Crònica de RetroBarcelona 2026: 11a Fira del Videojoc Clàssic

Un any més us porto les meves impressions i experiències relacionades amb el nostre esdeveniment retro preferit, RetroBarcelona, que enguany ha celebrat l'onzena edició, la primera en uns quants anys en què tinc l'oportunitat d'anar-hi tots dos dies, en aquest cas el 16 i el 17 de maig, atès que no coincidia, per fi, amb cap compromís familiar ineludible, si bé m'he perdut algunes coses a les quals en circumstàncies normals hauria assistit.

Però per una vegada que vaig a alguna cosa pel meu compte, trobo que ho havia de fer com cal, i estic content d'haver pogut compartir aquests dos dies amb els companys a l'estand de Retroscroll, un cop més, en una de les poques ocasions en què ens veiem en persona, amb inevitables absències, això sí. 

RetroBarcelona 2026 és el nom d'aquest esdeveniment que, un cop més, s'ha celebrat a La Farga de L'Hospitalet de Llobregat, i he de dir que l'aventura va començar amb mal peu per part meva, perquè a diferència d'altres anys, vaig tenir molts problemes per aparcar el cotxe, i vaig estar fent voltes ben bé una hora i mitja.

Després d'estar a punt d'abandonar, tornar a Mataró i tornar-ho a intentar al migdia, ja amb les zones verdes i blaves desactivades, al final vaig trobar un lloc una mica lluny el recinte i vaig carregar les pesades bosses amb les meves humils aportacions per a l'estand i em vaig retrobar amb els meus estimats companys Dani "Salore", Javi, Vicky i Jaume "Molsupo".  

A l'estand, com cada any, hi teníem un munt de sistemes de les nostres col·leccions particulars, a disposició del públic visitant per tal que hi jugui i rememori títols de la seva infantesa, en descobreixi de nous o posi a prova el seu domini d'uns altres.

És una de les zones on poden asseure's i gaudir d'aquesta afició que tots plegats compartim, i nosaltres anem solucionant incidències, canviant els jocs quan veiem que no estan acabant de triomfar o substituint màquines perquè, al capdavall, són aparells amb unes quantes dècades a l'esquena i no volem que s'escalfin en excés, i sempre n'hi ha alguna que tot i provar-la a casa un cop allà ha deixat de funcionar, com m'ha passat alguna altra vegada i aquest cop no ha estat l'excepció, per desgràcia.

Parlant de consoles que no funcionen, fa unes quantes edicions de RetroBarcelona hi vaig comprar una Game Gear amb els condensadors suposadament canviats, una operació que se'ls ha de fer a totes tard o d'hora, però fa un temps va deixar de funcionar i vaig descobrir, gràcies al company Suso, que m'havien entabanat: no estaven tots substituïts. 

Per sort, la Vicky és una manetes i ha estudiat electrònica i va arreglar, almenys parcialment, el desastre que vaig fer jo fa uns mesos intentant canviar-li els condensadors per mi mateix. Mentre escric aquestes línies no sé si la podrem salvar, però com a mínim s'engega i es manté engegada, que ja és més del que feia quan l'hi vaig portar. Passi el que passi, molt agraït per les hores que li va dedicar.  

Una altra cosa que m'agrada fer en aquest esdeveniment és saludar en persona gent del sector que ens seguim a les xarxes i interactuem, però que no ens havíem "desvirtualitzat" encara, i evidentment tornar a saludar aquelles persones que en algun moment sí que ens hem acabat veient. 

He aprofitat un Ràdio Baku Baku en directe per presentar-me al Xavi PSX i al Patrick Urbano -els Víctors els he conegut per fi en aquesta edició però un parell d'hores abans del pòdcast-, i malauradament, com que estava ocupada, al final no he pogut parlar amb la Simmer Valenciana. També he tornat a saludar en Javi "Spectrumero" Ortiz i en Víctor "Sr. Mayor", amb qui compartim canal de Telegram de l'Everpocast SP i que un any més portaven l'estand d'Evercade, s'han acostat a l'estand els companys de Pixelats.cat i en Paul Lager, i en Parufito, també hi he vist per primer cop en molts anys, però molts, en Josep Maria i en Jalabop del Multivers, al torneig del Windjammers vaig coincidir amb -i vaig desvirtualitzar- en Joe Beltza i, com no podia ser d'una altra manera, hem compartit una estona amb en Renner, en Murshus i en Sikus de Game Museum. Menció especial a la visita sorpresa i breu, un any més, de l'esmentat company Suso, i també l'habitual de l'Altaïr.

Evidentment, també m'agrada aprofitar qualsevol ocasió per jugar jo també, i a banda de fer-ho al nostre mateix estand, intento arreplegar alguna recreativa per gaudir del sentir màxim, i he de dir que aquest any, sobretot el segon dia, hi he pogut jugar força, entenent-se que com que no soc gaire bo i a sobre acostumo a triar jocs als que no he jugat mai perquè prefereixo la novetat, sempre han estat partides curtes, així que he provat molts videojocs, però en cap m'hi he estat gaire estona. 

Passo a llistar-los, com ja he fet alguna vegada (me'ls vaig apuntant al mòbil), i ja aviso que no tots són de recreativa, també n'hi ha del nostre estand, però aquest cop la proporció d'arcades ha pujat:

• Super C
• Windjammers
• 19XX
• Pang
• Scud Race
• Mushihimesama
• Dariusburst Chronicle Saviours
• Ketsui
• Guwange
• Battle Garegga
• Pulstar
• Esp.ra.de
• Ninja Warriors (Commodore 64)
• Bomb Jack
• Batsugun Special Version
• Dodonpachi
• Super Mario Strikers
• Dodonpachi Saidaioujou
• Double Dragon (Master System)

No els comentaré un per un, ja veieu que hi ha molts shoot'em ups, però sí que vull destacar alguns casos: tenia ganes especialment de l'Scud Race, arcade mític de Sega que té una aura de llegenda en part perquè mai es va portar a cap consola ni s'ha emulat oficialment, i ha estat bé, molt tipus Daytona USA. 

El Dariusburst Chronicle Saviours és un dels videojocs preferits de la Vicky, i la màquina és espectacular, amb una pantalla allargada, un banc per a quatre jugadors i una marquesina, i ens hi hem assegut ella, en Dani, en Javi i jo a fer-hi una partida on la Vicky ens ha guiat a cada pas amb els coneixements adquirits després d'haver-hi dedicat centenars d'hores. Tota una experiència.

