Repàs videojoquístic de 2022

Seguint la tradició dels darrers anys, arriba l'última entrada de desembre i la dedicaré a fer una ullada al que ha representat per a mi, en matèria de videojocs, l'any que acaba.

 

Ha estat un any que m'he pres d'una altra manera, en què no m'he volgut pressionar a mi mateix per anar guixant de la llista els videojocs pendents que fa uns anys que col·loco als llocs visibles de la cua. És una cua que encara existeix, sí, però que em prenc com a referència per si en algun moment es produeix la poc probable situació que no tinc jocs en marxa i vull decidir a què jugaré a continuació. Per tant, és purament orientativa. 

 

Una cosa que puc explicar, per exemple, és que si l'any passat em vaig endinsar seriosament en els beat'em ups -i continuen sent un gènere que exploro amb delit-, el 2022 ha estat el meu any de fascinació amb els shoot'em ups, i me n'he acabat dos. Tota una fita.

Un dels propòsits que em feia habitualment era passar-me algun shmup, si podia ser l'R-Type, que és conegut per la seva llegendària dificultat, però no em fa res que hagin estat dos títols com el GG Aleste i el Magic Girl, a l'altre extrem per la seva notable amabilitat. M'ha agradat molt jugar-hi i he provat més títols, però a partir d'ara ho faré assumint que s'ha de ser d'una determinada manera per entrenar-s'hi metòdicament, si es volen acabar els que no tenen la dificultat tan baixa, i que el meu enfoc consistirà en passar-m'ho bé i arribar fins on pugui.

Un altre fet destacat, i molt, és que he entrat a la "nova generació", 2 anys després, i hi he posat cometes perquè ha resultat que ni el salt és tan gran ni els exclusius generacionals tan nombrosos, segurament pels problemes per satisfer la demanda a causa de la crisi dels xips i perquè l'anterior generació té un parc considerable de consoles i encara són molt populars.

Dit això, aquesta vegada he saltat a Sony, a la PlayStation 5, per una raó ben senzilla i relacionada amb el que he dit abans: si els jocs de Microsoft surten encara a la meva estimada i utilitzada Xbox One, el que em faltava era el catàleg PlayStation, i com que no tinc la PS4, comprant la seva successora tinc accés al catàleg de dues consoles. 

Va costar força aconseguir-la, més encara que no pas reunir els diners, però per fi me la vaig poder comprar. Ara falta el petit detall de trobar temps per jugar-hi, i és que el meu escàs temps lliure ara s'ha de repartir entre més màquines.

No ha estat l'única maquineta nova que m'he comprat, ni de bon tros. També han caigut l'Egret II Mini de Taito, amb 40 jocs en memòria, l'Evercade VS, la versió de sobretaula de la fantàstica proposta retro amb cartutxos de Blaze, i la Mega Drive Mini 2, la segona rèplica miniaturitzada de Sega dedicada a la Mega Drive.

Malauradament he tingut menys temps per jugar que l'any passat, i és que he sigut pare per segon cop i tenir cura de dues criatures és més que la suma de les parts, així que les meves estones de joc han estat esgarrapades i això m'ha obligat a adaptar-me al que hi hagués, i a jugar sobretot en sistemes portàtils o, com la Switch, amb opció de ser-ho. Aquests han estat els únics títols que m'he acabat aquest any:

• The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D
• Life is Strange: Before the Storm
• Magic Girl 
• Shantae and the Pirate's Curse
• Mega Man 6
• Journey to Silius
• GG Aleste 
• Journey
• Paper Mario
• Phoenix Wright: Ace Attorney

Només 10, com podeu veure. Força menys que els 17 de l'any passat, que ja representaven una baixada respecte a l'anterior.

D'acord, la quantitat no importa, sinó la qualitat del temps invertit, i no tinc la sensació que hagi perdut el temps amb jocs que se m'hagin fet pesats, i tot i que les circumstàncies personals hi han influït indiscutiblement i no tots els videojocs són igual de llargs i difícils -podria haver jugat a 20 títols curts i fàcils, per exemple-, no puc evitar tenir la sensació que ha estat molt poc.

És clar que això reflecteix que he jugat menys, de la mateixa manera que he llegit menys, he vist menys sèries i menys pel·lícules. És el que hi ha. De tota manera, aquests han estat els títols als que he dedicat almenys dues sessions durant el 2022:

 

 

Un any diferent, obligat per les circumstàncies, però en el qual també he estrenat compte de Twitter dedicat al blog i he continuat nodrint de continguts el d'Instagram i, com ja m'agrada que passi, he continuat aprenent moltes coses relacionades amb els videojocs. 

 

 

 

 

Recomanació personal: Life is Strange - Before the Storm

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega d'aquesta secció dedicada a presentar anàlisis fora del dia que en "tocaria" una, amb l'excusa que es tracta de jocs que m'han agradat especialment i que trobo que, sense que siguin necessàriament desconeguts, potser no estan arribant a tanta gent com caldria i els vull recomanar. 

M'adono que fa gairebé quatre anys que aquesta mateixa secció rebia una entrada sobre el primer joc de la saga, el Life is Strange, i ja llavors deia que tenia ganes de jugar a la preqüela, el títol que avui ens ocupa, però he trigat molt més que no em pensava. 

