Anàlisi: Super Mario Odyssey

En veure el títol segurament heu pensat alguna cosa com ara "però on va, aquest, parlant del Super Mario Odyssey el 2025?", i no us faltaria raó del tot, però penseu una cosa: és un blog sobretot de videojocs retro, i aquest joc és de fa gairebé 8 anys, així que compta com a vell, oi?

Fora bromes, la veritat és que ja vaig jugar al joc en el seu dia, com no podia ser d'una altra manera sent l'entrega tridimensional de les aventures del lampista italoamericà per a la Switch, però només havia fet el primer final. 

Em faltava el regne anomenat "La cara més fosca de la lluna", la prova final, el desafiament més dur del joc, un repte habitual des de fa temps a la saga, però abans volia aprofitar l'avinentesa per aconseguir totes les llunes que em faltaven, totes les captures, tots els temes musicals i tots els articles de les botigues, i per això he reprès aquest joc de 2017 el 2025, primer a la Switch i, quan ja la tenia, a la Switch 2. I ara que està acabat al 100%, és hora que en faci l'anàlisi. 

El Super Mario Odyssey sortia per a la Switch, la flamant nova consola de Nintendo de 2017, uns mesos després del llançament de la màquina, concretament el 27 d'octubre, i ens presentava l'original i innovadora idea -és l'única manera de fer un nou Mario d'èxit, i el motiu pel qual no surten cada any ni cada dos- de capturar personatges (amics i enemics) i objectes amb la seva gorra, una de nova, de fet, on s'ha instal·lat l'esperit dels barrets Cappy, cosa que li permet fer servir les seves habilitats o capacitats, segons si estem parlant d'éssers vius o inanimats. 

A més, també serveix per agafar objectes llunyans i fins i tot per rebotar-hi amb un salt en planxa, imprescindible per arribar a segons quins llocs. Per sort per als inútils com jo, no gaire sovint. 

Argumentalment, el joc té com a excusa de l'enèsim rescat de la Princesa Peach -encara lluny de l'empoderada de la pel·lícula de 2023-, amb la qual ara en Bowser es vol casar sense tenir en compte l'opinió de l'hereva del Regne Xampinyó.  

Per això, en Mario li haurà de seguir el rastre tot viatjant, amb la nau Odyssey, que té forma de barret (ja veieu quin és el tema del joc), per diversos regnes en què els desenvolupadors del joc fan gala d'una gran inventiva mentre també ens meravellen amb el seu disseny i, en general, posen el protagonista en ambients a què està acostumat (desert, gel, aigua...), però també molts altres que són nous a la longeva i prolífica saga, alguns de molt curiosos i sorprenents.

A més d'empaitar la seva nèmesi clàssica, en Mario haurà de fer front als organitzadors del casament que l'enemic ha contractat, que són els conills Broodals, i que faran d'enemics finals dels regnes. 

Com ha estat sempre tradició als jocs tridimensionals de la saga principal d'en Mario, hi ha elements col·leccionables, el principal dels quals, en aquest joc, són les llunes de poder, que equivaldrien a les estrelles que hem vist altres cops. 

S'obtenen de diverses maneres, entre les quals derrotant els esmentats Broodals, desenterrant-les, duent a terme algun desafiament de temps, guanyant curses, etc., cosa que dona molta varietat al joc. Després d'aconseguir-les, quan les introduïm a la nau Odyssey l'anem potenciant, la vela se li va ampliant, i ens permet arribar a regnes fins llavors inabastables. 

He dit que eren el principal element col·leccionable del joc, cosa que vol dir que n'hi ha més. Per una banda, tenim les monedes de tota la vida, 10 de les quals les perdrem cada cop que morim, però que quan les acumulem ens permeten comprar a les botigues del joc.

Hi venen, com a element més destacat, roba de tota mena per al nostre protagonista, i val la pena comprar-se-la tota -prepareu-vos per gastar milers de monedes en alguns dels vestits que es van desbloquejant cap al final- perquè en la majoria dels casos són indumentàries que fan referència a tota la història d'en Mario, picades d'ullet tremendes i en alguns casos molt específiques, com per exemple, sense voler fer gaires spoilers, el conjunt que porta al Super Mario Maker, els colors invertits amb què se l'havia vist en algun joc o la roba d'aviador del Super Mario Land. Per cert, en aquesta entrada parlava de diversos dels vestits d'en Mario, si us interessa el tema.

També tenim les monedes regionals, que són de color lila i tenen formes relacionades amb el seu regne. La seva funció, a més de la satisfacció personal d'obtenir totes les que hi ha en cada regne, és gastar-les en els diferents souvenirs amb què decorem l'interior de la nostra nau.

