Noms: Tomonobu Itagaki

No sé si us hi havíeu fixat, suposo que no perquè, al capdavall, intercalo seccions, però fins ara la secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que treballen a la indústria dels videojocs ha anat alternant homes i dones.

L'últim va ser un home i tocaria una dona, segons aquest patró, però l'actualitat mana i aquesta setmana s'ha conegut la prematura defunció, als 58 anys, d'un dissenyador i director de videojocs l'obra del qual és prou popular i coneguda.

Tomonobu Itagaki va néixer l'1 d'abril de 1967 a Tòquio, la capital del Japó, i es va graduar en dret a la Universitat de Waseda. Però, com sol passar amb els japonesos, la carrera que va estudiar no va tenir res a veure amb la seva professió posterior.

El mateix any que va aconseguir aquell títol, el 1992, va entrar a la mítica Tecmo com a programador gràfic i va treballar al Tecmo Super Bowl de la NES. No se'n troba -o jo no ho he aconseguit- més feina acreditada fins al primer joc el desenvolupament del qual va liderar, i el que el va catapultar a la fama: Dead or Alive, llegendari joc de lluita de 1996 que va sortir per a recreatives, un any després a la Saturn i ja el 1998 a la PlayStation. 

Fan del Virtua Fighter, el mestre Itagaki va voler crear un joc de lluita també poligonal quan l'empresa li va encarregar precisament això, però hi volia imprimir velocitat i un component polèmic que ha acompanyat la saga des de llavors, els personatges femenins atractius i amb físiques corporals que criden l'atenció i que, en alguna entrega, fins i tot han estat objecte dels paràmetres que podem decidir a les opcions dels jocs. Segons ell mateix, els videojocs eren entreteniment i havien de tenir un element provocatiu, també.

Aquest primer gran èxit -perquè, al marge de tot plegat, com a joc de lluita va sortir prou bé i és divertit de jugar, amb els seus escenaris destructibles i canvis de zona dins dels mateixos- el va fer liderant també un equip intern de Tecmo que es batejaria com a Team Ninja l'any 2001, i que encara tindria una altra bomba per llançar més endavant. 

Abans tenim el llançament del Dead or Alive 2 per a recreatives el 1999 (l'any 2000 també a la Dreamcast i la PlayStation 2), que va engrandir enormement la fama i la popularitat de la sèrie, amb un salt gràfic important, i també la del propi Itagaki.

A la Xbox, la primera consola de Microsoft, el Team Ninja hi va presentar el 2001 el Dead or Alive 3, que no va sortir per a recreatives ni en cap altre sistema domèstic, i la llegenda va continuar creixent, però si es diu Team Ninja és per alguna cosa, i aquí entra l'altra bomba que deia, perquè el 2004 es va llançar el Ninja Gaiden, que agafava la saga clàssica de Tecmo sobretot per a la NES i convertia aquells jocs d'acció i plataformes en un hack & slash tridimensional tremendament popular (i difícil) que encara va ser-ho més amb la revisió Ninja Gaiden Black de 2005. 

Amb aquell títol, considerat per molts el millor joc de la primera Xbox, el mestre Itagaki va passar a portar les dues sagues alhora, i les va continuar creuant en fer aparèixer personatges dels Ninja Gaiden als Dead or Alive, on de fet ja havia sortit, des de la primera entrega, el ninja Ryû Hayabusa dels Ninja Gaiden originals, en el que en retrospectiva era una pista de la resurreccció que viuria la seva saga a mans del Team Ninja en el futur.

Hem de tirar un pèl enrere, però, perquè el 2003 va sortir un spin-off dels Dead or Alive, un subproducte que treia tot el que els feia bons i estimats jocs de lluita i deixava només la part per a onanistes, el Dead or Alive Xtreme Beach Volleyball, un títol superficial en què observem com les noies duen a terme activitats en un resort de vacances i de tant en tant juguen a voleibol, un esport que, segons el que llegeixo, ni tan sols està representat d'una manera divertida. 

El 2006 seria director i productor executiu de la seva seqüela per a la Xbox 360, el Dead or Alive Xtreme 2, que almenys tenia més minijocs i contingut, però amb la mateixa filosofia i el mateix públic objectiu. Cap dels dos serien les obres més recordades del seu director, però sí que responien a les seves creences sobre la indústria.

Ja que he esmentat la successora de la Xbox, allà va néixer el 2005 el Dead or Alive 4, una meravella jugable i audiovisual que em va deixar amb la boca oberta quan el vaig veure en una botiga, com he explicat diverses vegades, i que em va fer decidir comprar-me una Xbox 360 quan arribés el moment, i així ho vaig fer. 

Va ser l'últim joc de la saga que va dirigir ell, tant la cinquena com la sisena entregues, així com el Dead or Alive Dimensions de la Nintendo 3DS, són responsabilitat d'altres persones. Però sobre l'altra saga encara no ho havia dit tot.

El 2008 va sortir el també aclamat Ninja Gaiden II, la continuació del joc de la primera Xbox, ara per a la 360, que també va ser un dels títols que vaig adquirir i provar una mica abans de dispersar-me de mala manera. Com explicava en aquesta entrevista, li agradava aprofitar les possibilitats de les consoles i si bé es va dedicar en exclusiva a les dues primeres Xbox per una qüestió de potència, la Nintendo DS també li agradava molt per la doble pantalla i l'ús del llapis tàctil stylus, raó per la qual hi va fer el Ninja Gaiden: Dragon Sword tot i tenir disponible la PSP, més potent. I perquè li havia dit a la seva filla que li faria un joc de la saga per a aquella consola.

Aquell any també va ser important per una altra cosa: va acabar malament amb Tecmo, perquè després que no li paguessin unes bonificacions que li havien promès, va denunciar l'empresa, va ser víctima d'assetjament per part dels de dalt i va acabar plegant del Team Ninja -d'aquí que les continuacions de les sagues que va crear o contribuir a popularitzar caiguessin en unes altres mans-.

