Jocs que no van sortir del Japó: Nekketsu Oyako

No us passa, de vegades, que voleu comprar un joc i els resultats que us surten inclouen coses que només hi coincideixen parcialment en el nom, però que no són el que busqueu? Resultats sovint molestos que obliguen a emprar tècniques booleanes com afegir un símbol de menys, de restar, davant d'un nom que no interessa, per tal que no aparegui, però que no funcionen en gaires llocs més que Google. 

En fi, "per culpa" d'això, mentre buscava coses del meu estimat Kunio-kun amb una paraula recurrent a la saga que protagonitza, "nekketsu", vaig descobrir l'existència d'un joc que primer era això, una molèstia, però que després em va acabar interessant i al qual hauré de jugar, si vull, per vies malauradament no oficials a causa del seu preu al mercat de segona mà.

Es tracta del Nekketsu Oyako, que significa "pare i fills de sang calenta", perquè els seus protagonistes són això, un pare, el seu fill i la seva filla. 

Es tracta d'un beat'em up que va aparèixer per a la PlayStation al desembre de 1994 i per a la Saturn al juliol de 1995, com a mostra que la llavors nova generació no només era la dels videojocs poligonals, sinó que també es podien fer coses remarcables en 2D.

Desenvolupat per Technosoft -aquí estilitzada com a Tecno Soft-, companyia prou coneguda sobretot per la saga Thunder Force, ens proposa la premissa d'una pare i la seva descendència que surten al carrer per combatre la malvada organització Big Black Corporation, de nom prometedor, que ha segrestat la mare dels nanos i dona del senyor amb bigoti.

Malgrat aquest punt de partida tan extremament original en el gènere, el joc té un to més aviat humorístic, amb detalls com ara el fet que una pantalla té lloc a l'interior d'una balena o que les begudes alcohòliques permeten recuperar energia al pare, però no als fills, que encara no tenen l'edat japonesa per prendre alcohol, 20 anys, i els surt un missatge avisant que són només per a adults.

Pel que fa a la jugabilitat, ens trobem amb el tòpic que el pare, físicament més corpulent, és el personatge fort, però lent, la filla és àgil però fa menys mal i el noi és el lluitador equilibrat. Es poden controlar dos personatges alhora si hi juguem amb una altra persona. A banda d'això, destaca per l'ús d'un botó per deixar anar l'arma i l'existència d'inputs de l'estil dels jocs de lluita 1 contra 1 per fer atacs especials.

Com deia més amunt, va tenir versió per a Saturn, i estan documentades una sèrie de diferències entre totes dues versions. 

Per exemple, allà on en PlayStation hi ha transparències la Saturn no les té, i a la consola de Sony es pot tenir més del 100% de vida, mentre que a la de Sega no. La música a la Saturn és remesclada i es reinicia cada cop que tornem d'una pausa, hi ha un enemic calb que a la PlayStation té cabells, i hi ha algunes animacions que es van refer per a la Saturn, a més que es van afegir moviments, cosa que podem considerar que al capdavall la situa en millor posició que la de la PlayStation malgrat altres aspectes en què queda per sota. 

En qualsevol cas, en aquella època el gènere no estava de moda com ho torna a estar ara, i era massa aviat per a la nostàlgia, de manera que va passar força desapercebut, no se'n va fer tampoc cap reedició i no va sortir del Japó. Va arribar al PlayStation Network l'any 2017, però altre cop només al seu país d'origen. Una llàstima, tot plegat, perquè amb el revival que hi ha dels beat'em ups almenys a mi m'agradaria que estigués disponible per a consoles modernes i a l'abast de tothom. 

Compres: abril de 2017

Aquest mes ha estat una mica boig, hi ha hagut les ofertes de primavera d'Xbox i les he aprofitat una mica, però també he agafat una oferta d'un mes d'Xbox Live Gold per 1 €, cosa que com sempre m'ha permès descarregar gratuïtament algun joc, a més de fer les rebaixes encara més interessants.

Però també ha estat un mes en què he comprat retro, i més d'un joc. Precisament això és el que m'ha sortit més car, però, si ho comparem amb els títols digitals.

