Cinema: Super Mario Galaxy - La pel·lícula

L'espera s'ha fet llarga, però per fi tenim aquí la seqüela de l'adaptació cinematogràfica animada de les aventures dels germans Mario, i com va passar l'altra vegada, en català, així que no me la podia perdre. De pel·lícules que m'agradaria veure al cine me'n perdo moltes, coses de tenir nens, però això que ja podem anomenar "saga" és un producte per a la canalla i per als que som canalla mentalment, així que era una aposta segura per anar a veure en família aquest 2026.

Anunciada fa mesos, tot creant expectativa i necessitats de compra de videojocs refregits i marxandatge de tota mena, i amb una campanya de màrqueting i productes associats que supera àmpliament la inversió promocional de la primera pel·lícula, ara fa tot just 3 anys, ens ha arribat Super Mario Galaxy: La pel·lícula, novament dirigida per Aaron Horvath i Michael Jelenic, i en el primer cap de setmana, mentre escric aquestes línies i sense que hagi acabat el període esmentat, ja ha començat a generar beneficis.

Encara que el títol pogués suggerir una altra cosa, no és que es tracti de l'adaptació del llegendari videojoc de 2010 la Wii -el refregit que deia, en aquest cas per a la Switch, i dues vegades, moviment polèmic però que amb la febre de la pel·lícula estava més que calculat-, sinó que amb l'excusa argumental del trasllat de les aventures d'en Mario i en Luigi i companyia a l'espai, quin títol millor hi podia haver, fugint de l'habitual i gastat recurs de col·locar números al final del títol? Dit això, no m'estranyaria gens que la futura tercera part es digués Super Mario Odyssey. 

Sí que és veritat, però, que l'aventura 3D d'en Mario a la Switch està prou referenciada en aquesta pel·lícula, ja a la primera escena i amb algun petit però físicament gran detall avançada la trama. I sense voler entrar en spoilers, a diferència de tanta gent que no ha tingut cap problema amb compartir detalls del que s'anava descobrint del film i, en fer-ho, rebentar sorpreses que si les haguéssim vist directament a la sala del cinema ens haurien agradat encara més, el que vull transmetre és que Super Mario Galaxy és, com la primera pel·lícula animada d'en Mario, un festival de referències i picades d'ullet.

Tant és així que hi ha mitjans que no li han donat gaire bona nota, perquè potser sí que sembla que ens llancin tot el que puguin perquè anem somrient sense parar i deixem de banda si la història té sentit i els esdeveniments estan prou explicats, però és que això és un film per a seguidors d'aquests personatges i les seves aventures, s'ha d'entendre com un producte de fan service, i en aquest sentit jo trobo que és una meravella, com ja ho era la primera. Al capdavall, el públic que podria no agafar totes aquestes referències és el més jove, i per la seva naturalesa gaudeix igualment del tipus d'història que se li posa al davant.

Pel que fa l'argument, només diré el que ja se sabia amb el tràiler i el que es pot deduir del títol encara que, com he dit, no sigui una adaptació del joc com a tal: ens presenten l'Estela, la princesa que debutava al títol de 2010, i del conflicte en què es veu involucrada n'arriben notícies al Regne Xampinyó, de manera que la princesa Peach i els germans lampistes s'embarquen en una aventura que els durà a l'espai i a diversos planetes.

Amb aquesta excusa, Illumination ens presenta escenaris bells i farcits de personatges sorgits de múltiples videojocs de la saga principal d'en Mario, les relacionades i fins i tot de Nintendo en general, tot plegat acompanyat per referències musicals, efectes sonors coneguts i gags que fan l'ullet als espectadors de més edat i experiència amb l'Univers Nintendo. Com passava amb la primera, segur que aquesta pel·lícula es beneficiarà de posteriors revisionats per tal de copsar tot allò que en un primer passi se'ns escapa.

També sabem pel tràiler que aquest cop l'enemic principal de la trama és en Bowsy, el fill encara més malvat del derrotat Bowser, que aporta frescor en no reciclar l'enemic clàssic d'en Mario i també, de retop, en facilitar que se'ns mostri una faceta més "humana" de la tortuga monstruosa.

L'amenaça, aquest cop, és d'escala galàctica, però els germans italoamericans ja no són els passerells de la primera entrega i, tot i que de vegades es mostren maldestres i no tenen el nivell de pesquis ni l'agilitat de la princesa Peach, són uns aliats imprescindibles, ara que dominen les acrobàcies i l'ús dels potenciadors, per tal de fer front a l'enemic. 

No és cap sorpresa, tampoc, que en Yoshi és la gran estrella d'aquesta segona pel·lícula, i si no ho sabíeu vol dir que heu estat molt aïllats i aïllades de la campanya de màrqueting que deia, i que no us vau quedar fins després dels crèdits de la primera part, cosa que, en animació i en superherois, hauria de ser religió. També en aquesta segona part.

Com es podia esperar, és un personatge d'allò més simpàtic i bufó, ja ho sabíem de tots els productes en què ens l'hem trobat, i proporciona molts dels moments més divertits del film, amb la seva fam infinita i una llengua capaç d'estirar-se de manera extraordinària i enganxar-se a qualsevol cosa. Un afegit imprescindible tant als videojocs com en el que esperem que sigui una llarga i excel·lent saga cinematogràfica. 

És veritat que Super Mario Galaxy: La pel·lícula és un festival de fan service, ens farem un tip de reconèixer sons, personatges de la saga que passen a saludar, cameos, potenciadors dels videojocs, etc., però trobo que la història no és cap desastre, de cap manera, i fa un bon ús de l'immens imaginari de les aventures d'aquests personatges per construir una trama interessant, divertida i amb un creixement plausible dels seus protagonistes, partint del que ja havíem vist al film de 2023.

 

Ens pot agradar més o menys que la primera, ara per ara jo no em mullo i diré que m'agraden igual totes dues, però el que sí que tinc clar és que si ens va agradar aquella, hem de veure aquesta. I si per alguna raó algú ha començat per aquesta, ja pot córrer a veure l'altra. De moment, per a mi, s'ha tocat el banderí a dalt de tot del pal en tots dos casos.

