Portades: Shadowrun

Hi ha una imatge que d'adolescent em va marcar i que no sé on vaig veure per primera vegada, perquè sé que el disseny d'un crani de cabra es deu haver fet servir en certs corrents estètics relacionats amb el metal i la fantasia medieval.

Però el cas és que hi ha un videojoc que el conté a la portada, i encara que no hi he jugat mai, avui em ve de gust comparar les portades d'alguns dels títols que formen part de la saga segons els diferents mercats i centrant-me en els videojocs que van sortir als anys 90. 

Shadowrun va néixer com a joc de rol de tauler amb l'atractiva premissa d'un futur en què conviuen l'alta tecnologia i la màgia i la fantasia.

Va donar lloc a molts productes relacionats, entre ells els videojocs, àmbit en què es va estrenar a la Super Nintendo, gràcies a Beam Software, l'any 1993, amb la portada que veiem més amunt i on destaca, bàsicament, l'espectacular logo.

La versió europea el conserva, però li treu el protagonisme en afegir-hi elements que s'enduen bona part de l'atenció i que són aquests personatges propis de l'ambientació que esmentava.

Personalment, trobo que semblen afegits de qualsevol manera, apinyats, i resten atractiu a la il·lustració, però és qüestió de gustos.

Malgrat el seu caràcter occidental, el joc va sortir també al Japó, tot i que gairebé un any més tard, al març de 1994, i ho va fer amb el característic format vertical dels títols de la Super Famicom, però amb la que per a mi és, amb diferència, la millor portada.

Ben atapeïda, però en aquest cas amb una idea clara de la composició en què els personatges caminen per un passadís que dona la sensació de profunditat, i una tria de colors que fa pensar en el còmic independent. M'encanta.

Precisament aquell mes de març de 1994 sortia, en exclusiva per als Estats Units, un Shadowrun per a la Mega Drive (bé, la Genesis), que era obra de BlueSky Software i que, tot i ser també un RPG d'acció, sembla que té una naturalesa més pròpia d'un món obert, a més d'una història i uns personatges diferents, amb Seattle com a element en comú amb l'altre.

Pel que fa a la portada, el logo és més senzill i amb molt menys encant que l'altre, però la il·lustració m'agrada encara més que la del joc de la Super Famicom, tant que no em faria res tenir-la com a pòster, amb aquest estil de portada d'àlbum musical.

I acabem amb el Shadowrun del Mega-CD, desenvolupat per la mítica Compile i llançat el 1996 en exclusiva per al mercat japonès.

En aquest cas l'univers és el mateix, però la història se situa a Tòquio i és una barreja d'RPG i novel·la visual. Per tot plegat, no ens hauria de sorprendre l'estil anime de la il·lustració de portada, tot i que amb el logo tradicional de la franquícia, un conjunt que trobo que no està gens malament.

Repassades totes, toca fer-vos la pregunta de sempre: quina us agrada més, a vosaltres?

Jocs que no van veure la llum: Fido Dido

De vegades, la inspiració per a les entrades d'aquest blog m'arriba de maneres molt curioses, i això és el que m'ha passat també aquest cop. Resulta que he estat uns dies amb la família en un aparthotel amb bufet lliure, i en aquest format de restaurant acostumo a menjar i beure molt més i molt pitjor del que caldria i del que faig habitualment. I com que hi havia disponible 7up -beguda que no acostumo a consumir-, en vaig beure una mica i em va venir al cap la mascota tan norantera que havia tingut.

No, no es tracta del Cool Spot, que va tenir un parell de videojocs prou coneguts i un parell més no tant, sinó l'altra, en Fido Dido, la història del qual repassarem breument, però que hauria jurat que també tenia videojoc i resulta que... sí i no.

Nascut el 1985 gràcies a Sue Rose, creadora de Pepper Ann, mítics dibuixos animats el disseny dels quals ens recorda el nostre protagonista d'avui, i Joanna Ferrone, que li va donar el nom. Van decidir fer-se'n unes samarretes que van esdevenir molt populars, i el 1988 PepsiCo en va obtenir la llicència per promoure els seus productes... però no va tenir èxit del tot fins a principis dels 90, quan la seva fama va esclatar associat a la beguda esmentada al principi d'aquesta entrada.

De fet, va coincidir temporalment amb una altra mascota específicament per a 7up, que va ser la versió antropomòrfica del punt vermell del logo de la beguda, l'esmentat Cool Spot. En Fido Dido pertanyia a PepsiCo, que el 1988 va vendre 7up a Dr. Pepper, que suposo que es va estimar més quedar-se amb el cercle vermell amb ulleres de sol, perquè Pepsi es va quedar amb en Fido Dido per promoure la beguda als mercats internacionals per als quals la distribuïa, fins al 1995, i als Estats Units es va haver de conformar amb la beguda Slice. En qualsevol cas, va ser mundialment famós a principis dels 90 i a la meva memòria va arribar a tenir un videojoc, però ja sabem les males passades que ens juga tot sovint. 

La imatge no té gaire resolució, però tenint en compte les circumstàncies, encara gràcies que en tenim una. Perquè sí que se n'estava fent un videojoc, desenvolupat per Teeny Weeny Games (Predator 2, Caesars Palace, The Incredible Crash Dummies...) i s'esperava que distribuït per Kaneko el 1993, però com correspon a les entrades que escric en aquesta secció, no va veure la llum.

Almenys oficialment, perquè la branca estatunidenca de Kaneko va fer fallida i es va arxivar malgrat que estava complet, ja havia passat per l'organisme de classificació per edats, se n'havia mostrat la portada que vèiem més amunt i es va ensenyar al CES de 1993. Probablement el llicenciatari del personatge, United Features Syndicate, també hi va tenir alguna cosa a veure.

Com podem veure, es tractava d'un plataformes molt propi de la seva època, en què s'hauria trobat amb moltíssima competència, també dins del subgènere de les mascotes dins del gènere de les plataformes. Però com és que s'hi pot jugar? 

Doncs perquè, com acostuma a passar quan, afortunadament, els fitxers no es perden com llàgrimes en la pluja, es va acabar "dumpejant" i, efectivament, està sencer. La meva memòria m'enganyava, doncs? Sí i no. No és que el veiés mai gràcies a això, però és probable que alguna revista d'aquí n'arribés a parlar, perquè diverses revistes el van arribar a analitzar i tot, encara que a última hora no va ser publicat. Llavors, va veure la llum? Sí, però no oficialment. 

La reaparició del personatge a principis dels 2000 i fins al 2011 per promoure 7up amb estil CGI, i una breu tornada d'en Fido Dido a l'estil clàssic al Regne Unit i Irlanda el 2015 a la versió sense sucre de la beguda, així com altres campanyes que es nodrien de la nostàlgia norantera, no van ser prou reeixides com per justificar nous intents de donar-li un videojoc oficialment llançat.  

Fonts: Sega Retro, Wikipedia, Ad Mascots Wiki 

Visionats: Console Wars, el documental

Fa un temps vaig parlar de la lectura del llibre Console Wars, tota una referència, ben popular a més, pel que fa a la bibliografia relacionada amb els videojocs. 

Us encoratjo a llegir l'entrada si no ho vau fer llavors, però de tota manera, per refrescar la memòria, diré que és un llibre de Blake J. Harris sobre l'anomenada "guerra de consoles" que es va produir entre Sega i Nintendo quan la primera va posar-se seriosament a intentar derrocar la reina del mercat dels videojocs i va lliurar una èpica batalla per aconseguir-ho, almenys als Estats Units, liderada pel senyor Tom Kalinske, president de Sega of America entre 1990 i 1996.