Ja havia tingut problemes dos anys abans en ser acusat per una col·lega d'assetjament sexual, acusació de la qual va ser absolt a judici, un exemple més de la polèmica que solia envoltar aquest creador que anava a contracorrent, com hem vist també amb les seves fermes opinions sobre quines eren per a ell les millors consoles i el rebuig a fer jocs per a les respectives competències.

Perfeccionista amb els videojocs que feia, el mestre Itagaki tenia una personalitat directa amb la que també s'havia buscat merders com els atacs a la saga Tekken perquè s'havien mofat dels Dead or Alive en un anunci, i va mantenir aquesta enemistat durant anys, tot i que fa poc es va saber que s'havia disculpat amb els seus responsables en privat i que tot plegat era un tema de màrqueting. 

Es diu que apreciava les crítiques -no les dirigides a Dead or Alive, pel que sembla- i que el feien esforçar-se per ser millor, que se sobreposava a les dificultats i per això, també, feia jocs tan difícils com els Ninja Gaiden. 

Després de marxar del Team Ninja va fundar, amb alguns dels seus exmembres, Valhalla Game Studios, que només va arribar a fer un joc, el Devil's Third, un hack & slash per a la Wii U -una altra consola que l'havia atret per la innovació que representava- que va tenir molt mala acollida, tot sigui dit. El desembre de 2021 la companyia va tancar, gairebé un any després que Itagaki fundés Itagaki Games, que no va arribar a desenvolupar cap títol. 

Finalment, el passat 16 d'octubre, pocs dies abans de publicar-se aquesta entrada, es va saber, per un comunicat dictat per ell mateix, que era conscient que li quedava molt poc temps de vida, que el mestre Tomonobu Itagaki ens ha deixat a causa d'una malaltia. Ens queda, però, el seu llegat, una quantitat de videojocs no excessivament gran, però sí molt popular i perfectament rejugable encara ara.

 

Fonts: Wikipedia, Moby Games, Game Developer

 

El personatge: Conker

Ara feia molt de temps que no escrivia una entrada sobre un personatge, i trobo que ja era hora de solucionar-ho. Passa que aquesta mena d'entrades em dona més feina de la que em sembla en un principi, i ara justament no vaig sobrat de temps lliure, però faré l'esforç, perquè també en tinc ganes.

Avui toca parlar d'un de ben reconegut dins de l'univers Rare. Pel títol ja deveu saber a qui em refereixo, i certament és un dels personatges més populars de l'emblemàtica desenvolupadora britànica, amb el permís d'altres creacions com en Banjo (i la Kazooie), en Sabreman o els Battletoads.

Es tracta d'en Conker, l'esquirol, que probablement té una de les evolucions més interessants de la història dels videojocs, tenint en compte els seus orígens. Perquè, de fet, la seva primera aparició es va produir el 1997 al Diddy Kong Racing, de la Nintendo 64, on era un personatge de farciment, ja que, evidentment, el protagonista era l'amic d'en Donkey Kong.

10 anys després hi hauria la versió per a la Nintendo DS del Diddy Kong Racing, però com que el 2002 Rare havia estat adquirida per Microsoft, i la companyia responsable de les Xbox no era com ara, que fomenta l'aparició de videojocs d'estudis seus a les màquines de la competència, no va voler cedir a Nintendo aquest personatge, i no hi surt, tot i que en Diddy sí que hi va aparèixer, dins del que sembla un acord restringit a les consoles portàtils, com es pot veure amb l'existència de títols de Rare a la Game Boy Advance abans de la Nintendo DS.

En qualsevol cas, en Conker va adquirir un estatus superior en desenvolupar-se un joc, el 1998, anomenat Twelve Tales: Conker 64... que va ser cancel·lat. Però la idea de fer un plataformes protagonitzat per ell no va ser abandonada, perquè aquell projecte es va reconvertir en un altre. 

Abans, però, parlem d'un títol que es va desenvolupar en paral·lel i que sí que va veure la llum, que és el Conker's Pocket Tales, que el 1999 va sortir per a la Game Boy Color, compatible també amb la Game Boy original.

Ens presentava una aventura amb vista zenital on en Conker havia de recuperar uns regals i aconseguir altres col·leccionables, i també hi vam conèixer la Berri, la seva segrestada xicota...

...Que tindria més presència al joc del qual he dit que parlaríem més tard, que no és altre que el Conker's Bad Fur Day, aparegut per a la Nintendo 64 el 2001 i, sorprenentment per la imatge que havia donat el personatge -i Nintendo- fins llavors, es tracta d'un joc per a públic adult per la quantitat de situacions pujades de to -per començar, la premissa és una terrible ressaca del protagonista- i paraulotes que s'hi feien servir. En Conker havia deixat de banda el seu caràcter obedient i amable, però malgrat les seves grolleries, el seu egoisme i els seus mals hàbits, continuava tenint bon cor i ajudant els altres... sempre que en tragués alguna cosa. D'aquell joc, que va ser tot un encert perquè amb la seva originalitat es va desmarcar d'un gènere saturat, en vaig parlar fa molts anys en aquesta entrada del blog.

A banda d'això, és un joc de plataformes 3D en un món més o menys obert, com també ho seria, és clar, el seu remake, Conker: Live & Reloaded, que va sortir el 2005 per a la Xbox amb una evident millora gràfica... però incomprensiblement, perquè la primera consola de Microsoft no pretenia en absolut donar una imatge de màquina per a tots els públics, resulta que estava molt censurat argumentalment parlant.

9 anys més tard, el 2014, en Conker tornaria, però d'una manera molt breu i decebedora. Resulta que hi havia un joc per a la Xbox One que es deia Project Spark, que en realitat era un joc per crear altres jocs. No el coneixia ni de nom, i no sé ben bé com era, però hi havia un DLC amb una història d'en Conker anomenada Conker's Big Reunion situada 10 anys després dels esdeveniments del Conker's Bad Fur Day o el Live & Reloaded... però tot i que havia de ser episòdic, només en va sortir una entrega. Malauradament, ja no es pot aconseguir de manera legal.