Anàlisi: Super Mario Odyssey

En veure el títol segurament heu pensat alguna cosa com ara "però on va, aquest, parlant del Super Mario Odyssey el 2025?", i no us faltaria raó del tot, però penseu una cosa: és un blog sobretot de videojocs retro, i aquest joc és de fa gairebé 8 anys, així que compta com a vell, oi?

Fora bromes, la veritat és que ja vaig jugar al joc en el seu dia, com no podia ser d'una altra manera sent l'entrega tridimensional de les aventures del lampista italoamericà per a la Switch, però només havia fet el primer final. 

Em faltava el regne anomenat "La cara més fosca de la lluna", la prova final, el desafiament més dur del joc, un repte habitual des de fa temps a la saga, però abans volia aprofitar l'avinentesa per aconseguir totes les llunes que em faltaven, totes les captures, tots els temes musicals i tots els articles de les botigues, i per això he reprès aquest joc de 2017 el 2025, primer a la Switch i, quan ja la tenia, a la Switch 2. I ara que està acabat al 100%, és hora que en faci l'anàlisi. 

El Super Mario Odyssey sortia per a la Switch, la flamant nova consola de Nintendo de 2017, uns mesos després del llançament de la màquina, concretament el 27 d'octubre, i ens presentava l'original i innovadora idea -és l'única manera de fer un nou Mario d'èxit, i el motiu pel qual no surten cada any ni cada dos- de capturar personatges (amics i enemics) i objectes amb la seva gorra, una de nova, de fet, on s'ha instal·lat l'esperit dels barrets Cappy, cosa que li permet fer servir les seves habilitats o capacitats, segons si estem parlant d'éssers vius o inanimats. 

A més, també serveix per agafar objectes llunyans i fins i tot per rebotar-hi amb un salt en planxa, imprescindible per arribar a segons quins llocs. Per sort per als inútils com jo, no gaire sovint. 

Argumentalment, el joc té com a excusa de l'enèsim rescat de la Princesa Peach -encara lluny de l'empoderada de la pel·lícula de 2023-, amb la qual ara en Bowser es vol casar sense tenir en compte l'opinió de l'hereva del Regne Xampinyó.  

Per això, en Mario li haurà de seguir el rastre tot viatjant, amb la nau Odyssey, que té forma de barret (ja veieu quin és el tema del joc), per diversos regnes en què els desenvolupadors del joc fan gala d'una gran inventiva mentre també ens meravellen amb el seu disseny i, en general, posen el protagonista en ambients a què està acostumat (desert, gel, aigua...), però també molts altres que són nous a la longeva i prolífica saga, alguns de molt curiosos i sorprenents.

A més d'empaitar la seva nèmesi clàssica, en Mario haurà de fer front als organitzadors del casament que l'enemic ha contractat, que són els conills Broodals, i que faran d'enemics finals dels regnes. 

Com ha estat sempre tradició als jocs tridimensionals de la saga principal d'en Mario, hi ha elements col·leccionables, el principal dels quals, en aquest joc, són les llunes de poder, que equivaldrien a les estrelles que hem vist altres cops. 

S'obtenen de diverses maneres, entre les quals derrotant els esmentats Broodals, desenterrant-les, duent a terme algun desafiament de temps, guanyant curses, etc., cosa que dona molta varietat al joc. Després d'aconseguir-les, quan les introduïm a la nau Odyssey l'anem potenciant, la vela se li va ampliant, i ens permet arribar a regnes fins llavors inabastables. 

He dit que eren el principal element col·leccionable del joc, cosa que vol dir que n'hi ha més. Per una banda, tenim les monedes de tota la vida, 10 de les quals les perdrem cada cop que morim, però que quan les acumulem ens permeten comprar a les botigues del joc.

Hi venen, com a element més destacat, roba de tota mena per al nostre protagonista, i val la pena comprar-se-la tota -prepareu-vos per gastar milers de monedes en alguns dels vestits que es van desbloquejant cap al final- perquè en la majoria dels casos són indumentàries que fan referència a tota la història d'en Mario, picades d'ullet tremendes i en alguns casos molt específiques, com per exemple, sense voler fer gaires spoilers, el conjunt que porta al Super Mario Maker, els colors invertits amb què se l'havia vist en algun joc o la roba d'aviador del Super Mario Land. Per cert, en aquesta entrada parlava de diversos dels vestits d'en Mario, si us interessa el tema.

També tenim les monedes regionals, que són de color lila i tenen formes relacionades amb el seu regne. La seva funció, a més de la satisfacció personal d'obtenir totes les que hi ha en cada regne, és gastar-les en els diferents souvenirs amb què decorem l'interior de la nostra nau.

A més, també podem col·leccionar pistes de música -un altre apartat excel·lent del joc- i, ara ja relacionat amb la nova mecànica del joc, hi ha una llista de les possibles captures del Super Mario Odyssey, que no són totes imprescindibles, però si anem a buscar el 100%, com vaig fer jo, us agradarà tenir controlades.

La veritat és que n'hi ha de molt divertides, d'inesperades, d'altres de difícils de controlar... però sobretot són molt variades. Podem capturar alguns enemics, també algun amic, objectes, elements no del tot sòlids... Val a dir que, com a mecànica, és d'allò més innovadora i permet al joc estar a l'altura dels reverenciats Super Mario 64 i Super Mario Galaxy sense res a envejar-los i amb personalitat pròpia.

Per si la missió fos curta -no ho és gaire, ni tan sols si anem per feina i no pretenem aconseguir-ho tot-, un temps després del llançament del joc es va afegir un DLC gratuït en què en Luigi fa d'amfitrió d'un joc de buscar o amagar globus pels diferents escenaris, que és l'apartat online del joc. Personalment, no li vaig fer gaire cas fins que vaig veure que necessitaria desenes de milers de monedes per comprar tota la roba que deia més amunt, i aquest joc dels globus és la millor manera d'aconseguir-ne ràpidament.

