Els pitjors: Ninjabread Man

Després de força temps sense tocar aquesta secció, estic content de poder portar-hi un altre joc, que té le dubtós honor de ser considerat un títol dolent, que en un món com el dels videojocs, amb desenes de milers de propostes, té un cert mèrit i tot. 

En les consoles més venudes de la història es dona la paradoxa -o potser n'és una conseqüència- que, en ser tan populars, reben moltíssims videojocs i totes les companyies, grans i petites, hi volen ser a qualsevol preu, i això fa que també siguin consoles amb una gran quantitat de jocs dolents. Dues de les consoles més venudes són, com ja sabem, la PlayStation 2 i la Wii -aquesta últimament ha perdut posicions perquè l'han avançat la PS4 i la Switch-, i precisament per a aquests sistemes, i també Windows -un sistema operatiu que potser us sona-, va sortir el joc d'avui.

Ninjabread Man és un joc de plataformes desenvolupat per Data Design Interactive i llançat per a ordinadors i PlayStation 2 l'any 2005, només per al mercat europeu. Curiosament, la idea era que fos la tercera part de la saga Zool, emblemàtic plataformes per a l'Amiga amb una segona part i nombrosos ports a d'altres sistemes, però sense poder-ne citar fonts, la Wikipedia diu que probablement Zoo Digital Publishing, propietària de la franquícia del simpàtic ninja de l'enèsima dimensió, s'hi va oposar en no agradar-li gens la demo que se li va presentar. Visionaris. 

Sembla que es va arribar a filtrar un vídeo d'una introducció d'aquest videojoc que confirmaria, com a mínim, els plans inicials:

Però bé, ara toca veure com va quedar el joc en si, que és el que avui ens ha de preocupar i el que fa que hi hagi una nova entrada d'aquesta secció de servei públic.

Com es pot veure al vídeo, el joc és una aventura de plataformes i acció en què controlem un homenet de gingebre que a més es pensa que és un ninja, i de fet va amb dues katana per escenaris fets de galetes i dolços. 

L'objectiu és aconseguir unes barres que no sé si són d'algun material nuclear, però de les quals se n'han d'aplegar 8 per tal de passar-se la pantalla, tot derrotant enemics a cop d'espasa i llançant-los suposadament shuriken, però que semblen boletes d'energia.

 

Com a idea no és pas dolenta, seria un joc marcadament infantil i prou. El problema és que quan se supera una pantalla es desbloquegen noves modalitats, que en completar-les en desbloquegen de noves, que són Score Pickups, Time Attack i Hidden Pickups. Això, a les 3 pantalles que té el joc. Sí, 3. Tres.

 

A banda d'això, i sense que siguin detalls menors, es parlava de bugs, massa dificultat per al públic infantil -sí, semblava que havia de ser fàcil, però no- segurament per uns mals controls, un disseny massa genèric... tot plegat massa problemes sumats al de la durada, però això no va aturar la companyia a l'hora de llançar un port per a la Wii l'any 2007 (aquest cop també als Estats Units), que va sortir encara pitjor amb una mala implementació del control per moviment del wiimote, i l'optimisme encara continuava quan se'n va anunciar, el 2008, una seqüela anomenada Ninjabread Man - Blades of Fury, que no va arribar a veure la llum. Per alguna raó, la companyia va desaparèixer l'any 2012. 

Quan parlo de videojocs que no conec en aquestes seccions que no són d'anàlisi m'acostumen a venir ganes de provar-los, encara que no siguin grans títols. Avui no és el cas.

 

 

Jocs que no van veure la llum: Nikita

Recupero aquesta secció semiabandonada per parlar d'un videojoc basat en una sèrie de televisió que va començar la seva vida amb la intenció d'adaptar una franquícia nascuda precisament a la petita pantalla, però popularitzada per les seves pel·lícules, que van començar el 1996 amb en Tom Cruise com a protagonista.

Un títol que havia de ser el Mission Impossible 2, però que va acabar transformat en el videojoc de la sèrie canadenca de televisió Nikita (1997-2001), en anglès La femme Nikita. Sèrie que confesso que no vaig veure mai, tot i que de vegades, fent zàping, reconeixia per l'aparició de la cara de l'actriu Peta Wilson, i que al seu torn es basava en una pel·lícula francesa de 1990. Descobreixo que va ser creada per en Joel Surnow, responsable també de cocrear 24, una de les meves sèries preferides, i de temàtica similar. Potser algun dia l'hauré de veure, doncs. Però no em vull desviar més.

La història, que com de costum extrec de la molt recomanable web Unseen64, és que després de l'èxit -més comercial que de crítica- del Mission: Impossible de la Nintendo 64, de 1998, l'any següent es va començar a desenvolupar la seva seqüela, el Mission: Impossible 2, per a la mateixa consola.

Se n'estava encarregant Infogrames, i el projecte va patir una primera aturada en decidir, la companyia, que el desenvoluparia per a la Dreamcast en comptes de la consola de Nintendo.

No tenim imatges del joc en si, però sí que a l'esmentada web podem trobar storyboards de com havia de ser el desenvolupament d'aquest títol: se suposava que diversos protagonistes feien avançar les missions en paral·lel, i que les seves accions afectaven les dels companys.

Però va resultar que Infogrames no va obtenir la llicència de la pel·lícula, tot i haver-ne fet la primera part, i va decidir reconvertir el projecte en un videojoc de Nikita. En aquell moment es va decidir canviar novament de sistema i la Dreamcast es va descartar en favor de la PlayStation 2. Però tants marejos i problemes van fer que al final Atari, que era qui havia de publicar el joc, decidís cancel·lar-lo adduint motius econòmics quan ja duia dos anys en desenvolupament.

Ja no sabrem mai si hauria estat un bon videojoc o no, però ens vam quedar sense Mission: Impossible 2 ni Nikita.

Còmics i videojocs: Gantz

Hi ha còmics que, per molt d'èxit que tinguin,no em criden especialment l'atenció, no perquè no puguin ser bons, o entretenir-me, sinó perquè no puc llegir-ho tot, per temps, diners i espai disponible a casa, aquest últim el factor més rellevant, darrerament i amb molta diferència, per triar què llegeixo i què no.

El cas és que Gantz, el manga de Hiroya Oku sobre gent que en morir va a parar a una mena d'altra dimensió en què ha de dur a terme missions, va ser prou conegut en el seu moment, amb 37 volums recopilant el material publicat originalment entre 2000 i 2013 a la revista setmanal Young Jump i adreçat al públic adult, amb una sèrie animada de 26 episodis el 2004, pel·lícules d'imatge real que van arribar a Occident i, entre 2015 i 2017, un spin-off de 3 volums.

