16è aniversari de 3 Botons i START!

Ha arribat el dia, l'esperadíssim moment de l'any en què internet es paralitza perquè està pendent que jo anunciï públicament que aquest blog fa anys, i sí, és 15 de febrer (en el moment de publicació d'aquesta entrada) i, per tant, l'aniversari del blog.

L'any passat, en fer els 15, vaig pensar que podia ser un bon moment per plegar, així, amb un número a mitja dècada exacta, però no en tenia ganes, volia continuar escrivint, perdent part del poc temps lliure que tinc en el blog. I això continua sent així, i a més ara ja em veig obligat a continuar, si l'espai d'emmagatzematge m'ho permet, almenys fins als 20. Però bé, el cas és que 3 Botons i START ha fet 16 anys.

16 anys amb 1.522 entrades publicades, comptant aquesta, seccions clàssiques, seccions inactives, seccions noves, algunes de més aprofitades que altres, segons l'època i els meus interessos, però sobretot ganes de continuar, no em pregunteu per què, potser perquè espero que el que escric sigui útil i interessant per a algú, de la mateixa manera que per a mi ho són les coses que fan els molts creadors de contingut que segueixo, especialment amb la paraula escrita, que és el meu format preferit.

I mentre pensava com celebrar-ho vaig estar pensant diverses opcions, fins que la cosa va quedar en un sorteig de 16 milions d'euros o una llista de 16 videojocs de 16 bits que m'agraden. Ha guanyat la segona opció, perquè he pensat que estava ben trobada i us faria més gràcia que els diners, més impersonals.

No són necessàriament els meus jocs preferits d'aquella generació -tot i que alguns sí-, i sé que n'hi deu haver de millors, com per exemple seqüeles que els superen, però són els que a mi en el seu moment, per una raó o una altra, em van impressionar més i em van fer enamorar dels 16 bits. Ah, i aviso que no hi ha cap ordre.

De Nintendo jo només vaig tenir la Game Boy, a l'època. Havia tocat una mica la NES, però vaig lluitar molt perquè em compressin la portàtil, i el dia que la vam anar a comprar vaig veure exposada, allà a les botigues del port de Barcelona, una flamant Super Nintendo amb un preu que em va fer descartar la simple insinuació que potser podíem canviar els plans (no fos cas que em quedés sense res per avariciós), i un joc en attract mode del que em vaig enamorar a l'instant.

El Super Mario World lluïa una bellesa d'sprites, uns colors, una nitidesa, que em van continuar impressionant quan anys després hi vaig jugar en emulador al PC i que encara ara sé que m'agradaran el dia que em posi seriosament a jugar-hi a la Super Nintendo, que ara ja tinc.

Perquè, un cop passat un període prudencial en què em vaig veure prou valent com per demanar una consola de sobretaula, alguna cosa va passar que em va desviar del camí de Nintendo, i aquesta cosa que va passar es deia Mega Drive, on vaig conèixer la velocitat i una mascota d'allò més atractiva.

El Sonic the Hedgehog és un dels meus videojocs preferits de 16 bits i de qualsevol generació, i aquell amor a primera vista, tant pel personatge com per la jugabilitat, els escenaris i una banda sonora que encara és de les meves preferides, va tenir bona part de la culpa que al cap d'un any i escaig de conèixer la màquina -el temps prudencial que deia- me'n demanés una per a mi, oblidant del tot els somnis de posseir una Super Nintendo. 

Va ser un enamorament prou poderós com per superar l'enveja infinita que em feien els usuaris de la 16 bits de Nintendo, que podien tenir el que en aquell moment semblava un port perfecte de la recreativa que al seu torn m'havia al·lucinat veient-la des del carrer, anècdota que he explicat mil vegades.

Ells tenien l'Street Fighter II: The World Warrior i jo no, i abans d'imaginar que algun dia podia arribar a la competència em considerava afortunat de tenir un amic malalt dels videojocs que em convidava sovint a casa seva, on podia provar aquest i altres jocs de la màquina. En aquella època ni ens semblava més lent, ni gràficament inferior. Era el puto Street Fighter II a casa.

Un cop ja vaig tenir la Mega Drive, gràcies a l'intercanvi de jocs amb l'únic company de classe que també la tenia vaig descobrir diversos títols, i un d'ells va ser el Fatal Fury, que no era l'Street Fighter, però molava prou. 

En aquells temps, si sabia que originalment era de Neo Geo devia ser per les revistes, perquè jo no anava a les recreatives ni, encara menys, tenia la versió domèstica de la màquina d'SNK. Per a mi el port de la 16 bits de Sega era fantàstic, i sé que està considerat com a tal. Va ser un dels jocs que em vaig comprar quan vaig començar a endinsar-me en el retro i, entre altres coses, ampliar el catàleg de les consoles que ja tenia, cosa que no he parat de fer gairebé 20 anys després.

No ens movem de la lluita, però tornem a casa del meu amic i a la Super Nintendo, perquè un dia em va ensenyar un cartutx japonès que era el Dragon Ball Z: Super Butôden, el primer de la saga, que actualment es veu de manera indiscutible inferior a les seves continuacions, però aquell dia jo vaig al·lucinar molt amb aquella mena d'Street Fighter de Bola de Drac i els seus personatges secrets. 

Tant és així que ara, coneixent-ne les mancances, encara sento un gran afecte per aquest joc, i és per això que apareix en aquesta llista.

Tornem a la consola de Sega, perquè quan la vaig conèixer i me'n vaig enamorar no va ser només pel Sonic, sinó que hi va haver altres cartutxos que em van robar el cor, i tot i que quan vaig tenir la màquina no els vaig buscar activament, perquè altres coses em van cridar més l'atenció, no els vaig oblidar del tot i vaig acabar comprant-los molt després de la seva època.

És el cas del Ghouls 'n Ghosts, meravellosa versió que també és llegendària per la seva dificultat. Com tota la saga, de fet. Però bé, aquella entrega per a Mega Drive em va impressionar amb les diferents armes, els espectaculars enemics de final de pantalla de disseny orgànic com el de la imatge, la banda sonora i la seva capacitat d'enganxar tot i que hi moria un cop rere l'altre. Ara, però, he perdut molt la pràctica i no hi jugo, ni de bon tros, com llavors, que juraria que havia arribat gairebé al final de tot -de la primera volta, això sí-.

Un altre joc de la Mega Drive que vaig conèixer juntament amb la consola va ser el Super Hang-On, el meu primer arcade de conducció, i llavors no sabia que venia d'una recreativa, però he de dir que a aquella edat això em passava amb molts jocs.