Això, combinat amb la meva mala memòria per retenir, de manera aleatòria, detalls, fins i tot importants, dels arguments de les obres de ficció, ha fet que entomés Life is Strange: Before the Storm d'una altra manera, sense recordar el funest destí de la parella protagonista d'aquest títol, formada per uns personatges que ja coneixia del primer Life is Strange.

Si en aquell videojoc, que em va agradar tant, portàvem la Max Caulfield, una addicta a les polaroids que tornava a Arcadia Bay (Oregon) després d'uns anys vivint a Seattle i recuperava certa amistat amb la seva millor amiga d'abans de la mudança i, com a gran atractiu del joc, podia tirar enrere el temps per desfer esdeveniments inconvenients, aquesta vegada som l'amiga, la Chloe Price, un temps abans del retorn de la Max.

Ja n'havíem sabut força coses en les escenes de l'anterior joc en què la Max visitava casa seva, i sabíem que el seu pare havia mort en un accident de trànsit i que la seva mare ara vivia amb un home fet a l'antiga amb qui la Chloe no tenia bona relació.

Doncs bé, Before the Storm aprofundeix encara més en el personatge, una rebel amb causa que té una estètica punk, s'escapa per anar a concerts malgrat que no té el permís de la seva mare, fuma porros -fins i tot té tractes habituals amb un camell adult- i fa pintades amb el seu retolador, sobretot a l'acadèmia Blackwell, on assisteix amb beca i on el director li fa la vida impossible -s'ha de dir, però, que ella no l'hi posa fàcil-. 

La Chloe, tot i així, és un personatge amb el qual és fàcil identificar-se, encara que no tinguem el seu bagatge, i malgrat la cuirassa amb què es protegeix d'un món que l'ha castigat, tot plegat sumat a la sensació que tothom està en contra teva pròpia de l'adolescència, en realitat té bon cor, és sensible i no li vol mal a ningú.

De fet, està disposada a ajudar els altres, i és el que intenta fer quan la Rachel Amber -la noia desapareguda del primer joc-, la més popular de l'acadèmia, li proposa fer coses que no s'esperaria d'algú del seu perfil, a sobre filla del fiscal del districte, i la Chloe descobreix que la cara que la gent coneix de la noia amaga traumes i secrets. Fascinada per aquest descobriment i la seva aura misteriosa, la segueix allà on vagi.

En aquesta imatge que poso tot i ser de la versió d'alguna de les PlayStation -jo hi he jugat en Xbox One- perquè és prou representativa es mostra una mica l'essència del joc: la fidelitat de la Chloe respecte a aquesta nova i intensa amistat en què tot va tan de pressa, i la mecànica del títol en si. 

Com l'original, és el que podríem anomenar una aventura gràfica moderna, amb exploració, converses amb tots els personatges possibles per tal d'aconseguir elements que desbloquegin la trama, de vegades senzillament informació, una mica de trencaclosques i decisions que, com al primer joc, poden modificar els esdeveniments, aquest cop sense la possibilitat de reparar errors. 

Sí que podrem, com al Life is Strange -que, igual que aquest joc, era episòdic i posteriorment es va publicar, física i digitalment, en un pack complet-, revisitar episodis per aconseguir els col·leccionables que ens faltin (al Before the Storm no són fotos, sinó pintades) o veure com haurien estat les coses si haguéssim pres decisions diferents en algun dels moments crucials, que el joc s'ocupa de marcar amb el símbol de l'Ull de la Providència.

Això, és clar, si volem treure el màxim suc d'aquesta història, cosa que també podem fer amb el botó de pausa llegint el diari de la Chloe, anotacions sobre els personatges amb els quals interactua o missatges que li arriben al mòbil. 

I, evidentment, també explorant els escenaris als quals se'ns permet accedir i parlant amb els altres personatges. No és necessari per a la història, per exemple, jugar partides de rol amb els frikis de l'acadèmia, però és divertit. Sí que és obligatori discutir amb la mare de la Chloe i relacionar-se amb el seu padrastre, en David. La relació amb la Rachel és el centre de la història, sí, però hi ha més coses per fer i personatges per conèixer.

No totes les decisions que prenem són cabdals, però sí que ens pot ajudar a veure la mena de persones que som -o jugar a fer coses que no faríem a la vida real- la manera d'interactuar amb els altres personatges, donant-los respostes més o menys respectuoses i amables per aconseguir un objectiu, fins i tot amb aquells que a la protagonista li resulten més odiosos, com el director de Blackwell o el padrastre. De fet, al final de cada episodi se'ns mostren unes estadístiques per veure en quin percentatge les nostres decisions coincideixen amb les d'altres jugadors. 

Acabo: hi ha un episodi extra, més curtet, que es pot aconseguir amb el pack complet del joc (també digitalment) i que, si es va comprar per episodis, suposo que s'havia de pagar a part, que explora l'últim dia en què la Max va ser a Arcadia Bay abans de marxar a Seattle, quan les noies tenien 12 i 13 anys. Emotiu, però també connecta amb el primer joc, per si ens n'havíem oblidat. I jo, com he dit abans, tot i que em va encantar, una miqueta sí que l'havia oblidat.

