Nascuts el 1994: Sagues que fan 30 anys

Ja és aquí la nova entrega d'aquesta secció anual que, en realitat, porta el títol a la part final. Aquest 2024 es commemoren els 30 anys de qualsevol cosa important que passés el 1994, i en matèria de videojocs tenim teca per tastar.

Va ser l'any de llançaments de consoles com la Playdia de Bandai o la PC-FX de NEC, o l'accessori-consola 32X de Sega per a la Mega Drive. Però són sistemes que no van tenir el ressò i la influència de la Saturn o la PlayStation, màquines que enguany també fan els 30. Ara bé, en aquestes entrades jo sempre parlo de sagues que han arribat a la trentena, i que van tenir la primera entrega fa exactament 30 anys.

1994 va ser, per exemple, l'any de sortida de la primera entrega de l'Earthworm Jim, de Shiny Entertainment, un plataformes d'acció amb molta personalitat que va debutar a la Mega Drive i tot seguit va sortir també en Super Nintendo, amb versions per a d'altres màquines l'any següent, i seqüeles més endavant.

Amb una entrega numerada com a 4 que ha quedat com a fiasco per a la consola fantasma Intellivision Amico, almenys les dues primeres parts tenen un nucli de seguidors que en poden continuar gaudint tant a les màquines originals com rellançades a l'Evercade.

Però si pensem en un videojoc que duu l'any 94 al títol, a banda dels esportius, tenim el llegendari The King of Fighters 94, el primer joc de la saga de lluita més emblemàtica d'SNK, companyia precisament especialitzada i prolífica en el gènere. 

Encara belluga, aquesta saga, però tot va començar aquí, amb l'esbojarrada idea de reunir lluitadors de diversos jocs de la companyia, amb tant d'èxit que, més enllà de la curiositat del crossover, es va convertir en la saga principal de tot el sistema Neo Geo.

Continuem amb la lluita, perquè també va ser l'any de la proposta de Rare per al gènere, amb aquest Killer Instinct que ha tingut seqüeles i entregues tant per a recreativa com per a consoles, l'última el 2013 per a la Xbox One, llavors acabada d'estrenar.

No ha tingut el ressò de KOF, per descomptat, ni el de Mortal Kombat, saga amb la qual es podria comparar per estètica i maneres d'acabar definitivament amb els enemics, però també va deixar la seva petita petjada a la història dels videojocs.

Aquí es podria debatre sobre si aquest joc, també de Rare, inicia una saga o no, perquè el personatge ve de molt lluny i és molt mític, però el canvi de jugabilitat i l'impacte que va tenir el Donkey Kong Country, llançat inicialment per a la Super Nintendo, va ser tan gran que es podria parlar d'exitós reinici, i a més ha tingut seqüeles que han seguit el seu estil.

Doncs sí, aquest estimadíssim joc ja té 30 anys, i ara ja en fa 10 que no tenim un DKC nou, així que esperem que almenys a la successora de la Switch torni amb un producte digne.

Sabíeu que el primer The Need for Speed es va estrenar a la 3DO? Jo no, de fet no sé res d'aquesta saga perquè no hi he jugat mai, però reconec la importància de la marca, que també ha tingut adaptació al cinema i l'any 2022 encara va veure aparèixer una entrega.

Una altra saga que encara belluga, i que té renom dins d'un gènere amb moltíssima competència, és Tekken, que va començar a les recreatives al desembre de 1994 -de manera que entra pels pèls en aquest article- i que va fer fortuna sobretot a les consoles PlayStation.

Ara ja no s'associa necessàriament a Sony, però aquest any ha tornat a l'actualitat amb la vuitena entrega numerada. Un bon cop de puny (d'acer) de Namco sobre la taula, com a resposta al Virtua Fighter de Sega, de l'any anterior.

Acabo amb aquest, però tot i que no solc parlar d'ordinadors en aquest blog, perquè és una escena de la qual he estat sempre allunyat, voldria esmentar breument que l'any 1994 van començar també les sagues Warcraft i The Elder Scrolls. Poca broma.
 