El Super Mario Odyssey és una obra mestra que durant desenes d'hores ens fa explorar repetidament els extensos escenaris que el formen, ens hi fa fer coses que ens sortiran millor i d'altres que haurem de repetir moltíssimes vegades, i ens provoca centenars de somriures de satisfacció i nostàlgia amb les enormes possibilitats del sistema de captures, el retrobament amb enemics de tota mena extrets de la història del personatge i els nous que hi coneixem, la presència dels amics de sempre -i també algun retorn com el que veiem a la imatge de sobre d'aquest paràgraf i que en aquest joc té un paper força gran- amb diverses funcions, les seqüències en 2D pixelades -una delícia audiovisual-, les escenes animades o cutscenes, l'humor, els bellíssims i detallats escenaris...

Trigarem a tornar a veure un Mario d'aquestes característiques, de fet ja fa 8 anys que l'esperem, i amb l'equip que el va fer signant el recentíssim Donkey Kong Bananza, el primer plataformes 3D de la Switch 2 fet per la pròpia Nintendo, podem suposar que encara trigarem uns anys més en veure'l. Si el fan tan bé com van fer aquest, per mi que s'hi estiguin tant com calgui.

Història de les videoconsoles: Wii

Aquesta setmana -quan es publica l'entrada- ha fet 10 anys de la sortida al mercat europeu (va ser el 8 de desembre de 2006, el dia 2 al Japó i el 19 de novembre als Estats Units) d'una videoconsola que ens va deixar a tots parats, que va trencar una tendència negativa de la seva companyia i que va revolucionar el món dels videojocs, com ja anunciava el nom en clau pel qual se la coneixia abans de la seva presentació oficial, Revolution.

La Wii naixia com a projecte, diu la història, més o menys quan es llançava al mercat la seva predecessora, la Gamecube, una consola que evidenciava la caiguda de les vendes de Nintendo després de l'èxit de la Super Nintendo i la més tèbia acollida de la Nintendo 64, que no va convèncer el públic ni la crítica malgrat autèntiques obres mestres per culpa del seu format de cartutx en un moment en què la PlayStation triomfava amb el CD en la seva primera incursió al mercat dels videojocs, aixafant pel camí també la Saturn de Sega, amb qui compartia aquest suport. 

Doncs bé, la Gamecube va adoptar el format disc, i sortia el 2001 amb una potència superior a la de la PlayStation 2 (2000), però el "mal" ja estava fet i el poder de la marca PlayStation al sector dels videojocs transcendia els conceptes de potència o pedigrí, de manera que la consola cúbica de Nintendo no va arribar ni als 22 milions d'unitats venudes, tot i així superiors als menys de 14 de la successora de la consola que avui ens ocupa, la Wii U, el fracàs comercial més gran de la companyia sense comptar la Virtual Boy.  

Repassats els antecedents i el context en què apareixia, la proposta de la Wii, un dels màxims impulsors de la qual va ser el desaparegut Satoru Iwata, era des del principi no intentar competir en gràfics -es presentava el 2006 amb una potència equivalent a la de la generació anterior (Dreamcast-PlayStation 2-Gamecube-Xbox)-, sinó oferir una jugabilitat completament diferent, en aquest cas basada en la detecció del moviment d'uns comandaments especials, els Wii Remote o wiimote, similars al comandament a distància d'un televisor i acompanyats sovint per un complement anomenat Nunchuk on hi havia una palanca analògica per al moviment dels personatges, a més d'altres botons.

El resultat va ser un èxit espectacular, un cop de volant en la trajectòria negativa de Nintendo durant els anys anteriors, amb l'única excepció del mercat de les portàtils, on sempre ha dominat -i encara ho fa- amb diferència. La Wii va vendre, mentre es va fabricar, més de 101 milions d'unitats, tot superant la competència molt més potent formada per la Xbox 360 i la PlayStation 3 i situant-se cinquena al rànquing històric, aproximadament un sol milió per darrere de la primera PlayStation, exhaurint-se sovint durant els primers anys, en part també per la mala previsió d'estoc que caracteritza Nintendo quan es tracta de productes d'èxit, com s'ha pogut veure recentment amb la NES Mini. 

Sens dubte, bona part del seu èxit -no sé quin percentatge, però segurament alt- es deu a què va apel·lar al públic que ja fa uns anys que es diu casual, un públic poc acostumat als videojocs que es va sentir atret per aquesta màquina que permetia jugar movent-se, gaudint i rient en família, i que certament va agradar fins i tot a la gent de la tercera edat. 

Aquest va ser un dels factors més importants del seu èxit, però també va ser una arma de doble fil, perquè malgrat que va triomfar també entre una bona part de l'altra mena de públic, el hardcore, per als seus detractors va adquirir una imatge de consola plena de jocs poca-solta i orientada a les iaies. 

Sí que hi va haver famílies en què la consola va començar a acumular pols al cap de pocs mesos i en què la col·lecció de títols dels prestatges de casa, reduïda, estava formada per videojocs mediocres que van sortir per a la Wii només perquè s'havia venut tan bé la consola -fenomen que, recordem, també es va produir amb la PlayStation 2, tot i que als hardcore els costi admetre-ho-, però simplificar-la d'aquesta manera és una tremenda injustícia, perquè també van sortir videojocs molt bons, orientats a públics de tota mena i que val la pena recordar.



Aquí en podem veure una mostra, un llistat de 25 títols escollits pel portal especialitzat en notícies i anàlisis IGN, que podem discutir, tant per l'ordre (el Mario Kart Wii és massa avall!) com pel contingut, però és prou representatiu dels diversos gèneres disponibles, i a més el vídeo es va publicar el 2009, de manera que hi falten coses com el Super Mario Galaxy 2, per posar l'exemple d'un dels imprescindibles de la consola que no hi apareixen, on podríem afegir també el The Legend of Zelda: Skyward Sword.

