M'he acabat el Rival Turf!

Hi va haver un moment que vaig aprofitar per fer anàlisis força seguides de videojocs amb l'avantatge de tenir diverses seccions del blog que m'ho permetien, i ja m'anava bé perquè n'estava acabant de seguits i volia parlar-ne, però el cas és que aquest any hi ha hagut sequera de jocs completats per part meva durant uns mesos, i per fi puc parlar d'un altre títol.

En aquest cas, el poso en aquesta secció perquè m'ha costat força acabar-me'l, molts intents i fracassos durant el camí que, això sí, ha estat divertit i m'ha fet estimar un joc que no està considerat un referent dins del seu gènere, que té mancances i que tinc entès que les seves seqüeles van superar notablement, però a mi m'ha agradat molt i ara que, per fi, me l'he acabat, en vull parlar amb una mica de detall. 

Rival Turf és un beat'em up de Jaleco que va sortir per a la Super Nintendo el 1992 i que venia del Japó, on s'anomenava Rushing Beat, nom que potser ara és més conegut perquè n'acaba de sortir la quarta entrega, Rushing Beat X, per a consoles modernes. Va ser la primera entrega d'una saga que va arribar, sí, però desmembrada com passava de vegades amb algunes franquícies. D'aquest tema n'he parlat anteriorment al blog, i també del predecessor espiritual d'aquests jocs, l'arcade 64th Street: A Detective Story.

Però avui hem vingut a parlar del joc en si, i tal com vaig fer al pòdcast sobre beat'em ups que vam fer amb els companys de Retroscroll, el vull reivindicar una mica. 

Menyspreat sovint com un "Final Fight d'Hacendado" i epítets com aquest, és veritat que el Rival Turf no supera el beat'em up per excel·lència de Capcom en cap aspecte, però sí que li dona una lliçó en l'àmbit domèstic de l'època, ja que la versió per a la 16 bits del Final Fight no permetia a dos jugadors jugar-hi de manera simultània i aquest sí, com es remarca a la pròpia caràtula, suposo que no sense una certa voluntat de treure pit.

És una possibilitat que jo no he aprofitat, tot s'ha de dir, però que està bé que hi sigui, perquè el gènere és més divertit en companyia. En tot cas, els seus protagonistes són en Jack Flak i el policia Oozie Nelson -almenys en aquesta versió localitzada-, que surten a rescatar la xicota d'en Flak, segrestada per la banda d'en Big Al, una premissa suadíssima als beat'em ups però que és perfectament legítima, com també passa amb el tòpic de l'estil dels personatges: un és l'àgil i equilibrat, l'altre el fort i més lent.

El joc es desenvolupa al llarg de 6 pantalles, cadascuna de les quals té diferents fases, i que ens fan anar tant per la ciutat -amb escenaris que m'agraden especialment, com l'interior d'un bus en marxa, alternativa al típic vagó de metro, o un estadi d'atletisme amb el seu pàrquing- com per una jungla, i no podia faltar tampoc la zona portuària. També hi trobem una picada d'ullet al 64th Street amb un rètol que indica que ens trobem al carrer 61 -ui!- de San Francisco, escenari habitual als videojocs de Jaleco, per cert.

No és res d'espectacular, com tampoc ho és la seva banda sonora, que sona potser una mica apagada, però que té un parell de temes encomanadissos. Pel que fa als enemics, com sol passar en aquesta mena de jocs n'hi ha una petita varietat amb diferents paletes de colors i noms, però personalment trobo que és prou diversa: hi ha esbirros especialitzats en llançaments, d'altres aprofiten una gran força i volum corporal per treure'ns mitja barra de vida amb un sol atac, n'hi ha que llancen projectils, també tenim els típics grassos, i és clar, els que aparentment no fan res especial, però que de vegades ens enganxen per sorpresa i ens claven alguns cops. 

Anireu veient que, encara que m'agradi molt aquest joc, com he dit més amunt li veig les mancances, i les comento a mesura que el text hi convida: una de molt clara són les armes. Als beat'em ups, des del Double Dragon, són una ajuda molt benvinguda, però al Rival Turf n'hi ha molt poques i no són gaire efectives, amb l'excepció, potser, del bat de beisbol de la imatge. 

També hi ha elements ridículs com pedres o maons, i en un punt del joc arribem a trobar una rata que s'escapa i no ens serveix de res. Les caixes de fusta i els barrils destructibles que formen part dels tòpics del gènere aquí també hi són, i de vegades contenen ítems de recuperació de vida, però no gaires: el clàssic pollastre rostit, una llauna de cola i una (només una en tot el joc, que jo sàpiga) safata de sushi assortit. 

Més coses negatives: segurament m'agrada perquè, de tants intents de passar-me'l (donen 5 continues, però soc tan dolent que m'ha costat molt de temps acabar-me el joc tot i aquesta generositat), li he agafat afecte, però el combat no és exageradament satisfactori.

Els enemics són esponges de cops, o més ben dit no els fem gaire mal, ni tan sols amb els atacs en salt com el de la imatge. A sobre, quan un enemic surt de la pantalla triga en tornar, i la lluita dura massa per culpa d'això. Al final, la manera més ràpida i efectiva és arriscar-se a agafar-los i projectar-los, però és clar, acaba sent avorrit jugar així, com passa amb el cop de colze de l'esmentat Double Dragon. 

Val a dir, però, que el joc té un parell de mecàniques molt interessants. Una d'elles és que l'atac especial que tenim resta vida, com sol passar als videojocs d'aquesta mena, però tenim un comptador d'enemics derrotats i, si els acumulem, podem fer aquests atacs, que consumeixen 10 enemics cada cop, sense haver de pagar amb la barra de vida.

L'altra, l'anomenat angry mode, que fa que quan ens han tret una certa quantitat de vida, el nostre personatge s'il·lumina i fa pampallugues i és invencible durant uns segons. Això es pot desactivar a les opcions, on també podem triar si en cas de jugar-hi amb algú volem foc amic o no. Ah, me n'oblidava: amb el botó R premut podem córrer, que sempre s'agraeix. 

Els enemics de final de pantalla són un capítol a banda: solen tenir alguna particularitat que els fa injustos, però si tenim prou paciència i/o hi lluitem prou vegades veurem que no són excessivament difícils de derrotar. Simplement ens hem de concentrar en el que toca... si els esbirros que ens volen entorpir ens ho permeten, un altre tòpic del gènere.

Per posar un exemple, el Simbad de la imatge té una espasa que li cau, i la podem agafar i fer-li mal, però no funciona gaire bé, de manera que és més recomanable acostar-s'hi, agafar-lo i fer-li una clau. D'altres fan atacs aeris, tenen urpes metàl·liques o ens ataquen fent giragonses de patinatge artístic. Alguns d'ells, això sí, s'han de derrotar molt a poc a poc, amb atacs en salt que, com hem dit, treuen molt poca vida, i esperar el moment d'enganxar-los i llançar-los. En alguns casos, com el del patinador, es fa molt pesat i arriscat, perquè ens atrapen més sovint que nosaltres a ells.