Life is Strange: Before the Storm és un videojoc que recomano clarament, amb una història molt interessant, una protagonista per a mi, sens dubte, més memorable que la del primer joc, i un guió igualment excel·lent. En una wiki he trobat, tot i així, una quantitat brutal de detalls que contradiuen coses de la primera entrega, de vegades d'allò més banals, però ni jo me n'havia adonat ni m'importen, sincerament. També me n'agrada molt la banda sonora, signada per la banda indie britànica Daughter.

L'únic que continua sense agradar-me gaire, ja me'n vaig "queixar" a l'entrada sobre el títol original, és l'apartat visual, que no puc evitar pensar que sembla de PS2 amb un filtre HD de remaster, animacions incloses. Aquest cop, del desenvolupament se'n va encarregar Deck Nine i no Dontnod Entertainment -que tornaria a fer-ho al Life is Strange 2, però no al Life is Strange: True Colors, altre cop de Deck Nine-, però suposo que tenien ordres de Square Enix de mantenir l'estètica, i no em sembla malament com a tal.

Pel que he vist en comparatives la cosa no millora gaire, excepte pel que fa a colors i il·luminació, al Life is Strange Remastered Collection que ha sortit ara per a sistemes actuals, incloent-hi els que ja van rebre el joc el 2017 (moviment una mica estrany dins d'una mateixa generació, si voleu que us digui la veritat). Però la història i la mecànica són prou atractives per compensar-ho. Si vau  jugar al primer, no us perdeu aquest. Per part meva, en algun moment jugaré als títols de la saga que han sortit posteriorment, ja desconnectats argumentalment d'Arcadia Bay, però trobaré a faltar la Chloe.

Repàs videojoquístic de 2018

Bon any a tothom! Ho vaig dir l'any passat i de moment ho compleixo: volia crear la tradició de fer, per a la primera entrada de l'any, un repàs de l'anterior des del punt de vista dels videojocs i jo, i aquest és el segon cop que ho faig.

Amb l'article en què repassava 2017 com a model començo, doncs, esmentant aquells títols que vaig acabar l'any passat, encara que, com de costum, això d'"acabar" és relatiu, perquè molts videojocs tenen coses extra per fer abans o després del final de la història.

El primer joc que em vaig acabar el 2018, i en aquest cas sí que va ser acabar del tot, va ser el Ninja Spirit, o Saigo no nindô, de la Turbografx o PC Engine, que diversos membres de Retroscroll vam jugar per tal de dedicar-li un podcast.

Un títol d'acció que em va agradar molt i un clàssic d'aquesta consola que m'agradaria tenir, perquè va ser eclipsada per la competència, però era (i és) molt interessant.

Els jocs moderns és més difícil acabar-se'ls del tot, sempre hi ha coses per fer, i és el cas del Super Mario Odyssey, de la Switch, del qual sí, em vaig passar la història, però em queden les llunes opcionals per poder dir que me l'he acabat al 100%.

No dic res nou ni desconegut si afirmo que és una meravella de joc, tant per les mecàniques en si com pel fet de mantenir el llistó alt amb la mascota de Nintendo i fer-se un munt d'autohomenatges que són una delícia per als fans.

I ara un indie, aquest Unravel que vaig descobrir per casualitat i que em va agradar moltíssim. Una petita obra mestra amb una banda sonora preciosa, com la història del ninotet de llana que va col·leccionant records d'una família, i un apartat visual senzill però fotorrealista.

De fet, em va agradar tant que li vaig dedicar una entrada sencera a la secció de Recomanacions, i que podeu llegir aquí.

I ara tres de cop, que no em vaig acabar seguits, però gairebé. Els tres primers títols de la meva saga d'RPG preferida, Dragon Quest, no van arribar mai a Europa... fins que ho van fer per a mòbils, cosa que vaig descobrir molt tard, però que m'ha permès veure com van ser els inicis d'aquesta popularíssima saga.

Ja vaig parlar del Dragon Quest i el Dragon Quest II, però del Dragon Quest III encara no ho he fet perquè encara no he acabat el post-joc, element habitual a la saga que ja va començar en aquella època i que allarga la vida dels títols unes quantes hores.

També vaig dedicar una entrada al Life is Strange, en aquest cas per a la Xbox One, i va ser un dels meus videojocs preferits de l'any, com vaig explicar al podcast dels Retroscroll Awards 2018.

Sincerament, no esperava que m'agradaria tant, aquesta aventura gràfica moderna que permet retrocedir en el temps per esmenar errors, i que a més té una història tan interessant i ben interpretada.

Un altre que em va encantar -sembla que tots els que m'acabo m'agraden molt, però mira, ja va bé- va ser el Shantae, de la Game Boy Color, al qual vaig jugar a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS, principalment perquè l'original val centenars d'euros en haver tingut una tirada molt limitada.

Sobre aquest joc de plataformes i acció d'estil metroidvania també en vaig parlar, però en una entrada del blog de Retroscroll que podeu llegir aquí.

Un clàssic com l'Out Run aquí, a la llista dels acabats de l'any, em fa una il·lusió especial, i aquest també està relacionat amb Retroscroll, perquè hi vam jugar per dedicar-li un altre podcast.

Jo em vaig passar la versió de la Mega Drive, en el sentit que vaig arribar als cinc finals, però també hi vaig jugar, sense el mateix èxit, ni de bon tros, al de Nintendo 3DS, el de PC Engine, el de Master System o el de recreativa al MAME.

