Reflexions: Videojocs repetits

Avui us vull parlar de videojocs repetits. Amb això no em refereixo a aquells jocs que molts jugadors compren en diversos sistemes alhora, pràctica força estesa a l'actualitat, per motius de col·leccionisme (dut a l'extrem, obsessió amb un joc o una saga com per comprar-ne diverses edicions i versions regionals), suport als desenvolupadors, especulació -allò de "un per jugar, un altre per a la prestatgeria"-, etc. 

Tampoc als remakes o remasters, tot i que en certa manera es poden considerar videojocs repetits i, personalment, segons el cas no em fa gaire gràcia que surtin, per motius sobre els que ja he reflexionat altres cops. Ni al fet de passar per caixa dos cops quan un videojoc surt aparentment només en versió digital però temps després -de vegades anys després- en treuen una edició física i hi ha qui se la compra tot i tenir la digital, cosa que jo he fet molt poques vegades. 

No, avui el tema són aquells videojocs que, sense que fos la nostra intenció quan ens els vam comprar per primera vegada, amb els anys hem acabat tenint en diverses plataformes, de vegades moltes, i crec que d'això no se n'escapa ningú.

He de reconèixer que el meu col·leccionisme, que no és de l'exhibicionista, sinó el d'acumular per poder jugar quan tingui temps, em fa intentar evitar la repetició, el solapament. Per exemple, quan surt un recopilatori de clàssics tinc molt en compte el percentatge de títols que ja tinc disponibles en altres plataformes, a més de valorar si em val la pena tenir-ne alguns de repetits per qüestions de comoditat a l'hora de jugar-hi a la màquina moderna. Si el percentatge de repetits és elevat, i els que no tindria repetits es poden aconseguir fàcilment, per preu o disponibilitat, per separat, en general descarto aquella recopilació, per eficiència econòmica però també per un sentiment que tenir un joc en diverses bandes li resta valor al fet de posseir cadascuna d'aquestes còpies. Manies meves.

Però, és clar, hi ha videojocs que són especials, que val la pena, trobo, tenir a tot arreu on surtin, que no demanen una inversió de setmanes o mesos per partida, com és el cas del meu estimadíssim Sonic the Hedgehog. És un joc que tinc a la Mega Drive, òbviament, però també al Sonic Jam de la Saturn -on anys després vaig saber que no era un port, sinó que s'havia programat de manera nativa-, amb efecte 3D a la Nintendo 3DS dins de la línia 3D Classics de Sega, al Mega Drive Ultimate Collection de la Xbox 360, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One, a la Mega Drive Mini i a la Switch, dins del segell digital Sega Ages, però també al recopilatori de celebració del 30è (més aviat 32è) aniversari de la saga anomenat Sonic Origins. 

Un altre joc que tinc repetit moltes vegades és el Final Fight, i parlo de la versió recreativa, perquè també podria esmentar que el tinc a la Super Nintendo, al Mega-CD i a la Game Boy Advance, però en tots els casos són ports amb els corresponents canvis, absències i afegits.

L'arcade original el tinc emulat al Capcom Classics Collection Remixed de la PSP, al Final Fight: Double Impact de la Xbox 360, a la Switch dins del Capcom Beat'em Up Bundle, al recopilatori Capcom Arcade Stadium a la Xbox One i és possible que l'acabi tenint també al model de l'Evercade Alpha, la recreativa bartop de Blaze, que tinc al punt de mira.

Entre els exemples amb no tantes repeticions, però també Déu n'hi do, podríem trobar el Galaga, el Pac-Man i molts altres clàssics, com ara les diverses iteracions de l'Street Fighter II. I també n'hi ha que he acabat tenint repetits perquè valia la pena pagar aquest preu, en sentit literal i figurat, en interessar-me la resta del producte, fos una recreativa mini amb una part dels jocs que ja tinc en altres bandes -de vegades una altra recreativa mini- o un cartutx d'Evercade amb títols que no eren nous per a mi però que pel preu em valia la pena tenir també en format portàtil, per exemple.

De vegades m'he comprat títols de recreativa del segell Arcade Archives que ja tenia en alguna altra màquina, però sempre que fos una altra plataforma, mai a la mateixa Switch, que és on em compro aquests jocs. Perquè sí, perquè hi ha videojocs que s'ho mereixen. O, més ben dit, com a videojugadors nosaltres ens mereixem tenir-los en diversos llocs perquè, segons el moment i l'ocasió, podem preferir, o necessitar, jugar-hi d'una manera o d'una altra, i en aquests casos trobo que val la pena tenir determinats títols tantes vegades com sigui necessari.

Perquè són videojocs que ens acostumen a venir de gust, i quan ens agafa aquell rampell de jugar-hi ens agrada poder-ho fer sense pensar on el teníem i en quines condicions, però també pot ser que ens vulguem prendre el temps i la molèstia de connectar una vella consola i gaudir de l'experiència d'emular sensacions de la nostra història com a videojugadors. Depèn, doncs, del moment, així que hem de tenir totes les opcions possibles. I vosaltres, quins són els jocs que teniu repetits (i ja us està bé)?

Sèries: Sonic Prime (primera temporada)

Soc conscient que la mascota de Sega té diverses adaptacions animades, però he de reconèixer que fins ara no n'havia vist cap. Sempre les havia considerat productes per a un públic força per sota de mi en edat, i no és que jo no miri dibuixos animats, és clar, però no tinc temps de comprometre'm amb sèries llargues si no m'hi sento atret per alguna raó especial, i ser seguidor del personatge fins ara no havia estat prou motiu per fer-ho.

Va haver d'arribar la sèrie de què parlo avui, i especialment assabentar-me que Netflix l'havia traduït al català, perquè m'hi interessés, i que només tingués 8 episodis -almenys la seva primera temporada- hi ha ajudat.

Sonic Prime s'estrenava a la plataforma d'streaming el 15 de desembre de 2022 i el cert és que ja fa unes quantes setmanes que vaig acabar de veure-la amb la meva filla -és la primera sèrie que veiem junts i que ens interessa a tots dos, per cert-, però en aquest blog sempre tinc moltes coses per explicar i fins ara no li havia arribat el moment.

Aprofitant un bon moment del personatge, amb un Sonic Frontiers que ha agradat molt més a la gent que als mitjans especialitzats -també val a dir que de la saga sempre s'esperen coses dolentes i hi ha predisposició a fer sang- i dos llargmetratges cinematogràfics amb els quals ha passat el mateix, m'ha fet l'efecte que aquesta sèrie també triomfava entre els seguidors de l'eriçó blau.