La primera compra del mes ha estat precisament la d'un joc retro, que sempre em fa il·lusió, però a més en aquest cas es tractava d'un joc espina, el Quackshot (1991), mític títol de l'ànec Donald exclusiu de la Mega Drive.

Feia temps que li anava al darrere, de fet el buscava en el cartutx en què també hi ha el Castle of Illusion -joc que queda pendent-, per una qüestió d'espai i perquè pensava que em sortiria més barat. Però resulta que la gent que el ven en demana massa calés o, si no, viu massa lluny i no fa enviaments, de manera que per separat i llestos. Primera part aconseguida, per 10 €.

Continuem amb el retro, perquè feia temps que el volia i per fi he guanyat en una subhasta i a un preu raonable (21,80 € en total) el Detana Twinbee Yahho! Deluxe Pack de la Saturn, un recopilatori de 1995 que conté els shoot'em up de recreativa Detana!! Twinbee (1991) i Twinbee Yahho!! (1995).

El cert és que volia un altre recopilatori, el de dos Parodius, persentat de la mateixa manera i també per a la Saturn, però aquell de moment no l'he aconseguit, la saga Twinbee també m'agrada i, de fet, el primer Twinbee va ser un dels meus títols preferits de l'MSX, més per l'originalitat del seu plantejament (mítiques campanes que canviaven de colors i proporcionaven diversos efectes) que per estona que li vaig dedicar.

Cada cop costa més aconseguir videojocs complets, és a dir amb capsa i instruccions, per a la Game Boy, i el Metroid II: Return of Samus (1991) no és precisament dels més assequibles, de manera que l'he hagut d'aconseguir en subhasta per més diners dels que personalment voldria pagar per un joc sense capsa (fregant els 25, incloent enviament exagerat des del Japó), però pel que he vist encara em va sortir bé i tot.

Ara tocarà posar-me de debò amb el primer Metroid, que tinc a la NES Mini, i quan acabi el de la Game Boy passaré al Super Metroid, de la Super Nintendo, que tinc a la Consola Virtual de la Wii U. Serà la meva entrada en una saga de la qual només he fet tastets i, a sobre, en les seves entregues més modernes, les de gènere FPS.

Acabem l'apartat retro, que no ha estat gens malament aquest mes, amb el Mischief Makers (1997), una petita joia que vaig descobrir fa uns mesos en fer aquesta entrada per al blog, i que val a dir que no és dels més cars d'aconseguir complets per a la Nintendo 64, però igualment s'escapa una mica massa de la meva idea. Per tant, només el cartutx però baratet: 8,48 € amb enviament inclòs des d'Alemanya.

Passem a sistemes més moderns i al format digital, perquè gràcies a la subscripció temporal a Xbox Live Gold he pogut descarregar de franc a la Xbox 360 el Darksiders, una barreja d'RPG d'acció i hack and slash que no vaig conèixer en el seu moment, i que per tant volia comprar en la versió remasteritzada per a la Xbox One, però sembla que no hi ha tanta diferència i, per 0 euros, no he dubtat gaire.

La setmana següent van posar rebaixadíssima la seva seqüela, el Darksiders II, que a sobre sembla que remasteritzada per a la Xbox One funciona pitjor que a la 360. Per 1,99 € tampoc no calia dubtar gaire, i posats a fer també he aprofitat l'oferta del passi de temporada (amb contingut addicional), que estava a 0,84 €.

Un dels videojocs de gènere RPG d'acció més aclamats de la passada generació, el The Witcher 2: Assassins of Kings, exclusiu de la Xbox 360 i PC, sí que el coneixia, però en el seu moment no el vaig buscar.

Més endavant el van arribar a regalar digital per a la Xbox 360, però llavors no tenia un disc dur de gaire capacitat i el vaig deixar escapar. No sabia que el podia posar a la cua i que es descarregués més endavant. Però no passa res, al final m'ha costat només 4,49 €.

Ja a la Xbox One he descarregat per 5 € l'Unravel, un joc de plataformes preciós des del punt de vista visual i argumental, un títol indie que vaig conèixer per casualitat. De moment hi he jugat força i m'ha enganxat.

A la mateixa consola, i per 3,21 € aprofitant en aquest cas la combinació de rebaixa i millor preu al basar rus, he adquirit el pack complet del videojoc episòdic Life is Strange, una compra feta per les boníssimes opinions que en trobava.