Per anar acabant, Rival Turf és un joc que entenc que es pugui considerar un beat'em up de marca blanca: no hi ha res en què destaqui especialment, els seus elements ens sonen d'altres jocs del gènere i té algunes cosetes que es podrien haver treballat més -deixant de banda la localització, que a més va fer retallades bèsties, com ja vaig comentar en una altra entrada-, però penso que aporta prou diversitat d'enemics i escenaris, té mecàniques que li donen personalitat i, el més important, m'ho he passat molt bé jugant-hi.

Ara és l'hora, doncs, de continuar amb la saga, concretament amb la segona entrega, Brawl Brothers, que també tinc a l'Evercade, sistema on he jugat a aquesta primera part. Si diuen que la franquícia va millorant a cada entrega, segur que també m'ho passaré molt bé, també. Ja us ho explicaré. 

 

 

Descobriments: Gate of Doom

De vegades tens un videojoc en diverses plataformes perquè forma part d'alguns recopilatoris que repeteixen parcialment el seu contingut, però no tens pressa per jugar-hi.

I llavors hi ha una competició com aquesta que esmento sempre a la secció, la del canal de Telegram de l'Everpodcast SP, que "t'obliga" a jugar-hi, i descobreixes que t'agrada molt més que no t'imaginaves, i és el que m'ha passat amb aquest títol que tenia comprat digital a la Switch (a la línia Johnny Turbo's Arcade), està inclòs en una de les expansions de l'Egret II Mini i també apareix en un dels cartutxos de l'Evercade. 

Gate of Doom és el nom occidental del joc arcade que Data East va llançar al Japó el 1990 com a Dark Seal, i es tracta d'un joc complex d'etiquetar: potser és discutible, perquè hi ha qui l'anomena beat'em up i d'altres el consideren un hack and slash, però el cas és que té una perspectiva isomètrica i alguns elements propis dels RPG hi tenen un pes important.

De fet, l'ambientació és molt llaminera per als fans de Dracs i Masmorres i de tot l'àmbit de la fantasia heroica que aquell llegendari joc de rol va fer tan popular. Estem parlant de personatges i monstres de l'imaginari fantàstic occidental, i és que aquest títol ens proposa triar entre un cavaller, una fetillera, un bard i un ninja (suposo que era el toc japonès que se li volia donar, atès el seu origen nipó), que per encàrrec del rei d'Etrulia comencen una aventura per segellar la porta del títol i que parin d'aparèixer monstres al regne.

Cadascun dels personatges té una arma diferent, i també unes fortaleses i febleses, i és divertit provar quin ens va millor. Alguns tenen una arma que arriba més lluny, d'altres en fan servir una que obliga a arriscar-se per acostar-se als enemics però potser es mouen més de pressa o són més resistents al verí, i n'hi ha que fan ús de la màgia, com la fetillera.

Això no vol dir que els altres personatges només puguin lluitar com es feia a l'Edat Mitjana. A mesura que derrotem tota mena de monstres i enemics com ara esquelets, orcs, fantasmes o zombis, entre altres, se'ns va omplint una barra d'atac especial, i quan la tenim plena podem prémer el botó secundari per provocar un efecte que dependrà del que ens mostri el llibre que hi ha al capdamunt, i que va canviant automàticament cada pocs segons, mecànica que trobo molt interessant.

No tots aquests atacs especials són igual d'útils, per exemple n'hi ha un que ens converteix en una roca gegant que pot esclafar els enemics, sí, però que es salta molt lentament. Aquí hem de tenir una mica de visió estratègica, també amb el moment en què l'activem, ja que dura uns quants segons i prou. Ah, i no som pas invulnerables quan els fem servir. Simplement, la nostra capacitat destructiva puja molt.

Parlant de paràmetres, i aquí entra la qüestió dels elements d'RPG, no és que hi hagi experiència i pugem de nivell com en un RPG pròpiament dit, però entre els ítems que anem trobant en derrotar alguns enemics i obrir cofres hi ha objectes que milloren la nostra velocitat o la força, també antídots per al verí o armadures que ens fan augmentar la defensa. 

Una acció especial de les que hi ha ajuda molt en aquest sentit: ens transformem en un cofre i anem llançant a l'escenari tota mena d'ítems, que després hem d'agafar, i que ens faran més poderosos per afrontar l'aventura... mentre no perdem aquella vida.

Al final de cada pantalla ens espera un enemic molt més poderós i espectacular, com aquest drac que és l'enemic final de la primera. Aquí estem en una posició de clara inferioritat i hem d'intentar esquivar les seves envestides i anar drenant-li la vida a mesura que puguem, però solen tenir alguna capacitat injusta, com l'anul·lació dels atacs especials en el cas d'aquest drac o projectils molt difícils d'esquivar en el cas del mid-boss de la segona, que és el punt màxim on he arribat jo amb un sol crèdit.

No soc especialment fan de Dracs i Masmorres ni dels productes que s'hi han inspirat al llarg de les dècades, tampoc em generen rebuig, ho dic perquè us feu una idea dels meus gustos i, tenint-los en compte, he de dir que aquest videojoc m'ha semblat molt divertit i m'ha enganxat, encara que veig la seva creixent dificultat i les injustícies que es produeixen de vegades en aquests combats contra els enemics més grossos, a més de la dificultat de posicionar-se, de tant en tant, en un escenari en diagonal.

Però estic content d'haver provat aquest clàssic i en alguna màquina o altra hi aniré fent partides. També té una segona part, Dark Seal II al Japó i Wizard Fire, de 1992, que algun dia s'haurà de provar.

 

Descobriments: City Connection

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega de la secció en què parlo de videojocs que jugo per primer cop, tot i que sovint ja els coneixia de nom, i que m'agraden més que no em pensava. En el cas del títol que us porto avui no és que no hi hagués jugat mai, de fet l'havia provat fa un temps gràcies al cartutx Jaleco Collection 1 de l'Evercade, però fa poc se'n va fer una competició de puntuació al canal de Telegram de l'Everpodcast SP i m'hi vaig posar de debò.

Avui estem davant d'un clàssic que és emblemàtic de la companyia que el va desenvolupar, no en va ha donat nom a l'empresa que actualment està explotant les IP de Jaleco.

Tot i que és un joc de recreativa, el City Connection, de 1985, va tenir un port per a la NES -que no va arribar a Europa- el mateix any, i és aquesta la versió a la que he jugat i de la qual he gaudit tant que vaig estar a punt d'entrar al pòdium de l'esmentada competició, però al final no vaig superar la quarta posició.

Altres conversions les trobem el 1986 per a l'MSX i el 1989 per a l'Spectrum, i després va arribar a mòbils i a PC al Japó, el 2002 i el 2004 respectivament. Però bé, no hem vingut a repassar la història del joc, de manera que, situat en el seu context, toca parlar de com és i com s'hi juga. 

En aquest joc controlem un cotxe en un context de plataformes, cosa ben curiosa. Se suposa que la protagonista és la Clarice, un personatge del lore de Jaleco, però la versió occidental la va substituir injustament per un paio ros, que és el que m'he trobat a la versió que he jugat, tot i que només apareix a les escenes estàtiques entre pantalles.

