Repàs videojoquístic de 2018

Bon any a tothom! Ho vaig dir l'any passat i de moment ho compleixo: volia crear la tradició de fer, per a la primera entrada de l'any, un repàs de l'anterior des del punt de vista dels videojocs i jo, i aquest és el segon cop que ho faig.

Amb l'article en què repassava 2017 com a model començo, doncs, esmentant aquells títols que vaig acabar l'any passat, encara que, com de costum, això d'"acabar" és relatiu, perquè molts videojocs tenen coses extra per fer abans o després del final de la història.

El primer joc que em vaig acabar el 2018, i en aquest cas sí que va ser acabar del tot, va ser el Ninja Spirit, o Saigo no nindô, de la Turbografx o PC Engine, que diversos membres de Retroscroll vam jugar per tal de dedicar-li un podcast.

Un títol d'acció que em va agradar molt i un clàssic d'aquesta consola que m'agradaria tenir, perquè va ser eclipsada per la competència, però era (i és) molt interessant.

Els jocs moderns és més difícil acabar-se'ls del tot, sempre hi ha coses per fer, i és el cas del Super Mario Odyssey, de la Switch, del qual sí, em vaig passar la història, però em queden les llunes opcionals per poder dir que me l'he acabat al 100%.

No dic res nou ni desconegut si afirmo que és una meravella de joc, tant per les mecàniques en si com pel fet de mantenir el llistó alt amb la mascota de Nintendo i fer-se un munt d'autohomenatges que són una delícia per als fans.

I ara un indie, aquest Unravel que vaig descobrir per casualitat i que em va agradar moltíssim. Una petita obra mestra amb una banda sonora preciosa, com la història del ninotet de llana que va col·leccionant records d'una família, i un apartat visual senzill però fotorrealista.

De fet, em va agradar tant que li vaig dedicar una entrada sencera a la secció de Recomanacions, i que podeu llegir aquí.

I ara tres de cop, que no em vaig acabar seguits, però gairebé. Els tres primers títols de la meva saga d'RPG preferida, Dragon Quest, no van arribar mai a Europa... fins que ho van fer per a mòbils, cosa que vaig descobrir molt tard, però que m'ha permès veure com van ser els inicis d'aquesta popularíssima saga.

Ja vaig parlar del Dragon Quest i el Dragon Quest II, però del Dragon Quest III encara no ho he fet perquè encara no he acabat el post-joc, element habitual a la saga que ja va començar en aquella època i que allarga la vida dels títols unes quantes hores.

També vaig dedicar una entrada al Life is Strange, en aquest cas per a la Xbox One, i va ser un dels meus videojocs preferits de l'any, com vaig explicar al podcast dels Retroscroll Awards 2018.

Sincerament, no esperava que m'agradaria tant, aquesta aventura gràfica moderna que permet retrocedir en el temps per esmenar errors, i que a més té una història tan interessant i ben interpretada.

Un altre que em va encantar -sembla que tots els que m'acabo m'agraden molt, però mira, ja va bé- va ser el Shantae, de la Game Boy Color, al qual vaig jugar a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS, principalment perquè l'original val centenars d'euros en haver tingut una tirada molt limitada.

Sobre aquest joc de plataformes i acció d'estil metroidvania també en vaig parlar, però en una entrada del blog de Retroscroll que podeu llegir aquí.

Un clàssic com l'Out Run aquí, a la llista dels acabats de l'any, em fa una il·lusió especial, i aquest també està relacionat amb Retroscroll, perquè hi vam jugar per dedicar-li un altre podcast.

Jo em vaig passar la versió de la Mega Drive, en el sentit que vaig arribar als cinc finals, però també hi vaig jugar, sense el mateix èxit, ni de bon tros, al de Nintendo 3DS, el de PC Engine, el de Master System o el de recreativa al MAME.

Sempre m'havia cridat l'atenció d'una manera morbosa l'Street Fighter, el primer de tots, el de 1987, sovint oblidat o ignorat, i el recopilatori Street Fighter 30th Anniversary Collection m'ha permès jugar-hi, per fi, a la Switch.

Tal com vaig explicar a (sí) Retroscroll, és un títol molt primitiu o molt inferior a la seva hiperpopular seqüela, però té coses bones i m'agrada. Me'l vaig passar perquè només s'hi pot controlar un personatge, en Ryu, i vaig derrotar en Sagat, l'enemic final.

