M'he acabat el Marvel's Spider-Man!

Com que no jugo tant com m'agradaria, no és que m'acabi gaires jocs al llarg de l'any, i això vol dir que tampoc no publico tantes anàlisis com es podria esperar. També és cert que el blog té diverses seccions i, de tota manera, com que m'agrada que hi hagi diversitat, no desitjo que surtin anàlisis amb excessiva freqüència, però ara tinc una petitíssima acumulació de videojocs completats i aprofito per fer una mena de "trampa" que, en realitat, no ho és: rescato la subsecció M'he acabat i, així, quan d'aquí a poc publiqui una altra anàlisi de les estàndard, haurà passat prou temps des de l'última del mateix tipus.

Quan encapçalo les entrades amb un "M'he acabat", fet de tota manera esporàdic, faig anàlisis de jocs que m'han ocupat molt de temps, que m'ha costat acabar per dificultat o per temps, com el títol d'avui, un d'aquells que m'han acompanyat durant mesos, de fet més d'un any, en part per la meva dispersió, en part per la seva durada intrínseca (molt més del que diu la famosa pàgina How Long To Beat, que veig que està basada en jugadors professionals, perquè a mi se'm duplica l'extensió), i en part perquè, per circumstàncies familiars pròpies de l'etapa que estic vivint, les ocasions de jugar a consoles de sobretaula escassegen, cosa que ho agreuja tot plegat.

Si bé a l'anterior generació de consoles vaig decidir quedar-me a Xbox i comprar-me una Xbox One, de la qual estic molt content i encara espero trobar temps per jugar a molts jocs que hi tinc pendents, en aquesta última he fet el salt a la competència, atès que la PlayStation 5 em permet jugar tant als seus jocs com als de la PS4, que no vaig tenir, i n'hi havia alguns que em feien especial il·lusió i que només podia trobar a Sony. 

Un d'ells era el Marvel's Spider-Man, de 2018, que tenim a la PS5 en versió remasteritzada des de 2020, i que s'incloïa en forma de codi per descarregar-ne l'edició digital dins de l'Spider-Man: Miles Morales, un joc al que ja jugaré més endavant i comentaré quan toqui.

Però el protagonitzat per en Peter Parker ha satisfet les meves expectatives i ha estat més o menys com m'imaginava: un títol d'acció en tercera persona amb una estructura i un sistema de combat molt similars als de la celebrada saga Batman: Arkham, tot i que en aquest cas la desenvolupadora responsable és Insomniac Games en comptes de Rocksteady, i evidentment hi ha diferències tant d'habilitats com de mitjans de desplaçament, caràcter i ambientació entre aquests dos superherois que, per cert, estan entre els meus preferits.

Un dels trets més característics d'aquest joc és precisament el desplaçament, que es pot fer a peu, corrent o, sobretot, en teranyina, que ens permet avançar a gran velocitat i aviat li agafem el truc, tot i que va bé practicar una mica abans de posar-nos valents. El que ens passaria si a la vida real ens piqués una aranya radioactiva i ens proporcionés els mateixos poders que a en Pete o, segons la versió de la història, si haguéssim de complementar aquests poders amb la creació d'un sistema de llançament de teranyines artificials. Però sí, també podem viatjar en metro.

Les teranyines també ens serveixen per atacar enemics i agafar objectes de l'entorn per llançar-los a aquests enemics, i tenen variants amb diferents poders que anirem desbloquejant a mesura que avança el joc.

Abans de continuar amb les característiques jugables, pel que fa a la història tenim una trama principal que comença amb un Spider-Man que ja fa un temps que exerceix com a tal, per tant no es tracta d'una història d'orígens, i ha de fer front a diverses amenaces d'abast considerable que tenen lloc alhora en una recreació espectacularment fidel de la ciutat de Nova York, tot plegat intentant fer equilibris entre la "feina" i la vida personal. 

A través de nombroses escenes animades de nivell gairebé cinematogràfic coneixerem els detalls de la història i les subtrames, i s'avançarà en la caracterització dels personatges, els seus rerefons i les seves motivacions. Hi veiem enemics emblemàtics de l'Spider-Man, però com que en té tants, se'n deixen uns quants a la recambra per a la seqüela, que va sortir el 2023, i que també suposo que jugaré i analitzaré algun dia.