Sempre m'havia cridat l'atenció d'una manera morbosa l'Street Fighter, el primer de tots, el de 1987, sovint oblidat o ignorat, i el recopilatori Street Fighter 30th Anniversary Collection m'ha permès jugar-hi, per fi, a la Switch.

Tal com vaig explicar a (sí) Retroscroll, és un títol molt primitiu o molt inferior a la seva hiperpopular seqüela, però té coses bones i m'agrada. Me'l vaig passar perquè només s'hi pot controlar un personatge, en Ryu, i vaig derrotar en Sagat, l'enemic final.

A continuació, al mateix recopilatori, li va tocar a la versió recreativa de l'Street Fighter II: The World Warrior, la primera versió de l'Street Fighter II, i en aquest cas passar-me'l significa que me'l vaig acabar amb els vuit personatges seleccionables.

I tornem a un joc al qual vaig jugar motivat per la preparació d'un podcast, el Mega Man X, de la Super Nintendo, que en el meu cas vaig jugar a la SNES Mini.

Un clàssic al qual no m'havia acostat perquè preferia concentrar-me primer en la saga clàssica, però me'n penedeixo, perquè em va encantar, té coses molt bones i, de fet, també va ser un dels meus preferits de l'any.

Aquests són els jocs que em vaig passar el 2018, però no són els únics als que vaig jugar, ni de bon tros. Com l'any passat, he fet un muntatge de vídeo on els repasso tots:



En van ser molts, alguns es repetien respecte l'any anterior, però el cas és que em fa la sensació que vaig jugar força a videojocs, sacrificant altres aficions, tot s'ha de dir.

No parlaré aquí de propòsits concrets, per a això faré una altra entrada, però en general aquest 2019 em proposo comprar molt menys i dedicar temps a les coses que ja tinc. I al gener de 2020 veurem quines han estat les escollides.

Compres: novembre de 2018

Novembre ha estat un mes en què m'he excedit una mica del pressupost, ja no tant pel famós Black Friday, sinó perquè hi ha hagut un parell de llançaments físics que m'interessaven i que envien qualsevol recompte a can Pistraus, ja.

En fi, tenim diverses coses, aquest cop, però es poden englobar en tres categories: clàssics, clàssics que tornen en forma de remake i indies moderns. Som-hi!

Comencem amb el Blaster Master Zero, remake del clàssic de NES per a la Switch, que ja havia tingut també en digital (no existeix en edició física), però que vaig deixar de tenir en "desfer-me" d'un compte extra que tenia a la consola més recent de Nintendo i amb el qual s'havia adquirit aquest joc. I no entraré en més detalls per no ser víctima de represàlies legals.

El cas és que ha tornat a estar d'oferta i l'he tornat a comprar, ara sí, amb el meu perfil principal. Ja fa temps que els personatges descarregables de la Shantae i en Shovel Knight esperen a la memòria de la meva consola per apuntar-se a una aventura diferent de les que estan acostumats a viure.

Pot semblar una ximpleria o costar d'entendre, però l'SNK 40th Anniversary Collection, per a la Switch, ha estat un dels llançaments que més il·lusió m'han fet aquest any, per no dir que ha estat el que més.

Anunciat fa força mesos, es tracta d'una recopilació de clàssics dels primers anys d'SNK, fundada el 1978, però anteriors a la Neo Geo, per la qual és coneguda la companyia d'Osaka. Gent que no ha estat al cas del llançament ha criticat que no hi hagués els grans clàssics de la companyia (és a dir, els de Neo Geo), però és perquè no ha entès de què anava aquest projecte de recuperació i en alguns casos restauració de jocs per part de Digital Eclipse per encàrrec d'SNK. El llistat és aquest:

• Alpha Mission
• Athena
• Crystalis
• Ikari Warriors
• Ikari Warriors II: Victory Road
• Ikari Warriors III: The Rescue
• Guerilla War
• P.O.W.
• Prehistoric Isle in 1930
• Psycho Soldier
• Street Smart
• TNK III
• Vanguard

Són títols de recreativa i, quan n'existeix conversió a NES, també està inclosa, així com la possibilitat de jugar a les versions japonesa o americana segons la disponibilitat, tot plegat acompanyat de materials extra en molts casos inèdits (informació sobre els jocs, imatges promocionals, etc.), possibilitat de desar partida en qualsevol moment, rebobinar i altres característiques habituals en aquests recopilatoris de clàssics.

Però la cosa no s'acaba aquí: al desembre arribaran 11 títols més, via descàrrega digital gratuïta. El que inicialment semblava una manera maldestra de fer les coses canvia quan els responsables de la col·lecció expliquen que això es deu a què SNK els va animar a afegir més jocs quan el producte ja estava fabricat, de manera que ha de ser així. Seran:

• Chopper I
• Fantasy
• Munch Mobile
• Sasuke vs. Commander
• Time Soldiers
• Bermuda Triangle
• Paddle Mania
• Ozma Wars
• Beast Busters
• Search and Rescue
• World Wars 

Jo, que no els coneixia, o com a màxim de nom i només alguns d'ells, estic molt content que hagi sortit això, i és per aquest motiu que esperava amb tantes ganes que sortís a la venda.

