàfan, aquesta vegada amb més metres quadrats disponibles i, per tant, més mobilitat, però no per això va semblar, en absolut, que estigués més buit, perquè les botigues i els estands, així com les màquines recreatives disponibles, estaven a rebentar de gent i era difícil, quan fèiem alguna escapadeta del nostre estand, jugar o mirar bé els productes a la venda.

Sí, he dit "el nostre estand", perquè un cop més hi vaig poder anar gràcies a formar part de Retroscroll, que una vegada més oferia un espai amb consoles, ordinadors i les corresponents pantalles, jocs i comandaments de les nostres col·leccions particulars perquè en gaudís el públic assistent, que esperem que se n'anés content. Hi ha més associacions i grups que ofereixen el mateix, però jo puc parlar del nostre cas, és clar.

Com sempre, s'hi va acostar tota mena de públic, des del coneixedor del material exposat, tant per records d'altres èpoques com perquè hi ha continuat militant, fins al més jove, que segurament no havia vist ni tocat mai moltes d'aquestes màquines.

Hi vam tenir, entre altres, consoles com la Super Nintendo, la Mega Drive, la Nintendo 64, la GameCube, la Dreamcast, les PlayStation 1 i 2, la Saturn o la Master System, però també d'altres de menys mainstream com la PC Engine, l'Amstrad GX4000, la Jaguar, la Soundic SD-090 o la Vectrex, que criden molt l'atenció del públic a cada edició, així com la "Famitoaster", la Famicom ficada en una torradora que va fer el company Scroll fa temps. 

Enguany, com que l'esdeveniment estava dedicat al PC, hi vam tenir també un ordinador no dels 90, però sí de finals dels 2000, amb jocs de certa antiguitat com el The Sims, el Sim City 2000 o el Doom, joc emblemàtic que va protagonitzar aquesta desena edició tant perquè s'associa molt a l'ordinador -tot i que, irònicament, és famós per estar present de manera oficial o no en múltiples sistemes i aparells electrònics no necessàriament pensats per jugar- com perquè el seu creador, en John Romero, era el convidat estrella. 

Trobo divertit fixar-me en si els jocs que hem posat criden més o menys l'atenció de la gent, i canviar-los per veure si la cosa millora o, al contrari, deixa la consola lliure massa estona. És com si estigués gestionant un parc d'atraccions o un hospital de videojoc, en certa manera. Ullet, cop de colze.

Mentre no estava fent això, ni vigilant que s'estigués fent un ús correcte dels materials, ni fent alguna volteta ràpida per veure si podia jugar a alguna cosa d'altres estands o seccions, la feia petar amb els companys Scroll, Salore, Molsupo, Javi i Rokuso, i vam rebre la visita d'un membre ara inactiu de Retroscroll, en Suso, amb qui parlo de tant en tant per WhatsApp, però que feia uns quants anys que no veia en persona. Tota una agradable sorpresa mentre gravàvem, per segon any consecutiu, un pòdcast a la RetroBarcelona mateix.

Una de les coses que sempre faig, però que aquesta vegada no vaig tenir gaire temps de fer, és veure en persona sistemes antics que no havia vist mai o que, de vegades, ni tan sols coneixia, i que s'exposen tant a la zona de museu pròpiament dit, darrere de vitrines, com de manera oberta i jugable. 

D'altres sí que els tenia vistos, però sempre és un plaer tornar-los a veure, com és el cas de la meravellosa Vectrex del company Salore, que any rere any tenim posada a l'estand i, si puc, hi faig alguna partideta, com va ser el cas, amb el Minestorm.

No vaig jugar gaire, o si més no, menys que altres anys, però a banda de l'esmentat joc de la Vectrex (a la imatge), vaig jugar al Pac-Land de la PC Engine del company Javi, ja que és un joc que m'encanta, l'Arkanoid en versió per al Commodore 64 que vaig portar jo mateix, l'Out Run 2 de la Xbox, el Daytona USA 2001 de la Dreamcast, l'Operation Wolf per a la Master System II que també era meva, i on també vaig provar per primer cop la seva molt aconseguida versió de l'Streets of Rage, a l'Streets of Rage Remake al PC del nostre estand amb el company Molsupo, molt breument al Doom a la Jaguar del mateix company, al Prehistorik en un Amstrad d'un altre estand, i ja en recreatives, les úniques que vaig enganxar lliures, unes Egret II i 3, al Sonic Wings Limited i al Puzzle Bobble, un altre habitual meu.