Tant en els combats de les històries principals com en les activitats secundàries que ens anirem trobant pel mapa mentre ens desplacem d'un punt a l'altre o, senzillament, passegem per la ciutat a cop de teranyina, el sistema de lluita és complex, però es va aprenent a poc a poc -i, si no, al menú de pausa podem repassar els inputs- i es va enriquint a mesura que desbloquegem habilitats i armes. 

En el meu cas, tal com em passa amb els jocs d'en Batman que esmentava més amunt, això acaba implicant un repertori limitat de moviments en els quals confio, però m'ha sorprès la varietat que havia adquirit amb el joc més avançat, perquè al capdavall és qüestió d'acostumar-s'hi i jugar-hi amb certa continuïtat.

És molt satisfactori enfrontar-se als enemics fent servir diferents recursos de combat i aprenent quines coses funcionen millor amb cada tipus de rival, perquè a banda dels que ens volen clavar mastegots n'hi ha que disparen armes de foc (fins i tot bazuques), i d'altres tenen porres elèctriques, escuts, motxilles reactores o una contundència física que ens complica els combos.

El completíssim mapa del joc ens indica, sobre un mapa de Manhattan, els punts d'interès disponibles en un moment determinat i que van des de les missions principals fins a col·leccionables (motxilles amb objectes personals del protagonista, fotografies de llocs emblemàtics de Nova York per fer...), incloent-hi missions secundàries, bases de faccions enemigues per conquerir o desafiaments de diferents habilitats. 

Totes aquestes coses ens permeten augmentar l'experiència o bé aconseguir tokens, cap de les dues coses imprescindibles per completar la història i gaudir-ne, però quan el joc ens mostra el percentatge de compleció de diverses tasques és molt temptador intentar obtenir-lo, i a més té premi, més enllà dels trofeus de PlayStation.

Especialment perquè és imprescindible per desbloquejar tots els vestits de l'Spider-Man, que representen un munt d'etapes, moments i versions de la seva dilatada història, una gran picada d'ullet als seus fans més acèrrims.

Tot i que en alguns casos són aspectes purament cosmètics, i n'hi ha de molt bons, en la majoria hi trobem poders associats i exclusius que poden ser útils segons el moment. Per exemple, tenim el que en Tony Stark va donar-li a la saga Civil War, i que desplega unes potes d'aranya metàl·liques temporalment, molt avantatjós a l'hora d'enfrontar-nos a grans nombres d'enemics, cosa molt habitual tant en crims dels que ens trobem pels carrers de manera aleatòria com en els nombrosos desafiaments de combat que farem i que són frenètics per la diferència numèrica entre aquests petits exèrcits i nosaltres, que som un.

Durant les missions i alguns combats importants també tindrem quick time events, en els quals haurem de prémer el botó que se'ns indica en pantalla en el moment adequat si no volem fracassar i haver de repetir, un sistema que trobo que està ben implementat per remarcar la importància d'aquests esdeveniments prou esporàdics com perquè no es pugui dir honestament que se n'abusa.

L'acció és un element molt important del joc, però també hi ha escenes de sigil i, en menor mesura, d'exploració. En aquestes últimes podrem controlar en Peter amb roba de carrer i de vegades, fins i tot, la Mary Jane, amb la qual tot i que en aquesta història n'és l'exparella, mantenen una bona relació i col·laboren, cadascú amb les seves capacitats, a l'hora de combatre les amenaces a què la ciutat s'enfronta.

Un videojoc excel·lent, molt rodó sobretot si es van alternant les missions principals i tota la resta per evitar que es faci massa feixuc, amb uns gràfics i un so d'altíssim nivell, i un bon guió que ens implica en la història, perfectament complementat amb uns DLC que valen la pena -inclosos en aquesta edició- i que prepara el terreny per a l'esmentat Miles Morales, que al seu torn és un esglaó cap al més monumental Spider-Man 2. 

Personalment m'ha suposat una setantena llarga d'hores, i l'he anat arrossegant durant més d'un any, però des que m'hi vaig posar seriosament, tot i que encara em faltava força per acabar-ho tot, m'ho he passat d'allò més bé.

 

Crònica de RetroBarcelona 2018: 6a Fira del Videojoc Clàssic

Un any més, i que duri, s'ha pogut viure a la capital de Catalunya un dels esdeveniments més importants sobre videojocs en aquesta banda del Danubi, la Barcelona Games World, però aquí el que ens interessa és la part de RetroBarcelona, abans independent però ara integrada a en aquest nom més atractiu per al gran públic.