En va sortir, també, un videojoc per a la PlayStation 2 anomenat Gantz: The Game, l'any 2005 i exclusivament per a territori japonès, cosa comprensible, per altra banda, atès que en aquell moment l'obra tampoc no era gaire coneguda fora del territori japonès.

Es tracta d'un shooter en tercera persona amb elements d'RPG i diverses modalitats de joc desbloquejables, i com a l'obra original ens encarreguen acabar amb alienígenes, cosa que podrem fer seleccionant dues armes de les diverses que hi ha disponibles, que haurem de triar abans de començar juntament amb dos accessoris. 

Hi controlem el protagonista, en Kei Kurono, que lidera un grup format per tres personatges, als quals es donen ordres. La presa de decisions en determinats moments, així com la mort o supervivència dels altres personatges, tindrà unes conseqüències, amb la possibilitat de veure fins a 16 finals, cosa que acaba d'aportar aquests elements de rol que deia al principi i que, sumada a les modalitats desbloquejables que deia al principi, allarguen la vida del títol. 

Malgrat que sembla que és curt, pel que he explicat és rejugable i sembla que podria ser un joc interessant, però ens quedarem sense saber-ho, llevat que l'importem i sapiguem japonès. Sí, podria haver estat una entrada de Jocs que no van sortir del Japó, però feia temps que no en feia cap sobre còmics adaptats als videojocs.

Jocs que no van veure la llum: Tiny Toon Adventures - Defenders of the Looniverse

Els Tiny Toons, les entranyables contrapartides infantils dels popularíssims personatges de dibuixos animats de la Warner Bros., ja han aparegut en entrades d'aquest blog altres vegades. 

No els he dedicat una entrada completa, cosa que quedarà per a una altra ocasió, però sí que he parlat d'un dels jocs de la meva infantesa i d'un altre que, com el d'avui, no va veure la llum.

El Tiny Toon Adventures: Defenders of the Looniverse -també conegut com a Defenders of the Universe- era un joc desenvolupat per la mítica i aclamada Treasure que havia de sortir el 2004 per a la PlayStation 2 i, segons Unseen 64, possiblement també per a la Gamecube. 

Es tractava d'un joc de plataformes en què els protagonistes de la ja llegendària sèrie animada s'embrancarien en una aventura en què haurien d'ajudar uns éssers espacials, i aquí el tenim en moviment:

No se saben exactament les causes de la seva cancel·lació, però una de les teories és que Conspiracy Entertainment, que era la companyia que l'havia de publicar, estava passant per un mal moment econòmic i això va provocar algunes cancel·lacions. Tanmateix, durant un temps es va mantenir que acabaria sortint, però la cosa es va aturar i, amb l'arribada de la nova generació, encapçalada per la Xbox 360, es va acabar deixant córrer el projecte.

Estava prou avançat, però, perquè als mitjans especialitzats ja se'n parlava i havia rebut fins i tot la qualificació per edats de l'organisme nord-americà ESRB, per tant sembla que va anar de ben poc que no sortís a la venda. Una llàstima.

Accessoris: el rifle de franctirador de la PlayStation 2

Difícilment un accessori em semblarà més sorprenent i incòmode que la serra mecànica per a jugar al Resident Evil 4, i he vist i he parlat d'altres de més grossos, lletjos o absurds, però en aquest club hi podria entrar perfectament l'accessori d'avui. 

Es tracta d'un rifle de franctirador que va sortir per a la PlayStation 2, en aquest cas en exclusiva, fet per la third party VGA (Video Game Accessories). El seu nom, Sniper Rifle & Arcade Shotgun.

Segons la informació que en trobo, va sortir a la venda l'any 2003 i se li poden extreure el canó, la mira telescòpica i la culata, per tal d'adaptar-se a segons quins jocs compatibles amb aquest accessori.

Els videojoc compatibles amb l'Sniper Rifle de VGA són els següents:

• Crisis Zone
• Dino Stalker
• End Game
• GunCom 2
• Gunfighter II
• Gunvari Collection + Time Crisis
• Ninja Assault
• Resident Evil Survivor 2 - Code: Veronica
• Resident Evil: Dead Aim
• Starsky & Hutch
• Time Crisis 2
• Time Crisis 3
• Vampire Night
• Virtua Cop Elite Edition

Com podem veure no són pas pocs, de manera que a diferència del que passa amb altres accessoris voluminosos i/o estranys, la inversió logística pot valer la pena, i econòmicament tampoc no en requereix gaire, si feu un cop d'ull a eBay.

No he estat capaç de trobar-ne opinions, però un accessori similar, el U.S. Army Elite Force Assault Rifle Controller de la Playstation 3, que fa ús del PlayStation Move, és compatible amb molts menys títols i a sobre les opinions són dolentes, sobretot en el sentit que aquesta compatibilitat és una porqueria.

Evidentment, i la llista de jocs ho deixa ben clar, estem davant d'un accessori pensat per a amants d'un gènere molt concret dels videojocs, de manera que si us agraden els títols de disparar, els de pistola de tota la vida, vaja, pot ser una bona opció. Però compte, que no és compatible amb els televisors moderns de 100 Hz i en amunt.

Jocs estranys: Demolition Girl

De videojocs en què s'objectifica el cos de la dona n'hi ha no pas pocs, tant de manera oberta i intencionada com per la perpetuació de tòpics de comportaments i indumentàries que tenim ben assumits, desgraciadament, com a equivalents a la feminitat. 

No és que avui em plantegi fer una entrada sobre aquest tema, que es podria repassar a bastament, però el joc estrany que protagonitza l'entrada d'avui d'aquesta secció incorre en aquest problema, tot i que en parlo per l'estranyesa del seu concepte. 

El Demolition Girl va sortir per a la Playstation 2 l'any 2005 i la seva premissa és certament ridícula, tot i que hem d'admetre que hi ha moltíssims videojocs que la tenen i, tanmateix, són grandíssims videojocs. 

En qualsevol cas, aquest títol va sortir al Japó amb el nom de Dai Bijin, que es podria traduir com a "Gran Bellesa", i ens presenta el cas d'una idol (figura que al Japó consisteix en noies que fan de cantants, actrius i moltes altres coses i que generen milions de fans) que per culpa de la mossegada d'un alienígena s'ha fet gegant i corre pel país amb el mateix bikini que duia en el moment de l'accident, en què s'estava fent unes fotos, però incrementada en proporció a l'augment del cos.

