Accessoris: el TeeVGolf

En aquesta secció que feia molt de temps que no tocava hem vist perifèrics o accessoris de tota mena: alguns de més impressionants que altres, alguns de més coneguts o més obscurs, d'altres de curiosíssims i exclusivament japonesos... i d'altres que es dissenyen per a un únic videojoc o una única saga, com és el cas de l'aparell de què parlo avui.

Vull confessar, per endavant, que l'esport de masses que és el golf a mi no em diu res. Ni l'ambient en què es mou, aparentment, la gent que el practica. En videojocs tampoc no l'he provat gaire, amb alguna excepció com el Hole in One de l'MSX, i no descarto aprofundir en alguns d'en Mario que només he tocat per sobre.

Tot i així trobo curiós el TeeVGolf, un accessori per a jugar específicament als jocs de la saga PGA Tour Golf d'Electronic Arts que havien sortit fins que va aparèixer aquest perifèric, calculo que l'any 1995 -i només als Estats Units, diria-, perquè en la poca informació que he trobat sembla que el videojoc més recent amb què era compatible és el PGA Tour Golf 1996, de 1995. Cosa que no significa que no funcioni en títols posteriors, perquè en van sortir dos més abans que la saga es rebategés com a Tiger Woods PGA Tour Golf el 1998, però no es confirma enlloc. N'hi ha molt poca informació, però al següent vídeo ens en donen força detalls.

Trobo que és interessant veure'l sencer, però si us fa mandra o no teniu ni idea d'anglès -el cas és que s'entén força bé amb un nivell mitjanet com el meu-, l'autor del vídeo explica que funciona amb dues piles de mida AA, que es pot ajustar per a dretans i esquerrans i que la sensació en agafar-lo s'acosta força a la d'un pal de golf de veritat. 

El pal es detecta amb infrarrojos amb una base que s'endolla a la consola, que pot ser la Mega Drive o la Super Nintendo, segons la versió que tinguem, i té uns detectors que permeten traslladar a la pantalla els nostres swings, amb un dibuix d'una pilota de golf perquè ens en fem una mica més la idea. Per tal de navegar pels menús del joc endollem un comandament estàndard a l'altre connector que ve amb la base del TeeVGolf. 

 

Pel que fa al seu funcionament, si ens hem de refiar de l'autor del vídeo sembla que respon força bé, però faltarien altres opinions al respecte, perquè com ja he dit abans se'n troba molt poca informació, a internet. Principalment fòrums en què la gent parla sobre si és gaire difícil de trobar. 

A mi em sembla que sí, almenys en una cerca superficial a eBay. Deu ser que la gent n'escriu el nom de diverses maneres, fa servir un genèric o realment costa molt de trobar. I quan una cosa costa de trobar, independentment de si és bona o és gaire útil, ja sabem què passa.

Petits clàssics: Talmit's Adventure

Com passa gairebé sempre que parlo de petits clàssics dels videojocs, a aquest joc no hi he jugat mai, però ha estat veure'n la portada i recordar la meva infantesa. Perquè el tenia vist, i molt, encara que fos només als catàlegs de les revistes especialitzades.

El Talmit's Adventure, de Namco, era un plataformes que va debutar a les recreatives japoneses el 1989 i el 1991 a les Mega Drive de tot el món. El nom original era Marvel Land, amb què també va arribar als Estats Units, però al Vell Continent el tenim amb el nom que veieu a la portada de la versió domèstica.

Hi controlàvem el príncep Talmit (Paco al Japó), que havia de rescatar la princesa Wondra (Luxy a la versió original) tot fent ús d'objectes que ens proporcionaven més habilitats i donaven varietat a l'aventura, qué té lloc en un parc d'atraccions.



Amb aquest vídeo de més d'una hora us podeu fer una idea de com és aquest Talmit's Adventure, o Marvel Land, com per exemple els enfrontaments amb els enemics de final de pantalla, que no són combats en el sentit tradicional de la paraula, sinó competicions que pertanyen més aviat a l'àmbit dels minijocs, com ara el pedra-paper-tisores, les cadires musicals o estirar la corda. I el mateix passa amb l'enemic final del videojoc, el Rei Talp (Mole King), tot i que ens hi hem d'enfrontar dues vegades i la segona és un combat com cal.