El llibre va ser tot un èxit, i es va parlar de la possibilitat d'adaptar-lo a una pel·lícula, amb l'actor Seth Rogen implicat en la seva producció. Finalment, el 2020 es va estrenar als Estats Units, a la cadena CBS, un documental de 69 minuts, i no està descartat que se n'acabi fent una sèrie documental.

Vaig esperar pacientment que arribés a Netflix, de la mateixa manera que s'hi han pogut veure coses com Atari: Game Over o la sèrie documental High Score, però això no va passar, així que l'he hagut de veure d'altres maneres, i m'alegro molt d'haver-ho fet.

El documental, dirigit per Jonah Tullis i el mateix autor del llibre, plasma en format audiovisual els fets que el llibre descriu en forma de novel·la, i ho fa, naturalment, emprant el llenguatge propi dels documentals.

Això significa, és clar, la participació dels protagonistes d'aquella "guerra" entre dues companyies ara amigues però llavors rivals mortals en forma de testimonis, persones que ara tenen 30 anys més a les esquenes i que recorden, amb una barreja de respecte i rancor que no s'esforcen excessivament en dissimular, com va anar tot allò.

Són fets que ja coneixem si hem llegit el llibre o ens hem informat d'altres maneres sobre aquells apassionants anys de la indústria dels videojocs, però en presentar-se en un altre format val la pena encara que sigui com a recordatori de coses com la contractació del senyor Kalinske, el llançament de la Mega Drive, les pràctiques monopolístiques de Nintendo -que sí que, igual que al llibre, es presenta una mica com la companyia "malvada"-, la creació d'en Sonic, l'obtenció temporal de la corona per part de Sega gràcies a un encertat màrqueting (a banda de la qualitat dels seus jocs, és clar) o la seva posterior i estrepitosa caiguda per culpa de la guerra interna de Sega provocada per la tossuderia de la casa mare japonesa. 

Naturalment, no es pot explicar amb tant de detall tot el que surt al llibre -potser ho farà la futura sèrie documental, si l'acaben publicant-, però a canvi tenim l'ajuda de la música, el muntatge de to dramàtic i èpic -que pot arribar a posar-nos la pell de gallina si ens agrada el tema- o algunes animacions en pixel art que donen el toc d'humor per equilibrar la narració.

No sé si acabarà arribant de manera legal a alguna de les plataformes d'streaming, però a mi m'ha agradat molt tornar a seguir la història en un altre format i veient i sentint els seus protagonistes. De debò, molt recomanat. 

Portades: Kid Chameleon

Avui és d'aquells dies que vaig a fer mal, ho confesso. No serà una entrega de les que serveixen perquè riguem una mica de les males decisions que es van prendre a l'hora de modificar una portada original, o d'admirar-ne una que reconeixem que és millor que la que ens va arribar, que ja ens agradava prou.

Veurem les versions de la portada d'un videojoc mític de la Mega Drive que segur que ja sabeu quin és perquè ho diu al títol, i que és un exclusiu emblemàtic, i costarà triar-ne una.

El Kid Chameleon és un joc que tenia molt vist de les revistes de quan apareixia als catàlegs, no recordo si el vaig arribar a veure analitzat, però és una portada que tenia molt present. 

Quan vaig tenir la Mega Drive, però, com que va ser força tard (1994) ja me n'havia oblidat, i fa només un parell d'anys que el tinc, tant original com a la Mega Drive Mini.

M'encantava -i em continua agradant- aquesta estètica norantera del protagonista guai amb jaqueta de pell i ulleres de sol, i les transformacions que apareixen al seu darrere.

Ha estat fa molt poc, però, que he descobert la portada japonesa del joc, que curiosament es diu Chameleon Kid -i trobo que és més encertat, perquè és un nen camaleó, no un camaleó nen, i l'ordre de les paraules en anglès és més encertat a la versió japonesa per transmetré la idea del joc-. I no només a la portada, sinó també a la pantalla de títol.

Amb una evident estètica manganime, la composició és similar, però els colors són més vius, més propis de l'animació japonesa, i amb un detall ben curiós com és l'absència d'ulleres de sol.

L'estatunidenca, com de costum, és molt similar a l'europea, amb la mateixa il·lustració, però amb el clàssic marc dels jocs de la Genesis. 

La diferència principal amb la del Vell Continent, però, és que hi ha un petit text en què es destaca que té més de 100 nivells i més de 1.850 pantalles.

No sé com es calcula el segon paràmetre, però malgrat que és un videojoc molt reconegut, se li acostuma a criticar la llarguíssima durada, mal combinada amb l'absència de sistema de desat. Els jugadors dels Estats Units estaven avisats: amb aquest joc tenien entreteniment per a mesos.

Així doncs, quina és la portada que us agrada més? En el meu cas, em quedaré amb la que ja coneixia, l'europea, perquè és d'aquells records que et transporten a una època.

Lectures: Console Wars

Fa poc vaig "crear" una "nova" secció al blog. Ja vaig explicar que no era ben bé això, però avui sí que puc dir que s'estrena un nou apartat, el de les lectures. Perquè hi ha llibres -molts- sobre videojocs, i encara que no soc de comprar-ne i llegir-ne gaires, existeixen les excepcions. 

El primer de què parlaré, que pertanyia a la col·lecció del company Salore abans que me'l passés, és un títol que coneix tothom que està interessat en aquest petit gran món de l'entreteniment electrònic, i no en diré res que no se sàpiga, però al cap i a la fi és la meva opinió, el meu estil i les meves paraules, així que espero que serveixi per animar algú més a llegir-se'l, si és que encara queda algú que no ho hagi fet.

Console Wars: Sega, Nintendo and the Battle That Defined a Generation, de Blake J. Harris i publicat originalment el 2014, és un llibre molt conegut, com deia, i ho és amb motiu. També és amb motiu -ara que he acabat el llibre ho he vist- que el personatge al voltant del qual es construeix aquest llibre sigui una persona reverenciada i que fes tanta il·lusió la seva visita a la darrera RetroBarcelona com llàstima que al final, a última hora, no hi pogués anar.

Abans de res, posem-nos en situació: ara ha passat molt de temps i és normal veure en Sonic en consoles de Nintendo i fins i tot compartint jocs amb en Mario, i només els més veterans recordem  -els altres s'ho han de creure si algú els ho explica- que als anys 80 i 90 Sega i Nintendo eren les grans rivals a la indústria dels videojocs, abans que hi entrés Sony amb la seva primera PlayStation i tot se'n comencés a anar a prendre pel sac i deixés el panorama que tenim actualment, amb Sony contra Microsoft i la Gran N, ja no tan gran, jugant a una altra cosa, mentre Sega sobreviu com a creadora de software, i no precisament de primera línia.

Doncs bé, Console Wars és una novel·la històrica, i ho dic sense fer broma, però en comptes d'explicar-nos intrigues medievals o de qualsevol altra època més llaminera per al públic general, ens situa a la batalla empresarial entre aquestes dues grans empreses amb pedigree al món dels videojocs entre 1990 i 1995, basant-se en centenars d'entrevistes per part de l'autor als actors clau en aquells esdeveniments.