La premissa de la sèrie és el desastre que provoca el seu protagonista en trencar, sense voler, el Prisma Paradoxal, un artefacte d'aquest tan típics de la saga, durant un combat contra el Dr. Eggman, als nostres cors sempre Dr. Robotnik. 

Això dona lloc a la creació d'un multivers en què en Sonic es trobarà amb versions molt diferents del món i els amics que coneix, però que no l'inclouen a ell, que sol ser rebut per aquests companys alternatius (Tails, Knuckles, Amy, Big i Rouge) amb diferents graus d'hostilitat davant del desconegut.

Aquest truc dona vida a una trama que, per altra banda, trobo que no té tant de suc com caldria, i és que en Sonic ha de trobar els diferents trossos del Prisma -que en cadascun d'aquests llocs és un element important per algun motiu i causa d'un conflicte- per recompondre'l i tornar al seu món original, però hi ha un dels universos que apareix amb insistència i penso que no és excessivament interessant.

Es tracta del primer on va a parar, un món distòpic i robotitzat que podria ser perfectament la zona final d'algun dels videojocs de la saga, i en què coneixem el Consell del Caos, una associació de diferents versions del Dr. Eggman que, naturalment, volen conquerir el multivers.

Escrit així, la idea que una colla de Robotniks -permeteu-me novament la llicència- persegueixin en Sonic i els seus amics, que aquests apareguin en diverses versions i en alguns casos fins i tot convertits en dolents, a més dels combats i la velocitat pròpies de la franquícia, no sembla que hagi de ser dolenta. Fins i tot fa molt bona pinta.

Personalment, però, no m'ha acabat de fer el pes. No és que no m'hagi agradat, tampoc és això, senzillament és que per alguna raó he trobat a faltar més diversitat en els universos visitats -al final en són tres- i un guió una mica menys complex, tenint en compte el públic al qual va adreçada la sèrie.

Sembla que tot vagi molt ràpid, d'acord amb els poders del propi protagonista, però alhora que no estigui passant gran cosa i s'estigui girant tota l'estona al voltant del mateix. He d'insistir, això sí, en què no he consumit altres productes d'en Sonic fora dels videojocs i les pel·lícules del cinema, així que no descarto que les coses hagin estat així en sèries animades i còmics anteriors.

Tot i així, aplaudeixo la importància que es dona als amics d'en Sonic i les caracteritzacions especials que el tema del multivers permet -menció especial a la Rose Rovellada-, la qualitat de l'animació CGI, el bon doblatge al català -on fins i tot tenim la veu de la il·lustre Marta Barbarà- i la colla de picades d'ullet dedicades als experts i no tan experts en la saga Sonic the Hedgehog.

Veurem què ens té preparada la propera temporada de la sèrie. Espero que, com a mínim, una mica d'ordre en aquest caos -i no és per fer el joc de paraules, però posats a fer, també-, i que aconsegueixi que m'hi impliqui més.

Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog 2

Just abans que, per culpa de la pandèmia, els cines tanquessin durant força temps, al llunyà març de 2020, l'última pel·lícula que vam anar a veure en pantalla gran fins que es va poder tornar a fer tímidament va ser la delicada adaptació a cinema de les aventures de la mascota de Sega.

Un producte que, quan se'n van veure les primeres imatges, pintava malament, i que podria haver sortit fatal, sobretot tenint en compte els tradicionals fracassos pel que fa a adaptacions de videojocs a pel·lícules, però que per una vegada va agradar al públic de manera pràcticament unànime.

No és cap obra mestra, ni de bon tros. És una poca-soltada que s'ha de veure com la poca-soltada que és, i així ho va entendre el públic, que en parla molt millor que la crítica. Encara ara. Doncs bé, el cas és que va tenir prou èxit com perquè se'n rodés la seqüela que ja es prometia a l'escena post-crèdits en què feia aparició en Tails, i ara ha arribat l'hora de Sonic the Hedgehog 2, que vam anar a veure, per cert, tant amb la nena -que el 2020 era massa petita per anar al cinema- com amb els nostres nebots, amb els quals no havíem estat mai al cine.

Dirigida altre cop per Jeff Fowler, i sense que fos cap sorpresa havent-ne vist tràilers i els pòsters pertot arreu, aquesta segona entrega suposava l'arribada a la gran pantalla d'en Tails però també d'en Knuckles i, si ens hi fixàvem bé, també un element clàssic dels videojocs d'en Sonic que es pot veure a la part inferior del pòster.

Igual que als videojocs, en Knuckles és enemic d'en Sonic perquè en Robotnik s'alia amb ell i, lligant amb esdeveniments explicats al principi de la primera pel·li, pertanyen a races enfrontades des de fa generacions.

Ens trobem, doncs, amb la premissa que el protagonista, acomodat a casa dels Wachowski i pràcticament com a fill adoptiu de la parella, viu la gran vida ara ja de manera oberta i amb el crèdit adquirit per haver salvat el món, però se li presenta aquest rival que el supera clarament i que, a sobre, l'agafa per sorpresa.

Afortunadament no ho haurà de fer sol, sinó que comptarà amb l'ajuda d'un fan que també ve d'un altre planeta i que posarà a la seva disposició tota mena de ginys que ha creat ell mateix. Un company vulpí que pilota un avió vermell que els seguidors dels videojocs coneixem, i que és només una de les múltiples referències a la saga Sonic the Hedgehog que veurem escampades per la cinta, si és que les cacem totes, que em temo que jo, com és habitual, en dec haver deixat escapar alguna. 

Pel que fa a la resta, novament ens trobem davant d'una història original, que no pretén reflectir l'argument de cap dels videojocs de la franquícia -i ens n'adonarem de seguida, tant per les localitzacions reals de la Terra com per les situacions que viuen els seus personatges-, però que n'agafa cosetes d'aquí i d'allà, i en aquest cas la inspiració d'aquestes referències són el segon i el tercer joc. 

L'enemic principal, evidentment, és altre cop un Robotnik retornat de l'exili forçat, amb més poder que mai i un desenvolupat intel·lecte al seu servei, així com té al seu servei la particular capacitat còmica d'en Jim Carrey per donar-li vida, ara també acompanyat d'una caracterització més propera a la dels videojocs, però que ja s'havia ensenyat al final de la primera part. 