En Conker havia de tornar a agafar el volant al Diddy Kong Racing Adventure, un joc que es va proposar el 2004 per a la Game Cube, però que va ser rebutjat. Sembla que només hi havia la demo, però el 2020 es va difondre online una versió jugable del títol. Aquest cop hauria abandonat la seva caracterització infantil de la primera aparició i hauria estat el Conker dels jocs més irreverents.

Si volem veure en Conker a la Xbox One (i a les posteriors) encara ho podem fer mitjançant l'excel·lent recopilatori Rare Replay, de 2015, on tenim el Conker's Bad Fur Day, però curiosament no el seu remake, que es podia adquirir per separat, això sí, dins de la línia de retrocompatibilitat amb la Xbox original.

Però l'última aparició cronològica del nostre personatge es produiria l'any 2016, al Young Conker, un joc per al caríssim dispositiu de realitat augmentada Microsoft HoloLens que va rebre un rebuig molt bèstia per part del públic ja des del tràiler, però que es va acabar llançant igualment, i es va fúmer una bona patacada. Una taca a l'expedient d'un personatge al qual segurament se li'n fot el que pensi la gent. 
 

 

Reflexions: els assoliments o trofeus

Ja hi tornem a ser, a 3 Botons i START es parla -ho dic en impersonal, però soc una sola persona, i encara gràcies- d'un tema més que suat, tot plegat només perquè el seu responsable té ganes de dir la seva sobre la qüestió i Twitter se li fa petit.

Avui vull reflexionar sobre els assoliments o trofeus, els achievements, dels videojocs, el que representen per a mi i la influència que poden tenir en la meva presa de decisions a l'hora de comprar, que és un tema que ja vaig tocar per sobre a la meva entrada sobre el dilema (o trilema) a l'hora d'adquirir videojocs, però que va quedar pendent desenvolupar.

Per si hi ha cap despistat a la sala, els assoliments o trofeus són reconeixements que els jocs ens donen per haver aconseguit alguna fita concreta, no necessàriament lògica ni lligada al progrés del videojoc en si, i que apareixen en forma de missatges emergents quan els aconseguim i queden registrats al corresponent apartat de la plataforma, sigui la Xbox o la PlayStation de torn o Steam i companyia.

De vegades hi ha jocs que tenen un sistema intern d'assoliments, però a diferència dels altres no se solen poder compartir amb "la comunitat", que és una mica la gràcia: la possibilitat de mostrar als nostres iguals que hem aconseguit una cosa més o menys extraordinària.

D'aquestes fites n'hi ha de tota mena i dificultat, fins i tot de tan ridícules com la del vídeo que vaig gravar jo mateix, amb previ coneixement que em trobaria aquest assoliment: prémer el botó Start...

N'hi ha que premien la compleció de pantalles, d'altres demanen que aconseguim un seguit d'objectes, que superem el nivell sense morir, que arribem els primers a tots els circuits o que la nostra puntuació arribi a un mínim sense haver fet servir continuacions, entre moltíssims altres exemples.

Personalment m'agraden, i com més segmentats estiguin, millor. Per exemple, que hi hagi un assoliment per coses pròpies del progrés del joc i també un per fer-ho especialment bé, o per trobar tots els objectes d'un tipus i alhora un altre per quan els aconseguim tots. 

D'altres són més rebuscats i ens fan dur a terme accions que normalment ni intentaríem -aquests els trobo bé, però si no els consulto no sé que existeixen i no els obtindré llevat que sigui per casualitat-, i també n'hi ha que premien la superació de reptes molt complicats, per a mi habitualment impossibles, com ara no morir ni un sol cop en un videojoc en què em faig un tip de perdre la vida. Però també n'hi ha que són fàcils i alhora avorridíssims d'aconseguir, com ara els que ens premien per jugar moltíssimes hores a jocs que s'acaben en molt poca estona.

És per això que a mi m'agraden, em semblen importants, o si més no un gran al·licient, i em poden motivar a comprar un joc en Xbox o PlayStation en comptes de la Switch, segons com. Posant en una balança la portabilitat i els assoliments, les decisions no cauen sempre cap a la mateixa banda, i és per això que estudio cas per cas.

Però també tinc en compte quina mena de trofeus són, perquè afortunadament es poden consultar en diverses pàgines d'internet dedicades a això. Per exemple, hi ha títols que els tenen molt "mandrosos", amb reptes com ara passar-se les pantalles i prou, de manera que n'acaben quedant molt pocs. A mi m'agrada que n'hi hagi molts, i que siguin originals i factibles. 

Gairebé sempre n'hi haurà alguns que no obtindré, sobretot els que requereixen jugar online, però tampoc m'obsessiona aconseguir el 100% (Xbox) o el platí (PlayStation). M'agrada que em motivin a treure més suc a un videojoc que no pas el que en trec amb el simple progrés, però sense ximpleries demencials. 

Vosaltres què en penseu? Trobeu, com jo, que als jocs de Nintendo no els anirien gens malament i que fa mal fet de no fer cas de la petició d'implementar-los per part de bona part dels usuaris? Penseu que sobren? Sou dels que no deixeu un videojoc fins que no heu aconseguit totes les fites que presenta?

Reflexions: Quina versió comprar?

Quan érem petits segur que somiàvem amb tenir més consoles de les que ja teníem. Guerra de consoles a banda -i això depèn de cadascú, perquè jo no vaig veure ni viure mai discussions sobre Sega i Nintendo a l'escola-, si teníem una màquina probablement somiàvem amb tenir també la de la competència, i alguns molt afortunats fins i tot feien realitat el somni.

També calculàvem que, quan fóssim grans, tindríem diners per poder-nos comprar tants videojocs i consoles com volguéssim. No tant, però en aquest sentit sí que la situació ens ha millorat força. Un altre tema és el temps que tenim per gaudir-ne. Però aquest no és el tema d'avui, sinó el fet que ara, com a videojugadors adults, és ben possible que tinguem més d'una consola, i coneixem prou gent que té totes les d'aquella generació, i quan hi ha un llançament hem de decidir quina versió ens comprem. 

En aquest dilema (o "trilema") del primer món intervenen, segons la persona, diversos factors, que poden anar des del preu del joc fins a la disponibilitat, passant per la manera de jugar a cadascuna de les plataformes candidates. 