El protagonista és en Tom Kalinske (1944), l'home que des de la presidència havia revifat Mattel en revifar, de fet, les línies Hot Wheels i Barbie, a més de ser un dels impulsors dels Masters de l'Univers. Doncs bé, Sega el va fitxar perquè s'encarregués també de la divisió americana de la companyia, que era petita i maldestra, amb una Master System que als Estats Units no comprava ningú i una Mega Drive que havia sortit feia poc i que era gairebé una recreativa a casa, però que tampoc no acabava d'arrencar.

La resta, com s'acostuma a dir, és història, i en aquest llibre ens expliquen com les seves sàvies decisions del mestre Kalinske, el seu ull per als fitxatges i el seu magnetisme van convertir aquella lamentable sucursal en una empresa tan gran, poderosa i influent que no només va lluitar de tu a tu amb la fins llavors totpoderosa Nintendo -i durant un temps la va superar en percentatge de mercat i tot-, sinó que va fer quedar malament l'empresa mare japonesa, fins al punt de provocar una reacció que desembocaria en una guerra civil que, al seu torn, va destrossar tota la feina feta i va significar el principi de la fi de la companyia tal com la coneixíem.

Al mig de tot això, entre moltes altres coses hi ha fets tan interessants com la manera de redissenyar en Sonic per tal que esdevingués l'èxit que va acabar sent, la creació de la seva seqüela en territori americà i el seu innovador llançament mundial conegut com a Sonic 2sday, les estratègies de màrqueting per posicionar Sega com una marca moderna i provocadora davant de la més carrinclona Nintendo, i també la manera d'enfocar l'arribada de les noves tecnologies i diversos intents de col·laboració amb altres companyies que van acabar de la pitjor manera possible.

Al capdavall, no tot era a les mans d'aquest senyor, que es va haver d'enfrontar no només a l'enemic declarat, sinó als pals a les rodes d'una Sega Japó encaparrada a prendre decisions estranyes i fins i tot un sector polític que començava a fixar-se en els temibles i violents videojocs.

Ens ho explica amb un estil d'allò més amè -i també criticat per la dramatització dels diàlegs reconstruïts, cosa que a mi no em suposa un problema perquè no és el més important d'aquest llibre ni em sembla tan exagerada- en Blake J. Harris, que aconsegueix una cosa que mai no m'hauria imaginat: que la lectura d'un llibre sobre màrqueting i polítiques empresarials em resulti tan apassionant que he trigat mesos a acabar-me'l, no només perquè ara tinc poc temps lliure i les lectures se'n ressenteixen, sinó també perquè constantment em trobava reflexionant sobre els fets tan interessants que s'hi expliquen.

I com s'expliquen: lluny de narrar-nos les coses tal com passaven, l'autor dedica força pàgines també a companyies, persones i fets aparentment secundaris, però que acaben tenint sempre un resultat a la història principal. D'aquesta manera la tensió del relat queda perfectament distribuïda i tampoc no és tant un homenatge a Sega ni al personatge clau que va ser en Tom Kalinske, sinó que també reconeix trajectòries d'altres empreses i persones.

És clar que la història principal es mostra des del punt de vista de Sega, però es va redactar amb la participació de diverses personalitats també de la mateixa Nintendo, de manera que la veracitat dels fets està prou contrastada com perquè entenguem que és això el que va passar de veritat. I, pel camí, com els videojocs van passar de ser una moda a una indústria cada cop més gran. Va ser en aquella primera part dels 90 que es va gestar tot això, i bona part de la "culpa" la va tenir aquest home.

Almenys a mi, que en sabia quatre pinzellades bàsiques, m'ha agradat molt conèixer tota mena de detalls que desconeixia, i també m'ha servit per mitigar una mica la meva animadversió cap a Sony: no va ser la culpable directa de l'abandonament de Sega del món del hardware, sinó que es va limitar a clavar l'últim clau d'un taüt que havia fabricat la mateixa Sega des del país del Sol Naixent. A més, el meu principal problema amb Sony i les seves PlayStations és que el màrqueting els fa tota la feina, encara que no sempre tinguin el millor producte. Doncs bé, l'època de més èxit de Sega es basava en exactament el mateix principi.

Ja tinc ganes que es faci aquest documental que representa que està en producció des de fa temps, així com la sèrie de televisió en què s'ha convertit el que originalment havia de ser una pel·lícula. Crec que fins i tot per a algú que no estigui gaire interessat en els videojocs, el format audiovisual farà que Console Wars sigui una història per a tota mena de públics. Per als amants dels videojocs, especialment els que som més vells, si el llibre és una delícia segur que les seves adaptacions també ho seran.

Anuncis: Especial Mega Drive

Durant el primer any del blog feia moltes entrades de seccions que ara tinc molt abandonades. De fet, vaig començar publicant una entrada diària, de manera que era normal trobar entrades sobre anuncis de videojocs força sovint, perquè el cicle acabava ràpid.

Quan vaig decidir espaiar les publicacions algunes seccions fins i tot van desaparèixer dels cicles, i només hi tornaven de tant en tant, com ha passat amb aquesta. M'adono que fa 8 mesos de l'última entrada sobre anuncis de videojocs, amb aquell especial sobre publicitat de la Master System, o sigui que ja feia temps que en tocava una de nova.

Quan parlem de màrqueting de la 16 bits de Sega ens venen al cap eslògans que evidentment repassarem, i que de fet ja van sortir en una entrada dedicada a la publicitat agressiva de Sega, però al principi posaven èmfasi en les capacitats de la màquina, sense insultar ningú ni comparar-s'hi.

Ho podem veure en aquesta pàgina de dalt, que qualifica la Mega Drive de consola definitiva gràcies als gràfics, el so i el tipus de videojocs que tenia. Exagerat, és clar, al capdavall aquells anys eren així, però raonable i comprensible.

Aquella bona educació no havia de durar gaire, però. Encara que fos tecnològicament superior a qualsevol altra a finals dels 80, la competència tenia els seus recursos, i aquest anunci que convida el públic més menut a jugar amb els grans, amb els "big boys", és subtil però prou entenedor pel que fa al missatge que pretén transmetre.

Per si la subtilesa no funcionava, i malgrat que la competència brutal de la immensament popular NES no evitava l'èxit que tenia la Mega Drive als Estats Units, al final van recórrer a l'enfrontament directe.

"Genesis does what Nintendon't", emblemàtic joc de paraules que s'entén perfectament però que traduït perdria tota la gràcia. Al penúltim paràgraf del text s'explica dient que l'experiència que ofereix no la pot proporcionar cap sistema de 8 bits, i ni tan sols una Turbo-8, dard que no se'ns hauria d'escapar a qui va adreçat i que és força insultant.

Tenia curiositat per veure com havien plantejat les campanyes de màrqueting de la Mega Drive al Japó, generalment més respectuós en aquest sentit, i tal com m'esperava no estaven tan exaltats com a Occident.

Aquest i altres anuncis es concentraven en el fet que havia arribat l'era dels 16 bits. Se sobreentén que convida a abandonar els sistemes de 8, però es fa amb més elegància.

Però, és clar, va arribar un moment que dins els 16 bits (i aquest cop no discutits) va tenir competència, i llavors es va reenfocar l'estratègia en presumir de mida de catàleg, cosa que també es va reflectir als mitjans especialitzats espanyols.

