Noms: Tomonobu Itagaki

No sé si us hi havíeu fixat, suposo que no perquè, al capdavall, intercalo seccions, però fins ara la secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que treballen a la indústria dels videojocs ha anat alternant homes i dones.

L'últim va ser un home i tocaria una dona, segons aquest patró, però l'actualitat mana i aquesta setmana s'ha conegut la prematura defunció, als 58 anys, d'un dissenyador i director de videojocs l'obra del qual és prou popular i coneguda.

Tomonobu Itagaki va néixer l'1 d'abril de 1967 a Tòquio, la capital del Japó, i es va graduar en dret a la Universitat de Waseda. Però, com sol passar amb els japonesos, la carrera que va estudiar no va tenir res a veure amb la seva professió posterior.

El mateix any que va aconseguir aquell títol, el 1992, va entrar a la mítica Tecmo com a programador gràfic i va treballar al Tecmo Super Bowl de la NES. No se'n troba -o jo no ho he aconseguit- més feina acreditada fins al primer joc el desenvolupament del qual va liderar, i el que el va catapultar a la fama: Dead or Alive, llegendari joc de lluita de 1996 que va sortir per a recreatives, un any després a la Saturn i ja el 1998 a la PlayStation. 

Fan del Virtua Fighter, el mestre Itagaki va voler crear un joc de lluita també poligonal quan l'empresa li va encarregar precisament això, però hi volia imprimir velocitat i un component polèmic que ha acompanyat la saga des de llavors, els personatges femenins atractius i amb físiques corporals que criden l'atenció i que, en alguna entrega, fins i tot han estat objecte dels paràmetres que podem decidir a les opcions dels jocs. Segons ell mateix, els videojocs eren entreteniment i havien de tenir un element provocatiu, també.

Aquest primer gran èxit -perquè, al marge de tot plegat, com a joc de lluita va sortir prou bé i és divertit de jugar, amb els seus escenaris destructibles i canvis de zona dins dels mateixos- el va fer liderant també un equip intern de Tecmo que es batejaria com a Team Ninja l'any 2001, i que encara tindria una altra bomba per llançar més endavant. 

Abans tenim el llançament del Dead or Alive 2 per a recreatives el 1999 (l'any 2000 també a la Dreamcast i la PlayStation 2), que va engrandir enormement la fama i la popularitat de la sèrie, amb un salt gràfic important, i també la del propi Itagaki.

A la Xbox, la primera consola de Microsoft, el Team Ninja hi va presentar el 2001 el Dead or Alive 3, que no va sortir per a recreatives ni en cap altre sistema domèstic, i la llegenda va continuar creixent, però si es diu Team Ninja és per alguna cosa, i aquí entra l'altra bomba que deia, perquè el 2004 es va llançar el Ninja Gaiden, que agafava la saga clàssica de Tecmo sobretot per a la NES i convertia aquells jocs d'acció i plataformes en un hack & slash tridimensional tremendament popular (i difícil) que encara va ser-ho més amb la revisió Ninja Gaiden Black de 2005. 

Amb aquell títol, considerat per molts el millor joc de la primera Xbox, el mestre Itagaki va passar a portar les dues sagues alhora, i les va continuar creuant en fer aparèixer personatges dels Ninja Gaiden als Dead or Alive, on de fet ja havia sortit, des de la primera entrega, el ninja Ryû Hayabusa dels Ninja Gaiden originals, en el que en retrospectiva era una pista de la resurreccció que viuria la seva saga a mans del Team Ninja en el futur.

Hem de tirar un pèl enrere, però, perquè el 2003 va sortir un spin-off dels Dead or Alive, un subproducte que treia tot el que els feia bons i estimats jocs de lluita i deixava només la part per a onanistes, el Dead or Alive Xtreme Beach Volleyball, un títol superficial en què observem com les noies duen a terme activitats en un resort de vacances i de tant en tant juguen a voleibol, un esport que, segons el que llegeixo, ni tan sols està representat d'una manera divertida. 

El 2006 seria director i productor executiu de la seva seqüela per a la Xbox 360, el Dead or Alive Xtreme 2, que almenys tenia més minijocs i contingut, però amb la mateixa filosofia i el mateix públic objectiu. Cap dels dos serien les obres més recordades del seu director, però sí que responien a les seves creences sobre la indústria.

Ja que he esmentat la successora de la Xbox, allà va néixer el 2005 el Dead or Alive 4, una meravella jugable i audiovisual que em va deixar amb la boca oberta quan el vaig veure en una botiga, com he explicat diverses vegades, i que em va fer decidir comprar-me una Xbox 360 quan arribés el moment, i així ho vaig fer. 

Va ser l'últim joc de la saga que va dirigir ell, tant la cinquena com la sisena entregues, així com el Dead or Alive Dimensions de la Nintendo 3DS, són responsabilitat d'altres persones. Però sobre l'altra saga encara no ho havia dit tot.

El 2008 va sortir el també aclamat Ninja Gaiden II, la continuació del joc de la primera Xbox, ara per a la 360, que també va ser un dels títols que vaig adquirir i provar una mica abans de dispersar-me de mala manera. Com explicava en aquesta entrevista, li agradava aprofitar les possibilitats de les consoles i si bé es va dedicar en exclusiva a les dues primeres Xbox per una qüestió de potència, la Nintendo DS també li agradava molt per la doble pantalla i l'ús del llapis tàctil stylus, raó per la qual hi va fer el Ninja Gaiden: Dragon Sword tot i tenir disponible la PSP, més potent. I perquè li havia dit a la seva filla que li faria un joc de la saga per a aquella consola.

Aquell any també va ser important per una altra cosa: va acabar malament amb Tecmo, perquè després que no li paguessin unes bonificacions que li havien promès, va denunciar l'empresa, va ser víctima d'assetjament per part dels de dalt i va acabar plegant del Team Ninja -d'aquí que les continuacions de les sagues que va crear o contribuir a popularitzar caiguessin en unes altres mans-.