Sigui com sigui, flipava amb aquella sensació de velocitat, el turbo de la moto millorada, la fluïdesa amb què s'hi jugava i, és clar, la música, així com els efectes sonors que, lluny de resultar-me molestos i repetitius, m'encantaven, i encara tinc ficats al cap.

També de velocitat, i probablement descobert de nou a casa d'aquell amic meu, tenim el Super Mario Kart, l'entrega inaugural d'una de les sagues més populars de la història i un imprescindible de la Super Nintendo.

En termes de velocitat no tenia res a fer contra el Super Hang-On, però la proposta de curses humorístiques de combat va crear escola, i encara que a l'actualitat es vegi una mica primitiu, i probablement ho és en comparació amb les seves millorades seqüeles, el seu encant és innegable i m'agrada jugar-hi de tant en tant. Però el lloc on més canya li vaig fotre va ser en un emulador de PC.

El mateix em va passar amb aquest Windjammers, que no sé com vaig conèixer, probablement em sonava d'algun saló recreatiu i alguna màquina de bar vista des de lluny, o n'havia sentit a parlar, o n'havia llegit alguna cosa en alguna revista. No ho sé, diuen que als anys 90 no era especialment popular i que la febre va venir després.

Però la veritat és que va ser un dels pocs títols que em vaig esforçar per emular en MAME quan en vaig tenir l'oportunitat, i segurament és el meu preferit de la Neo Geo. Ara, per sort, el tinc emulat legalment a la Switch. Acció frenètica, un esport inusual i partides rapidíssimes el converteixen en un joc tremendament addictiu, per a mi.

Un dels jocs de la meva vida va ser el FIFA International Soccer de la Mega Drive, juntament amb el FIFA 95 que va arribar l'any següent i va incorporar els clubs, però tenia vist el Super Sidekicks de Neo Geo a les recreatives -que, hi insisteixo, no hi anava, però si passava per algun lloc on hi havia màquines no perdia l'oportunitat de fer-hi alguna ullada-. 

Dic això perquè qualsevol dels títols que he dit podria aparèixer en aquesta llista, però el més proper a aquesta jugabilitat arcade futbolística de la proposta d'SNK que vaig tocar en el seu moment va ser l'International Superstar Soccer Deluxe, un clàssic de la Super Nintendo que després va sortir després també en Mega Drive, versió que vaig comprar de saldo en un videoclub. Encara ara és recordat amb afecte, i no m'estranya. Ràpid, àgil, espectacular i amb una modalitat de desafiaments molt addictiva. 

Suposo que també us passava que teníeu molt vist un joc de les captures de les revistes i que vau desitjar durant molt de temps poder-lo provar personalment. A mi em passava, en alguns casos no ho vaig fer mai, en d'altres no ha estat fins fa poc, però sí que alguna vegada havia pogut gaudir d'aquells jocs que m'havien cridat l'atenció quan encara eren de relativa actualitat.

Va ser el cas, per exemple, del Gunstar Heroes, emblemàtic títol de la Mega Drive que vaig obtenir dins del cartutx Classic Collection juntament amb l'Alex Kidd in the Enchanted Castle, el Flicky i l'Altered Beast. Ja m'atreien aquells gràfics colorits que podia percebre, però quan vaig poder-lo controlar amb el meu comandament de la 16 bits de Sega vaig gaudir tant, amb aquells efectes visuals que el fan llegendari... I amb la possibilitat de combinar armes, i amb la modalitat cooperativa que permetia dividir la vida que li quedava al supervivent quan un dels dos moria per tal que aquest ressuscités... Una passada de joc, merescudament recordat com a tal. 

Ara vull esmentar un cas especial, perquè el Joe & Mac era un videojoc del qual havia vist també imatges en revistes, potser també l'havia vist en moviment al programa Videoxoc, però no hi vaig jugar fins molts anys després. Ni tan sols en emulador. Vaig deixar de pensar-hi, senzillament.

Però en temps més recents, quan es va llançar la seva versió recreativa per a la Switch, me'l vaig comprar i el cert és que no em va decebre. Sempre l'havia associat a la Super Nintendo i no sabia que també la meva Mega Drive en tenia una versió -tot i que només als Estats Units-, i fins i tot la NES i la Game Boy. Ara ja tinc algunes d'aquestes, i encara que hi he jugat poc -les coses com són- em continua enamorant l'sprite del dinosaure de la primera pantalla, a la imatge. Un tros de clàssic de Data East.

Al mític Streets of Rage, de la Mega Drive, no tinc clar si hi vaig jugar de petit ni adolescent. Estic força segur que em van deixar la seva segona part pel poc que recordo dels seus personatges, però amb els anys, primer en emulació en consoles modernes i després tenint-lo a la pròpia Mega Drive, sí que he jugat força al primer.

I em té flipat, sincerament. És una mostra més del poder de la màgia dels 16 bits, que fa que tot i haver-lo descobert de debò ja de gran, s'hagi convertit en un dels meus videojocs preferits de sempre, fins al punt que el 2 m'agrada, també, però em costa considerar-lo superior com el troba la majoria de la gent. Des del punt de vista tècnic i jugable ho és, la màquina estava més explotada, però la sensació que em va deixar el primer té massa pes, en la meva valoració personal.

Ens en tornem a anar a la Super Nintendo, però per parlar d'un altre cas especial: el dels jocs que t'impressionen però sense haver-los tocat gaire personalment.

 

Jo de petit era molt fan de les Tortugues Ninja, i havia jugat al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game a la NES del meu millor amic, consola i joc que ara tinc jo des que ell va decidir desfer-se'n, però tampoc tinc clar si vaig arribar a jugar al Turtles in Time a l'època. Probablement sí, a casa d'aquell amic meu que tenia la SNES, però no ho recordo amb exactitud. Ha estat després, de veure'l jugat per altres persones, que m'ha captivat amb la seva acció frenètica i uns gràfics d'allò més colorits i representatius de la franquícia. He jugat a la versió recreativa al Cowabunga Collection, però a la versió Super Nintendo, que també està inclosa en aquest magnífic recopilatori, encara li he de clavar queixalada.

 

Ara tornem una mica als orígens, perquè un altre dels primers jocs que vaig conèixer de la Mega Drive va ser l'Altered Beast, amb el cosí que me la va presentar, i va ser amb ell amb qui vaig gaudir d'una de les primeres experiències cooperatives de la meva vida videojoquística, una manera de jugar que per diferents circumstàncies ha estat força excepcional en la meva història.