Noms: Greg Martin

A l'entrada inaugural d'aquesta secció dedicada a noms rellevants a la història dels videojocs vaig parlar de l'Akira Watanabe, el responsable, entre altres coses, de les portades dels primers Sonics, però no va ser l'únic, perquè si mirem les d'Occident la cosa es complica una mica més. 

Si que és cert que la del Sonic the Hedgehog tal com la vam conèixer a Europa estava basada en la del senyor Watanabe, però als Estats Units van veure una altra cosa, i si ens n'anem a la versió Game Gear ens trobem una imatge més familiar que va arribar a Amèrica i Europa, desmarcant-se de la il·lustració triada al Japó, i que va signar aquest senyor del que, per desgràcia, no hi ha fotografies (llevat d'una de molt baixa qualitat o resolució) i que, a més, es va morir ja fa 10 anys.   

Greg Martin (1956-2013) és el responsable de bona part de l'art occidental oficial per als videojocs d'en Sonic -no pas la portada del Sonic the Hedgehog de la Genesis, la Mega Drive estatunidenca, pel que sembla-, on veiem la mascota de Sega amb un somriure més trapella, i uns angles més durs que el més bufó japonès del mestre Watanabe. 

Però probablement la primera portada realment icònica que va dibuixar el senyor Martin va ser la següent:

Suposo que no passa res perquè no hagi triat una imatge amb els marcs i els logos habituals per saber de quin joc (i per a quina consola) estem parlant, oi? 

Ara, però, anem enrere i repassem una mica la vida del desaparegut artista, tot i que no se'n troba una excessiva quantitat d'informació a la xarxa: en videojocs el podem trobar fent portades per a jocs de l'ordinador VIC-20 el 1981 i el 1982, com ara l'Amok, però resulta que abans, durant i després de fer portades per a videojocs va treballar per a companyies com Disney o Hanna-Barbera, poca broma, on va fer sobretot de dissenyador d'escenaris en obres com El show de Scooby-do i Scrappy-do, Superamics, la sèrie d'en Pac-man, Els barrufets i, de manera més recent, el 2008, va ser modelador al llargmetratge de Disney Bolt. Però si hi ha una feina que destaca en aquest sentit va ser el de la cocreació i el disseny de les versions de les Tortugues Ninja per a la famosa sèrie de 1987, i també va dissenyar les portades d'alguns VHS que es van editar amb material de la sèrie.

No ho va fer directament ell, però una de les sèries animades d'en Sonic, Adventures of Sonic the Hedgehog, de 1993, va basar els seus dissenys en els de Greg Martin, així com també l'anomenada senzillament Sonic the Hedgehog, que hi va coexistir però que va ser un producte curiosament rival de l'altre per disputes corporatives en les quals ara tampoc cal entrar. 

Sembla que també es van inspirar en els seus dissenys per a la sèrie de 40 episodis de 1999 Sonic Underground, i anteriorment per al còmic d'Archie Comics sobre l'eriçó blau, cosa que té sentit perquè bevia força de les sèries animades que he esmentat més amunt, però això va durar fins al número 10.

Tornant a les coses que va dissenyar directament més que inspirar, tenim portades com la del Pac-Man de la Game Boy (1991), el Pac-Attack, de 1994 per a la Mega Drive, la Super Nintendo, la Game Gear i la Game Boy (a la imatge), la del Ms. Pac-Man per Game Boy, NES i Game Gear (1993) o la del Woody Pop (Game Gear, 1991) però, com sol passar en aquests casos, hi ha un fotimer de treballs que no se sap segur si són d'ell, perquè no està documentat de manera concloent, però que se sospita, per l'estil, que sí, com per exemple la portada americana de l'Aladdin de la Game Gear, la del The Flintstones de Mega Drive o la del Taz in Escape from Mars. Una que sembla clara, però, és l'occidental del Pocky & Rocky 2 (Super Nintendo, 1994):

Sí que se sap que corresponen a ell les portades del Sonic Chaos (almenys el de Game Gear, 1993), l'americana del Sonic CD (Mega CD, 1993), el Sonic Spinball de Mega Drive (1993) i de les consoles de 8 bits de Sega però en aquest cas només les americanes, el Sonic 3 als Estats Units (1994), el Sonic Triple Trouble (Game Gear, 1994) americà, i la portada del Knuckles's Chaotix (32X, 1995) a tot arreu. 