És una arma perillosa, perquè caduca ben ràpidament. A l'anunci americà era més evident que treien pit davant de l'encara incipient catàleg de la llavors joveníssima Super Nintendo, però estava clar que amb el temps ja no podrien fer-ho servir com a element diferencial.

Llavors tocava canviar el discurs. Si podeu feu grans les imatges i llegiu-ne els textos, ja he procurat que tinguessin la màxima qualitat possible, perquè són d'allò més curiosos.

El cas és que ara el que deien era: "d'acord, la Super Nintendo ens supera en tot, però no en velocitat de processador". La desesperació era evident. A la pràctica, empressin els mètodes que empressin els programadors, en general els títols de la 16 bits de Nintendo estaven tecnològicament per sobre. Fins i tot els amants de la Mega ho hem d'admetre. He dit "en general". 

Suposo que amb aquesta batalla perduda van decidir remarcar els seus punts forts, concentrar-se en els videojocs i la tecnologia sense mirar els rivals, i aquí tenim el Sonic & Knuckles, un joc "tan gran que no cabia en un cartutx". 

Així ho venien, en sentit figurat i literal, però en general es considera que allò va ser un nyap, que era la segona meitat del Sonic 3 -per tant, sí, era tan gran que no cabia en un cartutx- i que aquella tecnologia del Lock On era una manera maldestra de fer les coses.

Tampoc no va ser la solució el Mega-CD, el primer intent d'allargar la vida de la Mega Drive que va ser, en termes generals, un fracàs. 

Però la publicitat va rebaixar el to i sembla que apel·li a un públic que no se l'estava comprant, en dir això d'"et faràs vell esperant que algú superi el Mega-CD". Jo hi llegeixo "compra-te'l ja, que no s'està venent gaire". 

Ja acabo. En aquest anunci del 32X, el segon perifèric-consola de la Mega Drive, una constatació encara més gran del principi de la caiguda de Sega i un fracàs encara més pronunciat, es recorre al missatge pujat de to, però en el fons a la lloança de les qualitats del producte.

Dins el que cap, una manera més humil i noble d'encarar la publicitat en els darrers moments d'una grandíssima consola que no necessitava caure en la provocació, ni arriscar-se resultar arrogant, per fer-se notar, però que en fer-ho ens va proporcionar aquest fragment de la història de la indústria dels videojocs.

Accessoris: el TeeVGolf

En aquesta secció que feia molt de temps que no tocava hem vist perifèrics o accessoris de tota mena: alguns de més impressionants que altres, alguns de més coneguts o més obscurs, d'altres de curiosíssims i exclusivament japonesos... i d'altres que es dissenyen per a un únic videojoc o una única saga, com és el cas de l'aparell de què parlo avui.

Vull confessar, per endavant, que l'esport de masses que és el golf a mi no em diu res. Ni l'ambient en què es mou, aparentment, la gent que el practica. En videojocs tampoc no l'he provat gaire, amb alguna excepció com el Hole in One de l'MSX, i no descarto aprofundir en alguns d'en Mario que només he tocat per sobre.

Tot i així trobo curiós el TeeVGolf, un accessori per a jugar específicament als jocs de la saga PGA Tour Golf d'Electronic Arts que havien sortit fins que va aparèixer aquest perifèric, calculo que l'any 1995 -i només als Estats Units, diria-, perquè en la poca informació que he trobat sembla que el videojoc més recent amb què era compatible és el PGA Tour Golf 1996, de 1995. Cosa que no significa que no funcioni en títols posteriors, perquè en van sortir dos més abans que la saga es rebategés com a Tiger Woods PGA Tour Golf el 1998, però no es confirma enlloc. N'hi ha molt poca informació, però al següent vídeo ens en donen força detalls.

Trobo que és interessant veure'l sencer, però si us fa mandra o no teniu ni idea d'anglès -el cas és que s'entén força bé amb un nivell mitjanet com el meu-, l'autor del vídeo explica que funciona amb dues piles de mida AA, que es pot ajustar per a dretans i esquerrans i que la sensació en agafar-lo s'acosta força a la d'un pal de golf de veritat. 

El pal es detecta amb infrarrojos amb una base que s'endolla a la consola, que pot ser la Mega Drive o la Super Nintendo, segons la versió que tinguem, i té uns detectors que permeten traslladar a la pantalla els nostres swings, amb un dibuix d'una pilota de golf perquè ens en fem una mica més la idea. Per tal de navegar pels menús del joc endollem un comandament estàndard a l'altre connector que ve amb la base del TeeVGolf. 

 

Pel que fa al seu funcionament, si ens hem de refiar de l'autor del vídeo sembla que respon força bé, però faltarien altres opinions al respecte, perquè com ja he dit abans se'n troba molt poca informació, a internet. Principalment fòrums en què la gent parla sobre si és gaire difícil de trobar. 

A mi em sembla que sí, almenys en una cerca superficial a eBay. Deu ser que la gent n'escriu el nom de diverses maneres, fa servir un genèric o realment costa molt de trobar. I quan una cosa costa de trobar, independentment de si és bona o és gaire útil, ja sabem què passa.

Còmics i videojocs: Dinosaurs for Hire

Parlar de videojocs basats en còmics molt coneguts -de vegades tant que en realitat la gent coneix aquests còmics per la seva versió animada o per una pel·lícula- és fàcil. Però fàcil en el sentit que no cal escalfar-se gaire el cap, perquè d'esforç sí que en requereix, ja que hi sol haver tants videojocs que cal posar-hi estona.

Ara bé, de tant en tant parlo de videojocs basats en còmics desconeguts, o que si més no jo no havia sentit ni anomenar, i encara que això dóna menys feina i l'entrada surt més curta, me'n vaig a dormir sabent una cosa més, com en aquest cas l'existència del còmic l'adaptació del qual protagonitza aquesta entrada.

Parlem del Dinosaurs for Hire, un còmic creat per en Tom Mason el 1988 que, publicat per una editorial petita i independent -ara desapareguda- com era Eternity Comics, va tenir 9 entregues i va ser cancel·lat el 1990. El 1993, adquirit per l'ara també desapareguda Malibu Comics, va tenir una nova versió que va durar també molt poquet, 12 números.

Pel que fa al seu argument, es tracta d'un quartet d'extraterrestres que tenen l'aspecte de dinosaures antropomòrfics i que arriben a la Terra quan la seva nau s'espatlla. Sense poder-ne marxar, decideixen fer-se mercenaris i llogar els seus serveis en un seguit d'històries plenes d'humor i paròdies. No se n'ha sabut res més, però se'n va fer un videojoc i tot.



Encara que no ho posés al títol del vídeo ni us ho digués jo, no hi ha cap dubte que es tracta d'un videojoc de la Mega Drive, amb aquell so tan característic. El Dinosaurs for Hire, llançat el 1993 exclusivament per a la 16 bits de Sega, té força bon aspecte -se'l compara amb el Contra pel que fa a sistema de joc- i és pur anys 90, a més de l'humor que caracteritzava el còmic.

Ara bé, potser les aparences enganyen. En aquesta anàlisi, per exemple, parlen de problemes amb els controls, so mediocre tant en la música com en els efectes, pocs enemics i un ritme més lent del que es podria esperar d'un titol del gènere conegut com a run and gun, però també és cert que des de les primeres línies es nota que l'autor té ganes de deixar-lo malament.