En aquest cas, però, m'ha fet una mica de mal el format digital, perquè n'existeix una edició física de col·leccionista força barata. Tanmateix, per aquest preu ha caigut digital.

Per trencar una mica aquesta tendència digital, que com ja vaig explicar abraço per les seves virtuts i per necessitat, però que no serà l'única manera d'adquirir videojocs per a mi, per fi he comprat un clàssic de la passada generació, guanyant-lo en subhasta per 11,92 €, sempre amb enviament inclòs.

El Fallout 3 de la Xbox 360, en edició Game of the Year i per tant tots els continguts addicionals. Diuen que és molt llarg i segurament no tindré temps d'acabar-me'l per causes de força major, però l'havia de tenir.

I finalment un nou "DLC físic", una nova incorporació del Lego Dimensions, que vaig enganxar un sol dia que va estar d'oferta més que temptadora, perquè no ens enganyem: Lego és car en general, i els packs del Lego Dimensions també... llevat d'ofertes.

En aquest cas és el meu primer Fun Pack, que és un ninot amb un vehicle o objecte per fer servir dins el joc, però sense nivell extra. Ara bé, és el mític Doc Brown de Back to the Future!

Edicions especials de la Saturn

Després d'haver celebrat el 20è aniversari de la Saturn amb un article sobre la seva història i haver-ne repassat la publicitat agressiva respecte de la competència, és el moment de fer una nova entrada sobre edicions especials d'una consola i, evidentment, l'havia de dedicar a la màquina de 32 bits de Sega.

El primer model, que no es podria considerar especial perquè és l'estàndard, el normal, l'original, és el de la primera Saturn que va sortir al Japó, com es pot veure de color gris i amb els botons blaus, i en el cas de l'Open i el Reset de forma ovalada.

El primer model occidental, també conegut com a Model 1, és igual però tot de color negre. En canvi, el comandament canvia de forma. És aquest el model que vaig conèixer a casa del company d'institut que em va convidar a unes partides que em van fer enamorar de la consola. El comandament tenia un disseny que només s'ha vist en aquest model.

Però quan me la van regalar el que es venia era aquest altre, el Model 2, que canviava els botons ovalats pels rodons, mantenia el color totalment negre i basava el disseny del comandament, ara sí, en l'original japonès. Tanmateix, es considera que el Model 1 era de més qualitat que aquest.

El model 2 japonès, apreciat pels col·leccionistes, era idèntic a aquest però de color blanc i amb els botons del comandament de colors, o si més no més colors que al primer model del país d'origen, que no els tenia tots del mateix color.

Fins aquí es podria dir que hem vist els models normals, o variants dels models normals accessibles fàcilment en el seu moment, però evidentment també hi va haver edicions especials, limitades en unitats i distribució geogràfica —oblideu-vos d'Occident—, que ara veurem.

Com ha passat, hem vist i tornarem a veure en d'altres consoles, la Saturn també va tenir unitats fabricades per altres companyies, com és el cas de JVC, que va llançar la que es coneix com a V-Saturn i que podeu veure a la imatge. També n'existeix un segon model, del mateix color però amb el disseny del Model 2.

Hitachi, que havia fabricat els processadors de la Saturn original, va llançar els seus models, també, coneguts com a Hi-Saturn. Igual que amb JVC, hi havia el model de botons ovalats i posteriorment el dels rodons. En aquest cas la consola es caracteritzava per tenir un decompressor d'MPEG de sèrie i permetia veure-hi fotos i vídeos en suport CD. 

Però va llançar també un tercer model, ben diferent, que era que es coneixia com a Game & Car Navi Hi-Saturn, que com podeu veure era completament pla, amb botons diferents en forma, distribució i funcions i una pantalleta integrada per tal de jugar-hi sense la necessitat d'un monitor extern.

A més, tenia una accessori que era un receptor de GPS (es venia per separat) que sumat al propi disseny de la màquina la feia ideal per a emprar-la als cotxes. És clar que m'imagino un conductor o conductora demanant a crits indicacions del GPS i els nanos, al darrere, jugant sense fer cas del pare o la mare.