L'últim disseny de portades que es coneix de l'autor va ser per a la Game Boy Advance, i va ser per a l'adaptació d'una pel·lícula de Disney. Era el 2002 i el joc, el Lilo & Stitch, que tinc entès que és força bo, per cert.

És una llàstima que els noms dels il·lustradors de portades de videojocs no siguin més coneguts ni estiguin excessivament ben documentats. En el cas del senyor Gregory James Martin, a més, sembla que va començar a generar interès a partir de la seva defunció. Per part meva, aprofitant la secció, m'agrada anar-los donant a conèixer, tant a ells com la seva obra, i espero haver fet el que era a les meves mans en el cas de l'autor d'algunes imatges icòniques de la nostra vida com a videojugadors que fins ara no sabíem a qui agrair. Una d'elles, el pòster d'en Sonic que regalaven amb alguns videojocs fa molts anys. El recordeu?

Fonts: Sonic Wiki Zone, Sega Retro, Legacy.com, Megabites Blog, IMDB, Original Video Game Art

Petits clàssics: Chuck Rock

Repassant les anteriors entregues d'aquesta secció, i reconec que comprovant que no hagués parlat abans del títol que avui ens ocupa, m'adono que unes quantes entrades potser són una mica injustes pel que fa al qualificatiu de "petits", i avui és un d'aquells casos.

En part perquè és una saga, en realitat, amb dues entregues i un spin-off, i també perquè la seva caràtula es veu força quan remenem pels mercats de segona mà dels videojocs.

La caràtula que tan acostumats estem a veure no és pas aquesta, però el cas és que a mi m'agrada conèixer i divulgar l'origen de les coses, i el Chuck Rock va ser llançar originalment el 1991 per a l'Atari ST i l'Amiga de Commodore, ordinadors que el van rebre amb la mateixa portada exacta, i per la informació que n'he trobat, alhora, no pas en un i després a l'altre.

Desenvolupat per Core Design, companyia famosa sobretot perquè uns anys després presentaria el primer Tomb Raider, és un plataformes de to humorístic protagonitzat per un cavernícola groller, panxut i ben lleig, que es diu que va ser la mascota de la companyia abans que ho fos la Lara Croft, i el primer joc era com veurem al següent vídeo:

Era la versió del Commodore Amiga, i com podem veure barreja elements típicament associats a la Prehistòria encara que en realitat no coincidissin en el temps, com humans i dinosaures, o directament no existissin, com les plantes carnívores que mengen humans. 

En Chuck pertany a una banda de rock en què també hi ha la seva dona, l'Ophelia, i fins i tot un dinosaure amb cabells llargs. Rigor històric, vaja. Un dia, l'Ophelia és segrestada per en Garry Gritter -una referència, llegeixo, al cantant britànic dels 70 i els 80 Gary Glitter- i en Chuck l'ha d'anar a rescatar.

Ho farà tot superant paisatges ambientats en l'Edat de Pedra i fent front a enemics i obstacles amb la seva habilitat d'aixecar i llançar roques, però també aprofitant l'ajuda d'alguns dinosaures bons i la panxa com a element de defensa. Tot plegat vigilant la barra d'energia, que es buidarà quan prengui mal i s'omplirà quan es mengi els grans bistecs de dinosaure que tant li agraden.

Aquí teníem una comparativa en vídeo de totes les versions que se'n van fer, cadascuna amb les seves característiques i més o menys mancances respecte a les originals. Certament, almenys la impressió que sempre he tingut, la versió de Mega Drive és la que ens ve al cap quan sentim esmentar el nom d'aquest videojoc o el veiem escrit. No coneixia algunes de les altres versions, i admeto que sempre l'havia associat a Sega, de manera que m'ha sorprès que existís per a Super Nintendo i Game Boy. 

La rebuda del Chuck Rock va ser desigual, si mirem les puntuacions que va rebre a l'època, però això no va impedir que el 1993 en sortís la segona part:

El Chuck Rock II: Son of Chuck va sortir per a les consoles de Sega -incloent-hi el Mega-CD-, l'Amiga i l'Amiga CD32. Van caure, doncs, les de Nintendo, el C64, l'Atari ST i l'Acorn Archimedes. 

