16è aniversari de 3 Botons i START!

Ha arribat el dia, l'esperadíssim moment de l'any en què internet es paralitza perquè està pendent que jo anunciï públicament que aquest blog fa anys, i sí, és 15 de febrer (en el moment de publicació d'aquesta entrada) i, per tant, l'aniversari del blog.

L'any passat, en fer els 15, vaig pensar que podia ser un bon moment per plegar, així, amb un número a mitja dècada exacta, però no en tenia ganes, volia continuar escrivint, perdent part del poc temps lliure que tinc en el blog. I això continua sent així, i a més ara ja em veig obligat a continuar, si l'espai d'emmagatzematge m'ho permet, almenys fins als 20. Però bé, el cas és que 3 Botons i START ha fet 16 anys.

16 anys amb 1.522 entrades publicades, comptant aquesta, seccions clàssiques, seccions inactives, seccions noves, algunes de més aprofitades que altres, segons l'època i els meus interessos, però sobretot ganes de continuar, no em pregunteu per què, potser perquè espero que el que escric sigui útil i interessant per a algú, de la mateixa manera que per a mi ho són les coses que fan els molts creadors de contingut que segueixo, especialment amb la paraula escrita, que és el meu format preferit.

I mentre pensava com celebrar-ho vaig estar pensant diverses opcions, fins que la cosa va quedar en un sorteig de 16 milions d'euros o una llista de 16 videojocs de 16 bits que m'agraden. Ha guanyat la segona opció, perquè he pensat que estava ben trobada i us faria més gràcia que els diners, més impersonals.

No són necessàriament els meus jocs preferits d'aquella generació -tot i que alguns sí-, i sé que n'hi deu haver de millors, com per exemple seqüeles que els superen, però són els que a mi en el seu moment, per una raó o una altra, em van impressionar més i em van fer enamorar dels 16 bits. Ah, i aviso que no hi ha cap ordre.

De Nintendo jo només vaig tenir la Game Boy, a l'època. Havia tocat una mica la NES, però vaig lluitar molt perquè em compressin la portàtil, i el dia que la vam anar a comprar vaig veure exposada, allà a les botigues del port de Barcelona, una flamant Super Nintendo amb un preu que em va fer descartar la simple insinuació que potser podíem canviar els plans (no fos cas que em quedés sense res per avariciós), i un joc en attract mode del que em vaig enamorar a l'instant.

El Super Mario World lluïa una bellesa d'sprites, uns colors, una nitidesa, que em van continuar impressionant quan anys després hi vaig jugar en emulador al PC i que encara ara sé que m'agradaran el dia que em posi seriosament a jugar-hi a la Super Nintendo, que ara ja tinc.

Perquè, un cop passat un període prudencial en què em vaig veure prou valent com per demanar una consola de sobretaula, alguna cosa va passar que em va desviar del camí de Nintendo, i aquesta cosa que va passar es deia Mega Drive, on vaig conèixer la velocitat i una mascota d'allò més atractiva.

El Sonic the Hedgehog és un dels meus videojocs preferits de 16 bits i de qualsevol generació, i aquell amor a primera vista, tant pel personatge com per la jugabilitat, els escenaris i una banda sonora que encara és de les meves preferides, va tenir bona part de la culpa que al cap d'un any i escaig de conèixer la màquina -el temps prudencial que deia- me'n demanés una per a mi, oblidant del tot els somnis de posseir una Super Nintendo. 

Va ser un enamorament prou poderós com per superar l'enveja infinita que em feien els usuaris de la 16 bits de Nintendo, que podien tenir el que en aquell moment semblava un port perfecte de la recreativa que al seu torn m'havia al·lucinat veient-la des del carrer, anècdota que he explicat mil vegades.

Ells tenien l'Street Fighter II: The World Warrior i jo no, i abans d'imaginar que algun dia podia arribar a la competència em considerava afortunat de tenir un amic malalt dels videojocs que em convidava sovint a casa seva, on podia provar aquest i altres jocs de la màquina. En aquella època ni ens semblava més lent, ni gràficament inferior. Era el puto Street Fighter II a casa.

Un cop ja vaig tenir la Mega Drive, gràcies a l'intercanvi de jocs amb l'únic company de classe que també la tenia vaig descobrir diversos títols, i un d'ells va ser el Fatal Fury, que no era l'Street Fighter, però molava prou. 