Ja havia tingut problemes dos anys abans en ser acusat per una col·lega d'assetjament sexual, acusació de la qual va ser absolt a judici, un exemple més de la polèmica que solia envoltar aquest creador que anava a contracorrent, com hem vist també amb les seves fermes opinions sobre quines eren per a ell les millors consoles i el rebuig a fer jocs per a les respectives competències.

Perfeccionista amb els videojocs que feia, el mestre Itagaki tenia una personalitat directa amb la que també s'havia buscat merders com els atacs a la saga Tekken perquè s'havien mofat dels Dead or Alive en un anunci, i va mantenir aquesta enemistat durant anys, tot i que fa poc es va saber que s'havia disculpat amb els seus responsables en privat i que tot plegat era un tema de màrqueting. 

Es diu que apreciava les crítiques -no les dirigides a Dead or Alive, pel que sembla- i que el feien esforçar-se per ser millor, que se sobreposava a les dificultats i per això, també, feia jocs tan difícils com els Ninja Gaiden. 

Després de marxar del Team Ninja va fundar, amb alguns dels seus exmembres, Valhalla Game Studios, que només va arribar a fer un joc, el Devil's Third, un hack & slash per a la Wii U -una altra consola que l'havia atret per la innovació que representava- que va tenir molt mala acollida, tot sigui dit. El desembre de 2021 la companyia va tancar, gairebé un any després que Itagaki fundés Itagaki Games, que no va arribar a desenvolupar cap títol. 

Finalment, el passat 16 d'octubre, pocs dies abans de publicar-se aquesta entrada, es va saber, per un comunicat dictat per ell mateix, que era conscient que li quedava molt poc temps de vida, que el mestre Tomonobu Itagaki ens ha deixat a causa d'una malaltia. Ens queda, però, el seu llegat, una quantitat de videojocs no excessivament gran, però sí molt popular i perfectament rejugable encara ara.

 

Fonts: Wikipedia, Moby Games, Game Developer

 

Cinema i videojocs: El viatge de l'emperador

El documental no és un gènere al que dediqui gaire temps, pràcticament gens, però sí que m'interessa. De fet, n'he vist alguns al cinema. Un d'ells va tenir molt de ressò l'any 2005 i es va endur un Oscar al Millor Documental a la cerimònia de l'any següent, i resulta que l'havia vist.

El recordo amb afecte, sé que em va agradar molt, però reconec que no n'he fet cap revisionat. Tanmateix, en tinc ben present l'existència, i m'ha fet gràcia assabentar-me que fins i tot se'n va fer un videojoc.  

El viatge de l'emperador és el títol d'aquella pel·lícula sobre el camí que fan els pingüins cada any a l'Antàrtida, a l'època de cria. I tot i que la història dels videojocs és plena de productes basats en la tirada que té el cinema, cal reconèixer que sorprèn una mica que es fes un joc justament d'aquesta.

Amb el títol de March of the Penguins (com es va vendre aquí) o de La Marche de l'Empereur, nom original del documental francès, el joc va sortir per a la Game Boy Advance i la Nintendo DS entre novembre de 2006 i abril de 2007 segons la consola i el mercat (en aquest cas tres: el nord-americà, l'europeu i l'australià), però sigui com sigui temps després de l'estrena de la pel·lícula i de l'obtenció dels guardons, cosa que fa una mica estranya la decisió de publicar-lo.

 

 

Espero que no us endugueu una decepció en saber que el joc, desenvolupat per Skyworks Technologies, no ens proposa destrossar pingüins amb un bat punxegut a les mans d'un ieti, sinó que es tracta d'una aventura de l'estil dels mítics Lemmings. 

La nostra tasca és guiar els pingüins en el seu viatge tot ajudant-los a superar obstacles, que són els trencaclosques amb els que jugarem, i de pas aprendrem coses, perquè el joc està etiquetat com a "edutainment", és a dir una barreja d'educació i entreteniment.

Sent un joc tan desconegut, no ens ha d'estranyar que se'n trobin poques opinions, però malauradament sembla que les crítiques no van ser gaire bones. Se l'acusa de tenir uns gràfics i un so massa senzills, i de tenir desequilibris en la dificultat, amb alguns segments massa fàcils però trencaclosques massa difícils per al públic més jove, a més d'una durada massa curta.

Ara bé, com a curiositat, sobretot si es té l'oportunitat de provar-lo de la manera que cadascú consideri oportuna -en el seu dia es va arribar a liquidar per menys de 5 euros-, estem davant d'una inesperada adaptació de cinema a videojoc i espero que per a algú dels que em llegiu la seva simple existència suposi una novetat.

Tutorial realista per arreglar la Nintendo DS

Ja sabeu d'altres vegades que he publicat tutorials realistes que soc un sapastre, un maldestre que intenta coses que estan per sobre de les seves capacitats, perquè als tutorials en vídeo que es troben a internet tot sembla molt fàcil, però no ho és tant.

En aquestes entrades es mostra la cara menys amable d'algú que en altres moments pot semblar optimista i alegre, perquè quan parlo de jocs sempre sembla que m'agraden tots -i potser sí, que és així, perquè els agafo amb benevolència-. La veritat és que soc un rondinaire de fama nacional, i aquestes empreses en què m'emmerdo treuen el pitjor de mi. Perquè tot em costa més del que m'hauria de costar, i de vegades la cago ben cagada i tot.