És una llàstima que hagi anunciat que es retira de l'actuació, i probablement la tercera pel·li, que se'ns insinua altre cop després de la part dels crèdits feta amb estil videojoc retro, no el tindrà com a dolent principal ni secundari, però si es fan les coses ben fetes, com ha estat el cas dels dos primers films, suposo que tot i trobar-lo a faltar -ha convertit un enemic clàssic de la història dels videojocs en un paio carismàtic sense que als jocs ho fos- no hem de patir en excés pel resultat final.

Sonic the Hedgehog 2 és un producte en la línia de la primera entrega: quelcom que ha sabut connectar amb els seguidors i no seguidors dels videojocs de l'eriçó blau tot presentant una proposta per a tots els públics, tant en el sentit de grau de vinculació emocional amb el personatge com en el de l'edat de l'audiència, amb acció, humor, picades d'ullet i també gags que es podrien haver fet en qualsevol film estàndard de comèdia. 

En aquest sentit, si li he de trobar una pega que, de moment -i potser amb el pas del temps canvio d'opinió-, fa que m'hagi agradat, però menys que la primera, és que té una durada per a mi una mica excessiva (122 minuts pels 99 del primer film) que es nota en algunes escenes allargassades, entre les quals algunes d'un casament a Hawaii que podrien passar perfectament, com deia, per les d'una comèdia romàntica qualsevol.

Tanmateix, Sonic 2 no decep: ens dona el que esperàvem, ja que aquest cop no ens podia sorprendre com la primera, ni positiva ni negativament, i si ens va agradar l'arriscada proposta de 2020 ens hauria d'agradar també aquesta. Esperem que a taquilla funcioni prou bé com perquè en un parell d'anys veiem si s'aprofita el potencial de l'enemic que ja ens han promès.

Nascuts el 1991: Sagues que fan 30 anys

Tot i que no sempre hi ha hagut entrada d'aquesta secció de cadència anual, perquè no tots els anys de la història dels videojocs han estat igual de productius ni interessants, tenia clar que el 2021 hi hauria una nova entrega, perquè només de memòria ja sé que unes quantes sagues molt llegendàries fan 30 anys.

Aquí teniu, doncs, el breu repàs dels videojocs emblemàtics que van ser llançats al mercat el 1991 i que van originar sagues igualment mítiques, amb casos prou coneguts i algun altre que, potser, no ho és tant, ni tan important, però només per comparació, i també cal esmentar-lo.

Aquesta portada gairebé no necessita presentació, i de fet en vaig parlar fa poc. Correspon al Sonic the Hedgehog, un dels meus videojocs preferits, un emblema de la Mega Drive i una llegenda dins la història dels videojocs (i amb un protagonista que és una mascota reconeguda per tothom), que com ja sabem tots plegats va generar una saga que encara dura, després de 30 anys.

No queda clar si Sega s'està prenent gaire seriosament la celebració del 30è aniversari, de moment s'han anunciat coses certament fluixes per a una ocasió així, però l'eriçó blau ha continuat apareixent en múltiples videojocs i el seu univers està prou farcit, encara que per desgràcia amb moments força baixos al seu currículum, i per altra banda, per què no dir-ho, també moltes crítiques injustes. En tot cas, tot va començar el 1991.  

Un altre títol mític de Sega de 1991 és l'Streets of Rage, un títol que per fi vaig acabar per primer cop l'any passat i que em va enamorar, i que es considera un dels millors beat'em ups de la història, a més de ser un dels referents per a l'explosió de títols del gènere als anys 90, amb el permís del Final Fight. 

Aquella saga que començava també a la Mega Drive acabaria, aparentment, el 1993 amb la tercera entrega, però l'any passat en va sortir la quarta part, tremendament ben acollida, que ha tornat a posar de moda aquesta saga.

Confesso que no he jugat mai al Lemmings, títol de DMA Design per al Commodore Amiga i portat també a múltiples ordinadors i consoles, però sé que és un videojoc d'importància històrica pel que fa al gènere dels trencaclosques.

Com explicava en una entrada fa uns quants anys, va tenir força seqüeles i va inspirar altres videojocs. A veure si l'inclouen a l'Amiga 500 Mini, que ha de sortir l'any vinent, i m'hi estreno.

Les curses violentes de motos són un subgènere dels videojocs de velocitat que tenen un primer nom (el sap tothom), aquest Road Rash que va sortir per a la Mega Drive el 1991 i que és un petit clàssic que va originar una saga.  

Actualment tenim títols inspirats en ell com el Road Rage o el Road Redemption, però tot va començar aquí, senyores i senyors. 

Un clàssic dels gràfics poligonals de principis dels 90, anterior al més popular (tot i que no gaire més) Flashback, el tenim en aquest Another World, que va sortir per a Amiga i Atari ST simultàniament el 1991 i que ha estat portat, repescat, polit i rellançat per a múltiples sistemes al llarg d'aquestes tres dècades. 

I és saga, tot i que pels pèls, perquè va tenir una seqüela anomenada Heart of the Alien, en aquest cas només per al mercat estatunidenc i per a una única plataforma, el Mega-CD, de manera que com és lògic no va tenir, ni de bon tros, la mateixa repercussió.

Pocs creadors de videojocs poden dir que el seu nom apareix citat al mateix títol, i en Sid Meier és un d'ells, amb diverses sagues entre les quals aquesta de Civilization, joc d'estratègia per torns de MicroProse per a MS-DOS que va tenir la seva primera entrega l'any 1991. 

Després d'èxits com Railroad Tycoon o Pirates!, el senyor Meier, juntament amb Bruce Shelley, presentava aquesta proposta d'establir una colònia amb l'objectiu de convertir-la en un imperi, i la cosa va funcionar prou bé, perquè va arribar a moltíssims sistemes i va tenir una pila de seqüeles al llarg dels anys, i la saga encara belluga.

La mítica Rare es fumia de les Tortugues Ninja, tremendament populars sobretot en aquella època, amb una paròdia anomenada Battletoads, que a més de difícil com ella sola resulta que és d'allò més divertida.

Encara que té versions per a més sistemes, la versió més coneguda és la de la NES, inclosa al magnífic recopilatori Rare Replay de la Xbox One, on també trobem una de les seves continuacions, la versió arcade. També existeixen, fora del recopilatori, altres entregues de la saga, però la més recent la tenim a les Xbox One i Series, i Windows, amb el Battletoads de 2020.