El cas és que el joc ens planteja el repte de passar per la superfície de totes les plataformes de cada pantalla de manera que la pintem amb pintura blanca, i quan hem passat per tot l'espai disponible hem acabat la pantalla i passem a la següent. Segons la versió que mirem, se suposa que som uns lladres que fugim de la policia, o aquesta ens empaita perquè conduïm amb excés de velocitat.

Els escenaris corresponen a llocs del món ben coneguts, concretament Nova York, Londres, París, el castell de Neuschwanstein d'Alemanya, el Taj Mahal de l'Índia i el Mont Fuji del Japó. Pintar el terra és relativament fàcil, tot i que els controls són durs i hi ha un retard entre que donem l'ordre de saltar i s'executa, però aprendrem a calcular-ho al cap de poc.

El problema és que a les pantalles hi ha perills, que són cotxes de policia que ens busquen i també uns gats que apareixen de sobte, sobretot quan estem molta estona al mateix nivell d'alçada, i que si atropellem ens resten una vida. 

Els gats només els podem evitar fent un canvi sobtat de direcció o saltant per sobre d'ells, i el mateix passa amb unes punxes metàl·liques que apareixen quan el joc considera que portem massa estona a la mateixa pantalla, però els cotxes de policia els podem eliminar disparant-los bidons d'oli que trobem per l'escenari, i és aquesta la mecànica que dona la gràcia al joc, si el que busquem la màxima puntuació, o com a mínim aconseguir vides extra gràcies als punts, que tampoc va gens malament.

Quan acabem la pantalla, si ens han sobrat bidons ens donen punts extra, però trobo que no són gaires comparats amb el que traiem d'eliminar cotxes, cosa que si fem en cadena dona cada cop més punts. I un cop arribats a l'última pantalla, tornem a la primera i fins que se'ns acabin les vides. El clàssic loop dels videojocs d'esperit arcade.

A mesura que avancem pantalles l'actitud dels cotxes de policia es fa més agressiva, fet que és evident quan giren de cop i ens els trobem de cara, però ja us dic que el gran perill és topar amb els gats o les punxes. Amb una mica de reflexos no hem de tenir gaires problemes amb els cotxes.

A banda de tot això, també trobem de tant en tant uns globus que, si n'acumulem tres, ens transporten màgicament a una altra pantalla, com passar al Bubble Bobble, i ens donen una bonificació de 1.000 punts per bidó no utilitzat, que ja és més interessant que els 100 que ens donen al final de cada pantalla.

En qualsevol cas, el City Connection és un joc que m'ha resultat summament addictiu i simpàtic, amb una música animada i encomanadissa de reminiscències de surf rock i que, malgrat les diferències, fa servir unes mecàniques que recorden clàssics com el Pac-man o el meu estimadíssim Ninja Jajamaru-kun, que precisament és de Jaleco. No crec que sigui casualitat. 
 

 

Repàs videojoquístic de 2025 i reptes per a 2026

Com faig cada any, l'última entrada està dedicada al repàs de com m'han anat aquests 12 mesos en l'àmbit dels videojocs, i recupero el nou format iniciat el 2024, que consisteix en atabalar-vos amb les meves coses un sol cop, en comptes de fer el repàs a l'última entrada de l'any i els reptes o propòsits per al nou any a la primera del següent.

Així doncs, pel que fa al que m'havia proposat, i que perquè tingui més gràcia no havia tornat a mirar fins ara, hi havia uns objectius que, com de costum, només he aconseguit parcialment.

Em vaig proposar no proposar-me comprar menys, així no m'havia d'enfadar amb mi mateix, i l'objectiu s'ha aconseguit: he continuat comprant videojocs per a les meves consoles actuals, també molts per a les antigues gràcies o per culpa de Vinted, i sistemes: el més destacat, la Switch 2, des de la seva sortida al juny, però per problemes logístics la vaig tenir un mes després.

També vaig caure en noves màquines dedicades al retro, com el The Spectrum en una rebaixa i el model Alpha de l'Evercade, que sí que era un objectiu de compra declarat l'any passat, en un al·lucinant preu erroni en què la flauta va sonar. Com si m'hagués tocat en un sorteig, pràcticament. Per explicar als nets.

Preus a banda, i la veritat és que en general he aconseguit bons preus i finançar-me les compres venent-me coses que no volia o que pensava canviar per versions millors, he comprat massa, això és cert, i m'agradaria que això canviés, però sospito que forma part de la satisfacció immediata per compensar el fet que la vida no em permet jugar gaire.

Dit això, és l'hora de repassar els jocs als que he jugat aquest 2025, amb un mínim de dues sessions i amb els acabats en negreta:

• The Last of Us Part I
• Chrono Trigger 
• Freddy Farmer
• Psycho Pinball 
• Burnin’ Rubber
• P-47: The Phantom Fighter 
• Tetris 99
• The Legend of Zelda: Link’s Awakening
• Demon’s World
• Earthworm Jim 
• 10-Yard Fight
• Earth Defence Force
• Super Mario Party Jamboree
• Kirby's Dream Land 2 
• Super Mario Odyssey 
• The Last of Us Part II 
• Mario vs. Donkey Kong 
• Flora & Fang
• Mario Kart World 
• Windjammers 
• Super Metroid
• Vapor Trail
• Crude Busters 
• Blaster Master
• Popeye 2
• Metal Slug
• The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom
• Magician Lord 
• Silver Bullet 
• The Secret of Monkey Island 
• Double Dragon (NES)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan
• Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back From the Sewers
• Scrapyard Dog
• Teenage Mutant Ninja Turtles III: Radical Rescue
• Block Out
• Double Dragon II (NES)
• Moon Patrol 
• Super Dodge Ball 

M'havia proposat, i crec que ho he aconseguit, jugar lliurement, sense obligar-me a seguir una llista ni un full de ruta, però sense oblidar alguns títols als que volia jugar quan fos possible. He fracassat en el propòsit de començar la saga Final Fantasy i tornar als Dragon Quest, però ha estat perquè no hi ha hagut manera de trobar d'oferta el recopilatori dels sis títols pixelats de la primera, i els remakes dels tres primers jocs de la segona han trigat tant en estar rebaixats que me'ls portaran els Reis, així que en parlarem l'any que ve. 

També volia jugar al Shenmue, però no he trobar el moment, les forces, les ganes o el temps, sempre ha estat una cosa o l'altra -o més d'una- el problema, al GTA III i al Yakuza 0, però en aquest últim cas, quan començava a veure el moment de jugar-hi es va saber que les primeres entregues de la saga rebrien unes noves versions per a PlayStation 5, cosa que m'ha fet posar en pausa els meus plans, a l'espera de veure si voldré aquests remasters/remakes o si els podré aconseguir en el format que m'agradaria.