I el Windjammers és un joc que m'encanta, encara que no soc gaire bo. El cas és que em vaig apuntar al torneig que hi organitzava l'Associació A.R.C.A.D.E. i, per practicar, a banda d'entrenar a casa amb l'Evercade Alpha i el cartutx on ve aquest joc, a RetroBarcelona he fet partides esporàdiques amb gent que no coneixia, i les he perdut totes. 

A l'hora del torneig em conformava amb guanyar un partit i marxar amb aquest record, però els astres s'han alineat i he arribat a les punyeteres semifinals! He perdut el partit pel tercer i quart lloc, però quedar quart amb el nivell que he vist em fa sentir molt content.  

Em sembla que no em queda res més per explicar. Una passada un any més, i sobretot, i no és per fer la pilota, tornar a veure en persona els amics de Retroscroll, encara que aquest any el seu fundador, en Roger, no hi ha pogut ser. 

Moltes gràcies a tots per fer-ho possible, aportant màquines, televisors, coneixements, el que fos, i també per la seva generositat amb mi, en alguns casos material i tot, perquè he tornat a casa amb fundes per a jocs de Famicom, un còmic i un Earthworm Jim de Mega Drive. No m'ho mereixo.

 

 

   

Reflexions: La importància del "lore"

Una conya recurrent que es pot fer de mi -i, si hi participo de vegades, amb mi-, i ja us dic que es fa, és la meva obsessió amb no perdre'm referències, picades d'ullet, etc. que en molts videojocs hi ha a entregues anteriors de la mateixa saga, altres jocs de la mateixa desenvolupadora o, fins i tot, títols que no compleixen ni una condició ni l'altra, però que en són font d'inspiració, homenatge o, senzillament, els creadors del joc en qüestió han volgut referenciar breument. 

Són coses que, generalment, no incideixen en el gaudi del joc en si, però que trobo que enriqueixen l'experiència si s'hi arriba amb els deures fets, perquè el lore, o el rerefons d'una història, sempre ajuda a entomar un producte d'entreteniment -sigui un videojoc, un llibre, un còmic, una pel·lícula o una sèrie- d'una manera més conscient.

És per això que dono importància a jugar als videojocs d'una saga per ordre d'aparició (no cronològic, però això donaria per a un altre debat), i generalment intento no jugar a una segona o tercera part sense saber d'on ve tot plegat. Hi ha excepcions, és clar. El meu primer GTA va ser el San Andreas, el meu primer Street Fighter, el II -com suposo que va ser el cas de la immensa majoria de la gent, atès el brutal salt en tots els sentits que va suposar aquesta seqüela-, i el meu primer Super Mario Land també va ser la segona part de la saga.

En molts casos, com els que he exposat, és cert que no té cap rellevància, perquè la connexió entre les parts, des del punt de vista argumental, és petitíssima o directament inexistent, com per exemple entre el Quackshot i el Castle of Illusion, que hi ha qui considera de la mateixa saga, però que només tenen a veure el gènere i que els seus protagonistes són de la mateixa família de franquícies, i que estan desenvolupats per Sega. Tanmateix, m'agrada, si puc i en soc conscient, entrar a les sagues amb el xip d'arqueòleg -aficionat, no ho oblidem- dels videojocs i gaudir de l'evolució gràfica, jugable i, si n'hi ha, argumental tal com estava previst que la gent en gaudís originalment.

No em fa res tirar enrere i veure un món i uns personatges que conec en un estat més primitiu del que estic acostumat a veure. No és aquest, el problema. I ho fem i no passa res, tot i que, per posar un exemple, si es juga al primer Kirby es pot trobar a faltar la popular i utilíssima mecànica de copiar característiques d'alguns enemics quan ens els fiquem a la boca -no va ser el meu cas, ja que vaig entrar a la saga amb la primera entrega de totes, el Kirby's Dream Land (Game Boy)-. Però si jugo a un videojoc i hi té un cameo un personatge que en una entrega anterior era protagonista o secundari, per posar un exemple de cosa que pot passar, m'agrada ser conscient que ho és, que m'arrenqui un somriure o em transporti mentalment a aquella experiència anterior, o prevista per ser anterior. Vull entendre la picada d'ullet, saber que va adreçada a mi.

També m'agrada quan, per exemple, un personatge que era NPC en una saga de sobte es pugui controlar, o tingui un pes més gran dins de la història, i ser-ne testimoni coneixent-lo d'abans. Parlo de coses com poder controlar en Toad al Super Mario Bros. 2 occidental després d'haver-lo vist al final dels castells del Super Mario Bros., o xalar amb la possibilitat de portar personatges de Final Fight als Street Fighter Alpha, que en el meu cas, encara que més d'un es pugui endur les mans al cap, no va tenir cap impacte perquè no havia jugat mai al mític beat'em up quan vaig estrenar el meu estimat Street Fighter Alpha 2 a la Saturn. Parlo d'això, de no poder treure el 100% del suc a una referència, a un convidat especial, a un cameo, per manca de bagatge.

De vegades són coses més importants i que van més enllà del lore pròpiament dit, com ara una mecànica assolida en un joc anterior que en un de posterior es dona per coneguda, i que és millor haver après de manera orgànica quan tocava, o també pot passar que coneixem la mecànica d'un títol on estava més polida i, en anar cap enrere, ens frustra que ja hi sigui, però que no sigui tan completa o no funcioni tan bé. Al capdavall, és una involució, tot i que de la mateixa manera que m'agrada veure l'evolució d'una saga, també trobo "arqueològicament" interessant fer el camí invers si és així com hi he entrat jo.

Per una altra banda, des del punt de vista argumental és important, per a mi, viure un esdeveniment històric dins l'univers d'una saga en el moment en què es produeix, no en forma de referència en una entrega més avançada de la sèrie. En altres paraules, m'estimo més no spoilejar-me en jugar a un videojoc abans que a un altre que hauria d'haver tocat primer.

No és una qüestió de no poder jugar als videojocs en l'ordre que ens doni la gana, perquè en teoria estan dissenyats de manera que no passi res per fer-ho així, però sobretot en el cas dels que tenen una història que es desenvolupa en diverses parts està bé gaudir-ne en l'ordre de sortida, que és com la van pensar els seus creadors.

I vosaltres què en penseu? Li doneu importància, al lore o rerefons d'un videojoc? 