En aquesta altra la cosa canvia una mica, però en general diuen que és un videojoc difícil i podem deduir que no és cap meravella, sinó que en el millor dels casos potser rascaria el notable baix. L'hauríem de provar personalment per tal de poder opinar, però només va sortir als Estats Units. Per sort per als europeus, això només és un problema pel que fa a la disponibilitat al mercat de segona mà, però no hem de fer res per tal que la nostra consola el reconegui.

Petits clàssics: Zoom!

Tot i que els petits clàssics, aquells videojocs que no van tenir saga pròpia i/o no van ser gaire coneguts, no necessàriament han de ser petites joies per tal que en parli, de vegades n'hi ha alguns que quan els investigo entenc per què no han passat a la història d'aquest mitjà d'entreteniment amb gaire renom. 

Avui és un d'aquells casos, un títol que mentre buscava material per a la nova entrada d'aquesta secció vaig pensar "ah, és cert!", i després vaig veure que no havia tingut gaire bona acollida.

El Zoom! va sortir en realitat per a Commodore 64, Amiga i MS-DOS el 1988, però la portada que és possible que us soni com em sonava a mi és aquesta, i és la que més trobem si fem una cerca per internet. Tanmateix, a la Mega Drive va arribar el 1990.

Aquí el tenim per a Commodore 64. La posició de la càmera no és la millor, però almenys l'autor no parla i ens podem fer una idea força aproximada de la mecànica del joc: nosaltres controlem en Zoomer, aquesta criatura que sembla un ou taronja amb cara i extremitats i que ha de lluitar contra uns monstres.

Per tal de fer-ho recorrem escenaris en què hem de passar pels quatre costats de totes les rajoles mentre esquivem enemics, i quan hem acabat amb tot aquell escenari els enemics desapareixen i passem al següent, amb un total de 36 dividits en 6 zones. 

A la versió de l'Amiga els gràfics milloren —però els vídeos no eren gaire bons— i a la Mega Drive assoleixen el cim, a més de permetre'ns apreciar millor l'aspecte d'en Zoomer, o potser les possibilitats tècniques de la consola van propiciar un redisseny no només dels escenaris, sinó també del personatge. El problema és que aquest joc de trencaclosques, de proposta per altra banda original, no va obtenir gaires bons resultats.

Sembla que és força repetitiu, fins al punt que no hi ha enemics de final de zona ni enemic final, i que el seu nivell de dificultat és tan baix que el fa recomanable només per als més menuts de la casa. No es tracta només d'esquivar, també apareixen objectes que ens ajuden, però això fa el joc encara més fàcil (n'hi ha un que resol la pantalla de cop i tot!) i no pas més interessant. Una llàstima, tot i que cal dir que alguns mitjans el van deixar força millor i hi ha qui el mira amb ulls més benèvols. Potser val la pena provar-lo i jutjar-lo nosaltres mateixos.

Còmics i videojocs: The Tick

M'agrada descobrir coses per casualitat que, tenint en compte les meves aficions, hauria d'haver descobert d'una altra manera. Però en la meva defensa he de dir que no és possible conèixer tots els còmics i tots els personatges de còmic que han existit al llarg de la història. 

Un que no coneixia, i és normal perquè va néixer com a mascota de la newsletter d'una cadena de botigues de còmics de l'àrea de Boston, és en Tick, un superheroi disfressat de paparra —de fet, el còmic era una paròdia del gènere dels superherois— que va protagonitzar els còmics creats pel senyor Ben Edlund quan tenia 18 anys, el 1986, i que a banda de més d'un centenar i mig de números, i fins i tot spin-offs, va tenir tres sèries de dibuixos animats (1994, 1996 i 2005), una d'imatge real (2001), marxandatge i, és clar, un videojoc.

El va llançar el 1994 Fox Interactive, i el logo de Fox Kids fa més que evident que en realitat era l'adaptació de la sèrie de dibuixos animats, però aplicant el criteri de sempre, estem parlant d'un videojoc basat, en el fons, en un còmic.

Va sortir per a la Super Nintendo i la Mega Drive (Genesis) dels Estats Units, i en exclusiva, i va encertar el gènere: era un beat'em up, com veurem al vídeo.

Sembla que tampoc no passa res, perquè no va tenir gaire bona acollida: malgrat l'èxit dels còmics i els dibuixos animats, el videojoc de The Tick, que mantenia l'humor i el caràcter dels productes originals i ens convidava a superar més d'una quarantena de pantalles, es va considerar repetitiu pel que fa a enemics, amb moviments massa limitats per al protagonista, efectes sonors molestos i en general un títol avorrit. 

Aquestes opinions, que tampoc no van ser devastadores (en algunes anàlisis va arribar a l'aprovat pelat), van ser tant per a la versió del Cervell de la Bèstia com per a la de la 16 bits de Sega, però com deia abans si el volem jutjar l'haurem d'adquirir d'importació, perquè no va veure la llum fora dels Estats Units.

Els més difícils: Comix Zone

Aquest és un títol que posseeixo a la meva col·lecció, comprat quan la Mega Drive ja feia molts anys que havia vist morir la seva generació, i que encara he d'esprémer del tot. Bé, confesso que el vaig provar quan em va arribar el paquet i no l'he tornat a tocar. Em passa sovint, ho sé, afuselleu-me. 

Volia parlar-ne algun dia al bloc, i pensava que ho faria a Petits Clàssics, però no: n'he de parlar a Els més difícils, atès que es considera un dels videojocs més difícils de la Mega Drive. Potser ara voldré comprovar si n'és tant, de difícil, o potser la meva segona partida al Comix Zone no es produirà mai. El temps ho dirà.

Desenvolupat i distribuït per la pròpia Sega el 1995, cap al final de l'època de la Mega Drive i amb les consoles de 32 bits ja al carrer, el Comix Zone va passar força desapercebut en el seu moment i això va afectar comprensiblement els seus resultats comercials, però també va esdevenir un títol de culte gràcies a l'originalitat del seu plantejament i la diversió que oferia als que sí que el van comprar i gaudir, a més de la seva qualitat tècnica, que duia la Mega Drive als seus màxims.

Argumentalment parlant, el videojoc ens posa a la pell de l'Sketch Turner, un dibuixant de còmics mort de gana i músic de rock que viu a Nova York i està dibuixant una història apocalíptica sobre invasions alienígenes, fins que un bon dia un llamp cau damunt d'una de les vinyetes i això provoca, naturalment, que el protagonista vagi a parar al món del seu propi còmic i que el dolent vagi al món real, des d'on dibuixa i dóna vida als obstacles amb què es troba l'Sketch.

Com podeu veure, la presentació de l'aventura no podria ser més adequada: controlem el personatge a través de les vinyetes del còmic i els diàlegs apareixen en forma de globus de text. Va tenir, i encara ara, passats tants anys, una bona acollida pel que fa a gràfics, banda sonora, jugabilitat i presentació, encara que se li va criticar la durada, excessivament curta.

Però un dels motius pels quals és conegut, i per això en parlo aquí, és la seva tremenda dificultat, que més o menys vaig percebre en la meva única partida fins ara. Principalment el "problema" o repte es troba en què hem de saber, per nosaltres mateixos, quins objectes hem de fer servir en cada moment, o no podrem resoldre els trencaclosques (ens podem quedar atrapats perquè hem gastat l'equivocat, per exemple), però sobretot en l'alta intel·ligència artificial dels enemics, la dificultat a l'hora de vèncer-los i la tensió amb què anem avançant sense saber què ens sortirà a continuació. De fet, es veu que hi ha només 6 pantalles, però acabar-les és tota una altra cosa.