En el meu cas, és un problema que em trobo sovint i que ha empitjorat des que m'he comprat la PlayStation 5 i, per fi, tinc accés també al catàleg de la PS4, consola que no tinc, gràcies a la retrocompatibilitat de l'última consola de Sony. 

I dic que el problema ha empitjorat perquè, fins fa poc, hi havia casos en què, tenint una Switch i una Xbox One, si un joc sortia en físic només per a la Switch i la PS4 (que, repeteixo, no tinc), la decisió estava clara. I, malauradament, és una cosa que em passava sovint, especialment en el cas dels jocs sense grans pretensions ni tirades.

Ara que "tinc" la PS4, però, com que molt sovint jugo als jocs mesos o fins i tot anys després de comprar-me'ls, hi ha alguna decisió que si pogués tornar enrere no hauria pres, perquè hi ha títols que tinc en Switch que potser m'estimaria més jugar a la màquina de Sony. 

Per què penses això, us demanareu, si als jocs de la Switch també s'hi pot jugar al televisor, ja que la gràcia de la consola de Nintendo és la seva naturalesa híbrida?

Doncs perquè, a banda del fet que normalment els jocs tenen més bon rendiment i resolució a les màquines de la competència, hi ha la qüestió dels assoliments, a PlayStation trofeus, que a mi m'agrada i pot condicionar, si són interessants, la meva compra, com ho ha fet més d'un cop si la decisió ha estat entre la versió Switch i la versió Xbox One.

Hi ha un cas en què sí que parteix amb avantatge la Switch, però: els jocs clàssics rellançats actualment. 

Encara que es llancin també a les altres màquines, tots aquells píxels es veuen millor en una pantalla ideal com la de la Switch, precisament perquè és prou gran per veure les coses bé però no tant com els monitors a què endollem les Playstations i les Xboxs, i els jocs pixelats, com més gran és la pantalla, pitjor. Ara bé, en els jocs de naus o trets en general, que tenen molts elements en pantalla, potser és més discutible perquè afecta la visibilitat.

Un altre cas, però ja és una circumstància personal, és el dels videojocs llargs. Un RPG, per exemple. Tinc més ocasions de jugar fora de casa que dins, i si he de tirar endavant un joc de llarga durada el més habitual és que me'l compri per a la Switch.

És l'anomenat "factor portàtil", el gran i potser únic avantatge de la consola respecte a la competència, que en aquest cas per a mi és cabdal, però que en d'altres, com el típic argument de "el joc va i es veu pitjor a la Switch, però te'l pots endur fora de casa", a mi no em serveix.

I ara una mania meva: si surt el remake d'un joc clàssic que ja tinc en una consola, o una segona part que sembla més aviat un remake de la primera (cas Windjammers 2), em sembla millor comprar-lo per a una consola diferent, per reduir la sensació de comprar un producte pràcticament repetit. Per posar un exemple concret del que dic, hi ha el New Joe & Mac, que és el mateix que el de recreativa però amb un estil gràfic totalment diferent. Com que l'original el tinc en Switch, i la Xbox no en rebrà edició física (ho veieu? Encara passen aquestes coses, tot i l'augment de la popularitat de la màquina de Microsoft), la nova versió serà per a la PS5.

És un cas diferent de quan compro conscientment un joc que ja tenia, que és quan per exemple m'agrada molt, surt molt barat en format digital i em ve de gust tenir-lo també en un altre sistema, sobretot si són arcades de mecàniques senzilles i addictives i ideals per a partides curtes. O el tinc per a un sistema retro però el rellancen en digital i vull tornar-hi a jugar de manera còmoda i amb assoliments o trofeus.

Relacionat amb el tema dels jocs repetits, fa poc ha passat una cosa que m'ha matat. Bé, me l'esperava, però m'ha matat igualment.

Abans de tenir la Xbox One vaig conèixer el desenvolupament del Cuphead, que em va enamorar i va contribuir a que triés aquella consola, per a la qual sortia en exclusiva, per sobre de la PS4. La meva decepció va ser majúscula quan es va saber que era només digital -encara era "jove" en aquest sentit i em va sorprendre aquell moviment tan habitual des de fa anys-, però es va dir que més endavant sortiria en físic atès l'èxit que havia tingut i vaig esperar. Anys. 

Un dia em vaig cansar de no poder gaudir del joc i me'l vaig comprar digital en una rebaixa i aprofitant uns punts que em van permetre aconseguir-lo de franc. Poc després s'anunciava que l'edició física -a aquestes altures ja també per a PlayStation 4 i Switch- arribaria en uns mesos, i això està a punt de passar. 

He jugat poc a la versió digital, però no passa res perquè no m'hi vaig gastar ni un cèntim. El problema és que ara no sé per a quina consola comprar-me la física: en Xbox ja el tinc, encara que sigui digital, i tindria sentit comprar l'edició física en Switch per si el vull treure de casa, el Cuphead. La de la PS4 no, és clar. No m'ofereix res diferent de la d'Xbox.

Visceralment, però, l'hauria de comprar en Xbox. És com hauria d'haver sortit el 2017, sense entrar en temes d'exclusivitats que van deixar de ser-ho quan Microsoft va decidir fer amics i treure importància a les vendes de les seves màquines en favor dels jocs. I és de disparar i l'he de veure bé. Però comprar-lo així sí que seria tenir-lo repetit, a sobre a la mateixa consola. Quan tinc un joc digital i després surt en físic m'emprenyo, però no me'l compro un altre cop. Què faig? Ajudeu-me!

Valoració personal de l'Xbox Game Pass

Tot i que és poc habitual que publiqui una entrada que no se circumscrigui a les seccions d'un blog que, per altra banda, continua viu perquè en van sortint de noves, de tant en tant sí que em permeto escriure alguna cosa que pertany a l'àmbit de les reflexions.

Avui ho vull fer sobre un servei de la família Xbox que ha aconseguit prestigi o, com a mínim, ésser conegut, fins i tot entre els fans més acèrrims de la marca PlayStation, pocs dies després que em caduqués la subscripció que m'ha permès fer-lo servir durant més d'un any.