L'any 1991 va ser el de l'estrena de l'Street Fighter II, sens dubte el videojoc de lluita més popular de tots els temps, i era tan diferent de la seva primera entrega que es podria dir fins i tot que va reiniciar la saga, però no farem trampes i acabarem el repàs de les sagues que fan 30 anys amb el Fatal Fury, de lletgíssima portada occidental, i que va sortir per a la Neo Geo aquell any. 

De fet, també se'l coneix amb el nom complet de "Fatal Fury: The King of Fighters", de manera que aquell genial -encara que actualment una mica obsolet, però que jo m'estimo molt- primer títol va generar no només la seva pròpia saga, sinó també la de The King of Fighters.

No va estar gens malament, oi, la collita de 1991? Quins són els vostres preferits? Se us acut alguna altra saga que comencés aquell any? 

Portades: Sonic the Hedgehog

Benvingudes i benvinguts a una nova secció del blog, un naixement que com sempre dic va molt bé per mantenir viu aquest lloc on parlo de les coses que m'interessen sobre els videojocs sobretot retro, i que després de 12 anys i escaig necessita anar-se renovant perquè si no, a més d'a vosaltres, també m'avorrirà a mi. 

En fi, aquest nou tipus d'entrada estarà dedicat a comparar portades de videojocs segons la regió. Sempre hi ha diferències, encara que sigui amb els logos o els marcs emprats per segur un estil regional, però aquí el que veurem seran aquelles portades en què la il·lustració en si canvia més. 

Com no podia ser d'una altra manera, ja que ahir -respecte a la publicació d'aquesta entrada- se celebraven els 30 anys del llançament del Sonic the Hedgehog als Estats Units, un 23 de juny de 1991, inauguro la secció amb una comparativa de les portades d'un dels jocs més emblemàtics de la Mega Drive, i sens dubte revolucionari, a més d'un dels meus preferits.

Aquesta portada, però, és l'europea, que és la que vam conèixer tots nosaltres, i ja n'havia parlat quan li vaig dedicar una entrada al senyor que va fer-ne el disseny, l'Akira Watanabe. M'encanta la imatge d'en Sonic feta amb aerògraf, i també aquest fons amb el Dr. Robotnik, la Flicky i el conill Pocky, que tot i així no treuen gens de protagonisme a la mascota de Sega. 

No és, però, la que es va veure primer al món, ja que als territoris de l'estàndard PAL va sortir al juliol de 1991. 

La primera de totes, la que podien tocar per primer cop els usuaris estatunidencs de la Mega Drive, allà Genesis, al dia de la revetlla de Sant Joan de 1991, va ser aquesta altra, també icònica perquè, com a mínim, l'hem vist en pòsters, enganxina i tota mena de material promocional com a mínim una vegada.

Amb un posat més trapella i propi de la imatge que Sega of America volia donar a la nova mascota de la companyia, i elements de Green Hill Zone al fons, aquest disseny també té el seu encant i és obra de l'il·lustrador Greg Martin, que va morir fa uns anys, i que potser tindrà una entrada dedicada a la secció corresponent. 

Acabem amb la portada japonesa, per a un mercat on el joc va sortir el 26 de juliol de 1991, i on podem veure que la imatge d'en Sonic és la mateixa que l'europea, per tant obra d'Akira Watanabe, tot i que està desplaçat a la dreta i dona força protagonisme als rètols, en el que es coneix com a "estil MTV", molt cridaner i impactant.

Hi afegia, curiosament, text com "The most famous hedgehog in the world" (eren uns visionaris), i a la part de sota, al costat del logo de Sega, un interessant missatge: "Don't just sit there and waste your precious time. When you want to do something, do it right away. Do it when you can. It's the only way to live a life without regrets". Què té a veure això amb el tema del videojoc o les seves mecàniques? Ves a saber.

Quina és la vostra preferida? Sigui quina sigui, és d'aquelles portades que commouen, almenys a mi, pel que va representar i encara representa aquesta llegenda indiscutible dels videojocs.

Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog

Aquesta secció del blog ha estat tradicional el lloc on repassar diverses adaptacions cinematogràfiques (o directament en format domèstic) sobre productes d'aquest sector, generalment fracassats i ridículs. I m'alegro de poder fer, per una vegada, una crítica -perquè aquest cop sí que he vist el film en qüestió- i que sigui per dir-ne coses bones.

Quan es va saber que es faria una pel·lícula de la mascota de Sega, i sobretot quan es va veure el primer disseny del personatge en CGI, la cosa tenia força mala pinta, però quan s'ha entregat el producte acabat i s'ha pogut veure a les sales de cinema d'arreu del món la reacció del públic ha estat molt diferent de la que tenen, per exemple, els lectors de còmics quan van a veure adaptacions de les seves històries preferides, que sembla que mai els agraden (especialment si són de DC). I superades les meves reticències inicials -al capdavall es tracta d'un personatge que va marcar la meva vida com a jugador, i que no descarto tatuar-me algun dia- hi vaig anar, i aquestes són les meves impressions.

Després d'anys, fins i tot dècades, de negociacions i projectes transformats, l'any 2017 Paramount Pictures va adquirir els drets de Sonic the Hedgehog, el tràiler de la qual va rebre una resposta força negativa el 2019 davant d'un disseny del protagonista que no s'assemblava gaire al que teníem al cap després de gairebé 30 anys de veure'l als videojocs, però va rectificar, va redissenyar el protagonista i ja fa unes setmanes que tenim la seva primera aventura cinematogràfica a les cartelleres d'arreu del món.

El que també mostrava aquell tràiler era que la premissa no tindria res a veure amb la que podem veure als videojocs de l'eriçó blau, sinó que ens el situarien en un món normal, amb humans, i ell seria l'únic element creat per ordinador. Semblava, doncs, la típica pel·lícula de mascota -peluix o animal- que parla i interactua amb una o més persones.

I, de fet, és una mica així. Se'ns parla dels seus orígens extraterrestres -la primera llicència que es pren el film, però res a dir- i de com va a parar a la Terra fugint d'una amenaça. El nostre planeta li agrada i viu més o menys amagat a Green Hills, Montana (Estats Units), nom que ens planta la primera picada d'ullet -no hi comptaria el logo modificat de Paramount, ja que encara no és metratge pròpiament dit-, i somia que és part de la família formada pel xèrif del poble i la seva parella (Tika Sumpter).