El catàleg de la Wii, que encara ara no està tancat del tot -ha rebut una versió del Just Dance 2017-, té molts videojocs pensats per al gran públic, és cert, però això no vol dir que uns quants d'ells no siguin títols de gran qualitat intrínseca. Ara bé, potser sí que, com és habitual en la companyia des de l'època post-SNES, el suport de les third parties va ser inferior al de la resta de sistemes i van faltar alguns dels grans jocs multiplataforma, però va tenir igualment grans propostes d'estudis interns com els esmentats dos Super Mario Galaxy, el Mario Kart Wii, el New Super Mario Bros. Wii (amb la possibilitat de jugar-hi 4 persones alhora), els dos The Legend of Zelda, el Super Smash Bros. Brawl, el Metroid Prime 3: Corruption, el Donkey Kong Country Returns, el Kirby's Epic Yarn o el Punch-Out!!, a més de versions adaptades al nou control d'alguns grans èxits de la Gamecube.



I alguns third party molt bons, com la versió Wii del Resident Evil 4, el joc de lluita Tatsunoko vs. Capcom, l'aventura gràfica Zack and Wiki: Quest for Barbaros, el violent Madworld, el Bully: Scholarship Edition i l'Okami -que eren ports de la versió PlayStation 2-, els dos No More Heroes, els títols d'en Sonic que amb més o menys encert Sega va llançar, en exclusiva o no, per a la Wii... I no oblidem que també va tenir versions d'alguns multiplataformes, que encara que no arribessin sempre sí que en va rebre un grapat.

La Wii és una consola amb una col·lecció enorme de videojocs (els més venuts, aquí), i hi podem trobar molta morralla -repeteixo, també passa amb la "Play" 2-, però també 3 o 4 desenes de títols imprescindibles o que almenys valen molt la pena. N'he citat uns quants, però he hagut de parar per no allargar-me tant. Ara podria esmentar també alguns RPG com el Xenoblade Chronicles, el The Last Story o el Pandora's Tower, tots tres força cotitzats actualment.



No vull passar per alt, encara que no l'he fet servir mai -i ara ja és massa tard llevat que hi accedeixi mitjançant la modalitat Wii de la Wii U-, el Wii Shop Channel, l'aposta de Nintendo en el món dels videojocs digitals, que en el cas de la Wii servia sobretot per a descarregar-se, amb punts adquirits amb targetes de prepagament, títols llançats només en aquest format a la secció WiiWare i que permetia als desenvolupadors petits i no tan petits estalviar-se costos de distribució i arribar al món d'aquesta manera teòricament més còmoda però que a molts no ens acaba d'agradar perquè, de fet, sembla que ens donin gat per llebre amb el preu final.

Al llarg de la seva història Nintendo ha fet revisions més petites d'algunes de les seves consoles (la Game Boy Light, per exemple) i també de més grans (cas de la Nintendo 3DS), i si no vaig errat la Wii va ser l'únic sistema de sobretaula de la Gran N que va tenir aquestes revisions pensades per a oferir un preu millor a canvi de reduir prestacions.

Primer va sortir, el 2011, la Wii Family Edition, que és com l'original però s'ha de posar en horitzontal per força i elimina la retrocompatibilitat amb la Gamecube pel que fa a ports per als comandaments. Després, entre 2012 i 2013 i només al Canadà, els Estats Units i Europa, va aparèixer la Wii Mini, vermella i negra (a la foto de més amunt), amb càrrega superior i l'eliminació de diverses coses, com ara connexions per RGB, vídeo compost i S-Video, entrada de targetes SD i Wi-fi, a més del final de la compatibilitat amb jocs de la Gamecube, que a la pràctica ja no era possible amb la Family Edition.

Els Mii són una altra peça del llegat d'aquesta magnífica consola: uns avatars dissenyats pel mateix jugador a imatge tant d'ell mateix com de coneguts que es poden fer servir des del primer moment al Wii Sports, però que també tenen presència en d'altres titols més interessants, com el Mario Kart Wii. El concepte tornaria a la Nintendo 3DS i a la Wii U, i l'agafarien les consoles de la competència, amb els avatars d'Xbox Live i els de PlayStation Home.

Aquestes consoles també van adoptar diferents aproximacions al control per moviment, Xbox 360 amb el fallit Kinect, que permetia controlar personatges amb els moviments del cos sencer i una càmera que els detectava, i el PlayStation Move, més descaradament similar als wiimote de la Wii.

Són mostres, juntament amb l'èxit comercial de la consola, que la Wii devia fer bé unes quantes coses. I va ser en el moment adequat, perquè s'ha intentat repetir amb la Wii U i per un conjunt de circumstàncies Nintendo s'ha estavellat, mentre les noves Xbox One i PlayStation 4 han passat pàgina i han tornat a apostar per mètodes de joc més conservadors.

L'era de la Wii i les seves propostes ja ha passat, però si no se'ns ha espatllat o en podem aconseguir una de molt barata val la pena dedicar anys a un catàleg on tots els gèneres estan ben representats i on, alhora, la màgia de l'univers Nintendo brilla amb intensitat.

M'he acabat el Super Mario Galaxy!

La meva proverbial dispersió no només en els videojocs, sinó en tot el meu entreteniment, fa que completar un joc sigui per a mi una tasca difícil i molt esporàdica, i és per això que les entrades que dedico a parlar de títols que finalitzo apareixen, també, d'una manera tan irregular. 

Avui, però, m'enorgulleixo de dedicar-li un article a un dels millors videojocs no només de la segona generació dels 128 bits, sinó de la història dels videojocs en general.

El Super Mario Galaxy va sortir per a la Wii el 2007, any en què jo encara no tenia la consola (no va ser fins el febrer de l'any següent que me la vaig comprar en un rampell), i encara vaig trigar força temps a adquirir el joc (o fer-me'l regalar).

Malauradament no he dedicat a la Wii tota l'atenció que es mereixia, però el Mario Kart Wii i el que avui ens ocupa han estat els títols que he espremut més, i ara que per fi m'he acabat la primera gran aventura d'en Mario en aquella consola és l'hora de repassar aquesta llarga odissea.



Amb una història que aquest cop el duu a l'espai exterior, però amb el clàssic objectiu de rescatar la princesa Peach —en Bowser se l'ha endut, juntament amb el castell, a l'espai—, en Mario treballa sota l'assessorament de l'Estela (nom de la Rosalina a la versió en castellà), un personatge que debuta en aquest videojoc (i passa també pel Mario Kart Wii) i que dirigeix un observatori des d'on el lampista italoamericà pot accedir a un munt de galàxies, repartides en seccions que tenen noms i aparences d'estances d'una casa, tot i que l'observatori és més aviat una curiosa nau espacial.