Ha estat un any més en què no he jugat gaire a la principal consola de sobretaula de casa, la PS5, però quan ho he fet ha estat dedicant el poc temps de què disposo a una única saga: m'he acabat el The Last of Us Part I, que tenia començat de feia molt, i poc després em vaig posar amb el seu final, el The Last of Us Part II Remastered, que és més llarg i he completat no fa gaire. Una experiència boníssima, inoblidable, que ha valgut molt la pena. Però em proposo, de cara a 2025, jugar més a aquesta consola i els seus jocs (i els de la PS4), veurem en quin ordre. D'on trauré el temps, no ho sé.

He tingut abandonada la Xbox One, ni tan sols he acabat el Mega Man 7, tot i que hi vaig fer una sessió més, un altre problema que voldria esmenar, ja que encara hi tinc molts jocs per jugar, però la principal màquina a la que he pogut dedicar temps, com sempre gràcies a la seva portabilitat i al fet que tres dies a la setmana agafo el bus de línia per anar a treballar, ha estat la Switch, i després la seva successora, la Switch 2. 

Gràcies a elles he pogut completar el Super Mario Odyssey al 100%, el remake del The Legend of Zelda: Link's Awakening, el nou The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom, el Super Metroid al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online -en preparació per a un pòdcast de Retroscroll dedicat a aquest clàssic-, l'espectacular indie Silver Bullet que he tingut l'oportunitat d'analitzar i que és tremendament addictiu, i els dos primers videojocs de les Tortugues Ninja per a la Game Boy dins del recopilatori Cowabunga Collection, que m'agraden molt aquestes compilacions de jocs retro, però després no hi jugo gaire, i hi volia posar remei.

Abans d'agafar la Switch per distreure'm de camí a la feina i de tornada a casa, però, vaig voler jugar a un RPG clàssic i molt estimat, el Chrono Trigger, en versió Nintendo DS, un port al qual no havia jugat mai tot i tenir-la des de feia molts anys... i l'espera ha valgut la pena. M'ha encantat, és absolutament increïble. I no havent-hi jugat mai, trobo que he jugat a la millor versió possible.

L'últim joc que he acabat aquest any ha estat el Super Dodge Ball, emblemàtic de la NES i un dels primers de la saga Kunio-kun, al que ja havia jugat a la Switch, però aquest cop ha estat amb el final real, desbloquejant l'equip rival extra, i al cartutx Technos Collection 1 de l'Evercade, una de es màquines que més he tocat aquest any, tant en format portàtil com amb la bartop esmentada més amunt per als jocs arcade, en part gràcies a les competicions mensuals del canal de Telegram del pòdcast Everpodcast SP, que m'han permès descobrir coses molt interessants, en el sentit de jugar-hi per primer cop tot i conèixer-les de nom, com 10-Yard Fight, el Psycho Pinball, el Magician Lord o el Moon Patrol, a més d'altres als que he jugat per iniciativa pròpia, com els dos primers Double Dragon de la NES. Continuo enamorat d'aquest ecosistema de consoles i la seva proposta de cartutxos amb una selecció de roms, i aquest any han arribat meravelles com el meu estimat Windjammers, a més de tres cartutxos de Neo Geo, amb un 2026 que prometen que serà encara més espectacular. 

Els videojocs són, per a mi, una experiència solitària, però d'una manera o d'una altra la comparteixo amb altres persones, com l'esmentat canal de Telegram o els meus companys i amics de Retroscroll, amb els quals enguany hem tornat a tenir estand a la RetroBarcelona, i hi tornarem el 2026, a més de gravar alguns pòdcasts. Sense ells, tot això tindria menys sentit.

Ja de manera presencial, amb la meva filla hem jugat a algunes coses junts, però sobretot el Super Mario Party Jamboree, que va ser un encert dels Reis de fa gairebé un any, i a més per l'aniversari li vam regalar una BatleXP G350, una consola portàtil emuladora on està descobrint moltíssims jocs clàssics i li estan agradant, cosa que em fa content perquè no li generen rebuig vinguin de la consola que vinguin, amb favorits com els esmentats Super Dodge Ball o Windjammers.   

Ha estat un any, doncs, en què no és que no hagi jugat, però sé que he deixat escapar oportunitats perquè els plans que fas i el que després et permet el dia a dia no tenen per què coincidir. També em vaig fent gran, necessito dormir una mica més, i què coi, també m'agrada llegir. De cara a 2026, però, vull continuar jugant al que em vingui de gust en cada moment, sense oblidar alguns grans títols als que vull clavar les urpes en algun moment i coses que tinc criminalment abandonades (sí, Tears of the Kingdom, tornarem a veure'ns), però m'esforçaré per no comprar tant ni obsessionar-me tant amb el meu propi bagatge videojoquístic per culpa de les xarxes socials i el maleït FOMO que em provoquen. Apa, bon any nou a tothom!

 

 

Descobriments: 10-Yard Fight

M'encanta descobrir l'existència de videojocs que no coneixia, i portant aquest blog n'he descobert moltíssims, però m'agrada encara més provar-los, i aquesta secció, que reconec que pensava que tindria més freqüència, em serveix per parlar d'aquells títols que, tant si els coneixia abans com si no, ha estat ara que he tocat per primer cop i m'han sorprès prou positivament com per voler-los comentar breument.

En aquest cas no ha estat per res relacionat amb el blog, sinó que al canal de Telegram del pòdcast Everpodcast SP s'hi organitzen competicions mensuals de diversos jocs disponibles al creixent catàleg de l'Evercade, i participar-hi serveix per forçar-te a provar coses que potser no et cridaven l'atenció. I mai hauria dit que gràcies a això acabaria parlant aquí, al blog, del joc que menys m'atreia del cartutx Irem Arcade 1.  

El futbol americà és un esport en el que no tinc un excessiu interès, en bona part perquè és tremendament complex, no ens ho negarien ni els seus propis aficionats, i és per això que mai he jugat a videojocs d'aquesta disciplina, més enllà de provar-ne algun, fa molts anys, a la Mega Drive del meu cosí gran, però no vaig saber mai ben bé com anava.

Per tant, no soc un entès en aquest esport, tot al contrari, i és per això que el 10-Yard Fight, un joc d'Irem de 1983, era per a mi farciment a l'esmentat cartutx per a l'Evercade. Però, com que era un dels protagonistes de la competició mensual del canal de Telegram que deia, el vaig voler provar. I em vaig endur una molt agradable sorpresa.

Va ser perquè em vaig adonar que sabia jugar a videojocs de futbol americà? Al capdavall, el meu interès pel beisbol va començar amb el Konami's Baseball de l'MSX, i entre algun videojoc més i els mangues he acabat aprenent-me les normes principals del joc i entenent-lo, i estimant-lo. Però no, no va ser aquest, el cas.

De fet, mentre escric aquestes línies continuo sent molt dolent en aquest joc. Per què, doncs, protagonitza una entrada d'aquesta secció? Doncs perquè és una versió molt simplificada del futbol americà, que consisteix senzillament en aconseguir un touchdown, és a dir arribar amb la pilota a la zona de puntuació del camp rival. Una vegada. 