Es va celebrar del 29 de novembre al 2 de desembre i, a diferència de l'any passat, que només hi vaig poder anar una tarda, aquest cop he estat amb els companys de Retroscroll, a l'estand, una tarda i un dia sencer fent-la petar en persona després de mesos i mesos de converses a WhatsApp i jugant a tot el que hem tingut temps de jugar, perquè encara que posem els nostres sistemes a disposició dels visitants, a nosaltres també ens agrada jugar, i tenir tot allò al davant és una temptació massa gran com per no fer-ho quan alguna màquina queda lliure.

Amb el cartell ja queda clar, però enguany la gran homenatjada era la Mega Drive, llegendària i estimadíssima consola que ha fet els 30 anys i que tenia també una exposició parcialment dedicada, amb objectes com aquests:

La capsa amb la consola, el comandament, els cables i prou, no cal res més, ara, per despertar-nos la nostàlgia...

Però també havíem de veure la consola en si, aquí amb diversos perifèrics muntats per tal d'ensenyar com en podia arribar a ser, de monstruosa, si hi eren tots alhora, encara que aquesta proposta és més aviat humorística (però en principi funcional).

Hi havia unes quantes mostres, també, dels seus títols més emblemàtics, amb algunes joies que molts de nosaltres no havíem vist en persona o, com a mínim, sabem que mai podrem tenir perquè han assolit preus elevadíssims, com el Mega Man: The Wily Wars que es veu a la part inferior dreta de la imatge.

No em vull allargar gaire més amb aquesta part de l'exposició, però després de la Mega Drive teníem unes quantes consoles més antigues exposades, curiositats amb més o menys èxit (normalment poc) que venien d'una època molt experimental, i on es podien trobar, entre moltíssimes altres coses, sistemes com la mítica Intellivision de Mattel (sí, la fabricant dels Masters de l'Univers o la Barbie), de 1979...

...o la consola d'Atari dedicada al Pong, de 1975, acompanyant consoles de Sega d'abans de la Master System, o de Nintendo d'abans de la Famicom/NES, i algunes altres que jo només coneixia de nom, però que no havia vist mai, o que directament no coneixia de cap de les maneres. Una delícia, vaja.

El convidat estrella de la fira havia de ser en Tom Kalinske, que durant els anys 90 va encapçalar la divisió americana de Sega, la va rescatar de la deriva en què es trobava i va ser cabdal perquè la Mega Drive s'enfrontés de tu a tu a la NES i la Super Nintendo (als Estats Units, almenys), i se'l recorda, entre altres coses, per haver influït en la versió definitiva del disseny d'en Sonic com a mascota, que va ser essencial perquè el nou representant fictici de la companyia triomfés i estirés el carro de Sega.

Malauradament, per problemes familiars, pocs dies abans de RetroBarcelona va haver de cancel·lar la seva aparició i ens vam quedar sense la seva presència. Una llàstima.

Val a dir que l'assistència del públic va ser molt bona, diumenge era ple de gom a gom i, a diferència del que va passar a la 4a edició, en què la part retro era una mica apartada i no hi arribava gaire gent, aquest cop s'ha pogut veure que el videojoc clàssic agrada a tota mena de públic, que sap veure-hi la diversió malgrat que els gràfics, el so i altres aspectes queden tècnicament molt per sota de les meravelles que es fan actualment.

Que a mi i als amants del retro en general no cal que ens convencin, però és agradable veure que no és només una cosa de pares que duen els fills petits i els ensenyen a què jugaven quan eren ells, els petits, sinó que adolescents i gent de vint-i-pocs anys també s'hi acosta, no arrossegada per cap progenitor ni cap nostàlgia que evidentment no sent per aquestes màquines, i s'ho passa bé.

Ja ho he dit abans: hi anava amb l'estand de Retroscroll, que com sempre oferia als visitants un munt de consoles de les nostres col·leccions personals per tal que la gent hi jugui.

Per desgràcia jo, que ja de per si portava moltes menys coses que altres companys que duien diverses màquines i monitors, concretament només una Nintendo 64 i una Atari 2600, vaig haver de comprovar amb disgust que aquesta última, que em feia especial il·lusió portar perquè és molt antiga i no l'havíem dut mai, no funcionava i caldrà intentar reparar-la.

Però per a sistemes antics ja hi havia, per exemple, la preciosa Vectrex o la vella Soundic, que malgrat la seva senzillesa gràfica gairebé sempre tenien gent enganxada als seus jocs provinents d'una època més simple.

Això sense desmerèixer altres consoles, des de la Turbografx fins a la primera Xbox, passant per la NES, la Super Nintendo, la Mega Drive, la PlayStation, la PlayStation 2 o la Master System.