Per tal de poder viatjar al centre de l'univers i lluitar contra en Bowser, en Mario ha de reunir unes estrelles de poder, que són 120 (número habitual dels objectes especials que hem de trobar als jocs d'en Mario des del Super Mario 64), i ho ha de fer en planetes i planetoides de tota mena (muntanya, platja, sorra, gel, foc, mecànics, aquàtics, fantasmagòrics...), cadascun amb uns reptes diferents i, el que és més important i innovador, forces de gravetat diferents.



No només això, sinó que controlem en Mario sovint de cap per avall, cosa que ens obliga a canviar els càlculs pel que fa a salts i moviments. Al Super Mario Galaxy es posava a prova, més que mai, l'agilitat del jugador en un entorn on no només trobem la profunditat pròpia de les 3D, que ja s'havia vist en jocs anteriors, sinó també planetoides i planetes que són, en realitat, plataformes esfèriques, com deia més amunt cadascuna amb la seva gravetat.

El que fa del Super Mario Galaxy una obra mestra és la diversió que ofereixen els seus variadíssims escenaris, amb un munt d'enemics nous però també un munt d'altres videojocs de la saga —i de la franquícia—, entregues que són homenatjades en aquest joc de diverses maneres, des de melodies fins a elements dels paisatges, passant naturalment per reptes similars, entre altres coses. De la mateixa manera, trobem bolets que ens donen poders especials, alguns ja coneguts i d'altres completament nous i que ja vaig comentar en una entrada sobre aquesta qüestió.



La dificultat de les pantalles i les missions, així com la seva durada, és diversa, i per tal d'obtenir les 120 estrelles haurem de visitar els planetes moltes vegades, cosa que ens permetrà, alguns cops, explorar zones que en d'altres missions estaven fora del nostre abast.

Aquestes missions, desbloquejades a mesura que avancem i disponibles amb certa llibertat d'ordre, poden consistir en derrotar un enemic, guanyar una cursa, aconseguir diversos objectes, reunir 100 monedes liles (com al vídeo que he posat, que pertany a una de les missions que més m'han costat) i altres reptes, entre els quals repetir alguna d'aquestes missions amb una limitació de temps o d'energia.



Amb tot plegat és un joc molt llarg, que demana moltes hores d'inversió, i una experiència divertida i enriquidora. En acabar-lo, a més, i com ja s'ha vist en d'altres títols moderns de la saga, se'ns dóna l'opció de repetir amb en Luigi, que té unes habilitats físiques lleugerament diferents de les d'en Mario (fet establert ja fa dècades), i unes missions una mica més difícils.

En el meu cas, a diferència del que vaig fer amb el Super Mario 3D Land —que seria el més semblant al Super Mario Galaxy per a una portàtil—, on tornar a passar les pantalles amb el germà d'en Mario i acabar amb tots dos personatges les especials en desbloqueja una última sense invertir-hi gaires hores, m'estimo més dedicar els mesos i fins i tot anys que suposaria repetir amb en Luigi i aconseguir l'estrella número 121 a la seqüela, Super Mario Galaxy 2 (2010).

Ara bé, si no el tingués no dubtaria a repetir amb aquest títol d'altra banda magnífic, extraordinari, fidel a la saga i alhora d'allò més innovador, que esdevenia el cim de la franquícia i explotava al màxim les possibilitats de la Wii tant pel que fa a gràfics com per la jugabilitat, basada en uns controls que barregen tradició i control per moviment (sacseig moltes vegades) del Wiimote, dues filosofies que van lligades i que s'han aplicat amb intel·ligència en aquest joc.

Tots els bolets d'en Mario

Tothom sap que als videojocs d'en Mario surten bolets. I sabem que, com a mínim, hi ha els que permeten créixer físicament i els que proporcionen vides extra, però n'hi ha molts més, que s'han vist en els 28 anys que han passat des del primer cop que se'n va fer ús, al Super Mario Bros., i que ara repassarem, tal com fa temps vam veure els diferents objectes que permetien al lampista italoamericà més famós dels videojocs volar.

Encara que aquest és l'aspecte oficial actual del xampinyó (tot i que de xampinyó en té més aviat poques coses i és una traducció del més genèric "mushroom" de l'anglès, que fan servir per a tota mena de bolets), el bolet va debutar, com dèiem, al Super Mario Bros., que va sortir per a la Nintendo (NES) el 1985 i no s'assemblava gens a l'actual.



Hem vist la seva primera aparició, un trosset d'història dels videojocs, però en aquell títol també es va estrenar el bolet verd, el que ens donava una vida extra. Una variant d'aquest, a la sèrie Mario & Luigi, permet ressuscitar el germà que hagi caigut en combat i tornar amb la barra de salut plena.



Al Super Mario Bros. 2 (l'autèntic, el japonès, que era molt més semblant al primer joc però molt més difícil), el bolet tenia ulls per primera vegada. Allò passava el 1986 i en aquell títol també hi apareixia el bolet verinós, que es podia veure igualment al remake del Super Mario All-Stars per a la Super Nintendo, anomenat Super Mario Bros.: The Lost Levels.

Aquí el tenim amb uns colors lleugerament diferents del bolet normal o bo, un dels molts paranys d'aquell difícil videojoc. Al remake de la Super Nintendo, en canvi, el van redissenyar dràsticament i era molt més fàcil adonar-se del perill.

Aquesta és més o menys la seva aparença definitiva i oficial, de color lila i amb una calavera al que seria el "front". En tocar-lo ens tornem petits si érem grans, i si som petits morim. Si mentre ens persegueix en trobem un de bo desapareixerà. Curiosament, al Super Mario Bros. Deluxe de la Gameboy Color també el van fer aparèixer, malgrat que era un remake del primer Super Mario Bros.