En un desenvolupament d'una previsibilitat innegable, en Sonic (amb veu de Ben Schwartz, per cert) i en Tom Wachowski (James Marsden) esdevenen una mena de parella policial en el sentit que, bé, un d'ells és policia, i es fica en un embolic per culpa de l'altre i la necessitat els obliga a col·laborar, cosa que durant el procés crea i reforça els seus lligams. És, en part, una buddy movie.

En aquest sentit, simplificacions i to infantil a banda, és una dinàmica que funciona i proporciona uns quants moments divertits en un rerefons més aviat dramàtic: des que es detecta l'existència d'en Sonic, si bé el món no té gaire idea de com és, se'l persegueix i no precisament per fer-li carícies, i això ho lidera cert científic genial però tocat de l'ala que té la cara més coneguda del repartiment.

Parlem del doctor Robotnik, interpretat per un Jim Carrey que a mi m'agrada molt quan fa papers dramàtics, però que aquí fa la seva habitual -i més popular- actuació histriònica, sospito que amb força màniga ampla per part de la direcció, signada per Jeff Fowler.

No és que no m'agradi, però. No li queda malament, a aquesta intepretació de l'enemic clàssic de la mascota de Sega, i tampoc aquest aspecte allunyat del que li coneixem. Sí que es veu, però, força més eficaç i menys babau del que recordem dels videojocs.

És una història senzilla, fàcil de seguir i pensada per a tots els públics, que diverteix la canalla i que als adults, especialment si som fans del personatge o el coneixem més o menys bé, ens regala picades d'ullet i "ous de Pasqua" de tota mena, des de referències visuals fins a noms de llocs, passant per alguns acords musicals i la referència a un conegudíssim meme.

No adapta cap videojoc de la franquícia, ni de bon tros, sinó que es pren una gran llicència en treure en Sonic del seu ambient habitual, però funciona, diverteix i toca la fibra nostàlgica dels que veiem el film amb coneixements previs, i aquesta manera d'arribar a tota mena d'espectadors és digna d'aplaudir.

Tampoc no cal exagerar: no és una pel·lícula imprescindible, ni és necessari plorar de nostàlgia ni anar-la a veure diverses vegades en pantalla gegant, que és el que veig a Twitter que fan alguns, però està molt millor del que semblava, val la pena si s'estima mínimament el personatge -com és el meu cas- i de moment ha fet prou benefici econòmic, incloent-hi el rècord de l'estrena amb més èxit a les taquilles d'una pel·lícula basada en un videojoc, com per més o menys garantir-ne una seqüela, que s'insinua amb intensitat en els darrers moments del film, incloent-hi una escena durant els d'altra banda meravellosos crèdits.

M'alegro que, encara que sigui quelcom excepcional, una adaptació tan delicada hagi funcionat, malgrat la predisposició a trobar-la dolenta que imperava -l'habitual en les adaptacions, però reforçada per una mala primera impressió- fins que es va poder veure. N'he quedat molt satisfet.

Noms: Rieko Kodama

Ara feia temps que no tocava aquesta secció, creada l'any passat, i em fa il·lusió poder-ne fer una nova entrega, aquesta vegada dedicada a una dissenyadora reverenciada i molt important dins la història dels videojocs en general i Sega en particular.

És el torn de la gran Rieko Kodama, artista, directora i productora de diversos videojocs i sagues per a la companyia de l'eriçó blau.

Nascuda el 1963 a Yokosuka, prefectura de Kanagawa -sí, la localitat del Shenmue-, i amb una dilatada experiència, és reconeguda com una de les pioneres en el món dels videojocs pel que fa a les dones, que, com ja sabem, per tot un seguit de prejudicis antiquats i estúpids la gent no acostuma a associar a aquest sector com a jugadores i encara menys com a creadores de continguts.

Són poques les que han obtingut fama i aplaudiments, per tant, i en vam veure un exemple amb la mítica compositora Yôko Shimomura, però una d'elles és la senyora Rieko Kodama, que va a entrar a Sega el 1984 pensant que treballaria al departament de publicitat com a dissenyadora, que era el que havia estudiat, però es va trobar amb què la fitxaven per al desenvolupament de videojocs, on va aprendre a dissenyar gràfics en sprites gràcies, diuen les fonts consultades, a en Yoshiki Kawasaki, dissenyador del Flicky.

Aquell mateix any sortiria el primer joc amb dissenys de personatges fets per ella: el Champion Boxing, i com que, tal com ella mateixa explica, en aquell moment a Sega no hi havia gaires dissenyadors i hi havia molta feina per fer, va acabar treballant en diversos títols alhora, per als quals va fer dissenys en col·laboració amb altres persones, i encara que no s'especifica què hi va fer exactament, al seu currículum podem trobar coses com Sega Ninja (1984), Alex Kidd in Miracle World (1986) -on surt acreditada com a Rie Wakashimazu, un pseudònim, i en tenia d'altres, com ara Phoenix Rie, política habitual de Sega a l'època per tal d'esquivar els caçatalents-, Quartet (1987), Fantasy Zone II: The Tears of Opa-Opa (1987)...

Eren els títols més destacats, però també hi va haver petites col·laboracions en d'altres, com ara l'Altered Beast (1988), l'Alex Kidd in the Enchanted Castle (1989) o el Super Monaco GP II (1992) de la Mega Drive.

Ara bé, la senyora Kodama, tota una dona de Sega, és recordada especialment per haver estat la dissenyadora principal dels gràfics del mític Phantasy Star, de 1987, la resposta de Sega per a la Master System al boom dels RPG com Dragon Quest, Final Fantasy o Ys, que donaria lloc a una saga en la qual ella mateixa participaria a les entregues segona (Mega Drive, 1989) i quarta (Mega Drive, 1993) -de la qual va ser directora, per cert-. Pel que fa a la resta d'entregues, com a mínim hi actuaria com a supervisora.

Va fer fortuna, aquesta proposta rolera, perquè tot i inspirar-se en les mecàniques de la competència va presentar una ambientació còsmica que la feia destacar. El seu èxit va portar també a què aquesta artista rebés el sobrenom de Primera Dama dels RPG, en part per altres títols que veurem, però sobretot per aquesta saga.

No se l'acostuma a esmentar com un dels grans noms del Sonic the Hedgehog (Mega Drive, 1991), però també va formar part del seu equip de dissenyadors, i explica que concretament va plasmar en pixel art els dissenys del que sí que es reconeix com a dissenyador gràfic del joc, el també gran Naoto Ôshima. Allà va signar com a Phenix Rie (sí, no "Phoenix"), i faria el mateix al Sonic the Hedgehog 2 (1992), on s'encarregaria del disseny gràfic de zones.