A més, també podem col·leccionar pistes de música -un altre apartat excel·lent del joc- i, ara ja relacionat amb la nova mecànica del joc, hi ha una llista de les possibles captures del Super Mario Odyssey, que no són totes imprescindibles, però si anem a buscar el 100%, com vaig fer jo, us agradarà tenir controlades.

La veritat és que n'hi ha de molt divertides, d'inesperades, d'altres de difícils de controlar... però sobretot són molt variades. Podem capturar alguns enemics, també algun amic, objectes, elements no del tot sòlids... Val a dir que, com a mecànica, és d'allò més innovadora i permet al joc estar a l'altura dels reverenciats Super Mario 64 i Super Mario Galaxy sense res a envejar-los i amb personalitat pròpia.

Per si la missió fos curta -no ho és gaire, ni tan sols si anem per feina i no pretenem aconseguir-ho tot-, un temps després del llançament del joc es va afegir un DLC gratuït en què en Luigi fa d'amfitrió d'un joc de buscar o amagar globus pels diferents escenaris, que és l'apartat online del joc. Personalment, no li vaig fer gaire cas fins que vaig veure que necessitaria desenes de milers de monedes per comprar tota la roba que deia més amunt, i aquest joc dels globus és la millor manera d'aconseguir-ne ràpidament.

El Super Mario Odyssey és una obra mestra que durant desenes d'hores ens fa explorar repetidament els extensos escenaris que el formen, ens hi fa fer coses que ens sortiran millor i d'altres que haurem de repetir moltíssimes vegades, i ens provoca centenars de somriures de satisfacció i nostàlgia amb les enormes possibilitats del sistema de captures, el retrobament amb enemics de tota mena extrets de la història del personatge i els nous que hi coneixem, la presència dels amics de sempre -i també algun retorn com el que veiem a la imatge de sobre d'aquest paràgraf i que en aquest joc té un paper força gran- amb diverses funcions, les seqüències en 2D pixelades -una delícia audiovisual-, les escenes animades o cutscenes, l'humor, els bellíssims i detallats escenaris...

Trigarem a tornar a veure un Mario d'aquestes característiques, de fet ja fa 8 anys que l'esperem, i amb l'equip que el va fer signant el recentíssim Donkey Kong Bananza, el primer plataformes 3D de la Switch 2 fet per la pròpia Nintendo, podem suposar que encara trigarem uns anys més en veure'l. Si el fan tan bé com van fer aquest, per mi que s'hi estiguin tant com calgui.

El personatge: Lakitu

A l'univers Mario, ara més mainstream que mai gràcies a la pel·lícula animada que se n'ha estrenat als cinemes, les tortugues antropomòrfiques -i inicialment unes que no ho eren- són un element tan conegut com entranyable, tot i que en Bowser també se suposa que pertany a l'espècie. 

Tanmateix, el màxim representant d'aquesta és el meu estimadíssim Koopa Troopa, en realitat un tipus de tortuga i no un personatge individual, com passa amb els Toad, però avui volia reivindicar un altre personatge que és clarament una tortuga, però prou diferent tant en aspecte com en rol com per tenir una entrada dedicada a ell.

Parlem d'en Lakitu, l'entranyable enemic d'en Mario i companyia que destaca per haver dut a terme diferents tasques al llarg de la saga, en alguns casos no pas d'enemic, sinó d'observador neutral i, fins i tot, d'aliat.

El vam veure debutar al Super Mario Bros., el 1985, volant damunt del seu núvol, des del qual ens enviava ous punxeguts que, quan tocaven el terra, esdevenien spinies, aquells enemics amb closca vermella punxeguda. Si el matàvem, però, ens deixava en pau, tot i que després reapareixia, o venien congèneres seus, segons com ho interpretem. 

Es podria dir que és el primer enemic francament molest del llegendari i revolucionari joc, perquè trobo que després els Germans Martell són molt més pesats i complicats.

En Lakitu repetiria la tasca al Super Mario Bros. 2 japonès -no apareixeria a l'occidental, atès que, com ja sabeu, és un reskin d'un altre joc i l'ambientació canvia del tot-, i el veuríem altre cop al Super Mario Bros. 3 i al Super Mario World, fent més o menys el mateix però amb alguns canvis en els seus patrons.

Al Super Mario Bros. 3, per exemple, pot llançar closques punxegudes verdes, que no eclosionen, sinó que roden per terra i si ens toquen ens fan mal. I al Super Mario World ens va seguint en comptes d'anar endavant i endarrere. També ens pot proporcionar ítems interessants, com veiem a la imatge, i un cop derrotat ens podem enfilar el seu núvol per accedir a zones inabastables d'una altra manera, cosa que es mantindria a la saga New Super Mario Bros. Per cert, al Super Mario World 2: Yoshi's Island hi apareixen amb més freqüència que mai.