 

Les transformacions en diferents bèsties antropomòrfiques no han deixat d'emocionar-me, i amb els accidents a l'hora de repartir-se els orbs que proporcionaven l'augment de poder -i la ulterior transformació- ens ho passàvem d'allò més bé, tot i que sempre intentàvem fer-ho bé. Recordo que ens el vam passar, cosa que jo en solitari no he aconseguit -la veritat és que tampoc hi he jugat gaire més- ni quan ja el vaig tenir a la meva col·lecció amb l'esmentat Classic Collection, ni a la Nintendo 3DS, ni a l'Astro City Mini. Però algun dia m'hi posaré seriosament, perquè tot i que no li he fet gaire cas amb els anys, va ser un dels títols que em van fer enamorar dels 16 bits.

M'ha costat molt decidir el 16è. Implicava deixar fora grans títols, però llavors he pensat en el tema d'aquesta llista, els jocs de 16 bits que d'una manera o una altra em van deixar amb la boca oberta, i ho he desencallat.

El Super R-Type fa molt poc que el tinc, però sí que recordo veure'n imatges a les revistes i al Videoxoc, i em va semblar al·lucinant pel seu disseny de naus i enemics. Ara sé que en retrospectiva se li critiquen les ralentitzacions, però quan el meu amic el va llogar i el vaig poder veure en persona em va caure la bava, i tot i que no hi vaig jugar gaire -els shmups no s'han fet difícils amb el temps, ja ho eren abans- em va deixar empremta. 

Aquests han estat els 16 jocs de 16 bits que he triat per representar l'impacte que va causar aquest nivell tecnològic dels videojocs en el jove Moroboshi. A banda del Windjammers no hi he posat jocs de recreativa, trobo que allà és difícil determinar on comença el que entenem per 16 bits, especificacions oficials a banda, i insisteixo en què sé perfectament que no he esmentat jocs que fossin el cim d'aprofitament de les respectives màquines. He parlat d'impacte personal. 

I a vosaltres quins jocs de 16 bits us van impressionar més, a l'època o fins i tot ara?

Curiositats de la història dels videojocs: la roba d'en Mario

L'uniforme de treball -suposem que ho és- d'en Mario és, probablement, la roba més recognoscible de la història dels videojocs, una indumentària que ens acompanya des de fa dècades i que també ha protagonitzat disfresses que l'emulen al llarg del temps i el planeta, juntament amb bigotis, postissos o no.

El lampista italoamericà s'ha vestit d'altres maneres al llarg de la seva història, quan ha protagonitzat videojocs de gèneres allunyats de les plataformes -i, tot i així, de vegades conserva la mateixa roba en aquests casos-, com ara la bata de metge de la saga Dr. Mario, l'uniforme de cuiner del Yoshi's Cookie o el de golfista del NES Open Tournament Golf.

Podem veure aquests i molts altres exemples a la seva darrera aventura, el Super Mario Odyssey de la Switch, on es fa un homenatge a la roba d'en Mario al llarg de la història.

Però no patiu, que aquesta no és una entrada sobre tota la roba que ha portat la mascota de Nintendo. Vull parlar d'una curiositat sobre la seva indumentària habitual, la que veiem en aquesta imatge i que és la que associem al personatge des de sempre.

O no? Perquè aquesta icònica combinació de samarreta (o camisa, o calçotets llargs, no se sap) vermella i granota -o pantaló de peto- blava, amb gorra vermella, no sempre ha estat així.

A la primera aparició del personatge, al Donkey Kong (1981), on es deia Jumpman i era fuster, els colors estaven invertits. Per tant, originalment anava amb granota vermella sobre samarreta -o camisa, o calçotets- blava.

És un detall que fàcilment passa desapercebut, i jo mateix no me n'havia adonat fins que a l'esmentat Super Mario Odyssey vaig aconseguir l'uniforme anomenat "clàssic", i tot i així no acabava de veure quina era la diferència respecte al normal. Al principi pensava que el teixit, el denim, era diferent. Però després vaig caure en què els colors estaven invertits respecte al que estava acostumat a veure i vaig fer una mica de recerca.

A la descripció de la roba se'ns diu que a en Donkey Kong no li agrada gaire, i efectivament la pista era aquesta: al primer joc d'ambdós personatges els colors eren així, vermell per al pantaló de peto i blau per a la peça de sota, sigui el que sigui.

El mateix passava al Donkey Kong Jr. (1982), en què en Mario era el dolent i se situava a la part superior de la pantalla. La gorra, per altra banda, sempre ha estat vermella. Sempre? No, sempre no.

Al Mario Bros. (1983), primera aparició d'en Luigi i tots dos ja lampistes, veiem com en Mario duu la roba amb els colors actuals... però la gorra, en canvi, és blava en aquesta ocasió.

Així com al Donkey Kong sembla que el seu creador, en Shigeru Miyamoto, afirma que va triar la granota vermella perquè destaqués més sobre el fons -a més de donar-li la gorra i el bigoti perquè per les limitacions tècniques de l'època no s'haurien vist ni la boca ni els moviments dels cabells correctament-, no sé per què es va decidir que al Mario Bros. la cosa havia canviat, però encara més curiós em sembla que la gorra passés de ser vermella a blava, quan a més es veu pitjor.

És possible que, com que al Donkey Kong el pantaló feia joc amb la gorra, es decidís que aquí també havia de ser així, però llavors la pregunta és: per què al Mario Bros. va passar a dur un pantaló de peto blau, si el fons també era negre com al primer joc on va sortir?

La primera aparició de la roba d'en Mario tal com es va estandarditzar després es produïa el 1984, però veurem que va ser un tímid intent.

Era a les pantalles de bonificació del Pinball de la NES (que va arribar als Estats Units el 1985, i a Europa el 1986), on en Mario sortia ja amb la granota blava i gorra i samarreta (o el que sigui) de color vermell.

Curiosament, a la portada -en què es mostrava la imatge de les pantalles de bonus per una qüestió de màrqueting, encara que no representés en absolut el concepte de pinball- els colors són els del Mario Bros., és a dir els definitius però amb la gorra blava.

Però l'error ve dels Estats Units, on hi havia l'única versió en què en Mario sortia a la portada, cosa que no passava al Japó ni a Europa. 

I arribem al Super Mario Bros. (1985), el títol més conegut del personatge i una autèntica revolució, tant pel canvi que suposava en comparació amb l'estil de joc en què l'havíem vist fins llavors com per a la història dels videojocs en si.

Si ens hi fixem, i l'amiibo pixelat d'en Mario que va sortir el 2015 ens ho recorda en la seva variant "colors clàssics", torna a dur la granota vermella, però aquest cop la peça de sota i els cabells -bigoti inclòs- són de color marró, sens dubte perquè el blau quedava descartat per possibles problemes de contrast amb el cel, encara que fos d'un altre to.