Després de la seva experiència dirigint el Phantasy Star IV, el 1995 seria la directora de l'adaptació a RPG del manga Magic Knight Rayearth, per a la Saturn, i posteriorment faria el salt al paper de productora en títols tan destacats com el Deep Fear (Saturn, 1998) o l'Skies of Arcadia (Dreamcast, 2000), aquest últim també parcialment responsable del sobrenom esmentat més amunt.

Posteriorment continuaria produint, amb la saga d'RPGs 7th Dragon, des de 2009, com a element més destacat. A l'actualitat és productora de la línia Sega Ages, els títols clàssics de Sega que els desenvolupadors d'M2 recuperen per a la Switch tot emulant-los individualment i afegint-hi millores.

L'any passat va rebre el Premi Pioners dels guardons Choice Awards de la Game Developers Conference com a reconeixement per la seva carrera, que enguany suma 35 anys. Ben merescut.

Fonts:

Sega Retro

Wikipedia

Retro Mega Bit

Destructoid

Lectures: Console Wars

Fa poc vaig "crear" una "nova" secció al blog. Ja vaig explicar que no era ben bé això, però avui sí que puc dir que s'estrena un nou apartat, el de les lectures. Perquè hi ha llibres -molts- sobre videojocs, i encara que no soc de comprar-ne i llegir-ne gaires, existeixen les excepcions. 

El primer de què parlaré, que pertanyia a la col·lecció del company Salore abans que me'l passés, és un títol que coneix tothom que està interessat en aquest petit gran món de l'entreteniment electrònic, i no en diré res que no se sàpiga, però al cap i a la fi és la meva opinió, el meu estil i les meves paraules, així que espero que serveixi per animar algú més a llegir-se'l, si és que encara queda algú que no ho hagi fet.

Console Wars: Sega, Nintendo and the Battle That Defined a Generation, de Blake J. Harris i publicat originalment el 2014, és un llibre molt conegut, com deia, i ho és amb motiu. També és amb motiu -ara que he acabat el llibre ho he vist- que el personatge al voltant del qual es construeix aquest llibre sigui una persona reverenciada i que fes tanta il·lusió la seva visita a la darrera RetroBarcelona com llàstima que al final, a última hora, no hi pogués anar.

Abans de res, posem-nos en situació: ara ha passat molt de temps i és normal veure en Sonic en consoles de Nintendo i fins i tot compartint jocs amb en Mario, i només els més veterans recordem  -els altres s'ho han de creure si algú els ho explica- que als anys 80 i 90 Sega i Nintendo eren les grans rivals a la indústria dels videojocs, abans que hi entrés Sony amb la seva primera PlayStation i tot se'n comencés a anar a prendre pel sac i deixés el panorama que tenim actualment, amb Sony contra Microsoft i la Gran N, ja no tan gran, jugant a una altra cosa, mentre Sega sobreviu com a creadora de software, i no precisament de primera línia.

Doncs bé, Console Wars és una novel·la històrica, i ho dic sense fer broma, però en comptes d'explicar-nos intrigues medievals o de qualsevol altra època més llaminera per al públic general, ens situa a la batalla empresarial entre aquestes dues grans empreses amb pedigree al món dels videojocs entre 1990 i 1995, basant-se en centenars d'entrevistes per part de l'autor als actors clau en aquells esdeveniments.

El protagonista és en Tom Kalinske (1944), l'home que des de la presidència havia revifat Mattel en revifar, de fet, les línies Hot Wheels i Barbie, a més de ser un dels impulsors dels Masters de l'Univers. Doncs bé, Sega el va fitxar perquè s'encarregués també de la divisió americana de la companyia, que era petita i maldestra, amb una Master System que als Estats Units no comprava ningú i una Mega Drive que havia sortit feia poc i que era gairebé una recreativa a casa, però que tampoc no acabava d'arrencar.

La resta, com s'acostuma a dir, és història, i en aquest llibre ens expliquen com les seves sàvies decisions del mestre Kalinske, el seu ull per als fitxatges i el seu magnetisme van convertir aquella lamentable sucursal en una empresa tan gran, poderosa i influent que no només va lluitar de tu a tu amb la fins llavors totpoderosa Nintendo -i durant un temps la va superar en percentatge de mercat i tot-, sinó que va fer quedar malament l'empresa mare japonesa, fins al punt de provocar una reacció que desembocaria en una guerra civil que, al seu torn, va destrossar tota la feina feta i va significar el principi de la fi de la companyia tal com la coneixíem.

Al mig de tot això, entre moltes altres coses hi ha fets tan interessants com la manera de redissenyar en Sonic per tal que esdevingués l'èxit que va acabar sent, la creació de la seva seqüela en territori americà i el seu innovador llançament mundial conegut com a Sonic 2sday, les estratègies de màrqueting per posicionar Sega com una marca moderna i provocadora davant de la més carrinclona Nintendo, i també la manera d'enfocar l'arribada de les noves tecnologies i diversos intents de col·laboració amb altres companyies que van acabar de la pitjor manera possible.

Al capdavall, no tot era a les mans d'aquest senyor, que es va haver d'enfrontar no només a l'enemic declarat, sinó als pals a les rodes d'una Sega Japó encaparrada a prendre decisions estranyes i fins i tot un sector polític que començava a fixar-se en els temibles i violents videojocs.

Ens ho explica amb un estil d'allò més amè -i també criticat per la dramatització dels diàlegs reconstruïts, cosa que a mi no em suposa un problema perquè no és el més important d'aquest llibre ni em sembla tan exagerada- en Blake J. Harris, que aconsegueix una cosa que mai no m'hauria imaginat: que la lectura d'un llibre sobre màrqueting i polítiques empresarials em resulti tan apassionant que he trigat mesos a acabar-me'l, no només perquè ara tinc poc temps lliure i les lectures se'n ressenteixen, sinó també perquè constantment em trobava reflexionant sobre els fets tan interessants que s'hi expliquen.

I com s'expliquen: lluny de narrar-nos les coses tal com passaven, l'autor dedica força pàgines també a companyies, persones i fets aparentment secundaris, però que acaben tenint sempre un resultat a la història principal. D'aquesta manera la tensió del relat queda perfectament distribuïda i tampoc no és tant un homenatge a Sega ni al personatge clau que va ser en Tom Kalinske, sinó que també reconeix trajectòries d'altres empreses i persones.