El Bit.Trip Presents... Runner2: Future Legend of Rhythm Alien, per a la Wii U, és un títol digital que m'ha permès no només fer una mica més de cas a la consola de Nintendo de l'anterior generació -bé, quan hi jugui, vull dir-, sinó que feia temps que em cridava l'atenció i he aprofitat una rebaixa temporal considerable per adquirir-lo i conèixer almenys la segona part numerada de la saga indie.

I ara un llançament que al principi no em deia gran cosa i fins i tot em generava dubtes, però amb aquesta edició de col·leccionista anomenada Retrollector Edition, amb una senyora capsa, dues làmines amb il·lustracions del dissenyador, unes enganxines, un còmic i una petita recreativa de fusta per posar-hi la Switch (i a bon preu des del llançament) pràcticament em tenia guanyat sense fer res més, però per sort el joc també ha sortit bé. Vegem també l'unboxing que en vaig fer:



És el Toki, el clàssic de recreativa que personalment no he provat mai, però ara tinc l'oportunitat de jugar a aquest remake o remaster o com se'n vulgui dir, aparentment força fidel a l'original, tot i que amb petites diferències detectades pels experts que coneixen bé el material primigeni.

I comencem amb un seguit de jocs que he comprat d'oferta al basar digital de la Xbox One amb aquest Mega Man Legacy Collection 2 que també em generava dubtes al principi, però perquè només me'n faltava un títol, el Mega Man 7, i ja tenia els altres tres, que són les entregues de la 8 a la 10.

Ara bé, al preu que va estar quan el vaig comprar valia la pena, així que ja tinc, entre aquest recopilatori digital i el primer, els 10 jocs numerats de la saga clàssica que existien fins fa poc, que ha sortit el Mega Man 11.

Aquest sí que tenia clar que el volia des de feia temps. Brothers: A Tale of Two Sons és un títol indie del qual es parla molt bé, tot i que també és molt curt, i és per això que l'he comprat quan li han rebaixat el preu.

Un altre del qual no dubtava era el Life is Strange: Before the Storm, la preqüela del Life is Strange, que em va agradar tant quan hi vaig jugar fa uns mesos.

Igual que amb el primer, he aprofitat una rebaixa significativa en el seu preu per adquirir-lo, i espero jugar-hi aviat, perquè la primera part és un dels títols que més m'han agradat aquest any.

Per acabar amb els videojocs, dins la línia Arcade Game Series m'he comprat el Ms. Pac-man, després que fa un temps em vaig comprar un pack digital que duia el Pac-man, el Dig Dug i el Galaga, però no aquest títol, malgrat que el segell només té aquests quatre videojocs.

És estrany que no formés part del pack, però bé, ara que s'ha pogut adquirir per cèntims (literalment), l'havia de tenir. És un clàssic i el Pac-man m'agrada prou, encara que no sigui gaire bo jugant-hi, així que era una compra obligada.

Compra d'última hora a RetroBarcelona: una Game Gear amb els condensadors canviats i a un preu acceptable!

Fa molts anys en vaig tenir una i no la vaig saber reparar i me la vaig vendre, però ja me n'havia comprat jocs i estaven esperant una nova consola. Fins ara no l'he trobat a un preu raonable.

I això ha estat tot, que no és poc. Al desembre tindrem altres coses, algunes ja sé quines són perquè les espero i m'han d'arribar, i d'altres dependran d'ofertes, però no l'espero gaire calmat.

Recomanació personal: Life is Strange

Mai no he estat un jugador d'aventures gràfiques, no perquè no m'agradin, sinó perquè ja se sap que és un gènere al qual es juga millor amb ratolí i, per tant, tradicionalment ha estat associat als ordinadors. I com que jo, per diverses circumstàncies, no he estat mai jugador de PC, he tocat pocs videojocs d'aquest tipus.

Hi ha hagut excepcions, és clar: el Day of the Tentacle m'encanta, hi vaig jugar una mica fa anys a casa d'un amic i me'l vaig acabar molt temps després al meu PC amb l'SCUMMVM, també vaig jugar uns quants dies -va quedar inacabat, però- al famós Indiana Jones and the Fate of Atlantis, de la mateixa manera, i a la Xbox 360 tinc i he acabat el The Secret of Monkey Island. A més, ja en consola, vaig jugar al Discworld II a la PlayStation del meu cosí, i anys després me'l vaig comprar en Saturn. Això seria tot. No és zero, però és poquet.

Després d'una època daurada als anys 90, el gènere ha evolucionat, adaptant-se als nous estàndards visuals dels videojocs, però també als narratius, i és en aquest context que podem trobar coses com el joc que recomano avui, el Life is Strange, que va sortir el 2015 per a ordinadors, Android, iOS, PlayStation 3, PlayStation 4, Xbox 360 i Xbox One.

Jo he jugat a la versió per a Xbox One, i de fet va ser un dels primers títols digitals que hi vaig adquirir (cal dir que el joc es pot comprar també en edició física, i té una de col·leccionista i tot) amb la febre de videojocs descarregables per preus ridículs gràcies a les ofertes i la possibilitat d'adquirir-los en basars digitals estrangers que ens brinda la consola actual de Microsoft.

