Videojocs i animació: Doug

Jo de petit mirava la tele molt, com tothom, i tenia les meves sèries preferides i d'altres que potser no ho eren tant, però que mirava amb freqüència. D'altres m'agradaven en la seva justa mesura i les veia amb un nivell de compromís inferior, i en aquest grup n'hi ha una que la Wikipedia ens diu que va tenir 117 episodis repartits en 7 temporades de 1991 a 1994 i de 1996 a 1999, i que va emetre als Estats Units la cadena Nickelodeon, però que jo vaig veure en català, al Super 3, on es va emetre des del 8 de gener de 1995, com em confirmava a Twitter en Xerinola.

Doug és una sitcom animada -almenys així és com es descriu a l'esmentada enciclopèdia online gratuïta- que protagonitza un nano d'11 anys, el Doug del títol, de cognom Funnie, i on veiem la seva vida quotidiana entre casa i l'institut.

Ens explica el seu dia a dia barrejant fets reals amb altres d'imaginaris, i toca temes habituals en aquest tipus d'ambientacions com ara les relacions sentimentals, la relació amb els companys, l'autoestima, l'assetjament escolar, etc. Tot plegat basant-se en les experiències personals del seu creador, Jim Jinkins, que va intentar donar-li vida com a col·lecció de llibres infantils, sense èxit, fins que a la tele li van fer cas i es va convertir en aquesta sèrie que va tenir molt d'èxit, amb una bona colla de premis i nominacions, es va passar múltiples vegades i va tenir també el seu musical i un llargmetratge que servia com a tancament de la història.   

Però això no és Cementiri de Pneumàtics, sinó 3 Botons i START, i aquí parlem de videojocs, així que si escric aquesta entrada és perquè se'n va fer un videojoc, anomenat Disney's Doug: Doug's Big Game, que va sortir l'any 2000 en exclusiva per a la Game Boy Color als Estats Units i el 2001 a Europa.

Desenvolupat per ImaginEngine (companyia que el 2003 es fusionaria amb Digital Eclipse i esdevindria Backbone Entertainment, responsable de rellançar clàssics en plataformes modernes), i amb el paraigua de Disney, que havia adquirit la productora original, Jumbo Pictures, i havia fet possible la segona tongada d'episodis, es tracta d'una aventura en què en Doug va a la recerca de la noia que li agrada, la Patti Mayonnaise, que ha desaparegut.

Com podem veure al vídeo, és una aventura amb càmera semizenital en què anem, acompanyats pel nostre gos, parlant amb personatges per obtenir pistes i resolent trencaclosques, i també hi ha segments en què fem d'Home Guatlla, el superheroi imaginari que el protagonista s'imagina que és, i que donen una mica d'acció al joc, en forma de shoot'em up.

No hi ha gaires ressenyes d'aquest joc, però sembla que no és gaire bo, amb un nivell de dificultat excessivament baix i unes tasques en forma d'encàrrecs per part dels NPC que es fan avorrides. Jo no hi he jugat mai, amb prou feines he sabut fa poc que existia aquest videojoc, i vosaltres?

 

 

Portades: Magical Quest 3

En aquesta secció comparo portades d'un mateix joc per a diferents mercats, i sovint -i és més divertit així- podem riure d'algunes males decisions, segons com lamentar-les, però de tant en tant hi ha exemples que no presenten cap problema, i tots estan bé.

Tanmateix, trobo interessant veure què es va decidir en cada cas i apreciar l'art d'aquestes il·lustracions amb què ens venen els videojocs, i que especialment fa unes dècades canviaven gairebé sempre segons el territori on es distribuïssin. 

Avui parlarem del Disney's Magical Quest 3: Starring Mickey & Donald, un joc de 1995 desenvolupat per Capcom per a la Super Famicom, i que no va sortir del Japó malgrat que les dues entregues anteriors sí que ho havien fet, si bé amb títols que pretenien "desmembrar" la saga, així que el 2 tampoc el coneixíem com a 2.

Per què apareix en aquesta secció, doncs? La raó és que sí que va tenir versions per als tres mercats principals, però en una altra consola: va ser la Game Boy Advance la que va rebre els tres jocs de la trilogia per primera vegada sencera i ben identificada i numerada.

La tercera entrega, el joc que avui ens ocupa, va sortir al Japó el 2003 i es va dir Disney's Mickey to Donald no magical adventure 3, i presentava l'habitual format apaïsat de les caixes dels jocs de la portàtil de Nintendo allà, amb en Mickey brandant un dels artefactes del joc i en Donald picant a terra amb una maça, però a la part de la dreta veiem una franja vertical força gruixuda que és una massa de color que sobta una mica, trobo.

Curiosament, sembla un homenatge a la portada de la versió de sobretaula, però captant un moment diferent de l'escena.

Als Estats Units va sortir l'any següent, el 2004, i hi veiem semblances, però també diferències, amb l'original: en Mickey duu la mateixa indumentària -recordem que en aquesta saga van canviant de roba i habilitats-, però en Donald s'ha canviat la roba per una d'inspiració aràbiga, acompanyada per una llàntia d'Aladí. Al fons, l'amenaça d'en Pete, que té segrestats els nebots de l'ànec blanc més famós de la història dels dibuixos animats. 

La disposició quadrada fa que no hi hagi espais desaprofitats, també, però en Mickey fa una cara una mica estranya, que sembla lleugerament fora de l'estàndard de Disney i remet a aquells productes de dubtosa oficialitat que podem trobar en qualsevol mercat o basar.

Finalment, la versió europea va sortir el 2005 i conserva la forma quadrada de la caixa i la il·lustració, però recicla el disseny japonès i es limita a carregar-se els laterals, que són la part de la dreta, que deia més amunt que trobava desaprofitada, però també l'esquerra, cosa que implica el sacrifici d'enemics que queden fora de la imatge o, pitjor, insinuats com el corb de la part superior esquerra.

No sé vosaltres, però a mi m'agrada més l'americana, aquest cop, amb la japonesa en segon lloc, i l'europea, sense estar gens malament, aquesta vegada perd perquè, per a mi, és un pèl barroera per culpa de les retallades que esmentava.

Quina és la vostra preferida?

 

 

Els pitjors?: The Lion King - Simba's Mighty Adventure

Feia molt de temps que no publicava una entrada d'aquesta secció, però és la màgia de tenir-ne tantes, que de tant en tant puc descobrir algun títol que només puc tractar des d'un punt de vista concret i, en aquest cas, és el dels videojocs amb mala reputació.

Podem debatre quina va ser la millor versió del videojoc del Rei Lleó de Disney, tot i que no serà una tertúlia tan apassionada com la de l'Aladdin en tractar-se, bàsicament, del mateix joc per a hardware molt similar i fet pel mateix equip, ho podem comprovar al recent recopilatori Disney Classic Games Collection, on també el veurem en Game Boy i Game Boy Color. Avui venim, però, a parlar del pitjor videojoc del Rei Lleó.

The Lion King: Simba's Mighty Adventure, traduït al castellà amb certa collita pròpia com a El Rey León: Las aventuras del poderoso Simba i basat argumentalment en la pel·lícula original i la seva seqüela domèstica, és un títol de l'any 2000 per a PlayStation i Game Boy Color desenvolupat per Disney Interactive i publicat per Activision.

En principi aquests dos noms ens haurien de donar un grau de tranquil·litat prou elevat, però ja us podeu imaginar que si parlo del joc en aquesta secció és que la cosa no va acabar d'anar bé.