Resulta, però, que a la portada japonesa -a l'occidental porta l'uniforme de Mario de Foc- va amb els colors originals, però amb guants, tot i que no surten al joc.

Això continuaria sent així al Super Mario Bros. 2 original, el japonès, el de 1986, però el primer joc de plataformes on veuríem de manera definitiva la combinació que coneixem i estimem seria al Super Mario Bros. 2 que ens va arribar als occidentals el 1988.

Que ja té nassos que hagués de ser en aquell Mario impostor, en aquell Yume Kôjô: Doki Doki Panic amb els sprites canviats i que després sortiria al Japó com a Super Mario USA, on s'establís de manera definitiva.

Fem un parèntesi amb els dos Super Mario Land de la Game Boy, perquè la paleta de colors de la consola era molt més limitada -naturalment- i es van triar altres opcions, tot i que val a dir que al Super Mario Land (1989) s'intueix que torna a portar el pantaló de peto vermell, cosa que veurem si el posem en una Game Boy Color o a l'accessori Super Game Boy. Pel que fa a la seva seqüela, de 1992, s'optaria per una combinació diferent, amb granota blava i la resta de peces blanques.

La del nostre Super Mario Bros. 2 seria la indumentària definitiva, doncs, sense comptar els guants, perquè al material promocional i a les portades dels jocs -també als spin-offs- hi sortien des del principi, des del Donkey Kong, però després vèiem el personatge amb les mans nues.

No seria fins al Super Mario World (1990), a la Super Nintendo, que apareixeria amb els guants posats dins d'un joc, encara que en aquell cas la granota fos d'un color blau clar poc habitual.

També podem distingir-hi una mica el cercle blanc de la gorra on se suposa que hi ha la inicial del seu nom, que ja havia sortit en diverses ocasions des de la portada japonesa del Super Mario Bros., però no es veia mai dins dels jocs.

Doncs bé, s'havia pogut veure aquell cercle -no pas la lletra ema- per primer cop al joc per al Famicom Disk System I Am a Teacher: Super Mario Sweater, de 1986 i exclusivament japonès. És de color carn, però, com els suposats guants que ja hi portava. Naturalment, es tractava de crear contrast amb el fons blanc.

On es podria llegir per primera vegada la inicial d'en Mario -i la d'en Luigi- a la gorra, sobre cercle blanc, seria a l'infame Hotel Mario (1994) de la CD-i de Philips, encara que això és una mica trampós perquè els seus gràfics, per més horribles que fossin, eren dibuixos animats.

Sense ser dibuixos animats, tenim de 1993 l'aparició no completa a la pantalla de títol del Mario & Wario, joc de trencaclosques per a la Super Nintendo, i tot i que el joc es desenvolupava amb en Mario amb una galleda al cap, podem suposar que igualment no se li hauria vist, perquè a l'era de la 16 bits de la Gran N es feien servir sprites normalment reciclats del Super Mario World i no es va arribar a poder llegir l'ema a la gorra d'en Mario fora de pantalles de títol...

...Fins al Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars, de 1996. Es veia d'aquella manera i gràcies a uns gràfics prerenderitzats que feien els sprites pseudotridimensionals. Ara sí, era la versió totalment definitiva, amb tots els elements, però era el mateix any en què sortiria el Super Mario 64 a la Nintendo 64, en què per fi es va poder veure de manera clara la inicial d'en Mario a la seva gorra, i tot plegat amb els colors que es quedarien com a estàndard.

El que dona de si un detallet tan petit com el color de la roba d'un personatge de la història dels videojocs, oi? Però no deixa de ser una curiositat de disseny que forma part de la biografia d'aquell fuster reconvertit en lampista que ens ha donat tantes alegries durant gairebé 37 anys.

Tots els bolets d'en Mario

Tothom sap que als videojocs d'en Mario surten bolets. I sabem que, com a mínim, hi ha els que permeten créixer físicament i els que proporcionen vides extra, però n'hi ha molts més, que s'han vist en els 28 anys que han passat des del primer cop que se'n va fer ús, al Super Mario Bros., i que ara repassarem, tal com fa temps vam veure els diferents objectes que permetien al lampista italoamericà més famós dels videojocs volar.

Encara que aquest és l'aspecte oficial actual del xampinyó (tot i que de xampinyó en té més aviat poques coses i és una traducció del més genèric "mushroom" de l'anglès, que fan servir per a tota mena de bolets), el bolet va debutar, com dèiem, al Super Mario Bros., que va sortir per a la Nintendo (NES) el 1985 i no s'assemblava gens a l'actual.



Hem vist la seva primera aparició, un trosset d'història dels videojocs, però en aquell títol també es va estrenar el bolet verd, el que ens donava una vida extra. Una variant d'aquest, a la sèrie Mario & Luigi, permet ressuscitar el germà que hagi caigut en combat i tornar amb la barra de salut plena.



Al Super Mario Bros. 2 (l'autèntic, el japonès, que era molt més semblant al primer joc però molt més difícil), el bolet tenia ulls per primera vegada. Allò passava el 1986 i en aquell títol també hi apareixia el bolet verinós, que es podia veure igualment al remake del Super Mario All-Stars per a la Super Nintendo, anomenat Super Mario Bros.: The Lost Levels.

Aquí el tenim amb uns colors lleugerament diferents del bolet normal o bo, un dels molts paranys d'aquell difícil videojoc. Al remake de la Super Nintendo, en canvi, el van redissenyar dràsticament i era molt més fàcil adonar-se del perill.

Aquesta és més o menys la seva aparença definitiva i oficial, de color lila i amb una calavera al que seria el "front". En tocar-lo ens tornem petits si érem grans, i si som petits morim. Si mentre ens persegueix en trobem un de bo desapareixerà. Curiosament, al Super Mario Bros. Deluxe de la Gameboy Color també el van fer aparèixer, malgrat que era un remake del primer Super Mario Bros.

Al Super Mario Kart (1992) tornava a sortir, tot i que amb un aspecte de bolet normal, i era un objecte que podien fer servir en Toad i la Princesa quan els controlava la màquina. En tocar-lo ens fèiem petits i més lents, però si en tocàvem un altre en aquest estat recuperàvem les condicions normals.



Després de passar pels Mario Kart de recreatives, el Donkey Kong de la Gameboy, alguns títols de la saga Mario Party, alguns altres dels Mario & Luigi, dos dels Smash Bros. o dos Paper Mario, entre altres, el bolet verinós tornava a un plataformes per primer cop des del Super Mario Bros. 2 gràcies al Super Mario 3D Land (2011), com es veu al vídeo. 

