L'ovella negra: Tomb Raider - The Angel of Darkness

Una de les sagues més importants i revolucionàries de la història dels videojocs, Tomb Raider, sens dubte és com a mínim coneguda per qualsevol que hagi sentit a parlar dels videojocs mateixos, amb una protagonista tremendament popular, la Lara Croft, encara que no sempre pels motius més honorables.

No es pot dir que la saga, que va començar el 1996 a la Saturn, la Playstation i PC i que de llavors ençà ha passat ja per un bon grapat de sistemes, estigui formada exclusivament per joies, obres mestres o ni tan sols obres de notable alt. Hi ha una mica de tot, però probablement el pitjor títol de la franquícia, que juntament amb algun altre pas en fals va embrutar una etapa de la saga, és el que veiem avui.

Tomb Raider. The Angel of Darkness va sortir el 2003 per a Playstation 2 i ordinadors, i proposava el mateix que havia estat proposant la saga fins aleshores: aventures, exploració i acció de l'estil que els seus fans ja coneixien, però amb algun afegitó en termes d'habilitats de la protagonista i, més visiblement, la possibilitat de controlar durant alguns moments un altre personatge, de nom Kurtis Trent. 

Una de les noves habilitats que va rebre en aquest joc va ser la d'atacar amb sigil, encara que és poc realista que els enemics facin pampallugues abans d'anar-se'n a l'altre barri. És tan de 8 bits...

Però aquest no era el seu principal defecte: va rebre males crítiques (sense arribar a suspendre, però aprovant pels pèls) pels problemes amb els controls que, com sap qualsevol que hagi provat mai un Tomb Raider clàssic, són gairebé una característica de la franquícia, però que en el que era el primer títol de la saga en aquella generació (sense comptar les conversions de Playstation a Dreamcast) s'esperava que s'haguessin solucionat. 

Això per una banda, però també patia amb el frame rate, la càmera, els bugs i una durada excessivament curta del que actualment es diu "campanya", però que llavors era l'única modalitat que tenia aquesta mena de videojoc. Ara bé, els gràfics van agradar força, així com la història, i en destaca la banda sonora, gravada per l'Orquestra Simfònica de Londres. 

En qualsevol cas s'esperava molt més d'un videojoc el desenvolupament del qual s'havia allargat més del compte, però ja se sap que quan la creació d'un joc s'estén en el temps no acostuma a donar bons resultats.