A primera vista a mi em fa la impressió que, tot i que seria recomanable dur guants i màniga llarga per jugar amb aquests polígons, es veu prou fluid com a plataformes 3D, i no fa l'efecte que sigui pitjor que qualsevol altre títol del gènere a l'època.

De fet, combina desplaçament horitzontal típic dels plataformes bidimensionals amb moviment més lliure i en profunditat que recorda, per no moure'ns de la consola, els Crash Bandicoot. I té unes monedes que constitueixen els col·leccionables que associem tradicionalment a aquesta mena de jocs.

El problema, però, sembla que rau en els controls, el càlcul dels salts, la detecció d'impactes i altres problemes de disseny que provoquen l'única dificultat d'un títol que, per altra banda, està clarament orientat al públic infantil perquè és extremament fàcil.

Per altra banda, com he dit, n'existeix una versió per a Game Boy Color, que com no podia ser d'una altra manera presenta un apartat visual molt diferent i un estil de joc òbviament bidimensional. 

 

Si bé el de PlayStation sí que rep algunes notes positives, en general està força acceptat que és dolent, però al de la primera portàtil en color de Nintendo li passa a l'inrevés: sembla que agrada més, tot i que també hi ha qui el suspèn. 

 

Continua sent fàcil, és clar, però també té uns gràfics molt bons per al sistema per al qual va ser dissenyat, i els que l'han provat diuen que és divertit.  

De tota manera, i malgrat que n'he parlat en aquesta secció, no sé si us heu adonat que al títol hi ha un interrogant. Això és excepcional, no ho havia fet mai, però és que buscant-ne informació m'adono que les opinions estan molt polaritzades, amb la crítica professional generalment en contra del joc i el públic, en canvi, més acollidor. Vosaltres l'heu provat?

Portades: The Lucky Dime Caper

Quan era petit, encara que vaig aconseguir una Mega Drive arribat el moment, tenia presents les altres consoles de Sega, les de 8 bits, i no les menyspreava en absolut. 

De fet, hi havia títols del seu catàleg inèdits a la meva màquina de 16 bits que em cridaven l'atenció, almenys gràcies a la seva portada, i un d'ells era un videojoc emblemàtic de la Game Gear que va sortir també, molt poc després, per a la Master System.

Aquesta versió va ser exclusiva d'Europa i el Brasil, i la de Game Gear és la més estesa a tots els territoris, de manera que en la comparativa de portades d'avui en veurem per a tots dos sistemes.

Si no hi heu jugat, com a mínim heu vist alguna vegada aquest disseny de caràtula del The Lucky Dime Caper: Starring Donald Duck, de 1991, i probablement l'heu vist més amb el marc de color gris propi de la portàtil de Sega.

Als Estats Units va ser aquella versió l'única que va sortir, amb la característica imatge a sang i una franja negra a la part inferior de les caixes dels videojocs nord-americans de la Game Gear, però pel que fa al disseny no hi ha retalls dignes de menció, així que tant la de Master System com la de Game Gear presenten, bàsicament, la mateixa il·lustració.

Al Brasil, com deveu saber un oasi per a les consoles de Sega, que hi han tingut una longevitat sense comparació per causes que ara no és el moment ni el lloc d'analitzar, la Master System va tenir un èxit especialment espectacular i fins i tot hi sortien conversions de jocs que en d'altres llocs eren exclusius de la Game Gear.

En aquest cas no és així, el joc havia sortit també a Europa per a la 8 bits de sobretaula de Sega, però al Brasil li van canviar la font del títol i en van traduir al portuguès el subtítol. Però no es van limitar a això: també van emmirallar la imatge. Per què? No sé si ho sabrem mai.

Acabem, però, amb la portada japonesa, que no es va veure en Master System perquè allà només va sortir per a la portàtil.

I he de dir que, tot i que m'encanta "la de tota la vida", no coneixia fins ara aquesta versió regional i la trobo d'allò més simpàtica, amb certes reminiscències de la del Super Mario Land, intentant mostrar una mica el món de l'aventura. Em fa gràcia, a més, que l'enemiga principal del joc, la Magica De Spell hi aparegui com d'última hora, afegida, mentre que a les portades occidentals surt, de fet, en primer pla.

Quina portada us agrada més, a vosaltres?

Videojocs i animació: Tangled

Els clàssics animats de Disney són prou coneguts per tothom, i malgrat que ara es perceben clarament com a obsolets els missatges que transmeten -sobretot pel que fa a les relacions sentimentals-, el cert és que són estimats. Però van tenir també una època de llançaments mediocres, de la qual es van començar a recuperar a finals de la dècada dels 2000. 

El 2010, però, arribava el 50è clàssic, un film que mostrava clarament que la tendència a l'alça era ferma, i des de llavors hem vist molt bones pel·lícules animades amb el segell de la companyia d'en Mickey Mouse. I, com que també se'n va fer un videojoc, li dedico aquesta entrada d'una secció veteraníssima del blog, però encara viva.

Tangled, del que com podeu veure he posat la portada estatunidenca, va tenir un nom o un altre segons el país de la Unió Europea on va sortir, i d'acord amb el títol amb què es va estrenar el film en aquell territori, com per exemple Enredados a l'estat espanyol, o Raiponce al francès. 

Doncs bé, va sortir per a PC, Nintendo DS i Wii, que com ja sabeu va ser una consola que va tenir un èxit gairebé sense precedents, era la consola que va recuperar els anomenats casuals i, tal com va passar amb la PlayStation 2, tenia tantíssims jocs al seu catàleg que per força també havia de tenir brossa a cabassos (i el mateix podem dir de la DS, una bomba de portàtil que tenia tothom). Si a això li sumem que els videojocs basats en pel·lícules no acostumen a ser gaire bons, us podeu imaginar que aquest també va ser... doncs no, per una vegada sembla que va sortir millor!

Com es pot veure, és un joc de plataformes i trencaclosques que demana la col·laboració dels dos personatges principals, la Rapunzel i en Flynn, cosa que permet jugar-hi de manera cooperativa amb una altra persona, però si hi juguem sols -no m'agrada gens quan hi ha jocs que no tenen opció per a un sol jugador, o aquesta és una experiència realment pobra- anem alternant entre un personatge i l'altre sense problemes.

Com a la pel·lícula, tots dos tenen habilitats pròpies: en el cas de la protagonista -perquè, per molt que Disney insistís en canviar-li el nom inicial de Rapunzel a Embolicats (així és com es diu en català tot i no existir-ne versió doblada, perquè sí que hi ha algun conte il·lustrat oficial) amb la polèmica intenció d'atraure públic també masculí, la protagonista és ella-, els seus llarguíssims cabells guareixen, serveixen per gronxar-se i arribar a llocs altrament inaccessibles, i també pot estabornir enemics amb una paella, mentre que en Flynn els incapacita amb un sabre.

Ja per anar acabant, aquí tenim la versió per a la Nintendo DS, clarament diferent i enfocada a aprofitar la tactilitat de la seva pantalla inferior, que era el seu gran atractiu, com a la Wii ho era el control per moviment. També és veritat que això fa que el Tangled de la DS sigui més aviat un recull de minijocs connectats per diàlegs en pantalles estàtiques. Val a dir que té un to notablement més infantil, si bé el de Wii va adreçat també al públic més jove, però no d'una manera tan exagerada.