 

 

 

Sèries: 16bit Sensation - Another Layer

Potser us estranya veure aquí, i no al meu altre blog, Cementiri de Pneumàtics, una ressenya sobre una sèrie. No m'he equivocat pas, no. Igual que va passar fa temps amb Hi-Score Girl, en parlo aquí perquè està íntimament relacionada amb els videojocs i penso, per tant, que és més adequat.

Es tracta d'una sèrie que vaig descobrir a Twitter, actual X, gràcies a que la va esmentar la companya Rokuso, i és que hi va detectar un seguit de referències obscures que van fer les seves delícies, la vaig voler provar i ens trobem aquí, amb la seva primera temporada acabada que passaré a comentar.

16bit Sensation: Another Layer és un manga dibuixat per Tamiki Wakaki sobre un concepte d'ell mateix, Misato Mutsumi i Tatsuki Amazuyu que té un curiós origen: va començar com a còmic dôjinshi (autopublicat) al saló japonès dedicat a aquesta mena de còmics, el Comiket (Comic Market) al desembre de 2016, i l'editorial Kadokawa l'ha recopilat i publicat professionalment en, de moment, 2 volums recopilatoris.

El cas és que entre octubre i desembre de 2023 se'n va emetre una versió animada de 13 episodis, que és com jo he seguit la història.

En el que és una premissa força absurda dins del ja molt emprat gènere isekai (en què els protagonistes són traslladats a una dimensió, una època o un món que no són els seus), la protagonista d'aquesta història, la Konoha, és dissenyadora de videojocs i treballa en una empresa on li toca fer tasques molt avorrides.

Fan dels videojocs bishôjo (aquells en què interactuem amb noies atractives, tipus Tokimeki Memorial), ara pràcticament desapareguts, li cauen a les mans uns quants títols antics del gènere i, en obrir-ne un, es trasllada a l'any 1992. Allà, dins del seu estimat districte d'Akihabara de Tòquio, coneix els membres d'una companyia desenvolupadora de videojocs, Alcohol Soft, que precisament fa títols del gènere que a ella li agrada.

Malgrat l'inconvenient de trobar-se més de 30 anys enrere respecte a la seva època, la Konoha viu, de fet, un somni fet realitat, i entra a treballar a l'empresa per tal d'ajudar amb els seus coneixements del futur, però hi ha un problema: està acostumada a treballar amb una tecnologia que encara no existeix, el 1992, i a més el programador de l'empresa, en Mamoru, és un malalt del PC-98 de NEC, màquina que en aquell moment ja comença a quedar obsoleta, però que ell es resisteix a substituir.

Com ja deveu haver vist, ens trobem un seguit de referències força més de nínxol que no pas les de l'esmentada Hi-Score Girl, amb la qual inicialment és inevitable comparar aquesta sèrie, però que aviat veiem que no tenen gairebé res a veure.

Per acabar-ho d'adobar, l'activitat dels personatges tampoc sembla especialment atractiva per al públic general, segurament més interessat en els videojocs que en el procés de creació d'aquests, i és per això que dubto que acabem veient mai aquesta sèrie a Netflix -en realitat la té Crunchyroll-, però si li donem una oportunitat segurament ens atraparà i la voldrem acabar de veure. Al capdavall, no és tan llarga.

16bit Sensation, això sí, no és un simple reguitzell de referències frikis, i en realitat, quan s'acosta al final, adopta un to filosòfic que reflexiona sobre la creativitat humana i els problemes de la irrupció de la intel·ligència artificial, un debat força de moda actualment i que, suposant que aparegués al còmic original, demostra que els seus autors van anticipar la qüestió amb molt d'encert.

Al final, la sèrie presenta una protagonista adorable tot i que tremendament ingènua i somiatruites, en contraposició a un personatge masculí que és un geni esquerp, i un grapat de secundaris en els quals tampoc s'aprofundeix gaire, però que traspuen un bon rotllo que permet a la Konoha sentir-se de debò com a casa, malgrat estar desplaçada temporalment.

No li busquem la versemblança, però. La sèrie ni tan sols pretén reflectir unes lògiques gaire treballades que expliquin els viatges en el temps i les repercussions dels salts que la Konoha fa voluntària o involuntàriament. Hem d'acceptar aquest element com part de la gràcia de 16bit Sensation, que no està clar si tindrà segona temporada, però en cas que sí, caldrà que tinguem paciència.

Repàs videojoquístic de 2023

Un cop més, segueixo la tradició de dedicar l'última entrada de desembre del blog a fer un balanç personal de l'any pel que fa a tot allò relacionat amb aquesta afició nostra tan estimada. 

Abans de fer-ho, m'he mirat l'entrada equivalent de l'any passat i m'adono que més o menys he de dir les mateixes coses, tot i que s'han de matisar i tampoc es pot dir que no hi hagi absolutament cap novetat per explicar. 

L'any passat ja m'havia lamentat de la disminució, causada pel naixement d'un segon fill, del meu ja reduït temps lliure, amb l'agreujant que el poc que tinc el vull dedicar a diverses aficions, encara que els videojocs en siguin la principal.

Aquest 2023, però, el nen ja no és un nadó que es passa el dia dormint, de fet és força mal dormidor a les nits, cosa que dificulta que em quedi llevat fins tard o em llevi molt aviat per poder tenir una mica de temps per a les meves coses, i hi ha hagut canvis en les dinàmiques familiars que han fet que encara hagi retallat més temps d'oci a la segona meitat de l'any. 

Per tot plegat, en el que esperava que seria l'any de la substitució de la Xbox One per la PlayStation 5 com a consola principal de sobretaula... ha resultat que he jugat poquíssim a totes dues, com exemplifica la imatge, que és la de l'estat habitual del DualSense. Sí que el toco, si he de dir la veritat, però sobretot per fer anar l'aplicació d'Apple TV amb la qual mirem sèries.

Enguany  només he completat 10 videojocs, com l'any passat. En podrien haver estat un parell més, perquè també hi ha molts jocs que no tenen final, o els he tastat i prou, o són arcade i no els he volgut comptar perquè a còpia de crèdits qualsevol se'ls passa -hi ha gent que els compta igualment, i ho respecto-, o són molt llargs i encara no n'he vist el final, cas del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom. Ara bé, si mirem la llista d'aquests 10, n'hi ha algun que ja estava començat de l'any passat, i alguns que són força curts, de manera que en el fons he jugat força menys que l'any passat, cosa que també noto sense necessitat d'analitzar la situació.
 