No tan espectacular, sinó simplement curiosa, tenim la Samsung Saturn, que com us podeu imaginar és una Saturn que es va vendre a Corea. Del Sud, és clar.

Fora de la qüestió dels fabricants externs a Sega, tornem a la casa mare per veure la Skeleton Saturn, una Saturn transparent que a la tapa del lector de CD duia el lema "This is cool", i certament ho era.

 
Un model molt semblant, anomenat Saturn Derbista, celebrava el llançament del videojoc Derby Stallion, i representa una de les edicions especials dedicades a un sol videojoc més estranyes que he vist mai, tenint en compte la importància del joc en si. 

Per cert, tant el model Skeleton, com el blanc i el de color normal, van ser llançats al Brasil a través de l'empresa Tec Toy, que s'ha encarregat al llarg de les dècades de llicenciar productes de Sega i fins i tot de convertir títols de Mega Drive a la Master System, creant d'aquesta manera edicions úniques i de qualitat discutible en molts casos.

Si fins ara heu pensat que tampoc no n'hi ha per tant, pel que fa a models de la Saturn, potser canviareu d'idea quan conegueu el model SGX, que era una circuit imprès o PCB de la Saturn integrat en un moble, disponible en alguns hotels japonesos, que funcionava amb monedes, tenia un canviador de CD fabricat per JVC que permetia triar entre 7 jocs diferents i avisava quan s'acabava el temps i calia posar-hi més monedes.

És el model més estrany i rar (perquè són dues paraules que signifiquen coses diferents, per molt que sobretot en castellà es confonguin) de la Saturn, tot i que també n'existien de semblants per a la NES, la Super Nintendo, la Nintendo 64 i la Neo Geo. En el cas de la SNES i la Nintendo 64 fins i tot van arribar als Estats Units.

Anuncis de la Saturn mofant-se de la Playstation

Aprofitant que fa poc vaig dedicar una extensa entrada a la història de la Saturn, una de les meves consoles preferides, recupero una secció que no tocava des de 2013 —i llavors ja feia temps que s'havia tornat molt esporàdica— per parlar dels anuncis televisius de la 32 bits de Sega que es mofaven de la competència, que curiosament l'havia de superar espectacularment i l'havia de condemnar a l'ostracisme.

De publicitat agressiva amb atacs a la competència ja n'havia parlat fa anys, per una banda de Sega envers Nintendo i per l'altra de creuaments d'atacs entre companyies. Però avui em concentraré en els esforços de Sega per fer quedar malament la 32 bits de Sony, com ja sabem infructuosos.



El més important i suposo que famós —perquè jo no els seguia, encara menys quan no sóc estatunidenc— de la campanya era el que anunciava el grandíssim Nights into Dreams però sobretot que la "Plaything" era incapaç de moure un títol així per culpa del seu processador únic.

Sense entrar gaire profundament en temes tècnics que ni jo mateix entenc (encara que en el meu cas el llistó està molt baix), es veu que l'arquitectònicament complicada 32 bits de Sega tenia 8 processadors, però els principals CPU eren 2, i en el cas del Nights un es dedicava als objectes bidimensionals i l'altre als entorns 3D.

Però que la Saturn tingués dues CPU es deu als canvis que es van anar fent en el disseny durant el seu desenvolupament, precisament per tal de contrarestar els informes que arribaven de la futura Playstation, de manera que segons com va ser un nyap de decisió.



En aquest altre anunci s'insisteix en el tema, es recorda que Sega té experiència en el sector i Sony és nova, i el lema és "Sorry, Plaything. You are not worthy", és a dir que s'arriba a afirmar que la Playstation (òbviament no es referien a la Nintendo 64) no valia la pena.

És curiós perquè, a causa de tots els problemes que ja vaig esmentar a l'entrada sobre la Saturn, la consola va ser un fracàs comercial i ha passat a la història com la millor màquina per als jocs 2D, però en canvi no va estar a l'alçada de la Playstation pel que fa a 3D, encara que alguns jocs, ben pocs, on es van posar molts esforços, permeten el debat. Tanmateix, sembla que el nombre de processadors i la veterania no hi van jugar cap paper primordial, en aquella sanguinària guerra.