El normal apareix en pràcticament tots els videojocs d'en Mario, de vegades fent una funció purament decorativa, d'altres proporcionant turbos temporals (als esmentats Mario Kart), però de vegades no l'hem vist, com ara al Super Mario 64, on el protagonista no té mida gran ni petita. En canvi, al remake per a la Nintendo DS, el Super Mario 64 DS, sí que sortia, però feia els personatges gegants, tal com ho fa el Megabolet.



Tot i que va debutar al Mario Party 4, el 2002, el Megabolet és conegut sobretot per la seva presència (i el seu aspecte) al New Super Mario Bros. de la Nintendo DS i el New Super Mario Bros. 2 de la Nintendo 3DS. També surt al Mario Kart Wii, al Mario & Luigi: Bowser's Inside Story i al Mario & Sonic at the Olympic Winter Games.



Això que acabeu de veure (si heu tingut la paciència d'aguantar amb prou feines 20 segons de res) és el Minibolet, que també va debutar el 2002 al Mario Party 4, però que a banda d'aquest joc i el Mario Pinball Land del mateix any, dos jocs on era de color rosa, té un especial protagonisme a la saga New Super Mario Bros., ja que hi ha aparegut en totes les entregues, la més recent el New Super Mario Bros. U (Wii U, 2012) i la primera la que acabem de veure, la de la Nintendo DS, el 2006.

Aquí és de color lila i el seu efecte és fer en Mario (o en Luigi) diminut, però no és pas un problema, sinó que permet accedir a canyeries i altres llocs que d'una altra manera serien inabastables. Al New Super Mario Bros. U, a més, permet córrer en vertical, tal com passava amb el bloc triangular del Super Mario World. Aquest bolet surt també a la versió DS del Mario & Sonic at the Olympic Winter Games i al Mario Sports Mix de la Wii, també amb l'efecte d'empetitir els personatges.

Tornant al bolet normal (o superbolet), que per molt normal que sigui podem veure que dóna molt de joc, abans del seu aspecte actual i després del que es va poder veure a l'inici de la seva història en va tenir un altre durant força temps. És el del Super Mario Bros. 3 (1988), per a la NES, i és el que també es faria servir al Super Mario World i substituiria el clàssic dins els remakes del Super Mario All-Stars.



El 1989 en Mario debutava en el seu propi videojoc al Super Mario Land de la Gameboy, i allà hi havia coses que es creia que tècnicament no es podien fer (el Super Mario Land 2 demostraria que sí) i el resultat era un títol molt divertit però també molt simple gràficament parlant. Doncs bé, el bolet allà és com l'hem vist al vídeo: sembla ben bé un xampinyó real.

Aquest bolet, que ens permet créixer en la majoria de videojocs de la franquícia, és el més conegut, estès i utilitzat, però hem de continuar el repàs perquè n'hi ha alguns que encara no hem vist, com ara el bolet daurat.



La seva primera aparició es va produir el 1996 al Mario Kart 64, on proporcionava tots els turbos que volguéssim durant un temps limitat, i des de llavors ha estat un dels objectes més útils d'aquesta saga, però també s'ha pogut veure als Mario & Luigi i als Mario Party, amb efectes diferents segons l'entrega. L'últim cop que l'hem vist, però, ha estat al New Super Mario Bros. 2 (2012), a la modalitat de la Febre de l'Or.  

Igual que al Super Mario 64, a la també obra mestra Super Mario Galaxy (2007) de la Wii en Mario sempre té la mateixa mida, per tant no hi surt el superbolet o bolet normal, però ho compensa (i amb escreix) amb la presentació d'una pila de bolets nous que tenen efectes d'allò més curiosos.

Aquest de la imatge és el bolet de la vida (podríem anomenar-lo així per tal de diferenciar-lo del verd), que fa que la nostra energia passi de 3 a 6 caselles, molt útil si ens hem d'enfrontar a segons quins enemics. Al Super Mario Galaxy 2 (2010) tornaria, però aquest cop ens donaria una vida extra si abans ja n'havíem agafat un altre. Mireu el següent vídeo a partir del minut 4:18 aproximadament:



És el bolet abella, que permet a en Mario disfressar-se d'abella i volar, per un temps molt limitat (quan toqui terra recuperarà l'energia) i evitant l'aigua, que li faria perdre aquesta habilitat. Al Super Mario Galaxy 2 també es podia fer. Al següent vídeo, a partir del minut 0:45, més o menys:



El bolet fantasma fa que el protagonista agafi la forma del famós Boo, de manera que podrà travessar objectes sòlids. Tornarà a l'estat normal si el toca un raig de llum o altres fantasmes que se li acostaran mentre estigui en aquest estat fantasmagòric. No el trobarem en gaires llocs, però al Super Mario Galaxy 2 encara menys, ja que només hi surt en una pantalla.



A partir del minut 0:30 d'aquest vídeo coneixíem el bolet molla, que proporciona l'habilitat de saltar molt amunt, però no és fàcil controlar-la i de vegades ens pot fer perdre una mica la paciència. Al Super Mario Galaxy 2, com passava amb el bolet fantasma, només es pot trobar en una pantalla. Si sou tan amables, aneu al minut 2:55 del vídeo que veureu a continuació:



És el bolet helicòpter, estrenat al New Super Mario Bros. Wii (2009) i vist també al New Super Mario Bros. U, encara que al Super Mario 3D Land hi ha un bloc que té exactament el mateix efecte.

Aquí acabaríem amb el repàs d'aquest element que al llarg dels anys ha donat tant de si, una bona pila de bolets diferents que han ajudat en Mario a dur a terme la seva gairebé impossible tasca videojoc rere videojoc i que volia recollir en una entrada per tal de recordar-los i, en alguns casos, donar-los a conèixer.

Videojocs animats: Super Mario

Des que vaig inaugurar aquesta secció de dibuixos animats basats en videojocs, he volgut evitar els casos més obvis, els més coneguts, i he estat parlant d'altres que en aquest sentit eren més interessants, però és clar, els previsibles també havien de tenir una entrada, com és el cas dels dibuixos animats de la franquícia Super Mario, que verem avui.

Els primers dibuixos que va protagonitzar la parella més famosa del món de la lampisteria videojoquística van ser The Super Mario Bros. Super Show!, emesos per primera vegada de setembre a desembre de 1989. A l'estat espanyol es va arribar a emetre, segons la Wikipedia, a Canal+ i, el 2012, al canal també de pagament KidsCo.

El programa, que va tenir 65 episodis, consistia en una primera part amb actors reals i amb to de sitcom que donava pas als dibuixos animats i finalment s'acabava amb un segment més de sitcom.



