Curiositats de la història dels videojocs: "Lego" al Super Mario Land 2

Ara feia temps que no dedicava una entrada a un tema relacionat amb els videojocs però difícil d'encabir a les seccions habituals, per això fa temps que vaig crear aquesta, la de curiositats.

Avui toca parlar d'una picada d'ullet, reivindicació o trapelleria, digueu-ne com vulgueu, que Nintendo va voler introduir en un dels seus videojocs més importants i que és probable que el públic general interpretés d'una manera totalment contrària al que m'imagino que volia la companyia. Vegem-ho: 

Si heu jugat al Super Mario Land 2: 6 Golden Coins -i si no, crec que ho hauríeu de fer- és ben probable que recordeu un món que tenia la forma d'una estàtua mecànica gegant d'en Mario, i l'última de les seves quatre pantalles era un escenari fet amb blocs de Lego.

O no? Perquè tot i que sempre he pensat això, i no m'estranyaria no ser l'únic, fa poc vaig saber que per molt que se'ls assemblin, aquestes peces que veiem al joc no són de la companyia danesa, però hi tenen relació, més enllà de l'evident semblança.

Com és probable que sapigueu, abans de dedicar-se als videojocs Nintendo era una companyia fabricant de cartes hanafuda, i després d'allò es va centrar en les joguines. Doncs bé, el 1968, abans de l'arribada de les Game & Watch i de les Color-TV, la Gran N va fer, entre altres coses i amb la col·laboració del desaparegut Gunpei Yokoi (pare de les esmentades màquines LCD i de la Game Boy), unes peces per a un joc de construcció que pretenien fer la competència a Lego, i que es van anomenar N&B Block. 

Eren unes peces que presentaven algunes diferències amb les de l'empresa nòrdica, concretament més formes, i més circulars, no tan rectangulars com les de Lego, que va demandar Nintendo, i s'entén perfectament perquè les peces que sí que tenien la mateixa forma eren clavades. La justícia, però, va donar la raó a la companyia japonesa, que tot i així va deixar de fabricar N&B el 1972.

Suposo que va ser perquè al capdavall no va poder vèncer el gegant que era Lego, però l'intent forma part del passat de Nintendo i el va voler homenatjar en aquesta pantalla del que és un dels millors videojocs de la Game Boy, i per si no quedava clar hi surt el nom del producte. Torneu a mirar la imatge del principi, si no l'heu detectat el primer cop.

Els meus videojocs preferits: Gameboy

Inauguro nova secció, content de poder-ho fer perquè sempre que passa això significa que el bloc encara té vida. El cas és que se'm va acudir que podria fer un repàs dels 5 videojocs de cadascuna de les videoconsoles que tinc que m'enduria a una illa deserta, com proposa el tòpic. Evidentment es tracta d'una valoració subjectiva, per tant no admet propostes ni crítiques (sí a comentaris en general, però).

Són els que més m'agraden d'entre els que tinc, de manera que és molt possible que hi hagi autèntiques joies que no esmenti per la simple raó que no les posseeixo. No és gens fàcil triar, sobretot quan el catàleg que tens és extens, i hi ha molta gent que té molts més jocs que jo, però per a mi triar-ne 5 d'entre més de 20 que m'he comprat o m'he fet regalar és una tasca complicada. Els 5 títols que protagonitzaran cada entrega d'aquesta secció són, doncs, aquells dels quals no em voldria desfer per res del món.

Suposo que no és cap sorpresa que un d'ells sigui el Tetris (1989), tot un clàssic que ja vaig esmentar en parlar de la revolucionària saga a la qual pertany i que fa així:

La primera vegada que vaig saber de la seva existència va ser quan anava a quart d'EGB i un company de classe em parlava de la Gameboy, que ell ja tenia, i d'un joc on es tractava de col·locar fitxes de manera que formessin línies, i me'n dibuixava el concepte. 

Com que el Tetris llavors era el joc que venia amb la Gameboy, no el triàvem, i no era de plataformes ni acció, no feia especial il·lusió, però amb els anys s'acaba convertint en un imprescindible i sens dubte és un dels meus 5 preferits de la consola.

Un altre que ja havia tingut una entrada a 3 Botons i START és el Donkey Kong (1994), un remake que alhora era un homenatge al Donkey Kong clàssic de 1981.



També va ser una altra persona la que me'l va donar a conèixer. En aquest cas el meu cosí, que el tenia per a la seva Gameboy, i a mi em va enganxar bastant, fins al punt que com ja vaig explicar el vaig acabar comprant no fa gaires anys, perquè el vull tenir per quan m'agafi el rampell de jugar-hi (i ho hauria de fer, però per desgràcia tinc abandonada la majoria dels meus videojocs). En qualsevol cas, el Donkey Kong de la Gameboy és un videojoc addictiu com n'hi ha pocs.