Però la necessitat mana, i encara que em faci vergonya reconèixer-ho, feia 5 anys que tenia la Nintendo DS Lite pendent de canviar-li la pantalla superior, perquè un dia, sense cap explicació que sigui capaç de donar-li, perquè no em va caure ni res, a la tornada d'un viatge em va començar a mostrar una línia de píxels negres, com es pot apreciar a la imatge, i sí, vaig jugar unes desenes d'hores més al Dragon Quest IX perquè ja el tenia començat i sabia que la solució al problema trigaria, i al capdavall no era que no es veiés res, però no era qüestió de deixar la consola per sempre així.

Va anar passant el temps, em vaig animar a comprar a Aliexpress els materials que necessitava no fa gaire, al capdavall tinc moltes altres consoles a les quals dedicar el meu escàs temps lliure, i "només" vaig necessitar el moment que arribés una tarda lliure, sol a casa, i aplegar prou forces per no dedicar-la a jugar, que ja us dic que m'agrada més que trastejar, i finalment posar fil a l'agulla.

També he de dir que em feia una mandra al·lucinant, perquè m'havia mirat tutorials de YouTube i sabia que per canviar la pantalla havia de desmuntar la consola fins a l'últim cargol, i em feia por no saber tornar-la a muntar, però com que tenia ganes de reparar la meva DS Lite de tota la vida (bé, des que me la van regalar als 25 anys), encara que sabia que podia jugar als seus jocs a la 3DS, vaig fer el cor fort i vaig tirar endavant, tot fent fotos de diversos moments per tenir les referències per tornar-ho a posar tot a lloc.

Ja us dic que aquest no és un tutorial que us hagi de servir de gaire, perquè són tants passos, és tan laboriós, que us recomano que aneu directament a algun vídeo, com vaig fer jo. Fins i tot dos, vaig fer servir, perquè en un feien un trasplantament d'una DS a una altra i en l'altre, com en el meu cas, era una pantalla nova el que passava a la DS vella, però no estava tan ben explicat, així que vaig beure de dues fonts. Vídeos de 10-15 minuts, però vaig trigar més de 3 hores en fer-ho, jo. Amb interrupcions pròpies de la vida diària amb nens, és clar, perquè aquella "tarda sol" es va esfumar de seguida a causa de diverses complicacions.

És més aviat una entrada per compartir les meves pors i frustracions, així que m'agradaria que us la prenguéssiu així. En fi, desmuntar una consola, i encara més amb càrrega emocional d'aquest nivell, fa una certa por. Hi havia el perill de carregar-me alguna cosa, com per exemple aquest feix que hi ha a la cantonada dreta de la part inferior de la màquina, que s'ha de cargolar perquè passi per uns forats i, quan la tornes a muntar, fer el procés a la inversa. Alguna cosa podia sortir malament amb molta facilitat.

Però bé, vaig anar seguint els passos molt a poc a poc sense pretendre aprendre'm el procés de memòria. Val més no posar-se gallet.

I llavors va arribar la sorpresa: jo que me les prometia felices, perquè "només" era desmuntar, canviar una cosa i tornar a muntar, vaig trobar-me amb el meu enemic jurat. Calia dessoldar els altaveus de la pantalla antiga i soldar-los a la nova, que és la de l'esquerra de la imatge. En cas de trasplantament des d'una altra consola, aquest pas no és necessari.

Com sempre, van caldre tres setmanes senceres perquè el soldador es posés prou calent per desfer les merdes de gotetes d'estany que porta això, al contrari que als vídeos on la gent acosta el soldador i gairebé sense tocar l'estany aquest es desfà. Va sortir una cosa lletja i barroera, com sempre, i vaig haver de repetir el procés diverses vegades perquè un dels cables no se soldava bé i se separava quan manipulava les coses per tornar a muntar la màquina. Sembla mentida que fos aquest el punt més problemàtic de la primera part de la reparació...

Però encara me n'esperava un altre, que hi estava relacionat. La cosa més idiota del món: no era capaç d'encaixar la caràtula de la part superior de la màquina, que s'ha de posar una mica desplaçada i després fer lliscar amb els dits fins al lloc correcte, com els autors dels esmentats vídeos feien amb una facilitat extrema, i m'hi vaig estar ben bé mitja hora. Amb els esforços va ser quan se'm van separar els cables dels altaveus almenys un parell de cops, i sant tornem-hi. Al final ho vaig aconseguir, però forçant una mica les coses amb els cargols.

A partir d'aquí la cosa ja va anar força més rodada, i a dos quarts d'una de la matinada vaig tenir la consola tancada i llesta per provar si la cosa havia anat bé o no. Podia ser que no hagués servit de res, que m'hagués carregat algun cable important, que els altaveus al final no funcionessin... massa possibilitats nefastes.

Per sort, potser per justícia divina, per compensar el meu patiment, Nostru Senyor va voler que la cosa sortís bé i puc celebrar que ja torno a tenir una Nintendo DS completament funcional, i el so funciona perfectament. Amb un cargol que va sobrar, que em vaig descuidar de posar en alguna banda, però això ja és un clàssic.

Ara el que he de fer és tocar-la, que per això la tinc. Espero poder analitzar per a aquest blog algun joc de la consola en el que queda d'any.

 

 

Jocs que no van veure la llum: el Jajamaru de la Nintendo DS

Ja fa un temps que estic força interessat en la saga del simpàtic ninja vermell Jajamaru, i també en tinc un recopilatori de clàssics en el qual estic ficat -amb algun descans- mentre escric aquestes línies, però també hi ha entregues de la sèrie que no s'han recuperat, i fa poc he descobert que, a més, també té algun títol cancel·lat.

La saga, tot i que no és de les més conegudes i fins i tot la podríem categoritzar com a una mica obscura, en realitat no ha acabat de marxar i no es limita a les entregues de Famicom i els 16 bits, també va tenir aventures a PlayStation i Saturn, però el 2006 es parlava d'un nou títol de Jaleco per a la Nintendo DS.