Em va faltar tocar més recreatives, jugar a més jocs al nostre propi estand -on no vaig arribar ni a tocar la Neo Geo!-, i sobretot fer algun combat a algun Street Fighter amb algú, fos en consola o arcade. Bé, més que això, saludar algun conegut que vaig veure de lluny i que no vaig tornar a veure en tota la jornada, especialment en Murshus, la Simmer Valenciana o l'ànima de RetroBarcelona, en Clark. Sí que vaig poder saludar l'Oriludic i vaig presentar-me al Señor Mayor i en Javi Ortiz, i, és clar, vaig gaudir durant unes hores que es van fer curtíssimes de la companyia dels altres retroscrollers que eren a la fira.

Al final, tot i que els videojocs ens encanten i intentem jugar-hi, trobo que el millor és tornar a veure en persona aquests amics amb qui normalment parlem per WhatsApp o gravem pòdcasts a distància, i posar-nos al dia de temes més personals, a més de parlar de la nostra afició pròpiament dita.

Espero que quan les meves circumstàncies familiars canviïn amb la maduració dels nens pugui tornar a participar en altres esdeveniments retro de menys abast però, de moment, aquesta cita anual que no me la treguin!

Reflexions: Quina versió comprar?

Quan érem petits segur que somiàvem amb tenir més consoles de les que ja teníem. Guerra de consoles a banda -i això depèn de cadascú, perquè jo no vaig veure ni viure mai discussions sobre Sega i Nintendo a l'escola-, si teníem una màquina probablement somiàvem amb tenir també la de la competència, i alguns molt afortunats fins i tot feien realitat el somni.

També calculàvem que, quan fóssim grans, tindríem diners per poder-nos comprar tants videojocs i consoles com volguéssim. No tant, però en aquest sentit sí que la situació ens ha millorat força. Un altre tema és el temps que tenim per gaudir-ne. Però aquest no és el tema d'avui, sinó el fet que ara, com a videojugadors adults, és ben possible que tinguem més d'una consola, i coneixem prou gent que té totes les d'aquella generació, i quan hi ha un llançament hem de decidir quina versió ens comprem. 

En aquest dilema (o "trilema") del primer món intervenen, segons la persona, diversos factors, que poden anar des del preu del joc fins a la disponibilitat, passant per la manera de jugar a cadascuna de les plataformes candidates. 

En el meu cas, és un problema que em trobo sovint i que ha empitjorat des que m'he comprat la PlayStation 5 i, per fi, tinc accés també al catàleg de la PS4, consola que no tinc, gràcies a la retrocompatibilitat de l'última consola de Sony. 

I dic que el problema ha empitjorat perquè, fins fa poc, hi havia casos en què, tenint una Switch i una Xbox One, si un joc sortia en físic només per a la Switch i la PS4 (que, repeteixo, no tinc), la decisió estava clara. I, malauradament, és una cosa que em passava sovint, especialment en el cas dels jocs sense grans pretensions ni tirades.

Ara que "tinc" la PS4, però, com que molt sovint jugo als jocs mesos o fins i tot anys després de comprar-me'ls, hi ha alguna decisió que si pogués tornar enrere no hauria pres, perquè hi ha títols que tinc en Switch que potser m'estimaria més jugar a la màquina de Sony. 

Per què penses això, us demanareu, si als jocs de la Switch també s'hi pot jugar al televisor, ja que la gràcia de la consola de Nintendo és la seva naturalesa híbrida?

Doncs perquè, a banda del fet que normalment els jocs tenen més bon rendiment i resolució a les màquines de la competència, hi ha la qüestió dels assoliments, a PlayStation trofeus, que a mi m'agrada i pot condicionar, si són interessants, la meva compra, com ho ha fet més d'un cop si la decisió ha estat entre la versió Switch i la versió Xbox One.