Després d'una presentació amb imatges estàtiques, que es devia fer per tal d'abaratir costos perquè a la versió japonesa té forma de vídeo -i en aquest bloc diuen que va permetre encabir el joc en un CD en comptes del DVD habitual-, agafem un helicòpter i la primera de les 6 missions que ens encarreguen és prendre mides de la geganta, però no dels turmells ni dels bíceps precisament.

En successives missions l'hem d'adormir amb tranquil·litzants adreçats també a parts del cos que no són ni el melic ni els genolls i en alguns moments hi haurem de lluitar, ara sí, però ni l'esmentat helicòpter ni el tanc amb què l'alternem tenen uns controls gaire bons ni la punteria gaire afinada. A més, el Demolition Girl és extremament curt. Per tant, es tracta d'un videojoc estrany i també dolent. I masclista.

Com a curiositat, l'idol protagonista es diu Riho Futaba, i és d'aquells casos en què es tracta d'un personatge conegut, per bé que virtual. És la mascota de la companyia D3 Publisher, que va distribuir aquest joc desenvolupat per Tamsoft, i es considera que ho és perquè ha aparegut en un fotimer de títols de la companyia, inèdits a Occident com ens podem imaginar. Que ens arribés aquest es pot considerar un fet estrany en si mateix.

Els jocs més venuts de la Playstation 2

Fa un temps vaig escriure una entrada sobre els últims jocs de la Playstation 2, la consola amb el segon catàleg més longeu de la història, i em va sortir gent dient que encara se'n fan jocs. Comercialment no, i si ens posem així, per a la Dreamcast o per a l'MSX també se'n fan, encara. 

En fi, els considerem vàlids o no, segur que no aconseguiran un èxit comercial que alteri la llista que faré ara, que és la dels videojocs més venuts de la segona consola de sobretaula de Sony, que són aquests:

El campió és el Grand Theft Auto San Andreas (2004), un dels meus videojocs preferits, que precisament em vaig vendre en versió per a Playstation 2 perquè m'havia comprat la tècnicament superior versió per a Xbox. 

Les aventures d'en Carl "CJ" Johnson ens endinsaven en un món de bandes delinqüents afroamericanes, però amb presència d'altres ètnies, i ens oferien moments inoblidables que van fer d'aquesta entrega la millor i més completa de la saga fins aquell moment. Amb diferència. 

Amb 17,33 milions de còpies venudes, el títol de Rockstar queda com el de més èxit comercial de la llarga història de la PS2, que és un honor força gran.

El segon de la llista, amb 14,89 milions d'exemplars adquirits, és el Gran Turismo 3: A-Spec (2001), la tercera entrega de la saga de videojocs de simuladors de curses més popular de la història, i probablement la menys accessible per als conductors arcade, com per exemple jo mateix. Es disputa amb la primera entrega, de la Playstation, el primer lloc pel que fa a puntuacions dins d'aquesta franquícia. 

No va ser de les entregues amb més cotxes, més aviat al contrari, però a més de ser el títol més venut de la sèrie també és considerat un dels millors títols de la consola, que són coses que no sempre estan necessàriament relacionades. 

Ens quedem amb els cotxes, perquè el 2005 va sortir el videojoc que quedaria tercer a la llista dels més venuts de la Playstation 2, i es deia Gran Turismo 4. Des de la meva ignorància no puc valorar quines eren les grans diferències amb la tercera part -més enllà de tenir 722 vehicles en comptes de 181-, però va tenir unes notes lleugerament per sota. 

Les vendes, però, van ser espectaculars i 11,73 milions de persones van passar-lo per caixa, unes quantes més que la cinquena part, que no va entrar al Top 5 de la consola.

Canviem els negres, els anys 90 i Los Angeles pels italians, els llatins, els anys 80 i Miami i tenim un altre grandíssim GTA, concretament el Grand Theft Auto Vice City (2002), amb un motor més rudimentari que el del San Andreas però una delícia visual i auditiva per als amants de l'estètica i l'ambientació d'aquella enyorada i referenciada dècada. 9,61 milions de persones saben de què parlo.

I com veieu acabarem el Top 5 i només haurem vist dues franquícies, perquè el cinquè, amb 7,9 milions de còpies venudes, és el Grand Theft Auto III (2001), que vist ara fa mal a la vista i a les mans, però que comparat amb la primera i la segona part suposava un salt de qualitat tan gran que en aquella època es va considerar una obra mestra, i de fet va posar les bases del que serien els GTA d'aleshores ençà.

Hem vist, doncs, quins van ser els cinc videojocs més venuts de la història de la PS2, i passi el que passi estem parlant d'uns números que no seran superats, per tant aquesta llista no hauria de canviar. Tots ells grandíssims jocs i, per sort, cap inclòs aquí perquè vingués en un pack de llançament de la consola com passa en d'altres casos. Encara que fos així no tindrien per què ser videojocs dolents, però trobo que és injust a l'hora de valorar les vendes.

 

Sèries i videojocs: Biker Mice from Mars

Quan jo era preadolescent i en els primers anys de l'adolescència mirava molts dibuixos animats. Seguint l'exemple del meu millor amic, que es llevava a les 6 del matí i s'estava fins les 12 mirant tot el que feien a la tele, jo també vaig fer-ho durant un temps, i déu n'hi do el que mirava. 

No ho recordo tot, la meva memòria és així, però el que sí que recordo és que els Biker Mice from Mars, en castellà Motorratones de Marte, uns ratolins antropomòrfics que conduïen unes senyores motos i havien vingut de Mart per tal de protegir la Terra d'uns dolents que havien conquistat el seu planeta, les aventures dels quals es van poder seguir de 1993 a 1996 en 65 episodis, no els mirava. 

Potser n'havia vist algun capítol alguna vegada, no n'estic segur, però em sembla que em va enganxar una mica gran. Ara bé, del nom me'n recordo, he buscat si n'hi havia videojocs i el fet que n'estigui parlant significa que la resposta és positiva.

Però no gaires, de fet només dos. El primer va ser per a la Super Nintendo el 1994, i va arribar en forma de joc de curses de perspectiva isomètrica, comparat amb el Rock 'n' Roll Racing (1993), que permetia atacar els oponents amb armes, aconseguir objectes que ens ajudaven i modificar les motos amb els diners que guanyàvem amb aquestes curses.

El presentava Konami i va obtenir força bones crítiques, gairebé sempre de notable, i atès que no és gaire conegut -no l'he vist mai en cap llista dels més recomanats de la Super Nintendo- es podria dir que és una petita joia.