I fa poc vaig decidir que ja era hora, després de més d'un any de tenir-lo i tenir la consola, que hi jugués. Publicat originalment per Square Enix -tot i que és un indie de Dontnod Entertainment (Remember Me)- en el format de moda, l'episòdic posteriorment recopilat tant digital com físicament, Life is Strange ens posa a la pell de la Maxine "Max" Caulfield, una noia hipster de 18 anys que torna al seu poble, Arcadia Bay, després d'uns anys fora, per tal d'assistir a la prestigiosa Acadèmia Blackwell, amb una beca i el somni d'esdevenir fotògrafa professional amb la seva estimada càmera instantània analògica, de la qual es fumen els altres estudiants.

Poc després d'iniciar-se la història, i havent fet un tast d'escenes típiques d'institut nord-americà i identificat els arquetips que ja ens coneixem tant (els esportistes creguts, els nerds, els marginats en general, les noies populars, etc.), la Max és testimoni d'un incident terrible i desitja amb totes les seves forces poder fer retrocedir el temps i impedir-ho.

I resulta que pot, no sap ben bé per què, cosa que esdevé la mecànica principal del joc, un element cabdal però que encaixa perfectament amb el desenvolupament d'una història en què, com correspon a les aventures gràfiques de tota la vida, interactuem amb objectes i persones tot triant entre diverses opcions. En el cas de les converses, si alguna no va com volíem, podem tirar enrere tantes vegades com vulguem i alhora mantenir el record de tota la informació que ha sorgit de les converses fallides, perquè sempre ens servirà d'alguna cosa.

Que bé, oi? Es podria pensar que això és fer trampes, i que a sobre és molt més còmode que desar la partida allà on volem i carregar-la sempre que ens surti malament. Però no és així: haurem de prendre algunes decisions que, com se'ns recorda sovint, tindran conseqüències i no es podran desfer. 

I arribarà un punt que això es farà notar. Per exemple, la Max no pot morir -si fa alguna acció que la condueix a la mort el joc ens obliga a retrocedir i actuar d'una altra manera-, però sí que poden perdre la vida altres personatges, i en aquest cas la història continuarà sense ells.

A més, aquest constant rebobinar introdueix l'element d'investigació en convertir diverses versions d'una conversa en un interrogatori sense que l'altra persona en sigui conscient, cosa que és força interessant. 

La gràcia del Life is Strange, però, no és aquesta, o no és només aquesta, sinó que té una història que atrapa, ben narrada, amb personatges molt ben fets i unes excel·lents interpretacions per part dels actors de doblatge -per cert, l'àudio és només en anglès, i que plori qui vulgui-. De fet, a mi em va semblar gairebé una minisèrie de televisió interactiva. 

La Max, amb el seu poder, decideix investigar la desaparició d'una alumna del centre, la Rachel Amber, que resulta que era la nova millor amiga de la Chloe Price quan ella va marxar a Seattle i es va distanciar de la que havia estat la seva amiga de l'ànima.

Se n'assabenta quan es troba la mateixa Chloe, tan canviada que no la reconeix -com a resultat d'una tragèdia familiar que va tenir lloc uns anys enrere-, i juntes decideixen solucionar tant el seu distanciament com aquest misteri que embruta el "bon nom" de l'acadèmia, que té més draps bruts del que sembla, sobretot per la implicació de l'adinerada família Prescott.

Un d'ells és l'assetjament de què és víctima una altra noia, la Kate Marsh, una subtrama del joc en què podem intervenir i que pot tenir diversos resultats. És un tema que, malauradament, no passa de moda i que dona un caràcter tristament realista a un relat que, com hem vist, té elements sobrenaturals.

A banda d'això tenim l'amenaça d'un gran tornado que ha d'arrasar el poble i que la Max veu en unes visions que té sempre de manera involuntària, un cataclisme que entrarà en joc al final d'una història trepidant, amb girs sorprenents, molt malencònica i fins i tot tràgica.

Life is Strange és un joc fet amb cura, que vol entretenir i emocionar, i ho aconsegueix. És la història d'una amistat, o de diverses, i ens fa reflexionar sobre el valor de la vida, on en realitat no podem retrocedir i arreglar les coses com si no hagués passat res. 

Tot té conseqüències, i en aquest títol arriba un moment que les hem de començar a assumir, que ens passa la factura amb tot el que ha succeït i veiem què hem fet bé i què hem fet malament, a què hem hagut de renunciar i si ha valgut la pena o no triar el camí que hem triat.

En aquest sentit, si algú troba que el joc és curt -jo no ho penso pas-, és rejugable per naturalesa: només cal prendre decisions diferents i veure què passa. Si no tenim tant de temps, però, se'ns ofereix la possibilitat de tornar a jugar a parts concretes i veure què passa amb allò i prou i satisfer la nostra curiositat, o tornar-hi a jugar a partir d'un punt i fins al final. Hi ha opcions per a tots els gustos i totes les disponibilitats temporals. 

Per part meva vaig voler evitar una mort i veure el final que no era el que jo havia provocat, però també vaig tornar a jugar a algunes petites parts per poder fer les fotos opcionals que constitueixen l'element col·leccionable del joc, i que són necessàries per a l'obtenció del 100% dels assoliments, molt fàcils gràcies a això i a que la resta s'aconsegueix simplement en anar avançant en la història. 