En cap dels dos casos no veiem notasses per part de la crítica, de fet no se'n troben gaires notes, però en el de la DS són inferiors, i havent fet una ullada a les dues versions no és cap sorpresa que sigui així: simple, repetitiu, amb pantalles de càrrega absurdes, sense rejugabilitat, amb una música gens memorable... 

A la versió de la Wii, en canvi, se li va aplaudir un sistema de control que responia bé, la possibilitat de cooperar amb un segon jugador i el fet que després de la història s'hi pogués tornar a jugar per trobar col·leccionables i secrets, a més que es tracta del que es coneix com a tie-in, un producte complementari que no segueix fil per randa la trama de l'original en què es basa i, per tant, pot sorprendre amb alguna cosa.

I això és tot. Heu jugat a aquest joc? Segurament no, ja us dic ara que jo no, ni tinc gaire intenció de fer-ho llevat que la meva filla es faci superfan de la Rapunzel i trobi el joc per a la Wii a un màxim de 5 euros per alguna banda. Tot pot ser.

 

 

 

Els pitjors: Especial Capcom i Disney

Capcom és una de les grans third-parties de la història dels videojocs, un dels noms més emblemàtics de la indústria, encara que hagi tingut, com tothom, mals moments i decisions polèmiques. El més important, però, és que moltes de les seves obres han estat grans èxits, i entre les coses que se li han aclamat hi ha diversos videojocs basats en llicències Disney per a consoles de Nintendo que van tenir una gran acollida entre el públic i la crítica.

Però el binomi Capcom-Disney a la casa del lampista italoamericà no sempre va obtenir bons resultats, i aquesta entrada estarà dedicada a veure els productes més fluixos que van sorgir al respecte. No necessàriament són videojocs dolentíssims -que són els que solen nodrir aquesta secció-, sinó que, d'aquella època i amb la gent que hi havia implicada, són els pitjors. 

És a dir, que d'un grup de jocs en què es donava una coincidència entre un desenvolupador i una companyia fabricant de consoles, i que va donar lloc a títols celebrats i estimats, també en trobem que no van arribar al 5 o que el van aconseguir amb penes i treballs.

Seguint un ordre cronològic, el primer fracàs seria el del Mickey Mousecapade, un joc per a la NES de 1987 (1988 als Estats Units, però a Europa ni tan sols va arribar), tot i que tècnicament va ser desenvolupat per Hudson Soft -que no era ni és pas desconeguda- i Capcom es va limitar a publicar-lo.

Es tracta d'un títol de plataformes en què controlem en Mickey Mouse, mentre que la Minnie ens segueix, per un conjunt d'escenaris típics com un oceà, un vaixell pirata, un bosc o un castell, per tal de rescatar una amiga que resulta que és l'Alícia d'Alícia al País de les Meravelles. 

Com a primer joc de Capcom amb llicència Disney, va tenir una acollida no gaire càlida. No és horrible, però sí que va ser un pas en fals en el que després seria un feliç seguit de bons (o excel·lents, en alguns casos) usos de les llicències de la companyia per part de Capcom. 

El problema: principalment la seva extremament curta durada i una dificultat massa baixa, a més de la música massa repetitiva i el desaprofitament de l'ocasió d'incloure-hi una modalitat cooperativa, ja que hi hem de jugar amb la Minnie al darrere tant sí com no, i això de vegades ens dona més d'un problema quan ho hem de fer nosaltres sols.

Saltem al 1990 (als Estats Units, perquè en territori PAL va sortir el 1992) però ens quedem a la NES, i el segon títol oblidat pel temps, ara ja sí desenvolupat per la pròpia Capcom, de Disney per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo és l'Adventures In The Magic Kingdom.

Segons la Wikipedia, en realitat va sortir no tant als Estats Units i la zona PAL (normalment Europa i Austràlia), sinó concretament la Gran Bretanya, Nord-Amèrica, França, Escandinàvia i Australàsia, així que és poc probable que cap de nosaltres hi jugués quan érem petits.

En aquesta ocasió controlem un nen que explora cinc escenaris basats en atraccions de Disneyland (Anaheim, Califòrnia), Magic Kingdom (Bay Lake, Florida) i Tokyo Disneyland (Urayasu, Chiba, Japó).

Un cop haguem posat nom al personatge haurem de superar aquestes pantalles i una de final amb preguntes sobre Disney, amb l'objectiu final de recuperar una clau daurada que en Goofy s'ha deixat dins del castell.

Principalment se li va criticar la irregularitat causada per la barreja de gèneres, que depenien de l'atracció en qüestió, així com una detecció de col·lisions defectuosa i, altre cop, la baixa dificultat. Com a cosa positiva, això, sí, va tenir banda sonora de la llegendària Yôko Shimomura.

Una dècada després, el 2002 -i no és que Capcom deixés de fer jocs de Disney, sinó que els que va fer en el període que ens saltem es van considerar prou bons i no tenen lloc en aquesta entrada-, va sortir, ara ja per a la GameCube, el Disney's Magical Mirror Starring Mickey Mouse. 

Es tractava d'una aventura point-and-click, un canvi radical respecte al que Capcom havia fet fins llavors amb Disney, en què havíem de donar ordres a en Mickey Mouse amb aquest sistema clàssic de les aventures gràfiques, tot i que també hi ha minijocs.

Argumentalment situa la mascota de la companyia en un món de somni a l'altra banda d'un mirall per culpa d'un fantasma trapella, que a més trenca el mirall. Hem de recuperar-ne, doncs, els bocins per tal de tornar a la nostra realitat.

Encara que inclou uns quants curts clàssics del personatge, no va acabar de convèncer la crítica, que en aquest cas estava força dividida i en algun cas li va donar bona nota. Altre cop, les queixes són més aviat sobre la facilitat, la curta durada i una orientació marcadament infantil, tot i que no veig per què hauria de ser un problema que hi hagi videojocs pensats sobretot per a la canalla.

Acabo amb el quart protagonista de l'entrada d'avui, novament a la GameCube, de 2003 al Japó i 2004 a Europa, anomenat Disney's Hide & Sneak, i últim títol de Capcom amb la llicència Disney si no hi comptem que el 2013 va publicar (no desenvolupar) el DuckTales: Remastered. 

En la línia de l'anterior i amb el mateix sistema de joc d'apuntar i clicar, ara podem controlar-hi també la Minnie, encara que a la introducció és segrestada per un bolet de l'espai al qual s'acosta empesa per la curiositat durant un pícnic amb el seu xicot.

Aquesta vegada els personatges es podien controlar fins a cert punt, però les accions es duien a terme sobretot amb el cursor. Va tenir una acollida inferior i de manera generalitzada que no pas el Magic Mirror, per culpa novament del poc interès per als adults per la seva facilitat, però també per uns minijocs llargs i avorrits o un excés de tutorials de text que a sobre és massa petit, i per acabar-ho de rematar no hi havia diferències jugables a l'hora de triar un personatge o l'altre.

Afortunadament Capcom va saber crear jocs molt i molt populars amb les llicències de Disney, i més o menys tots els coneixem. Els que hem vist en aquesta entrada, però, són les ovelles negres de la família, no necessàriament dolents en tots els casos, però sens dubte lluny de l'estàndard marcat per tots els altres.

Jocs maquillats: Snoopy's Silly Sports Spectacular

Torna la secció dedicada a parlar de videojocs que han patit fortes localitzacions, que han vist alterats radicalment els seus elements més visibles per tal d'encaixar millor -segons les companyies, és clar- als gustos del públic de zones diferents de les que els van veure néixer, o per altres motius.