Una de les característiques més destacades d'aquest videojoc és que Namco, com ha fet tantes vegades al llarg de la seva història, hi va escampar alguns personatges de diverses de les seves franquícies, encara que en forma d'atraccions del parc o figures, més que no pas com a presències pròpiament dites. Ho podeu veure per exemple a la pantalla de bonus del minut 14:25 del vídeo de més amunt. Són personatges com el popularíssim Pac-man, la protagonista del Wonder Momo o la nau Solvalou del joc del mateix nom, entre altres.

La qüestió és que es tracta, segons el que es dedueix de l'opinió dels que han escrit sobre aquest joc, d'una petita joia amb bons i detallats gràfics, una dificultat tirant a elevada, divertit, original i variat. Encara me l'hauré de comprar...

Jocs que no van sortir del Japó: Fastest 1

De videojocs de curses de cotxes n'hi ha molts, tant d'estil realista com còmic, purament arcade, exagerat o futurista, i dins el gènere n'hi ha també un fotimer que es basen en l'esport de la Fórmula 1. Potser (segur) us sonen títols com el Super Monaco GP, i evidentment des de fa uns quants anys hi ha videojocs que porten el nom oficial d'aquesta franquícia a més de l'any que representa que cobreixen, però entre els molts exemples que podríem citar n'hi va haver un de destacat que es va quedar al Japó.

Es tracta del Fastest 1 (que evidentment juga amb la paraula F1), un títol que Human Entertainment —responsable per exemple del F1 Pole Position de la Nintendo 64— va llançar el 1991 només per a les Mega Drive japoneses, precisament perquè en aquella època aquest subgènere tenia força èxit gràcies al citat Super Monaco GP.

I el cas és que va destacar perquè, almenys segons la Wikipedia, es considerava un dels videojocs de fórmula 1 que reproduïen amb més realisme aquesta competició, lluny d'altres títols més populars però alhora menys aconseguits en aquest sentit. Evidentment hem de pensar que era 1991 i en quin moment es trobava la història dels videojocs.

O això és el que diu, perquè veient aquest vídeo a mi em fa l'efecte que no té res de diferent de tants altres videojocs de cotxes, ja no només de fórmula 1 —i fins i tot podríem parlar de motos—, on tenim rectes exageradament llargues, una ciutat a l'horitzó i cap graderia. Potser la "fidelitat" vers l'esport representat consisteix en una altra dada que trobem: la conducció està feta de manera que s'assembli a la de la fórmula 1, més que no pas a la típica de les recreatives.

L'enciclopèdia lliure ens diu també que el joc, tot i ser japonès, està completament en anglès i que hi podem trobar 18 cotxes diferents i equips i pilots amb noms semblants als d'aquella època, que correspondria a la temporada 1990 de la competició. A mesura que aconseguim millors o pitjors resultats també anirem progressant o retrocedint en fitxar per aquests equips, de prestigi diferent.

El Fastest 1 permet jugar fins a 2 jugadors, i també cap, o sigui zero: si no ens qualifiquem per a córrer ens tocarà fer d'espectadors. De fet la modalitat batalla, que és l'única que permet 2 jugadors (que s'han d'enfrontar a dos que controla la màquina), també ens dóna l'opció de veure com la màquina fa competir 4 cotxes entre si, sense que puguem fer res més que observar-ho. Curiós. Per cert, sembla que estava previst que arribés a Occident, on s'hauria anomenat Speedway Pro Challenge i hauria tingut aquesta caràtula que es va acabar filtrant.

Ens quedem amb el dubte de saber si era gaire bo. Bé, tenim dues opcions (legals) per tal d'aclarir-ho: o ens fem amb el joc d'importació, o ens refiem de l'única valoració que he trobat, i que apareix a la Wikipedia: la revista britànica Megatech li va donar un 29 sobre 100.

 

Els meus videojocs preferits: Mega Drive

Aquesta és una secció que, per força, tindrà poques entregues, i més quan algunes de les consoles que tinc no les he espremut prou com per poder parlar de videojocs preferits. 

No és aquest, per sort, el cas de la Mega Drive, un dels meus sistemes més estimats, i encara que em queden força títols per aconseguir i gaudir, després de tots aquests anys trobo que puc fer la llista dels 5 que més m'han agradat.