Una curiositat d'aquest videojoc és que la seva versió europea (ignoro per què només la nostra) incloïa publicitat de les barretes Snickers, com podem veure al logo del principi del vídeo i a la pantalla que apareix al final, en acabar la cursa, quan el guanyador diu que "fins i tot els guanyadors necessiten quelcom per a satisfer la gana". 

En aquesta imatge es compara una pancarta de la versió original amb una de l'europea. És ben curiós, però tampoc no era el primer cas de product placement a la història dels videojocs, ni va ser l'últim. 

La història dels motorratolins de Mart als videojocs no acabaria aquí, però, ja que el 2006, 10 anys després del final de la sèrie animada original se'n va fer -sembla que originat per una reeixida línia de joguines de la italiana Giochi Preziosi- un revival, una nova sèrie que va durar, però, només 28 episodis, que no van veure mai la llum als Estats Units i en canvi sí al Regne Unit, Irlanda, Finlàndia, Austràlia i, naturalment, Itàlia. Ens interessa, però, perquè també va tenir videojoc.

El nou Biker Mice from Mars era un joc d'acció en tercera persona, amb fases de lluita i exploració i, naturalment, també conducció. Al contrari que l'altre, aquest videojoc no va agradar gens: té unes notes horribles, tant en Playstation 2 com en Nintendo DS, per culpa dels temps de càrrega constants -a la PS2-, gràfics massa senzills i repetitius, banda sonora mediocre, problemes de càmera, mecànica repetitiva, controls defectuosos i una colla de problemes que el fan del tot desaconsellable.

L'últim joc de la Playstation 2

Quan vaig parlar de l'últim joc de la Neo Geo vaig dir que la mítica i poderosa consola d'SNK tenia el rècord de sistema que havia rebut més títols de manera oficial durant més temps, concretament de 1990 a 2004. 

I també que la Playstation 2 s'havia quedat a les portes de superar-lo. No ho va aconseguir, però amb 13 anys li va faltar poc, al capdavall estem parlat d'una de les videoconsoles més populars de la història i, malgrat un breu període en què la Nintendo DS la va superar, també la consola més venuda de tots els temps.

Anirem per ordre cronològic, perquè aquest cop, encara que sembli mentida, l'últim joc absolut de la Playstation 2 no va sortir al Japó. Dit d'una altra manera, segurament més entenedora, l'última vegada que un joc d'aquella consola es va posar a la venda no va ser, com podríem esperar, en una botiga japonesa. Allà l'últim títol de la PS2 va arribar el 27 de març de 2013 i era l'expansió Final Fantasy XI: Adoulin no Makyô, de Square Enix, que a Occident sortiria amb el nom de Seekers of Adoulin.



Aquí en tenim el tràiler, que es va presentar a la VanaFest 2012, celebració del 10è aniversari del joc. No és, per tant, ben bé un joc, sinó una expansió. En aquest cas aportava dues noves feines possibles, nous caps enemics i tot un continent, anomenat Adoulin.

Curiosament aquesta expansió no va sortir a Occident per a la Playstation 2, però sí per a ordinadors i la Xbox 360. Tanmateix, queda per a la història com l'últim joc de la PS2 al seu país d'origen. Però uns mesos més tard arribaria el darrer títol llançat als Estats Units i Europa.

El Pro Evolution Soccer 2014, o PES 2014, la penúltima entrega d'aquesta popular (però ja no reina) saga de videojocs de futbol de Konami, va sortir al Nou Continent el 27 de setembre de 2013 i al Vell, el nostre, el 8 de novembre.



Al marge del lamentable resultat del marcador, el cas és que el PES 2014, en sortir ja a la tardor de 2013, esdevenia també el darrer títol a nivell mundial que va sortir per a la segona consola de sobretaula de Sony.

Potser no és un videojoc tan curiós o interessant com els que hem vist als repassos de darrers títols que hem fet en anterior entregues d'aquesta secció, però s'ha de dir la veritat, i el cas és que un joc tan popular i comercial com aquest va ser l'últim joc de la Playstation 2.

L'ovella negra: Tomb Raider - The Angel of Darkness

Una de les sagues més importants i revolucionàries de la història dels videojocs, Tomb Raider, sens dubte és com a mínim coneguda per qualsevol que hagi sentit a parlar dels videojocs mateixos, amb una protagonista tremendament popular, la Lara Croft, encara que no sempre pels motius més honorables.

No es pot dir que la saga, que va començar el 1996 a la Saturn, la Playstation i PC i que de llavors ençà ha passat ja per un bon grapat de sistemes, estigui formada exclusivament per joies, obres mestres o ni tan sols obres de notable alt. Hi ha una mica de tot, però probablement el pitjor títol de la franquícia, que juntament amb algun altre pas en fals va embrutar una etapa de la saga, és el que veiem avui.

Tomb Raider. The Angel of Darkness va sortir el 2003 per a Playstation 2 i ordinadors, i proposava el mateix que havia estat proposant la saga fins aleshores: aventures, exploració i acció de l'estil que els seus fans ja coneixien, però amb algun afegitó en termes d'habilitats de la protagonista i, més visiblement, la possibilitat de controlar durant alguns moments un altre personatge, de nom Kurtis Trent. 

Una de les noves habilitats que va rebre en aquest joc va ser la d'atacar amb sigil, encara que és poc realista que els enemics facin pampallugues abans d'anar-se'n a l'altre barri. És tan de 8 bits...

Però aquest no era el seu principal defecte: va rebre males crítiques (sense arribar a suspendre, però aprovant pels pèls) pels problemes amb els controls que, com sap qualsevol que hagi provat mai un Tomb Raider clàssic, són gairebé una característica de la franquícia, però que en el que era el primer títol de la saga en aquella generació (sense comptar les conversions de Playstation a Dreamcast) s'esperava que s'haguessin solucionat. 

Això per una banda, però també patia amb el frame rate, la càmera, els bugs i una durada excessivament curta del que actualment es diu "campanya", però que llavors era l'única modalitat que tenia aquesta mena de videojoc. Ara bé, els gràfics van agradar força, així com la història, i en destaca la banda sonora, gravada per l'Orquestra Simfònica de Londres. 

En qualsevol cas s'esperava molt més d'un videojoc el desenvolupament del qual s'havia allargat més del compte, però ja se sap que quan la creació d'un joc s'estén en el temps no acostuma a donar bons resultats.