Però a banda de tot això, en Lakitu també és conegut per altres tasques que ha dut a terme al llarg de la història d'en Mario, i una de les més recordades és la que veiem a continuació:

Aquesta entranyable tortuga és l'àrbitre de les curses de tota la saga Mario Kart, començant per la primera entrega, Super Mario Kart, de 1992 i per a la Super Nintendo. És el personatge que, amb el seu semàfor, ens indica quan podem arrencar, ens rescata quan caiem a l'aigua o al buit -i ens cobra unes monedes per fer-ho- i ens avisa quan anem contra direcció.

A partir del Mario Kart 7, de la Nintendo 3DS, també esdevé un personatge jugable, de manera que podem arribar a veure dos Lakitu en pantalla, s'entén que en aquest cas com a companys d'espècie, no és que sigui una duplicació del personatge. Suposo.

Un moment... l'any 1996 sortia al mercat el també revolucionari Super Mario 64, on es recuperava en Lakitu en una altra tasca, sempre damunt del seu núvol: era el càmera de la primera aventura tridimensional de la mascota de Nintendo. 

Però si llegim aquest text veurem una cosa que no s'havia vist fins llavors: es parla dels germans Lakitu, de manera que no és únic. Se suposa que hi ha el que veiem a la imatge, que ens explica com funciona la càmera, i el que és darrere d'en Mario, que no es veu excepte quan ens posem davant d'un mirall, mentre que qui parla en aquesta captura marxa just després de fer l'explicació. El cas és que, de tota manera, també apareixen Lakitus com a enemics, confirmant d'aquesta manera que són molts.

El nostre amic pescador tornaria a aparèixer al Super Mario Galaxy 2 (es va saltar el primer), els esmentats New Super Mario Bros. (tots quatre), el Super Mario Run de mòbils i l'entrega més recent, tot i que ja té uns anys, de les aventures plataformeres tridimensionals d'en Mario, a l'excel·lent Super Mario Odyssey, aparició que val la pena remarcar perquè no hi fa d'enemic, sinó que podem posseir-lo amb la gorra per pescar Cheep Cheeps! 

Ja hem vist que a banda dels jocs de plataformes d'en Mario és un personatge important a la saga Mario Kart, però també apareix en altres spin-offs de l'univers del lampista italoamericà, com per exemple fent de miniboss al Yoshi's Safari.

Al Tetris Attack, que també és un reskin però del Panel de pon japonès, en Lakitu fa les funcions de la fada Windy, i per tant és un aliat del protagonista. En qualsevol cas, és un habitual de les aventures del nostre estimat dinosaure, que té un bon grapat de videojocs en què el controlem a ell.

El veiem fent tasques d'assistència a la saga Mario Tennis, i altre cop fa d'enemic al Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars. 

En Lakitu té força presència també a la saga Mario Party, on habitualment explica a quin minijoc es jugarà, com funciona, rescatant els jugadors que han caigut d'alguna plataforma o fent, ell mateix, d'enemic.

Per altra banda, a la saga Smash Bros. se l'ha pogut veure movent-se per algun escenari, en forma de trofeu, enemic a la modalitat Smash Run de l'entrega de la Nintendo 3DS i, de manera més recent, en forma d'esperit al Super Smash Bros. Ultimate. 

No oblidem, tampoc, que surt en les diverses entregues de la saga d'RPG Paper Mario, atès que se situa a l'univers d'en Mario i, per tant, hi apareixen amics i enemics dels seus videojocs, a banda de personatges originals.

Això de ser àrbitre o assistent en esdeveniments esportius li encanta, a en Lakitu, i li va molt bé poder ser dalt d'un núvol. El veiem, per exemple, deixant anar el disc a l'hoquei o la pilota al bàsquet en jocs com el Mario Sports Mix o el Mario Slam Basketball, donar indicacions als golfistes de la saga Mario Golf, on també rescata pilotes de l'aigua, fer d'àrbitre a la saga Mario Baseball i també a la de Mario & Sonic, que és la dels Jocs Olímpics.

Tampoc no faré un llistat de tots els jocs on apareix, crec que ja n'hem tingut una bona mostra, però val la pena comentar que els cameos no li són estranys.

Un bon exemple el tenim al The Legend of Zelda: The Minish Cap, de la Game Boy Advance, on apareix com a enemic a la zona dels núvols del joc. També el trobem com a rival al Tetris DS, en un dels minijocs del WarioWare: Touched!, entre altres petites aparicions en diversos productes de Nintendo.