Evidentment un d'aquests 5 havia de ser el Sonic The Hedgehog (1991), la primera aparició de la des de llavors mascota de Sega, un clàssic entre els clàssics que representava el naixement d'un dels personatges més populars de la història dels videojocs.

De fet ja li vaig dedicar una entrada durant el primer any d'aquest bloc, que treu el nom precisament del truc de triar pantalla del Sonic the Hedgehog (a la pantalla del títol prémer amunt, avall, esquerra, dreta, els 3 botons —del comandament clàssic de la consola— i START). 

Un plataformes que presentava un personatge enormement carismàtic i el seu univers, que tornarien en desenes de videojocs per a moltíssimes consoles al llarg dels anys, encara ara. Però aquell primer Sonic és un clàssic per mèrits propis i de tant en tant ve de gust tornar-lo a acabar. 

A més, a diferència del que passa ara amb segons quines consoles, tot i venir al pack amb la Mega Drive, sense poder triar, no és un d'aquells títols que et distreuen fins que et compres o et compren el que vols realment, sinó que directament era dels bons i desitjats.

El Dragon Ball Z: L'appel du destin (originalment Dragon Ball Z: Buyû Retsuden) va sortir el 1994 i ens va arribar primer en edició japonesa, amb l'adaptador corresponent, a un preu que al canvi actual serien uns 100 euros. Una exageració que em va fer esperar la versió europea, concretament francesa com era habitual amb els videojocs basats en manga i anime en aquella època.

Ja havia jugat al primer Dragon Ball Z Super Butôden de la Super Nintendo i aquell em va semblar millor tant per gràfics com per jugabilitat, però poder-ne tenir un del mateix estil a la Mega Drive (la gran oblidada per moltes companyies que llançaven grans jocs per a la competència), i amb la presència de personatges exclusius com en Krilín i dos dels membres de les Forces Especials d'en Ginew... era senzillament meravellós.

Aquest el vaig tenir de més gran, però no en l'època de recuperació dels videojocs retro que vaig viure des de 2006, sinó a l'última època de la meva compra regular de títols per a la 16 bits de Sega. El Gunstar Heroes (1993) formava part d'un recopilatori de clàssics que reunia 4 jocs en un cartutx, per tant no el tenia amb aquesta portada, però era el més destacat i el que més m'agradava.



És un dels videojocs més ben valorats del catàleg de la consola i certament és quelcom merescut. Divertidíssim i trepidant run and gun (de l'estil dels Metal Slug, franquícia llegendària que no he tocat mai però que és el referent del gènere) amb escenaris molt diferents entre si, gran jugabilitat i per si no n'hi havia prou esdevé encara millor quan s'uneix a nosaltres el bessó del protagonista controlat per un altre jugador humà. Inoblidable.

També d'anar corrent, però en aquest cas en un entorn i amb unes armes i uns enemics completament diferents hi ha el Ghouls'n Ghosts, la continuació del Ghosts'n Goblins que es va llançar per a la Mega Drive el 1989 i que jo coneixia des que era petit, abans de tenir la consola, gràcies al meu cosí, que és precisament qui em va fer conèixer aquella màquina.



Essent tan important per a mi és lògic que li dediqués una entrada fa temps, precisament a la secció dels Jocs espina, perquè si bé el coneixia des de petit mai no l'havia tingut a la meva col·lecció personal i el vaig adquirir el 2009, 20 anys després del seu llançament.

Un altre plataformes d'acció divertit, sí, i amb un disseny d'escenaris i enemics espectacular, però alhora famós per la seva elevada dificultat. Quan perdem l'armadura estàndard i ens quedem en calçotets la sensació de desprotecció que sentim és la mateixa que sentiríem si duguéssim només aquesta peça de roba i ens haguéssim d'enfrontar a monstres i altres perills.

Acabo amb el Super Street Fighter II (1993), que va ser el meu Street Fighter, on vaig aprendre els moviments de tots els personatges, mentre que era el segon i últim de la franquícia en aparèixer a la Mega Drive, que ja havia vist el llançament de l'Street Fighter II Champion Edition, l'agradable sorpresa per als fans de Sega que ja desesperàvem en veure que la Super Nintendo s'estava enduent també en exclusiva els títols de la saga.