Era el Ninja Jajamaru-kun: Pen wa yori mo kyôshi de gozaru, que segons el Google Traductor hauria de ser una cosa així com "Ninja Jajamaru-kun: soc millor professor que un llapis", però no ens pensem pas que hauria estat un títol educatiu.

Pel que se sap gràcies als articles que en van parlar en el seu moment a les revistes japoneses, hauria estat un plataformes de l'estil dels clàssics, tornant a les 2D tot i que amb la tècnica del cel shading, i la veritat és que trobo que a la Nintendo DS li hauria encaixat força bé.

De fet, aquí és on he trobat les imatges i una mica d'explicació, i es diu que hauria estat un remake, suposo que del Ninja Jajamaru's Big Adventure o el Ninja Jajamaru: Operation Milky Way, fins i tot del Super Ninja-kid de la Super Famicom, qui sap.

En una lectura ràpida, en diagonal, del japonès, sembla que hauria tingut poders nous i que s'hauria fet servir el llapis stylus de la consola -i potser el títol anava per aquí, més que no pas per la traducció proporcionada-, però malauradament alguna cosa no va anar bé i es va decidir cancel·lar-lo.

EDITO: Unes setmanes després de publicar aquesta entrada, i per culpa d'una deficient investigació prèvia, he descobert que el joc va ser recupera per a la Nintendo 3DS, amb un altre títol, Ninja Jajamaru-kun: Sakura-hime to Karyu no himitsu, de 2013, de manera que ja no es pot dir que aquest joc no veiés la llum.

Còmics i videojocs: Doraemon (segona part)

Ja torno a ser aquí per donar la tabarra sobre els videojocs d'un dels personatges més emblemàtics del còmic japonès, una entrada en dues parts que va tenir la primera fa una setmana, amb els títols apareguts entre 1983 i 2000, però ara toca parlar dels llançaments que han tingut lloc des de 2001 fins als nostres dies.

Efectivament, parlem d'en Doraemon i els seus amics, que van protagonitzar un fotimer de videojocs durant les dècades dels 80 i els 90, però dels 2000 cap aquí la cosa no ha afluixat pas. Fins i tot diria que al contrari.

Tal com vaig fer a la primera part, no posaré vídeos de tot, perquè saturaria fins i tot els ordinadors més potents, i després també cal tenir en compte que amb els anys alguns vídeos de YouTube són eliminats per la raó que sigui i, repassant entrades velles en aquest blog que té 13 anys, veig entrades plenes de vídeos eliminats i fa lleig. I mandra reemplaçar-los.

A la majoria d'exemples hi posaré imatges, com en el cas del Doraemon no Study Boy: Gakushû kanji game, per a la Game Boy Color i de gener de 2001, que és un títol educatiu centrat en els ideogrames japonesos i dividit per cursos escolars de primària.

Al març, i per a la mateixa consola, teníem el Doraemon: Kimi to pet no monogatari ("La teva història amb una mascota", per traduir-ho sense context), que no tinc clar si és un RPG, però almenys pel que fa a disseny ho sembla, amb la vista zenital, cap escena de plataformes i molta xerrera per a la qual caldrà saber japonès.

Sí que volia posar vídeo del debut d'en Doraemon a la Game Boy Advance, que es produïa aquell mateix any, però a l'abril, amb el Doraemon: Midori no wakusei dokidoki daikyûshutsu! ("L'emocionant gran rescat al planeta verd!"), també d'exploració amb vista zenital, però al vídeo es pot veure que també amb algun segment de shoot'em up i, no cal dir-ho, un salt gràfic espaterrant.

Al maig arribaria el Pocket no naka Doraemon ("En Doraemon de dins de la butxaca"), l'únic joc de la saga per a la més o menys desconeguda portàtil WonderSwan Color, exclusiva del Japó, que presenta una proposta de jugabilitat estranyota i en què, altre cop, toca llegir en japonès.

A la PlayStation encara havia de sortir un altre joc d'en Doraemon. Era el Kids Station: Doraemon - Himitsu no yojigen pocket ("La butxaca secreta de la quarta dimensió"), de novembre de 2001, una aventura amb converses constants i força minijocs que seria l'últim joc, de fet, per a una consola de Sony en moltíssims anys, perquè la franquícia no va visitar la PS2, ni la 3, ni la PSP, ni la Vita.

La Sega Pico, consola educativa en què la saga es trobava tan còmoda, va veure sortir per al seu catàleg el Doraemon: Kazoete kantan kazu tokei ("Aprenem les hores comptant fàcilment"), aquell mateix any però sense que n'hagi pogut trobar la data exacta.

El mateix passa amb aquest Boku no Doraemon ("El meu Doraemon"), l'únic joc del personatge per a la Dreamcast. En aquest cas es tracta d'una aventura d'exploració amb molt de text i algun minijoc, pel que he pogut veure. 

Com a curiositat, es veu que tenia un bug gravíssim i després es va rellançar amb el problema solucionat, però era massa tard en la vida de la consola i, en general, el joc es va vendre molt poc i, per tant, és una raresa.

Si l'any 2001 es van llançar un munt de videojocs d'en Doraemon, el 2002 la cosa va ser molt més fluixa, perquè només en trobem tres: el primer és aquest Doraemon: Dokodemo Walker ("Caminant a tot arreu", podríem dir), que és un party game o un joc de taula en versió videojoc, per a la Game Boy Advance, consola que no tornaria a veure'n cap títol.

La flamant nova portàtil de Nintendo conviuria un temps amb la seva predecessora, la Game Boy Color, que encara no havia dit tot el que havia de dir pel que fa a en Doraemon, i és que el 2002 es va llançar per a aquest sistema el Doraemon no Quiz Boy 2, un altre joc de preguntes i respostes.