Si després de l'odissea d'esquivar els rivals i passar-la a un company que intentarà avançar tantes iardes com pugui aconseguim, en pocs intents i dins dels 60 segons que ens proporcionen -amb alguna prorrogueta si fem alguna bona jugada, però si ens intercepten una passada retrocedirem 20 iardes-, arribar a la zona de touchdown, haurem superat aquella meitat de partit i ens sumaran punts basant-se en el temps que ens ha sobrat. 

Si no aconseguim el touchdown és game over, i si l'aconseguim, ens deixen intentar un xut entre pals (si fallem no passa res, i si encertem ens donen 1.000 punts), ens donen els punts com explicava i passem a una segona part, on haurem de fer el mateix. Si aconseguim un segon touchdown, el partit està guanyat, i se'ns planteja un altre de categoria superior.

En aquest sentit, comencem al nivell d'institut, després passem a universitat, professional, play-off i Super Bowl, però la mecànica és la mateixa. No hi ha els temps reglamentaris, ni la quantitat de jugadors per equip reglamentaris, ni equips per escollir, ni podem triar la jugada que farem -com sí que passaria als videojocs de futbol americà a partir de cert moment-, ni veiem marcadors, ni l'altre equip ataca -només defensa-, ni hi ha música durant els partits -sí que tenim veus digitalitzades-, els efectes de so són escassos, els jugadors són tots iguals i pot resultar força repetitiu.

Però aquesta senzillesa, en què ni tan sols podem parlar de partits pròpiament dits, enganxa com una mala cosa, perquè acabes jugant-hi per aconseguir punts, que és el que va motivar que formés part d'una competició, i cada nou intent et pot dur més a prop de l'objectiu, o pot sortir desastrosament pitjor que l'anterior. Almenys per als inexperts com jo. Però m'ha atrapat tant, i de manera tan inesperada, que l'hi havia de reconèixer públicament.
 

 

Reflexions: Videojocs repetits

Avui us vull parlar de videojocs repetits. Amb això no em refereixo a aquells jocs que molts jugadors compren en diversos sistemes alhora, pràctica força estesa a l'actualitat, per motius de col·leccionisme (dut a l'extrem, obsessió amb un joc o una saga com per comprar-ne diverses edicions i versions regionals), suport als desenvolupadors, especulació -allò de "un per jugar, un altre per a la prestatgeria"-, etc. 

Tampoc als remakes o remasters, tot i que en certa manera es poden considerar videojocs repetits i, personalment, segons el cas no em fa gaire gràcia que surtin, per motius sobre els que ja he reflexionat altres cops. Ni al fet de passar per caixa dos cops quan un videojoc surt aparentment només en versió digital però temps després -de vegades anys després- en treuen una edició física i hi ha qui se la compra tot i tenir la digital, cosa que jo he fet molt poques vegades. 

No, avui el tema són aquells videojocs que, sense que fos la nostra intenció quan ens els vam comprar per primera vegada, amb els anys hem acabat tenint en diverses plataformes, de vegades moltes, i crec que d'això no se n'escapa ningú.

He de reconèixer que el meu col·leccionisme, que no és de l'exhibicionista, sinó el d'acumular per poder jugar quan tingui temps, em fa intentar evitar la repetició, el solapament. Per exemple, quan surt un recopilatori de clàssics tinc molt en compte el percentatge de títols que ja tinc disponibles en altres plataformes, a més de valorar si em val la pena tenir-ne alguns de repetits per qüestions de comoditat a l'hora de jugar-hi a la màquina moderna. Si el percentatge de repetits és elevat, i els que no tindria repetits es poden aconseguir fàcilment, per preu o disponibilitat, per separat, en general descarto aquella recopilació, per eficiència econòmica però també per un sentiment que tenir un joc en diverses bandes li resta valor al fet de posseir cadascuna d'aquestes còpies. Manies meves.

Però, és clar, hi ha videojocs que són especials, que val la pena, trobo, tenir a tot arreu on surtin, que no demanen una inversió de setmanes o mesos per partida, com és el cas del meu estimadíssim Sonic the Hedgehog. És un joc que tinc a la Mega Drive, òbviament, però també al Sonic Jam de la Saturn -on anys després vaig saber que no era un port, sinó que s'havia programat de manera nativa-, amb efecte 3D a la Nintendo 3DS dins de la línia 3D Classics de Sega, al Mega Drive Ultimate Collection de la Xbox 360, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One, a la Mega Drive Mini i a la Switch, dins del segell digital Sega Ages, però també al recopilatori de celebració del 30è (més aviat 32è) aniversari de la saga anomenat Sonic Origins. 

Un altre joc que tinc repetit moltes vegades és el Final Fight, i parlo de la versió recreativa, perquè també podria esmentar que el tinc a la Super Nintendo, al Mega-CD i a la Game Boy Advance, però en tots els casos són ports amb els corresponents canvis, absències i afegits.

L'arcade original el tinc emulat al Capcom Classics Collection Remixed de la PSP, al Final Fight: Double Impact de la Xbox 360, a la Switch dins del Capcom Beat'em Up Bundle, al recopilatori Capcom Arcade Stadium a la Xbox One i és possible que l'acabi tenint també al model de l'Evercade Alpha, la recreativa bartop de Blaze, que tinc al punt de mira.

Entre els exemples amb no tantes repeticions, però també Déu n'hi do, podríem trobar el Galaga, el Pac-Man i molts altres clàssics, com ara les diverses iteracions de l'Street Fighter II. I també n'hi ha que he acabat tenint repetits perquè valia la pena pagar aquest preu, en sentit literal i figurat, en interessar-me la resta del producte, fos una recreativa mini amb una part dels jocs que ja tinc en altres bandes -de vegades una altra recreativa mini- o un cartutx d'Evercade amb títols que no eren nous per a mi però que pel preu em valia la pena tenir també en format portàtil, per exemple.

De vegades m'he comprat títols de recreativa del segell Arcade Archives que ja tenia en alguna altra màquina, però sempre que fos una altra plataforma, mai a la mateixa Switch, que és on em compro aquests jocs. Perquè sí, perquè hi ha videojocs que s'ho mereixen. O, més ben dit, com a videojugadors nosaltres ens mereixem tenir-los en diversos llocs perquè, segons el moment i l'ocasió, podem preferir, o necessitar, jugar-hi d'una manera o d'una altra, i en aquests casos trobo que val la pena tenir determinats títols tantes vegades com sigui necessari.

Perquè són videojocs que ens acostumen a venir de gust, i quan ens agafa aquell rampell de jugar-hi ens agrada poder-ho fer sense pensar on el teníem i en quines condicions, però també pot ser que ens vulguem prendre el temps i la molèstia de connectar una vella consola i gaudir de l'experiència d'emular sensacions de la nostra història com a videojugadors. Depèn, doncs, del moment, així que hem de tenir totes les opcions possibles. I vosaltres, quins són els jocs que teniu repetits (i ja us està bé)?

Anàlisi: Daze Before Christmas

Tindria tot el sentit publicar una anàlisi d'un videojoc amb aquest títol entre el 18 i el 22 de desembre, per exemple, així com haver-hi jugat en dies similars. Aquesta última part me l'havia proposat, però m'hi vaig posar tard i, en realitat, me'l vaig acabar el mateix dia de Nadal, uns minuts abans que tècnicament fos Sant Esteve.