Va ser una llàstima que no s'esperessin una mica més i portessin a la Mega Drive l'actualització de 1994, el Super Street Fighter II Turbo, que presentava l'Akuma, però jo això no ho sabia en aquella època i m'encantava dedicar hores i provocar-me durícies al polze esquerre amb aquests 16 personatges, 4 més que a l'Street Fighter II "de tota la vida", i amb nous atacs especials en alguns dels casos.

No sóc cap superexpert en la franquícia, i menys amb tots els personatges nous que pràcticament no he tocat dels Street Fighter III i els de les versions més recents del IV, però el que sé fer ho vaig aprendre amb la immersió que vaig fer en aquest cartutx concret.

Queden repassats, doncs, els meus videojocs preferits de la Mega Drive, i n'he deixat fora alguns que podrien haver-hi entrat perfectament, com el Dynamite Headdy, però el millor de tot és que en els darrers anys me n'he comprat alguns que encara no he espremut gaire i, per tant, encara em queden hores de diversió amb la meva estimada 16 bits de Sega.

L'últim joc de la Mega Drive

Avui serà la Mega Drive, la consola de la que repassaré l'últim joc que va rebre el seu catàleg, malgrat que cada mercat té el seu títol. S'ha de dir, però, que el 2006 va sortir un altre joc de manera no llicenciada, però veurem fins a quin punt és cert, això.

Com deia, depèn dels mercats, i en el nord-americà és on va aparèixer l'últim videojoc absolut de la Mega Drive. Era el Frogger, un port (bastant fidel, pel que en diuen) d'un clàssic de Konami tant de les recreatives com de moltes consoles, i ho feia el 1998. 

Una manera una mica trista d'acabar la vida d'una consola, però en fi... com a curiositat està bé saber que va llançar títols durant 10 anys, sumant els tres mercats principals. A Europa es va acabar una mica abans, el 1997, no amb el The Lost World (seqüela de Jurassic Park), que tot i rebre molt bones crítiques va aparèixer el mes de gener, sinó amb el FIFA 98: Road to World Cup, que de ben segur va arribar a les botigues després de l'estiu:

Als Estats Units van sortir més videojocs d'Electronic Arts pensant en l'any 1998, les famoses franquícies de les lligues d'hoquei, futbol americà o bàsquet, però el Frogger va ser l'últim de tots. Al Japó, però, la cosa va acabar abans, amb el Madô Monogatari, una entrega d'una saga d'RPG que veia la llum el 1996:

A banda d'aquests tres, no compto alguns que va publicar Tectoy al Brasil, en tant que no són oficials, però sí que esmentaré el Beggar Prince, aparegut el 2006, dada que hem de matisar:

Aquest RPG no és ben bé un nou llançament, sinó que és una traducció feta per afeccionats, sense la llicència de Sega, i que solucionava bona part dels errors del títol original, aparegut el 1996 també de manera no llicenciada al mercat xinès. 

Però el que sí que es pot considerar un joc totalment nou per a la Mega Drive... encara no ha sortit! L'estan fent (i ja acabant) uns programadors no professionals i es diu Pier Solar and the Great Architects, també del gènere RPG.

Certament té molt bona pinta, i a més sembla que vindrà amb un CD d'àudio que, col·locat al Mega-CD, farà que gaudim d'una banda sonora de molta més qualitat que si ens limitem a jugar-hi amb el cartutx i prou. En aquestes coses val la pena gastar-se els diners. Es veu que demanen 35 dòlars amb l'enviament inclòs per aquest últim videojoc d'una de les millors consoles de la història, sens dubte l'únic èxit incontestable de Sega al mercat del hardware.

Accessoris: el Sega Mouse

Que les consoles es puguin connectar a internet és una realitat bastant recent al nostre continent, i que ho puguin fer amb garanties de bon funcionament és cosa de la generació actual, perquè l'anterior (la de la Dreamcast, la Xbox, la Gamecube i la Playstation 2) va ser la primera que permetia jugar en línia contra altres jugadors, però el tema no es va desenvolupar de debò fins a la segona generació de 128 bits.

Al Japó, com a país més avançat que és en temes de tecnologia, consoles de generacions anteriors havien tingut algunes funcions pròpies de la xarxa, com vam veure amb el Satellaview de la Super Nintendo. Però en general les consoles no s'havien assemblat tant als ordinadors com darrerament. Cosa que no vol dir que no poguessin tenir ratolins...