Cinema i videojocs: Minority Report

Una de les meves pel·lícules preferides, Minority Report, de 2002 i protagonitzada per en Tom Cruise amb direcció d'un tal Steven Spielberg, que a més es basa en un relat curt d'en Philip K. Dick, és notícia darrerament perquè s'ha aprovat una sèrie de televisió (bé, de moment un pilot) que se situarà deu anys després del que se'ns narra al film. 

Però per què parlo de tot això? Doncs, evidentment, perquè se'n va fer un videojoc, i confesso que no en tenia constància (tampoc no ho havia buscat) fins que no vaig veure'l als modestos prestatges d'una coneguda cadena de compravenda d'articles de segona mà els treballadors de la qual duen polos de color rosa.

Amb el títol de Minority Report: Everybody Runs, si el volem sencer, i distribuït per Activision el mateix any de l'estrena de la pel·lícula, va sortir per a la Gameboy Advance, la Playstation 2, la Gamecube i la Xbox, i ens proposava controlar el protagonista del film, en John Anderton, mentre fugia de la persecució de les forces a les quals havia pertangut fins que va tenir lloc la fatal predicció del futur assassinat que se li atribuïa.

Veiem aquí el videojoc en moviment en la seva versió per a la Playstation 2. Es tracta d'un beat'em up, ben adequat a l'argument de la pel·lícula i la premissa del propi joc, tot i que si bé al film el protagonista fugia amb la intenció de demostrar la seva innocència, aquí podem fins i tot matar els nostres perseguidors. A més, per una qüestió de drets el personatge no s'assembla físicament a en Tom Cruise, sinó al també actor Clancy Brown, que és qui posa la veu al John Anderton del videojoc.

Que s'allunyi de la pel·lícula no és dolent en si mateix, de fet pot ser fins i tot bo, però llegeixo que no se'ns donen gaires explicacions sobre els precogs, els éssers que prediuen els futurs crims, de manera que s'assumeix que coneixem la història. A més, té altres problemes, més greus: podem matar els nostres perseguidors, sí, però normalment també els podem evitar corrent i saltant i acabar les pantalles en molt poc temps. El joc, doncs, és curt, i l'acaben de convertir en mediocre la pràctica absència d'història, una intel·ligència artificial que de vegades fa coses absurdes, i uns gràfics que no són a l'altura de les circumstàncies, amb ralentiments i físiques estranyes que no compensen els lloats efectes especials.

Volia posar també la versió de la Gameboy Advance, que havia de ser, per força, diferent en la seva presentació. Va tenir més bona acollida que les versions de sobretaula, no gaire però, i va agradar especialment el seu apartat sonor, però patia en la jugabilitat i s'allunyava encara més de la pel·lícula. 

Una vegada més, ens trobem davant d'una mala adaptació a videojoc d'un producte cinematogràfic d'èxit. No és una adaptació terrible, però sí mediocre, d'aprovat just o 6 pelat com a màxim, i malauradament de videojocs basats en pel·lícules amb aquest resultat n'hi ha desenes i desenes.

Accessoris: Trance Vibrator

Parlàvem l'altre dia de l'aquí inèdit iS - Internal Section de la Playstation, en el qual molt probablement s'havia inspirat un altre joc, el Rez, així com les seves seqüeles. Llavors vaig descobrir l'existència d'un perifèric que em dóna l'excusa perfecta per a rescatar una secció ja anciana i amb poques possibilitats de futur, i alhora fer una entrada més del bloc, que sempre va bé.

El Rez, de 2001, és un shooter sobre rails, musical a més a més, de Sega, que va tenir versions per a la Dreamcast al Japó i Europa i per a la Playstation 2 als tres mercats principals del sector, i feia així:

Però poso el vídeo només perquè us feu una idea de com és el videojoc que va originar l'accessori, perquè tingueu al cap la música techno que l'ambienta i la interacció amb un aparell que es va posar a la venda amb la versió per a la Playstation 2.

L'accessori en qüestió és el Trance Vibrator, un perifèric que es connecta a la consola per USB i que, ben protegit per una funda que està inclosa al pack, podem col·locar-nos sota els peus, a la butxaca, a la falda o sota el cul, si volem, per tal de notar vibracions en consonància amb la música de les pantalles i que es produeixi el fenomen de la sinestèsia, segons el qual l'estimulació d'un sentit provoca una resposta involuntària en un altre, en aquest cas una vibració (tacte) ens faria pensar en un efecte sonor del joc (oïda) i viceversa.

La gràcia de la idea és que la vibració és molt més forta que la que proporciona el comandament Dualshock 2 estàndard de la Playstation 2, i que a mesura que avancem van creixent encara més. I també que, per les possibilitats de col·locació que ofereix, pel seu nom i per la tendència a pensar malament que té la gent (només cal posar "trance vibrator" a Google Imatges), hi ha qui ha vist en el Trance Vibrator, i també hi ha qui les ha dut a terme (en anglès, però val la pena llegir-ho), possibilitats que van més enllà del massatge.

La culpa la tenen els mateixos responsables, però, amb anuncis com aquest japonès del Rez, on dos nois sense samarreta gaudeixen del joc o, més aviat, de les vibracions, tot i que a l'anunci curiosament s'insinua que les proporciona el propi Dualshock, cosa que sabem que no és veritat, com a mínim fins a aquests extrems.

Però hem d'admetre que era quelcom més aviat previsible, la gent se n'hauria adonat sola: un usuari pot estar jugant al joc i un altre sostenint, o subjectant com vulgui, el perifèric. 

El pack amb el Rez era exclusiu de la versió japonesa del joc, però l'aparell també es podia comprar per separat i va per USB, de manera que és compatible amb les PS2 europees i americanes. Una altra cosa són els videojoc compatibles: tenim la versió per a PS2 de l'Space Channel 5: Part 2, també de Sega, i la versió japonesa del Disaster Report, anomenada Zettai Zetsumei Toshi.

Per cert, el Rez HD, que va sortir el 2008 per a Xbox Live Arcade, no pot aprofitar del Trance Vibrator, però sí que presenta una alternativa en permetre l'ús de fins a quatre comandaments de la Xbox 360 per tal de transmetre les possibilitats vibratòries del joc, però és clar, no de la mateixa manera. Ara bé, en pot gaudir més gent de manera simultània. 

Música i videojocs: Britney Spears

No sóc especialment fan de la Britney Spears, ja us ho dic ara, però sí que té cançons que m'agraden i trobo a faltar aquells primers anys, a finals dels 90 i principis dels 2000, en què els seus treballs pertanyien al gènere del pop adolescent, mentre que el més recent electropop, en què han caigut diversos artistes i bandes, és molt menys del meu gust.