Al Super Mario Kart (1992) tornava a sortir, tot i que amb un aspecte de bolet normal, i era un objecte que podien fer servir en Toad i la Princesa quan els controlava la màquina. En tocar-lo ens fèiem petits i més lents, però si en tocàvem un altre en aquest estat recuperàvem les condicions normals.



Després de passar pels Mario Kart de recreatives, el Donkey Kong de la Gameboy, alguns títols de la saga Mario Party, alguns altres dels Mario & Luigi, dos dels Smash Bros. o dos Paper Mario, entre altres, el bolet verinós tornava a un plataformes per primer cop des del Super Mario Bros. 2 gràcies al Super Mario 3D Land (2011), com es veu al vídeo. 

El normal apareix en pràcticament tots els videojocs d'en Mario, de vegades fent una funció purament decorativa, d'altres proporcionant turbos temporals (als esmentats Mario Kart), però de vegades no l'hem vist, com ara al Super Mario 64, on el protagonista no té mida gran ni petita. En canvi, al remake per a la Nintendo DS, el Super Mario 64 DS, sí que sortia, però feia els personatges gegants, tal com ho fa el Megabolet.



Tot i que va debutar al Mario Party 4, el 2002, el Megabolet és conegut sobretot per la seva presència (i el seu aspecte) al New Super Mario Bros. de la Nintendo DS i el New Super Mario Bros. 2 de la Nintendo 3DS. També surt al Mario Kart Wii, al Mario & Luigi: Bowser's Inside Story i al Mario & Sonic at the Olympic Winter Games.



Això que acabeu de veure (si heu tingut la paciència d'aguantar amb prou feines 20 segons de res) és el Minibolet, que també va debutar el 2002 al Mario Party 4, però que a banda d'aquest joc i el Mario Pinball Land del mateix any, dos jocs on era de color rosa, té un especial protagonisme a la saga New Super Mario Bros., ja que hi ha aparegut en totes les entregues, la més recent el New Super Mario Bros. U (Wii U, 2012) i la primera la que acabem de veure, la de la Nintendo DS, el 2006.

Aquí és de color lila i el seu efecte és fer en Mario (o en Luigi) diminut, però no és pas un problema, sinó que permet accedir a canyeries i altres llocs que d'una altra manera serien inabastables. Al New Super Mario Bros. U, a més, permet córrer en vertical, tal com passava amb el bloc triangular del Super Mario World. Aquest bolet surt també a la versió DS del Mario & Sonic at the Olympic Winter Games i al Mario Sports Mix de la Wii, també amb l'efecte d'empetitir els personatges.

Tornant al bolet normal (o superbolet), que per molt normal que sigui podem veure que dóna molt de joc, abans del seu aspecte actual i després del que es va poder veure a l'inici de la seva història en va tenir un altre durant força temps. És el del Super Mario Bros. 3 (1988), per a la NES, i és el que també es faria servir al Super Mario World i substituiria el clàssic dins els remakes del Super Mario All-Stars.



El 1989 en Mario debutava en el seu propi videojoc al Super Mario Land de la Gameboy, i allà hi havia coses que es creia que tècnicament no es podien fer (el Super Mario Land 2 demostraria que sí) i el resultat era un títol molt divertit però també molt simple gràficament parlant. Doncs bé, el bolet allà és com l'hem vist al vídeo: sembla ben bé un xampinyó real.

Aquest bolet, que ens permet créixer en la majoria de videojocs de la franquícia, és el més conegut, estès i utilitzat, però hem de continuar el repàs perquè n'hi ha alguns que encara no hem vist, com ara el bolet daurat.



La seva primera aparició es va produir el 1996 al Mario Kart 64, on proporcionava tots els turbos que volguéssim durant un temps limitat, i des de llavors ha estat un dels objectes més útils d'aquesta saga, però també s'ha pogut veure als Mario & Luigi i als Mario Party, amb efectes diferents segons l'entrega. L'últim cop que l'hem vist, però, ha estat al New Super Mario Bros. 2 (2012), a la modalitat de la Febre de l'Or.  

Igual que al Super Mario 64, a la també obra mestra Super Mario Galaxy (2007) de la Wii en Mario sempre té la mateixa mida, per tant no hi surt el superbolet o bolet normal, però ho compensa (i amb escreix) amb la presentació d'una pila de bolets nous que tenen efectes d'allò més curiosos.

Aquest de la imatge és el bolet de la vida (podríem anomenar-lo així per tal de diferenciar-lo del verd), que fa que la nostra energia passi de 3 a 6 caselles, molt útil si ens hem d'enfrontar a segons quins enemics. Al Super Mario Galaxy 2 (2010) tornaria, però aquest cop ens donaria una vida extra si abans ja n'havíem agafat un altre. Mireu el següent vídeo a partir del minut 4:18 aproximadament:



És el bolet abella, que permet a en Mario disfressar-se d'abella i volar, per un temps molt limitat (quan toqui terra recuperarà l'energia) i evitant l'aigua, que li faria perdre aquesta habilitat. Al Super Mario Galaxy 2 també es podia fer. Al següent vídeo, a partir del minut 0:45, més o menys:



El bolet fantasma fa que el protagonista agafi la forma del famós Boo, de manera que podrà travessar objectes sòlids. Tornarà a l'estat normal si el toca un raig de llum o altres fantasmes que se li acostaran mentre estigui en aquest estat fantasmagòric. No el trobarem en gaires llocs, però al Super Mario Galaxy 2 encara menys, ja que només hi surt en una pantalla.



A partir del minut 0:30 d'aquest vídeo coneixíem el bolet molla, que proporciona l'habilitat de saltar molt amunt, però no és fàcil controlar-la i de vegades ens pot fer perdre una mica la paciència. Al Super Mario Galaxy 2, com passava amb el bolet fantasma, només es pot trobar en una pantalla. Si sou tan amables, aneu al minut 2:55 del vídeo que veureu a continuació:



És el bolet helicòpter, estrenat al New Super Mario Bros. Wii (2009) i vist també al New Super Mario Bros. U, encara que al Super Mario 3D Land hi ha un bloc que té exactament el mateix efecte.