Protagonitzat pel fill d'en Chuck, un nadó anomenat Junior, que ataca els enemics amb un garrot, i amb una banda sonora d'acid jazz, les puntuacions van ser una mica més amables amb aquest segon títol. I la cosa no es va acabar allà:

El 1995 es va llançar, per a Mega-CD, 32X -el vídeo compara aquestes dues versions-, Panasonic 3DO i PC, el BC Racers, un spin-off de velocitat combativa-humorística (una barreja de Mario Kart i Road Rash, per dir-ho ràpidament) per equips de dos amb personatges de l'univers Chuck Rock, i algun personatge nou de nom amb picada d'ullet, com en Brick Jagger o en Jimi Handtrix.

Tot i que són clàssics de mida més aviat mitjana, però si més no, no pas tremendament grans, el cert és que els Chuck Rock van gaudir de certa popularitat, i fins i tot van arribar a sortir en una sèrie de còmic dins la revista infantil Look-in, al Regne Unit. 

La saga no ha estat mai recopilada, rellançada, remasteritada ni refeta en sistemes moderns, i s'havia parlat d'una nova entrega per a la següent generació de consoles, és a dir la de la Saturn i la PlayStation, però no es va materialitzar. Una llàstima.

Anuncis: Especial Mega Drive

Durant el primer any del blog feia moltes entrades de seccions que ara tinc molt abandonades. De fet, vaig començar publicant una entrada diària, de manera que era normal trobar entrades sobre anuncis de videojocs força sovint, perquè el cicle acabava ràpid.

Quan vaig decidir espaiar les publicacions algunes seccions fins i tot van desaparèixer dels cicles, i només hi tornaven de tant en tant, com ha passat amb aquesta. M'adono que fa 8 mesos de l'última entrada sobre anuncis de videojocs, amb aquell especial sobre publicitat de la Master System, o sigui que ja feia temps que en tocava una de nova.

Quan parlem de màrqueting de la 16 bits de Sega ens venen al cap eslògans que evidentment repassarem, i que de fet ja van sortir en una entrada dedicada a la publicitat agressiva de Sega, però al principi posaven èmfasi en les capacitats de la màquina, sense insultar ningú ni comparar-s'hi.

Ho podem veure en aquesta pàgina de dalt, que qualifica la Mega Drive de consola definitiva gràcies als gràfics, el so i el tipus de videojocs que tenia. Exagerat, és clar, al capdavall aquells anys eren així, però raonable i comprensible.

Aquella bona educació no havia de durar gaire, però. Encara que fos tecnològicament superior a qualsevol altra a finals dels 80, la competència tenia els seus recursos, i aquest anunci que convida el públic més menut a jugar amb els grans, amb els "big boys", és subtil però prou entenedor pel que fa al missatge que pretén transmetre.

Per si la subtilesa no funcionava, i malgrat que la competència brutal de la immensament popular NES no evitava l'èxit que tenia la Mega Drive als Estats Units, al final van recórrer a l'enfrontament directe.

"Genesis does what Nintendon't", emblemàtic joc de paraules que s'entén perfectament però que traduït perdria tota la gràcia. Al penúltim paràgraf del text s'explica dient que l'experiència que ofereix no la pot proporcionar cap sistema de 8 bits, i ni tan sols una Turbo-8, dard que no se'ns hauria d'escapar a qui va adreçat i que és força insultant.

Tenia curiositat per veure com havien plantejat les campanyes de màrqueting de la Mega Drive al Japó, generalment més respectuós en aquest sentit, i tal com m'esperava no estaven tan exaltats com a Occident.

Aquest i altres anuncis es concentraven en el fet que havia arribat l'era dels 16 bits. Se sobreentén que convida a abandonar els sistemes de 8, però es fa amb més elegància.

Però, és clar, va arribar un moment que dins els 16 bits (i aquest cop no discutits) va tenir competència, i llavors es va reenfocar l'estratègia en presumir de mida de catàleg, cosa que també es va reflectir als mitjans especialitzats espanyols.

És una arma perillosa, perquè caduca ben ràpidament. A l'anunci americà era més evident que treien pit davant de l'encara incipient catàleg de la llavors joveníssima Super Nintendo, però estava clar que amb el temps ja no podrien fer-ho servir com a element diferencial.