Però bé, no hem vingut a parlar ni a llegir sobre el que penso de la carrera espectacular d'aquesta influent i important artista, polèmica a la seva vida privada, sinó sobre el seu videojoc, perquè en té un.

Com era d'esperar amb el gènere musical, i sobretot amb el subgènere del ritme, el títol ens convida a prémer botons tot seguint el ritme de qualsevol de les úniques cinc cançons que llavors eren els grans èxits de la Britney, concretament  Baby one more time, Ooops!... I did it again, Stronger, Overprotected i I'm a slave 4U.

Argumentalment construït sobre unes suposades audicions en què els nostres personatges es juguen un lloc al cor de ballarins de la Britney, amb una interfície consisteix en uns cercles on estan estratègicament situats els símbols dels botons que hem de prémer, i un feix lluminós que va girant. En certa manera és un funcionament com el dels Guitar Hero, però el que es fa amb els Guitar Hero és més semblant a tocar la guitarra de debò, i els Dance Dance Revolution i similars fan ballar de debò, amb catifes que aquí no es fan servir.

No era, doncs, res de l'altre món. Molt senzill, molt curt i poc interactiu, i les anàlisis així ho van indicar, però es va endur una puntuació mitjana d'un 63 sobre 100, que no està malament tenint tot això en compte. Jugaven al seu favor els extres, que apareixien com a premi per fer les coses bé i incloïen vídeos de darrere dels escenaris protagonitzats per la cantant.

La versió de la Gameboy Advance, que de fet havia sortit uns mesos abans i va ser la primera en veure la llum, va tenir menys èxit. És evident que, encara que el sistema de joc sigui el mateix, gràficament perd molt (i el llistó no era gaire amunt) i la música esdevé totalment instrumental a causa de les limitacions de la portàtil. 

Finalment tenim el Britney's Dance Beat per a PC, el més mal valorat (18% a GameRankings i 21 a Metacritic). Per què va rebre aquestes crítiques? Doncs perquè era una mala conversió de la versió de la Playstation 2, amb uns gràfics molt per sota de la versió en què es basava i unes animacions gens fluïdes.

Així, la versió "bona" és la de la PS2, però tampoc no té gaires al·licients. Un d'ells, però, és la possibilitat d'enfrontar-nos a un company de jocs amb la modalitat per a dos jugadors. Val més això que res.

Literatura i videojocs: Jumanji

Fa unes setmanes vaig tornar a veure un clàssic del cinema d'aventures dels anys 90, d'aquells que de tant en tant ve de gust repassar, i vaig pensar que segurament se n'havia fet algun videojoc. 

Naturalment, si n'estic parlant al bloc és que la resposta és sí, però si va a parar a aquesta secció és perquè el seu origen no és a la coneguda pel·lícula de 1995 protagonitzada per en Robin Williams i amb la presència de la Kirsten Dunst encara nena, sinó en un llibre de 1981.

El cas és que el 1996, un any després del llançament de la pel·lícula —m'hauria estranyat que se'n fes un videojoc directament del llibre—, va sortir el Jumanji per a ordinador, que tenia aquest aspecte:

I ens haurem de conformar amb això, perquè no n'he trobat cap vídeo. No us penseu que se'n troben gaires captures, tampoc, i és per això que he hagut de posar aquesta de Moby Games amb la marca d'aigua i tot.

En fi, el Jumanji de PC, fidel a la pel·lícula, és un joc de taula que, com sol passar amb aquest gènere quan es tradueix en un videojoc, esdevé un conjunt de minijocs.

Sí que podem veure en moviment, però, el Jumanji de la Playstation 2, que va sortir 10 anys després, el 2006, només per a les consoles europees. 

També és evident que es tracta d'un seguit de minijocs basats en l'univers de la pel·lícula (recordem, al seu torn basada en un llibre), i encara que no és cap meravella —va sortir directament a preu reduït, i si hagués estat un imprescindible hauria rebut molta més atenció— les poques persones que en parlen el deixen bastant bé, per una vegada.

Fem un salt d'un any enrere, però, perquè el 2005 va sortir per a Playstation 2 (al vídeo) i Xbox el Zathura, un plataformes tridimensional basat en la pel·lícula del mateix nom que es va estrenar aquell any. Tant el film com el videojoc van tenir, per cert, bones crítiques.

Què hi té a veure, amb Jumanji? Doncs que el llibre original en què la pel·lícula i de retruc el videojoc es basen, editat el 2002 per primera vegada, resulta que és del mateix autor que Jumanji i va ser concebut com a seqüela. Tanmateix, per alguna raó que no té gaire lògica comercial —de vegades passa tot el contrari: es busquen lligams entre obres que no tenen res a veure—, les referències a la primera part que sí que es troben al llibre es van esborrar tant de la pel·lícula com del videojoc. 

Literatura i videojocs: Fight Club

Segurament coneixeu i heu vist (si no, l'hauríeu de veure) la pel·lícula Fight Club, protagonitzada per l'Edward Norton i en Brad Pitt i aclamada tant per la crítica com el públic fins al punt que molts la consideren una de les millors de la història.

Doncs bé, resulta que es basa en una novel·la del popular Chuck Palahniuk, de manera que quan parlem del seu videojoc ho hem de fer a la secció de Literatura i videojocs.

Amb aquest espectacular i no poc atractiu tràiler es presentava al món el Fight Club l'any 2004, amb la Xbox i la Playstation 2 com a plataformes escollides. Com podem veure, l'ambientació està basada en el film, més que en el llibre (que no he llegit, però és evident que si existeixen una novel·la i una pel·lícula, el videojoc s'inspirarà visualment en aquesta última per força), però no va tenir l'èxit de cap de les dues.

Aquesta era la versió de la Xbox en alta definició, i és la que ens ofereix, per tant, els millors gràfics, com sempre per sobre de la Playstation 2. Tot i així, cap de les dues arriba al 5 pelat si tenim en compte les notes mitjanes que trobem a l'agregador Gamerankings.

Fight Club és un joc de lluita 1 contra 1 que reprodueix l'ambientació de la pel·lícula (argumentalment no tant) i aporta alguns elements no gaire habituals als videojocs del gènere com ara el trencament d'ossos, la sang o les ferides acumulatives en la modalitat Hardcore, que segons com estiguem ens poden obligar a deixar de lluitar. A més, podem controlar personatges coneguts (en Tyler i en Bob) o d'altres totalment originals, deixant de banda que hi ha una modalitat història on només en controlem un i anem ascendint dins el projecte Mayhem.

