M'he acabat el Rival Turf!

Hi va haver un moment que vaig aprofitar per fer anàlisis força seguides de videojocs amb l'avantatge de tenir diverses seccions del blog que m'ho permetien, i ja m'anava bé perquè n'estava acabant de seguits i volia parlar-ne, però el cas és que aquest any hi ha hagut sequera de jocs completats per part meva durant uns mesos, i per fi puc parlar d'un altre títol.

En aquest cas, el poso en aquesta secció perquè m'ha costat força acabar-me'l, molts intents i fracassos durant el camí que, això sí, ha estat divertit i m'ha fet estimar un joc que no està considerat un referent dins del seu gènere, que té mancances i que tinc entès que les seves seqüeles van superar notablement, però a mi m'ha agradat molt i ara que, per fi, me l'he acabat, en vull parlar amb una mica de detall. 

Rival Turf és un beat'em up de Jaleco que va sortir per a la Super Nintendo el 1992 i que venia del Japó, on s'anomenava Rushing Beat, nom que potser ara és més conegut perquè n'acaba de sortir la quarta entrega, Rushing Beat X, per a consoles modernes. Va ser la primera entrega d'una saga que va arribar, sí, però desmembrada com passava de vegades amb algunes franquícies. D'aquest tema n'he parlat anteriorment al blog, i també del predecessor espiritual d'aquests jocs, l'arcade 64th Street: A Detective Story.

Però avui hem vingut a parlar del joc en si, i tal com vaig fer al pòdcast sobre beat'em ups que vam fer amb els companys de Retroscroll, el vull reivindicar una mica. 

Menyspreat sovint com un "Final Fight d'Hacendado" i epítets com aquest, és veritat que el Rival Turf no supera el beat'em up per excel·lència de Capcom en cap aspecte, però sí que li dona una lliçó en l'àmbit domèstic de l'època, ja que la versió per a la 16 bits del Final Fight no permetia a dos jugadors jugar-hi de manera simultània i aquest sí, com es remarca a la pròpia caràtula, suposo que no sense una certa voluntat de treure pit.

És una possibilitat que jo no he aprofitat, tot s'ha de dir, però que està bé que hi sigui, perquè el gènere és més divertit en companyia. En tot cas, els seus protagonistes són en Jack Flak i el policia Oozie Nelson -almenys en aquesta versió localitzada-, que surten a rescatar la xicota d'en Flak, segrestada per la banda d'en Big Al, una premissa suadíssima als beat'em ups però que és perfectament legítima, com també passa amb el tòpic de l'estil dels personatges: un és l'àgil i equilibrat, l'altre el fort i més lent.

El joc es desenvolupa al llarg de 6 pantalles, cadascuna de les quals té diferents fases, i que ens fan anar tant per la ciutat -amb escenaris que m'agraden especialment, com l'interior d'un bus en marxa, alternativa al típic vagó de metro, o un estadi d'atletisme amb el seu pàrquing- com per una jungla, i no podia faltar tampoc la zona portuària. També hi trobem una picada d'ullet al 64th Street amb un rètol que indica que ens trobem al carrer 61 -ui!- de San Francisco, escenari habitual als videojocs de Jaleco, per cert.

No és res d'espectacular, com tampoc ho és la seva banda sonora, que sona potser una mica apagada, però que té un parell de temes encomanadissos. Pel que fa als enemics, com sol passar en aquesta mena de jocs n'hi ha una petita varietat amb diferents paletes de colors i noms, però personalment trobo que és prou diversa: hi ha esbirros especialitzats en llançaments, d'altres aprofiten una gran força i volum corporal per treure'ns mitja barra de vida amb un sol atac, n'hi ha que llancen projectils, també tenim els típics grassos, i és clar, els que aparentment no fan res especial, però que de vegades ens enganxen per sorpresa i ens claven alguns cops. 

Anireu veient que, encara que m'agradi molt aquest joc, com he dit més amunt li veig les mancances, i les comento a mesura que el text hi convida: una de molt clara són les armes. Als beat'em ups, des del Double Dragon, són una ajuda molt benvinguda, però al Rival Turf n'hi ha molt poques i no són gaire efectives, amb l'excepció, potser, del bat de beisbol de la imatge. 

També hi ha elements ridículs com pedres o maons, i en un punt del joc arribem a trobar una rata que s'escapa i no ens serveix de res. Les caixes de fusta i els barrils destructibles que formen part dels tòpics del gènere aquí també hi són, i de vegades contenen ítems de recuperació de vida, però no gaires: el clàssic pollastre rostit, una llauna de cola i una (només una en tot el joc, que jo sàpiga) safata de sushi assortit. 

Més coses negatives: segurament m'agrada perquè, de tants intents de passar-me'l (donen 5 continues, però soc tan dolent que m'ha costat molt de temps acabar-me el joc tot i aquesta generositat), li he agafat afecte, però el combat no és exageradament satisfactori.