Avui parlo d'un cas en què l'univers reflectit en un videojoc no hauria suposat cap problema a Occident, ans al contrari, però va ser maquillat amb profusió per un problema de llicències.

Fa més d'11 anys, durant els primers mesos del blog, vaig publicar una entrada sobre els videojocs basats en el llegendari còmic Peanuts, probablement la tira còmica més popular de la història, i un d'ells era aquest Snoopy's Silly Sports Spectacular!, un títol de Kemco per a la NES que va sortir als Estats Units el 1990.

Es tractava d'un joc esportiu infantil, o més aviat de proves competitives com llançament de bota, equilibris amb pizzes o curses de sacs, amb un total de sis esdeveniments i amb personatges de l'univers de l'esmentat còmic, tot plegat amb fons, per algun motiu, basats en punts d'interès turístic italians.

És possible que a algú tot això li soni, i seria ben normal: l'any 1987 va sortir per a Commodore 64, Amstrad CPC i ZX Spectrum un videojoc anomenat Alternative World Games amb el qual, com podrem veure, el de l'Snoopy comparteix més d'un element.

En vèiem la versió inconfusible del C64, i també que per alguna raó l'acció té lloc a Itàlia. Bé, en tot cas aquest videojoc va ser creat per Gremlin Graphics, companyia britànica, i no és que els de Kemco el clonessin il·legalment, sinó que en van comprar la llicència.

Amb aquesta llicència van treure'n un joc al Japó que veurem a continuació, i que vaig descobrir tot buscant quins videojocs hi havia de cert personatge de Disney en consoles de 8 bits.

Així és, senyores i senyors: tenim el mateix joc ara protagonitzat per l'ànec Donald i la seva colla, amb les mateixes proves i els mateixos escenaris. Què passa, aquí?

Doncs que aquest és el Donald Duck per a la Famicom, la NES japonesa, que és la versió que Kemco va fer de l'Alternative World Games, després d'adquirir-ne els drets, per al mercat japonès i per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo l'any 1988, només un any després del llançament del joc original per a microordinadors. Inicialment sembla que l'havia de protagonitzar en Roger Rabbit, però en aquell moment Kemco n'havia perdut els drets (parlarem d'aquesta qüestió en una entrada futura de la secció) i el va canviar per en Donald, del qual sí que conservava la llicència.

Després d'això, a l'hora de dur-lo de tornada a Occident per a les NES estatunidenques (no va arribar a Europa), i com que als Estats Units, en aquell moment, els drets de Disney per als videojocs els tenia Capcom -i en va fer grans coses, com sabem-, Kemco va decidir tornar a fer un canvi d'sprites i col·locar-hi el gos d'en Charlie Brown. Tant en Donald com l'Snoopy eren populars en aquell mercat, és clar, però tot plegat era una qüestió de llicències.

Sobre aquest tema, i també amb protagonisme de Kemco, com he dit abans, hi haurà més endavant una entrada en aquesta secció sobre el que és probablement el cas més embolicat pel que fa a llicències i localitzacions, tot un embolic que convé repassar poc a poc. 

Videojocs i animació: A Bug's Life

L'última entrada que vaig publicar d'aquesta secció, dedicada a repassar els videojocs que s'han fet basant-se en dibuixos animats, siguin en format sèrie o pel·lícula, va tenir com a protagonista un film de Pixar, Buscant en Nemo.

I avui, havent passat prou temps i prou entrades d'altres seccions pel mig com per repetir, parlo un altre cop de videojocs basats en animació i repetim Pixar, en aquest cop amb la segona pel·lícula de l'estudi. 

A Bug's Life (1998) no va tenir mala acollida com a pel·lícula, però tot i així no se sol citar gaire quan es parla de Pixar, probablement perquè el llistó en general és alt i la superen diverses altres produccions. 

L'hauré de tornar a veure algun dia, perquè no me'n recordo gens, també la seva "rival" FormigueZ (aquesta sí que es va doblar al català), de Dreamworks, que es va estrenar el mateix any, però el que de moment he trobat és que se'n va fer un videojoc. 

En vèiem la versió per a Nintendo 64, un plataformes 3D que ens posa a la pell de la formiga Filk i que segueix la història del llargmetratge en cinc zones dividides en tres parts cadascuna. Cal que arribem a la sortida, aconseguim un objectiu o derrotem un enemic final, i les nostres armes seran uns fruits que llançarem als enemics, mentre que hi ha elements de l'entorn que ens ajudaran d'una manera o una altra, per exemple ajudant-nos a arribar a llocs altrament inaccessibles o permetent que recuperem vida.

 

En van sortir més versions. De fet, la de la Nintendo 64, desenvolupada per Traveller's Tales, és de 1999, mentre que les primeres que van sortir van ser les de la PlayStation i PC, el 1998, desenvolupades per Psygnosis. La de la consola de Sony, per cert, va ser l'única que va sortir al Japó, amb llançament l'octubre de 1999.

 

 

Aquelles eren en 3D i similars a la de l'última consola de sobretaula de Nintendo amb suport cartutx, però vull mostrat també la versió més diferent de totes, per força, que és la de la Game Boy Color (1998 als Estats  Units, 1999 a Europa, on totes les versions van arribar aquell any), de Tiertex Design Studios, que com es pot veure és un plataformes bidimensional clàssic.

 

Malauradament cap de les versions va tenir bona acollida i va ser considerat el típic joc basat en la pel·lícula de moda i pensat per fer caixa i com a producte promocional que es vendria sol. Pel que sembla, no hi havia gaires queixes pel que fa als gràfics, però sí en l'aspecte de la jugabilitat i els controls, considerats lents i incòmodes. 

 

Això va provocar unes notes que van des del suspens fins al Bé, entès com la nota que gira al voltant del 6. El de la Game Boy Color, per altra banda, va ser titllat de repetitiu i excessivament curt, i en qüestió de notes va tenir una sort similar.

Videojocs i animació: Buscant en Nemo

Avui, en aquesta secció, toca parlar d'un dels grans clàssics de Pixar, amb una seqüela excel·lent de la qual vaig parlar fa temps, perquè es va estrenar el 2003, una època en què encara era molt habitual que es fessin videojocs basats en pel·lícules o, com a mínim, pensats per a fer-los d'acompanyament o tie-in.

Resulta que no era conscient, fins fa poc, que existien videojocs de Buscant en Nemo, i la veritat és que ho he descobert tot fent cerques de videojocs de segona mà. Per tant, vegem com és la seva adaptació electrònica en aquesta entrada que, com és habitual en aquest blog, redacto a mesura que jo mateix m'informo del tema en qüestió.

Llançat el mateix 2003, el Finding Nemo va sortir per a diversos sistemes als tres territoris principals. Curiosament, però, mentre que la portada americana i la japonesa tenien aquesta imatge, que transmet el to aventurer i infantil de la pel·lícula, a Europa se'n va triar una altra.

 
Com podem veure, en territori PAL es va optar per reproduir un dels moments de tensió i perill del film.

Això passava en tots els sistemes que van rebre el videojoc, que van ser la Xbox (no pas al Japó, però), la GameCube, la PlayStation 2, la Game Boy Advance i els ordinadors. Però vegem com és:



Aquí el teníem en moviment per a les consoles de sobretaula, que més o menys oferien el mateix producte segons les capacitats tècniques de cadascuna i que desenvolupava Traveller's Tales.