El Super Mario Land estava força bé, però el Mario bo de la Gameboy és el Super Mario Land 2: 6 Golden Coins (1992), gràficament molt superior al seu predecessor fins al punt de semblar la versió portàtil del Super Mario World de la Super Nintendo.



S'hi assemblava per l'aspecte dels sprites, però també per la distribució del mapa, amb zones temàtiques, i si hi afegim la durada, la diversió, els nous poders especials (inoblidables les orelles de conill per a volar una mica) i el disseny en general del joc el que tenim és una obra mestra per a mi imprescindible. El Wario Land (1994), subtitulat com a Super Mario Land 3 per tenir ganxo, no queda gaire lluny, però. 

Un altre de què ja havia parlat és el Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back from the Sewers (1991), per a mi el millor dels que van sortir per a la Gameboy i el meu preferit de les Tortugues Ninja en general, tot i que també és cert que no els he provat tots i, dels que tinc, és l'únic que m'he acabat.



Amb la possibilitat de canviar de personatge a cada pantalla (o quan moria una de les tortugues), cadascun d'ells amb les seves pròpies característiques i armes, una música encomanadissa, pantalles de disseny diferent (no només hi ha les típiques dels beat'em up, sinó que també n'hi ha de desplaçament vertical o que ens permeten anar en monopatí) i l'aparició dels grans personatges de la sèrie de dibuixos animats que tant m'agradava de petit, bons i dolents, és un joc que m'encanta.

Acabo el llistat (que per cert no és per ordre de preferència) amb l'R-Type (1991), un títol que pertany al gènere dels shoot'em up o, com es coneixen popularment, "matamarcians". Els de naus, vaja. A més, em permet no repetir gènere en cap dels 5 videojocs que "m'enduria".

Confesso que en aquest cas no és que sigui un dels meus preferits, però ho podria ser, el que passa és que no hi he jugat gaire. Me'l vaig comprar fa pocs anys, quan em va agafar la dèria d'adquirir clàssics retro, perquè ja l'havia volgut quan era petit. De gran em va costar trobar-lo a bon preu amb capsa i instruccions, però ho vaig aconseguir.

Per a acabar-ho d'adobar, no sóc gaire bo en els videojocs de naus, però me n'he anat comprant uns quants perquè igualment m'agraden, i l'R-Type és probablement la millor opció al catàleg de la Gameboy, seguit molt de prop pel Parodius, que també tinc i que ha estat a punt d'ocupar aquest lloc mentre hi reflexionava.

Especial Super Mario volador

Entre els diversos poders que hem vist que tenia en Mario, sempre gràcies a diversos objectes que s'ha anat trobant al llarg dels seus més de 30 anys d'història, n'hi ha hagut uns quants que li han permès volar o planejar, i avui els veurem per tal de repassar la història del Super Mario volador.

Lamentablement ha de ser en un vídeo comentat, però aquí el veiem volar per primer cop, al Super Mario Bros. 3 (NES, 1988), amb la cua i les orelles d'ós rentador, tanuki en japonès, que aconseguíem agafant una fulla. Molt de tant en tant trobem també una disfressa completa d'ós rentador, que ens dóna encara més poder. Per tal de volar s'ha d'agafar impuls i llavors saltar i anar prement el botó de saltar, però si no agafem embranzida simplement podrem planejar una mica. A partir de llavors cada joc on el lampista italoamericà podia volar permetia fer-ho d'una manera diferent.

Al Super Mario World (Super Nintendo, 1990), com ens expliquen en aquest vídeo, la tècnica és una mica diferent, i també l'objecte que necessitem per tal de fer-ho, que en aquest cas és una capa groga. Mireu el següent vídeo al minut 6.45 aproximadament:

És del Super Mario Land 2 (Gameboy, 1992), on podíem volar després d'agafar una pastanaga que ens feia sortir orelles de conill, amb les que en aquest cas no es pot volar exactament, sinó planejar.

El 1996 arribava el revolucionari Super Mario 64 a la Nintendo 64, que tenia pantalles on volàvem amb una gorra alada.