Popularment conegut, de vegades, com "el Netflix dels videojocs", Xbox Game Pass és un servei de Microsoft que permet descarregar i jugar a un munt de videojocs entre els que estan inclosos al servei mentre tinguem activa la subscripció en qüestió. 

Actualment el pla té un preu oficial de 9,99 € al mes, mentre que si el combinem amb el clàssic Xbox Live Gold, que a més de proporcionar la possibilitat de jugar en línia regala dos jocs al mes de la Xbox o la Xbox 360 per sempre i dos de la Xbox One mentre estiguem pagant, el que tenim és el que es coneix com a Xbox Game Pass Ultimate i el total surt per 12,99 € al mes. 

Entre els jocs disponibles n'hi ha de tota mena de gèneres i distribuïdors, i la permanència al catàleg depèn del cas: els del estudis de la pròpia Microsoft hi són "per sempre" -entenent que algun dia el Game Pass no existirà-, mentre que els d'altres companyies s'hi estan un temps m'imagino que acordat entre les dues parts. Sigui com sigui, hi ha moviment tant pel que fa a incorporacions com en sortides.

A tots els efectes, però, mentre paguem la subscripció és com si tinguéssim aquests jocs, després de descarregar-los a la consola mitjançant una interfície molt senzilla de fer servir, amb tot el contingut, els assoliments i el progrés, a més que si en comprem els DLC -en cas d'existir- els podrem aplicar sense cap problema. I, cosa molt important, no es tracta només de títols llançats fa temps o de títols menors, sinó que les principals novetats, els videojocs més esperats de la plataforma i els anomenats "AAA", formen part del Game Pass des del primer dia. Poca broma.

Explicat com funciona, és hora de fer honor al títol de l'entrada i donar-ne la meva valoració. Perquè hi  ha diversos perfils de jugador, i per al meu és un servei que val la pena només si es donen algunes circumstàncies, sobretot la del preu: n'he gaudit en períodes breus, aprofitant promocions d'un mes per un euro i coses així, l'última convertint 3 mesos en 14 en combinar-ho amb el Gold, que tampoc acostumo a tenir vigent, i això no m'ha permès aprofundir tant com hauria volgut en el seu catàleg, havent de deixar per a alguna altra ocasió títols que sabia que m'ocuparien temps.

Això vol dir que per a algú que hi entri de manera esporàdica, per veure què hi ha i provar coses, pot valer la pena -com m'ha passat a mi- només si li surt molt barat. Per exemple, jo no pagaria els 12,99 ni els 9,99 mensuals. Perquè no tinc, per circumstàncies personals, constància pel que fa a temps lliure, i un joc de 60 hores em suposa una dedicació de mesos, com el Yakuza Kiwami, del que em vaig enamorar, tot s'ha de dir. Sí que va bé, i celebro haver-ho pogut fer, per descobrir títols que passen més desapercebuts perquè són indies o perquè pel títol o la caràtula no ens haurien cridat mai l'atenció fins al punt de comprar-los. Així he pogut jugar a jocs com Untitled Goose Game, Old Man's Journey, What Remains of Edith Finch o Touhou Luna Nights, experiències que m'han agradat però que confirmo que no tinc necessitat de repetir ni, per tant, de tenir per sempre passant per caixa. També m'ha ajudat a esquivar alguna bala, les coses com són.

En canvi, si algú té pocs jocs comprats -o no, però no té cap pressa per posar-s'hi- i juga sobretot a la Xbox, és un servei d'allò més recomanable. Si no és així, jo que tinc massa títols meus pendents i reparteixo el meu temps lliure entre la Xbox One i altres sistemes, reconec que trobava a faltar dedicar-me a aquests videojocs que se m'acumulen, i que ara, en la part positiva de no pertànyer al club del Game Pass, podré reprendre o estrenar. Perquè també és això: la sensació d'haver de jugar a jocs del servei i no dels que tens a la prestatgeria -física o digital- per aprofitar-lo, per amortitzar-lo. Si pagués el que val realment cada mes, això hauria estat encara més angoixant i a mi no m'hauria sortit a compte. 

En tot cas, trobo que és una característica excel·lent, una gran idea, i suposo que Microsoft sap el que fa en permetre accedir-hi des de PC i fins i tot des de mòbils amb l'anomenat Project xCloud, en comptes d'enfortir la seva consola del moment amb exclusius de debò i de fer que la gent compri els jocs i no "regalar-los" dins d'un servei que, pel que ofereix, és baratíssim. Si treuen beneficis de les subscripcions, els deu sortir a compte. Si esperen que la gent s'enganxi als jocs i els compri quan se li acabi la subscripció, amb els preus ridículs que arriben a tenir a les ofertes setmanals, no ho veig tan clar. Però qui soc, jo? Ni l'usuari ideal de Game Pass, ni un analista de cap mena que no sigui la dels de pa sucat amb oli.

Anàlisi: Banjo-Kazooie

El títol que analitzo avui és prou conegut per tothom, tant si hi va jugar com si no. Un dels videojocs més populars i aclamats de la Nintendo 64, sovint considerat millor que el Super Mario 64, i que afortunadament encara ara és prou barat com per aconseguir-lo en estat complet sense deixar-hi gaires diners -no es pot dir el mateix, però, de la seva segona part-. 

Com a tal, jo també el tinc a la meva modesta col·lecció de la 64 bits de Nintendo, però el cas és que hi he jugat fa molt poc, per fi de manera seguida i amb dedicació, en la versió de la Xbox 360 -en alta definició i algun subtil canvi- que s'inclou al recopilatori Rare Replay de la Xbox One i que originalment va sortir a la plataforma digital Xbox Live Arcade l'any 2009. 

El Banjo-Kazooie va sortir el 1998, amb l'avantatge sobre l'esmentat Super Mario 64, que indiscutiblement va ser el joc que va marcar el camí per als videojocs de plataformes 3D -tot i que no en va ser la primera mostra- de món obert o exploració lliure, i que va generar múltiples imitacions o inspiracions. 