Aquí acabaríem amb el repàs d'aquest element que al llarg dels anys ha donat tant de si, una bona pila de bolets diferents que han ajudat en Mario a dur a terme la seva gairebé impossible tasca videojoc rere videojoc i que volia recollir en una entrada per tal de recordar-los i, en alguns casos, donar-los a conèixer.

Curiositats de la història dels videojocs: rècords

Fa molt que no toco aquesta secció, però avui se m'ha acudit fer-ho per parlar-vos de rècords (o primeres vegades) relacionats amb el món dels videojocs, animalades que tenen a veure amb aquest mitjà d'entreteniment tan estimat per nosaltres. 

No ens sorprèn saber, però sí que calia esmentar-ho en una entrada com aquesta, que els videojocs en què apareix en Mario, la mascota de Nintendo i el personatge més conegut de la història d'aquest àmbit, són els més venuts amb més de 450 milions de còpies, entre el seu debut al Donkey Kong (1981), la sèrie principal de plataformes i els spin-offs de velocitat humorística, esports i altres gèneres que ha explorat el lampista italoamericà.

En canvi, el videojoc més venut de la història és el Wii Sports, que ja és a 80 milions de llars. Evidentment això és així perquè fins fa poc venia en tots els packs d'una consola que han comprat més de 90 milions de persones, no pas pels seus propis mèrits, que van poc més enllà de ser una demostració del llavors innovador control per detecció de moviment de la consola. I ara un de paraulotes, tema que m'encanta:

És el The House of the Dead: Overkill, que va sortir el 2009 per a la Wii i el 2011 va tenir una versió estesa per a la Playstation 3, d'on surt aquest vídeo. Sembla que és el joc amb més usos de la paraula "fuck" en totes les seves formes, i ja era així a la versió de la Wii, consola acusada sovint de tenir només jocs per a nens petits. 

Del tema de la publicitat dins els videojocs ja n'havia parlat, però val la pena esmentar que el primer anunci d'una campanya política es va produir el 2008 al Burnout Paradise, on veiem anuncis del que uns mesos després esdevindria President dels Estats Units, en Barack Obama. 

Un altre curiós rècord: el personatge dels videojocs que ha tingut més versions de carn i ossos és la Lara Croft, amb un total de 10 models que l'han "interpretat". No és gens estrany, ja que és el personatge femení més popular dels videojocs i el que ha venut més títols, es veu que uns 28 milions.

El Gauntlet, recreativa de 1985 que després va passar per consoles domèstiques i va tenir seqüeles, va marcar una fita: va ser el primer títol amb joc cooperatiu de 4 jugadors. 

La gent que sap que tinc 20 o 21 consoles, segons si comptem el Mega-CD com a consola o no, diu que les tinc "totes", però no en tenen ni idea. Aquest paio, el senyor Richard Leece, dels Estats Units, té 483 sistemes entre consoles, microordinadors i maquinetes d'aquelles LCD. Impressionant. 

Als anuncis de videojocs ja fa temps que hi veiem famosos, que ajuden a vendre jocs i consoles perquè certament ens influeix la seva "opinió", però és una opinió pagada i la suma més alta pagada fins ara en aquest sentit va ser a la veterana actriu Helen Mirren, que va rebre l'octubre de 2010 el que llavors eren aproximadament 568.000 euros. 

Aquest senyor es diu Hank Chien, és novaiorquès d'origen taiwanès i és el millor jugador del món de l'esmentat Donkey Kong. Parlem de la recreativa original, on fa unes setmanes va superar el seu propi rècord i va arribar a 1.110.000 punts. 

D'aquest en vaig parlar no fa gaire perquè també s'ha produït fa poc. És el comandament de la NES més gran del món, funcional però terriblement incòmode.

A mi no m'agrada ballar ni jugaré mai a un Dance Dance Revolution, però al britànic Chris McGivern sí que li deu agradar aquesta saga de jocs de ritme i ball, perquè l'octubre de 2011 va aconseguir guanyar la marató d'aquest títol amb 20 hores, 24 minuts i 43 minuts de ball ininterromput, que trencava el seu propi rècord.

Diuen que la Wii és una consola que també agrada a la gent gran i que l'ajuda a moure's. Que l'hi diguin al senyor John Bates, de 85 anys, que a la seva casa dels Estats Units va aconseguir 2.800 partides perfectes del minijoc de bitlles del Wii Sports. Cada partida perfecta significa tot strikes, que consti. Diuen que ara va cap a les 3.200. 

I d'un extrem a l'altre, perquè aquest nano novaiorquès es fa dir Lil' Poison (en realitat es diu Víctor de León), va començar a jugar a l'NBA 2K de la Dreamcast als 2 anys, va participar en un torneig de Halo als 4 i quan en tenia 7 va esdevenir el jugador professional més jove de la història, quan va ser contractat per al Major League Gaming.

Acabem amb un altre de relacionat amb la Wii: el rècord de temps jugant en caiguda lliure, concretament 18 minuts i 52 segons. Suposo que no deu ser fàcil, encara que sigui una caiguda lliure simulada, jugar al Super Mario Galaxy en aquestes condicions, però ho va aconseguir en Jesse Moerkerk, de la revista [N] Gamer holandesa.

Especial Super Mario volador

Entre els diversos poders que hem vist que tenia en Mario, sempre gràcies a diversos objectes que s'ha anat trobant al llarg dels seus més de 30 anys d'història, n'hi ha hagut uns quants que li han permès volar o planejar, i avui els veurem per tal de repassar la història del Super Mario volador.

Lamentablement ha de ser en un vídeo comentat, però aquí el veiem volar per primer cop, al Super Mario Bros. 3 (NES, 1988), amb la cua i les orelles d'ós rentador, tanuki en japonès, que aconseguíem agafant una fulla. Molt de tant en tant trobem també una disfressa completa d'ós rentador, que ens dóna encara més poder. Per tal de volar s'ha d'agafar impuls i llavors saltar i anar prement el botó de saltar, però si no agafem embranzida simplement podrem planejar una mica. A partir de llavors cada joc on el lampista italoamericà podia volar permetia fer-ho d'una manera diferent.