El problema és que, segons la crítica, les animacions són pobres, el doblatge lamentable, hi ha pocs efectes sonors, les escenes animades no són dignes de cap de les dues consoles i hi ha poca diversitat d'estils entre els lluitadors, que tampoc no formen una plantilla gaire àmplia (i on, per cert, es pot desbloquejar en Fred Durst, dels Limp Bizkit). Per a acabar-ho d'adobar, sembla que el motor, que no és dolent, s'assembla massa als Tekken. Així doncs, era l'enèsima adaptació cinematogràfica (encara que sigui realment literària) que no sortia bé.

Còmics i videojocs: Akira

Akira és una de les pel·lícules animades més conegudes de la història, un representant imprescindible de l'anime, més concretament del gènere cyberpunk, que va meravellar el món el 1988 amb la direcció de Katsuhiro Ôtomo, autor del manga del mateix nom que es va publicar entre 1982 i 1990, i que encara ara és un referent i un film d'obligat visionat per a tothom que s'interessi per les pel·lícules de dibuixos animats, sobretot si a més a més li agraden el manga i l'anime.

No ens ha de sorprendre, doncs, que se n'hagin fet videojocs, però sí que només hagin estat 3 i que tampoc no siguin res de l'altre món. Comencem, naturalment, pel primer, que és del mateix 1988 i va sortir per a la NES japonesa, la Famicom:

El va desenvolupar la prestigiosa Taito i veient el vídeo podem deduir per què no va sortir del seu país d'origen: pertany al llavors molt explotat gènere de les aventures de text, en què l'únic que hem de fer és llegir i, de tant en tant, seleccionar entre diverses opcions.

Són jocs molt poc interactius que poquíssimes vegades han vist la llum a Occident i que, per desgràcia, van fer que molts títols basats en populars anime no arribessin mai aquí. Als japonesos els agradaven, no sé si encara ara, però en el cas d'Akira la resposta va ser força negativa.

 

 

Després de cancel·lar-se el desenvolupament d'una entrega per a la Super Nintendo, el 1994 arribava aquest altre joc, curiosament de producció britànica i aparegut només al mercat europeu, però per a un sistema poc estès com era la Commodore Amiga CD32. Tot i així, aquesta vegada el gènere era molt més encertat i oferia un títol d'acció per als fans de la pel·lícula i el manga d'aquesta banda del món.

 

Llàstima que va ser un absolut desastre de gràfics indignes de la màquina, dificultat frustrant, controls lents i animacions precàries que van decebre la gent, més encara tractant-se d'un producte que duia el nom d'Akira. 

 

 

Passarien 8 anys fins a l'arribada el 2002 del tercer i últim videojoc de la franquícia, l'Akira Psycho Ball, un títol de pinball per a la Playstation 2 que no ens permet controlar els personatges del film, sinó que ens ofereix taules de pinball basades en l'univers Akira.

 

En aquest cas sí que va arribar a Europa, concretament l'any 2003, precedit per uns bons resultats de crítica al Japó, però no us l'espereu gaire llarg: només hi ha 4 pantalles diferents. 

 

És una llàstima que no arribessin a sortir més videojocs d'Akira, i que els pocs que van aparèixer tinguessin un gènere o un acabat desencertats. Trobo que s'hauria pogut fer un bon joc d'acció i plataformes per a la Super Nintendo, per exemple, però es va deixar escapar l'oportunitat. 

 

 

 

Jocs estranys: Seaman

Reconec que no n'havia sentit a parlar fins ara, que diuen que Nintendo ha registrat unes marques que podrien significar que recupera el seu protagonista, però val més tard que mai i dedicaré una entrada a un dels videojocs més estranys que existeixen, el Seaman.

He decidit posar una imatge del personatge en comptes de l'habitual portada, trobo que en aquest cas valia la pena fer-ho així.

En fi, el Seaman va ser publicat per Sega per a la Dreamcast el 1999 al Japó i va arribar als Estats Units l'any següent, però per Europa no va arribar a passar mai. I és una llàstima, perquè va rebre el reconeixement per la seva originalitat i, com a mínim, és curiós.

Aquí en tenim un anunci estrany, però segurament ja és hora de parlar del joc en si. Doncs bé, el Seaman és un simulador de mascota virtual, una mena de Tamagotchi evolucionat i deformat en què ens hem de fer càrrec d'un peix amb cara humana (que resulta que és la del productor, el senyor Yoot Saitô) i interactuar amb ell. A més, farem ús del micròfon de la Dreamcast, ja que és un dels poquíssims videojocs que hi són compatibles.

Es tracta de tenir cura de la peixera per tal que el protagonista hi sobrevisqui i hi visqui en les millors condicions possibles, de manera que vagi evolucionant i passant per diverses etapes morfològiques que acabaran, si tot va bé, en una mena de granota amb cara humana. De fet, en realitat el que veurem seran diverses generacions de la seva estranya "família".

A partir d'un determinat moment ens podem comunicar amb el peix gràcies al micròfon (tampoc no gaire), i ell es dedicarà a fer-nos comentaris no sempre amistosos. A la versió en anglès, per cert, el narrador del joc és en Leonard Nimoy, el mític Spock original de Star Trek. 

Cal destacar la qüestió del micròfon de la Dreamcast, un accessori que es va fer servir en ben pocs videojocs, concretament el Planet Ring (exclusiu d'Europa), l'Alien Front Online (exclusiu dels Estats Units) i el que ens ocupa avui, el Seaman, que com hem dit va sortir al Japó i als EUA. A més, el Seaman és històricament el segon videojoc per a consola que va reconèixer la veu del jugador, només per darrere del Hey, you, Pikachu! de la Nintendo 64, aparegut el 1998 i també inèdit a Europa.

Deia que el joc va sortir el 1999 al Japó, però per Nadal d'aquell mateix any es va fer, com amb el Nights into Dreams, una edició nadalenca, el Christmas Seaman, amb el qual també es va llançar una edició especial de la consola.

El 2001 es va llançar per a la Playstation 2 un remake anomenat Seaman: Kindan no pet - Gazee kakushi no jikken shima, que també duia un micròfon, i s'estava preparant un Seaman per a PC que al final es va cancel·lar, però el 2007 sortia una seqüela pròpiament dita també per a la PS2:

El Seaman 2: Peking genjin ikusei kit, ara sí exclusivament japonès, també era un simulador de mascota virtual però en aquest cas havíem de criar un home de Pequín, una subespècie de l'homo erectus. El paper del jugador és el de déu, perquè controla els esdeveniments que tenen lloc a l'illa on resideix el seu protagonista de 20 centímetres d'alçada, i aquest cop també tenim un micròfon, però integrat en un comandament especial que no té res a veure amb el Dualshock de la Playstation 2.