Els enemics són esponges de cops, o més ben dit no els fem gaire mal, ni tan sols amb els atacs en salt com el de la imatge. A sobre, quan un enemic surt de la pantalla triga en tornar, i la lluita dura massa per culpa d'això. Al final, la manera més ràpida i efectiva és arriscar-se a agafar-los i projectar-los, però és clar, acaba sent avorrit jugar així, com passa amb el cop de colze de l'esmentat Double Dragon. 

Val a dir, però, que el joc té un parell de mecàniques molt interessants. Una d'elles és que l'atac especial que tenim resta vida, com sol passar als videojocs d'aquesta mena, però tenim un comptador d'enemics derrotats i, si els acumulem, podem fer aquests atacs, que consumeixen 10 enemics cada cop, sense haver de pagar amb la barra de vida.

L'altra, l'anomenat angry mode, que fa que quan ens han tret una certa quantitat de vida, el nostre personatge s'il·lumina i fa pampallugues i és invencible durant uns segons. Això es pot desactivar a les opcions, on també podem triar si en cas de jugar-hi amb algú volem foc amic o no. Ah, me n'oblidava: amb el botó R premut podem córrer, que sempre s'agraeix. 

Els enemics de final de pantalla són un capítol a banda: solen tenir alguna particularitat que els fa injustos, però si tenim prou paciència i/o hi lluitem prou vegades veurem que no són excessivament difícils de derrotar. Simplement ens hem de concentrar en el que toca... si els esbirros que ens volen entorpir ens ho permeten, un altre tòpic del gènere.

Per posar un exemple, el Simbad de la imatge té una espasa que li cau, i la podem agafar i fer-li mal, però no funciona gaire bé, de manera que és més recomanable acostar-s'hi, agafar-lo i fer-li una clau. D'altres fan atacs aeris, tenen urpes metàl·liques o ens ataquen fent giragonses de patinatge artístic. Alguns d'ells, això sí, s'han de derrotar molt a poc a poc, amb atacs en salt que, com hem dit, treuen molt poca vida, i esperar el moment d'enganxar-los i llançar-los. En alguns casos, com el del patinador, es fa molt pesat i arriscat, perquè ens atrapen més sovint que nosaltres a ells.

Per anar acabant, Rival Turf és un joc que entenc que es pugui considerar un beat'em up de marca blanca: no hi ha res en què destaqui especialment, els seus elements ens sonen d'altres jocs del gènere i té algunes cosetes que es podrien haver treballat més -deixant de banda la localització, que a més va fer retallades bèsties, com ja vaig comentar en una altra entrada-, però penso que aporta prou diversitat d'enemics i escenaris, té mecàniques que li donen personalitat i, el més important, m'ho he passat molt bé jugant-hi.

Ara és l'hora, doncs, de continuar amb la saga, concretament amb la segona entrega, Brawl Brothers, que també tinc a l'Evercade, sistema on he jugat a aquesta primera part. Si diuen que la franquícia va millorant a cada entrega, segur que també m'ho passaré molt bé, també. Ja us ho explicaré. 

 

 

Diferències regionals: saga Rushing Beat

En la meva "missió" de repassar la història dels beat'em ups no fa gaire que vaig estrenar una saga menys coneguda que les dues grans, fins i tot menys que Sengoku, la de Neo Geo, però que al capdavall és una saga i crec que es mereix respecte i atenció.

Anomenada Rushing Beat al Japó, i localitzada fora del seu país d'origen de manera que les entregues passaven a ser totalment independents fins i tot pel que fa als noms dels personatges i, evidentment, el lore, aquesta entrada servirà per veure quines coses van canviar, tot i ser poquetes, perquè des d'Occident no es percebés com a trilogia el que, de fet, sí que ho era. 

Com podem veure, es tracta d'una trilogia de Jaleco, companyia que cada cop m'agrada més, per cert, i per a la Super Famicom. Bé, que en mostri les portades no vol dir que no pogués haver sortit per a d'altres sistemes, però no és el cas.

El primer títol té com a nom Rushing Beat, és de 1992 i va sortir a Occident com a Rival Turf!, que potser us sona més. Jo l'he conegut -no l'existència, sinó de jugar-hi- gràcies al cartutx de l'Evercade dedicat a Jaleco, i he de dir que hi he jugat força, però no he aconseguit acabar-lo malgrat que hi ha alguns continues. Llegeixo que la seva dificultat és coneguda, així que em sento una mica menys malament al respecte.

En una decisió que situaria aquesta entrada més a prop de la secció Jocs maquillats, el que es va fer amb el Rushing Beat abans de convertir-lo en Rival Turf! va ser eliminar-ne la intro, que a la versió original japonesa ens parlava de com un dels protagonistes, en Rick, és assaltat per un gàngster, que li diu que han segrestat la seva germana Maria, i demana ajuda a en Douglas, l'altre personatge controlable.