Per acabar, no hauria de sorprendre ningú atès el nom de la secció, però recomano aquest videojoc a qualsevol que vulgui gaudir d'una bona història interactiva, concepte que es podria aplicar a molts jocs, però que es nota més que mai quan es tracta d'aventures gràfiques, i es magnifica quan tenen una qualitat narrativa com la d'aquest Life is Strange. I el recomano també als amants dels viatges en el temps, un tema estrella a la ciència-ficció.

Val a dir, però, que no és un joc perfecte: té algun problema tècnic, com petites escenes en què els subtítols fallen o la veu d'algun personatge se sent massa baixa, i algun altre problema de so. A banda d'això, tot i que el disseny artístic té encant i ho reconec, trobo que gràficament el joc no és a l'alçada de les màquines actuals i potser tampoc de la Xbox 360 i la PS3. Sense ser horrible, ni de bon tros, sí que hi ha uns moviments una mica ortopèdics -els vehicles, per exemple, fan una mica de llàstima- i unes textures que de vegades recorden més aviat la PS2 -ja no la GameCube o la Xbox, sinó la PS2-, sobretot en les fulles dels arbres. 

Són detalls negatius -i no constants, compte- en un conjunt que acaba sent més que notable, perquè les parts bones, molt bones, que són el guió i el sistema de joc, ho compensen. Val molt la pena. Com a mínim m'ha fet sentir molta curiositat per jugar a la preqüela, Life is Strange: Before the Storm, que va sortir el 2017.

Malalts dels videojocs: tatuatges de jocs indie

L'etiqueta indie, que es va popularitzar al cinema fa molts anys, ja en fa uns quants que també s'aplica a aquells videjocs fets amb poc pressupost, per part d'equips petits i generalment de distribució digital.

És una etiqueta difosa, ja que sovint les grans distribuïdores es fan càrrec de fer-nos arribar aquests títols, i quan tenen molt d'èxit i esdevenen supervendes es fa difícil mirar-los de manera diferent dels títols que són produccions multimilionàries. Però aquests videojocs d'origen independent tenen cada cop més seguidors, i hi ha qui fins i tot se'n fa tatuatges.

Un dels jocs indie més populars, el Super Meat Boy, per força havia de protagonitzar un dels exemples que veurem, i més amb aquest mural, podríem dir, tan espectacular.

Més recent, però amb un èxit similar, és el cas del Shovel Knight, que veiem homenatjat en aquesta meitat inferior de cama, amb el seu inconfusible estil pixel art.

Sens dubte, l'última sensació en videojocs indie va arribar, el 2017 i després de fer-se esperar molt, en la forma d'aquest Cuphead, multipremiat i tot un clàssic instantani.

Un clàssic modern, el Limbo, demostrava que es podien fer videojocs en blanc i negre i que fossin autèntiques obres d'art, i no és estrany que algú el volgués dur al braç, sense escatimar centímetres de pell.

Dins els videojocs indie hi ha coses més conegudes que d'altres, i per això sorprèn una mica que hi hagi tatuatges d'Ori and the Blind Forest.

Tampoc no m'esperava trobar-ne un de l'Unravel, petita joia que precisament m'he acabat recentment, però és comprensible que el seu entranyable i mut protagonista, en Yarny, captivés el portador de la seva imatge a la cara interior de l'avantbraç.

Puc afirmar que m'ha sorprès veure aquest del Night in the Woods, un títol de molta menys rellevància que els que hem vist fins ara, però que té molt bones crítiques.

Per descomptat n'hi podria haver més, però n'he posat de videojocs que conec i acabo amb aquest del Life is Strange, joc que ara he començat i que provoca debats sobre si és indie o no. Allò que dèiem de les etiquetes difoses.

No porto cap tatuatge ni conec les motivacions de cadascú per marcar-se per sempre la pell d'aquesta manera, però podríem pensar que sempre és mes fàcil tatuar-se un element mític, una llegenda amb certa antiguitat i popularitat, com poden ser un Mario, un Sonic o un personatge de la saga Street Fighter, que després de dècades continuen sent icones dels videojocs, que no pas quelcom modern, a més "de nínxol" i probablement tatuat en calent.

O potser no, potser la gràcia és precisament aquesta, lluir l'amor etern per un producte quan encara és recent i desconegut per al públic aliè al món dels videojocs, amb el risc que acabi sent oblidat per la història. En qualsevol cas, tenen la meva admiració. 

Compres: abril de 2017

Aquest mes ha estat una mica boig, hi ha hagut les ofertes de primavera d'Xbox i les he aprofitat una mica, però també he agafat una oferta d'un mes d'Xbox Live Gold per 1 €, cosa que com sempre m'ha permès descarregar gratuïtament algun joc, a més de fer les rebaixes encara més interessants.

Però també ha estat un mes en què he comprat retro, i més d'un joc. Precisament això és el que m'ha sortit més car, però, si ho comparem amb els títols digitals.

La primera compra del mes ha estat precisament la d'un joc retro, que sempre em fa il·lusió, però a més en aquest cas es tractava d'un joc espina, el Quackshot (1991), mític títol de l'ànec Donald exclusiu de la Mega Drive.

