Compres: abril de 2017

Aquest mes ha estat una mica boig, hi ha hagut les ofertes de primavera d'Xbox i les he aprofitat una mica, però també he agafat una oferta d'un mes d'Xbox Live Gold per 1 €, cosa que com sempre m'ha permès descarregar gratuïtament algun joc, a més de fer les rebaixes encara més interessants.

Però també ha estat un mes en què he comprat retro, i més d'un joc. Precisament això és el que m'ha sortit més car, però, si ho comparem amb els títols digitals.

La primera compra del mes ha estat precisament la d'un joc retro, que sempre em fa il·lusió, però a més en aquest cas es tractava d'un joc espina, el Quackshot (1991), mític títol de l'ànec Donald exclusiu de la Mega Drive.

Feia temps que li anava al darrere, de fet el buscava en el cartutx en què també hi ha el Castle of Illusion -joc que queda pendent-, per una qüestió d'espai i perquè pensava que em sortiria més barat. Però resulta que la gent que el ven en demana massa calés o, si no, viu massa lluny i no fa enviaments, de manera que per separat i llestos. Primera part aconseguida, per 10 €.

Continuem amb el retro, perquè feia temps que el volia i per fi he guanyat en una subhasta i a un preu raonable (21,80 € en total) el Detana Twinbee Yahho! Deluxe Pack de la Saturn, un recopilatori de 1995 que conté els shoot'em up de recreativa Detana!! Twinbee (1991) i Twinbee Yahho!! (1995).

El cert és que volia un altre recopilatori, el de dos Parodius, persentat de la mateixa manera i també per a la Saturn, però aquell de moment no l'he aconseguit, la saga Twinbee també m'agrada i, de fet, el primer Twinbee va ser un dels meus títols preferits de l'MSX, més per l'originalitat del seu plantejament (mítiques campanes que canviaven de colors i proporcionaven diversos efectes) que per estona que li vaig dedicar.

Cada cop costa més aconseguir videojocs complets, és a dir amb capsa i instruccions, per a la Game Boy, i el Metroid II: Return of Samus (1991) no és precisament dels més assequibles, de manera que l'he hagut d'aconseguir en subhasta per més diners dels que personalment voldria pagar per un joc sense capsa (fregant els 25, incloent enviament exagerat des del Japó), però pel que he vist encara em va sortir bé i tot.

Ara tocarà posar-me de debò amb el primer Metroid, que tinc a la NES Mini, i quan acabi el de la Game Boy passaré al Super Metroid, de la Super Nintendo, que tinc a la Consola Virtual de la Wii U. Serà la meva entrada en una saga de la qual només he fet tastets i, a sobre, en les seves entregues més modernes, les de gènere FPS.

Acabem l'apartat retro, que no ha estat gens malament aquest mes, amb el Mischief Makers (1997), una petita joia que vaig descobrir fa uns mesos en fer aquesta entrada per al blog, i que val a dir que no és dels més cars d'aconseguir complets per a la Nintendo 64, però igualment s'escapa una mica massa de la meva idea. Per tant, només el cartutx però baratet: 8,48 € amb enviament inclòs des d'Alemanya.

Passem a sistemes més moderns i al format digital, perquè gràcies a la subscripció temporal a Xbox Live Gold he pogut descarregar de franc a la Xbox 360 el Darksiders, una barreja d'RPG d'acció i hack and slash que no vaig conèixer en el seu moment, i que per tant volia comprar en la versió remasteritzada per a la Xbox One, però sembla que no hi ha tanta diferència i, per 0 euros, no he dubtat gaire.

La setmana següent van posar rebaixadíssima la seva seqüela, el Darksiders II, que a sobre sembla que remasteritzada per a la Xbox One funciona pitjor que a la 360. Per 1,99 € tampoc no calia dubtar gaire, i posats a fer també he aprofitat l'oferta del passi de temporada (amb contingut addicional), que estava a 0,84 €.

Un dels videojocs de gènere RPG d'acció més aclamats de la passada generació, el The Witcher 2: Assassins of Kings, exclusiu de la Xbox 360 i PC, sí que el coneixia, però en el seu moment no el vaig buscar.

Més endavant el van arribar a regalar digital per a la Xbox 360, però llavors no tenia un disc dur de gaire capacitat i el vaig deixar escapar. No sabia que el podia posar a la cua i que es descarregués més endavant. Però no passa res, al final m'ha costat només 4,49 €.

Ja a la Xbox One he descarregat per 5 € l'Unravel, un joc de plataformes preciós des del punt de vista visual i argumental, un títol indie que vaig conèixer per casualitat. De moment hi he jugat força i m'ha enganxat.

A la mateixa consola, i per 3,21 € aprofitant en aquest cas la combinació de rebaixa i millor preu al basar rus, he adquirit el pack complet del videojoc episòdic Life is Strange, una compra feta per les boníssimes opinions que en trobava.

En aquest cas, però, m'ha fet una mica de mal el format digital, perquè n'existeix una edició física de col·leccionista força barata. Tanmateix, per aquest preu ha caigut digital.