Al Super Mario World (Super Nintendo, 1990), com ens expliquen en aquest vídeo, la tècnica és una mica diferent, i també l'objecte que necessitem per tal de fer-ho, que en aquest cas és una capa groga. Mireu el següent vídeo al minut 6.45 aproximadament:

És del Super Mario Land 2 (Gameboy, 1992), on podíem volar després d'agafar una pastanaga que ens feia sortir orelles de conill, amb les que en aquest cas no es pot volar exactament, sinó planejar.

El 1996 arribava el revolucionari Super Mario 64 a la Nintendo 64, que tenia pantalles on volàvem amb una gorra alada.

Al Super Mario Sunshine (Gamecube, 2002) el nostre heroi va pel món amb un aparell que pot fer diverses coses amb l'aigua, i una d'elles és aquesta capacitat de mantenir-se a l'aire gràcies a la pressió amb què expulsa el líquid. Aneu al minut 4.20 del següent vídeo:

És del Super Mario Galaxy (Wii, 2007), on un bolet amb els colors d'una abella ens transforma en el Mario-abella i ens permet volar durant poc temps, però és molt útil i, de fet, normalment imprescindible a les pantalles on apareix. Tornaria al Super Mario Galaxy 2 (Wii, 2010), però no en poso cap vídeo perquè no aporta res. Aquest seria el primer retorn d'un objecte que permet volar a la història d'en Mario, però n'hi ha més i ara els veurem:



Són imatges del New Super Mario Bros. Wii (Wii, 2009), on hi ha aquests blocs amb hèlix que ens permeten volar si agitem el Wiimote. Doncs bé, ara és quan parlem del segon retorn d'un "sistema de vol", perquè torna a aparèixer aquí:



Al Super Mario 3D Land (Nintendo 3DS, 2011), que també seria l'escenari d'un altre retorn, i com que passa al mateix joc podem dir que també és un segon retorn, però que fa un total de 3 objectes relacionats amb el vol que surten en més d'un joc de la saga.

És l'estimada disfressa d'ós rentador (sencera), i la seva útil cua també la recupera el Mario Kart 7. No és només un dels homenatges que el joc fa a tota la història del seu protagonista, sinó també un utilíssim objecte amb què ja no podem volar del tot, però sí planejar en moments en què agrairem poder-ho fer. De fet, és l'objecte més útil de tot el joc i no ens farà mai nosa.

Aquesta és doncs la història del Mario volador (o planejador), una habilitat molt útil que ens permet superar distàncies que no podríem superar només agafant embranzida i saltant, o mantenir-nos a l'aire més estona per tal de poder evitar atacs.

Edito uns dies després: Nintendo ha anunciat de cara a l'estiu el New Super Mario Bros. 2 per a la Nintendo 3DS, que recupera la cua i permet a en Mario volar, però aquest cop sense la disfressa, és a dir com al Super Mario Bros. 3.

Especial melodies dels Super Mario

Avui aprofito una idea que vaig tenir l'altre dia (després en parlaré) i que em va recordar una entrada de fa molt temps, una sobre melodies inoblidables, d'aquelles que s'enganxen i acabo xiulant sense adonar-me'n. Aquell cop eren melodies en general de la història dels videojocs, però avui la protagonista és la banda sonora dels jocs d'en Mario, almenys les dels títols que jo he provat i les melodies que se m'han quedat. 

La del Super Mario Bros., que coneix tothom i que no necessita anar acompanyada d'imatges per a ser reconeguda. Aquesta vegada no compararé les cançons amb versions diferents, remixos ni coses així, sinó que les repassaré tal com són i us demanaré que, sisplau, almenys escolteu els 30 primers segons de cadascuna. 

Del mateix joc tenim la que es podia sentir a les pantalles que tenien lloc sota terra, que també ha passat a la història dels videojocs. I deixem momentàniament la NES per anar a veure què fa la seva germana petita, la portàtil Gameboy:

La del Super Mario Land és també una d'aquelles cançons que s'enganxen i que podem xiular (almenys jo sí que puc) durant molta estona. El mateix passa amb la de la seva seqüela:

El Super Mario Land 2: 6 Golden Coins també és un títol imprescindible per als amants d'en Mario i dels videojocs en general, no em cansaré de dir-ho. Tornem a la NES:

Una altra que s'enganxa com una mala cosa, la del Super Mario Bros. 3, per a molta gent el millor títol de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo. I ara fem un pas endavant en l'evolució de la Gran N i ens plantem a la Super Nintendo:

El Super Mario World, un altre dels grans, que tenia una música catchy, com diuen els americans. Però l'Univers Mario no està fet només de plataformes, també tenim melodies enganxoses en títols com aquest:

El Dr. Mario, que està disponible per a la Gameboy, la NES i la SNES, tenia a la seva banda sonora aquesta ballable melodia. Tampoc no són de plataformes els Mario Kart, però tenen moltes melodies inoblidables, entre les quals aquesta, la meva preferida:

Pertany al Super Mario Kart, de la Super Nintendo, i és el tema del circuit Koopa Beach. De 1996 i tornant a les plataformes ens arriba aquesta altra cançó:

El tema principal del Super Mario 64, que es va repetint amb variacions durant tot el joc. Un altre que també és de plataformes és aquest:

El Super Mario Galaxy, de la Wii, té moltes pantalles i músiques, però la que més sentim és la de l'Observatori que ens fa de menú i mapa del literal univers del joc. També m'he trobat a mi mateix xiulant-la més d'un cop, i acabarem amb la més recent, la d'una de les meves darreres adquisicions:

La cançó del Super Mario 3D Land, de la Nintendo 3DS, no em podeu negar que és de les que s'enganxen. I d'on ha vingut tot això? Doncs va ser una altra blocaire, que duu It's not a phase, qui em va passar un espectacular vídeo de 18 minuts i escaig amb un repàs a la música dels 30 primers anys d'existència del lampista italoamericà:

És una composició, un megamix fet per fans, un homenatge dels que posen la pell de gallina, els pèls de punta i el nus a la gola. Impressionant. Si no ho heu fet ara, quan tingueu temps escolteu-la sencera.