• Streets of Rage 2 (Mega Drive) - via Nintendo Switch Online, cooperatiu amb el company Javi de Retroscroll
• Live a Live (Switch)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Shredder's Revenge (Xbox One)
• Florence (Switch)
• The Red Strings Club (Switch)
• Shantae: Half-Genie Hero (Switch)
• Astro's Playroom (Playstation 5)
• Kuru Kuru Kururin (Game Boy Advance) - via Nintendo Switch Online
• Mickey's Dangerous Chase (Game Boy)
• Colored Effects (Switch)

La Switch és la que m'ha salvat força, com és habitual, però perquè la seva portabilitat m'ofereix ocasions en els trajectes a i des de la feina, els dies que treballo de manera presencial. Val més això que res, suposo.

Per cert, aquest cop he decidit no fer el clàssic vídeo amb un muntatge dels videojocs que he tocat durant l'any. Em sap greu, però em robava molt de temps que ja no tinc, i perquè acabin tenint menys de 30 visites a YouTube no em val gens la pena la relació entre la inversió de temps i l'interès de la gent. I ho entenc, perquè per molt que intenti resumir són vídeos llarguets i tothom té coses més importants i entretingudes per fer, mirar, escoltar o planificar.

Aquesta disminució del temps lliure no és un descobriment d'ara, n'he estat conscient tot l'any, però m'he fet jo solet més gran l'angoixa de no poder dedicar temps als videojocs en trobar força oportunitats de títols retro que tenia a la llista -i d'altres que no, però això de seguir gent a Twitter (ara X) i escoltar podcasts genera noves necessitats-, alguns dels quals a la imatge.

Se sumen, és clar, als videojocs nous, als no tan nous però que desitjava de PS4 i PS5, i a una mini que s'ha afegit enguany a la col·lecció, l'A500 Mini, que només he tocat per provar-la i fer-ne un vídeo. No hi he jugat cap vegada, malauradament.

Potser recuperaré aquest tema a la primera entrada de 2024, la dels reptes per a aquell període, però no vull acabar el repàs de 2023 amb una nota negativa, sinó que ara parlaré de les coses bones.

La millor: que després de tres anys i mig des de la darrera edició s'ha celebrat, per fi, una nova edició de RetroBarcelona, i a més de la il·lusió que em fa l'esdeveniment en si, sobretot he pogut tornar a coincidir en persona amb bona part de l'equip de Retroscroll, en compartir-hi estand, i això era una cosa que crec que a tots ens venia molt de gust. Esperem que hi hagi, ara sí, edicions anuals una altra vegada.

També he de dir que, tot i que he jugat menys, no he tingut la sensació d'haver perdut el temps amb res, m'ho he passat bé i tinc ganes de jugar, aquestes mai s'acaben, encara que de vegades l'estat anímic pot fer que ni tan sols les rares ocasions que tenim de jugar les aprofitem. Les circumstàncies vitals de cadascú ja les tenen, aquestes coses. Però no, les ganes de moment no m'han marxat.

Tampoc les de tirar endavant aquest blog, que ha continuat creixent a X, on ara mateix roça els 500 seguidors -és poc, però en aquest àmbit i en català no està gens malament-, i on mantinc certa regularitat a Instagram, amb vídeos ocasionals a TikTok. A més de les entrades escrites setmanals aquí, és clar.

Així doncs, un any no desastrós en absolut, però sí més fluix. Ara bé, que consti que no és per voluntat pròpia. Intentaré encarar 2024 amb optimisme i pensar que l'última entrada de l'any vinent podré explicar coses més alegres.

Reflexions: el FOMO

Torno a venir amb una reflexió de les meves, temes que en realitat estan interrelacionats i amb què de vegades repeteixo algunes idees de manera inevitable. Si em coneixeu, sigui d'on sigui, ja us deu haver quedat clar que no estic satisfet amb el temps lliure que tinc per jugar a videojocs -i per a qualsevol activitat d'oci en general-, circumstàncies de la vida, i això fa que, en el meu cas, i en el de moltes persones que estan com jo, la quantitat de jocs que arriben a la meva col·lecció sigui molt superior al ritme de consum d'aquests. 

Li passa a tothom, però en casos així és quelcom absolutament desproporcionat. Aquest mal del primer món, però, s'agreuja amb un altre fenomen dels nostres dies que les xarxes socials accentuen: l'anomenat FOMO. 

Precisament en aquests dies de desembre la xarxa ara anomenada X s'omple de gent compartint les estadístiques de joc per a diverses plataformes, i constato més que mai el poc que jugo a videojocs, si més no a casa. 

El 2023 preveia una baixada de temps dedicat a la Xbox One, i efectivament hi he jugat 18 hores, només, perquè el 2022 em vaig comprar la PlayStation 5 i la successió en la posició de consola més utilitzada era clara, però és que a aquesta hi he jugat, segons Sony, només 37 hores. No em sorprèn, ja me n'havia adonat.

La ja no tan nova consola de Sony, tot i que val moltíssims calés, enguany ha estat d'oferta força temps, i molt rebaixada -i tot i així, cara-, cosa que ha demostrat que soc un passerell, perquè me la vaig comprar a preu normal atès que res no indicava que anés a baixar de preu, ans al contrari, s'havia anunciat oficialment una pujada de 50 euros, i resulta que en aquest any i escaig que ha passat hi he jugat poquíssim, i s'ha fet servir sobretot per mirar Apple TV gràcies a una promoció de prova gratuïta durant 6 mesos que hi havia associada. 

Per què me la vaig comprar, doncs, sabent que acabava de tenir un segon fill i que no tindria temps per jugar a casa un cop creixés una mica i donés més feina? Per què no he fet en els darrers anys l'allunyament dels videojocs que vaig fer de manera inconscient cap als 18 per poder dedicar totes les hores lliures, com un imbècil, a la meva xicota de llavors i, en canvi, he continuat comprant consoles i videojocs a cabassos tenint dos fills petits? Doncs pel FOMO, que em fa dir coses com...

Perquè aquest és el tema principal d'aquesta entrada, no pas el de la manca de temps lliure, un altre mal força estès. Ni el de l'excés de compres en si. Aquest, de fet, està molt influït precisament per aquest fenomen que agafa les sigles del concepte anglès de "fear of missing out", o "por de perdre-s'ho". És això, el que passa. 