De fet, i en parlaré amb profunditat un altre dia, Rare estava desenvolupant un altre títol, més similar a la celebrada saga Donkey Kong Country, però quan va veure la proposta de Nintendo per al debut de la seva mascota a la nova consola de 64 bits va refer el projecte pràcticament des de zero, i va polir-lo fins a obtenir aquest celebrat i meravellós videojoc.

Queda clar, des de la presentació, que es tracta d'un videojoc de caràcter infantil, però no ho és més que l'esmentat Super Mario 64, com a mínim pel que fa a la jugabilitat. Sí que l'ambientació i el disseny dels personatges són molt com de dibuixos animats, i pot produir aquesta impressió si no ens hi endinsem. 

I no passaria res. No hi ha cap mal amb què existeixin videojocs pensats per al públic més jove. Trobo, però, que Banjo-Kazooie no és tant el cas. Té una dificultat assequible, almenys força inferior al que havíem vist en obres anteriors de la desenvolupadora britànica, però algunes coses requereixen certa destresa i precisió, i acostumar-se (o reacostumar-se) als controls dels títols de plataformes 3D de l'època. 

Però no ens desviem: la història del joc comença quan la bruixa Gruntilda segresta la Tooty, una nena ossa que volia anar-se'n d'aventures amb el seu germà, per robar-li la bellesa, ja que ella té la imatge típica d'aquesta figura del folclore occidental. 

El germà de la noia és l'os Banjo, que està dormint quan l'ocella Kazooie el desperta i li diu que s'afanyi i tots dos emprenen l'aventura per anar-la a rescatar. 

Després d'explorar la zona al voltant de la caseta on viu, cosa que amb les converses amb el talp Bottles fa de tutorial per als moviments bàsics amb què començarem l'aventura, en Banjo i la Kazooie -que va amagada a la motxilla de l'os sempre que no la necessitem- s'endinsen a la cova de la Gruntilda, des d'on s'accedeix als diversos mons que conformen l'univers del joc, i que se'ns presenten en uns quadres, quelcom sospitosament similar al que s'havia vist al salt a les 3D de cert lampista italoamericà. 

En aquest cas, però, els quadres ens ensenyen quin és el món, com es diu i de què va, però no hi entrarem -tot i que el primer cop ho intentarem i ens aixafarem el nas-, sinó que al davant hi ha una peça gegant de puzzle a través de la qual completarem els puzzles que en realitat són aquests quadres, sempre que haguem aplegat prou peces, és clar. I després d'això cal trobar l'entrada a aquell món, que és en un altre lloc. Com podem veure, la mecànica per entrar als mons sí que és original.

L'ordre que seguim en completar aquests mons és relativament lliure: sí que hem de començar en un de senzillet que continua sent, en part, tutorial, i on aprenem els primers moviments especials utilíssims, i on aconseguim les primeres 10 peces de puzzle que ens permetran desbloquejar un dels mons posteriors. Però arriba un moment que en tenim de sobres, i per tant l'ordre dels escenaris que visitem no serà igual per a tothom. 

En teoria hi ha una manera òptima de fer-ho per tal de tenir desbloquejats tots els moviments, però tampoc passa res, perquè podem deixar un món sense completar al 100% i després tornar-hi amb les noves habilitats adquirides i aconseguir allò que ens faltava. 

Les esmentades peces de puzzle no són els únics col·leccionables d'aquest joc etiquetat com a "collectathlon", un terme que es fa servir per denominar aquests títols de plataformes en què s'han de col·leccionar mil coses i que es duria a l'extrem en videojocs posteriors. 

A cada nivell n'hi ha 10, que aconseguim duent a terme diverses tasques, que poden ser simplement trobant aquestes peces, ajudant un personatge no controlable o competint contra un altre. En aquest sentit funcionaria igual que les estrelles de poder del Super Mario 64. Però, a més, hi ha notes musicals (100 a cada món, cosa que equival a les monedes d'en Mario -no ens donen vides extra, però, ja que aquestes hi són en forma de trofeus per l'escenari- i també proporciona peça de puzzle) que serviran per desbloquejar algunes portes de la cova de la Gruntilda, 5 éssers de colors anomenats Jinjo i peces d'un rusc que quan s'acumulen ens allarguen el comptador d'energia.

Un altre element col·leccionable són les calaveres d'en Mumbo Jumbo, un bruixot que a canvi d'un nombre d'aquestes ens transforma en algun animal, cosa imprescindible per dur a terme algunes de les missions de tots els escenaris, com ara aquesta competició amb un cocodril per veure qui es menja més tubercles amb cara.

En aquest cas n'hi ha de sobres, com també de plomes vermelles per volar amb la Kazooie o de daurades per activar la invencibilitat, dos moviments que aprendrem a mesura que avança la història, o uns ous blaus que haurem de disparar en algunes ocasions. Com es pot veure, a cada món hi ha moltes coses per fer i aconseguir.

I són mons molt diversos i amb reptes prou diferents, on podem esperar les típiques ambientacions dels videojocs de plataformes, però també alguna d'original: en aquest cas ens movem per una muntanya, una platja, una mena de clavegueres, un pantà, una zona nevada, un desert, una mansió terrorífica en un cementiri, un vaixell en un port i un bosc que hem de visitar a les quatre estacions de l'any. 

La cova de la Gruntilda també és un món en si mateix, de vegades es fa una mica pesat de recórrer quan hem d'anar a un dels escenaris més avançats i allunyats de l'entrada, però allà també hi trobarem algunes peces de puzzle que s'activen des de cadascun dels mons, a més de la fada Brentilda, la germana bona de la Gruntilda, que ens explica intimitats de la nostra enemiga que ens faran servei, si les recordem, al joc de taula amb què s'acaba l'aventura (tot i que no és el final-final, que només apareix després dels crèdits i que haurem de fer si volem vèncer del tot la bruixa). 

També serà sobretot a la cova quan la Gruntilda ens anirà dient coses, sempre de manera rimada, fent rodolins que almenys en anglès funcionen, però no sé què s'ha fet en traduccions d'aficionats, si és que existeixen. És part de l'humor que impregna el Banjo-Kazooie, típic de la desenvolupadora britànica, i que inclou també alguns elements escatològics, com la necessitat de ficar-se en un vàter o els rots amb què es comunica un dels personatges que coneixem, en un joc on aquests sempre emeten sorollets per una barreja de limitacions tècniques de l'època i el format de cartutx original i l'estil de Rare. Amb això s'aconseguia apel·lar tant al públic més jove com al més gran, que entén les coses d'una altra manera i amb unes altres connotacions.