El videojoc repassa els moments essencials de la pel·lícula, tot controlant en Nemo, en Marlin o la Dory, i hi trobem escenes animades i amb les veus dels actors i les actrius que havien posat les veus a la pel·lícula, però va ser criticat, entre altres coses, per una dificultat frustrant en segons quins nivells.



La versió de la Game Boy Advance, com acostuma a passar, és diferent, no només per motius tecnològics i perquè té un desenvolupador diferent (Vicarious Visions), sinó també perquè té unes pantalles alternatives. Ja se sap que els títols basats en franquícies populars se solen vendre bé, independentment de la seva qualitat, però segons la Wikipedia aquest títol va ser el 10è més venut als Estats Units entre 2000 i 2006 pel que fa a consoles portàtils, de manera que alguna cosa bona devia tenir aquesta versió.

Això també devia influir en què el 2004 sortís una seqüela en exclusiva per a la portàtil de Nintendo, aquesta vegada creada per Naltron i sense discrepàncies pel que fa a caràtules, amb el títol de Finding Nemo: The Continuing Adventures.



En aquest cas se'ns convidava a ajudar a escapar els peixos de la peixera del dentista de la pel·lícula tot superant minijocs, i al final esquivar els perills del carrer per tal d'arribar al mar.



Acabem amb aquest tràiler, que és el del tercer joc d'en Nemo que va sortir, també de Naltron. Es tractava del Finding Nemo: Escape to the Big Blue, que va sortir el 2006 per a la Nintendo DS, però que el 2012 es va rellançar en una edició especial i aquest cop també en va sortir una versió per a la Nintendo 3DS, aprofitant l'estrena de la versió 3D de la pel·lícula als cinemes.

Al final era el mateix concepte que en el cas del The Continuing Adventures, un seguit de minijocs i l'objectiu d'ajudar els peixos del dentista a arribar al mar. Tanmateix, és curiós que es tragués tant de suc d'aquell film, però alhora és comprensible, atès que és una de les produccions més estimades de la col·laboració entre Disney i Pixar.

Compres: novembre de 2017

Arriba un nou mes, el penúltim de l'any, i com no podia ser d'una altra manera hi ha hagut compres, que repassaré a continuació.

Com les altres vegades, les poso per ordre d'arribada a casa, no per importància ni preferència, i comencem amb una cosa que no és ben bé un videojoc.

La primera que m'ha arribat ha estat el pack dels 4 nous amiibos del The Legend of Zelda: Breath of the Wild, aprofitant l'avinentesa de la propera sortida del nou DLC The Champion's Ballad, que vaig reservar amb prou antelació per no tenir problemes i que em va permetre fer servir saldo acumulat al compte de Game per tal d'abaratir el total.

Són unes figures molt ben fetes, amb molt de detall, i atesa la importància dels personatges a la història del joc, em venia de gust tenir-les. Déu n'hi do, ja, la quantitat d'amiibos que tinc en general i de la saga The Legend of Zelda en particular.

Una compra d'octubre que arribava ben entrat el novembre: aprofitant l'avinentesa d'haver comprat el mes passat el contingut descarregable de pagament RAAM's Shadow del Gears of War 3 (Xbox 360), comprava també el joc de segona mà en subhasta per quatre duros.

La veritat és que té un petit desperfecte a la part de darrere de la capsa, però pel que em va costar no m'hi faré mala sang. Ara ja tinc la trilogia original, per tant toca jugar a l'1 i el 2 abans de ficar-me amb aquest. I comprar el Judgment i la quarta entrega numerada, ja per a Xbox One, més endavant.

Més segona mà, aquest cop per a la Nintendo 3DS, perquè he comprat, després de donar-hi moltes voltes perquè intento mantenir-me tan purista com pugui i jugar als jocs a la seva consola original, el The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D, la versió per a la portàtil de Nintendo del que està considerat un dels millors videojocs de la història.

Sense les 3D, o almenys només pel que fa a polígons, el tinc a la Nintendo 64, però no hi he jugat mai seriosament i, per circumstàncies personals, tinc molt poc temps per jugar a casa, de manera que la meva salvació és el joc portàtil, i per sort la 3DS té al seu catàleg -des del primer any, però fins ara no m'ho havia plantejat- l'aplaudida remasterització, amb millora gràfica i implementació de les 3D estereoscòpiques, del clàssic de 1998.

No hauria dit mai que em compraria un joc de golf, però el Mario Golf: World Tour (Nintendo 3DS) estava en liquidació a Amazon, d'importació francesa, i he decidit donar-li una oportunitat, ja que n'he llegit coses que m'han convençut.

Encara hauria dit menys que adquiriria un simulador de granja amb elements RPG com l'Stardew Valley, però aquest títol indie ha tingut una bona collita de valoracions i he tingut l'oportunitat de comprar-lo, digital -es parla d'una futura edició física, però tant se val-, per a la Switch a gairebé meitat de preu gràcies a la possibilitat, no facilitada però sí permesa, de fer compres a les eShop d'altres països.

Digital també ha estat l'adquisició, per fi, del Thimbleweed Park per a la Xbox One. Ha sortit també a la Switch i es parla de possible edició física, però amb rebaixes del Black Friday m'ha sortit per tan poquet que ja em va bé així.

Un clàssic modern, multipremiat, que no havia provat a la Xbox 360 i que ara ha sortit, 6 anys després, a la Switch. La portabilitat que permet la consola i el bon preu que vaig aconseguir amb una sèrie de descomptes em van fer decidir a comprar, sense esperar una hipotètica i futura rebaixa, el mític The Elder Scrolls V: Skyrim per a la nova consola de Nintendo, i m'està agradant molt.

El vaig poder provar fa uns mesos de manera gratuïta durant un cap de setmana i em va agradar molt més que no em pensava, i finalment, aprofitant una nova rebaixa digital i que tenia saldo en basars estrangers de la Xbox One per gastar, he adquirit el Rocket League.

També d'oferta, i també comprat en un basar estranger per fer-la encara més interessant, he decidit descarregar-me el recopilatori The Disney Afternoon Collection, que en realitat són 6 jocs de la NES (DuckTales, DuckTales 2, Darkwing Duck, Talespin, Chip 'n Dale Rescue Rangers i Chip 'n Dale Rescue Rangers 2) amb modalitats extra i els sempre interessants assoliments.

No ho tenia clar quan va sortir, però sembla que aquests recopilatoris de clàssics són una debilitat meva, tot i que no és gaire purista jugar a aquests jocs en consoles diferents de les originals -i més quan me'ls podria ficar a la NES Mini, que seria el pas intermedi-, però bé, pel preu que tenia...

Per acabar, un altre de digital. Després de donar-hi moltes voltes, moltíssimes, i fer diversos càlculs, al final he adquirit el Wonder Boy: The Dragon's Trap per a la Switch, comprant-lo a l'eShop sud-africana, perquè estava d'oferta temporalment i quedava per un preu molt més baix que l'edició física del joc que ha sortit primer al Japó i a principis de l'any vinent a Occident.

Es tracta d'un remake del mític Wonder Boy III: The Dragon's Trap de la Master System, que tinc i que no he tocat gairebé gens, i precisament per això no volia pagar gaires diners, però la part positiva és que permet triar entre els gràfics i la música de la versió antiga i els moderns, que són una meravella, res a veure amb el redisseny d'altres remakes que no m'agraden gaire, com el del Super Street Fighter II Turbo HD Remix o el del DuckTales Remastered.

I fins aquí un mes farcidet, en què el Black Friday s'ha notat poc, tot i que això és relatiu: he comprat coses, però les he passat perquè me les regalin els Reis. 