Hi ha molta gent immune a això, i si és el vostre cas us felicito de tot cor, però a mi m'afecta força. Per exemple, hi ha videojocs que en principi no m'havien cridat l'atenció, però després veig a X o a Instagram que la gent se'ls va comprant i ensenyant, o diu que li estan agradant molt, i llavors van a la meva llista de desitjos. Jocs i consoles. I dins d'aquests també hi ha molt de retro, que més que "por de perdre-s'ho" són ganes de "posar-se al dia" que mai es podran satisfer del tot ni gaudir de la mateixa manera que a la seva època.

Se'm podria dir "no passa res, home, no podem arribar a tot". I és veritat. I és una cosa que he d'aprendre a creure'm de debò, així com he d'entendre que no puc jugar al mateix ritme que molta gent que conec perquè tenim circumstàncies diferents. Però ja sé què és, perdre-s'ho. Sé què és tornar als videojocs després d'una llarga absència -la comentada més amunt- i veure que t'has saltat un munt de títols excel·lents que en molts casos no coneixies quan eren actuals, i fins i tot sistemes, i que no et pots posar al dia de res perquè els preus del retro s'han disparat, també en els casos que ja eren elevats a l'època. 

Tot plegat, a causa de les xarxes socials i els fòrums: la generació que em vaig saltar, la de la Dreamcast, la PS2, la Xbox i la GameCube, és una part testimonial de la meva col·lecció, tinc pocs jocs per a aquestes consoles, perquè molts ja eren inassolibles econòmicament per a mi quan m'hi vaig posar. A sobre, uns quants s'han anat rellançant en forma de remakes o remasters per a sistemes moderns. I tot això ho he patit perquè n'he vist parlar la gent.

Quan era petit em comprava o em regalaven els jocs en els quals em fixava, sovint atret per la portada o la franquícia, com molta canalla, i no em feia mala sang per saltar-me un Castlevania o un Rocket Knight, tant em fotien, no podia saber que els meus estaven bé, però que els altres serien grans joies dels respectius catàlegs. Ha estat amb els anys, amb les converses a internet amb la gent, els blogs, els vídeos, els podcasts, que he vist el que m'havia perdut. De manera que sí, sé el que és perdre'm coses que m'haurien agradat, i accedir-hi més tard però amb mètodes sense "ànima" i sense poder-ne parlar amb els altres com a temes d'actualitat, perquè ja no ho són.

La ironia de tot plegat és que, per culpa del meu poc temps lliure, he arribat a la conclusió que em dedico a acumular, a aconseguir els jocs al millor preu possible abans que costin de trobar, amb l'objectiu de poder-hi jugar en algun moment. Lògic. Però, fins i tot si aquest moment arriba algun dia, la gent ja no parlarà d'aquells videojocs, no hauré pogut participar en les converses al respecte -de fet, sovint surto de segons quines converses per no menjar-me spoilers- i el resultat final, malgrat que tingui aquell videojoc, serà el d'haver-m'ho perdut igualment.

 

 
 

Reptes per a 2023

Bon any 2023 a tothom! Primer de tot vull agrair el vostre suport, perquè encara que no tingui gaires visites sempre hi ha algú que llegeix el blog encara que no hi comenti, però com que l'any passat vaig crear un compte de Twitter específic de 3 Botons i START sí que rebo una mica de feedback per allà, de manera que moltes gràcies a totes i tots els que em llegiu i/o interactueu amb mi de la manera que sigui.

I ara ve la tradicional primera entrada de l'any, emparentada amb l'última de l'anterior, la del repàs de 2022, i que és la dels reptes o propòsits en matèria de videojocs per a l'any que acaba de començar.

Com de costum, he rellegit ara l'entrada equivalent de 2022 per veure quines coses em vaig proposar i quines vaig complir, i a partir d'aquí veuré com encaro el 2023. 

Aquella entrada era plena d'objectius no complerts i prorrogats, que he de tornar a prorrogar, com per exemple continuar amb la saga Super Mario.

No tinc pràcticament temps lliure, però per proposar-se coses que no quedi, i enguany vull jugar a més jocs de la mascota de Nintendo, així en general, però en particular m'agradaria jugar al Super Mario Bros. 2 occidental.

També de manera general vull jugar a tants jocs d'en Sonic com pugui, celebrant el seu 32è aniversari, que es produeix enguany. Si Sega en va celebrar el 31è, qui soc jo per obsessionar-me amb números rodons?

I una altra saga que he de continuar tant sí com no és Streets of Rage, que em fa vergonya haver de dir que encara no he jugat seriosament al 2...

Cada any penso que és el de la represa del Dragon Quest XI, el meu llançament més esperat de 2019, i ens hem plantat al 2023 amb això pendent.

Bona part de la culpa la té el fet que els jocs llargs em poden ocupar mesos a causa de la manca de temps lliure abans esmentada. Però tornaré a intentar fer-li lloc.

També he de fer lloc a l'últim intent de reparació de la meva Super Nintendo, la meva gran espina en temes pendents pel que fa a videojocs. A més, vull arreglar el lector de la Xbox original, que de cop falla (i no la faig servir, així que no és per abús ni mal ús), la pantalla de la Nintendo DS amb la fatídica ratlla negra (que també va aparèixer un dia de fa anys sense que m'hagués caigut ni res) i l'altaveu de la meva vella i atrotinada Game Boy. Molt ambiciós, ja ho sé.

Sí que vaig aconseguir acabar-me el The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D, i em proposo continuar jugant a jocs de la saga, idealment dos, però sense fer promeses en aquest sentit ni especificar títols.

El 2022 no vaig jugar a cap joc de la saga Castlevania, tot i haver-me proposat el III i el IV, i vull passar aquell repte al 2023. 

Vull continuar també amb els Mega Man i explorant beat'em ups i ara també shoot'em ups, que els vaig agafar el gust l'any passat.

Sempre em proposo comprar menys i jugar més, i 2022 va ser un any en què vaig jugar poc -no per manca de ganes- i comprar molt, tot i que de manera eficient i amb l'ajuda d'un augment d'ingressos sobretot per la venda de coses que ja no volia (de fora de l'àmbit dels videojocs), però això no pot ser. 