A més, hi ha referències a altres títols de la companyia, com ara el número 1881 d'uns barrils, que ve del mític Atic Atac, la foto d'en Conker (del Conker's Pocket Tales i el Conker's Bad Fur Day), o el tauró que ens persegueix quan al món de la platja entrem a l'aigua, que trobo que és una referència al de l'Snake Rattle 'n' Roll, també de Rare, però tot i que funciona igual no veig que ningú més hagi pensat que ho és. Doncs bé, com aquestes, unes quantes referències més.

La versió en alta definició per a la Xbox 360 aporta, evidentment, aquesta clara millora gràfica pel que fa a nitidesa. Sembla ser que també arregla algunes coses que no acabaven d'anar fines i fa algun petit canvi més per millorar l'experiència de joc, a més d'eliminar les referències a Nintendo (llevat d'una Game Boy que apareix dins la casa d'en Banjo), i és que Rare va ser comprada per Microsoft el 2002 i des de llavors hi pertany. 

Hi ha, però, un canvi que val la pena destacar, més que res per la curiositat: originalment es pretenia que mitjançant l'obtenció d'una clau de gel i uns ous misteriosos -que, a diferència de la clau, visible durant la partida, apareixen quan hem acabat el joc- ens donarien alguna cosa per a la seqüela, el Banjo-Tooie, però sembla que es va descartar perquè requeria canviar de joc en menys de 10 segons i les revisions de la consola a partir de 1999 impedien que el truc funcionés. Allò va generar teories i llegendes, però per a la versió Xbox Live Arcade, a la que he jugat jo, de 2009, la característica finalment es va implementar, i permet que apareguin certs objectes al Banjo-Kazooie: Nuts & Bolts, de 2008.

Estic content d'haver jugar, per fi, a aquest clàssic de la Nintendo 64 i dels videojocs en general que tenia pendent. Reconec que em feia mandra, i que la qüestió de les càmeres als plataformes 3D de l'època de vegades és el pitjor enemic que ens trobem, així com el control sota l'aigua, però el Banjo-Kazooie desprèn una personalitat pròpia malgrat les evidents inspiracions, i és un joc molt simpàtic i agradable de jugar, amb una banda sonora encomanadissa de Grant Kirkhope (una llegenda de Rare fins que la va deixar el 2008), dissenys entranyables de l'encara treballador de la companyia Gregg Mayles, mecàniques i habilitats de tota mena, sorpreses i diversos nivells d'exigència -podem col·leccionar-ho tot o no-, que lliga amb la filosofia Nintendo per a la qual es va crear, res a veure amb algunes propostes molt difícils de la Rare dels 8 bits (Spectrum i NES), però alhora amb un estil i un humor marca de la casa.

No recomanaria especialment jugar-hi si venim d'un Mario tridimensional i busquem descansar una mica d'aquest tipus de joc, però si volem una experiència similar perquè fa temps que no hi juguem, o ens ve de gust jugar a un altre referent del gènere, llavors sí, és d'allò més recomanable. I, de pas, veiem l'origen -tot i que en Banjo va debutar al Diddy Kong Racing- d'un parell de personatges que poc o molt han anat apareixent en diversos videojocs, i que per exemple han estat convidats al Super Smash Bros. Ultimate de la Switch, en el que és la seva aparició més recent.

Tutorial per reparar la safata de la Xbox

Fa uns anys vaig publicar una entrada sobre la modificació de la Mega Drive i la vaig batejar com a tutorial realista, atès que quan mirem tutorials tot sembla molt fàcil, bonic i net, però vull pensar que hi ha altres sapastres com jo, que es troben problemes inesperats, no tenen les eines adequades i treballen força més barroerament.

Doncs bé, abans que arribi la següent entrega de la "sèrie" on també va tenir cabuda una entrada sobre la restauració d'una Game Boy, avui parlaré d'una operació força més senzilla, però que potser necessiteu fer en algun moment i que, per mandra, podríeu cometre l'error d'ajornar sine die. 

El tutorial d'avui, ja ho avanço, és molt més senzill, no té absolutament cap complicació i fa una mica de vergonya i tot anomenar-lo "tutorial", però era una cosa que havia de fer, per molta mandra que em despertés -i me'n despertava molta-. 

Resulta que després de molt de temps m'havia tornat a comprar un joc per a la Xbox original, consola que em vaig comprar el 2009 pel meu esperit retro, tot i que abans ja tenia la Xbox 360, i vaig voler-lo provar per puntuar el venedor en un sentit o un altre, però... la safata dels discs no s'obria! 

Era molt estrany, ja que és una consola que no toco gairebé mai, però l'últim cop que ho havia fet s'havia obert sense cap problema. L'única manera de treure la safata, que feia sorolls però es notava que estava encallada, era, com passa amb els lectors de discs dels ordinadors, clavar un imperdible obert pel foradet que resulta que aquest ordinador consolitzat de Microsoft també té.

Evidentment, allò era una solució temporal, així que vaig mirar com es podia solucionar, i un cop verificat, amb el vídeo que em va servir de guia, que era una cosa factible, el primer obstacle era comprar les eines adequades, perquè els tornavisos Gamebit no van bé amb la Xbox, sinó que en requereix, a més del típic d'estrella, tres més, que són tres mides del tipus anomenat Torx, concretament els T10, T15 i T20. 

No són mides que hom tingui per casa si no és entusiasta del bricolatge i aquestes coses, així que vaig esperar que un dia es donés l'ocasió d'anar a un Leroy Merlin -amb la meva "pressa" habitual quan es tracta de fer mods i reparar coses- i hi vaig comprar un kit que tenia localitzat per la web i que incloïa aquests caps de tornavís, a més no gaire car. 