Ahir i avui: Castle of Illusion

Vaig estrenar aquesta secció amb molta il·lusió l'any 2009, quan es va obrir el blog, pensant que en faria molt d'ús, però no ha estat així. Aquesta serà la cinquena entrada quan ens encaminem als 7 anys de 3 Botons i START, i l'última va ser de 2012.

És complicat tenir tantes seccions obertes i recordar-les totes, però d'altres senzillament no tenen tant de suc com m'esperava al principi. En aquest cas els protagonistes haurien de ser videojocs clàssics que han tingut algun remake -independentment de si és una nova versió més fidel o menys-, però fugint si és possible del repàs a una saga amb diverses entregues, cosa que aniria a una altra secció. Doncs bé, ressuscito Ahir i avui amb un títol que compleix els requisits.

És el Castle of Illusion Starring Mickey Mouse, o el Castle of Illusion de tota la vida, que sí, que forma part d'una saga o una saga espiritual, tema una mica complicat d'explicar ara, però que tots recordem de la Mega Drive el 1990 i un any després de la Master System i la Game Gear. De quan Sega anava traient jocs excel·lents basats en franquícies Disney. 

Un clàssic imprescindible de l'època dels 16 bits -i els 8-, que falta a la meva col·lecció de la Mega Drive (i sí, podríem dir que també em falta en Master System i/o Game Gear) perquè no el vaig arribar a tenir en el seu moment i ara estic intentant trobar-lo a preu raonable, però coneixia el Quackshot de l'ànec Donald i posteriorment he tingut el World of Illusion, en què es poden controlar en Mickey i en Donald, dos jocs que formen part de la mateixa família -en què també trobem el Land of Illusion, que sí que tinc- i que em van fer adonar que les meravelles que diuen del Castle of Illusion, en japonès I love Mickey Mouse: Fushigi no o-shiro daibôken, sembla que són certes, per tant el desitjo, i molt. 

Els que hi han jugat molt i el coneixen bé i l'estimen parlen de preciosos gràfics, mons i enemics molt diversos i inspirats en els contes de fades, llibertat per a triar l'ordre de les pantalles i un videojoc de plataformes excel·lent. Podeu veure-ho, per exemple, a l'entrada que li van dedicar a Game Museum.   

Però la meva entrada és per a comparar-lo amb el seu remake, ja que altrament estaria analitzant un videojoc que no tinc, a més que en Mickey Mouse ja va protagonitzar dues entrades del blog, que podeu llegir aquí i aquí. Així doncs, ara el que veurem és aquesta nova versió:

Com podem veure el Castle of Illusion de 2013, que va sortir únicament en versió digital per a Playstation Network, Xbox Live, PC i iOS, és un rentat de cara, amb dissenys en 3D però desenvolupament en el que sempre s'havia anomenat "2,5D", i algunes pantalles en què veiem el personatge des del darrere, en tercera persona, com als Crash Bandicoot per posar un exemple del mateix gènere.

En aquest vídeo de comparativa veurem com s'alternen imatges de la versió de Mega Drive amb les del remake, val la pena i no és gaire llarg:

Què li va semblar, a la gent? Doncs resulta que, tot i tenir en compte que l'original, tan estimat, li havia de fer ombra per força i que era molt difícil que tingués la mateixa acollida, no va acabar de sortir bé: va tenir notes mitjanes de menys de 70 sobre 100, en alguns casos fins i tot de suspens alt, perquè van agradar els gràfics, el redisseny en general, el so i l'efecte nostàlgia, però no que tingués una dificultat tan baixa -i que, a sobre, contrastés tant amb un últim combat molt difícil-, uns controls imprecisos, una durada tan curta i pràcticament cap al·licient per a la rejugabilitat.

Podríem debatre sobre si s'han d'afegir en una fórmula original segons quins ingredients que ara es consideren imprescindibles, d'altra banda en aquella època tornàvem a jugar als videojocs amb l'objectiu de repetir l'experiència, no de fer missions secundàries i opcionals. Però m'imagino que tot això ja s'ha tingut en compte i que tenen raó els que consideren que només val la pena com a curiositat... i si el trobem a preu molt rebaixat. Jo, de moment, continuo volent l'original.

Videojocs i animació: Goofy

Havent repassat la presència als videojocs d'en Mickey i en Donald, tard o d'hora havia de dedicar-li una entrada al que sens dubte és el tercer de la trinitat de Disney, en Goofy, un gos antropomòrfic i bon amic del ratolí i l'ànec que va tenir la seva primera aparició el 1932 al curt Mickey's Revue, el 41è dels que formen part d'aquells dibuixos animats històrics iniciats el 1928 amb Steamboat Willie. 

Retratat habitualment com un babau i un pocatraça, al contrari que els seus amics ell sí que és pare (d'en Max Goof, des de 1992), però també vidu, una característica tràgica recurrent als llargmetrages de Disney però sorprenent en aquesta mena de personatge.

Igual que en Mickey, va aparèixer en desenes de curts animats, i després es va independitzar, però havent provat diverses encarnacions va quedar relegat a breus aparicions o cameos en diversos productes a partir de la segona meitat dels anys 60. No va ser fins el 1990 que va protagonitzar la seva època més gloriosa amb la sèrie de televisió Goof Troop, que va durar fins el 1995. I bé, tot i que no té la importància ni la influència d'en Mickey o en Donald també ha aparegut en una colla de videojocs.

La primera aparició d'en Goofy en píxels es va produir el 1988 al Matterhorn Screamer, per a Commodore 64 i Apple II, un plataformes senzillet però propi de l'època i sobretot les plataformes a què se l'havia destinat.

El 1990 arribava el títol infantil Goofy's Railway Express, per a Atari ST, Amiga, Commodore 64 i MS-DOS, en què es convidava els més menuts a reaccionar a formes i colors per tal d'aconseguir que el tren anés on havia d'anar i recollís els personatges que esperaven a les estacions. 

Segurament el més famós dels videojocs d'en Goofy és, però, el Goof Troop, basat evidentment en la sèrie de televisió que esmentava més amunt, que va aparèixer el juliol de 1993 per a la Super Nintendo. Amb el segell de Capcom, com a curiositat històrica val la pena destacar que va ser dissenyat per un tal Shinji Mikami, creador de les sagues Resident Evil i Dino Crisis, "petites" contribucions a la història dels videojocs.

Com podem veure, és un joc d'acció i aventures, i trencaclosques, en què podem controlar o bé en Goofy o bé el seu fill Max, i la modalitat de dos jugadors ens permet fer-ho alhora. Va ser criticat per un nivell de dificultat excessivament baix, però es considera un clàssic dels videojocs de Disney que en tots els altres aspectes val la pena provar.

Aquell mateix any, al setembre, sortia només per a les Mega Drive nord-americanes (per tant, Genesis) el Goofy's Hysterical History Tour, ja del gènere de les plataformes, en què se li encarregava recuperar peces robades d'un museu on treballava de conserge. No n'hi ha gaires crítiques, però les que hi ha consideren que els seus principals problemes són els controls i un desenvolupament repetitiu.

En el període 1998-2000, segons si parlem de recreativa, Nintendo 64, Playstation o Gameboy Color, a més del mercat concret, el tornaríem a veure com a personatge seleccionable al Magical Tetris Challenge, i també en companyia d'altres personatges sortia, entre 2002 i 2003, al Disney's Party, un videojoc d'estil joc de taula (com un Mario Party, vaja) per a Gameboy Advance i Gamecube, i el 2002 (2005 a Europa) al Disney Golf, on seria un dels 8 personatges seleccionables. 