És clar que la història principal es mostra des del punt de vista de Sega, però es va redactar amb la participació de diverses personalitats també de la mateixa Nintendo, de manera que la veracitat dels fets està prou contrastada com perquè entenguem que és això el que va passar de veritat. I, pel camí, com els videojocs van passar de ser una moda a una indústria cada cop més gran. Va ser en aquella primera part dels 90 que es va gestar tot això, i bona part de la "culpa" la va tenir aquest home.

Almenys a mi, que en sabia quatre pinzellades bàsiques, m'ha agradat molt conèixer tota mena de detalls que desconeixia, i també m'ha servit per mitigar una mica la meva animadversió cap a Sony: no va ser la culpable directa de l'abandonament de Sega del món del hardware, sinó que es va limitar a clavar l'últim clau d'un taüt que havia fabricat la mateixa Sega des del país del Sol Naixent. A més, el meu principal problema amb Sony i les seves PlayStations és que el màrqueting els fa tota la feina, encara que no sempre tinguin el millor producte. Doncs bé, l'època de més èxit de Sega es basava en exactament el mateix principi.

Ja tinc ganes que es faci aquest documental que representa que està en producció des de fa temps, així com la sèrie de televisió en què s'ha convertit el que originalment havia de ser una pel·lícula. Crec que fins i tot per a algú que no estigui gaire interessat en els videojocs, el format audiovisual farà que Console Wars sigui una història per a tota mena de públics. Per als amants dels videojocs, especialment els que som més vells, si el llibre és una delícia segur que les seves adaptacions també ho seran.

Compres: setembre de 2018

Mes relativament tranquil, però que no ens enganyin les aparences: es presenta un tram final de 2018 carregadet, i tampoc és que al setembre no hagi comprat res, el que passa és que per primer cop ha estat tot digital.

No, no és que m'hagi rendit amb el format físic, però les coses que podia voler de manera tangible o no han sortit al setembre, o he sabut fer bondat, o senzillament no tinc pressa per tenir-les i m'esperaré fins que baixin de preu. Sigui com sigui, 0 físics aquest mes... que em porten a un saldo de -4 sobre el meu propòsit inicial de només un joc físic al mes de mitjana.

Comencem amb un que en realitat és un pack de jocs per a la Xbox 360. Es tracta del Capcom Arcade Cabinet All-in-One Pack, que en una estranya maniobra típicament de Capcom en realitat és un pack que permet desbloquejar els 17 jocs que formen part d'aquest recopilatori digital, però el fitxer inicial, el Capcom Arcade Cabinet, que porta només 3 jocs i és necessari per jugar a tot el conjunt, no estava d'oferta com aquest, de manera que només tinc l'ampliació, a l'espera d'una nova oferta.

Sigui com sigui, quan hi tingui accés tindré una col·lecció digital de 17 jocs de recreativa de Capcom de 8 bits, que són: Black Tiger, 1943: The Battle of Midway, Avengers (res a veure amb els de Marvel), Ghosts'n Goblins, Gun.Smoke, Section Z, Side Arms, The Speed Rumbler, Exed Exes, Commando, Legendary Wings, Trojan, 1942, SonSon, Pirate Ship Higemaru, 1943 Kai i Vulgus.

Més recopilatoris, també per a la Xbox 360, però en aquest cas de només dos títols: el Dungeons & Dragons: Chronicles of Mystara inclou Dungeons & Dragons: Tower of Doom i Dungeons & Dragons: Shadow over Mystara.

No soc seguidor de la franquícia nascuda als jocs de rol (els de veritat, els de sobretaula), però aquests videojocs són famosos i aplaudits dins el gènere dels beat'em ups, que últimament ha despertat força el meu interès.

El Toki Tori és un clàssic indie que he vist anomenar diverses vegades, i sempre per parlar-ne bé, perquè ha sortit per a diverses plataformes.

Com que volia comprar alguna coseta per a la Wii U i d'oferta tenia el preu més baix que he vist, he decidit tenir-lo per a aquella consola que tinc massa abandonada, i realment la versió de Switch no aporta res, a més que ja tinc aquella consola massa plena.

El mateix dic del Toki Tori 2+, no tan barat com l'altre però sí més barat del que va arribar a estar a la Switch en el seu moment, així que doble compra aquest mes per a la seva predecessora, que es mereix que li dediqui temps.

Tornem a la Xbox 360, perquè després de veure'l diverses vegades molt barat, però molt, i malgrat que sé que té mala fama i ja confirmo que com a joc de lluita és senzillet i cansa de seguida -tot i que els seus personatges tenen una quantitat d'atacs digna d'un Virtua Fighter-, he comprat el Sonic The Fighters.

L'havia de provar, encara que fos com a fan d'en Sonic, i a més valia la pena perquè fora de les recreatives (1996) només s'havia pogut provar al Sonic Gems Collection, però la conversió a Saturn que s'havia de fer en el seu moment es va cancel·lar.

Tampoc les tenia totes amb el Rayman 3 HD, n'havia llegit crítiques que deien que tot i que la remasterització estava bé, el joc en si havia envellit malament respecte del seu llançament original per a diversos sistemes el 2003.

Però després vaig pensar que com que m'agrada el personatge, i continuo tenint intenció de jugar al Rayman 2 algun dia, per què no provar el 3, també? I l'he comprat.

El mateix dia que s'anunciava el recopilatori Sega Mega Drive Classics per a Xbox One i PlayStation 4, Sega oferia als usuaris de Switch la seva versió de la línia Sega Ages, amb una quinzena de títols, no pas 50, i tots digitals i llançats de manera individual, entre els quals l'enèsima versió del Sonic the Hedgehog...

...Que he acabat comprant perquè m'encanta, és un dels jocs de la meva vida, i tot i tenir-lo ja en diverses plataformes aquesta versió ofereix l'aclamada emulació de la gent d'M2, a més de tenir extres d'allò més interessants. 

Al llançament el va acompanyar el Thunder Force IV, un clàssic dels shoot'em up i segurament l'exponent més conegut del gènere a la Mega Drive, que resulta que vaig aconseguir comprar fa anys a molt bon preu, tot i que llavors ja anava buscat -era quan al Cash Converters es podien trobar coses perquè encara no basaven els seus preus en el que veien a eBay-, però malauradament no hi he acabat jugant, com em passa amb tantíssims jocs des de fa tants anys.