A continuació, al mateix recopilatori, li va tocar a la versió recreativa de l'Street Fighter II: The World Warrior, la primera versió de l'Street Fighter II, i en aquest cas passar-me'l significa que me'l vaig acabar amb els vuit personatges seleccionables.

I tornem a un joc al qual vaig jugar motivat per la preparació d'un podcast, el Mega Man X, de la Super Nintendo, que en el meu cas vaig jugar a la SNES Mini.

Un clàssic al qual no m'havia acostat perquè preferia concentrar-me primer en la saga clàssica, però me'n penedeixo, perquè em va encantar, té coses molt bones i, de fet, també va ser un dels meus preferits de l'any.

Aquests són els jocs que em vaig passar el 2018, però no són els únics als que vaig jugar, ni de bon tros. Com l'any passat, he fet un muntatge de vídeo on els repasso tots:



En van ser molts, alguns es repetien respecte l'any anterior, però el cas és que em fa la sensació que vaig jugar força a videojocs, sacrificant altres aficions, tot s'ha de dir.

No parlaré aquí de propòsits concrets, per a això faré una altra entrada, però en general aquest 2019 em proposo comprar molt menys i dedicar temps a les coses que ja tinc. I al gener de 2020 veurem quines han estat les escollides.

Recomanació personal: Unravel

Fa temps em vaig assabentar que un joc que no coneixia de res estava molt bé de preu en una d'aquestes pàgines que venen codis de descàrrega, em vaig informar sobre ell i vaig pensar que valia la pena, que tenia alguna cosa que em cridava l'atenció.

Ara ja hi he jugat, en Xbox One (va sortir al febrer de 2016 per a aquesta consola, PlayStation 4 i PC), i he de dir que és una petita joia dels videojocs indie, que a més acostuma a estar d'oferta, de manera que us el recomano ja d'entrada. Llevat que no us agradin els plataformes, és clar.

Unravel és un títol creat per la companyia sueca Coldwood Interactive i distribuït per Electronic Arts -cosa que ens podria enganyar pel que fa al seu origen i caràcter indie-, i ens posa a la pell, o a la llana, d'en Yarny, un ninotet de llana vermella que recorre paisatges nòrdics entrant en diverses fotografies col·locades en una casa on viu una dona gran.

En aquests escenaris, bellíssims i basats en fotografies fetes en la realitat, en Yarny ha d'avançar entre objectes gegants per a ell i sovint interactuar-hi, esquivar perills i superar obstacles, tot fent ús dels fils de llana que pot llançar amb les mans, com una mena d'Spider-man, i també que va deixant enrere a mesura que avança. Amb ella accedeix a llocs elevats, es balanceja per saltar lluny, fa descensos segurs i crea ponts, per exemple.

El gènere a què pertany el joc és el de les plataformes amb trencaclosques, i l'excusa argumental és que el protagonista ha de recollir petites figures de llana que col·locarà a la portada d'un àlbum de fotos cada cop que superi una pantalla, i que li permetran conèixer la malencònica història de la família de la casa a través de les fotos.

El bellíssim aspecte visual, que ens mostra paisatges naturals però també cementiris de cotxes i entorns industrials, en un paral·lelisme amb la història del poble i de la família de la casa, el ritme tranquil i relaxant i una preciosa banda sonora no ens han d'enganyar: no és un joc excessivament fàcil. Encara que de vegades ho sembli.

Passar-se les pantalles sense morir no és poca cosa -hi ha un assoliment que ho demana i tot-, i els trencaclosques de vegades costen de resoldre. A més, hem de gestionar bé la llana: la tenim limitada, i si ens trobem que no podem avançar més significa o bé que ens hem saltat un cabdell que ens la "reomple" alhora que fa de checkpoint, o bé que hem fet servir més llana del compte en resoldre el més recent dels trencaclosques.

Si, tot i així, les 11 llargues pantalles del joc ens resulten massa fàcils o curtes, sempre podem buscar les 5 flors de llana col·leccionables que hi ha a cada pantalla, i això difícilment ho farem a la primera.

És un joc que m'ha agradat molt, més que no em pensava, per com es desenvolupa i per l'emotiva història -que, a més de les fotos de l'àlbum, anem seguint per una mena de visions o records que trobem dins les pantalles- i té un protagonista mut però entranyable que, com vaig mostrar a l'entrada més recent del blog, hi ha qui porta fins i tot tatuat.