També se'l podia controlar el 2007 al Disney Magicboard Online, un videojoc en línia de curses sobre monopatí volador que només es va llançar per a PC i a la Xina. El 2008, tant per a Wii com per a PS2, va sortir el Disney Th!nk Fast, un títol d'estil Trivia on també apareixia en Goofy. Entre 2003 i 2013 van estar oberts els servidors de l'MMORPG Toontown Online, en què no era un personatge jugable però sí que, juntament amb altres personatges de la factoria Disney, podíem trobar de tant en tant.

Retrocedim per tornar als jocs on ell era el protagonista: veient aquest vídeo hom pensaria que el Goofy's Fun House (Playstation, 2001) no és un bon joc, segurament és culpa de l'emulador, però el cas és que aquesta proposta d'exploració, recol·lecció d'objectes, visionat de curts clàssics d'en Goofy i minijocs va agradar molt, si ens refiem de les altes puntuacions que va obtenir.

També el 2001, però aquest cop per als PC d'Occident, es llançava el Disney's Extremely Goofy Skateboarding, que com diu el títol i es pot veure al vídeo és un videojoc per als aficionats més joves al monopatí.

Evidentment no pensava deixar sense esmentar la popularíssima saga d'RPG Kingdom Hearts, amb una forta presència de personatges Disney, que des de 2002 ha triomfat arreu del món i que té, entre les seves escenes més memorables, aquesta de l'aparent mort d'en Goofy que hem vist i que correspon al Kingdom Hearts II (Playstation 2, 2005, i com a Kingdom Hearts 2.5 HD Remix per a Playstation 3, el 2014). 

Com hem pogut veure, en Goofy ha protagonitzat uns quants videojocs, ha aparegut en d'altres de repartiment coral, i en d'altres ha fet papers molt més petits, entre els quals cal esmentar també cameos al Quackshot (Mega Drive, 1991), el Disney's Magical Quest Starring Mickey Mouse (Super Nintendo, 1992) o l'Epic Mickey (Wii, 2010), l'Epic Mickey 2: The Power of Two (Wii, Wii U, PS3, Xbox 360, PS Vita i PC, 2012) i l'Epic Mickey: Power of Illusion (Nintendo 3DS, 2012).

Videojocs i animació: Up

Hi ha una pel·lícula de Pixar que més o menys tothom té en gran estima, i que fins i tot va ser nominada a l'Oscar a la Millor Pel·lícula (general, no animada), cosa que abans només havia aconseguit Beauty and the Beast. 

Parlem d'Up, de 2009, un film especialment commovedor en els seus minuts inicials i que després baixa una mica el nivell (els primers minuts que esmento senzillament deixen el llistó massa alt), però ens ofereix una aventura original i divertida protagonitzada per un vell rondinaire i un nen que es fa amic seu, amb l'encant de les produccions de Disney Pixar.

La qüestió és que, com podeu veure, també se'n va fer un videojoc, que va sortir per a la Wii, Xbox 360, Playstation 2, Playstation 3, PSP, Nintendo DS i ordinadors.

Seguint l'argument de la pel·lícula, al videojoc d'Up controlem els personatges principals, que són el vell Carl Fredricksen i l'explorador infantil Russell, a més del gos Dug, i explorar els entorns de la pel·lícula, tant en solitari com amb un altre jugador.

Les notes que trobem de les anàlisis de les diverses versions d'aquest títol no són pas dolentes, tampoc exageradament bones, i coincideixen a considerar-lo força divertit per al públic a què va adreçat, que és l'infantil. El punt més negre potser és que la seva durada és més aviat escassa. 

Tanmateix, dels milers de videojocs basats en pel·lícules que hi deu haver, Up seria un dels recomanables si no s'espera que tingui, és clar, la qualitat del film en què es basa.

Videojocs i animació: Frozen

Des que els videojocs són productes consumits per les masses els títols basats en pel·lícules, tant d'imatge real com animades, han estat freqüents, com també ha estat freqüent el fracàs de combinar aquests dos productes, especialment quan s'ha volgut aprofitar la popularitat d'una franquícia per a fer-ne jocs llançats amb presses i sense atenció al detall. 

Un dels problemes tradicionalment més habituals dels videojocs basats en pel·lícules és voler seguir la història fil per randa, de manera que s'elimina el factor sorpresa i s'obté un producte lineal, allunyat del que vol el públic actual. Per això és encertat, independentment de la qualitat final del videojoc, enfocar aquestes adaptacions d'una altra manera, com s'ha fet amb Frozen: el regne del gel, la darrera pel·lícula de Disney, que vaig ressenyar a Cementiri de Pneumàtics.

Disponible des de novembre d'aquest 2013 i només per a la Nintendo DS i la Nintendo 3DS, no ens trobem davant del típic videojoc en què controlem la protagonista i hem de fer el mateix que li vam veure fer a la pel·lícula, sinó que en aquest cas tenim una història alternativa, en teoria situada després dels esdeveniments del film, i protagonitzada per l'entranyable Olaf, l'homenet de gel que a Frozen esdevé un excel·lent personatge secundari.

El Frozen: Olaf's Quest, del qual s'ha fet tan poca publicitat que m'ha costat confirmar que existeix (per exemple no surt als catàlegs de les botigues, tot i que a la web de la filial espanyola de Nintendo sí que hi apareix), és un plataformes amb elements de trencaclosques on ajudarem l'Olaf a sortir de les perilloses situacions en què, per culpa del seu exagerat optimisme i la seva candidesa, es fica. 

En els textos en què se'l promociona es parla de 60 pantalles amb tota mena de reptes adaptats, això sí, al públic més jove, i on podrem fer ús de les "habilitats" del personatge, algunes de vistes a la més que notable pel·lícula com ara llançar parts del seu cos desmuntable, i d'altres de noves com agafar objectes llunyans amb el cap o atacar els enemics fent-se una bola de neu.

És difícil de dir si estem davant d'un bon videojoc, perquè no n'he trobat cap anàlisi professional, si bé n'hi ha una que aporta una mica més d'informació, com ara que les pantalles són més aviat curtes, però divertides, i que són rejugables atès que s'obté una puntuació per estrelles que depèn de si ens hem limitat a passar-nos-la o bé hem recollit tots els objectes que se'ns proposava trobar.

Els pocs comentaris del públic que he pogut veure també el deixen força bé, sempre tenint en compte que s'adreça al públic infantil, és clar. És probable que per als adolescents o adults que busquem plataformes meravellosos aquest no sigui el nostre producte, o potser sí, però si de cas quan baixi de preu o si l'hem de regalar a algun infant del nostre entorn i li demanem que ens el deixi provar.

Videojocs i animació: Mickey Mouse (segona part)

Com que aquesta setmana en Mickey Mouse ha fet 85 anys (no se li noten) i no podia deixar escapar l'ocasió de fer un petit homenatge a una de les icones més importants de la història de la Humanitat, perquè encara que sembli exagerat és així, l'altre dia vaig fer una primera entrada amb els videojocs de la mascota de Disney, però ja és hora de veure'n la segona, i aquí la tenim.

L'altre dia ens vam quedar a la primera meitat dels anys 90, i certament aquell primer període entre els 80 i la primera meitat dels 90 del segle passat va ser el millor pel que fa als videojocs d'en Mickey Mouse. El que veurem avui és una etapa no tan bona, amb l'excepció d'una saga que vaig deixar expressament per a aquesta segona i última entrada i que, de fet, també pertany a la primera meitat dels 90, com és The Magical Quest.