Ara, doncs, el tinc a la Switch, i espero fer-li més cas i, encara que no crec que me'l passi, intentaré conèixer-lo bé i entendre per què se'n parla tant. 

I això ha estat tot, un mes purament digital per raons diverses que frena una mica l'embranzida física que portava, però només de manera temporal. Em diuen que busco excuses, que faig "trampes al solitari". Bé, al capdavall el propòsit de comprar com a màxim un joc físic al mes, o que al final de l'any n'haguessin estat 12, era gastar menys diners que fins ara, i ho estic aconseguint. Em reprimeixo més i la majoria de mesos tinc superàvit, així que n'estic content.

L'últim joc de la Wii: Rodea the Sky Soldier

L'any 2012, quan va sortir la Wii U, Nintendo va anunciar que no faria nous jocs per a la Wii, que fins llavors havia estat la seva consola de sobretaula, una de les de més èxit de la seva història amb 101 milions d'unitats venudes, només per darrere de la PlayStation 2, la Nintendo DS, la Game Boy (comptant la Color) i per molt poquet la PlayStation.

Però les third parties sí que van continuar llançant-ne jocs, i va conviure durant un temps, tot i que amb moltíssima discreció, amb la seva successora. Ara bé, malgrat que es podria dir que encara és aviat per a assegurar-ho, a tot arreu diuen que l'últim videojoc de la revolucionària consola va sortir al novembre de 2015 (abril al Japó, on l'últim va ser el Just Dance 2016, de l'octubre) i era aquest.

Rodea: The Sky Soldier és el darrer títol que s'ha llançat per a la Wii a Occident i per tant a escala mundial. Curiosament, però, que sigui l'últim és una simple qüestió de dates de llançament, perquè sembla que ja l'havien acabat el 2011, però va romandre sense publicar fins l'any passat. Vegem-ne el tràiler per fer-nos una idea de com és:



Si veient aquest vídeo us han vingut al cap un parell de conceptes de franquícies clàssiques de Sega, com per exemple Nights o la d'un tal Sonic, no sou paranoics: un dels creadors d'aquest joc és un tal Yûji Naka, que potser us sona perquè és un dels pares de l'eriçó blau, i també va ser un dels artífexs del Nights into Dreams, el clàssic de la Saturn. Un dels grans, en altres paraules.

Aquest cop ens proposava una aventura protagonitzada per en Rodea, un robot humanoide que vola i que ha de protegir el seu país, format per illes flotants, de l'atac d'un imperi que ve de terra ferma. En principi una premissa no excessivament original, però no necessàriament mancada d'encant. Hi trobarem també elements de ciència-ficció i uns dissenys atractius i una estètica més aviat d'anime.

Una altra de les curiositats d'aquest joc és que va trigar tant en sortir que ja se n'havien fet versions per a Wii U i Nintendo 3DS, tot i que en aquest cas se n'havia encarregat Kadokawa Games, la divisió de videojocs del gegant editorial japonès Kadokawa Shoten. Sembla que, tot i que la versió de la Wii estava acabada el 2011 Kadokawa, que l'havia de publicar, no ho feia i van anar passant els anys. Va arribar un moment que senzillament havia decidit que el joc havia de ser per a la Wii U (i 3DS), però ja no se'n van encarregar els mateixos responsables.

Doncs bé, resulta que la versió de Wii, de Prope, no es va descartar, però tampoc no es va vendre per separat: la podem aconseguir amb la primera tirada de la versió de la Wii U (si és que mai s'arriba a exhaurir), que n'inclou el disc -com si es tractés d'una edició combo d'una pel·lícula en Blu-ray i DVD- tant en l'edició estàndard com en la col·leccionista, que porta un llibre d'il·lustracions i altres "regals". I pel que en diuen les anàlisis -i el mateix Yûji Naka- aquesta és la millor versió del joc, la inicial, la de la consola "menor". Vegem-ne una comparativa.

Amb els combos de les pel·lícules suposo que la intenció és que ens les comprem i les mirem en DVD mentre esperem a comprar un reproductor de Blu-ray algun dia -si és que no en tenim encara-, no crec que la idea sigui que el disc que no ens interessa el donem o el revenguem, però amb el Rodea: The Sky Soldier no passa el mateix: no es tracta d'"anar jugant al de la Wii mentre esperem tenir la Wii U", sinó que tant al Japó com a la resta del món -i en aquest cas per insistència de NIS America- el que es volia era salvar la versió original. A més, resulta que les versions són prou diferents com per voler-les conservar totes dues i fer-les servir. Encara que la més "moderna" sigui dolenta, també com la portàtil. Que només tenim la Wii i no volem la seva successora? No passa res: la caràtula és reversible i podem convertir el nostre Rodea: the Sky Soldier de Wii U en el mateix joc per a la Wii.

Principalment les diferències jugables tenen a veure amb els controls, que a la Wii ens fan apuntar als objectes amb el wiimote i destruir-los amb el botó B, mentre que a la Wii U i a la Nintendo 3DS fem servir les palanques analògiques i les creuetes tradicionals per a apuntar, cosa més complicada, i després premem el botó -que a sobre és un altre, l'A-, però també amb elements del joc en si: a la Wii, per exemple, tenim potenciadors temporals que ens permeten aconseguir objectes, mentre que a les altres versions la característica principal és que disposem d'un comptador de combustible que quan es gasta ens obliga a baixa a terra. 

Què en va dir, la crítica? Doncs hi ha opinions diverses, però en general se'n pot extreure que la versió de la Wii, l'original, la que recomana el senyor Naka, està força bé, sobretot pels gràfics, el concepte i el so, tot i que es podria haver polit més i no acaba de ser una obra mestra a causa d'alguns problemes relacionats amb les càmeres. Res que no es pugui dir de tants videojocs que sense ser imprescindibles ens ho han fet passar molt bé. 

Però... i les altres? Bé, són conversions d'un joc de Wii, però sense cap millora gràfica, un frame rate inferior al de la Wii, uns controls terribles resultat de traduir al control tradicional el que estava concebut per al control per moviment i en general la sensació que, després de tants anys, es podrien haver fet versions a l'alçada de l'època però, a més de no haver-les fet, al final comparant les versions modernes amb l'original guanyava la de la consola de l'anterior generació. No totes les anàlisis el van deixar igual de malament, però hi ha força consens en el sentit que la versió bona és la de la Wii, o sigui que si us interessa ja podeu córrer i, quan agafeu el joc de la Wii U, assegureu-vos que especifica que inclou el de la Wii com a "bonus".