Al Super Mario Sunshine (Gamecube, 2002) el nostre heroi va pel món amb un aparell que pot fer diverses coses amb l'aigua, i una d'elles és aquesta capacitat de mantenir-se a l'aire gràcies a la pressió amb què expulsa el líquid. Aneu al minut 4.20 del següent vídeo:

És del Super Mario Galaxy (Wii, 2007), on un bolet amb els colors d'una abella ens transforma en el Mario-abella i ens permet volar durant poc temps, però és molt útil i, de fet, normalment imprescindible a les pantalles on apareix. Tornaria al Super Mario Galaxy 2 (Wii, 2010), però no en poso cap vídeo perquè no aporta res. Aquest seria el primer retorn d'un objecte que permet volar a la història d'en Mario, però n'hi ha més i ara els veurem:



Són imatges del New Super Mario Bros. Wii (Wii, 2009), on hi ha aquests blocs amb hèlix que ens permeten volar si agitem el Wiimote. Doncs bé, ara és quan parlem del segon retorn d'un "sistema de vol", perquè torna a aparèixer aquí:



Al Super Mario 3D Land (Nintendo 3DS, 2011), que també seria l'escenari d'un altre retorn, i com que passa al mateix joc podem dir que també és un segon retorn, però que fa un total de 3 objectes relacionats amb el vol que surten en més d'un joc de la saga.

És l'estimada disfressa d'ós rentador (sencera), i la seva útil cua també la recupera el Mario Kart 7. No és només un dels homenatges que el joc fa a tota la història del seu protagonista, sinó també un utilíssim objecte amb què ja no podem volar del tot, però sí planejar en moments en què agrairem poder-ho fer. De fet, és l'objecte més útil de tot el joc i no ens farà mai nosa.

Aquesta és doncs la història del Mario volador (o planejador), una habilitat molt útil que ens permet superar distàncies que no podríem superar només agafant embranzida i saltant, o mantenir-nos a l'aire més estona per tal de poder evitar atacs.

Edito uns dies després: Nintendo ha anunciat de cara a l'estiu el New Super Mario Bros. 2 per a la Nintendo 3DS, que recupera la cua i permet a en Mario volar, però aquest cop sense la disfressa, és a dir com al Super Mario Bros. 3.

Especial melodies dels Super Mario

Avui aprofito una idea que vaig tenir l'altre dia (després en parlaré) i que em va recordar una entrada de fa molt temps, una sobre melodies inoblidables, d'aquelles que s'enganxen i acabo xiulant sense adonar-me'n. Aquell cop eren melodies en general de la història dels videojocs, però avui la protagonista és la banda sonora dels jocs d'en Mario, almenys les dels títols que jo he provat i les melodies que se m'han quedat. 

La del Super Mario Bros., que coneix tothom i que no necessita anar acompanyada d'imatges per a ser reconeguda. Aquesta vegada no compararé les cançons amb versions diferents, remixos ni coses així, sinó que les repassaré tal com són i us demanaré que, sisplau, almenys escolteu els 30 primers segons de cadascuna. 

Del mateix joc tenim la que es podia sentir a les pantalles que tenien lloc sota terra, que també ha passat a la història dels videojocs. I deixem momentàniament la NES per anar a veure què fa la seva germana petita, la portàtil Gameboy:

La del Super Mario Land és també una d'aquelles cançons que s'enganxen i que podem xiular (almenys jo sí que puc) durant molta estona. El mateix passa amb la de la seva seqüela:

El Super Mario Land 2: 6 Golden Coins també és un títol imprescindible per als amants d'en Mario i dels videojocs en general, no em cansaré de dir-ho. Tornem a la NES:

Una altra que s'enganxa com una mala cosa, la del Super Mario Bros. 3, per a molta gent el millor títol de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo. I ara fem un pas endavant en l'evolució de la Gran N i ens plantem a la Super Nintendo:

El Super Mario World, un altre dels grans, que tenia una música catchy, com diuen els americans. Però l'Univers Mario no està fet només de plataformes, també tenim melodies enganxoses en títols com aquest:

El Dr. Mario, que està disponible per a la Gameboy, la NES i la SNES, tenia a la seva banda sonora aquesta ballable melodia. Tampoc no són de plataformes els Mario Kart, però tenen moltes melodies inoblidables, entre les quals aquesta, la meva preferida:

Pertany al Super Mario Kart, de la Super Nintendo, i és el tema del circuit Koopa Beach. De 1996 i tornant a les plataformes ens arriba aquesta altra cançó:

El tema principal del Super Mario 64, que es va repetint amb variacions durant tot el joc. Un altre que també és de plataformes és aquest:

El Super Mario Galaxy, de la Wii, té moltes pantalles i músiques, però la que més sentim és la de l'Observatori que ens fa de menú i mapa del literal univers del joc. També m'he trobat a mi mateix xiulant-la més d'un cop, i acabarem amb la més recent, la d'una de les meves darreres adquisicions:

La cançó del Super Mario 3D Land, de la Nintendo 3DS, no em podeu negar que és de les que s'enganxen. I d'on ha vingut tot això? Doncs va ser una altra blocaire, que duu It's not a phase, qui em va passar un espectacular vídeo de 18 minuts i escaig amb un repàs a la música dels 30 primers anys d'existència del lampista italoamericà:

És una composició, un megamix fet per fans, un homenatge dels que posen la pell de gallina, els pèls de punta i el nus a la gola. Impressionant. Si no ho heu fet ara, quan tingueu temps escolteu-la sencera. 