La saga començava el 1992-1993 amb el The Magical Quest Starring Mickey Mouse, per a la Super Nintendo, que qualsevol persona que conegui bé els videojocs protagonitzats per aquest personatge us citarà juntament amb la saga Illusion, que vam veure l'altre dia. 

El Magical Quest, tal com es coneix popularment, destaca pel sistema de vestits que porporcionen diferents habilitats a en Mickey i també per la seva alta qualitat gràfica, encara que se li va criticar la durada, excessivament curta, així com la facilitat amb què es podia acabar tenint en compte que les continuacions eren il·limitades. S'havia de convertir a la Mega Drive, per cert, però al final es va deixar córrer. El 2002, però, es va portar a la Gameboy Advance, encara que no va tenir una rebuda tan bona com l'original perquè tècnicament quedava una mica per sota.

La seva segona part, de 1994, va sortir també per a la Mega Drive (no pas a l'europea, per desgràcia). De fet, va ser l'única entrega de la saga que va trepitjar una consola de Sega. Aquest cop el joc era similar a l'anterior, però amb la possibilitat de controlar la Minnie (sembla que per primera vegada a la història) tant escollint-la en la modalitat d'un jugador com en col·laboració en la de dos jugadors simultanis.

Els seus problemes eren els mateixos que els del Magical Quest, i també se'n va fer un remake amb alguns afegits per a la Gameboy Advance, el 2003 i amb resultats semblants. Aquesta versió també va arribar a Europa.

El que no hi va arribar (sí en el remake de la Gameboy, el 2005), va ser el Disney's Magical Quest 3 Starring Mickey & Donald, de 1995, que en la mateixa línia canviava la Minnie per en Donald i oferia una mena de World of Illusion però per a la Super Nintendo, encara que aquesta vegada només al Japó.

Repassada la saga, que en conjunt no va tenir tant d'èxit com Illusion, fem un petit salt enrere per tal de veure un títol de 1994, el Mickey's Ultimate Challenge, que no hi tenia res a veure, més enllà del personatge, naturalment. 

Aquest títol pertany al gènere dels trencaclosques, estava adreçat al públic més jove i va sortir per a la Mega Drive, la Master System (que hi ha qui diu que va ser el darrer títol llançat per a la consola, però no és això el que vaig trobar jo quan vaig fer una entrada sobre el tema), la Game Gear, la Super Nintendo i la Gameboy. No és un títol gaire important, però és una llàstima que no passés dels Estats Units.

Ens n'hem d'anar a 1998-1999 per a tornar-lo a veure a Europa, amb el Magical Tetris Challenge, que de fet no era un joc pròpiament d'en Mickey Mouse, sinó un Tetris amb personatges de Disney, que va sortir per a recreatives, Gameboy Color (al vídeo), Nintendo 64 i Playstation.

A partir de llavors van començar uns anys no gaire bons per als videojocs d'en Mickey o amb en Mickey, però no va ser el cas del Mickey's Racing Adventure, per a la Gameboy Color i de 1999. Sorprenentment es va endur molt bones crítiques i combinava elements d'aventura amb conducció de l'estil dels videojocs dels Micro Machines i va agradar.

Una mica pitjor, però gens malament, li va anar al Mickey's Speedway USA, per a la Nintendo 64 el 2000 i la Gameboy Color el 2001, que va desenvolupar Rare i que aprofitava el motor del Diddy Kong Racing però canviant els seus personatges pels de Disney i evidentment també n'alterava els circuits.

El 2002 i només per a la Playstation 2 (el 2005 a Europa) sortia el també respectable Disney Golf, on sorprenentment en Mickey no era un personatge jugable, tot i que el veurem donant-nos consells a la gespa.

No obstant això, aquell mateix any el vam poder tornar a controlar al Disney's Magical Mirror Starring Mickey Mouse, una aventura de point-and-click, el que abans es coneixia com a aventura gràfica, que només va sortir per a la Gamecube i que va rebre unes notes molt baixes, d'aprovat pelat en el millor dels casos, amb l'adjectiu d'avorrit compartit per diverses ressenyes.

La seva seqüela espiritual, de 2003-2004 i també per a la Gamecube, va ser el Disney's Hide and Sneak, que va fracassar de la mateixa manera tot i algunes lleugeres millores gràfiques: era un títol pensat per al públic més jove però estava mal dissenyat, de manera que resultava frustrant. I seria l'últim títol protagonitzat per en Mickey (que estava acompanyat per la Minnie, l'altre personatge que podíem escollir) durant una bona temporada.

La cosa no va millorar, ans al contrari, amb el Disney's Party, que va aparèixer per a la Gamecube i la Gameboy Advance durant aquells mateixos anys. Com podeu veure es tracta d'un títol de minijocs pensat per a jugar-hi en grup, com els Mario Party, però les poques diferències entre els minijocs i uns estàndards de qualitat indignes de Disney el van fer estavellar.

Passarien 4 anys fins que no es va tornar a fer un videojoc on apareixia en Mickey. El 2008, doncs, es va llançar el Disney Think Fast, un clon del Trivial i els jocs d'aquest estil però amb personatges i pel·lícules de Disney, adreçat al públic molt jove, això sí. Va tenir més bona acollida per a Playstation 2 que per a Wii.

Però senyores i senyors, el 2010 i després d'uns anys de tendència a la baixa, en Mickey tornava a ser protagonista d'un videojoc que va agradar, un plataformes exclusiu de la Wii que es va anomenar Epic Mickey. 

L'original ús del pinzell, que permet dibuixar objectes que ens falten, així com esborrar-ne d'altres, i el seu atractiu disseny, el van fer mereixedor de bones crítiques, tot i que també es va endur clatellots pels problemes amb la càmera que li impedien ser considerat excel·lent.

Malauradament de cara a la seqüela, l'Epic Mickey 2: The Power of Two, de 2012 i aquest cop per a Wii, Xbox 360, Playstation 3, Wii U i Playstation Vita (aquesta el 2013), no es van solucionar els problemes del primer títol, i se n'hi van afegir de nous com ara una intel·ligència artificial defectuosa, de manera que les notes mitjanes les trobarem més baixes, essent la de la Wii —la menys potent de les consoles que el tenen al catàleg— la més alta, sense arribar al 70 sobre 100. El més destacable és, però, que s'afegeix com a personatge de suport l'Oswald, el primer personatge de Disney tal com vaig explicar en aquesta entrada.  

El mateix any i acompanyant l'Epic Mickey 2 va sortir per a la Nintendo 3DS l'Epic Mickey: Power of Illusion, que mantenia la mecànica del pinzell però en termes estètics feia una proposta totalment diferent: recuperava l'estil de joc dels mítics títols de la saga Illusion i esdevenia un videojoc divertit i preciós amb el regust dels clàssics i amb homenatges a un bon nombre de pel·lícules i personatges de la companyia. Llàstima que el van fer tan, però tan curt, que va perdre uns quants punts per culpa d'això.

I amb aquest acabem el repàs als videojocs d'en Mickey Mouse, que van tenir sens dubte la seva època de més esplendor durant la primera meitat dels anys 90, però que recentment han fet un tímid intent de ressorgir i que esperem que aviat tornin i ens proporcionin una nova entrega de les aventures electròniques de la mascota de Disney, aquest cop digna del personatge i la seva importància cultural.