També en la línia educativa es va veure, per a la Sega Pico, el Doraemon: eigo de asobô ABC ("Juguem en anglès ABC"). I amb aquest podem passar pàgina pel que fa a l'any 2002. L'any següent, però, sortiria el mateix número de videojocs d'en Doraemon: exactament tres.

Per a la Game Boy Color, i ara sí l'últim títol del personatge per al seu catàleg, un altre joc d'aprenentatge de kanji o ideogrames, aquest cop de més nivell, anomenat Doraemon no Study Boy: Kanji yomikaki master ("Mestre de la lectura i escriptura d'ideogrames").

Com a curiositat, aquest joc és l'últim que es va llançar per a la consola, el 18 de juliol de 2003, només per al Japó però, de fet, en termes mundials també és l'únic títol que va rebre, perquè a Occident havia deixat rebre jocs abans.

Al vídeo veiem el que és el debut i el comiat d'en Doraemon a la GameCube, perquè el mateix dia que sortia l'últim joc de la Game Boy Color també es llançava, i altre cop només al Japó, el Doraemon: Minna de asobô! Minidorando ("Juguem tots junts! Minidorando"), una aventura tridimensional amb uns gràfics molt atractius.

Finalment, 2003 també seria l'any en què en Doraemon s'acomiadaria de la Pico de Sega, almenys en la seva forma fins llavors coneguda. Ho feia amb el Doraemon: Chiiku asobi Doraland ("Educació intel·lectual jugant: Doraland").

El 2004 no va sortir cap videojoc de la saga, i el 2005 la cosa no va ser gaire millor: només dos títols per a la successora de la Pico, l'Advanced Pico Beena, dels quals no he estat capaç de trobar ni vídeos ni captures dels jocs en si. Són el Doraemon: Tanoshiku o-keiko hiragana katakana ("Pràctica divertida del hiragana i el katakana") i el Doraemon: Tanoshii enseikatsu yôchien hoikuen ("Activitats divertides a la llart d'infants i preescolar"), del qual mostro la imatge de la portada:

El mateix sistema tindria un nou títol l'any 2006, anomenat Doraemon: Chinô daikaihatsu waku waku Game Land ("Gran desenvolupament de la intel·ligència: L'excitant país dels jocs"), un altre videojoc educatiu, però el més interessant que va passar aquell any per a la saga va ser el seu debut a la Nintendo DS.

Doraemon: Nobita no kyôryû 2006 DS és el nom d'aquest títol d'exploració i combats amb cartes que aprofitava l'estrena, aquell mateix any, de la pel·lícula que sí que ens arribaria amb el títol de Doraemon i el petit dinosaure.

Del mateix estil era el segon joc d'en Doraemon per a la portàtil de doble pantalla de Nintendo, que va sortir el març de 2007 amb el nom de Doraemon: Nobita no shin makai daibôken DS ("La nova i gran aventura al món demoníac d'en Nobita"), basada en el film que es va estrenar aquell any.

I el 6 de desembre d'aquell mateix any apareixia el primer i únic joc d'en Doraemon per a la Wii, el Doraemon Wii: Himitsu dôguô ketteisen ("Doraemon Wii: el torneig del rei de l'invent secret"), que com es pot veure a les imatges és un party game, un joc de taula en forma de videojoc format per minijocs, com un Mario Party.

Uns dies després, el 20 de desembre de 2007, sortia un altre joc per a la Nintendo DS, en aquest cas un de beisbol anomenat Dorabase: Dramatic Stadium i basat en el manga spin-off de beisbol Dorabase.

El 2008 només sortirien dos jocs, i tots dos per a la Nintendo DS. El primer, novament basat en el film de l'any, era el Doraemon: Nobita to midori no kyojin den DS ("Nobita i la llegenda del gegant verd"), que per fi deixava les cartes de banda i era un títol de plataformes amb bon ús de la pantalla inferior de la consola.

Al novembre es va publicar el primer joc educatiu per a la portàtil, el Doragana, pensat per a l'aprenentatge del sil·labari japonès. I ja saltem al 2009, en què va sortir el Dorabase 2: Nettô Ultra Stadium ("Lluita aferrissada a l'Ultra Estadi"), de beisbol i per tant no en poso cap imatge perquè amb la del primer ens en podem fer una idea. I això és tot pel que fa a 2009.

L'any 2010 només apareixeria un videojoc d'en Doraemon, que va ser l'últim per a la Beena, i que proposava al públic més jove aprendre banderes i límits de països del món amb el títol de Doraemon: Waku waku sekai isshu game - asonde oboeru chizu - kokki ("L'excitant joc de la diversitat del món: aprenem mapes i banderes tot jugant").

El 2011 la saga va descansar dels videojocs, probablement per la influència del Gran Terratrèmol i Tsunami de Tôhoku, però el 2012 va tornar amb timidesa amb dos títols per a una consola que, de fet, havia sortit l'any anterior.

Doraemon: Nobita to kiseki no shima - Animal Adventure ("Nobita i l'illa dels miracles - Aventura animal"), de març de 2012, era el primer joc d'en Doraemon per a la Nintendo 3DS, consola on tindria unes quantes aventures, i es basava en la pel·lícula que es va estrenar als cinemes aquell any. 

En aquest cas, com podem veure al vídeo del tràiler, es tracta d'explorar segurament amb un bon ús de les 3D estereoscòpiques de la consola i anar fent fotos als animals ja extingits que anem trobant. A més, hi ha minijocs.

Per a un públic més jove sortia, al juliol, el Dorakazu: Nobita to sûji daibôken ("Nobita i la gran aventura dels números"), el primer de diversos títols educatius per a l'última portàtil pura de Nintendo, seguint la tradició de les seves predecessores.