En aquells temps, si sabia que originalment era de Neo Geo devia ser per les revistes, perquè jo no anava a les recreatives ni, encara menys, tenia la versió domèstica de la màquina d'SNK. Per a mi el port de la 16 bits de Sega era fantàstic, i sé que està considerat com a tal. Va ser un dels jocs que em vaig comprar quan vaig començar a endinsar-me en el retro i, entre altres coses, ampliar el catàleg de les consoles que ja tenia, cosa que no he parat de fer gairebé 20 anys després.

No ens movem de la lluita, però tornem a casa del meu amic i a la Super Nintendo, perquè un dia em va ensenyar un cartutx japonès que era el Dragon Ball Z: Super Butôden, el primer de la saga, que actualment es veu de manera indiscutible inferior a les seves continuacions, però aquell dia jo vaig al·lucinar molt amb aquella mena d'Street Fighter de Bola de Drac i els seus personatges secrets. 

Tant és així que ara, coneixent-ne les mancances, encara sento un gran afecte per aquest joc, i és per això que apareix en aquesta llista.

Tornem a la consola de Sega, perquè quan la vaig conèixer i me'n vaig enamorar no va ser només pel Sonic, sinó que hi va haver altres cartutxos que em van robar el cor, i tot i que quan vaig tenir la màquina no els vaig buscar activament, perquè altres coses em van cridar més l'atenció, no els vaig oblidar del tot i vaig acabar comprant-los molt després de la seva època.

És el cas del Ghouls 'n Ghosts, meravellosa versió que també és llegendària per la seva dificultat. Com tota la saga, de fet. Però bé, aquella entrega per a Mega Drive em va impressionar amb les diferents armes, els espectaculars enemics de final de pantalla de disseny orgànic com el de la imatge, la banda sonora i la seva capacitat d'enganxar tot i que hi moria un cop rere l'altre. Ara, però, he perdut molt la pràctica i no hi jugo, ni de bon tros, com llavors, que juraria que havia arribat gairebé al final de tot -de la primera volta, això sí-.

Un altre joc de la Mega Drive que vaig conèixer juntament amb la consola va ser el Super Hang-On, el meu primer arcade de conducció, i llavors no sabia que venia d'una recreativa, però he de dir que a aquella edat això em passava amb molts jocs.

Sigui com sigui, flipava amb aquella sensació de velocitat, el turbo de la moto millorada, la fluïdesa amb què s'hi jugava i, és clar, la música, així com els efectes sonors que, lluny de resultar-me molestos i repetitius, m'encantaven, i encara tinc ficats al cap.

També de velocitat, i probablement descobert de nou a casa d'aquell amic meu, tenim el Super Mario Kart, l'entrega inaugural d'una de les sagues més populars de la història i un imprescindible de la Super Nintendo.

En termes de velocitat no tenia res a fer contra el Super Hang-On, però la proposta de curses humorístiques de combat va crear escola, i encara que a l'actualitat es vegi una mica primitiu, i probablement ho és en comparació amb les seves millorades seqüeles, el seu encant és innegable i m'agrada jugar-hi de tant en tant. Però el lloc on més canya li vaig fotre va ser en un emulador de PC.

El mateix em va passar amb aquest Windjammers, que no sé com vaig conèixer, probablement em sonava d'algun saló recreatiu i alguna màquina de bar vista des de lluny, o n'havia sentit a parlar, o n'havia llegit alguna cosa en alguna revista. No ho sé, diuen que als anys 90 no era especialment popular i que la febre va venir després.

Però la veritat és que va ser un dels pocs títols que em vaig esforçar per emular en MAME quan en vaig tenir l'oportunitat, i segurament és el meu preferit de la Neo Geo. Ara, per sort, el tinc emulat legalment a la Switch. Acció frenètica, un esport inusual i partides rapidíssimes el converteixen en un joc tremendament addictiu, per a mi.

Un dels jocs de la meva vida va ser el FIFA International Soccer de la Mega Drive, juntament amb el FIFA 95 que va arribar l'any següent i va incorporar els clubs, però tenia vist el Super Sidekicks de Neo Geo a les recreatives -que, hi insisteixo, no hi anava, però si passava per algun lloc on hi havia màquines no perdia l'oportunitat de fer-hi alguna ullada-. 