És veritat que ara tinc una PlayStation nova per nodrir, i que segur que aniran sortint coses interessants per a la Xbox One i la Switch, i l'Evercade i, és clar, la Ps5, i que vaig trobant coses retro que eren a la meva llista, però vull jugar al que ja tinc, i en aquest sentit em proposo específicament fer que les consoles mini em serveixin per a alguna cosa més que fer bonic i agafar pols.

A banda d'això, no amplio la meva llista de jocs per jugar, que em continuo prenent com un suggeriment o tot plegat convertiria la meva afició en un deure, i el 2023 faré el mateix que el 2022: jugar sense pressions, encara que impliqui acabar l'any amb només una desena de títols finalitzats. 

Ja veurem l'any vinent si he complert el que m'he proposat.

Visionats: High Score

No hi ha gaires documentals sobre videojocs a les plataformes de streaming -sí a YouTube, però són fets per aficionats, independentment de la seva qualitat de producció i la seva rigorositat-, però quan n'hi ha algun m'agrada veure'l, i fa uns anys és el que vaig fer amb Atari: Game Over, del qual vaig parlar en aquesta entrada.

Ha arribat el moment de parlar d'un altre, en aquest cas en forma de sèrie documental produïda per Netflix, que ja fa temps que està disponible (des d'agost de 2020), però del qual m'havia saltat un capítol (no passa res, són força autoconclusius) sense voler, error que per coses de la vida no havia solucionat fins ara. 

High Score, amb 6 episodis d'entre 37 i 47 minuts, i amb direcció de William Acks, Sam LaCroix, France Costrel (que figura com a creador de la sèrie) i Melissa Wood, fa un repàs dels inicis dels videojocs -almenys pel que fa a la seva explosió, no als seus orígens- tot entrevistant figures clau que van fer aportacions revolucionàries per a aquest mitjà d'entreteniment.

Als més entesos en la matèria probablement és una sèrie que probablement no els ensenyarà res de nou, però encara que coneguem, perquè som uns frikis que a més de jugar a videojocs ens encanta llegir o sentir parlar sobre ells, moltes de les coses que la sèrie ens explica, sempre hi haurà algun detall nou, o com a mínim ens agradarà veure-ho en format audiovisual, raó per la qual ja val la pena.

Al primer episodi, per exemple, se'ns parla de quan les recreatives van començar a ser un èxit brutal, i tenim testimonis del nivell d'en Tomohiro Nishikaido, creador de l'Space Invaders, o en Tôru Iwatani, el pare d'en Pac-man -amb qui, per cert, em vaig fer una foto a la RetroBarcelona de 2017-, el cofundador d'Atari Nolan Bushnell o la Rebecca Heineman, guanyadora del primer torneig estatunidenc de l'Space Invaders en versió Atari 2600 i respectada programadora.

Però també tenim la tendra història d'en Jerry Lawson, creador dels cartutxos de videojocs per a la consola Fairchild Channel F, de 1976, molt probablement invisibilitzada pel fet que era afro-americà. A la foto tenim el seu fill i el seu net.   

El segon gira al voltant de la revolucionària arribada de Nintendo a la indústria dels videojocs, o més ben dit del seu primer gran èxit, el Donkey Kong, com va ressuscitar el mercat estatunidenc després del crash de 1983 amb la NES i, a partir d'aquí, moments tan destacats com el Nintendo World Championship de 1990, amb el seu guanyador, en Jeff Hansen (a la foto), el funcionament de les oficines de Nintendo of America, amb el servei d'atenció als videojugadors, també la creació de la revista Nintendo Power i el cas d'Universal contra Nintendo per en Donkey Kong, que s'assemblava sospitosament a en King Kong. 

Al tercer, amb testimonis com el matrimoni de la Roberta i en Ken Williams, creadors del Mystery House -primera aventura gràfica de la història-, el dissenyador dels Final Fantasy Yoshitaka Amano o en Ryan Best, creador d'un dels primers videojocs LGBT, el GayBlade, es repassa l'evolució de les aventures de text cap a les gràfiques i els RPG. 

El quart gira al voltant de l'anomenada Console Wars, de la qual ja vaig parlar en ressenyar-ne el llibre i en tornaré a parlar quan hagi vist el documental que se'n va estrenar fa uns mesos, tot i que no ha arribat, quan escric això, a cap plataforma d'streaming de l'estat espanyol. 

Així, doncs, explica de manera sintètica i -potser perquè coneixia més el tema ho vaig detectar fàcilment- ometent els temes més polèmics, com la Sega of America liderada per en Tom Kalinske va clavar un cop de puny a la taula amb la Mega Drive per competir amb Nintendo i les seves NES i Super Nintendo, així com la creació i l'èxit d'en Sonic amb en Hirokazu Yasuhara i en Naoto Ohshima, la importància d'Electronic Arts en l'auge de la Mega Drive, i altre cop -a la sèrie sembla és un tema recurrent- un torneig de videojocs, en aquest cas el Sega World Championships de 1994, amb el seu guanyador Chris Tang (a la foto).

Al cinquè el tema són els videojocs de lluita, bàsicament Street Fighter II i Mortal Kombat, les circumstàncies de la creació dels quals es repassen amb els testimonis de l'Akira Nishitani (a la foto) i l'Akira Yasuda, responsables dels dissenys del primer, i d'en John Tobias, cocreador del segon. 

Un altre tema important que s'explica és com la violència als videojocs, sobretot a causa dels fatalities del Mortal Kombat però també del polèmic Night Trap, dirigit per John Riley, que dona la seva interessant versió de la històra al documental, va desembocar en una campanya antivideojocs al Congrés dels Estats Units el 1993 que va acabar amb la creació del sistema de qualificació per edats d'aquell territori, l'anomenat ESRB. 

No menys important és el testimoni d'en Takahiro Nakano, un altre cop un guanyador de torneig, en aquest cas del de l'Street Fighter II Turbo que va tenir lloc al Japó el 1993, i com després d'allò es va passar anys i panys avorrit com a oficinista fins que li van oferir la possibilitat d'entrar als e-sports. Qui diu que els videojocs no ens poden donar una feina?

L'últim episodi -i em sembla que no hi haurà una segona temporada, per desgràcia- parla de l'arribada de les 3D als videojocs, agafant com a títols clau l'Star Fox de la Super Nintendo per una banda -el dibuix que il·lustra el capítol, captura d'un dels molts moments de la sèrie que es representen amb animació pixel art, pertany a aquesta història, amb els creadors Dylan Cuthbert i Giles Goddard al davant i en Shigeru Miyamoto al fons- i el Doom, per a PC, per l'altra, amb el testimoni del seu llegendari creador, en John Romero. 