Així va començar aquell primer episodi de la primera producció animada (i en part live action) dels germans Mario, que girava al voltant dels jocs Super Mario Bros. i Super Mario Bros. 2 (versió occidental, no pas l'autèntica). Però això passava de dilluns a dijous, perquè els divendres els dibuixos eren uns altres, encara que també de Nintendo:



En aquest vídeo on hem pogut veure, també, la introducció, queda clar que els dibuixos animats en qüestió eren els de The Legend of Zelda, dels quals ja vaig parlar en el seu moment. Però The Super Mario Bros. Super Show! no va ser la primera adaptació animada de l'Univers Mario:



El 1986, i només al Japó, es va llançar la pel·lícula de 60 minuts Super Mario Bros: Peach-hime kyûshutsu daisakusen, que a més va ser la primera pel·lícula de la història que es basava en un videojoc.



Saltem endavant i anem al 1990, any en què es va emetre per primera vegada als Estats Units la sèrie The Adventures of Super Mario Bros. 3, que recollia el testimoni de la sèrie anterior i es basava en el següent títol numerat de la saga.

Formava part del programa Captain N: The Game Master, però en aquest cas no hi havia parts d'imatge real, i va durar 26 episodis que es van poder veure a l'estat espanyol a La 2 i el 2010 a KidsCo.



En aquell mateix programa contenidor es va estrenar el 1991 la continuació de la història, Super Mario World (recordem que també coneguda com a Super Mario Bros. 4, almenys al Japó), però com que van cancel·lar Captain N: The Game Master, aquella sèrie es va quedar en només 13 episodis, que també es van poder veure a l'estat espanyol a La 2 i després KidsCo.

Els jocs més venuts de la Super Nintendo

Ja heu vist en anteriors entregues d'aquesta secció que no he anat repassant els títols més venuts de les consoles de manera cronològica, i si l'últim cop parlàvem dels de la Nintendo 64 avui toca fer un salt generacional enrere i veure quin va ser el Top 5 de la seva predecessora, la Super Nintendo. 

No us sorprendrà saber que el número 1 va ser un dels seus títols de llançament, el Super Mario World, de 1990, que va aconseguir superar els 20 milions de cartutxos venuts. Sí, principalment perquè venia amb el pack més comprat de la consola, però encara que no hagués estat així es tracta d'un imprescindible. 

En segon lloc tenim el Donkey Kong Country, de 1994, el primer títol de plataformes protagonitzat pel simi més famós de la història dels videojocs, que va meravellar en el seu moment no només per la seva qualitat com a joc d'aquest gènere, sinó pels seus gràfics pre-renderitzats en 3D, un dels primers jocs en tenir-ne. Va vendre uns 9 milions de còpies.

A la tercera posició i amb 8 milions hi ha el Super Mario Kart, de 1992, la primera entrega de la meva saga preferida, amb una fórmula imitada en moltíssims jocs posteriors i superada per les revisions que la mateixa Nintendo en va fer per a les seves següents consoles, però encara ara divertidíssim.

El quart més venut, amb 6,3 milions, va ser l'Street Fighter II: The World Warrior, de 1992, que ens feia caure la bava perquè era la primera versió domèstica del llegendari joc, i també feia morir d'enveja a tots aquells que teníem la Mega Drive i no la Super Nintendo. Tot i així aquest greuge comparatiu va acabar al cap de poc amb l'entrega millorada de la Mega Drive. Jugar-hi ara fa mal, perquè és lentíssim comparat amb les posteriors entregues.

I acabem amb el The Legend of Zelda: A Link to the Past, que va vendre 4,61 milions de cartutxos, sempre segons la Wikipedia, des que va sortir el 1991. Aquest no l'he provat pas, no és gens barat al mercat de segona mà i jo el vull complet, però diuen que podria ser el millor de tota la saga.

Queden fora, per no gaire, el Donkey Kong Country 2: Diddy's Kong Quest, l'Street Fighter II Turbo, l'Star Fox i el Super Mario World 2: Yoshi's Island. 

 

Especial Super Mario volador

Entre els diversos poders que hem vist que tenia en Mario, sempre gràcies a diversos objectes que s'ha anat trobant al llarg dels seus més de 30 anys d'història, n'hi ha hagut uns quants que li han permès volar o planejar, i avui els veurem per tal de repassar la història del Super Mario volador.

Lamentablement ha de ser en un vídeo comentat, però aquí el veiem volar per primer cop, al Super Mario Bros. 3 (NES, 1988), amb la cua i les orelles d'ós rentador, tanuki en japonès, que aconseguíem agafant una fulla. Molt de tant en tant trobem també una disfressa completa d'ós rentador, que ens dóna encara més poder. Per tal de volar s'ha d'agafar impuls i llavors saltar i anar prement el botó de saltar, però si no agafem embranzida simplement podrem planejar una mica. A partir de llavors cada joc on el lampista italoamericà podia volar permetia fer-ho d'una manera diferent.

Al Super Mario World (Super Nintendo, 1990), com ens expliquen en aquest vídeo, la tècnica és una mica diferent, i també l'objecte que necessitem per tal de fer-ho, que en aquest cas és una capa groga. Mireu el següent vídeo al minut 6.45 aproximadament:

És del Super Mario Land 2 (Gameboy, 1992), on podíem volar després d'agafar una pastanaga que ens feia sortir orelles de conill, amb les que en aquest cas no es pot volar exactament, sinó planejar.

El 1996 arribava el revolucionari Super Mario 64 a la Nintendo 64, que tenia pantalles on volàvem amb una gorra alada.

Al Super Mario Sunshine (Gamecube, 2002) el nostre heroi va pel món amb un aparell que pot fer diverses coses amb l'aigua, i una d'elles és aquesta capacitat de mantenir-se a l'aire gràcies a la pressió amb què expulsa el líquid. Aneu al minut 4.20 del següent vídeo:

És del Super Mario Galaxy (Wii, 2007), on un bolet amb els colors d'una abella ens transforma en el Mario-abella i ens permet volar durant poc temps, però és molt útil i, de fet, normalment imprescindible a les pantalles on apareix. Tornaria al Super Mario Galaxy 2 (Wii, 2010), però no en poso cap vídeo perquè no aporta res. Aquest seria el primer retorn d'un objecte que permet volar a la història d'en Mario, però n'hi ha més i ara els veurem:



Són imatges del New Super Mario Bros. Wii (Wii, 2009), on hi ha aquests blocs amb hèlix que ens permeten volar si agitem el Wiimote. Doncs bé, ara és quan parlem del segon retorn d'un "sistema de vol", perquè torna a aparèixer aquí:



Al Super Mario 3D Land (Nintendo 3DS, 2011), que també seria l'escenari d'un altre retorn, i com que passa al mateix joc podem dir que també és un segon retorn, però que fa un total de 3 objectes relacionats amb el vol que surten en més d'un joc de la saga.