Dic això perquè qualsevol dels títols que he dit podria aparèixer en aquesta llista, però el més proper a aquesta jugabilitat arcade futbolística de la proposta d'SNK que vaig tocar en el seu moment va ser l'International Superstar Soccer Deluxe, un clàssic de la Super Nintendo que després va sortir després també en Mega Drive, versió que vaig comprar de saldo en un videoclub. Encara ara és recordat amb afecte, i no m'estranya. Ràpid, àgil, espectacular i amb una modalitat de desafiaments molt addictiva. 

Suposo que també us passava que teníeu molt vist un joc de les captures de les revistes i que vau desitjar durant molt de temps poder-lo provar personalment. A mi em passava, en alguns casos no ho vaig fer mai, en d'altres no ha estat fins fa poc, però sí que alguna vegada havia pogut gaudir d'aquells jocs que m'havien cridat l'atenció quan encara eren de relativa actualitat.

Va ser el cas, per exemple, del Gunstar Heroes, emblemàtic títol de la Mega Drive que vaig obtenir dins del cartutx Classic Collection juntament amb l'Alex Kidd in the Enchanted Castle, el Flicky i l'Altered Beast. Ja m'atreien aquells gràfics colorits que podia percebre, però quan vaig poder-lo controlar amb el meu comandament de la 16 bits de Sega vaig gaudir tant, amb aquells efectes visuals que el fan llegendari... I amb la possibilitat de combinar armes, i amb la modalitat cooperativa que permetia dividir la vida que li quedava al supervivent quan un dels dos moria per tal que aquest ressuscités... Una passada de joc, merescudament recordat com a tal. 

Ara vull esmentar un cas especial, perquè el Joe & Mac era un videojoc del qual havia vist també imatges en revistes, potser també l'havia vist en moviment al programa Videoxoc, però no hi vaig jugar fins molts anys després. Ni tan sols en emulador. Vaig deixar de pensar-hi, senzillament.

Però en temps més recents, quan es va llançar la seva versió recreativa per a la Switch, me'l vaig comprar i el cert és que no em va decebre. Sempre l'havia associat a la Super Nintendo i no sabia que també la meva Mega Drive en tenia una versió -tot i que només als Estats Units-, i fins i tot la NES i la Game Boy. Ara ja tinc algunes d'aquestes, i encara que hi he jugat poc -les coses com són- em continua enamorant l'sprite del dinosaure de la primera pantalla, a la imatge. Un tros de clàssic de Data East.

Al mític Streets of Rage, de la Mega Drive, no tinc clar si hi vaig jugar de petit ni adolescent. Estic força segur que em van deixar la seva segona part pel poc que recordo dels seus personatges, però amb els anys, primer en emulació en consoles modernes i després tenint-lo a la pròpia Mega Drive, sí que he jugat força al primer.

I em té flipat, sincerament. És una mostra més del poder de la màgia dels 16 bits, que fa que tot i haver-lo descobert de debò ja de gran, s'hagi convertit en un dels meus videojocs preferits de sempre, fins al punt que el 2 m'agrada, també, però em costa considerar-lo superior com el troba la majoria de la gent. Des del punt de vista tècnic i jugable ho és, la màquina estava més explotada, però la sensació que em va deixar el primer té massa pes, en la meva valoració personal.

Ens en tornem a anar a la Super Nintendo, però per parlar d'un altre cas especial: el dels jocs que t'impressionen però sense haver-los tocat gaire personalment.

 

Jo de petit era molt fan de les Tortugues Ninja, i havia jugat al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game a la NES del meu millor amic, consola i joc que ara tinc jo des que ell va decidir desfer-se'n, però tampoc tinc clar si vaig arribar a jugar al Turtles in Time a l'època. Probablement sí, a casa d'aquell amic meu que tenia la SNES, però no ho recordo amb exactitud. Ha estat després, de veure'l jugat per altres persones, que m'ha captivat amb la seva acció frenètica i uns gràfics d'allò més colorits i representatius de la franquícia. He jugat a la versió recreativa al Cowabunga Collection, però a la versió Super Nintendo, que també està inclosa en aquest magnífic recopilatori, encara li he de clavar queixalada.