Per al públic potser nosaltres no érem d'interès, però entre nosaltres sí que teníem moltes ganes de tornar-nos a veure, i jo, particularment, vaig gaudir de l'estona i les converses amb en Molsupo, en Dani, en Roger, la Vicky i més breument l'Ayate, i de fora de Retroscroll vaig poder parlar una mica amb l'Ivan de Tentáculo Púrpura i en Sikus i en Renner de Game Museum, tot i que amb en Murshus no vam arribar a coincidir.

Una salutació des d'aquí també a l'organització de RetroBarcelona, en particular en Carles, que ens va obsequiar amb menjar sa com aquest.

Amb alguns membres de Retroscroll o bé en solitari, segons el cas, vaig poder jugar una mica, tant en consoles com recreatives d'altres grups -i això sempre em ve de gust, perquè no els vaig fer cas a la seva època per un cúmul de circumstàncies i sempre ho trobaré a faltar-, a jocs com Golden Axe, Streets of Rage 2, Contra: Hard Corps, Out Run 2 (Xbox i recreativa), Street Fighter II i Street Fighter II Turbo o Windjammers. No gaire, però. Massa gent, hi havia, i ja va bé que sigui així.

També vaig fer un tomb ràpid per la part més moderna, la Barcelona Games World en si mateixa, el reclam per a la majoria del públic i el que fa que l'entrada sigui una mica elevada, i vaig poder veure llargues cues per provar títols de la PlayStation 4, de realitat virtual especialment...

...O aquesta escenificació d'una escena del tràiler de En Ralph destrueix internet, que s'estrena ara als cinemes com a seqüela de En Ralph el destructor (2013), actuació promocional que al capdavall té cabuda en un esdeveniment d'aquest tema i aquestes dimensions.

Coses ja llançades però recents, com el Marvel's Spider-man, exclusiu de la PlayStation 4, també tenien força protagonisme en l'enorme espai de la Fira Gran Via, on s'ha celebrat la BGW aquesta vegada, i en aquesta part hi havien muntat estand també múltiples botigues de marxandatge que podem trobar igualment al Saló del Manga. Hi ha certs interessos que se solapen entre el públic d'un esdeveniment i l'altre, certament.

Tornant a RetroBarcelona, però sense canviar de tema, la meva única compra -perquè a la part retro també hi ha botigues, per desgràcia a preus d'eBay llevat d'excepcions- va ser una d'inesperada, i ho era perquè havent preguntat preus altres anys ja no esperava trobar una Game Gear amb els condensadors canviats i, per tant, perfectament funcional, a un preu que em convencés.

Aquest cop la vaig trobar i no m'ho vaig pensar gaire, i és que fa anys me'n vaig comprar una de segona mà, però no li vaig canviar bé els condensadors que cal canviar-li per veure-la i sobretot sentir-la bé a l'actualitat -els passa a totes per culpa de la mala qualitat dels components originals-, i me la vaig tornar a vendre, derrotat.

Els anys van anar passant, si se'n veia alguna de reparada era massa cara i, mentrestant, els jocs que m'havia comprat continuaven, orfes, a la meva prestatgeria. El cas és que per fi m'he tret aquesta espina.

Me'n vaig anar a casa també amb l'Stranglehold, un videojoc de la Xbox 360 que no coneixia, però que l'esmentat Dani em va regalar, generós com sempre. Tot un detall.

Aquesta sisena edició de RetroBarcelona l'he pogut gaudir més que la de l'any passat, en què vaig tenir només unes 5 horetes que, a sobre, van estar en part dedicades a la "caça" de convidats, concretament el creador d'en Pac-man, el mestre Iwatani, i la veu d'en Mario, en Charles Martinet.

Tot i així, i encara per circumstàncies de la paternitat, no hi vaig estar tant com els altres membres del grup (que, a més, van muntar i desmuntar) ni com m'hauria agradat a mi -i tot i així estic agraït per haver-hi pogut anar un dia i mig-, però segurament 4 dies sencers també m'haurien semblat pocs, en aquesta gran festa dels videojocs. Passen volant, de debò, entre ser allà a l'estand a disposició de la gent, xerrar sobre allò que més ens agrada (i per part meva també aprendre dels experts en cada conversa) i jugar quan, de tant en tant, es pot. Ja tinc ganes que sigui la propera edició.