Què passarà a partir d'ara? Serà cert que Nintendo el recuperarà? Sortirà per a la Nintendo 3DS (l'opció més lògica) o per a la Wii U? I, sobretot, arribarà a Europa aquesta vegada? Probablement no, perquè els jocs de culte ja ho tenen, això: agraden a força gent però són poc comercials, i per desgràcia als territoris PAL d'experiments se'n fan més aviat pocs.

 

 

Jocs que no van veure la llum: Thunder Force VI (Dreamcast)

Aprofitant que abans-d'ahir parlàvem dels últims títols que van sortir oficialment per a la Dreamcast, avui el joc que no va veure la llum també serà de la desapareguda última plataforma de Sega. I a més hauria estat una nova entrada d'una saga de shooters llegendària en una consola de la mateixa companyia que havia tingut totes les entregues anteriors (llevat de la primera), per tant és un títol que ha de sonar molt més que alguns dels que he tocat en algunes entrades d'aquesta secció. 

Aquest vídeo, que només és part d'una intro, es fa ver públic el 2000 i és l'única prova que hi ha a internet que el Thunder Force VI s'estava desenvolupant per a la Dreamcast. A més, l'any següent es va llançar al Japó un àlbum amb música que s'havia de fer servir per a aquell joc, gràcies a un grup musical que tenia entre els seus membres el compositor de la música del Thunder Force V. Per tant, que s'estava desenvolupant o que hi havia la intenció de llançar-lo és evident. 

Del joc, però, no se'n va saber res més, fins que el 2006 es va fer públic que Technosoft, la responsable de la saga, l'estava preparant per a un sistema sense determinar, però com que la Dreamcast ja havia estat descontinuada no seria aquesta la consola receptora del nou títol, per desgràcia per als seguers de tota la vida.

I aquest va ser el resultat: va aparèixer el 2008... per a la Playstation 2, i només al Japó. És una llàstima que no sortís per a la Dreamcast, ja vam veure que van sortir títols per a la blanqueta de Sega més enllà de la seva "mort" oficial, i un joc com aquest hauria estat molt bé que hi sortís. Al capdavall, entre els darrers llançaments oficials per a la consola n'hi va haver diversos d'aquest gènere.

Còmics i videojocs: Dororo (Blood will tell)

Per als més despistats, que no coneguin qui és l'Osamu Tezuka, faré un brevíssim repàs del que representa: és el pare del manga tal i com el coneixem, sovint anomenat "Déu del manga", i va donar al món obres mestres i/o de gran èxit com Black Jack, Adolf, Buda, Astroboy, Hi no tori (Fénix en castellà) i moltíssimes altres.

Una de les que resten inèdites a casa nostra és Dororo, obra de quatre volums publicats originalment entre 1967 i 1968 i que narra la història d'un ronin al període de les guerres del Japó, en Hyakkimaru, un noi que per culpa d'un pacte amb dimonis del seu pare va néixer sense membres ni òrgans interns, i que gràcies a unes pròtesis podrà lluitar per recuperar el seu autèntic cos. El 1969 va tenir una sèrie animada de 26 episodis, una pel·lícula d'imatge real el 2007 i un parell de videojocs.

Aquesta captura de poca qualitat perquè és una foto de la pantalla directament (però única opció que tenim) és del Dororo del PC-8801, aparegut el 1989 només al Japó gràcies a Quasar Soft. Era del gènere que tant abundava en aquella època, sobretot per a sistemes com aquell: el de l'aventura de text. I d'allà saltem a l'altre videojoc que adaptava el famós manga:

Amb el nom (més comercial?) de Blood will tell a Occident (però com a Dororo al Japó), va sortir per a la Playstation 2 i el va publicar Sega el 2004. Vegem-lo en moviment:

Un joc d'acció i aventures, com queda ben clar al vídeo. L'acollida per part de la crítica va ser moderadament bona, de notable baix de mitjana, però s'ha convertit en un videojoc de culte per part del públic que sap apreciar els productes sense comparar-los amb els grans èxits amb què comparteixen època, a més que el disseny artístic és obra d'en Hiroaki Samura, l'autor de Mugen no jûnin (La Espada del Inmortal en castellà).

Dues úniques i molt espaiades aparicions en forma de videojoc per part d'un manga que no és dels més coneguts del mestre Tezuka a Occident, però que sembla argumentalment prou interessant i que no estaria gens malament que acabés publicant algú a casa nostra.

Jocs estranys: Mr. Moskeeto (Playstation 2)

El joc estrany d'avui és estrany en el seu plantejament argumentalment parlant, i certament no crec que sigui un títol per a tenir en compte com a imprescindible del catàleg de la consola, però és original. A Mr. Moskeeto adoptem el paper d'un mosquit que ha d'anar xuclant la sang d'una família, i bàsicament aquesta seria la idea. 

Va sortir el 2001 per a la Playstation 2 al Japó, amb el nom de Ka ("mosquit") i després va passar el 2002 als Estats Units com a Mister Mosquito i a Europa com a Mr. Moskeeto. Com anava dient, nosaltres som el mosquit i hem d'empescar-nos-les per xuclar la sang dels personatges i que no ens enxampin. Per tal de posar-los en les situacions més favorables per a la nostra empresa, també haurem de pensar estratègies. 

A cada pantalla ens donaran un objectiu i haurem d'evitar el perill, que ve tant de les persones  (que com més estona fa que els xuclem la sang més fàcil és que ens descobreixin) com de certs objectes que hi pot haver per les habitacions. Ara posaré un vídeo que, com us podeu imaginar, ha estat celebrat per molts seguidors d'un joc que, encara que sigui estrany, per una vegada sembla que no vol dir que sigui dolent del tot.

No és que es vegi res, però què seria de les famílies japoneses de ficció sense una adolescent banyant-se en algun moment? No hi ha discussió possible, és un videojoc estrany, fins i tot considerat per alguns com el més estrany de la història (jo crec que no tant, però un dels que més segur que sí). Sigui com sigui, va agradar, perquè n'existeix una seqüela, de 2003, exclusiva del mercat japonès:

No n'he pogut trobar cap vídeo, però es veu que afegeix coses al primer, millora aspectes i, naturalment, ens situa en un nou escenari, un dels destins turístics preferits dels japonesos. M'ha agradat descobrir aquest joc, una cosa estranya que tampoc no sembla que estigui tan malament. Ara, el que és comprar-me'l no crec que me'l compri.