Us presento el Sega Mouse i el Sega Mega Mouse (la versió americana), els ratolins de la Mega Drive apareguts el 1993. La Super Nintendo també tenia el seu, que venia amb el Mario Paint, i és que no cal estar connectat a internet ni ser un ordinador per tenir jocs que funcionen amb un punter i que són més còmodes amb un ratolí que amb un comandament, oi? 

No és que en fossin gaires, els que estiguessin dissenyats per jugar-hi amb el ratolí, però tenim l'Art Alive, el Wacky Worlds i l'Eye of the Beholder (aquest del Mega-CD), entre altres. 

El Wacky Worlds, de 1994. No sé si anaven gaire fins, els ratolins de les consoles, però fa la impressió que no devia ser tan àgil com amb els ordinadors. Ja se sap que cada màquina té els seus avantatges i els seus inconvenients.

L'Eye of the Beholder. Aquí també veig que no va gaire fi, el punter, però suposo que és perquè deu tractar-se d'un emulador i a efectes pràctics és com si juguessis amb el comandament, no pas amb el ratolí, de fet no crec que l'emulador admeti el Sega Mouse, per tant li concedirem el benefici del dubte.

Petits clàssics: Toe Jam & Earl

Abans de res vull dir que no he jugat mai a cap Toe Jam & Earl, però sí que forma part de la meva infantesa com a joc (o jocs) que apareixia sovint a la publicitat de les revistes que llegia.

 

Aquí tenim la portada americana del títol que iniciava la trilogia, un cartutx que inicialment es va vendre malament però que amb el temps va esdevenir de culte i va remuntar. Va sortir el 1991 per a la Mega Drive (també és disponible a la Consola Virtual de la Wii) i presentava un duo de rapers alienígenes que arribaven accidentalment a la Terra i havien de reparar la seva nau per tornar-ne a marxar. N'he trobat un anunci:

 

Tot això aportant originalitat (els analistes no acaben de saber classificar-lo en cap gènere pur), una banda sonora remarcable i referències a la cultura urbana dels carrers dels anys noranta. Mirem-lo en moviment (podeu treure el text que surt només començar i que tapa tota la pantalla):

Ja queda clar que no és ben bé un joc de plataformes, i que és bastant estrany. Sega, doncs, sense saber-ho havia creat un videojoc que tindria més èxit del que s'esperava. I devia ser així, perquè el 1993 va arribar, també en exclusiva per a la Mega Drive, la segona part: Toe Jam & Earl in Panic on Funkotron (també a la Consola Virtual de la Wii), que seria, aquest cop sí, de plataformes:

Tot i que la crítica el va deixar bastant bé, en general els fans de la primera part es van sentir decebuts pel canvi de gènere cap a un de tan comercial i vist com el de les plataformes. Però això no va ser impediment per a l'arribada de la tercera part, molts anys després, anomenada Toe Jam & Earl III: Mission to Earth, un DVD aparegut entre 2002 i 2003 per a la Xbox:

Una bona adaptació als nous temps, amb nou personatge inclòs, la Latisha, que va rebre crítiques de tot tipus, tant positives com negatives. Els creadors de la saga ja feia molts anys que intentaven dur a terme la tercera part, però les dificultats se succeïen: descartats el Mega-CD i el 32X, i també la Saturn perquè aviat es va veure que fracassaria comercialment als Estats Units, va estar a punt de veure la llum un cartutx per a la Nintendo 64, però també s'estava enfonsant en aquell país i es va descartar, també perquè GT Interactive, que era qui l'havia de publicar, no veia clara la idea de la tercera part d'un joc que en l'entrega anterior havia tingut poc èxit. 

Sigui com sigui, els seus pares volien fer una nova entrega que fos més respectuosa amb la primera part, preferida pel públic, que amb la segona, però no era una cosa que depengués d'ells, sinó de Visual Concepts, que prenia el relleu de GT Interactive i volia que sortís per a la Dreamcast. Aquesta consola també va fer fallida i el projecte es va tornar a desar al congelador.

Aquí tenim un fragment de la beta de la versió Dreamcast, que mai no va veure la llum. Doncs bé, després d'allò els creadors de Toe Jam & Earl apostaven per la Ps2 o la Gamecube, però al final Microsoft i Sega van arribar a un acord per tal de passar-lo a la Xbox original, i aquesta és de moment l'última vegada que hem vist els dos estranys personatges en una videoconsola.