És l'estimada disfressa d'ós rentador (sencera), i la seva útil cua també la recupera el Mario Kart 7. No és només un dels homenatges que el joc fa a tota la història del seu protagonista, sinó també un utilíssim objecte amb què ja no podem volar del tot, però sí planejar en moments en què agrairem poder-ho fer. De fet, és l'objecte més útil de tot el joc i no ens farà mai nosa.

Aquesta és doncs la història del Mario volador (o planejador), una habilitat molt útil que ens permet superar distàncies que no podríem superar només agafant embranzida i saltant, o mantenir-nos a l'aire més estona per tal de poder evitar atacs.

Edito uns dies després: Nintendo ha anunciat de cara a l'estiu el New Super Mario Bros. 2 per a la Nintendo 3DS, que recupera la cua i permet a en Mario volar, però aquest cop sense la disfressa, és a dir com al Super Mario Bros. 3.

Especial melodies dels Super Mario

Avui aprofito una idea que vaig tenir l'altre dia (després en parlaré) i que em va recordar una entrada de fa molt temps, una sobre melodies inoblidables, d'aquelles que s'enganxen i acabo xiulant sense adonar-me'n. Aquell cop eren melodies en general de la història dels videojocs, però avui la protagonista és la banda sonora dels jocs d'en Mario, almenys les dels títols que jo he provat i les melodies que se m'han quedat. 

La del Super Mario Bros., que coneix tothom i que no necessita anar acompanyada d'imatges per a ser reconeguda. Aquesta vegada no compararé les cançons amb versions diferents, remixos ni coses així, sinó que les repassaré tal com són i us demanaré que, sisplau, almenys escolteu els 30 primers segons de cadascuna. 

Del mateix joc tenim la que es podia sentir a les pantalles que tenien lloc sota terra, que també ha passat a la història dels videojocs. I deixem momentàniament la NES per anar a veure què fa la seva germana petita, la portàtil Gameboy:

La del Super Mario Land és també una d'aquelles cançons que s'enganxen i que podem xiular (almenys jo sí que puc) durant molta estona. El mateix passa amb la de la seva seqüela:

El Super Mario Land 2: 6 Golden Coins també és un títol imprescindible per als amants d'en Mario i dels videojocs en general, no em cansaré de dir-ho. Tornem a la NES:

Una altra que s'enganxa com una mala cosa, la del Super Mario Bros. 3, per a molta gent el millor títol de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo. I ara fem un pas endavant en l'evolució de la Gran N i ens plantem a la Super Nintendo:

El Super Mario World, un altre dels grans, que tenia una música catchy, com diuen els americans. Però l'Univers Mario no està fet només de plataformes, també tenim melodies enganxoses en títols com aquest:

El Dr. Mario, que està disponible per a la Gameboy, la NES i la SNES, tenia a la seva banda sonora aquesta ballable melodia. Tampoc no són de plataformes els Mario Kart, però tenen moltes melodies inoblidables, entre les quals aquesta, la meva preferida:

Pertany al Super Mario Kart, de la Super Nintendo, i és el tema del circuit Koopa Beach. De 1996 i tornant a les plataformes ens arriba aquesta altra cançó:

El tema principal del Super Mario 64, que es va repetint amb variacions durant tot el joc. Un altre que també és de plataformes és aquest:

El Super Mario Galaxy, de la Wii, té moltes pantalles i músiques, però la que més sentim és la de l'Observatori que ens fa de menú i mapa del literal univers del joc. També m'he trobat a mi mateix xiulant-la més d'un cop, i acabarem amb la més recent, la d'una de les meves darreres adquisicions:

La cançó del Super Mario 3D Land, de la Nintendo 3DS, no em podeu negar que és de les que s'enganxen. I d'on ha vingut tot això? Doncs va ser una altra blocaire, que duu It's not a phase, qui em va passar un espectacular vídeo de 18 minuts i escaig amb un repàs a la música dels 30 primers anys d'existència del lampista italoamericà:

És una composició, un megamix fet per fans, un homenatge dels que posen la pell de gallina, els pèls de punta i el nus a la gola. Impressionant. Si no ho heu fet ara, quan tingueu temps escolteu-la sencera. 

El personatge: els Hammer Brothers

Feia moltíssim que no tocava aquesta secció, però l'entrada d'avui me l'han inspirat els recents intents de passar-me el Super Mario Bros. I és que no tenen per què protagonitzar-la els protagonistes dels jocs, sinó que també ho poden fer alguns personatges concrets i inoblidables. Els d'avui no els oblidaré, però no precisament per un bon motiu, sinó perquè em tenen fins als nassos. Són els Germans Martell o Hammer Brothers.

Aquests petits fills de sa mare, que són no sé quants germans, van fer la seva primera aparició el 1985 a l'esmentat joc d'en Mario, i tenen el seu moment de glòria a la pantalla 8-3, la penúltima i la que es considera la més difícil, d'aquest llegendari videojoc. Per tal d'il·lustrar el que estic dient poso un vídeo que inclou efectes especials que afegeixen dramatisme al tema:



No és la primera pantalla on surten, però trobar-se'n un o dos en pantalles anteriors no és excessivament problemàtic. Aquí n'hi ha un fotimer, i a més passa el següent: com que aquest joc no té continues, el meu intent de passar-me'l fent totes les pantalles el vaig donar per satisfet després d'esforçar-m'hi molt i fracassar, perquè no és una tasca gens fàcil. Per molt bé que coneguis el SMB els últims dos mons són complicadets. I, com deia, no hi ha continues. Per tant, des de llavors hi jugo fent servir les warp zones per tal de plantar-me al món 8 el més aviat possible.

Però durant el procés passa que arribes sí o sí amb el Mario petit a la pantalla 8-1 (la warp zone de la pantalla 4-2 que duu al món 8 només es pot trobar amb el Mario petit), i com que tampoc no és gens fàcil el més normal és arribar a la 8-3 en el mateix estat. Està bé, hi ha un bolet per allà, però la dificultat de la pantalla va més enllà del tema dels Germans Martell, i a més és freqüent perdre el poder que proporciona abans de trobar-te amb el primer d'ells. En resum: fer aquesta pantalla amb el poder de llançar boles de foc marca moltíssim la diferència. I arribar-hi a través de les warp zones fa impossible aquesta fita.