Malalts dels videojocs: tatuatges de jocs indie

L'etiqueta indie, que es va popularitzar al cinema fa molts anys, ja en fa uns quants que també s'aplica a aquells videjocs fets amb poc pressupost, per part d'equips petits i generalment de distribució digital.

És una etiqueta difosa, ja que sovint les grans distribuïdores es fan càrrec de fer-nos arribar aquests títols, i quan tenen molt d'èxit i esdevenen supervendes es fa difícil mirar-los de manera diferent dels títols que són produccions multimilionàries. Però aquests videojocs d'origen independent tenen cada cop més seguidors, i hi ha qui fins i tot se'n fa tatuatges.

Un dels jocs indie més populars, el Super Meat Boy, per força havia de protagonitzar un dels exemples que veurem, i més amb aquest mural, podríem dir, tan espectacular.

Més recent, però amb un èxit similar, és el cas del Shovel Knight, que veiem homenatjat en aquesta meitat inferior de cama, amb el seu inconfusible estil pixel art.

Sens dubte, l'última sensació en videojocs indie va arribar, el 2017 i després de fer-se esperar molt, en la forma d'aquest Cuphead, multipremiat i tot un clàssic instantani.

Un clàssic modern, el Limbo, demostrava que es podien fer videojocs en blanc i negre i que fossin autèntiques obres d'art, i no és estrany que algú el volgués dur al braç, sense escatimar centímetres de pell.

Dins els videojocs indie hi ha coses més conegudes que d'altres, i per això sorprèn una mica que hi hagi tatuatges d'Ori and the Blind Forest.

Tampoc no m'esperava trobar-ne un de l'Unravel, petita joia que precisament m'he acabat recentment, però és comprensible que el seu entranyable i mut protagonista, en Yarny, captivés el portador de la seva imatge a la cara interior de l'avantbraç.

Puc afirmar que m'ha sorprès veure aquest del Night in the Woods, un títol de molta menys rellevància que els que hem vist fins ara, però que té molt bones crítiques.

Per descomptat n'hi podria haver més, però n'he posat de videojocs que conec i acabo amb aquest del Life is Strange, joc que ara he començat i que provoca debats sobre si és indie o no. Allò que dèiem de les etiquetes difoses.

No porto cap tatuatge ni conec les motivacions de cadascú per marcar-se per sempre la pell d'aquesta manera, però podríem pensar que sempre és mes fàcil tatuar-se un element mític, una llegenda amb certa antiguitat i popularitat, com poden ser un Mario, un Sonic o un personatge de la saga Street Fighter, que després de dècades continuen sent icones dels videojocs, que no pas quelcom modern, a més "de nínxol" i probablement tatuat en calent.

O potser no, potser la gràcia és precisament aquesta, lluir l'amor etern per un producte quan encara és recent i desconegut per al públic aliè al món dels videojocs, amb el risc que acabi sent oblidat per la història. En qualsevol cas, tenen la meva admiració. 

Compres: abril de 2017

Aquest mes ha estat una mica boig, hi ha hagut les ofertes de primavera d'Xbox i les he aprofitat una mica, però també he agafat una oferta d'un mes d'Xbox Live Gold per 1 €, cosa que com sempre m'ha permès descarregar gratuïtament algun joc, a més de fer les rebaixes encara més interessants.

Però també ha estat un mes en què he comprat retro, i més d'un joc. Precisament això és el que m'ha sortit més car, però, si ho comparem amb els títols digitals.

La primera compra del mes ha estat precisament la d'un joc retro, que sempre em fa il·lusió, però a més en aquest cas es tractava d'un joc espina, el Quackshot (1991), mític títol de l'ànec Donald exclusiu de la Mega Drive.

Feia temps que li anava al darrere, de fet el buscava en el cartutx en què també hi ha el Castle of Illusion -joc que queda pendent-, per una qüestió d'espai i perquè pensava que em sortiria més barat. Però resulta que la gent que el ven en demana massa calés o, si no, viu massa lluny i no fa enviaments, de manera que per separat i llestos. Primera part aconseguida, per 10 €.

Continuem amb el retro, perquè feia temps que el volia i per fi he guanyat en una subhasta i a un preu raonable (21,80 € en total) el Detana Twinbee Yahho! Deluxe Pack de la Saturn, un recopilatori de 1995 que conté els shoot'em up de recreativa Detana!! Twinbee (1991) i Twinbee Yahho!! (1995).