Acaba així una minisèrie, podríem dir, de gran qualitat audiovisual -menció especial a la música electrònica de Power Glove, nom efectivament basat en l'infame perifèric de la NES i amb què s'identifica el grup responsable de l'aclamada banda sonora del Far Cry 3: Blood Dragon-, una narrativa clara que es permet breument viatjar al futur -el nostre present- quan cal per relacionar fets, com en el cas dels e-sports i un objectiu clar, que és explicar de manera amena i per a tots els públics l'auge dels videojocs des de finals dels anys 70 fins a mitjan dècada dels 90.  

El gran atractiu, per a mi, de High Score és que, a més d'explicar-nos coses que potser sabíem -o no- en un format més fàcil de digerir, ens acosta històries humanes, de persones més o menys conegudes de la indústria, que és un plaer sentir parlar amb la seva veu i explicant-nos batalletes. 

Se li ha criticat que passa de llarg per alguns videojocs i algunes qüestions molt importants de la història del mitjà, i és veritat, però trobo que l'enfocament era un altre: donar el punt de vista de persones concretes sobre aspectes concrets, i de pas mostrar-nos històries personals i fins i tot commovedores, que ajuden a visibilitzar noms que havien caigut injustament en l'oblit. 

Per a mi, que no es parli del Tetris, per exemple, és un preu que val la pena pagar, si el que obtenim a canvi és el que ens ofereix aquesta sèrie documental. Ja hi ha molts altres fòrums on podem entrar en detalls, reivindicar coses o fer bullir l'olla en general.

 

Sèries: Hi Score Girl (segona temporada)

Dins del paquet que inclou l'etiqueta de "friki" és habitual trobar-hi, entre altres coses, els videojocs i l'anime, i és per això que aquella gent interessada en les consoles i especialment el món del retro de ben segur que ha vist una sèrie d'animació japonesa que va aparèixer a Netflix -n'és una producció original, de fet, tot i que basada en un manga de Rensuke Oshikiri- fa un temps, i si no l'ha vist ja és hora que ho faci.

Un producte ideal per als amants dels videojocs clàssics -tampoc cal exagerar, només ens n'hem d'anar als 90- i amb un mínim d'interès pels dibuixos animats japonesos, que ens toca la fibra sensible contínuament amb el que ens explica i amb abundant metratge real de videojocs d'una època que almenys la meva generació va viure d'una manera o d'una altra. I ara, després del que hauria semblat una espera eterna encara que haguessin estat dues setmanes, n'ha arribat la segona temporada i és hora de parlar-ne.

A la primera temporada de Hi Score Girl vèiem, com vaig explicar quan en vaig fer l'entrada, el noi protagonista, en Haruo, un malalt dels videojocs, conèixer l'Akira, una noia tímida que mai no parla però que el guanya sempre als jocs de lluita, i després la Koharu, una noia més oberta que s'enamora d'ell i s'aficiona als videojocs per acostar-se-li, però resulta que hi té un talent natural i esdevé una rival a l'altura d'ell.

El triangle amorós estava servit, però l'apartat romàntic no era, ni de bon tros, el que més pesava en aquesta sèrie. Ara els personatges van a batxillerat i han anat madurant, tot i que ell continua obsessionat amb els videojocs -que també han evolucionat- mentre els seus companys es distreuen dels estudis, com és natural en aquestes edats, amb les qüestions sentimentals.

 
Però en Haruo ja no té els 12 anys que tenia quan va començar la sèrie, i en aquesta segona temporada veiem com el triangle amorós -perquè almenys la Koharu sí que se li va declarar- esdevé una situació cada cop més tensa que ni tan sols ell pot ignorar.

Poc a poc veiem com se li desperten sentiments que fan que els seus interessos vagin més enllà dels videojocs, però com que aquests continuen obsessionant-lo -i val a dir que en aquest punt la sèrie perd una mica de versemblança- vol vincular les seves decisions al respecte amb els resultats obtinguts als salons recreatius, i les dues noies acaben fent el mateix, convertint-ho tot plegat en una competició videojoquística que s'extrapola a la realitat.

Continua semblant-nos mentida que un paio com aquest, que és mal estudiant i que no pensa en gairebé res més que els videojocs, sigui el centre d'una disputa amorosa, però el cas és que en aquesta segona temporada -tot i que, de fet, el títol passa a ser Hi Score Girl II, i alhora, de manera contradictòria, reprèn la numeració de la primera i els seus episodis són del Round 16 al 24- els equilibris canvien i la part romàntica adquireix molta més importància. Al capdavall és la resolució d'un tema que s'havia anat forjant durant la primera.

Això no vol dir que es parli menys de videojocs, en absolut. Continuen veient-se'n molts, i moltes referències més grans o més petites, cosa que és una delícia per als aficionats a aquest mitjà d'entreteniment, i formen part integral de la trama, però sí que és veritat que la sensació que tot plegat és una excusa per mostrar-nos pantalles i escenes de l'Street Fighter II i companyia, una sensació que almenys jo sí que tenia, disminueix en aquests 9 episodis.

La nova temporada també es beneficia de com els personatges secundaris intervenen més en la història, com la Makoto, la visceral germana gran de l'Akira, que naturalment escombra cap a casa, o en Miyao, l'amic de primària d'en Haruo, que veu com s'espavila en matèria de noies i li proporciona un suport incondicional.

Els darrers episodis són trepidants, un digne i gairebé èpic final per a una història que té més molla del que semblava, i si no se'n fan més temporades trobo que haurà quedat ben tancada. Ara bé, mai se sap, perquè sembla que el manga arriba més lluny i no hauríem de descartar que aquest material també tingui una adaptació animada.

Crònica de la Targalan 2019

Des que vaig conèixer en persona -ja els coneixia d'abans virtualment- els companys de Retroscroll he començat a anar als esdeveniments relacionats amb els videojocs retro acompanyant-los darrere de l'estand. D'aquesta manera he estat en diverses Reunions d'Usuaris de l'MSX, Explora Commodore i, és clar, RetroBarcelona.

Però em faltava un esdeveniment d'aquesta mena. Un que no té tant de ressò als mitjans, i que és força local, no ens enganyem, però que té un encant innegable i ens proporciona una experiència diferent, de la qual per fi he pogut gaudir per primer cop en la seva setena edició, celebrada del 2 al 4 d'agost.