Segurament us esteu preguntant si en Lakitu té cames, i la resposta és que sí, com es pot comprovar als Mario Kart en què es pot controlar, i les té perfectament funcionals. Però també ho vam poder veure per primer cop quan, al Super Mario World, el matàvem i perdia el núvol, mentre que al Super Mario Bros. i al Super Mario Bros. 3 moria sense desenganxar-se del núvol.

Ja hem establert que en Lakitu és un personatge emblemàtic dels videojocs d'en Super Mario, i no ens hauria de sorprendre que també sortís als dibuixos animats que s'han fet de la franquícia, com per exemple el llargmetratge japonès de 1986 Super Mario Bros.: Peach-hime kyûshutsu daisakusen!, o als dibuixos estatunidencs de la mítica DIC Cartoons, però és d'aquests últims que vull mostrar una imatge perquè déu n'hi do, com el retrataven:

A mi em recorda més en Hans Moleman d'Els Simpson que una altra cosa, però bé. La imatge correspon a The Super Mario Bros. Super Show!, i de cara a The Adventures of Super Mario Bros. 3 l'aspecte era més proper al dels videojocs, però ja se sap que en aquelles produccions els dissenys dels personatges de la franquícia eren, almenys mirats amb el prisma d'avui, força ridículs.

Hem repassat una mica la història d'en Lakitu, i val a dir que també el podem trobar en marxandatge com ara ninots de plàstic, de peluix o fins i tot rellotges amb alarma (amb el seu inseparable núvol i la canya de pescar, evidentment). Què li espera, a aquesta emblemàtica tortuga, en futurs videojocs?

8è aniversari de 3 Botons i START

Doncs vaig aguantant, estimades lectores i estimats lectors. El blog fa avui 8 anys (i 1071 entrades amb aquesta) i me'n vull fer ressò tot agraint el vostre suport, tant en forma de visites com, sobretot, comentaris. Som pocs, sí, però ben avinguts. 

En qualsevol cas 3 Botons i START també m'ha permès conèixer altres persones aficionades als videojocs i especialment en el darrer any m'he integrat més al blog conjunt Retroscroll, tot assistint a esdeveniments com a visitant i com a expositor al seu costat. I n'estic molt content i agraït.

Aquí em teniu, el quart per la dreta dels que estàvem de peu, a la quarta edició de RetroBarcelona. Aquest últim any puc dir que he jugat força més a videojocs, que feia temps que ho tenia pendent, i tanmateix no acabo de reduir la pila de "feina" que tinc en aquest sentit.

Però bé, el blog ha continuat, en general no m'han faltat idees i, per tant, la cosa continuarà. Almenys de moment, perquè l'últim quadrimestre de 2017 se'm presenta ocupadet i segurament m'estimaré més dedicar el meu escàs temps lliure als videojocs que a parlar-ne.

En fi, per tal de celebrar aquests 8 anys se m'ha acudit fer una llista de 8 videojocs que m'enduria a una illa deserta, entenent que hi arribaria per accident i suposant que en aquesta illa deserta hi hagués maneres de connectar les consoles i els televisors o carregar les bateries de les portàtils, i també un subministrament infinit de piles per als comandaments sense fils.

Si el concepte sembla massa poc realista, imaginem-nos simplement 8 títols que em quedaria si hagués de passar la resta de la meva vida només amb aquests 8. I no ha estat gens fàcil, però tampoc es redueix a una llista dels meus 8 videojocs preferits (alguns ho són, però d'altres no entrarien a la llista si fos només sobre els que més m'agraden), sinó que he hagut de pensar en videojocs dels quals no em cansaria fàcilment.

Per tant, havien de ser títols que quan hi jugo actualment els tanco perquè he de fer alguna altra cosa, no perquè em cansi jugar-hi gaire estona seguida. De videojocs que m'agraden molt però no per a llargues partides en tinc molts. Així que, amb aquestes condicions, la llista podria ser aquesta:



En realitat podria ser aquest, o el IV, o el San Andreas, però en principi em quedaria amb el Grand Theft Auto V de la Xbox 360 perquè, tot i que normalment jugo només a passar-me la història, el cert és que no em faria res passar-me-la algunes vegades més i, aquest cop sí, dedicar-me a fer el cabra, amb resultats que acostumen a acabar amb la mort del personatge però que sempre ens ofereixen un camí diferent i potencialment infinit.



No és que no me'n pugui cansar, però com que tindria els altres jocs ja aniria fent canvis: crec que he de triar-ne un de lluita, per desfogar-me (el GTA V també seria per a això, és clar), i els 2D m'enganxen més. Llavors, tot i que podria agafar-ne algun altre de similar, em quedo amb un Street Fighter i, concretament, l'Street Fighter Alpha 2 de la Saturn, perquè reuneix l'essència de la saga i té un aspecte que em sembla deliciós.