El cert és que volia un altre recopilatori, el de dos Parodius, persentat de la mateixa manera i també per a la Saturn, però aquell de moment no l'he aconseguit, la saga Twinbee també m'agrada i, de fet, el primer Twinbee va ser un dels meus títols preferits de l'MSX, més per l'originalitat del seu plantejament (mítiques campanes que canviaven de colors i proporcionaven diversos efectes) que per estona que li vaig dedicar.

Cada cop costa més aconseguir videojocs complets, és a dir amb capsa i instruccions, per a la Game Boy, i el Metroid II: Return of Samus (1991) no és precisament dels més assequibles, de manera que l'he hagut d'aconseguir en subhasta per més diners dels que personalment voldria pagar per un joc sense capsa (fregant els 25, incloent enviament exagerat des del Japó), però pel que he vist encara em va sortir bé i tot.

Ara tocarà posar-me de debò amb el primer Metroid, que tinc a la NES Mini, i quan acabi el de la Game Boy passaré al Super Metroid, de la Super Nintendo, que tinc a la Consola Virtual de la Wii U. Serà la meva entrada en una saga de la qual només he fet tastets i, a sobre, en les seves entregues més modernes, les de gènere FPS.

Acabem l'apartat retro, que no ha estat gens malament aquest mes, amb el Mischief Makers (1997), una petita joia que vaig descobrir fa uns mesos en fer aquesta entrada per al blog, i que val a dir que no és dels més cars d'aconseguir complets per a la Nintendo 64, però igualment s'escapa una mica massa de la meva idea. Per tant, només el cartutx però baratet: 8,48 € amb enviament inclòs des d'Alemanya.

Passem a sistemes més moderns i al format digital, perquè gràcies a la subscripció temporal a Xbox Live Gold he pogut descarregar de franc a la Xbox 360 el Darksiders, una barreja d'RPG d'acció i hack and slash que no vaig conèixer en el seu moment, i que per tant volia comprar en la versió remasteritzada per a la Xbox One, però sembla que no hi ha tanta diferència i, per 0 euros, no he dubtat gaire.

La setmana següent van posar rebaixadíssima la seva seqüela, el Darksiders II, que a sobre sembla que remasteritzada per a la Xbox One funciona pitjor que a la 360. Per 1,99 € tampoc no calia dubtar gaire, i posats a fer també he aprofitat l'oferta del passi de temporada (amb contingut addicional), que estava a 0,84 €.

Un dels videojocs de gènere RPG d'acció més aclamats de la passada generació, el The Witcher 2: Assassins of Kings, exclusiu de la Xbox 360 i PC, sí que el coneixia, però en el seu moment no el vaig buscar.

Més endavant el van arribar a regalar digital per a la Xbox 360, però llavors no tenia un disc dur de gaire capacitat i el vaig deixar escapar. No sabia que el podia posar a la cua i que es descarregués més endavant. Però no passa res, al final m'ha costat només 4,49 €.

Ja a la Xbox One he descarregat per 5 € l'Unravel, un joc de plataformes preciós des del punt de vista visual i argumental, un títol indie que vaig conèixer per casualitat. De moment hi he jugat força i m'ha enganxat.

A la mateixa consola, i per 3,21 € aprofitant en aquest cas la combinació de rebaixa i millor preu al basar rus, he adquirit el pack complet del videojoc episòdic Life is Strange, una compra feta per les boníssimes opinions que en trobava.

En aquest cas, però, m'ha fet una mica de mal el format digital, perquè n'existeix una edició física de col·leccionista força barata. Tanmateix, per aquest preu ha caigut digital.

Per trencar una mica aquesta tendència digital, que com ja vaig explicar abraço per les seves virtuts i per necessitat, però que no serà l'única manera d'adquirir videojocs per a mi, per fi he comprat un clàssic de la passada generació, guanyant-lo en subhasta per 11,92 €, sempre amb enviament inclòs.

El Fallout 3 de la Xbox 360, en edició Game of the Year i per tant tots els continguts addicionals. Diuen que és molt llarg i segurament no tindré temps d'acabar-me'l per causes de força major, però l'havia de tenir.

I finalment un nou "DLC físic", una nova incorporació del Lego Dimensions, que vaig enganxar un sol dia que va estar d'oferta més que temptadora, perquè no ens enganyem: Lego és car en general, i els packs del Lego Dimensions també... llevat d'ofertes.

En aquest cas és el meu primer Fun Pack, que és un ninot amb un vehicle o objecte per fer servir dins el joc, però sense nivell extra. Ara bé, és el mític Doc Brown de Back to the Future!