Llavors tocava canviar el discurs. Si podeu feu grans les imatges i llegiu-ne els textos, ja he procurat que tinguessin la màxima qualitat possible, perquè són d'allò més curiosos.

El cas és que ara el que deien era: "d'acord, la Super Nintendo ens supera en tot, però no en velocitat de processador". La desesperació era evident. A la pràctica, empressin els mètodes que empressin els programadors, en general els títols de la 16 bits de Nintendo estaven tecnològicament per sobre. Fins i tot els amants de la Mega ho hem d'admetre. He dit "en general". 

Suposo que amb aquesta batalla perduda van decidir remarcar els seus punts forts, concentrar-se en els videojocs i la tecnologia sense mirar els rivals, i aquí tenim el Sonic & Knuckles, un joc "tan gran que no cabia en un cartutx". 

Així ho venien, en sentit figurat i literal, però en general es considera que allò va ser un nyap, que era la segona meitat del Sonic 3 -per tant, sí, era tan gran que no cabia en un cartutx- i que aquella tecnologia del Lock On era una manera maldestra de fer les coses.

Tampoc no va ser la solució el Mega-CD, el primer intent d'allargar la vida de la Mega Drive que va ser, en termes generals, un fracàs. 

Però la publicitat va rebaixar el to i sembla que apel·li a un públic que no se l'estava comprant, en dir això d'"et faràs vell esperant que algú superi el Mega-CD". Jo hi llegeixo "compra-te'l ja, que no s'està venent gaire". 

Ja acabo. En aquest anunci del 32X, el segon perifèric-consola de la Mega Drive, una constatació encara més gran del principi de la caiguda de Sega i un fracàs encara més pronunciat, es recorre al missatge pujat de to, però en el fons a la lloança de les qualitats del producte.

Dins el que cap, una manera més humil i noble d'encarar la publicitat en els darrers moments d'una grandíssima consola que no necessitava caure en la provocació, ni arriscar-se resultar arrogant, per fer-se notar, però que en fer-ho ens va proporcionar aquest fragment de la història de la indústria dels videojocs.

Història de les videoconsoles: la Mega Drive

El passat 29 d'octubre va fer 25 anys que es va posar a la venda al Japó la Mega Drive, la 16 bits de Sega, una de les meves consoles preferides, i em vaig adonar que encara no havia escrit cap entrada dedicada a la seva història. No la vaig publicar el dia que tocava perquè tenia una altra entrada publicada de feia poc, però ho faig avui, que no ha passat gaire des de l'efemèride i espero que no m'ho tingueu en compte.

Amb una xifra estimada d'entre 37 i 41 milions d'unitats venudes al llarg de la seva història, que va acabar quan es va descontinuar a finals dels anys 90, la Mega Drive va ser la tercera consola de Sega i la que, sens dubte i amb moltíssima diferència, va tenir més èxit en tots els anys que la companyia japonesa es va dedicar a la fabricació de hardware.

Als Estats Units, on es va rebatejar com a Genesis per problemes amb la marca Mega Drive, hi va arribar el 1989, mentre que a Europa vam haver d'esperar al setembre de 1990 per tal de començar a gaudir-ne, un retard que ara seria impensable però que llavors era el que hi havia. 

La nova videoconsola es basava en la popular placa arcade System 16, que va presentar els primers jocs de 16 bits el 1985, entre els quals grans èxits com Shinobi, Golden Axe o Altered Beast, títols que es van portar a la Mega Drive des del principi i que encara ara consten com alguns dels seus clàssics imprescindibles, però que en aquell moment tenien la missió, acomplerta amb èxit, de donar al nou sistema una imatge de recreativa domèstica. 

Era el tercer intent de Sega de triomfar en el mercat domèstic després del famós crack o la gran crisi dels videojocs de 1983, i ho feia després de la fallida SG-1000 i la més reconeguda —però inacapaç de superar la NES— Sega Mark III, a Occident coneguda com a Master System. I si Atari hagués sabut l'èxit que tindria no hauria rebutjat fer-se'n càrrec ni hauria apostat per l'Atari ST, una curiositat que he llegit a la Wikipedia.