No hi podria anar sense el Tetris de la Game Boy, un dels jocs de la meva vida, encara que faci anys que no hi jugo. És la mena de joc ideal per a fer treballar el cervell pel que fa als reflexos però alhora jugar sense pensar, distreure's de les preocupacions. 

Tampoc no podia faltar un Mario Kart, la meva saga preferida, i encara que el Mario Kart DS i el Mario Kart 7 m'agraden moltíssim i podrien ser aquí, el cas és que el Mario Kart 8, de la Wii U, és el més complet de la saga en tots els sentits. A més, encara no el domino al 100%, de manera que seria l'elecció perfecta.

Del Dragon Ball Advanced Adventure en vaig parlar en una entrada a Retroscroll, i no tinc cap dubte que me l'enduria a l'illa deserta perquè proporciona entreteniment durant moltíssim temps gràcies a la possibilitat d'enfrontar-se a l'aventura un cop rere l'altre amb molts personatges diferents, una aventura on es barregen les plataformes, els shmups i la lluita 1 contra 1, però a més el cartutx, de la Game Boy Advance, permet jugar directament a la modalitat de lluita si no ens ve de gust l'aventura. Un títol excel·lent.

El Super Mario 64 és l'únic títol de la saga que m'emportaria, i per diversos motius: no només és una obra mestra, sinó que és llarguíssim (encara l'he d'acabar) i, si triés la versió de la Nintendo DS en comptes de l'original de al Nintendo 64, de fet, és més llarg encara i permet controlar també en Luigi, en Wario i en Yoshi. Molt a prop quedaria el Super Mario Galaxy, de la Wii, però el cas és que ja me l'he passat un cop i només em quedaria fer-ho amb en Luigi.



Un joc arcade i tremendament addictiu seria qualsevol Bomberman dels bons, i tot i que tinc el Saturn Bomberman, per a molts el millor, voldria que la Mega Drive tingués representació en aquesta llista, de manera que em quedo amb el Mega Bomberman.



Finalment sé que el cos em demanaria algun videojoc d'esports, perquè és la mena de títol que em poso per distreure'm quan vull jugar però no sé exactament a què, quan voldria jugar a tantes coses alhora que no sé quina triar.

Els videojocs d'esports també són dels que tenen una vida potencialment infinita, i més si no els tens tan dominats que t'avorreixes (i si et passa això sempre pots controlar un equip dolent perquè hi hagi un al·licient). Actualment em decantaria pel FIFA 17 de la Xbox One, però també podrien haver estat un dels Virtua Tennis que tinc a la Xbox 360 o l'NHL 96 de la Mega Drive.

EXTRA

Tanco l'entrada, que espero que us hagi agradat, convidant-vos a dir-me quins 8 títols us enduríeu a una illa deserta pensant que no us arribin a cansar, i anunciant que, tot i que no és gran cosa, per primer cop celebro l'aniversari del blog amb un regal. No és un sorteig: regalo el codi per al Retro City Rampage DX de la Nintendo 3DS al primer que me'l demani. Per Twitter mateix, i així no l'escric en públic. 

7 anys de 3 Botons i START!

Avui, 15 de febrer de 2016, el blog ha fet 7 anys. Déu n'hi do. No és que sigui gaire bo ni tingui gaire influència, però em sembla que 7 anys són molts per a un blog. 

Cementiri de Pneumàtics és més antic, però al principi el vaig tenir abandonat moltíssim temps. En canvi, 3 Botons i START va començar amb una entrada diària -és una bogeria i a més no permet que els articles "respirin", però era jove i més inexpert que ara-, després va reduir la freqüència i actualment es renova cada 6 dies, però el cas és que no l'he abandonat en cap moment. I l'altre dia, buscant un enllaç que necessitava, vaig veure que havia escrit, dins una entrada, que el 2016 el blog segurament ja no existiria. Doncs bé, m'equivocava. I n'estic content.

No sé si aguantarà gaire més, suposo que continuarà mentre tingui temps, ganes i idees, però de moment ha començat el setè any de 3 Botons i START. Aquest cop, per celebrar-ho, no he intentat una marató de videojocs de 7 hores (l'any passat vaig intentar, no aconseguir, fer-ne una de 8 que va acabar sent de gairebé 6), en part perquè les circumstàncies han canviat i ja no ho puc fer, sinó que faig una altra cosa que a la gent també li importa 3 pebrots i que, sincerament, és més factible: una entrada sobre 7 jocs als que estic jugant actualment.