Potser com que aquí no es fa mofa, sinó que es diu una simple i objectiva veritat, es fa referència explícita al nom de la consola de la competència, i l'anunci en general té un altre to: es concentra en els videojocs exclusius, que són el que motiva molta gent a decantar-se per una consola o una altra, com és el meu cas.

Però si us penseu que els japonesos, més aficionats a fer anuncis esbojarrats però sempre des del respecte, no hi van dir la seva... estareu equivocats, com jo ho estava abans de veure això:



No arriba als nivells dels anuncis nord-americans, però el primer dels anuncis no és del tot subtil pel que fa a les referències a la competència.

Al primer, un dels micos es diu Anthony (en japonès transcrit com a Ansonii) i de seguida que el criden a dinar deixa la consola. L'altre, en Seagal (Segaaru), continua jugant. Se'ns diu que, com que la Saturn és interessant, es ven. I el mateix lema es repeteix en d'altres anuncis.

Els fans més radicals de Sega, entre els quals m'incloc (tot i que sóc obert de mires les consoles de Sony em fan una certa ràbia des que van acabar amb Sega), i la gent que va dur a terme aquelles campanyes ens hauríem estirat els cabells si haguéssim sabut, llavors, que la Playstation triomfaria d'aquella manera tan espectacular i que grans icones de la companyia passarien per les consoles de Sony en el futur. Potser va ser el karma?

Els primers jocs de la Saturn

La Saturn és una de les meves consoles preferides, i la seva malaguanyada història fa que li tingui més simpatia, però encara no li havia dedicat cap entrada d'aquesta secció, i ja era hora que ho fes. La 32 bits de Sega va sortir al Japó el 22 de novembre de 1994, i aquests són els títols que la van acompanyar al País del Sol Naixent:

El Virtua Fighter, un títol emblemàtic de la consola, de la Sega moderna i un títol revolucionari al qual vaig dedicar fa temps una entrada sencera. Canviem totalment de gènere:

Aquest és el Myst, una aventura gràfica llançada originalment per a Mac, i que va tenir diverses conversions, la primera de les quals la versió de la Saturn.

Amb el TAMA (que en japonès vol dir "bola") tornem a canviar, i molt, de tipus de joc. Aquí hem de conduir una boleta al final del laberint.

El Mahjong goku tenjiku, un títol de mahjong (potser no calia dir-ho), seria un altre dels que hi eren al llançament japonès de la consola, però com us podeu imaginar no va arribar mai a Occident. Acabarem amb els jocs de sortida japonesos amb el següent:

El Wan Chai Connection, una aventura de text d'aquelles que per les seves característiques era impossible arribar a veure fora del Japó. I ara ens n'anem als Estats Units, on la consola va sortir l'11 de maig de 1995, i a banda del Virtua Fighter també van aparèixer aquests:

El Panzer Dragoon, al que ja vaig dedicar també una entrada però fa ben poquet. Un dels imprescindibles de la Saturn juntament amb les seves seqüeles.

El Clockwork Knight, un simpàtic plataformes de la pròpia Sega i que tindria una seqüela pocs mesos després amb el nom de Clockwork Knight 2. 

El Bug! ens presentava un simpàtic insecte de color verd en un plataformes amb una perspectiva força original, fins al punt que se'l considera un dels primers plataformes en 3D. El 1996 als Estats Units, i més tard al Japó i Europa, en sortiria una seqüela amb el títol Bug Too!, un evident joc de paraules.

I finalment el Daytona USA, la primera conversió del mític títol per a recreatives, que en Saturn perdia força fins i tot en la seva revisió (i tot i així van agradar força) però que recentment ha estat rellançat en alta definició per a Xbox Live Arcade i Playstation Network. Bé, de tot això ja en vaig parlar fa un temps. I ara ens n'anem a Europa, on la consola va sortir el 8 de juliol de 1995.

L'International Victory Goal, que acabo de descobrir que era el primer títol de la saga que després es coneixeria com a Sega Worldwide Soccer, va ser l'únic joc europeu de llançament que no he esmentat abans. Els altres 3 van ser el Virtua Fighter, el Daytona USA i el Clockwork Knight. 

Sigui com sigui van ser pocs títols els que van acompanyar la consola als tres territoris, i segurament això va influir en la freda acollida que va tenir a Occident, on perdria clarament davant la Playstation, la seva competència directa.