Parlant de continuacions, ho havíem de fer amb una sola vida, no se'n podien aconseguir més, i com a molt ens regalaven un continue (encara que diuen que de vegades n'apareixien més). Un cop emprat, ens feia començar des del principi d'aquella pantalla i sense els objectes aconseguits. De bojos. No és estrany que alguns pensin que l'experiència està dissenyada més aviat per a castigar el jugador que no pas premiar el seu esforç.

El 2002 va tenir una versió exclusivament europea per a la Gameboy Advance, que no va agradar tant entre altres coses, segons la Wikipedia, perquè la banda sonora era diferent (malgrat haver mantingut el compositor de l'original) i perquè la pantalla de la portàtil de Nintendo no permetia veure altres vinyetes al voltant de la nostra, de manera que es perdia bona part de la gràcia del Comix Zone. 

Posteriorment aquest videojoc, en versió Mega Drive, ha aparegut per tots els mèrits que va fer en diversos recopilatoris de títols de la 16 bits de Sega, com el Sega Mega Drive Ultimate Collection, i també a la Consola Virtual de la Wii, Xbox Live Arcade i Playstation Network.

Els més difícils: Target Earth

El joc difícil de què parlo avui no el coneixia. Ni d'haver-lo provat, ni de nom. Però m'ha cridat l'atenció de seguida que m'he posat a investigar-ne coses. És un títol força desconegut del catàleg dels primers anys de la Mega Drive, però els que el coneixen el consideren un imprescindible, a banda de refotudament difícil.

El Target Earth, com ens expliquen en aquest extens article, va sortir el 1990 per a les Mega Drive nord-americanes, és a dir les Genesis, com a videojoc d'acció i plataformes (run and gun en anglès) que al Japó es deia Assault Suits Leynos i estètica i argumentalment bevia molt del gènere dels mechas o  robots gegants controlats per humans, especialment la franquícia Gundam, que en aquella època tenia pocs videojocs i no gaire bons.

Va arribar als Estats Units amb el títol, els noms de dins del joc i alguns elements de l'argument canviats, però segurament el que més va perjudicar el seu resultat comercial va ser un disseny de portada poc atractiu i la mediocre feina de la distribuïdora, DreamWorks (no, no és la de les pel·lis), que sembla que no ha fet res més i va desaparèixer fa anys.

Aquí en tenim un extens vídeo, encara que es nota que és d'emulador. Força interessant per a l'època, en què la Mega Drive encara no s'havia espremut del tot, veient-lo hom pensa que fins i tot ara seria un videojoc interessant, però si no som uns supercracs val més que ho deixem córrer.

Al marge d'uns gràfics més que decents, un argument més profund del que llavors era habitual i un disseny de pantalles i missions variat, a més de múltiples armes disponibles, el Target Earth és famós (entre els relativament pocs que el coneixen) com un dels títols més difícils de la Mega Drive. En aquest cas no perquè estigui mal fet, ni perquè fallin els controls o hi hagi problemes de càmera. Res d'això no passa. Senzillament hi ha massa enemics i són massa bons.

Dos anys després, el 1992, sortia per a la Super Nintendo, i aquest cop també a Europa, el Cybernator, o Assault Suits Valken al Japó, que els desenvolupadors, Masaya, van concebre com una preqüela del Target Earth/Assault Suits Leynos. Amb això naixia el que després s'anomenaria la saga Assault Suits.

Que continuaria el 1997 amb la seqüela del Target Earth/Assault Suits Leynos per a la Saturn, amb el nom d'Assault Suits Leynos II i aquesta vegada sense cap llançament occidental. Es va dissenyar amb uns gràfics més atractius, aprofitant la consola de 32 bits, i se li va rebaixar la dificultat de manera que sospito que els va quedar un joc difícil a seques.

Molt menys atractiu, si més no per al públic no especialment aficionat al gènere de l'estratègia, és la seqüela de la preqüela, és a dir l'Assault Suits Valken II, exclusiu de les Playstation japoneses. Com podem veure, la gent de Masaya n'anava llançant un per a la consola de Sega i un per a la de la competència, i això va ser així tant a la generació dels 16 bits com a la dels 32. 

N'hi va haver una mica per a tothom (però ja no per a Sega) amb l'aparició del remake de l'Assault Suits Valken, aquest cop sense el nom canviat a la versió europea (es va saltar els Estats Units, per cert), per a la Playstation 2 el 2004. La Consola Virtual de la Wii, als tres mercats, el va rebre el 2007 i aquest estiu de 2014 ha aparegut a la Consola Virtual de la Wii U... només als EUA. Qui ho entengui...

Es veu que aquest remake no va agradar gaire, però la saga Assault Suits, i especialment la seva notòriament difícil entrega inaugural, és estimada per part dels coneixedors profunds del catàleg de la 16 bits de Sega i considerada la precursora del subgènere dels shooters amb robot gegant com a protagonista, si bé en d'altres mitjans d'entreteniment, com el manga i l'anime, ja tenia precedents.

Petits clàssics: Talmit's Adventure

Com passa gairebé sempre que parlo de petits clàssics dels videojocs, a aquest joc no hi he jugat mai, però ha estat veure'n la portada i recordar la meva infantesa. Perquè el tenia vist, i molt, encara que fos només als catàlegs de les revistes especialitzades.

El Talmit's Adventure, de Namco, era un plataformes que va debutar a les recreatives japoneses el 1989 i el 1991 a les Mega Drive de tot el món. El nom original era Marvel Land, amb què també va arribar als Estats Units, però al Vell Continent el tenim amb el nom que veieu a la portada de la versió domèstica.

Hi controlàvem el príncep Talmit (Paco al Japó), que havia de rescatar la princesa Wondra (Luxy a la versió original) tot fent ús d'objectes que ens proporcionaven més habilitats i donaven varietat a l'aventura, qué té lloc en un parc d'atraccions.



Amb aquest vídeo de més d'una hora us podeu fer una idea de com és aquest Talmit's Adventure, o Marvel Land, com per exemple els enfrontaments amb els enemics de final de pantalla, que no són combats en el sentit tradicional de la paraula, sinó competicions que pertanyen més aviat a l'àmbit dels minijocs, com ara el pedra-paper-tisores, les cadires musicals o estirar la corda. I el mateix passa amb l'enemic final del videojoc, el Rei Talp (Mole King), tot i que ens hi hem d'enfrontar dues vegades i la segona és un combat com cal.

Una de les característiques més destacades d'aquest videojoc és que Namco, com ha fet tantes vegades al llarg de la seva història, hi va escampar alguns personatges de diverses de les seves franquícies, encara que en forma d'atraccions del parc o figures, més que no pas com a presències pròpiament dites. Ho podeu veure per exemple a la pantalla de bonus del minut 14:25 del vídeo de més amunt. Són personatges com el popularíssim Pac-man, la protagonista del Wonder Momo o la nau Solvalou del joc del mateix nom, entre altres.

La qüestió és que es tracta, segons el que es dedueix de l'opinió dels que han escrit sobre aquest joc, d'una petita joia amb bons i detallats gràfics, una dificultat tirant a elevada, divertit, original i variat. Encara me l'hauré de comprar...