Que bufó... hi és en versió peluix i tot... Doncs no! De bufó, res. És un malparit. Ell i tots els seus germans. Perquè els enemics del Super Mario Bros. i en general de tots els Super Mario són relativament fàcils de vèncer. Sovint és facilíssim el senzill fet d'ignorar-los i continuar endavant. Però aquests, no. Són indiscutiblement els més complicats de vèncer de tot el SMB, comptant-hi també els enemics finals, que a sobre també es poden guanyar saltant-los per sobre i tocant la destral que fa caure el pont.

A partir del Super Mario Bros. 3 (i en aquest ens els trobem al mapa) van tornar a aparèixer en diversos jocs de la franquícia, però se'ls sumarien versions encara més difícils: hi havia els Boomerang Bros. (SMB 3, New Super Mario Bros. per a la DS i la Wii i Super Mario Galaxy 2), els Amazing Flyin' Hammer Bros. (Super Mario World), els Ice Bros. (al New Super Mario Bros. Wii), els Fire Bros. (al SMB 3 i al New Super Mario Bros., tant per a la DS com per a la Wii) o els Sledge Bros. (als mateixos jocs que els Fire Bros.). Curiosament, als New Super Mario Bros. es diuen Sumo Bros., però ja existien uns Sumo Bros. al Super Mario World, que eren diferents i llançaven llamps. De fet, els Hammer Bros. normals no sortien al joc de la Super Nintendo.



Aquí vèiem un dels Amazing Flyin' Hammer Bros. Calia complicar uns enemics prou difícils per si mateixos? Es veu que sí. I espereu, perquè l'altre dia vaig parlar de l'autèntic Super Mario Bros. 2, el que aquí ens va arribar com a Super Mario Bros.: The Lost Levels, i vaig dir que era un dels jocs més difícils que hi ha. La intenció de Nintendo era fer un Super Mario Bros. més difícil per a aquells que ja no el consideraven un repte, i sí, els Hammer Bros. hi tornen a aparèixer, i aquesta vegada amb més freqüència. Només per això ja em crec que és un joc tan complicat com diuen.



Aquí els tenim al Mario Strikers Charged Football, de la Wii, com a mostra de les moltes altres aparicions en què els podem veure, ja fora dels jocs de plataformes, i és que malparits o no formen part de l'Univers Mario i els anem veient en tota mena de títols protagonitzats per en Mario i companyia, i també a les sèries d'animació que hi ha sobre aquest univers. De vegades ens ajuden o són simples espectadors o assistents, i els veiem per exemple al Super Smash Bros. Brawl (on són assistents, mentre que als dos primers Smash Bros. només hi sortien de fons), o al Mario Kart Wii, i en general als Mario Party, als Paper Mario, en els d'esports o en els RPG. Es mereix una menció especial la seva important presència al plataformes de la Nintendo DS Super Princess Peach, on són molt freqüents i presenten noves variants: els Calm Hammer Bros. i els Calm Amazing Flyin' Bros., que són com els que no tenen el "calm" al nom però que dormen i si no els fas res et deixen en pau. Igual que els Hammer Bros. normals, tenen com a líder l'Army Hammer Bro, que seria la tercera nova espècie que presenta aquest joc.

El problema d'aquests personatges, almenys en el cas que conec millor, que és el dels Hammer Bros. en la seva versió més pura, la protagonista d'avui, és que són difícils de preveure. No tenen un comportament totalment automàtic, i els martells que llancen poden arribar a omplir la pantalla. Evidentment, si et toquen et maten, i si els saltes al damunt i estan preparant un martell també has begut oli. En fi, un autèntic maldecap. Precisament el fet que no siguin considerats enemics de final de pantalla o de joc és el que els fa tan perillosos, perquè es repeteixen i et poden fer consumir un munt de vides, cosa especialment greu al primer Super Mario Bros., on com he dit abans no hi ha continues.

 

Els primers jocs de la Super Nintendo

L'altre dia estava pensant que, ja que sovint parlo dels últims jocs que van sortir per a diverses consoles, estaria bé parlar també de les que van acompanyar el seu llançament. I és això el que començaré a fer avui, que inauguro la secció Els primers amb la 16 bits de Nintendo, la popular El Cervell de la Bèstia, la Super Nintendo. 

Per als més despistats (i ho haurien d'estar molt), aquest és el Super Mario World, que al Japó (i al principi) tenia el "cognom" de Super Mario Bros. 4. Una fita a la història dels videojocs, un plataformes excel·lent que encara es deixa jugar i que mai no quedarà obsolet. Les seves melodies ens transporten a principis dels 90, que és quan va aparèixer. Acompanyava la consola al seu llançament japonès (21 de novembre de 1990) i també a l'americà (23 d'agost de 1991). Un altre joc que va sortir aquest dia va ser un altre clàssic de la SNES:

L'F-Zero, que ha tingut seqüeles per a Nintendo 64, Gamecube i Gameboy Advance, ha estat superat en tots els sentits per diversos jocs de velocitat, però continua als nostres cors (de fet, jo de tant en tant hi faig una partida, i això que el tinc des de fa poc) i no ha perdut la seva gràcia ni per un moment. Doncs bé, aquests dos van sortir amb la SNES als mercats japonès i americà, però com que el ianqui va ser un llançament posterior, s'hi va sumar aquest títol:

El Pilotwings, un cartutx d'aviació al que mai no he tingut el plaer de jugar, però que sempre m'ha cridat l'atenció. També va tenir una seqüela, el Pilotwings 64, naturalment per a la Nintendo 64, i aquest 2011 arribarà per a la Nintendo 3DS. I nosaltres, els europeus, que normalment som l'últim dels tres grans mercats en rebre les coses, vam estrenar Super Nintendo l'11 d'abril de 1992. Als jocs ja esmentats (llevat de l'F-Zero, que sortia al juny) s'hi sumaven els següents:

El Super Tennis, un clàssic. No hi he jugat mai, però m'agraden molt els videojocs d'aquest esport, tot i que no en miro mai els partits per televisió, i encara menys en estadis de debò. La cosa continuaria anant de Supers, a Europa, perquè un altre que va sortir alhora que la consola va ser el modest Super Soccer:

Sobta la perspectiva visual d'aquest joc, però ja l'havíem vist, per exemple, al World Cup Italia '90, un joc mític on els hi hagi. El següent "Super" ja són figues d'un altre paner, i per això el poso malgrat que també va sortir un mes i escaig després que la consola, el 4 de juny, igual que l'F-Zero. És un dels grans: el Super R-Type:

I un dels que més desitjo de la Super Nintendo, per cert. El tinc per a la Gameboy i per a la Master System, però no pas per a la 16 bits de Nintendo. Això ha estat tot, m'ha agradat encetar aquesta nova secció i espero fer-ne més entregues en les properes setmanes.