M'he acabat el Super Mario Galaxy!

La meva proverbial dispersió no només en els videojocs, sinó en tot el meu entreteniment, fa que completar un joc sigui per a mi una tasca difícil i molt esporàdica, i és per això que les entrades que dedico a parlar de títols que finalitzo apareixen, també, d'una manera tan irregular. 

Avui, però, m'enorgulleixo de dedicar-li un article a un dels millors videojocs no només de la segona generació dels 128 bits, sinó de la història dels videojocs en general.

El Super Mario Galaxy va sortir per a la Wii el 2007, any en què jo encara no tenia la consola (no va ser fins el febrer de l'any següent que me la vaig comprar en un rampell), i encara vaig trigar força temps a adquirir el joc (o fer-me'l regalar).

Malauradament no he dedicat a la Wii tota l'atenció que es mereixia, però el Mario Kart Wii i el que avui ens ocupa han estat els títols que he espremut més, i ara que per fi m'he acabat la primera gran aventura d'en Mario en aquella consola és l'hora de repassar aquesta llarga odissea.



Amb una història que aquest cop el duu a l'espai exterior, però amb el clàssic objectiu de rescatar la princesa Peach —en Bowser se l'ha endut, juntament amb el castell, a l'espai—, en Mario treballa sota l'assessorament de l'Estela (nom de la Rosalina a la versió en castellà), un personatge que debuta en aquest videojoc (i passa també pel Mario Kart Wii) i que dirigeix un observatori des d'on el lampista italoamericà pot accedir a un munt de galàxies, repartides en seccions que tenen noms i aparences d'estances d'una casa, tot i que l'observatori és més aviat una curiosa nau espacial.

Per tal de poder viatjar al centre de l'univers i lluitar contra en Bowser, en Mario ha de reunir unes estrelles de poder, que són 120 (número habitual dels objectes especials que hem de trobar als jocs d'en Mario des del Super Mario 64), i ho ha de fer en planetes i planetoides de tota mena (muntanya, platja, sorra, gel, foc, mecànics, aquàtics, fantasmagòrics...), cadascun amb uns reptes diferents i, el que és més important i innovador, forces de gravetat diferents.



No només això, sinó que controlem en Mario sovint de cap per avall, cosa que ens obliga a canviar els càlculs pel que fa a salts i moviments. Al Super Mario Galaxy es posava a prova, més que mai, l'agilitat del jugador en un entorn on no només trobem la profunditat pròpia de les 3D, que ja s'havia vist en jocs anteriors, sinó també planetoides i planetes que són, en realitat, plataformes esfèriques, com deia més amunt cadascuna amb la seva gravetat.

El que fa del Super Mario Galaxy una obra mestra és la diversió que ofereixen els seus variadíssims escenaris, amb un munt d'enemics nous però també un munt d'altres videojocs de la saga —i de la franquícia—, entregues que són homenatjades en aquest joc de diverses maneres, des de melodies fins a elements dels paisatges, passant naturalment per reptes similars, entre altres coses. De la mateixa manera, trobem bolets que ens donen poders especials, alguns ja coneguts i d'altres completament nous i que ja vaig comentar en una entrada sobre aquesta qüestió.



La dificultat de les pantalles i les missions, així com la seva durada, és diversa, i per tal d'obtenir les 120 estrelles haurem de visitar els planetes moltes vegades, cosa que ens permetrà, alguns cops, explorar zones que en d'altres missions estaven fora del nostre abast.

Aquestes missions, desbloquejades a mesura que avancem i disponibles amb certa llibertat d'ordre, poden consistir en derrotar un enemic, guanyar una cursa, aconseguir diversos objectes, reunir 100 monedes liles (com al vídeo que he posat, que pertany a una de les missions que més m'han costat) i altres reptes, entre els quals repetir alguna d'aquestes missions amb una limitació de temps o d'energia.



Amb tot plegat és un joc molt llarg, que demana moltes hores d'inversió, i una experiència divertida i enriquidora. En acabar-lo, a més, i com ja s'ha vist en d'altres títols moderns de la saga, se'ns dóna l'opció de repetir amb en Luigi, que té unes habilitats físiques lleugerament diferents de les d'en Mario (fet establert ja fa dècades), i unes missions una mica més difícils.

En el meu cas, a diferència del que vaig fer amb el Super Mario 3D Land —que seria el més semblant al Super Mario Galaxy per a una portàtil—, on tornar a passar les pantalles amb el germà d'en Mario i acabar amb tots dos personatges les especials en desbloqueja una última sense invertir-hi gaires hores, m'estimo més dedicar els mesos i fins i tot anys que suposaria repetir amb en Luigi i aconseguir l'estrella número 121 a la seqüela, Super Mario Galaxy 2 (2010).

Ara bé, si no el tingués no dubtaria a repetir amb aquest títol d'altra banda magnífic, extraordinari, fidel a la saga i alhora d'allò més innovador, que esdevenia el cim de la franquícia i explotava al màxim les possibilitats de la Wii tant pel que fa a gràfics com per la jugabilitat, basada en uns controls que barregen tradició i control per moviment (sacseig moltes vegades) del Wiimote, dues filosofies que van lligades i que s'han aplicat amb intel·ligència en aquest joc.