Hi ha un cas en què sí que parteix amb avantatge la Switch, però: els jocs clàssics rellançats actualment. 

Encara que es llancin també a les altres màquines, tots aquells píxels es veuen millor en una pantalla ideal com la de la Switch, precisament perquè és prou gran per veure les coses bé però no tant com els monitors a què endollem les Playstations i les Xboxs, i els jocs pixelats, com més gran és la pantalla, pitjor. Ara bé, en els jocs de naus o trets en general, que tenen molts elements en pantalla, potser és més discutible perquè afecta la visibilitat.

Un altre cas, però ja és una circumstància personal, és el dels videojocs llargs. Un RPG, per exemple. Tinc més ocasions de jugar fora de casa que dins, i si he de tirar endavant un joc de llarga durada el més habitual és que me'l compri per a la Switch.

És l'anomenat "factor portàtil", el gran i potser únic avantatge de la consola respecte a la competència, que en aquest cas per a mi és cabdal, però que en d'altres, com el típic argument de "el joc va i es veu pitjor a la Switch, però te'l pots endur fora de casa", a mi no em serveix.

I ara una mania meva: si surt el remake d'un joc clàssic que ja tinc en una consola, o una segona part que sembla més aviat un remake de la primera (cas Windjammers 2), em sembla millor comprar-lo per a una consola diferent, per reduir la sensació de comprar un producte pràcticament repetit. Per posar un exemple concret del que dic, hi ha el New Joe & Mac, que és el mateix que el de recreativa però amb un estil gràfic totalment diferent. Com que l'original el tinc en Switch, i la Xbox no en rebrà edició física (ho veieu? Encara passen aquestes coses, tot i l'augment de la popularitat de la màquina de Microsoft), la nova versió serà per a la PS5.

És un cas diferent de quan compro conscientment un joc que ja tenia, que és quan per exemple m'agrada molt, surt molt barat en format digital i em ve de gust tenir-lo també en un altre sistema, sobretot si són arcades de mecàniques senzilles i addictives i ideals per a partides curtes. O el tinc per a un sistema retro però el rellancen en digital i vull tornar-hi a jugar de manera còmoda i amb assoliments o trofeus.

Relacionat amb el tema dels jocs repetits, fa poc ha passat una cosa que m'ha matat. Bé, me l'esperava, però m'ha matat igualment.

Abans de tenir la Xbox One vaig conèixer el desenvolupament del Cuphead, que em va enamorar i va contribuir a que triés aquella consola, per a la qual sortia en exclusiva, per sobre de la PS4. La meva decepció va ser majúscula quan es va saber que era només digital -encara era "jove" en aquest sentit i em va sorprendre aquell moviment tan habitual des de fa anys-, però es va dir que més endavant sortiria en físic atès l'èxit que havia tingut i vaig esperar. Anys. 

Un dia em vaig cansar de no poder gaudir del joc i me'l vaig comprar digital en una rebaixa i aprofitant uns punts que em van permetre aconseguir-lo de franc. Poc després s'anunciava que l'edició física -a aquestes altures ja també per a PlayStation 4 i Switch- arribaria en uns mesos, i això està a punt de passar. 

He jugat poc a la versió digital, però no passa res perquè no m'hi vaig gastar ni un cèntim. El problema és que ara no sé per a quina consola comprar-me la física: en Xbox ja el tinc, encara que sigui digital, i tindria sentit comprar l'edició física en Switch per si el vull treure de casa, el Cuphead. La de la PS4 no, és clar. No m'ofereix res diferent de la d'Xbox.

Visceralment, però, l'hauria de comprar en Xbox. És com hauria d'haver sortit el 2017, sense entrar en temes d'exclusivitats que van deixar de ser-ho quan Microsoft va decidir fer amics i treure importància a les vendes de les seves màquines en favor dels jocs. I és de disparar i l'he de veure bé. Però comprar-lo així sí que seria tenir-lo repetit, a sobre a la mateixa consola. Quan tinc un joc digital i després surt en físic m'emprenyo, però no me'l compro un altre cop. Què faig? Ajudeu-me!