Però per si trobeu a faltar les festes -tot i que a hores d'ara suposo que és massa aviat per sentir aquesta nostàlgia-, l'anàlisi d'aquest joc us arriba uns quants dies després de Nadal.

Daze Before Christmas és el títol d'aquest plataformes desenvolupat per Funcom, companyia noruega que entre altres coses va fer el port del Fatal Fury Special i el Samurai Shodown per al Mega-CD, i que encara viu i prepara el proper Dune: Awakening, que va sortir el 1994 per a la Mega Drive, amb la particularitat que, amb distribució de la llegendària Sunsoft, es va publicar únicament a Austràlia, com passaria també amb el Fatal Fury 2 i l'Ecco Jr.

Per tant, tot i que existeix en versió PAL, i només PAL, no ens ha d'estranyar que sigui un dels videojocs més difícils d'aconseguir i, per tant, més cars a l'actualitat de la 16 bits de Sega. De fet, encara gràcies, perquè a l'equip de desenvolupament, quan ja tenia el joc acabat, se li va dir que Sunsoft, que passava per un mal moment econòmic, havia decidit cancel·lar-lo. Tanmateix, va arribar a Austràlia, i la versió de Super Nintendo, que s'havia desenvolupat en paral·lel, més que ser un port, va sortir al mateix país i també, de manera limitada, en altres d'Europa, amb la qual cosa també és rar, però no tant.

És la versió de la 16 bits de Nintendo la que la gent de Blaze va llicenciar per al cartutx Sunsoft Collection 2 de l'Evercade, i vaig decidir jugar-hi fent honor al seu nom, però com he dit més amunt, no ho vaig aconseguir. Per a mi va ser més aviat "Right on Christmas Day". 

Però, entrant en matèria, de què va, aquest joc? Doncs hi controlem el mateix Pare Noel, que explora pantalles a la recerca dels regals que mentre feia una becaina li ha robat un dolentot, tot matant enemics que també li'n proporcionen, i cada cert temps s'ha d'enfrontar a enemics finals, després de la qual cosa pot sortir a repartir-los en el seu trineu volador tot llançant-los a les xemeneies d'algunes de les ciutats més importants del món, en el que seria la clàssica pantalla de bonificació.

A cada pantalla de les normals, és a dir que no són de combat contra cap enemic gros ni de repartir regals, el nostre entranyable protagonista va saltant per diverses plataformes ambientades en la festivitat representada i l'imaginari d'aquesta, i derrotant enemics que són joguines encantades o ninots de neu agressius, tot llançant-los un projectil màgic -que amb el power-up adequat serveix per desfer parets de gel i alliberar personatges- o saltant-los al damunt i prement de nou el botó de saltar abans d'aterrar. 

S'anirà trobant, també, vides extra, barrets que li permeten recuperar energia -podem rebre tocs, però quan se'ns acabin els barrets perdrem una vida- i un curiós ítem semiperjudicial, que és una tassa de te que el converteix, com a la imatge de més amunt, en una versió malvada de si mateix, i que per una banda guanya invencibilitat durant uns segons, però per l'altra no acumula regals dels enemics derrotats.

Aquest Pare Noel pot saltar, disparar els projectils que deia, ajupir-se i trepar per cordes i altres elements verticals que d'un cop d'ull sabrem que tenen aquesta funció. Les pantalles no són gaire llargues, i sabrem que arribem al seu final quan veiem una estrella flotant a l'aire.

Són exactament 24 pantalles, que estan representades no en forma de mapa, sinó com un calendari d'advent, perquè són els 24 dies que hi ha abans de Nadal, i d'aquí el nom. Veieu que ben lligat? 

Que algunes d'aquestes pantalles siguin de combats contra enemics de cert nivell o de bonificació dona varietat al joc, però cap al final algunes semblen molt curtes, i val a dir que es tracta d'un títol fàcil, amb generositat pel que fa a l'assignació de vides, checkpoints i la infinitat de les continuacions, i que les més grans amenaces que hi pot trobar algú de la nostra edat i experiència, fins i tot triant la dificultat màxima, són alguns salts de fe que s'han de fer de vegades i que ens condueixen a més d'una mort injusta, en no saber ben bé què hi ha, si és que hi ha alguna cosa, al lloc on aterrarem.

Aquesta baixa dificultat, a l'època, va fer que el joc tingués una acollida no gaire bona, i s'hi han de sumar factors com l'esmentada disponibilitat, el declivi d'un gènere sobreexplotat i l'arribada d'una generació de consoles poligonals encapçalada per la Saturn i la PlayStation.

Coneixent aquest context, i tenint en compte també que és un videojoc orientat al públic més jove, trobo que ara el podem veure amb uns altres ulls, sobretot si som jugadors que de tant en tant també volem gaudir de coses més tranquil·les, fàcils i alhora satisfactòries, i en el meu cas particular, descobrir coses més desconegudes, no tan populars o que, en el seu format originals, són inabastables llevat que recorrem a mètodes alternatius de consum videojoquístic.

I això és quelcom que em proporciona precisament Evercade: poder jugar a videojocs que per una raó o una altra no passarien per les meves mans i que, gràcies al fet que en molt casos són de tercera o quarta categoria, no estan tan suats ni es troben en gaires llocs més. La propera vegada, però, intentaré jugar-hi dies abans de Nadal.

Repàs videojoquístic de 2024 i reptes per a 2025

Trenco una tradició del blog, que era repassar, a l'última entrada de l'any, com m'havia anat en l'àmbit dels videojocs. Aquest cop me n'he oblidat completament he pensat que per dir més o menys el mateix no calia una nova entrada, i el mateix puc dir de la també tradicional primera de l'any, amb els reptes o propòsits, així que les fusiono i deixo lloc al blog per a entrades només lleugerament més interessants.

Comencem, doncs, amb el repàs, i aquí he de repassar no només l'any en si, sinó també quins dels meus propòsits vaig fer realitat i quins no. I pel que fa al que m'havia proposat per a 2024, puc dir que vaig decidir acabar al 100% el Super Mario Bros. Wonder, i ho vaig fer, però tot i que no em vaig posar amb el Super Mario Bros. 2 occidental, sí que vaig començar l'autèntic, el que aquí es diu The Lost Levels. 

On sí que vaig fracassar va ser en la voluntat de gaudir del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom, perquè no el vaig tocar en tot l'any. Increïble. El motiu és que l'havia deixat de banda per no quedar totalment absorbit i jugar durant un temps a altres coses, i entre l'una i l'altra se'm va acabar l'any. No vaig jugar a cap Sonic, i acabar-me el Streets of Rage 2 jo sol i continuar amb la saga tampoc ho vaig complir, però sí que vaig intentar superar el segon joc en modalitat individual. 