L'any 2013 s'estrenava Doraemon i Nobita Holmes al misteriós museu del futur, tot i que el joc que se'n va fer no va sortir del Japó, com cap altre en aquell moment. El Doraemon: Nobita to himitsu dôgu hakubutsukan ("Nobita i el museu dels invents secrets", de fet) era un altre joc d'exploració tridimensional però amb quick time events, minijocs i resolució de trencaclosques.

Aquell sortia al març, però al novembre de 2013 n'arribava un altre, aquest cop educatiu, anomenat Dora-chie: Mini-dora ongakutai to 7-tsu no chie ("La banda dels Mini-dora i les 7 savieses"). 

Al març de 2014 es llançava el videojoc de la pel·lícula Doraemon al regne dels gossos, que vam rebre doblada al català però no pas el joc de la Nintendo 3DS, exclusivament japonès i amb el nom de Doraemon: Shin Nobita no daimakyô - Peko to 5-nin no tankentai ("Nou lloc tenebrós d'en Nobita: l'equip d'exploració dels 5 i en Peko"). Es tracta d'un altre joc d'exploració tridimensional amb minijocs inclosos.

Al novembre, concretament el dia 20, arribaven no un, sinó dos jocs d'en Doraemon a la Nintendo 3DS: el primer era el Doraeigo: Nobita to yôsei no fushigi collection ("Doranglès: Nobita i la misteriosa col·lecció de fades"), un títol d'aprenentatge de l'idioma anglès. 

I l'altre el poso en versió Wii U, perquè va sortir simultàniament per a les dues consoles i, malauradament, és l'únic títol d'en Doraemon per a la dissortada consola de Nintendo. 

Es diu Fujiko F. Fujio Characters daishûgô! SF Dotabata Party!! ("La gran trobada dels personatges de Fujiko F. Fujio! Sorollosa festa de ciència-ficció!!") i és, com es pot veure a les imatges, un party game amb minijocs que aplega personatges d'un dels membres del duet d'autors Fujiko Fujio, com ara uns que coneixem perquè també en vam veure l'anime en català, els de Kiteretsu.

Passem a 2015, any de l'estrena japonesa del film aquí publicat com a Doraemon The Hero: Pioners de l'espai, que al Japó va tenir adaptació a videojoc de la 3DS amb el nom de Doraemon: Nobita no uchû eiyûki ("Nobita, l'heroi de l'espai"), i presentava una altra proposta d'exploració en 3D. 

Havia sortit al març, més habitual per als llançaments dels videojocs d'en Doraemon, però al febrer n'hi havia hagut un altre, Doramoji: Nobita no kanji daisakusen ("Doralletres: la gran missió dels kanji d'en Nobita"), i al novembre arribava el Kaite oboeru Doragana ("Aprenem escrivint: Doragana"), tots dos de caire educatiu i per al mateix sistema.

L'any següent s'estrenava als cinemes japonesos el remake d'una pel·lícula de 1989, Doraemon: Nobita no Nippon tanjô ("Nobita i el naixement del Japó"), amb el títol de Doraemon: Shin Nobita no Nippon tanjô, el mateix títol que tindria el seu joc per a la 3DS, en la línia dels que hem vist fins ara.

Al novembre, l'altre mes habitual per als llançaments dels videojocs de la saga, arribava el Hyakumasu Dora-san: Nobita no time battle ("Dora-san de cent en cent: La batalla del temps d'en Nobita"), com podem endevinar de caràcter educatiu i específicament centrat en les matemàtiques.

El 2017 tindria un únic videojoc d'en Doraemon, que repetia l'esquema de bona part dels darrers: es basava en la pel·lícula d'aquell any i tenia un joc per a la Nintendo 3DS amb exploració i minijocs, en aquest cas amb el nom de Doraemon: Nobita no nankyoku kachi kochi daibôken ("La gran aventura congelada d'en Nobita al Pol Sud"). 

La fórmula es repetia, així com el mes de llançament -el març, com de costum- l'any 2018, amb el títol per a 3DS basat en la pel·lícula Doraemon: Nobita no takarajima ("L'illa del tresor d'en Nobita"), suposo que perquè devia tenir èxit, perquè al final el que trobem a la portàtil de Nintendo són tots jocs d'aquest estil basats en films i, per l'altra banda, els educatius.

Aquesta manera de procedir la va heretar la Switch, consola on el gat robot debutaria el febrer de 2019 amb el Doraemon: Nobita no getsumen tansaki ("Nobita i la crònica de l'exploració de la superfície de la Lluna"), com sempre un conjunt de minijocs aprofitant la tirada del nou film, però que en realitat no tenen gaire relació amb la trama de la pel·lícula.

No he posat vídeo del primer joc de la franquícia per a la Switch perquè me'l volia reservar per al segon, d'octubre de 2019, que és el Doraemon: Story of Seasons, el primer videojoc d'en Doraemon que ha sortit a Occident. 

Té nassos que, amb la popularitat del gat "còsmic" arreu del món, hagi trigat tant a arribar alguna cosa seva. En fi, no sé per què no es van considerar prou atractius almenys els de plataformes, però el cas és que es va decidir, ara sí, localitzar -no al català, malauradament- aquest joc de gestió d'una granja que sovint es compara amb el Harvest Moon.

I la cosa s'acaba, almenys de moment, amb un títol de 2020 que torna a ser l'adaptació a videojoc, suposo que, com sempre, força lliure per tenir l'excusa dels minijocs, del film de l'any, en aquest cas Doraemon: Nobita no shin kyôryû ("El nou dinosaure d'en Nobita"), també per a la Switch.