Crònica de la Targalan 2019

Des que vaig conèixer en persona -ja els coneixia d'abans virtualment- els companys de Retroscroll he començat a anar als esdeveniments relacionats amb els videojocs retro acompanyant-los darrere de l'estand. D'aquesta manera he estat en diverses Reunions d'Usuaris de l'MSX, Explora Commodore i, és clar, RetroBarcelona.

Però em faltava un esdeveniment d'aquesta mena. Un que no té tant de ressò als mitjans, i que és força local, no ens enganyem, però que té un encant innegable i ens proporciona una experiència diferent, de la qual per fi he pogut gaudir per primer cop en la seva setena edició, celebrada del 2 al 4 d'agost.

Targalan, o Tàrrega Lan Party, és una lan party, com diu el seu nom, és a dir una reunió de jugadors d'ordinador que participen plegats en tornejos, en aquest cas els que surten al pòster, però també que poden fer allà el que vulguin, connectats a una mateixa xarxa. 

Jo d'aquestes coses d'ordinador no hi entenc gaire, però sembla ser que això abans tenia molt més sentit que ara, que les connexions a internet són molt més ràpides de manera general i que, amb l'auge del joc online, el més habitual és que cadascú jugui des de casa seva sense problemes. 

Però, és clar, faltaria el caliu de compartir una afició en un mateix espai, i entenc que és això el que crida l'atenció d'aquests bojos del PC que han volgut, un cop més, passar un cap de setmana, nits incloses, gaudint de l'entreteniment compartit i, atès que la Targalan té lloc al poliesportiu de Tàrrega, capbussant-se de tant en tant a la piscina, si és que ho volien.

Perquè us feu una idea de com era, en aquesta imatge es pot veure la zona dels ordinadors, la lan party en si, amb uns assistents més aviat joves, amb ordinadors més o menys potents i cadires que anaven des de les de plàstic de bar de piscina proporcionades per l'organització fins a les anomenades de gaming, però el conjunt feia goig de veure, deixant de banda bosses, roba i tota mena de coses que hi havia pel mig i entre els passadissos. 

Retroscroll munta, dissabte i diumenge, el seu estand a l'altra meitat del pavelló o nau del poliesportiu, en un seguit de taules amb consoles i pantalles al damunt, com sempre a disposició del públic que hi vulgui fer unes partides gratuïtament, però també de la nostra, que al capdavall ens volem veure les cares, és clar, però també jugar, junts o separats, però en un mateix espai, tal com fan els dels ordinadors.

Era la primera vegada que anava a Tàrrega, jo, i m'hi vaig poder retrobar amb en Roger (Scroll), la Vicky (Rokuso), en Marc (Syd), els col·laboradors Abel i Antoni (que vaig conèixer allà, per cert) i, és clar, en Dani (Salore), membre de Retroscroll que va impulsar aquesta presència a la Targalan, si no vaig errat des de fa 5 anys. 

Jo hi vaig portar la Nintendo 64 amb jocs i dos comandaments, a més d'un stick extra per a la Neo Geo i un comandament per a la GameCube, però en Dani i en Roger hi van aportar un fotimer de monitors i sistemes, tot carregant els seus cotxes fins al capdamunt. Aplaudiments.

La idea és que no hi falti res. Encara que siguin moltes hores, al final el temps passa volant i mai no n'hi ha prou, però cal tenir totes les opcions disponibles i que l'absència d'un cable, un comandament espatllat o qualsevol altre imprevist no ens aigualeixi l'experiència.

La intenció és aquesta: que gent que passa per allà, siguin participants de la lan party que volen descansar d'un tipus de pantalla per concentrar la vista en un altre, siguin curiosos de Tàrrega que s'acosten a veure què s'hi fa, puguin jugar una estona a videojocs i sistemes clàssics, des de l'Atari 2600 fins a la Xbox original, que hi tenim disposats.

Gent de totes les edats, és clar, però com no podia ser d'una altra manera, els que se senten més atrets pel que oferim són els que recorden haver-hi jugat o haver-ho vist anys enrere. El públic objectiu del retro, vaja.