Per trencar una mica aquesta tendència digital, que com ja vaig explicar abraço per les seves virtuts i per necessitat, però que no serà l'única manera d'adquirir videojocs per a mi, per fi he comprat un clàssic de la passada generació, guanyant-lo en subhasta per 11,92 €, sempre amb enviament inclòs.

El Fallout 3 de la Xbox 360, en edició Game of the Year i per tant tots els continguts addicionals. Diuen que és molt llarg i segurament no tindré temps d'acabar-me'l per causes de força major, però l'havia de tenir.

I finalment un nou "DLC físic", una nova incorporació del Lego Dimensions, que vaig enganxar un sol dia que va estar d'oferta més que temptadora, perquè no ens enganyem: Lego és car en general, i els packs del Lego Dimensions també... llevat d'ofertes.

En aquest cas és el meu primer Fun Pack, que és un ninot amb un vehicle o objecte per fer servir dins el joc, però sense nivell extra. Ara bé, és el mític Doc Brown de Back to the Future!

Petits clàssics: Mischief Makers

M'he plantejat seriosament si havia de crear una nova secció que s'hauria anomenat Petites Joies, però de moment m'estimo més no fer-ho. El dubte ha nascut del fet que el joc de què parlaré avui no és ben bé un clàssic en el sentit de "videojoc conegut més o menys per tothom i que va ser rellevant", ni tan sols un dels petits, que van tenir el seu moment de glòria i no se'n va parlar gaire més, i que són els habituals protagonistes d'aquesta secció. En realitat ni el coneixia. No és que em sonés d'haver-ne vist la portada als catàlegs de les revistes dels 90 ni res d'això.

Però malgrat que no encaixa del tot en la definició de clàssic, tampoc no sé si justificaria la creació d'una nova secció que no sé si podré regar amb freqüència, de manera que per ara no m'embolicaré en aquest sentit. Al capdavall, aquest joc és petit, va tenir el seu petit moment i... és dels 90. Petit clàssic, doncs.

El Mischief Makers és un joc que va sortir el 1997 per a la Nintendo 64, i que pel que he pogut llegir a la Wikipedia té una interessant història. Per començar, va ser el primer videojoc en 2D per a la Nintendo 64, un sistema que va néixer en una època en què els programadors volien exhibir la seva força amb els gràfics poligonals, en els quals precisament la Nintendo 64 insistia molt, i en què el públic també els demanava, raó per la qual -sumada a d'altres- aquest títol no va tenir gaire bona acollida en el seu moment.

Una altra dada interessant és que el va programar Treasure, l'aclamat estudi responsable entre altres dels dos Gunstar Heroes, el Dynamite Headdy, l'Alien Soldier, el Radiant Silvergun o l'Ikaruga. Una third party estimada especialment pels propietaris de sistemes de Sega, perquè va nodrir algunes de les seves màquines de títols encara ara considerats imprescindibles. 

Doncs bé, això ja seria prou interessant per a fixar l'atenció en el Mischief Makers, però resulta que, a més, va ser el primer joc de Treasure per a una consola de Nintendo i, per tant, per a una màquina que no era de Sega (després això va passar a ser habitual, però en aquest cas era el primer cop). Cal dir que els seus responsables el van començar a fer atrets per la Nintendo 64 i el seu discutit suport cartutx per a moure polígons, i és que van considerar que un joc d'acció seria més adequat en cartutx en accedir més ràpidament a les dades i, a més, trobaven que gràficament tindria més qualitat.

Tanmateix, no van fer gaire ús de les possibilitats tridimensionals de la consola, sinó que van voler dissenyar un joc en les tradicionals 2D (amb fons 3D, per tant allò que s'anomena popularment 2,5D) i amb la màgia que caracteritzava Treasure i que tan bona fama li havia donat.

La premissa d'aquest títol és que controlem la Marina, una criada robòtica que ha de rescatar el seu creador, segrestat per un emperador malvat en plena guerra civil del planeta Clancer -nom lleig, sí-, i ho fa desplaçant-se per colorits escenaris i seguint les convencions del gènere de les plataformes, però curiosament enfrontant-se als seus enemics sense disparar ni saltar-los a sobre: ella pot agafar objectes i remenar-los per tal d'aconseguir coses, i ho fa també amb els dolents per derrotar-los.

Quan va sortir, el Mischief Makers va tenir unes crítiques més aviat dolentes -no gaire, tampoc-, perquè es considerava que gràficament no era gran cosa (el que deia abans: no lligava gaire amb l'època i el que s'esperava de la Nintendo 64 i els polígons), però també perquè el van trobar curt, fàcil i poc rejugable. A més, els controls, que no feien ús de la palanca analògica i no eren gaire senzills, no van convèncer.

Però van passar els anys, el que als 90 es va qualificar de defecte 10 o 15 anys més tard es va mirar amb uns altres ulls -misteris de la vida- i se'l va acabar considerant un videojoc infravalorat, amb encant, amb pantalles i mecàniques molt diverses i innovadores i digne dels productes amb què Treasure s'havia fet famosa. En altres paraules, una petita joia.