Així es presentava el 1990 a Austràlia, que com segurament ja sabeu és territori PAL i per tant hi va sortir alhora que a Europa. Al Japó val a dir que no va acabar de triomfar i es va vendre per sota de la Famicom (la NES, que era de la generació anterior), que a sobre rebia el 1988 el Super Mario Bros. 3, i de la PC-Engine (la Turbografx), mentre que als Estats Units i sobretot a Europa (on la Master System estava per sobre de la NES) va tenir un gran èxit.

Sega havia planificat una estratègia que consistia en vendre la seva nova consola no només com la que estava més avançada tècnicament en aquell moment, sinó com una màquina adreçada al públic jove, no tant l'infantil, i un dels molts exemples d'això, però segurament el més significatiu, va ser aquest:



El llegendari Sonic the Hedgehog (1991), el seu títol més conegut, protagonitzat per un personatge que, en contraposició al lampista italoamericà i bigotut de Nintendo, que operava en un món de princeses i bolets, era elèctric, molt ràpid i jove, i esdevindria la mascota de Sega, que després d'aquest títol iniciaria una franquícia d'enorme popularitat, que tothom coneix i de la qual ja hem parlat diverses vegades.

També, sobretot als Estats Units, les campanyes publicitàries de Sega se centraven en atacar Nintendo amb el famós eslògan "Genesis does what Nintendon't", per tal de remarcar la superioritat de la seva màquina respecte a la 8 bits de sobretaula de la Gran N, però tot i aquesta agressivitat la Mega Drive tenia prou raons per a triomfar.



Aquí ens n'han donat 100, de raons, tot i que evidentment no deixa de ser una selecció personal de l'autor del vídeo. Ara bé, s'hi poden veure grandíssims videojocs com ara els 4 Sonic, els 2 Shining Force, els 3 Streets of Rage, el Thunder Force IV, el Virtua Racing, el Castle of Illusion i la seva seqüela World of Illusion —dos dels millors jocs de Disney—, el Rocket Knight Adventures, el Comix Zone, l'Aladdin, els 2 Earthworm Jim, el Flashback, el Ghouls'n Ghosts, el Gunstar Heroes, el Mortal Kombat II o l'Street Fighter II Special Champion Edition, entre molts altres de representatius que sovint trobem en els moltíssims recopilatoris que n'han sortit després per a d'altres sistemes.

A la Mega Drive no li va faltar de res, el seu catàleg és extensíssim i hi podem trobar títols de tots els gèneres i per a tots els gustos. Tot i així el 1990 (1992 a Europa) va sortir la Super Nintendo, la consola de 16 bits de sobretaula de Nintendo, que amb l'avantatge d'aparèixer més tard va oferir un producte millor en alguns aspectes. I llavors va començar una sana rivalitat que va durar fins al final de l'era dels 16 bits sense una clara guanyadora, si bé és cert que la SNES va vendre uns milions de consoles més a nivell global.

La sensació que jo tenia, malgrat la meva elecció convençuda, era que la que per a la gent (i les companyies) "molava" més era la Super Nintendo, i que alguns videojocs —o més ben dit algunes franquícies— com Street Fighter o Bola de Drac es reservaven als propietaris de la consola també coneguda com El Cervell de la Bèstia, encara que més endavant també van venir a "la meva", amb una sola entrega en el cas de Bola de Drac.

El desavantatge del comandament de 3 botons (i START) de la consola davant dels títols de lluita, que Nintendo havia gestionat millor amb un comandament de 6 botons d'entrada, va ser superat en substituir aquell accessori clàssic per una versió amb 6 botons col·locats d'una manera més ergonòmica que els de la SNES.

Al tram final de la vida de les dues consoles, després d'alguna temporada en què semblava que els usuaris de la Mega Drive sempre sortíem perdent en les exclusivitats (perquè jo vaig voler la Mega Drive i me la vaig fer regalar el 1994 tot i conèixer la situació), es van equilibrar les coses i va tornar la sensació que tant els uns com els altres podíem estar més que satisfets amb la màquina que teníem, trobant a faltar lògicament els jocs d'en Mario aquells que teníem "la Mega" i els d'en Sonic els que havien triat "la Super".