I així passen les hores i es fa de nit, però nit de debò, una experiència que a les altres trobades videojoquístiques no havia viscut -el que he explicat fins ara es pot aplicar a qualsevol esdeveniment del sector en què Retroscroll participi-, i que per tant era una novetat per a mi. La foscor, combinada amb la llum de les pantalles, oferia imatges belles com aquesta, a la part dels ordinadors. 

A la part de les consoles hi havia la llum d'alguns focus, però també es notava que s'anava fent de nit, i els sistemes s'anaven escalfant mentre la gent els feia servir, que és la intenció. 

Però a mesura que avançava el temps allò s'anava buidant i només continuàvem jugant els membres de Retroscroll, amb algun descans per menjar, anar al lavabo, xerrar o mirar com algú altre jugava. I, com que de tota manera no és un esdeveniment que atregui gaire gent de fora de la lan party, en realitat no només a la nit, sinó bona part del temps estàvem sols, de manera que, com ja m'havien dit els companys que hi havien estat els altres anys, és l'esdeveniment de videojocs en què més podem jugar nosaltres. 

Entre altres coses vam jugar, junts, fent un minitorneig del Neo Turf Masters i un altre del Twinkle Star Sprites, però també vam fer partides al Super Dodge Ball de la Neo Geo, al Soul Calibur II de la GameCube, a l'Street Fighter III: Third Strike, al Super Street Fighter II Turbo i al Jojo's Bizarre Adventure: Heritage for the Future de la Dreamcast, també al Die Hard Arcade, i ens ho vam passar bomba (joc de paraules intencionat) amb el Super Bomberman 5 de la Super Nintendo amb un multitap que ens va permetre jugar-hi 5 persones alhora.

Per la meva banda vaig fer una partida a l'Aero Fighters 2 a la Neo Geo, per veure fins on arribava a la consola original en un joc al que he jugat força -unes hores, vaja- a la Switch, em vaig voler acabar l'Street Fighter amb stick de recreativa mentre els meus companys es feien creus que volgués jugar altre cop a un títol tan obsolet, vaig jugar una estona al Castlevania de la NES i també, més de la que esperava, al Super Mario Kart de la Super Nintendo, que em va demostrar un cop més que per més dominat que tinguis un joc, amb el temps perds la pràctica i cal repassar de tant en tant.

Passar hores amb amics jugant a videojocs, que se'ns facin les 5 de la matinada i que tinguem llits més o menys rudimentaris per dormir unes 3 horetes, que és el que vam fer, convertia la Targalan, doncs, en una mena de festa de pijames, però per a adults que sabem controlar les nostres hores sense que ens hagin d'estar dient res.

Per tant, a la ja de per si agradable experiència d'anar a un esdeveniment d'aquest sector s'hi suma aquest caràcter especial de la Targalan, de què ja m'havien parlat i que em feia venir salivera des de feia temps, i per fi l'he pogut experimentar. 

Espero poder anar també a la de l'any vinent i que hi puguin ser l'Ayate i en Molsupo, grans i sentides absències. 

Un any amb la Switch

Quan es va anunciar la nova consola de Nintendo, abans del que hauria estat normal si la Wii U hagués tingut un cicle plàcid que, per desgràcia, no va tenir, ja vaig mostrar el meu interès pel concepte. 

No me la vaig comprar quan va sortir el 3 de març, però, perquè tenia un preu superior al que esperàvem tots plegats, i sortia amb pocs jocs i la teca havia d'arribar cap al Nadal, però el cas és que va començar amb força, es va fer encara més atractiva i... es va exhaurir a tot arreu, fent que se'n disparessin els preus al "mercat negre". 

Veient que el catàleg esdevenia més interessant del que semblava i més ràpid del que estava previst vaig decidir que, si aconseguia vendre'm algunes coses que ja no volia, quan tornés a estar en estoc la compraria, i després d'estar molt atent i seguint informacions que les botigues Abacus (sí, Abacus!) en rebrien unes unitats un divendres concret, en vaig reservar una i me la vaig endur l'1 de juny de l'any passat. 

Fa uns dies, doncs, que es va complir un any de l'adquisició de la consola per part meva, i amb aquesta entrada vull fer una mica de repàs del que m'ha aportat, el que ha significat per a mi i un balanç del seu èxit.