L'últim joc del 32X

El 32X és un dels dos accessoris-consola, que dic jo, per a la Mega Drive, juntament amb el Mega-CD. Dues idees fallides que van significar el principi de la fi de Sega com a fabricant de consoles, però que mentre vivien van deixar uns quants títols dignes de recordar. Avui el que farem serà repassar quins són els darrers jocs que van sortir per al "bolet" de la Mega Drive, de vida curta i avui dia cobejat per gent com ara jo, que ens hem de fer fotre perquè no és gens fàcil, econòmicament parlant, d'aconseguir.

El Virtua Fighter 32X, del qual ja vaig parlar a l'article dedicat a aquesta revolucionària saga, si ens hem de refiar de la Wikipedia va ser l'últim títol llançat al Japó, el 20 d'octubre de 1995, i a Europa va sortir el 30 de novembre del mateix any, cosa que podria convertir-lo també en l'últim al Vell Continent. Hi ha qui afirma, però, que aquest honor correspondria a un altre joc:



Es tracta del Darxide, exclusiu del mercat europeu, però com que a la Wikipedia no hi ha la data exacta només puc dir que... segurament sí. Ara, a banda de la seva indiscutible qualitat tècnica també és destacable perquè la seva raresa fa que, segons els entesos, tingui un valor al mercat de segona mà que supera els 1.000 euros. A mi el gènere no m'agrada gaire, però si un dia me'l trobo per casualitat us ben asseguro que el compraré per tal d'especular. Ara bé, el cas és que el darrer títol llançat al mercat dels Estats Units vindria després, perquè no en tenim la data exacta però és de 1996.

És el The Amazing Spider-man: Web of Fire, que només va aparèixer als Estats Units, de manera que esdevé també l'últim joc absolut d'aquell perifèric que no va tenir gens de sort comercialment parlant però que, com deia abans, ens va deixar bons títols. Sembla que el de l'Home Aranya no és el millor exemple d'això que acabo d'afirmar, però el Virtua Fighter 32X sí. 

El que passa és que, tot i que no duu la Mega Drive més enllà dels seus límits, que és l'objectiu del 32X, i per tant podria haver sortit perfectament en format cartutx per a la 16 bits de Sega, que només sortís als EUA i per a un sistema fracassat el fa doblement rar i el converteix en un producte desitjat pels col·leccionistes. Som així de rucs, però nosaltres els europeus ens en podem oblidar, perquè a diferència del que passa amb els cartutxos americans de la Mega Drive, compatibles amb les consoles europees, amb el 32X no passa el mateix (diuen, però, que l'americà i el japonès són compatibles entre ells). Ara, qui vulgui deixar-se calés en modificacions de la consola o en un equip Mega Drive + 32X d'origen estatunidenc... per mi endavant. 

Jocs de la meva infantesa: The Amazing Spider-man (Gameboy)

Parlar dels videojocs protagonitzats per (o on hi apareix) l'Spider-man seria una tasca bastant llarga i en tot cas no tinc pensat dur-la a terme avui. El que faré, en comptes d'això, serà parlar del segon joc que vaig tenir per a la Gameboy, i que em va enganxar molt (però que no em vaig arribar a acabar mai): el The Amazing Spider-man. 

A mi m'agradava molt, tot i que reconec que els controls eren bastant durets i que costava moure's amb agilitat, precisament una de les característiques més importants del personatge, però és divertit,  hi surten alguns dels enemics més emblemàtics d'en Peter Parker (que han segrestat la Mary Jane, com si es tractés del Donkey Kong) i té prou nivells i prou difícils per als estàndars de l'època, any 1990 concretament en aquest cas. Llegeixo que en van sortir dues seqüeles, que no van tenir gaire èxit de crítica: 

El The Amazing Spider-man 2, de 1992, també arribava gràcies a LJN, però era bastant més dolent, i al vídeo es nota, tant pels gràfics com pels controls i la seva exagerada dificultat. El mateix passaria amb l'Spider-man 3: Invasion of the Spider-slayers, de 1993:

Només l'he trobat amb l'emulador del Super Gameboy, però tant li fa, només volia mostrar-lo. Així doncs, van sortir 3 videojocs de l'Spider-man per a la Gameboy, títols que no tenien versions per a les altres consoles, i dels quals només un valia realment la pena (sense exagerar, tampoc), que és el que tinc jo. Un videojoc que em va anar molt bé per distreure'm, perquè jo tenia 10 anys i justament feia uns dies que s'havia mort la meva àvia. Mai no podré evitar associar-lo a aquells tristíssims dies, això sí.