Sí que vaig jugar a un videojoc de la saga Mega Man, encara que no el vaig acabar, que va ser el setè, per a la Super Nintendo, però no el vaig acabar. Tampoc va ser un bon any pel que fa a reparacions de consoles, com vaig dir de 2023, ni vaig aconseguir comprar menys i jugar més, o dit d'una altra manera, concentrar-me en gaudir del que ja tinc.

Ara bé, tot i que el balanç general és una mica negatiu, sí que és cert que m'havia proposat jugar més i sense pressions de llistes obligatòries i puc dir que ho vaig aconseguir. No gaire més que el 2023, i només en vaig acabar 12, però sí que tinc la sensació que vaig jugar més que l'any anterior. Aprofito per llistar els videojocs als que vaig dedicar almenys 2 sessions de joc l'any passat, en negreta els que vaig acabar:

• Mega Man 7
• Super Mario Bros. Wonder
• Kirby's Dream Land 2
• Downtown Nekketsu Kôshinkyoku: soreyuke daiundôkai
• Double Dragon (NES)
• Marvel's Spider-Man Remastered 
• Downtown Special: Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
• Tinhead
• Galaxian
• GG Aleste
• Yie-Ar Kung Fu
• Ninja Jajamaru-kun
• Attack of the Karens
• G-Darius HD
• Mario Kart 7
• Tetris 99
• Ninja Jajamaru's Big Adventure
• Super Smash Bros. Ultimate
• Puzzle Bobble
• Goliath Depot
• Ninja Jajamaru: The Great World Adventure (també en versió DX)
• Pac-Land
• Super Mario Bros.: The Lost Levels
• Ys I
• Valiant Hearts: Coming Home
• Bikkuri Nekketsu shin kiroku! Harukanaru kin medal
• Ufouria: The Saga
• Streets of Rage 2
• Dragon Ball Advanced Adventure
• The Last of Us Part I
• Super Mario RPG
• Galaga (NES)
• Armed Police Batrider
  
• Super Dragon Ball Z
• Nintendo Switch Sports
• Super Spy Raccoon
• Chrono Trigger
• Daze Before Christmas  
  

Mirant enrere, que per a això serveixen aquestes llistes, no em puc queixar en excés de quantitat de jocs als que vaig jugar. A més, no m'havia fet una llista d'imprescindibles com en anys anteriors, i vaig anar jugant al que em venia de gust en cada moment, sense planificar-ho gaire, sense tanta pressió autoimposada, cosa que celebro. Em faltaria no portar tants jocs alhora, però ja hi treballarem.

De tots aquests títols destaco el meravellós Super Mario Bros. Wonder i el seu duríssim 100%, el magnífic Marvel's Spider-Man, el primer joc de Playstation 5 llarg que m'he passat (començat el 2023, això sí), el GG Aleste sense continuacions, primer shmup del que puc dir això, les hores que vaig dedicar al meu estimat Ninja Jajamaru-kun (i les que li vaig dedicar al Ninja Jajamaru's Big Adventure, en aquest cas sense aconseguir acabar-lo (encara), les partides al Super Smash Bros. Ultimate i el Nintendo Switch Sports amb la meva filla, l'inici de l'espectacular The Last of Us Part I, la preparació del pòdcast de Bola de Drac amb els companys de Retroscroll, tot i que no va ser l'únic, perquè per exemple també destaca el que vam gravar en directe des de la RetroBarcelona 2024, on ens vam retrobar després d'un any, o el fet que em van donar, un any més, l'oportunitat de provar jocs indies de naturalesa arcade per analitzar-los abans del seu llançament, tot un honor.

2024 també va ser l'any de la compra d'una nova recreativa mini, l'Astro City Mini V de Sega, amb jocs en format vertical, sobretot de naus, gràcies a una boníssima i inesperada oferta (i aquí teniu el meu vídeo d'unboxing i prova a TikTok), i em temo que els trastos i els videojocs continuaran arribant, perquè no paren de llançar màquines i títols que em criden molt l'atenció.

No goso proposar-me comprar menys i gaudir més el 2025, perquè tinc coses pendents de comprar de 2024 i en venen algunes de molt interessants, però estaria bé poder-ho fer, perquè encara que sigui per espai seria d'allò més recomanable.

A banda d'això, en l'àmbit del consum en si, vull continuar jugant al que em vingui de gust a cada moment, sense obligar-me a res, però sense prohibir-me, tampoc, tenir una idea aproximada de videojocs que m'agradaria tocar en el futur immediat. 

Però, per parlar més concretament d'algun joc o alguna saga, m'agradaria iniciar Final Fantasy -si, per fi, trobo un bon preu del recopilatori Pixel Remaster- i un deute pendent amb mi mateix de fa molts anys, Shenmue, així com recuperar la saga Dragon Quest, posar-me amb el Yakuza 0 i jugar, almenys, al GTA III, i si pot ser començar el Vice City. En termes de màquines, donar una mica més d'amor a les meves Evercade -i comprar-me l'Alpha, la versió recreativa bartop-, cosa que ja vaig començar a fer tímidament el 2024, però encara les tinc molt desaprofitades.

Ja ho veurem, són coses que ara em passen pel cap i que potser després no em venen de gust, però pensar-hi em motiva a fer-ho realitat, i per això també l'existència d'aquesta mena d'entrades anuals, a més que l'any que ve podrem veure si vaig ser ferm.

Que tingueu totes i tots molt bon any i que jugueu moltíssim i, sobretot, que us agradi allò a què jugueu!

Reflexions: l'oficialitat

En una època en què fins i tot els més veterans del món dels videojocs defensen (i practiquen), sense deixar de comprar-se allò que els agrada, el consum de videojocs per vies fora de la legalitat tant de manera digital com en reproduccions xineses, jo vaig contra corrent i, tot i ser conscient de totes aquestes opcions i respectar les persones que les prefereixen, m'agrada més l'oficialitat. Em posa, l'oficialitat.

No sé si sabria explicar per què, potser és que mai m'han agradat les imitacions, ja des que era petit arrufava el nas davant d'una samarreta del Barça falsa o qualsevol cosa que visualment em fes sospitar -tot i que em fascinaven els còmics de Captain Tsubasa sense llicència i dibuix horrible o les fotocòpies de Bola de Drac-, i és probable que sigui un ximple per pagar més del que tothom consideraria raonable per "videojocs de més de 30 anys" podent fer "el mateix amb una Raspberry".

De fet, en tinc una, de Raspberry, però com ja sospitava la faig servir molt poc, fins i tot m'atabala tenir tantíssimes roms juntes. I, malgrat que vaig experimentar amb l'ús de "còpies de seguretat" amb la Nintendo DS, la Saturn, la Dreamcast i la Playstation 2, és quelcom que va deixar de fer-me gràcia fa força temps. Alguna cosa no acabava de rutllar.

L'oficialitat té un atractiu, per a mi, que no puc negar, i m'ho passo més bé amb una consola mini amb llicència oficial, encara que tingui menys jocs al seu catàleg. Això no vol dir que no sigui crític amb segons quines polítiques i decisions mandroses, com per exemple en el cas de les rèpliques en miniatura de la NES i la SNES, amb tan pocs jocs que les vaig ampliar una mica, cosa que no he sentit la necessitat de fer amb cap altra mini.