Al llarg de dues entrades hem vist un munt de videojocs d'en Doraemon per a tota mena de sistemes, i vull aprofitar l'avinentesa per demanar algunes disculpes: primer, per la tabarra que us he fotut; segon, perquè tot i voler ser exhaustiu he decidit deixar fora els jocs per a Android i iOS que se n'han fet, que no són pocs, i tercer, perquè no he donat gaire informació dels títols -seria una tasca titànica i es faria encara més pesat de llegir tot això- i és probable que hagi donat alguna dada errònia per les poques fonts que existeixen -també he detectat algunes patinades a la wiki en qüestió, com la suposada localització de força títols per al mercat espanyol que no es va arribar a produir-, així com és possible que hagi identificat malament algun gènere. 

Espero que em sapigueu perdonar per tot plegat i, en el millor dels casos, que aquest parell d'entrades us hagin resultat interessants.

Videojocs i animació: Tangled

Els clàssics animats de Disney són prou coneguts per tothom, i malgrat que ara es perceben clarament com a obsolets els missatges que transmeten -sobretot pel que fa a les relacions sentimentals-, el cert és que són estimats. Però van tenir també una època de llançaments mediocres, de la qual es van començar a recuperar a finals de la dècada dels 2000. 

El 2010, però, arribava el 50è clàssic, un film que mostrava clarament que la tendència a l'alça era ferma, i des de llavors hem vist molt bones pel·lícules animades amb el segell de la companyia d'en Mickey Mouse. I, com que també se'n va fer un videojoc, li dedico aquesta entrada d'una secció veteraníssima del blog, però encara viva.

Tangled, del que com podeu veure he posat la portada estatunidenca, va tenir un nom o un altre segons el país de la Unió Europea on va sortir, i d'acord amb el títol amb què es va estrenar el film en aquell territori, com per exemple Enredados a l'estat espanyol, o Raiponce al francès. 

Doncs bé, va sortir per a PC, Nintendo DS i Wii, que com ja sabeu va ser una consola que va tenir un èxit gairebé sense precedents, era la consola que va recuperar els anomenats casuals i, tal com va passar amb la PlayStation 2, tenia tantíssims jocs al seu catàleg que per força també havia de tenir brossa a cabassos (i el mateix podem dir de la DS, una bomba de portàtil que tenia tothom). Si a això li sumem que els videojocs basats en pel·lícules no acostumen a ser gaire bons, us podeu imaginar que aquest també va ser... doncs no, per una vegada sembla que va sortir millor!

Com es pot veure, és un joc de plataformes i trencaclosques que demana la col·laboració dels dos personatges principals, la Rapunzel i en Flynn, cosa que permet jugar-hi de manera cooperativa amb una altra persona, però si hi juguem sols -no m'agrada gens quan hi ha jocs que no tenen opció per a un sol jugador, o aquesta és una experiència realment pobra- anem alternant entre un personatge i l'altre sense problemes.

Com a la pel·lícula, tots dos tenen habilitats pròpies: en el cas de la protagonista -perquè, per molt que Disney insistís en canviar-li el nom inicial de Rapunzel a Embolicats (així és com es diu en català tot i no existir-ne versió doblada, perquè sí que hi ha algun conte il·lustrat oficial) amb la polèmica intenció d'atraure públic també masculí, la protagonista és ella-, els seus llarguíssims cabells guareixen, serveixen per gronxar-se i arribar a llocs altrament inaccessibles, i també pot estabornir enemics amb una paella, mentre que en Flynn els incapacita amb un sabre.

Ja per anar acabant, aquí tenim la versió per a la Nintendo DS, clarament diferent i enfocada a aprofitar la tactilitat de la seva pantalla inferior, que era el seu gran atractiu, com a la Wii ho era el control per moviment. També és veritat que això fa que el Tangled de la DS sigui més aviat un recull de minijocs connectats per diàlegs en pantalles estàtiques. Val a dir que té un to notablement més infantil, si bé el de Wii va adreçat també al públic més jove, però no d'una manera tan exagerada.

En cap dels dos casos no veiem notasses per part de la crítica, de fet no se'n troben gaires notes, però en el de la DS són inferiors, i havent fet una ullada a les dues versions no és cap sorpresa que sigui així: simple, repetitiu, amb pantalles de càrrega absurdes, sense rejugabilitat, amb una música gens memorable... 

A la versió de la Wii, en canvi, se li va aplaudir un sistema de control que responia bé, la possibilitat de cooperar amb un segon jugador i el fet que després de la història s'hi pogués tornar a jugar per trobar col·leccionables i secrets, a més que es tracta del que es coneix com a tie-in, un producte complementari que no segueix fil per randa la trama de l'original en què es basa i, per tant, pot sorprendre amb alguna cosa.

I això és tot. Heu jugat a aquest joc? Segurament no, ja us dic ara que jo no, ni tinc gaire intenció de fer-ho llevat que la meva filla es faci superfan de la Rapunzel i trobi el joc per a la Wii a un màxim de 5 euros per alguna banda. Tot pot ser.

 

 

 

Però d'això també hi ha videojocs?: Los Lunnis

És probable que alguna vegada us hàgiu preguntat si existien videojocs d'aquells titelles que protagonitzaven una sèrie produïda per TVE durant bona part dels anys 2000 -i fins al 2011-, i que en el seu moment eren pertot arreu. 

Doncs sí, fa poc vaig descobrir que se'n va fer un, i com que també m'agrada recuperar seccions del blog abandonades -tot i que en aquest cas en vam tenir una entrada al juliol-, em va proporcionar l'excusa perfecta per rescatar-la, de manera que aquí teniu una entrada que segur que satisfà la vostra curiositat i us permet dormir amb més tranquil·litat a la nit.

Es tracta, és clar, del Lunnis, el videojoc de Los Lunnis que es va publicar el 2009 per a la Nintendo DS amb la intenció d'aprofitar l'enorme èxit de la consola portàtil més venuda de la història i els també enormes índexs d'audiència d'un programa orientat al públic més jove, el preescolar.