 

Ara tornem una mica als orígens, perquè un altre dels primers jocs que vaig conèixer de la Mega Drive va ser l'Altered Beast, amb el cosí que me la va presentar, i va ser amb ell amb qui vaig gaudir d'una de les primeres experiències cooperatives de la meva vida videojoquística, una manera de jugar que per diferents circumstàncies ha estat força excepcional en la meva història.

 

Les transformacions en diferents bèsties antropomòrfiques no han deixat d'emocionar-me, i amb els accidents a l'hora de repartir-se els orbs que proporcionaven l'augment de poder -i la ulterior transformació- ens ho passàvem d'allò més bé, tot i que sempre intentàvem fer-ho bé. Recordo que ens el vam passar, cosa que jo en solitari no he aconseguit -la veritat és que tampoc hi he jugat gaire més- ni quan ja el vaig tenir a la meva col·lecció amb l'esmentat Classic Collection, ni a la Nintendo 3DS, ni a l'Astro City Mini. Però algun dia m'hi posaré seriosament, perquè tot i que no li he fet gaire cas amb els anys, va ser un dels títols que em van fer enamorar dels 16 bits.

M'ha costat molt decidir el 16è. Implicava deixar fora grans títols, però llavors he pensat en el tema d'aquesta llista, els jocs de 16 bits que d'una manera o una altra em van deixar amb la boca oberta, i ho he desencallat.

El Super R-Type fa molt poc que el tinc, però sí que recordo veure'n imatges a les revistes i al Videoxoc, i em va semblar al·lucinant pel seu disseny de naus i enemics. Ara sé que en retrospectiva se li critiquen les ralentitzacions, però quan el meu amic el va llogar i el vaig poder veure en persona em va caure la bava, i tot i que no hi vaig jugar gaire -els shmups no s'han fet difícils amb el temps, ja ho eren abans- em va deixar empremta. 

Aquests han estat els 16 jocs de 16 bits que he triat per representar l'impacte que va causar aquest nivell tecnològic dels videojocs en el jove Moroboshi. A banda del Windjammers no hi he posat jocs de recreativa, trobo que allà és difícil determinar on comença el que entenem per 16 bits, especificacions oficials a banda, i insisteixo en què sé perfectament que no he esmentat jocs que fossin el cim d'aprofitament de les respectives màquines. He parlat d'impacte personal. 

I a vosaltres quins jocs de 16 bits us van impressionar més, a l'època o fins i tot ara?

Exclusius de recreativa: Dragon Ball Z

Fa molts anys vaig fer una sèrie d'entrades sobre videojocs de Bola de Drac, que en són un fotimer i per a plataformes de tota mena. Són unes entrades que han quedat una mica obsoletes tant per format com perquè hi ha vídeos que ja no hi són pas, a YouTube, però també cal dir que no arribo a parlar amb profunditat -al capdavall eren un repàs del que existia- de cap dels títols.

Ara, però, existeix aquesta secció dedicada als jocs que  no van sortir del format arcade, i és el moment de portar-hi un títol basat en la poderosíssima i popularíssima franquícia creada per la ment i el llapis del mestre Akira Toriyama.

Amb el senzill títol de Dragon Ball Z, el 1993 Banpresto portava a les sales recreatives japoneses una màquina amb una proposta de lluita 1 contra 1 bidimensional que destacava especialment per la forma del moble en si, que era un robot. 

Aquí la podem veure millor i, de pas, també el creador de tot aquest univers que ha format part de la nostra infantesa i adolescència, i que encara ara ressona dins els nostres gustos i aficions. 

Situem-nos. Era l'any 1993 i en aquell moment havia sortit, com a joc més important de la saga, i concentrant-nos especialment en el gènere de la lluita, el Dragon Ball Z: Super Butôden, el clàssic "primer" Bola de Drac de la SNES. Encara havia de sortir la segona part, al desembre d'aquell any, però abans va arribar la recreativa que avui ens ocupa, que feia així:

Vist ara sembla un títol poc àgil -que sigui bàsicament aeri contribueix a aquesta sensació-, amb personatges força lents, però insisteixo en què ens posem en context i, comparat amb el primer joc de lluita de Bola de Drac de la Super Nintendo, presentava uns gràfics atractius, amb molt de color i uns sprites grans, a més de personatges secundaris observant els combats des del fons, i la destrucció permanent de parts de l'escenari.