Sincerament, no recordo quina mida es feia servir en cada part del procés, però sí que s'han de fer servir totes tres, així que cal anar provant. Comencem girant la consola i localitzant els cargols grossos, en el cas del meu model, el conegut com a "Crystal", és ben fàcil perquè és translúcid i en no ser negre no es pot confondre res, ni tan sols les gomes que tapen els cargols de les cantonades, que s'han d'estirar amb compte i retirar, tot i que després es poden tornar a posar a lloc sense que perdi capacitat d'adhesió d'una manera visible.

Tocarà, també, carregar-se unes enganxines que tapen dos cargols més, una acció que representa que anul·la la garantia de la màquina, però bé, la vaig comprar fa 11 anys en un Cash Converters (per 24 euros, per cert), on li van posar enganxines pròpies, ves a saber per què -que jo sàpiga, no té cap xip ni cap altra modificació feta-. En tot cas, no crec que ningú tingui la garantia d'aquesta màquina vigent, així que és un detall sense importància, simplement que a sota d'aquestes enganxines hi ha dos cargols més. 

Quan acabem de treure els cargols, tornem a girar la consola, perquè quedi en la seva posició natural, i li traiem la part de dalt, cosa que ens permet veure, a l'esquerra, un lector de discs que és com els que fan servir els ordinadors, i tocarà separar-lo de la resta. 

No cal desmuntar del tot la consola, per a aquesta operació, sinó alliberar la part que ens interessa en aquest cas, així que haurem de treure cargols i estirar coses fins a cert punt i prou.

Hem d'identificar a simple vista on hi ha cargols que impedeixen que separem el lector de la resta de peces, i aquí haurem d'anar amb compte perquè són espais petits i si els cargols cauen per dins de l'estructura de la consola començarem a perdre temps per sapastres.

A la foto assenyalo un punt que inicialment no havia vist, perquè pot ser que sigui fàcil de passar per alt. 

La idea és separar el disc dur, que és l'element de l'esquerra, del lector de discs. Primer afluixarem el disc dur i alliberarem el feix de cables d'on estan recollits, per augmentar la maniobrabilitat del disc dur, i el deixarem repenjat a la carcassa inferior de la consola, com es veu a la foto.

Quan hàgim separat el lector de la carcassa, li traurem la peça negra de plàstic que té sota i que serveix per mantenir el lector quiet i estable, alhora que el separa dels components de la placa. És molt fàcil, i no té cap cargol. És estirar.

A continuació toca separar la llengüa grisa aquesta, el cable tipus IDE, del lector de discs, i també el cable groc que s'hi enganxa. Aquí cal estirar amb delicadesa, però estirar. Sense una por excessiva.

Per cert, suposo que és una obvietat, però val més que ens fixem en com estaven col·locades les peces al principi i que agrupem els cargols que traiem per tipus, perquè quan tot això acabi tocarà reconstruir la consola. 

Quan tinguem totalment lliure el lector de discs tocarà obrir-lo, i això es fa traient-li quatre cargols d'estrella i separant la carcassa de color gris clar que l'envolta. Molt senzill. 

I, ara sí, serà el moment de treballar en el problema que té la nostra safata, un problema de moment teòric, que veurem si amb les simplíssimes accions que durem a terme s'arregla o no. Creuem els dits perquè la ximpleria que representa que impedeix el seu correcte funcionament sigui el problema que té la nostra consola i no un de desconegut que no s'explica als tutorials, cosa que també m'ha passat alguna vegada. 

Un cop localitzada la safata en si, cosa molt fàcil perquè només que algun cop a la vida hàgim tingut qualsevol cosa que llegeixi CD, DVD o Blu-ray ja sabrem quin aspecte té, toca estirar-la una mica i trobar la goma, i retirar-la amb compte. Si tot va bé, encara estarà ben tensada, i si no... suposo que tocarà comprar-ne una de la mateixa mida. Però, per sort, la meva encara estava bé.

Ara ve la gràcia de tota aquesta història: representa que el problema és la brutícia acumulada. I ara hem d'agafar la goma i rentar-la amb aigua i sabó, i eixugar-la. La meva estava molt neta, ja he dit que no faig servir la consola pràcticament mai -cosa que espero que canviï algun dia-, però la vaig rentar igualment. 

Per si de cas, l'autor del vídeo que he esmentat que em va servir de guia afegeix, amb compte, una mica d'oli tipus 3 en 1, que això sí que sol estar present a totes les llars, a les guies que veiem als laterals, dentada la de la part dreta. I, en acabat, hi passem un paper perquè no regalimi gens i empenyem i estirem la safata diverses vegades, perquè l'oli arribi a tot arreu. 

Aquesta operació, ho reconec, em va semblar exagerada i innecessària, però com que la goma la tenia tan neta i tot plegat va funcionar, no m'estranyaria que el que realment hagués solucionat el problema hagués estat això, així que no costa res aprofitar que ho tenim tot obert i assegurar el tret. 

Un cop fet tot això, i per assegurar-nos que ha anat bé abans de tornar a tancar-ho tot, endollem la consola a la corrent sense fer res més, l'engeguem i comprovem que, pitjant el botó de la safata, ara sí que s'obre amb normalitat. I, si la cosa ha anat bé, ara sí, tornem a col·locar-ho tot on era i a gaudir de la Xbox i el seu respectable catàleg. 

Com podeu veure, més que un tutorial hipervaluós per fer alguna cosa extraordinària ha estat un tutorial sobre com obrir una Xbox per accedir al lector de discs, però el resum de tot plegat és que si la safata no s'obre bé, segurament només és qüestió de netejar-la. I, si no, de canviar-li la goma. Res més.

Per acabar, un regalet perquè veieu com és, per dins, una Xbox original. Aquestes coses, malgrat la meva inutilitat electrònica, em resulten fascinants, i quan obro una consola per fer-hi el que sigui m'agrada mirar-ne les entranyes. 

Espero que el "tutorial" us hagi resultat interessant, i si per desgràcia necessiteu arreglar la safata de la Xbox, que us serveixi d'alguna cosa. La propera vegada que escrigui en aquesta secció, però, espero fer-ho amb alguna cosa amb més substància.