Desenvolupat per la petita companyia malaguenya Legend Studios i publicat per la distribuïdora britànica 505 Games, abans d'explicar en què consisteix voldria afegir l'anunci televisiu amb què es va anunciar, perquè la veu de la locutora m'ha transportat a una època més pretèrita que el 2009, directament als anys 80 o principis dels 90.

Bé, ja ens ho diuen una mica a l'anunci, però el Lunnis està format per minijocs, i així en moviment ja us podeu quedar amb el que acabem de veure, perquè a YouTube només n'he trobat aquest vídeo i un altre en què un paio hi juga comentant-lo, però a banda que normalment no poso vídeos amb comentaris, en aquest cas la qualitat del contingut és prou dolenta com perquè hagi quedat descartat del tot.

Segons la descripció, i des de la meva completa ignorància sobre el programa, es tracta de recuperar el llibre màgic de la bruixa Lubina, i ho farem controlant en Lucho, que emprendrà l'aventura amb els seus companys de repartiment, tot plegat animat amb la música de la sèrie. 

Es fa a través de "més de" -no tinc mitjans per descobrir si era una exageració típica d'aquesta mena de promocions- 20 minijocs, entre els quals rentar-se les dents, caçar insectes o fer música. 

Gràficament el joc és com veiem, almenys els seus minijocs: dissenys en 2D que es podrien haver fet perfectament en una Game Boy Advance, i mentre en Lucho es mou pel mapa, ell està dissenyat en 3D, però vaja, el resum és que no són gaire espectaculars.

A favor d'aquest títol que, per cert, digui el que digui la portada, a l'interior és Los Lunnis: En busca del libro mágico, tenim un seguit de continguts extra desbloquejables que consisteixen en vídeos i música del programa.

Sembla que es preparava, també, un joc per a la Wii, però no he trobat proves que existeixi. De fet, és possible que us pregunteu si el de la Nintendo DS es va distribuir fora de l'estat espanyol. La resposta és que sembla que no. No tindria gaire sentit, però a més, en una ràpida ullada a eBay trobem que, en el moment d'escriure aquestes línies, hi ha només 5 unitats a la venda, i no se'n troba cap de venuda -estic segur que se n'ha venut alguna, però deu fer massa temps que això no passa-. Si us interessa, Wallapop és el vostre amic, també.

 

Accessoris: el sensor solar del Boktai

Fa uns anys, més d'una dècada en realitat, es va publicar al mercat espanyol un manga d'aquells que passen desapercebuts i que certament jo recordo que existia, segurament en vaig revisar la traducció d'alguns volums i tot, però no em va cridar gens l'atenció.

Ha estat ara, arrel d'una curiositat que he descobert, que m'ha tornat a la memòria perquè he vist que era l'adaptació d'un videojoc.

Es tracta del Boktai: The Sun is in Your Hand, per a la Game Boy Advance, un títol llançat el 2003 (2004 a Europa) amb desenvolupament i distribució de Konami i implicació com a productor del llegendari Hideo Kojima. 

Amb això ja n'hi hauria d'haver prou per fixar-s'hi, però quan treballava amb el manga Jango, que és com es coneixia, no sabia que era una adaptació d'aquest joc, que podria ser un de tants, de fet ni tan sols n'havia vist mai cap imatge, però m'ha cridat l'atenció per una mecànica innovadora i curiosa. 

Representa que cicle de la vida s'ha trencat i que circulen pel món els no-morts, però la gent també mor per culpa d'una matèria fosca i els que no són caçats pels anomenats Immortals. Evidentment sorgeix un heroi, el nostre protagonista, que es diu Django i té sang de caçador de vampirs, a més d'una arma de llum solar que es diu Gun Del Sol. 

Fins aquí molt bé, però resulta que el cartutx d'aquest joc té un sensor de llum fotomètric que fa que, si el cartutx rep la llum del sol, l'astre aparegui dins del joc i l'arma del protagonista estigui carregada. Si no tenim l'ocasió de sortir a l'exterior i que el cartutx rebi llum del sol, cagada pastoret i hi podem jugar, sí, però evitant els enemics. Perquè després diguin que els videojocs fan que els nens es quedin tancats a casa.

El sensor seria aquest quadradet negre del mig, mentre que els altres dos són xips. El cartutx, és clar, és transparent, i té una forma diferent, que sobresurt de la consola. No acabo de tenir clar si és gaire pràctic jugar-hi amb una Game Boy Advance SP, però suposaré que sí. 

Aquesta original proposta tindria continuïtat en les dues seqüeles per a la mateixa Game Boy Advance, el Boktai 2: Solar Boy Django (2004-2005) i l'exclusivament japonès Shin bokura no taiyô: gyakushû no Sabata (2005). 

Curiosament, el 2007 en va sortir una nova entrega per a la Nintendo DS, ara a tots els territoris altre cop, que al Japó es va conèixer com a Bokura no taiyô: Django & Sabata i a Occident com a Lunar Knights, sembla que per tal d'evitar l'associació amb la franquícia, atès que les targetes de la nova portàtil no permetien incloure el sensor. Tanmateix, als models que tenen ranura per a cartutx, que són fins a la DS Lite inclosa, el problema se soluciona posant-hi el cartutx d'un dels tres jocs anteriors, però això omple una barra diferent segons el joc triat. Si no tenim aquesta possibilitat, el sol es genera dins del joc de manera aleatòria. Tampoc calia, doncs, renegar del nom de la saga.

Però com vaig descobrir l'existència del primer títol (i de la saga) és una història encara més interessant: va ser llegint una notícia en què s'explicava que en Hideo Kojima va proposar a Nintendo que, a més del sensor solar, també se'n pogués incloure un d'alè d'all, per tal de tenir més poder lluitant contra la mena de vampirs que apareixen al joc. La idea va ser rebutjada, però almenys hauria donat un ús força interessant a aquesta certament indesitjable flaire bucal.