Sí que es nota, també, una diferència essencial amb el joc de consola, i és que té un desenvolupament més de joc de lluita tradicional, en aquest cas amb un botó per al cop de puny, un altre per al cop de peu i un per a cop fort. Els atacs especials es fan amb una combinació de direcció i botó. 

Aquests són, a diferència del que veiem als jocs de la saga Butôden, raigs d'energia com els de la sèrie, però s'executen a l'instant i no originen posades en escena que interrompen l'acció, cosa que en teoria és positiva, encara que també va en detriment de l'espectacularitat de tot plegat.

La plantilla de personatges, això sí, és curta: Goku, Goku superguerrer, Vegeta, Son Gohan, Cor Petit, Freezer, Capità Ginew, Burter i Ricrem. Per als estàndards de l'època, però, suposo que era acceptable. Costa veure-ho així, malacostumats als impressionants repartiments dels Budôkai Tenkaichi, oi?

L'entrada era en teoria sobre un sol joc, però posats a fer, ja que va tenir una seqüela i que tampoc no va sortir de les recreatives, fem-ne dos pel preu d'un, tot i que sense duplicar necessàriament la llargada del text.

El 1994 Banpresto hi tornava amb el Dragon Ball Z 2: Super Battle, una proposta més en la línia de la de les consoles, aquest cop amb uns dissenys de personatges més petits, però amb un sistema de joc com el domèstic i una notable millora pel que fa a la velocitat dels combats, que són molt més terrestres, sense deixar de banda la possibilitat de lluitar a l'aire, que s'aprofita a bastament. 

Com veiem, té un aspecte que recorda el posterior Hyper Dimension de la Super Nintendo. La plantilla en aquest cas augmenta en un personatge, però hi ha profundes renovacions per tal de reflectir una saga molt  més de moda en aquell moment, com va ser la dels androides i en Cèl·lula -encara que al Japó ja feia temps que havia aparegut al manga i a l'anime i la que començava era la d'en Bû-: Goku, Son Gohan, Vegeta i Trunks superguerrers, Cor Petit, Cèl·lula perfecte, A-16, A-18, A-19 i A-20/Dr. Gero, i finalment en Satan. Novament, s'ometia l'A-17, un androide trobo que massa sovint ignorat als videojocs de la saga.

Què me'n dieu? Els heu provat en emuladors? Jo no, i suposo que si vull jugar-hi ho hauré de fer així, perquè posaria la mà al foc que ningú es prendrà la molèstia, atès el malson de llicències que seria, de portar aquests dos títols arcade a sistemes actuals mitjançant l'emulació legal d'un rellançament digital oficial, com sí que pot passar i passa amb moltíssims altres videojocs no basats en franquícies  multimèdia. 

Els meus videojocs preferits: Mega Drive

Aquesta és una secció que, per força, tindrà poques entregues, i més quan algunes de les consoles que tinc no les he espremut prou com per poder parlar de videojocs preferits. 

No és aquest, per sort, el cas de la Mega Drive, un dels meus sistemes més estimats, i encara que em queden força títols per aconseguir i gaudir, després de tots aquests anys trobo que puc fer la llista dels 5 que més m'han agradat.

Evidentment un d'aquests 5 havia de ser el Sonic The Hedgehog (1991), la primera aparició de la des de llavors mascota de Sega, un clàssic entre els clàssics que representava el naixement d'un dels personatges més populars de la història dels videojocs.

De fet ja li vaig dedicar una entrada durant el primer any d'aquest bloc, que treu el nom precisament del truc de triar pantalla del Sonic the Hedgehog (a la pantalla del títol prémer amunt, avall, esquerra, dreta, els 3 botons —del comandament clàssic de la consola— i START). 

Un plataformes que presentava un personatge enormement carismàtic i el seu univers, que tornarien en desenes de videojocs per a moltíssimes consoles al llarg dels anys, encara ara. Però aquell primer Sonic és un clàssic per mèrits propis i de tant en tant ve de gust tornar-lo a acabar. 

A més, a diferència del que passa ara amb segons quines consoles, tot i venir al pack amb la Mega Drive, sense poder triar, no és un d'aquells títols que et distreuen fins que et compres o et compren el que vols realment, sinó que directament era dels bons i desitjats.