Feia temps que li anava al darrere, de fet el buscava en el cartutx en què també hi ha el Castle of Illusion -joc que queda pendent-, per una qüestió d'espai i perquè pensava que em sortiria més barat. Però resulta que la gent que el ven en demana massa calés o, si no, viu massa lluny i no fa enviaments, de manera que per separat i llestos. Primera part aconseguida, per 10 €.

Continuem amb el retro, perquè feia temps que el volia i per fi he guanyat en una subhasta i a un preu raonable (21,80 € en total) el Detana Twinbee Yahho! Deluxe Pack de la Saturn, un recopilatori de 1995 que conté els shoot'em up de recreativa Detana!! Twinbee (1991) i Twinbee Yahho!! (1995).

El cert és que volia un altre recopilatori, el de dos Parodius, persentat de la mateixa manera i també per a la Saturn, però aquell de moment no l'he aconseguit, la saga Twinbee també m'agrada i, de fet, el primer Twinbee va ser un dels meus títols preferits de l'MSX, més per l'originalitat del seu plantejament (mítiques campanes que canviaven de colors i proporcionaven diversos efectes) que per estona que li vaig dedicar.

Cada cop costa més aconseguir videojocs complets, és a dir amb capsa i instruccions, per a la Game Boy, i el Metroid II: Return of Samus (1991) no és precisament dels més assequibles, de manera que l'he hagut d'aconseguir en subhasta per més diners dels que personalment voldria pagar per un joc sense capsa (fregant els 25, incloent enviament exagerat des del Japó), però pel que he vist encara em va sortir bé i tot.

Ara tocarà posar-me de debò amb el primer Metroid, que tinc a la NES Mini, i quan acabi el de la Game Boy passaré al Super Metroid, de la Super Nintendo, que tinc a la Consola Virtual de la Wii U. Serà la meva entrada en una saga de la qual només he fet tastets i, a sobre, en les seves entregues més modernes, les de gènere FPS.

Acabem l'apartat retro, que no ha estat gens malament aquest mes, amb el Mischief Makers (1997), una petita joia que vaig descobrir fa uns mesos en fer aquesta entrada per al blog, i que val a dir que no és dels més cars d'aconseguir complets per a la Nintendo 64, però igualment s'escapa una mica massa de la meva idea. Per tant, només el cartutx però baratet: 8,48 € amb enviament inclòs des d'Alemanya.

Passem a sistemes més moderns i al format digital, perquè gràcies a la subscripció temporal a Xbox Live Gold he pogut descarregar de franc a la Xbox 360 el Darksiders, una barreja d'RPG d'acció i hack and slash que no vaig conèixer en el seu moment, i que per tant volia comprar en la versió remasteritzada per a la Xbox One, però sembla que no hi ha tanta diferència i, per 0 euros, no he dubtat gaire.

La setmana següent van posar rebaixadíssima la seva seqüela, el Darksiders II, que a sobre sembla que remasteritzada per a la Xbox One funciona pitjor que a la 360. Per 1,99 € tampoc no calia dubtar gaire, i posats a fer també he aprofitat l'oferta del passi de temporada (amb contingut addicional), que estava a 0,84 €.

Un dels videojocs de gènere RPG d'acció més aclamats de la passada generació, el The Witcher 2: Assassins of Kings, exclusiu de la Xbox 360 i PC, sí que el coneixia, però en el seu moment no el vaig buscar.

Més endavant el van arribar a regalar digital per a la Xbox 360, però llavors no tenia un disc dur de gaire capacitat i el vaig deixar escapar. No sabia que el podia posar a la cua i que es descarregués més endavant. Però no passa res, al final m'ha costat només 4,49 €.

Ja a la Xbox One he descarregat per 5 € l'Unravel, un joc de plataformes preciós des del punt de vista visual i argumental, un títol indie que vaig conèixer per casualitat. De moment hi he jugat força i m'ha enganxat.

A la mateixa consola, i per 3,21 € aprofitant en aquest cas la combinació de rebaixa i millor preu al basar rus, he adquirit el pack complet del videojoc episòdic Life is Strange, una compra feta per les boníssimes opinions que en trobava.

En aquest cas, però, m'ha fet una mica de mal el format digital, perquè n'existeix una edició física de col·leccionista força barata. Tanmateix, per aquest preu ha caigut digital.

Per trencar una mica aquesta tendència digital, que com ja vaig explicar abraço per les seves virtuts i per necessitat, però que no serà l'única manera d'adquirir videojocs per a mi, per fi he comprat un clàssic de la passada generació, guanyant-lo en subhasta per 11,92 €, sempre amb enviament inclòs.

El Fallout 3 de la Xbox 360, en edició Game of the Year i per tant tots els continguts addicionals. Diuen que és molt llarg i segurament no tindré temps d'acabar-me'l per causes de força major, però l'havia de tenir.

I finalment un nou "DLC físic", una nova incorporació del Lego Dimensions, que vaig enganxar un sol dia que va estar d'oferta més que temptadora, perquè no ens enganyem: Lego és car en general, i els packs del Lego Dimensions també... llevat d'ofertes.

En aquest cas és el meu primer Fun Pack, que és un ninot amb un vehicle o objecte per fer servir dins el joc, però sense nivell extra. Ara bé, és el mític Doc Brown de Back to the Future!