I quan dic "jugant" no vull dir que els tinc començats, perquè llavors estaríem parlant de desenes de títols, sinó de videojocs que realment, quan tinc temps, vaig tirant endavant amb una certa regularitat.



Començo per un videojoc que tinc des de fa molts anys, atès que la saga sempre m'ha cridat l'atenció, però que havia abandonat després d'encallar-me. Es tracta del Dragon Quest IV: Chapters of the Chosen, versió de 2007 (al Japó) per a la Nintendo DS, que és un remake del clàssic de NES de 1990 i la primera versió que arribava a Occident.

Aquest remake té un capítol extra després del final i em resultava excessivament pesat, perquè cal lluitar diverses vegades contra uns enemics complicadets per tal d'obtenir peces d'una superarmadura, i difícil, però era qüestió de lluitar amb molts monstres en una zona concreta, augmentar el nivell i fer una bona estratègia. Sí, dit així sona fàcil, o lògic per a un RPG, però em vaig frustrar fa temps i el vaig abandonar. Ara, quan l'acabi, podré jugar, per fi, als altres videojocs que tinc d'aquesta llegendària saga amb monstres i personatges dissenyats per l'Akira Toriyama.

Sense canviar de gènere, també estic jugant al Mario & Luigi: Dream Team Bros. de la Nintendo 3DS, llançat el 2013. Dels RPG d'en Mario i companyia només en coneixia l'existència, no havia jugat mai a cap d'ells, però he començat per aquesta quarta entrega perquè la vaig trobar a bon preu no fa gaire. Com acostuma a passar amb els videojocs de rol, no cal jugar-hi en ordre cronològic.

De fet, me'l vaig comprar casualment quan faltava molt poc perquè em regalessin per Nadal el Mario & Luigi: Paper Jam Bros., i com que són tan semblants, fins que no acabi el que tinc ara en marxa no podré estrenar el nou. Bé, sí que puc, però els jocs que requereixen tanta dedicació és millor no barrejar-los, especialment quan tenen un argument, per més absurd que sigui.

Canviem una mica el to perquè un altre que em té enganxat actualment és el Tomb Raider, el famós reboot de 2013 que va posar fi a anys de decadència en una saga iniciada el 1996 amb aquella primera entrega, primer per a la Saturn i després per a PC i PlayStation. Vaig trigar a comprar-me'l (en Xbox 360) perquè esperava el moment que l'edició "Game of the Year" baixés de preu, però després resulta que el que portava no m'interessava: bàsicament coses per al multijugador, així que un cop decidit que volia l'edició senzilla va ser cosa de setmanes fins que el vaig trobar de segona mà a un preu raonable.

M'ho estic passant molt bé amb aquest joc, hi ajuda el fet que sigui fàcil saber què s'ha de fer en cada moment, a diferència d'aquell primer joc que és l'únic que havia provat fins ara, i els seus estàndards de producció espectaculars, gairebé cinematogràfics, em tenen meravellat. 

El motiu pel qual vaig començar a sentir la urgència de tenir la Wii U, com ja vaig explicar quan vaig fer un homenatge a la saga, és el Mario Kart 8, l'únic (domèstic) que em faltava, i és el joc que més poso quan engego la consola de sobretaula més recent de Nintendo.

Els videojocs d'aquesta franquícia no em cansen mai, però a més en aquest cas encara tinc fites per assolir i recentment he adquirit el contingut descarregable de pagament, que inclou personatges, escenaris i vehicles nous.



En sentia parlar tan bé, del Shovel Knight (2014), que li tenia moltes ganes i em plantejava comprar-lo per a Nintendo 3DS -per a molts la millor versió-, tot i ser només digital, quan hi hagués alguna oferta. Amb el temps, però, es va anunciar que se'n faria una versió física, amb un senyor manual d'instruccions, i com que això ja era el súmmum de l'estètica retro que en part defineix aquest videojoc em vaig esperar una mica més i així el vaig comprar. També venia amb la banda sonora, llàstima que trenqués la filosofia retro en ser digital i no en un CD, però bé, no el comprava per això.

Estil gràfic i sonor de 8 bits, un protagonista bufó, un homenatge jugable a la saga Megaman amb tocs de Duck Tales i, sobretot, divertit per mèrits propis, hi estic jugant menys del que es mereix, però és un dels títols que poso sovint.

Estic intentant també tirar endavant el The Legend of Zelda: Phantom Hourglass, llançat per a la Nintendo DS el 2007, perquè era d'aquells que havia provat el primer dia però no m'hi havia posat de debò.