Però en general aplaudeixo que es vagin rellançant, d'una manera o d'una altra, videojocs clàssics perquè en pugui gaudir una nova generació de jugadors de manera còmoda, i també els que per edat ja els coneixíem, però que no necessàriament els vam poder tenir o provar tots, i cada cop són més cars de trobar.  

O, què carai... De vegades són jocs que ja teníem, però dels quals volem gaudir altre cop en consoles modernes i sense haver-nos de preocupar per cables que no funcionen, cartutxos que no responen o televisors CRT als quals el so de vegades els falla.

L'experiència no pot ser la mateixa que si hi juguéssim amb el bagatge i la percepció del món que teníem a l'època corresponent, i soc conscient que la qualitat de l'emulació mai és totalment del gust dels qui tenen més coneixements tècnics que jo, però val més això que res. 

I jo ho valoro, i si està ben fet, si és un producte cuidat, pago els diners content, i sabent que els responsables d'aquella diversió rebran uns calés merescuts, encara que sigui per un esforç que van fer fa dècades i que ara s'hagin tornat una companyia que pren males decisions. Que no vol dir que pagui qualsevol preu, compte. Si em coneixeu, sabeu que puc ser un "ànsies" en molts sentits, però tinc paciència per trobar els millors preus. 

Aquesta fixació meva amb l'oficialitat s'estén tant a jocs com a aparells i accessoris, com els comandaments. De fet, d'adolescent ja veia que els pads addicionals que no acostumaven a ser "de marca" m'agradaven menys i funcionaven pitjor. 

Ara hi ha companyies que treuen rèpliques de comandaments clàssics amb connexió USB o sense fils, i si tenen la llicència oficial de la companyia original ja compleixen els meus requisits. També passa amb videojocs clàssics reeditats en físic per a les consoles originals -o per a noves consoles, com l'Evercade-, que sé que no deixen de ser reproduccions, però com que tenen llicència oficial encara que els manufacturin altres empreses, m'agraden, i si són edicions cuidades i el jocs m'interessen me'ls compro.

Evidentment, tot es pot matisar, discutir i estudiar cas per cas, però aquest és el meu punt de vista sobre el tema, havent avisat des del principi que l'oficialitat té un "no sé què" que a mi pràcticament em ven el producte. I us ho diu algú que va créixer amb un MSX ple de jocs copiats en disquets sense saber que no eren els autèntics i que en comptes d'una Game Boy va estar a punt de demanar que li regalessin una clònica de la NES.

Repàs videojoquístic de 2022

Seguint la tradició dels darrers anys, arriba l'última entrada de desembre i la dedicaré a fer una ullada al que ha representat per a mi, en matèria de videojocs, l'any que acaba.

 

Ha estat un any que m'he pres d'una altra manera, en què no m'he volgut pressionar a mi mateix per anar guixant de la llista els videojocs pendents que fa uns anys que col·loco als llocs visibles de la cua. És una cua que encara existeix, sí, però que em prenc com a referència per si en algun moment es produeix la poc probable situació que no tinc jocs en marxa i vull decidir a què jugaré a continuació. Per tant, és purament orientativa. 

 

Una cosa que puc explicar, per exemple, és que si l'any passat em vaig endinsar seriosament en els beat'em ups -i continuen sent un gènere que exploro amb delit-, el 2022 ha estat el meu any de fascinació amb els shoot'em ups, i me n'he acabat dos. Tota una fita.

Un dels propòsits que em feia habitualment era passar-me algun shmup, si podia ser l'R-Type, que és conegut per la seva llegendària dificultat, però no em fa res que hagin estat dos títols com el GG Aleste i el Magic Girl, a l'altre extrem per la seva notable amabilitat. M'ha agradat molt jugar-hi i he provat més títols, però a partir d'ara ho faré assumint que s'ha de ser d'una determinada manera per entrenar-s'hi metòdicament, si es volen acabar els que no tenen la dificultat tan baixa, i que el meu enfoc consistirà en passar-m'ho bé i arribar fins on pugui.

Un altre fet destacat, i molt, és que he entrat a la "nova generació", 2 anys després, i hi he posat cometes perquè ha resultat que ni el salt és tan gran ni els exclusius generacionals tan nombrosos, segurament pels problemes per satisfer la demanda a causa de la crisi dels xips i perquè l'anterior generació té un parc considerable de consoles i encara són molt populars.

Dit això, aquesta vegada he saltat a Sony, a la PlayStation 5, per una raó ben senzilla i relacionada amb el que he dit abans: si els jocs de Microsoft surten encara a la meva estimada i utilitzada Xbox One, el que em faltava era el catàleg PlayStation, i com que no tinc la PS4, comprant la seva successora tinc accés al catàleg de dues consoles. 

Va costar força aconseguir-la, més encara que no pas reunir els diners, però per fi me la vaig poder comprar. Ara falta el petit detall de trobar temps per jugar-hi, i és que el meu escàs temps lliure ara s'ha de repartir entre més màquines.

No ha estat l'única maquineta nova que m'he comprat, ni de bon tros. També han caigut l'Egret II Mini de Taito, amb 40 jocs en memòria, l'Evercade VS, la versió de sobretaula de la fantàstica proposta retro amb cartutxos de Blaze, i la Mega Drive Mini 2, la segona rèplica miniaturitzada de Sega dedicada a la Mega Drive.

Malauradament he tingut menys temps per jugar que l'any passat, i és que he sigut pare per segon cop i tenir cura de dues criatures és més que la suma de les parts, així que les meves estones de joc han estat esgarrapades i això m'ha obligat a adaptar-me al que hi hagués, i a jugar sobretot en sistemes portàtils o, com la Switch, amb opció de ser-ho. Aquests han estat els únics títols que m'he acabat aquest any:

• The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D
• Life is Strange: Before the Storm
• Magic Girl 
• Shantae and the Pirate's Curse
• Mega Man 6
• Journey to Silius
• GG Aleste 
• Journey
• Paper Mario
• Phoenix Wright: Ace Attorney

Només 10, com podeu veure. Força menys que els 17 de l'any passat, que ja representaven una baixada respecte a l'anterior.

D'acord, la quantitat no importa, sinó la qualitat del temps invertit, i no tinc la sensació que hagi perdut el temps amb jocs que se m'hagin fet pesats, i tot i que les circumstàncies personals hi han influït indiscutiblement i no tots els videojocs són igual de llargs i difícils -podria haver jugat a 20 títols curts i fàcils, per exemple-, no puc evitar tenir la sensació que ha estat molt poc.

És clar que això reflecteix que he jugat menys, de la mateixa manera que he llegit menys, he vist menys sèries i menys pel·lícules. És el que hi ha. De tota manera, aquests han estat els títols als que he dedicat almenys dues sessions durant el 2022:

 

 

Un any diferent, obligat per les circumstàncies, però en el qual també he estrenat compte de Twitter dedicat al blog i he continuat nodrint de continguts el d'Instagram i, com ja m'agrada que passi, he continuat aprenent moltes coses relacionades amb els videojocs.