Targalan, o Tàrrega Lan Party, és una lan party, com diu el seu nom, és a dir una reunió de jugadors d'ordinador que participen plegats en tornejos, en aquest cas els que surten al pòster, però també que poden fer allà el que vulguin, connectats a una mateixa xarxa. 

Jo d'aquestes coses d'ordinador no hi entenc gaire, però sembla ser que això abans tenia molt més sentit que ara, que les connexions a internet són molt més ràpides de manera general i que, amb l'auge del joc online, el més habitual és que cadascú jugui des de casa seva sense problemes. 

Però, és clar, faltaria el caliu de compartir una afició en un mateix espai, i entenc que és això el que crida l'atenció d'aquests bojos del PC que han volgut, un cop més, passar un cap de setmana, nits incloses, gaudint de l'entreteniment compartit i, atès que la Targalan té lloc al poliesportiu de Tàrrega, capbussant-se de tant en tant a la piscina, si és que ho volien.

Perquè us feu una idea de com era, en aquesta imatge es pot veure la zona dels ordinadors, la lan party en si, amb uns assistents més aviat joves, amb ordinadors més o menys potents i cadires que anaven des de les de plàstic de bar de piscina proporcionades per l'organització fins a les anomenades de gaming, però el conjunt feia goig de veure, deixant de banda bosses, roba i tota mena de coses que hi havia pel mig i entre els passadissos. 

Retroscroll munta, dissabte i diumenge, el seu estand a l'altra meitat del pavelló o nau del poliesportiu, en un seguit de taules amb consoles i pantalles al damunt, com sempre a disposició del públic que hi vulgui fer unes partides gratuïtament, però també de la nostra, que al capdavall ens volem veure les cares, és clar, però també jugar, junts o separats, però en un mateix espai, tal com fan els dels ordinadors.

Era la primera vegada que anava a Tàrrega, jo, i m'hi vaig poder retrobar amb en Roger (Scroll), la Vicky (Rokuso), en Marc (Syd), els col·laboradors Abel i Antoni (que vaig conèixer allà, per cert) i, és clar, en Dani (Salore), membre de Retroscroll que va impulsar aquesta presència a la Targalan, si no vaig errat des de fa 5 anys. 

Jo hi vaig portar la Nintendo 64 amb jocs i dos comandaments, a més d'un stick extra per a la Neo Geo i un comandament per a la GameCube, però en Dani i en Roger hi van aportar un fotimer de monitors i sistemes, tot carregant els seus cotxes fins al capdamunt. Aplaudiments.

La idea és que no hi falti res. Encara que siguin moltes hores, al final el temps passa volant i mai no n'hi ha prou, però cal tenir totes les opcions disponibles i que l'absència d'un cable, un comandament espatllat o qualsevol altre imprevist no ens aigualeixi l'experiència.

La intenció és aquesta: que gent que passa per allà, siguin participants de la lan party que volen descansar d'un tipus de pantalla per concentrar la vista en un altre, siguin curiosos de Tàrrega que s'acosten a veure què s'hi fa, puguin jugar una estona a videojocs i sistemes clàssics, des de l'Atari 2600 fins a la Xbox original, que hi tenim disposats.

Gent de totes les edats, és clar, però com no podia ser d'una altra manera, els que se senten més atrets pel que oferim són els que recorden haver-hi jugat o haver-ho vist anys enrere. El públic objectiu del retro, vaja.

I així passen les hores i es fa de nit, però nit de debò, una experiència que a les altres trobades videojoquístiques no havia viscut -el que he explicat fins ara es pot aplicar a qualsevol esdeveniment del sector en què Retroscroll participi-, i que per tant era una novetat per a mi. La foscor, combinada amb la llum de les pantalles, oferia imatges belles com aquesta, a la part dels ordinadors. 

A la part de les consoles hi havia la llum d'alguns focus, però també es notava que s'anava fent de nit, i els sistemes s'anaven escalfant mentre la gent els feia servir, que és la intenció. 

Però a mesura que avançava el temps allò s'anava buidant i només continuàvem jugant els membres de Retroscroll, amb algun descans per menjar, anar al lavabo, xerrar o mirar com algú altre jugava. I, com que de tota manera no és un esdeveniment que atregui gaire gent de fora de la lan party, en realitat no només a la nit, sinó bona part del temps estàvem sols, de manera que, com ja m'havien dit els companys que hi havien estat els altres anys, és l'esdeveniment de videojocs en què més podem jugar nosaltres. 

Entre altres coses vam jugar, junts, fent un minitorneig del Neo Turf Masters i un altre del Twinkle Star Sprites, però també vam fer partides al Super Dodge Ball de la Neo Geo, al Soul Calibur II de la GameCube, a l'Street Fighter III: Third Strike, al Super Street Fighter II Turbo i al Jojo's Bizarre Adventure: Heritage for the Future de la Dreamcast, també al Die Hard Arcade, i ens ho vam passar bomba (joc de paraules intencionat) amb el Super Bomberman 5 de la Super Nintendo amb un multitap que ens va permetre jugar-hi 5 persones alhora.

Per la meva banda vaig fer una partida a l'Aero Fighters 2 a la Neo Geo, per veure fins on arribava a la consola original en un joc al que he jugat força -unes hores, vaja- a la Switch, em vaig voler acabar l'Street Fighter amb stick de recreativa mentre els meus companys es feien creus que volgués jugar altre cop a un títol tan obsolet, vaig jugar una estona al Castlevania de la NES i també, més de la que esperava, al Super Mario Kart de la Super Nintendo, que em va demostrar un cop més que per més dominat que tinguis un joc, amb el temps perds la pràctica i cal repassar de tant en tant.

Passar hores amb amics jugant a videojocs, que se'ns facin les 5 de la matinada i que tinguem llits més o menys rudimentaris per dormir unes 3 horetes, que és el que vam fer, convertia la Targalan, doncs, en una mena de festa de pijames, però per a adults que sabem controlar les nostres hores sense que ens hagin d'estar dient res.

Per tant, a la ja de per si agradable experiència d'anar a un esdeveniment d'aquest sector s'hi suma aquest caràcter especial de la Targalan, de què ja m'havien parlat i que em feia venir salivera des de feia temps, i per fi l'he pogut experimentar. 

Espero poder anar també a la de l'any vinent i que hi puguin ser l'Ayate i en Molsupo, grans i sentides absències.