El Dragon Ball Z: L'appel du destin (originalment Dragon Ball Z: Buyû Retsuden) va sortir el 1994 i ens va arribar primer en edició japonesa, amb l'adaptador corresponent, a un preu que al canvi actual serien uns 100 euros. Una exageració que em va fer esperar la versió europea, concretament francesa com era habitual amb els videojocs basats en manga i anime en aquella època.

Ja havia jugat al primer Dragon Ball Z Super Butôden de la Super Nintendo i aquell em va semblar millor tant per gràfics com per jugabilitat, però poder-ne tenir un del mateix estil a la Mega Drive (la gran oblidada per moltes companyies que llançaven grans jocs per a la competència), i amb la presència de personatges exclusius com en Krilín i dos dels membres de les Forces Especials d'en Ginew... era senzillament meravellós.

Aquest el vaig tenir de més gran, però no en l'època de recuperació dels videojocs retro que vaig viure des de 2006, sinó a l'última època de la meva compra regular de títols per a la 16 bits de Sega. El Gunstar Heroes (1993) formava part d'un recopilatori de clàssics que reunia 4 jocs en un cartutx, per tant no el tenia amb aquesta portada, però era el més destacat i el que més m'agradava.



És un dels videojocs més ben valorats del catàleg de la consola i certament és quelcom merescut. Divertidíssim i trepidant run and gun (de l'estil dels Metal Slug, franquícia llegendària que no he tocat mai però que és el referent del gènere) amb escenaris molt diferents entre si, gran jugabilitat i per si no n'hi havia prou esdevé encara millor quan s'uneix a nosaltres el bessó del protagonista controlat per un altre jugador humà. Inoblidable.

També d'anar corrent, però en aquest cas en un entorn i amb unes armes i uns enemics completament diferents hi ha el Ghouls'n Ghosts, la continuació del Ghosts'n Goblins que es va llançar per a la Mega Drive el 1989 i que jo coneixia des que era petit, abans de tenir la consola, gràcies al meu cosí, que és precisament qui em va fer conèixer aquella màquina.



Essent tan important per a mi és lògic que li dediqués una entrada fa temps, precisament a la secció dels Jocs espina, perquè si bé el coneixia des de petit mai no l'havia tingut a la meva col·lecció personal i el vaig adquirir el 2009, 20 anys després del seu llançament.

Un altre plataformes d'acció divertit, sí, i amb un disseny d'escenaris i enemics espectacular, però alhora famós per la seva elevada dificultat. Quan perdem l'armadura estàndard i ens quedem en calçotets la sensació de desprotecció que sentim és la mateixa que sentiríem si duguéssim només aquesta peça de roba i ens haguéssim d'enfrontar a monstres i altres perills.

Acabo amb el Super Street Fighter II (1993), que va ser el meu Street Fighter, on vaig aprendre els moviments de tots els personatges, mentre que era el segon i últim de la franquícia en aparèixer a la Mega Drive, que ja havia vist el llançament de l'Street Fighter II Champion Edition, l'agradable sorpresa per als fans de Sega que ja desesperàvem en veure que la Super Nintendo s'estava enduent també en exclusiva els títols de la saga.



Va ser una llàstima que no s'esperessin una mica més i portessin a la Mega Drive l'actualització de 1994, el Super Street Fighter II Turbo, que presentava l'Akuma, però jo això no ho sabia en aquella època i m'encantava dedicar hores i provocar-me durícies al polze esquerre amb aquests 16 personatges, 4 més que a l'Street Fighter II "de tota la vida", i amb nous atacs especials en alguns dels casos.

No sóc cap superexpert en la franquícia, i menys amb tots els personatges nous que pràcticament no he tocat dels Street Fighter III i els de les versions més recents del IV, però el que sé fer ho vaig aprendre amb la immersió que vaig fer en aquest cartutx concret.

Queden repassats, doncs, els meus videojocs preferits de la Mega Drive, i n'he deixat fora alguns que podrien haver-hi entrat perfectament, com el Dynamite Headdy, però el millor de tot és que en els darrers anys me n'he comprat alguns que encara no he espremut gaire i, per tant, encara em queden hores de diversió amb la meva estimada 16 bits de Sega.