Els meus videojocs preferits: Mega Drive

Aquesta és una secció que, per força, tindrà poques entregues, i més quan algunes de les consoles que tinc no les he espremut prou com per poder parlar de videojocs preferits. 

No és aquest, per sort, el cas de la Mega Drive, un dels meus sistemes més estimats, i encara que em queden força títols per aconseguir i gaudir, després de tots aquests anys trobo que puc fer la llista dels 5 que més m'han agradat.

Evidentment un d'aquests 5 havia de ser el Sonic The Hedgehog (1991), la primera aparició de la des de llavors mascota de Sega, un clàssic entre els clàssics que representava el naixement d'un dels personatges més populars de la història dels videojocs.

De fet ja li vaig dedicar una entrada durant el primer any d'aquest bloc, que treu el nom precisament del truc de triar pantalla del Sonic the Hedgehog (a la pantalla del títol prémer amunt, avall, esquerra, dreta, els 3 botons —del comandament clàssic de la consola— i START). 

Un plataformes que presentava un personatge enormement carismàtic i el seu univers, que tornarien en desenes de videojocs per a moltíssimes consoles al llarg dels anys, encara ara. Però aquell primer Sonic és un clàssic per mèrits propis i de tant en tant ve de gust tornar-lo a acabar. 

A més, a diferència del que passa ara amb segons quines consoles, tot i venir al pack amb la Mega Drive, sense poder triar, no és un d'aquells títols que et distreuen fins que et compres o et compren el que vols realment, sinó que directament era dels bons i desitjats.

El Dragon Ball Z: L'appel du destin (originalment Dragon Ball Z: Buyû Retsuden) va sortir el 1994 i ens va arribar primer en edició japonesa, amb l'adaptador corresponent, a un preu que al canvi actual serien uns 100 euros. Una exageració que em va fer esperar la versió europea, concretament francesa com era habitual amb els videojocs basats en manga i anime en aquella època.

Ja havia jugat al primer Dragon Ball Z Super Butôden de la Super Nintendo i aquell em va semblar millor tant per gràfics com per jugabilitat, però poder-ne tenir un del mateix estil a la Mega Drive (la gran oblidada per moltes companyies que llançaven grans jocs per a la competència), i amb la presència de personatges exclusius com en Krilín i dos dels membres de les Forces Especials d'en Ginew... era senzillament meravellós.

Aquest el vaig tenir de més gran, però no en l'època de recuperació dels videojocs retro que vaig viure des de 2006, sinó a l'última època de la meva compra regular de títols per a la 16 bits de Sega. El Gunstar Heroes (1993) formava part d'un recopilatori de clàssics que reunia 4 jocs en un cartutx, per tant no el tenia amb aquesta portada, però era el més destacat i el que més m'agradava.



És un dels videojocs més ben valorats del catàleg de la consola i certament és quelcom merescut. Divertidíssim i trepidant run and gun (de l'estil dels Metal Slug, franquícia llegendària que no he tocat mai però que és el referent del gènere) amb escenaris molt diferents entre si, gran jugabilitat i per si no n'hi havia prou esdevé encara millor quan s'uneix a nosaltres el bessó del protagonista controlat per un altre jugador humà. Inoblidable.

També d'anar corrent, però en aquest cas en un entorn i amb unes armes i uns enemics completament diferents hi ha el Ghouls'n Ghosts, la continuació del Ghosts'n Goblins que es va llançar per a la Mega Drive el 1989 i que jo coneixia des que era petit, abans de tenir la consola, gràcies al meu cosí, que és precisament qui em va fer conèixer aquella màquina.



Essent tan important per a mi és lògic que li dediqués una entrada fa temps, precisament a la secció dels Jocs espina, perquè si bé el coneixia des de petit mai no l'havia tingut a la meva col·lecció personal i el vaig adquirir el 2009, 20 anys després del seu llançament.

Un altre plataformes d'acció divertit, sí, i amb un disseny d'escenaris i enemics espectacular, però alhora famós per la seva elevada dificultat. Quan perdem l'armadura estàndard i ens quedem en calçotets la sensació de desprotecció que sentim és la mateixa que sentiríem si duguéssim només aquesta peça de roba i ens haguéssim d'enfrontar a monstres i altres perills.

Acabo amb el Super Street Fighter II (1993), que va ser el meu Street Fighter, on vaig aprendre els moviments de tots els personatges, mentre que era el segon i últim de la franquícia en aparèixer a la Mega Drive, que ja havia vist el llançament de l'Street Fighter II Champion Edition, l'agradable sorpresa per als fans de Sega que ja desesperàvem en veure que la Super Nintendo s'estava enduent també en exclusiva els títols de la saga.



Va ser una llàstima que no s'esperessin una mica més i portessin a la Mega Drive l'actualització de 1994, el Super Street Fighter II Turbo, que presentava l'Akuma, però jo això no ho sabia en aquella època i m'encantava dedicar hores i provocar-me durícies al polze esquerre amb aquests 16 personatges, 4 més que a l'Street Fighter II "de tota la vida", i amb nous atacs especials en alguns dels casos.

No sóc cap superexpert en la franquícia, i menys amb tots els personatges nous que pràcticament no he tocat dels Street Fighter III i els de les versions més recents del IV, però el que sé fer ho vaig aprendre amb la immersió que vaig fer en aquest cartutx concret.

Queden repassats, doncs, els meus videojocs preferits de la Mega Drive, i n'he deixat fora alguns que podrien haver-hi entrat perfectament, com el Dynamite Headdy, però el millor de tot és que en els darrers anys me n'he comprat alguns que encara no he espremut gaire i, per tant, encara em queden hores de diversió amb la meva estimada 16 bits de Sega.

Història de les videoconsoles: la Mega Drive

El passat 29 d'octubre va fer 25 anys que es va posar a la venda al Japó la Mega Drive, la 16 bits de Sega, una de les meves consoles preferides, i em vaig adonar que encara no havia escrit cap entrada dedicada a la seva història. No la vaig publicar el dia que tocava perquè tenia una altra entrada publicada de feia poc, però ho faig avui, que no ha passat gaire des de l'efemèride i espero que no m'ho tingueu en compte.

Amb una xifra estimada d'entre 37 i 41 milions d'unitats venudes al llarg de la seva història, que va acabar quan es va descontinuar a finals dels anys 90, la Mega Drive va ser la tercera consola de Sega i la que, sens dubte i amb moltíssima diferència, va tenir més èxit en tots els anys que la companyia japonesa es va dedicar a la fabricació de hardware.

Als Estats Units, on es va rebatejar com a Genesis per problemes amb la marca Mega Drive, hi va arribar el 1989, mentre que a Europa vam haver d'esperar al setembre de 1990 per tal de començar a gaudir-ne, un retard que ara seria impensable però que llavors era el que hi havia. 

La nova videoconsola es basava en la popular placa arcade System 16, que va presentar els primers jocs de 16 bits el 1985, entre els quals grans èxits com Shinobi, Golden Axe o Altered Beast, títols que es van portar a la Mega Drive des del principi i que encara ara consten com alguns dels seus clàssics imprescindibles, però que en aquell moment tenien la missió, acomplerta amb èxit, de donar al nou sistema una imatge de recreativa domèstica. 