Però estaven igualades, com la Xbox 360 i la Playstation 3 tant temps després, cosa que per a mi és la situació ideal per tal que ningú no se senti frustrat per culpa de la seva elecció.  

El cas és que la Mega Drive va gaudir d'una llarga vida, fins al punt que el seu darrer joc llançat de manera oficial va arribar a les botigues el 1998, i en plena dècada dels 2000 encara en va sortir algun de produït per una via diferent, com vaig explicar en una entrada de fa anys.

La seva popularitat era i és innegable, tant és així que amb l'arribada de l'era de les consoles de 32 bits Sega va insistir en potenciar-la al màxim per tal de no abandonar-la encara, amb perifèrics-consola que permetien l'ús de videojocs tècnicament més avançats que els dels cartutxos. Eren el Mega-CD (als EUA Sega-CD) i el Mega Drive 32X (Genesis 32X als EUA), però malgrat que van tenir alguns bons títols van fracassar i van tacar la imatge tant de Sega com de la Mega Drive en els darrers anys de la seva vida, i de retruc van generar desconfiança en els usuaris, un problema que va afectar les posteriors consoles de la companyia, les grans però malaguanyades Saturn i Dreamcast.

Hem vist a la imatge anterior una Mega Drive diferent, i és que una de les conseqüències de la seva popularitat va ser que se'n van llançar diferents models, el més conegut dels quals, evidentment amb el permís de la Mega Drive clàssica, aquesta Mega Drive II, de 1993.

Aquests models eren de fabricació més barata i en alguns casos eliminaven característiques secundàries, com ara la connexió per a auriculars, atès que en aquest cas el so estèreo sí que sortia de la màquina i anava així a la televisió, mentre que a la Mega Drive original el so arribava al monitor en mono. També són conegudes la Multi-mega, una fusió de la Mega Drive i el Mega-CD que va molt buscada al mercat de segona mà, i la Nomad, una versió portàtil de la consola que, malauradament, devorava les piles.

Cal no oblidar altres experiments fora de Sega, com la TeraDrive, la Wondermega de JVC, la LaserActive de Pioneer i altres consoles que permetien emprar-hi títols de la Mega Drive però que ja no en duien ni el nom, a banda de les versions plug-and-play que consisteixen en comandaments amb videojocs gravats en memòria que només s'havien de connectar a un televisor.

Acabarem el repàs esmentant alguns dels seus molts accessoris o perifèrics, que si per alguna cosa va destacar sempre Sega és per la gran quantitat d'aquests afegits que va arribar a inventar, alguns de més esbojarrats que altres, com ara l'Activator Ring, el Power Base Converter (que permetia jugar als jocs de la Master System), la pistola Menacer, el Sega Mouse o el MegaModem.

Aquest ha estat el meu homenatge a una consola amb una gran història d'èxits que és una de les més estimades de la història dels videojocs, i una de les que sens dubte em quedaria si m'obliguessin a desfer-me de totes les que tinc llevat de només 3. Feliços 25 anys, Mega Drive!

Els primers jocs del 32X

El 32X va ser un dels dos perifèrics-consola de la Mega Drive, com ja sabeu, i va ser un dels fracassos més sonats d'una companyia que m'estimo molt però que, pobreta, no va tenir gens de sort després de la Mega Drive. Només 40 títols formen el catàleg del 32X, i per repassar-ne els primers hem de retrocedir al 1994, any en què es va posar a la venda l'aparell, primer a Europa (el 14 de novembre), després als Estats Units (21 de novembre) i finalment al Japó (el 3 de desembre), com si fos el món a l'inrevés. 

No especifiquen dates, a la Wikipedia, però amb el que quedava d'any podem assumir que els 7 títols que van sortir el 1994 devien ser títols de llançament, o poc els va faltar, però sigui com sigui no deixen de ser els primers del reduït catàleg del 32X, i aquest que vèiem era el Cosmic Carnage, un joc de lluita. 