Ara que vaig tenint més títols d'aquesta emblemàtica saga de Nintendo i n'he acabat un parell, he volgut posar-me amb aquest i he de dir que, després d'un breu període d'adaptació, m'agrada que els controls siguin totalment tàctils, tot fent ús de la característica principal de la portàtil.

És cert que en el que portem d'any no l'he tocat gens, i dels 7 de la llista és el que més pels pèls es pot considerar que hi jugo actualment, però poso el Super Mario 64 (Nintendo 64, 1996) perquè cap al final de l'any passat el vaig fer avançar força i així també m'obligo a continuar en aquest 2016 i, per fi, passar a altres jocs d'en Mario que tinc per acabar.

En fi, ja veieu que aquest cop no he fet res d'extraordinari ni especialment interessant, però ja que el blog ha fet 7 anys ho volia celebrar d'alguna manera. A quins videojocs esteu jugant vosaltres?

Els jocs més venuts de la Nintendo 64

La Nintendo 64, que va sortir el 1996 i superava la competència notablement, és paradoxalment considerada com un semifracàs de la Gran N perquè va apostar pel cartutx en comptes del CD i perquè malgrat la superioritat tècnica amagava defectes d'una manera una mica barroera (la famosa "boira"), però era i és una consola remarcable i tenia un catàleg ben farcit, els 5 títols més venuts del qual són els que veurem ara.

El mític Super Mario 64, el primer del lampista italoamericà en 3D, el primer on li sentíem la veu, el primer amb un món totalment obert. Un títol revolucionari de què ja vaig parlar i que va vendre més d'11 milions de còpies, tot i que s'ha de dir que bona part de la culpa d'això la té el fet que acompanyava la consola en el seu pack més conegut. 

En segon lloc i amb 9 milions de còpies venudes tenim el Mario Kart 64, el segon títol de la popularíssima saga, i el primer cop que permetia el multijugador amb un total de 4 jugadors simultanis, característica que el feia extremadament divertit, per si no ho era prou.

Un altre on el punt fort era el multijugador era el Goldeneye 007, que van comprar 8 milions de persones i que va sortir ja el 1997. 

El salt a les 3D d'en Link també va triomfar amb aquest The Legend of Zelda: Ocarina of Time, de 1998, que va vendre 7,6 milions de còpies i que per a molts és el millor videojoc no només de la Nintendo 64, sinó de la història. 

Acabarem amb el Super Smash Bros., de 1999, que va arribar als 5 milions de còpies i que era el primer títol d'una saga que, fins ara, només ha vist aparèixer 3 entregues. A més era innovador no només pel seu sistema de joc dins el gènere de la lluita, sinó també perquè posava els teòricament pacífics personatges de Nintendo a barallar-se entre ells. 

Especial Super Mario volador

Entre els diversos poders que hem vist que tenia en Mario, sempre gràcies a diversos objectes que s'ha anat trobant al llarg dels seus més de 30 anys d'història, n'hi ha hagut uns quants que li han permès volar o planejar, i avui els veurem per tal de repassar la història del Super Mario volador.

Lamentablement ha de ser en un vídeo comentat, però aquí el veiem volar per primer cop, al Super Mario Bros. 3 (NES, 1988), amb la cua i les orelles d'ós rentador, tanuki en japonès, que aconseguíem agafant una fulla. Molt de tant en tant trobem també una disfressa completa d'ós rentador, que ens dóna encara més poder. Per tal de volar s'ha d'agafar impuls i llavors saltar i anar prement el botó de saltar, però si no agafem embranzida simplement podrem planejar una mica. A partir de llavors cada joc on el lampista italoamericà podia volar permetia fer-ho d'una manera diferent.

Al Super Mario World (Super Nintendo, 1990), com ens expliquen en aquest vídeo, la tècnica és una mica diferent, i també l'objecte que necessitem per tal de fer-ho, que en aquest cas és una capa groga. Mireu el següent vídeo al minut 6.45 aproximadament:

És del Super Mario Land 2 (Gameboy, 1992), on podíem volar després d'agafar una pastanaga que ens feia sortir orelles de conill, amb les que en aquest cas no es pot volar exactament, sinó planejar.

El 1996 arribava el revolucionari Super Mario 64 a la Nintendo 64, que tenia pantalles on volàvem amb una gorra alada.