Els jocs més venuts de la Gameboy

Quan parlo de la Gameboy jo sempre em refereixo a la primera, la clàssica, la "totxa", la que "no tenia color", la meva portàtil preferida, la meva primera consola sense comptar l'MSX. En canvi, a les llistes dels seus jocs més venuts hi acostumen a comptar la Gameboy Color, per tant avui en comptes de 5 títols en veurem 6, precisament per això. 

Començarem amb el Tetris, de 1989, el més venut de la història de la consola i per a molts la millor versió que s'ha fet mai del joc pensat per l'Alexei Pazhitnov. 35 milions de cartutxos que s'ha de dir que, en bona part, responen al fet que venia amb el pack més popular de la màquina, però això no el fa menys bo ni menys venut.

I ara anem al que deia, perquè el Pokémon Gold / Silver, de 1999, es va dissenyar per a la Gameboy Color però era compatible amb la Gameboy original. Uns 23 milions de cartutxos, combinant les dues versions del joc (no s'especifica quants per a cadascuna de les Gameboy), el col·loquen com el segon més venut de la portàtil.

Un altre joc de la franquícia, el Pokémon Red / Blue, al Japó Red / Green perquè el Blue va sortir després com a edició especial però a Occident era una de les dues versions inicials, és el tercer més venut, amb prop de 21 milions entre unes versions i les altres. Aquest era només per a la Gameboy i va sortir al Japó el 1996 com a primer títol de l'extensíssima franquícia, però a Europa va arribar el 1999.

En la quarta posició el mític, gràficament rudimentari però inoblidable Super Mario Land, de 1989, amb una mica més de 18 milions de cartutxos venuts. I com no podia ser d'una altra manera...

El Super Mario Land 2: 6 Golden Coins, de només tres anys després però tècnicament molt per sobre i un dels jocs de la meva infantesa, que va aconseguir vendre més d'11 milions de cartutxos.

Acabarem amb el Pokémon Yellow: Special Pikachu Edition, de 1998 (2000 a Europa), amb prop de 9 milions de còpies venudes. Aquest també es podia jugar amb la Gameboy Color, però va sortir per a l'original. Com podeu veure és el mateix que els altres títols de la saga, però això sempre ha estat així i, malgrat tot, se n'han venut milions i milions al llarg dels seus més de 15 anys d'història.

Així doncs, què és el que va funcionar més a la primera portàtil de Nintendo? Els Mario, el llegendari Tetris (tot i que, qualitat innegable a banda, deu en bona part la seva presència i la seva popularitat al fet de venir amb la consola durant molt de temps) i la franquícia Pokémon, i queda fora del Top-6 que hem fet, però per poc, el The Legend of Zelda: Link's Awakening.

Jocs de la meva infantesa: Super Mario Land 2 (Gameboy)

Ja aviso, abans de començar, que no faré un repàs de tots els títols protagonitzats per en Mario com hauria fet en el cas d'algun altre joc de la meva infantesa. Entre altres coses perquè això tocarà el dia que el lampista del bigoti sigui l'homenatjat a "El personatge". Avui parlaré només del Super Mario Land 2: Six Golden Coins, de la Gameboy.

Va arribar a Europa el 1993 i a mi em va produir una impressió difícil d'oblidar. Ja havia jugat al Super Mario Land, i la segona entrega de la saga era un salt en tots els aspectes, no només pel que fa a les possibilitats de moviments del personatge i els objectes que podia fer servir, sinó també en un aspecte que, a banda de la qüestió del color, feia pensar que respecte a la primera part havíem canviat de consola. El Super Mario Land, un gran joc que em vaig fer regalar després del 2 perquè el volia tenir de totes maneres, no expremia el potencial de la portàtil de Nintendo, i la segona part sí que ho va fer, i amb escreix. Novament deixant de banda el color, el disseny del joc bevia del Super Mario World de la Super Nintendo, malgrat les limitacions cromàtiques ja conegudes, i queda ben clar des del principi, amb el mapa.

Aquella demostració de capacitat tècnica em va fer somiar, i no és broma, amb un Mario Kart per a la Gameboy. No sé si s'hauria pogut o hauria estat un joc amb un scroll dolent. A mi, personalment, no em convenç com es mou el de la Gameboy Advance, tot i que ja estem parlant de 32 bits, que a la pràctica en el cas d'aquella portàtil és com si fossin els 16 de la Super Nintendo, potser una mica més. Això em fa pensar que per a la primera Gameboy no hauria estat viable, però bé, el cas és que aquest Super Mario Land 2: 6 Golden Coins em va fer somiar.