També hi havia la conversió al 32X de l'Space Harrier, un clàssic de les recreatives de Sega que va visitar diverses consoles. I ara en vindrà un que és dels pocs que van agradar força del pobre "bolet" de la Mega Drive:

Era l'Star Wars Arcade, un joc d'aviació amb vista subjectiva com es pot veure al vídeo i que, de fet, havia sortir per a recreatives l'any anterior i només va ser convertit al 32X. Un dels preferits, però, és el que veurem ara:

El Virtua Racing Deluxe, que uns mesos abans havia tingut una molt meritòria versió per a la Mega Drive i que al seu torn venia d'una recreativa de 1992, era un dels jocs que duia la consola, amb 32X (que era més propera a l'arcade original) o no, als seus límits tècnics amb unes rudimentàries però treballades 3D.

Aquest no necessita presentació, perquè el Doom és un dels pares del gènere first person shooter, i també va tenir una ben rebuda versió per al 32X. Finalment tenim dos dels 6 únics títols (5, si no comptem amb el Surgical Strike, exclusiu del Brasil) que van fer ús de la combinació Mega-CD + 32X:

El Night Trap, del que ja vaig parlar, i en aquest vídeo podem veure la comparativa entre la versió del Mega-CD a seques i la del 32X combinat amb el Mega-CD. I ens en queda un altre, també:

És el Corpse Killer, que també va sortir per al Mega-CD (sense combinar amb el 32X), la 3DO, la Saturn i ordinadors). I aquests són, doncs, els jocs que van sortir amb el 32X en el seu llançament, 7 d'un total de 40. Una breu i trista història però que, com totes, té un començament, i del final ja en vam parlar.

L'últim joc del 32X

El 32X és un dels dos accessoris-consola, que dic jo, per a la Mega Drive, juntament amb el Mega-CD. Dues idees fallides que van significar el principi de la fi de Sega com a fabricant de consoles, però que mentre vivien van deixar uns quants títols dignes de recordar. Avui el que farem serà repassar quins són els darrers jocs que van sortir per al "bolet" de la Mega Drive, de vida curta i avui dia cobejat per gent com ara jo, que ens hem de fer fotre perquè no és gens fàcil, econòmicament parlant, d'aconseguir.

El Virtua Fighter 32X, del qual ja vaig parlar a l'article dedicat a aquesta revolucionària saga, si ens hem de refiar de la Wikipedia va ser l'últim títol llançat al Japó, el 20 d'octubre de 1995, i a Europa va sortir el 30 de novembre del mateix any, cosa que podria convertir-lo també en l'últim al Vell Continent. Hi ha qui afirma, però, que aquest honor correspondria a un altre joc:



Es tracta del Darxide, exclusiu del mercat europeu, però com que a la Wikipedia no hi ha la data exacta només puc dir que... segurament sí. Ara, a banda de la seva indiscutible qualitat tècnica també és destacable perquè la seva raresa fa que, segons els entesos, tingui un valor al mercat de segona mà que supera els 1.000 euros. A mi el gènere no m'agrada gaire, però si un dia me'l trobo per casualitat us ben asseguro que el compraré per tal d'especular. Ara bé, el cas és que el darrer títol llançat al mercat dels Estats Units vindria després, perquè no en tenim la data exacta però és de 1996.

És el The Amazing Spider-man: Web of Fire, que només va aparèixer als Estats Units, de manera que esdevé també l'últim joc absolut d'aquell perifèric que no va tenir gens de sort comercialment parlant però que, com deia abans, ens va deixar bons títols. Sembla que el de l'Home Aranya no és el millor exemple d'això que acabo d'afirmar, però el Virtua Fighter 32X sí. 

El que passa és que, tot i que no duu la Mega Drive més enllà dels seus límits, que és l'objectiu del 32X, i per tant podria haver sortit perfectament en format cartutx per a la 16 bits de Sega, que només sortís als EUA i per a un sistema fracassat el fa doblement rar i el converteix en un producte desitjat pels col·leccionistes. Som així de rucs, però nosaltres els europeus ens en podem oblidar, perquè a diferència del que passa amb els cartutxos americans de la Mega Drive, compatibles amb les consoles europees, amb el 32X no passa el mateix (diuen, però, que l'americà i el japonès són compatibles entre ells). Ara, qui vulgui deixar-se calés en modificacions de la consola o en un equip Mega Drive + 32X d'origen estatunidenc... per mi endavant.