A més d'eliminar aquest rerefons argumental, a Occident es va decidir que els noms de Rick Norton i Douglas Bild sonaven massa japonesos, suposo, i se'ls va rebatejar respectivament com a Jack Flak i Oozie Nelson, que recorden en la jugabilitat i el disseny en Cody i en Mike Haggar de Final Fight, joc amb el qual sovint es compara aquest Rival Turf!. Curiosament, l'Ozzie és negre, mentre que l'original Douglas no ho era.

Per qüestions més comprensibles, tot i que des del punt de vist actual massa ingènues, dins del que és el joc es van canviar un parell de coses: quan colpegem enemics amb les típiques armes dels beat'em ups, que en aquest cas són claus angleses, canyeries i aquesta mena de coses, els surt una mica de sang a la versió japonesa, però a l'occidental això desapareix. A més, com podem veure a la imatge, quan derrotem un enemic veiem una creu al costat del seu nom al HUD, però a la versió original apareix el kanji de "mort". 

Tornant al gran canvi que és la introducció, hem de parlar del final del joc, perquè canvia: aquest cop al Rival Turf! sí que hi ha outro, però molt canviada respecte a la japonesa:

Hem dit que al Rushing Beat havien segrestat la germana del protagonista. Doncs bé, a la dreta podem veure, en forma de columna, una part de l'ending, i apareix la noia avisant-los tant a ell com al que ara veiem que és el seu oncle que el dolent final és, en realitat, el seu pare, i que el deixin estar. 

A la versió occidental no hi ha cap referència a això: la segrestada és la xicota d'en Jack i el dolent només dona excuses. Ben curiós, però aquest canvi que sembla que obeeixi més aviat a una retallada de costos no tindria per què fer que la segona part seguís un camí que desmembrés la saga. 

Però es va fer: al Rushing Beat Ran: Fukusei Toshi (1992) els protagonistes del primer joc tornaven, ara amb tres companys més, però a la versió occidental, Brawl Brothers (1993) ja no es deien Jack Flak i Oozie Nelson, no, sinó que se'ls va canviar el nom altre cop: ara es deien, respectivament, Hack i Slash. 

La història es tornava a canviar, amb la versió per a SNES sense les presentacions dels personatges a l'attract mode, sense crèdits finals i amb les converses amb els enemics de final de pantalla canviades completament. Una altra cosa que van canviar, encara que no s'entén per què i a més va en contra d'estalviar-se feina, és que les pantalles 3 i 9 van passar a ser laberíntiques mentre que originalment no ho eren. 

Una altra diferència jugable, curiosa però no única en el seu gènere, és que a la versió japonesa es podia colpejar la pebrotada dels contraris, cosa que provocava que saltessin còmicament, però a l'occidental això va desaparèixer.

Però n'hi ha més: les dues versions tenen, a l'apartat d'opcions, paràmetres diferents per defecte, tot i que es poden igualar i decidir segons les nostres preferències. Més greu és que hi hagi una modalitat versus en què al Rushing Beat Ran podem lluitar contra la màquina, mentre que al Brawl Brothers només contra una altra persona. A la japonesa també hi ha una modalitat de supervivència eliminada a l'occidental. Per sort, mitjançant un truc podem jugar a la versió original encara que tinguem el cartutx americà o europeu, en aquesta segona part.

Acabarem amb la tercera part, Rushing Beat Shura (1993), als Estats Units The Peace Keepers (1994) i sense edició europea, perquè és on acaba la saga i perquè té força molla. 

Hi ha un canvi de personatges, però es manté en Jack Flak, o Hack, que ara es diu Rick Norton, per fi, al tercer intent, tant al Japó com als Estats Units. La història, però, elimina la referència al segrest (altre cop?) de la seva germana i també fa molts canvis a les circumstàncies dels altres personatges (tots ells amb els noms canviats, a diferència del veterà) en els diferents finals que tenen. 

El més curiós, perquè deu ser una feinada i no té cap sentit, és que els atacs especials, molt espectaculars aquesta vegada, van ser modificats, certament aigualits però tot i així laboriosos. Absurd, si voleu saber la meva opinió. També el fet que a la versió americana -disponible a l'app de la SNES al servei Nintendo Switch Online, per cert- la música ve desactivada per defecte, i quan s'activa resulta que moltes peces de l'original no hi són.
 

Són coses que em costen d'entendre, més enllà de la sang, la violència i les referències sexuals, que són coses que no comparteixo però que ja he vist altres vegades. Però modificar les històries, els noms (que ja tenien una sonoritat anglosaxona), les músiques o els sprites dels atacs especials és quelcom que no em cap al cap i que trobo que empobreix el producte que ens ha arribat a nosaltres. 

De tota manera, és una saga a la qual jugaré quan en vagi tenint l'ocasió i espero poder-ne parlar, joc per joc, en aquest blog arribat el moment i amb aquesta qüestió de les diferències regionals ja tractada podré dedicar-me a parlar únicament dels videojocs en si.

Fonts: Movie Censorship, The Cutting Room Floor, Flying Omelette, Wikipedia