Al Super Mario Sunshine (Gamecube, 2002) el nostre heroi va pel món amb un aparell que pot fer diverses coses amb l'aigua, i una d'elles és aquesta capacitat de mantenir-se a l'aire gràcies a la pressió amb què expulsa el líquid. Aneu al minut 4.20 del següent vídeo:

És del Super Mario Galaxy (Wii, 2007), on un bolet amb els colors d'una abella ens transforma en el Mario-abella i ens permet volar durant poc temps, però és molt útil i, de fet, normalment imprescindible a les pantalles on apareix. Tornaria al Super Mario Galaxy 2 (Wii, 2010), però no en poso cap vídeo perquè no aporta res. Aquest seria el primer retorn d'un objecte que permet volar a la història d'en Mario, però n'hi ha més i ara els veurem:



Són imatges del New Super Mario Bros. Wii (Wii, 2009), on hi ha aquests blocs amb hèlix que ens permeten volar si agitem el Wiimote. Doncs bé, ara és quan parlem del segon retorn d'un "sistema de vol", perquè torna a aparèixer aquí:



Al Super Mario 3D Land (Nintendo 3DS, 2011), que també seria l'escenari d'un altre retorn, i com que passa al mateix joc podem dir que també és un segon retorn, però que fa un total de 3 objectes relacionats amb el vol que surten en més d'un joc de la saga.

És l'estimada disfressa d'ós rentador (sencera), i la seva útil cua també la recupera el Mario Kart 7. No és només un dels homenatges que el joc fa a tota la història del seu protagonista, sinó també un utilíssim objecte amb què ja no podem volar del tot, però sí planejar en moments en què agrairem poder-ho fer. De fet, és l'objecte més útil de tot el joc i no ens farà mai nosa.

Aquesta és doncs la història del Mario volador (o planejador), una habilitat molt útil que ens permet superar distàncies que no podríem superar només agafant embranzida i saltant, o mantenir-nos a l'aire més estona per tal de poder evitar atacs.

Edito uns dies després: Nintendo ha anunciat de cara a l'estiu el New Super Mario Bros. 2 per a la Nintendo 3DS, que recupera la cua i permet a en Mario volar, però aquest cop sense la disfressa, és a dir com al Super Mario Bros. 3.

Els primers jocs de la Nintendo 64

El 23 de juny de 1996, no fa ni dos mesos en feia 15 anys, va sortir al Japó la Nintendo 64, que sorprenia el món perquè tècnicament estava per sobre de les que remenaven les cireres llavors, la Playstation i la Saturn, però es presentava... en format cartutx. Tot i ser una gran consola, les crítiques que va rebre i encara rep, encertades o no, s'han de tenir en compte, però oblidem-nos-en per un moment i repassem quins van ser els jocs que la van acompanyar en el seu naixement.

Si no sabeu quin és aquest joc val més que toqueu el dos d'aquí abans que no us enxampi, perquè es tracta del Super Mario 64, un dels millors videojocs de la història, el primer en 3D d'en Mario i el que va marcar com havien de ser els plataformes tridimensionals, imitat desenes de vegades i mai igualat. En generacions posteriors els gràfics van esdevenir, lògicament, millors, però el salt que va fer aquest títol a tots els nivells no ha estat mai superat. Això sí que és començar amb un títol fort, i no el que li ha passat a Nintendo amb la 3DS...

El Pilotwings 64, que era la segona entrada en una saga formada, de moment, per tres jocs, era un altre dels títols que acompanyaven la 64 bits de Nintendo al mercat japonès en el seu primer dia. El tercer i últim, però, és d'aquells tan típicament japonesos que "donen la nota":

El Saikyô Habu Shôgi, un títol del joc de taula japonès shôgi que a més promocionava la imatge del senyor Habu, un jugador famós d'aquest joc. Evidentment, aquest no va arribar a Occident. Als Estats Units la consola va sortir el 23 de setembre del mateix any, però només amb dos títols, que són els esmentats Super Mario 64 i Pilotwings 64, per tant no els tornaré a posar. Tampoc en parlar de la sortida de la consola a Europa, l'1 de març de 1997, on a més d'aquests dos també venia amb els que mostraré ara:

És l'Star Wars: Shadows of the Empire, un joc d'acció en tercera persona amb pantalles de naus que un any després també va sortir per a PC. N'hi va haver dos més. D'un d'ells (de la saga, de fet), ja en vam parlar:

Un dels sovint esmentats com a imprescindibles del catàleg de la consola, el Turok: Dinosaur Hunter, que segons la Wikipedia, si entrem a la pàgina dedicada al joc, en realitat va sortir el dia 4 de març, de manera que tècnicament, si això és cert, no seria un títol aparegut el mateix dia de llançament de la consola. Sí que ho és, però en aquest cas ho he descobert jo, el següent:

El Cruis'n USA, un arcade de velocitat que va rebre una acollida més aviat pobra, perquè era un joc de recreatives de 1994 que l'any 1997 (desembre de 1996 als Estats Units) quedava gràficament força per sota d'altres jocs, i és que pel que sembla la conversió va ser complicada i lenta.