Nintendo tornava a fer un cop de puny a la taula com el que va aconseguir amb la Wii -i que no li va sortir amb la Wii U i el seu GamePad, i durant aquest primer any s'ha vist que les previsions de vendes no només s'assolien, sinó que se superaven. Ja s'han venut més de 17 milions d'unitats, que superen els poc menys de 14 de la Wii U en tota la seva vida comercial, i s'ha tornat a aconseguir captar l'interès de tota mena de públic tant amb la proposta en si com amb un catàleg que té de tot, des de les "nintendades" que sempre fan que valgui la pena comprar qualsevol de les seves consoles fins a títols third-party per a un públic més expert, tot i que en aquest sentit encara hi ha feina per fer i algunes polítiques de preus i formats discutibles.

Tot i que s'ha venut com una consola híbrida entre la sobretaula i la portàtil, i segurament es pot interpretar així, perquè cadascú coneix les seves circumstàncies i preferències, el cas és que en general s'està fent servir com una potentíssima consola portàtil, i és per això que moltes companyies justifiquen els ports de jocs ja existents a preus complets que en d'altres consoles són molt més barats amb la carta de la portabilitat.

"Sí, tal joc val 10 euros en Xbox One i PS4, i en Switch 40, però... i la possibilitat de jugar-hi on vulguis?" ha estat la típica excusa, així com el fet que els cartutxos o targetes amb què funciona la màquina, que fabrica Nintendo en exclusiva, són massa cars, cosa que repercuteix en el preu dels jocs i en la decisió, sovint, de llançar per a la Switch versions digitals dels jocs en comptes de físiques, o almenys aquesta és la tendència d'algunes empreses grans com Capcom.

Però bé, aquest èmfasi en la portabilitat també es fa encertadament quan la Switch es considera ideal per als títols independents, els indies, rebatejats en aquest cas com a "nindies". Com que sovint són títols per a fer-hi partides curtes, o que per les seves característiques tecnològiques no aprofiten del tot una pantalla gran, és cert que tenir-los en portàtil està molt bé.
 
Pels mateixos motius també es pot veure -jo, almenys, ho veig així- com la plataforma ideal per a tota aquesta línia de clàssics de recreativa reproduïts fidelment per Hamster i anomenats Arcade Archives, dins la qual hi ha també el segell ACA Neo Geo. I com que la consola és de Nintendo també se n'està enduent alguns en exclusiva que pertanyen als experiments de la Gran N en recreatives.

Poder jugar a aquests jocs pensats per a partides no gaire llargues amb la consola a les mans en els nostres trajectes o descansos. A més, es pot fer amb un altre jugador gràcies a la possibilitat d'extreure els joy-cons, encara que no és l'opció més còmoda.

Tot plegat no tindria gaire sentit si no fos tan fàcil posar la consola en suspensió i reprendre les partides en qualsevol moment i a l'instant, una característica que, quan s'havia pogut veure en alguna portàtil, requeria més consum de bateria o trigava en carregar. Amb la Switch és rapidíssim i facilíssim. També navegar per la seva interfície, cosa que no es pot dir de la Nintendo 3DS ni la Wii U.

Com a punt feble podríem dir que els sistemes de control que tenim per defecte -els joy-cons- permeten moltes possibilitats, és cert, però no donen la precisió adequada en títols com ara els de lluita, i que per a això cal comprar comandaments que es venen a part. També podríem dir, però no és culpa de la consola en si, que el format físic en aquest cas té uns costos de producció que provoquen les situacions que descrivia més amunt, des de preus massa alts fins a la decisió de llançar alguns títols només digitalment.

Però en general crec que és una magnífica consola, i almenys a mi m'ha suposat una gran satisfacció no només per la diversió que m'ofereix (jocs com The Legend of Zelda: Breath of the Wild, Super Mario Odyssey, Stardew Valley, Mario Kart 8 Deluxe, Ultra Street Fighter II i molts més), sinó també -sobretot, potser- perquè me la puc endur en els trajectes a la feina i de tornada a casa, que per circumstàncies de la vida són els moments principals en què puc jugar a videojocs. Així, a més, quan a casa tinc alguna estona, la puc dedicar a d'altres consoles. Compra encertadíssima.