Era el tercer intent de Sega de triomfar en el mercat domèstic després del famós crack o la gran crisi dels videojocs de 1983, i ho feia després de la fallida SG-1000 i la més reconeguda —però inacapaç de superar la NES— Sega Mark III, a Occident coneguda com a Master System. I si Atari hagués sabut l'èxit que tindria no hauria rebutjat fer-se'n càrrec ni hauria apostat per l'Atari ST, una curiositat que he llegit a la Wikipedia.



Així es presentava el 1990 a Austràlia, que com segurament ja sabeu és territori PAL i per tant hi va sortir alhora que a Europa. Al Japó val a dir que no va acabar de triomfar i es va vendre per sota de la Famicom (la NES, que era de la generació anterior), que a sobre rebia el 1988 el Super Mario Bros. 3, i de la PC-Engine (la Turbografx), mentre que als Estats Units i sobretot a Europa (on la Master System estava per sobre de la NES) va tenir un gran èxit.

Sega havia planificat una estratègia que consistia en vendre la seva nova consola no només com la que estava més avançada tècnicament en aquell moment, sinó com una màquina adreçada al públic jove, no tant l'infantil, i un dels molts exemples d'això, però segurament el més significatiu, va ser aquest:



El llegendari Sonic the Hedgehog (1991), el seu títol més conegut, protagonitzat per un personatge que, en contraposició al lampista italoamericà i bigotut de Nintendo, que operava en un món de princeses i bolets, era elèctric, molt ràpid i jove, i esdevindria la mascota de Sega, que després d'aquest títol iniciaria una franquícia d'enorme popularitat, que tothom coneix i de la qual ja hem parlat diverses vegades.

També, sobretot als Estats Units, les campanyes publicitàries de Sega se centraven en atacar Nintendo amb el famós eslògan "Genesis does what Nintendon't", per tal de remarcar la superioritat de la seva màquina respecte a la 8 bits de sobretaula de la Gran N, però tot i aquesta agressivitat la Mega Drive tenia prou raons per a triomfar.



Aquí ens n'han donat 100, de raons, tot i que evidentment no deixa de ser una selecció personal de l'autor del vídeo. Ara bé, s'hi poden veure grandíssims videojocs com ara els 4 Sonic, els 2 Shining Force, els 3 Streets of Rage, el Thunder Force IV, el Virtua Racing, el Castle of Illusion i la seva seqüela World of Illusion —dos dels millors jocs de Disney—, el Rocket Knight Adventures, el Comix Zone, l'Aladdin, els 2 Earthworm Jim, el Flashback, el Ghouls'n Ghosts, el Gunstar Heroes, el Mortal Kombat II o l'Street Fighter II Special Champion Edition, entre molts altres de representatius que sovint trobem en els moltíssims recopilatoris que n'han sortit després per a d'altres sistemes.

A la Mega Drive no li va faltar de res, el seu catàleg és extensíssim i hi podem trobar títols de tots els gèneres i per a tots els gustos. Tot i així el 1990 (1992 a Europa) va sortir la Super Nintendo, la consola de 16 bits de sobretaula de Nintendo, que amb l'avantatge d'aparèixer més tard va oferir un producte millor en alguns aspectes. I llavors va començar una sana rivalitat que va durar fins al final de l'era dels 16 bits sense una clara guanyadora, si bé és cert que la SNES va vendre uns milions de consoles més a nivell global.

La sensació que jo tenia, malgrat la meva elecció convençuda, era que la que per a la gent (i les companyies) "molava" més era la Super Nintendo, i que alguns videojocs —o més ben dit algunes franquícies— com Street Fighter o Bola de Drac es reservaven als propietaris de la consola també coneguda com El Cervell de la Bèstia, encara que més endavant també van venir a "la meva", amb una sola entrega en el cas de Bola de Drac.

El desavantatge del comandament de 3 botons (i START) de la consola davant dels títols de lluita, que Nintendo havia gestionat millor amb un comandament de 6 botons d'entrada, va ser superat en substituir aquell accessori clàssic per una versió amb 6 botons col·locats d'una manera més ergonòmica que els de la SNES.

Al tram final de la vida de les dues consoles, després d'alguna temporada en què semblava que els usuaris de la Mega Drive sempre sortíem perdent en les exclusivitats (perquè jo vaig voler la Mega Drive i me la vaig fer regalar el 1994 tot i conèixer la situació), es van equilibrar les coses i va tornar la sensació que tant els uns com els altres podíem estar més que satisfets amb la màquina que teníem, trobant a faltar lògicament els jocs d'en Mario aquells que teníem "la Mega" i els d'en Sonic els que havien triat "la Super".

Però estaven igualades, com la Xbox 360 i la Playstation 3 tant temps després, cosa que per a mi és la situació ideal per tal que ningú no se senti frustrat per culpa de la seva elecció.  

El cas és que la Mega Drive va gaudir d'una llarga vida, fins al punt que el seu darrer joc llançat de manera oficial va arribar a les botigues el 1998, i en plena dècada dels 2000 encara en va sortir algun de produït per una via diferent, com vaig explicar en una entrada de fa anys.

La seva popularitat era i és innegable, tant és així que amb l'arribada de l'era de les consoles de 32 bits Sega va insistir en potenciar-la al màxim per tal de no abandonar-la encara, amb perifèrics-consola que permetien l'ús de videojocs tècnicament més avançats que els dels cartutxos. Eren el Mega-CD (als EUA Sega-CD) i el Mega Drive 32X (Genesis 32X als EUA), però malgrat que van tenir alguns bons títols van fracassar i van tacar la imatge tant de Sega com de la Mega Drive en els darrers anys de la seva vida, i de retruc van generar desconfiança en els usuaris, un problema que va afectar les posteriors consoles de la companyia, les grans però malaguanyades Saturn i Dreamcast.

Hem vist a la imatge anterior una Mega Drive diferent, i és que una de les conseqüències de la seva popularitat va ser que se'n van llançar diferents models, el més conegut dels quals, evidentment amb el permís de la Mega Drive clàssica, aquesta Mega Drive II, de 1993.

Aquests models eren de fabricació més barata i en alguns casos eliminaven característiques secundàries, com ara la connexió per a auriculars, atès que en aquest cas el so estèreo sí que sortia de la màquina i anava així a la televisió, mentre que a la Mega Drive original el so arribava al monitor en mono. També són conegudes la Multi-mega, una fusió de la Mega Drive i el Mega-CD que va molt buscada al mercat de segona mà, i la Nomad, una versió portàtil de la consola que, malauradament, devorava les piles.

Cal no oblidar altres experiments fora de Sega, com la TeraDrive, la Wondermega de JVC, la LaserActive de Pioneer i altres consoles que permetien emprar-hi títols de la Mega Drive però que ja no en duien ni el nom, a banda de les versions plug-and-play que consisteixen en comandaments amb videojocs gravats en memòria que només s'havien de connectar a un televisor.

Acabarem el repàs esmentant alguns dels seus molts accessoris o perifèrics, que si per alguna cosa va destacar sempre Sega és per la gran quantitat d'aquests afegits que va arribar a inventar, alguns de més esbojarrats que altres, com ara l'Activator Ring, el Power Base Converter (que permetia jugar als jocs de la Master System), la pistola Menacer, el Sega Mouse o el MegaModem.

Aquest ha estat el meu homenatge a una consola amb una gran història d'èxits que és una de les més estimades de la història dels videojocs, i una de les que sens dubte em quedaria si m'obliguessin a desfer-me de totes les que tinc llevat de només 3. Feliços 25 anys, Mega Drive!