Cinema i videojocs: Pacific Rim

Reconec que quan es va estrenar aquesta pel·lícula, l'any 2013, va despertar en mi un interès pràcticament igual a zero. No em criden l'atenció les històries tipus Transformers, encara menys les adaptacions hollywoodianes de productes orientals, i tampoc el gènere dels monstres gegants en si mateix. La barreja dels dos conceptes, els mechas i els kaiju (monstres japonesos tipus Godzilla), tampoc no m'interessava.

Però anys després, amb respecte adquirit pel director Guillermo del Toro, coguionista del film, i atret per intèrprets que llavors ja coneixia bé com en Charlie Hunnam (Sons of Anarchy, Undeclared...) o l'Idris Elba (Luther, The Wire...), tot plegat sumat al fet que em venia de gust veure alguna pel·lícula d'acció pura i dura, vaig rectificar i vaig gaudir de l'entreteniment sense pretensions que proporciona Pacific Rim, que resulta que també va tenir adaptacions en forma de videojocs.

Un d'ells duia el mateix nom que la pel·lícula i es va publicar el 2013, any de l'estrena del film, únicament en format digital tant per a la Xbox 360 com per a la PlayStation 3. La companyia que el va desenvolupar s'anomenava Yuke's, però no el busqueu, perquè aquest 2016 l'han retirat de les botigues digitals d'ambdues consoles.

És normal, natural i previsible que un videojoc basat en una pel·lícula vulgui treure-li el màxim suc possible, i normalment es fa -antigament més, però- repetint el que ja s'hi ha pogut veure, però en el cas del Pacific Rim de consoles es va optar per una proposta diferent.

En aquest cas, en comptes de seguir l'argument del film el joc era un títol de lluita 1 contra 1, però aquesta "original" proposta va quedar eclipsada pels seus problemes: combats repetitius, avorrits, poc profunds i una modalitat per a un jugador amb una història absurda, que consistia en fer combats un rere l'altre, contra un ventall molt reduït de contrincants, podent seleccionar també els monstres i de vegades lluitant contra els nostres aliats. Les notes que va rebre van fer força dolentes, i als agregadors de crítiques el veureu amb mitjanes ben per sota de l'aprovat. 

Tampoc no li va anar gaire millor a Pacific Rim: The Mobile Game, que van desenvolupar conjuntament Reliance Games i Behaviour Interactive per a sistemes amb iOS i Android. 

Segons la Wikipedia es tracta d'esquivar els atacs del kaiju i, quan s'obre un forat en la seva defensa, l'hem d'atacar fent lliscar el dit per la pantalla. A mesura que anem superant missions aconseguim diners per a millorar el nostre Jaeger, però se'l va comparar amb l'Infinity Blade, un cèlebre títol per a iOS que va tenir molt bona acollida, i va sortir perdent.  

Aquests són, doncs, els dos videojocs que existeixen basats en el film, però l'any vinent se suposa que s'estrenarà Pacific Rim 2. Tindrà adaptació per a consoles i/o mòbils? Ja ho veurem, però espero que s'hi esforcin més.

Jocs que no van veure la llum: Bonk - Brink of Extinction

L'altre dia us parlava d'en Bonk, o PC-Genjin, el que es podria considerar la mascota de NEC i concretament de la seva consola més popular, si bé gairebé inèdita a Europa, la PC Engine o Turbografx-16. 

Com vaig explicar, aquest petit cavernícola calb i simpàtic que anava fument cops de cap a tort i a dret, va sobreviure la consola en què va debutar i el vam poder veure en videojocs per a d'altres sistemes, cosa que de fet ja passava durant la vida comercial de la PC Engine, però el cas és que va experimentar una revifada amb jocs per a mòbils entre 2006 i 2008 i no se n'ha tornat a saber res més. Sobretot perquè hi va haver diversos videojocs cancel·lats, l'últim dels quals el que porto avui. 

Es tracta del Bonk: Brink of Extinction, que s'havia de dir en japonès PC-Genjin: Kyodai suisei dai sekkin! i havia de sortir, en principi en format digital, per a Wii, Xbox 360 i PlayStation 3 a través de les seves plataformes virtuals dedicades a aquest suport. 

Doncs bé, resulta que fa unes setmanes es va fer públic aquest vídeo, en què faig una excepció i l'accepto tot i tenir la veu d'un narrador, perquè hi ha més detalls i més metratge que en ocasions anteriors. Conèixer aquesta notícia és el que em va motivar a publicar l'entrada sobre el personatge, per cert. 

Com podem veure, tot i que va ser cancel·lat, i de fet la gent que l'estava desenvolupant, Pi Studios, va haver de plegar per això, el producte estava molt avançat i polit. Al vídeo (en anglès) ens n'expliquen moltes coses, entre les quals que s'anava a fer una versió, també, per a la Nintendo DS.

Curiosament el títol és ben descriptiu del que li ha passat al personatge, que ja era al caire de l'extinció el 2010 i, amb la cancel·lació d'aquest videojoc, podem considerar extingit. Una llàstima, perquè havia de ser una seqüela, no pas un remake.

Amb una nova història, noves transformacions i naturalment gràfics adaptats als nous temps, a més de joc en línia i la possibilitat de repetir nivells per tal d'accedir a objectes abans fora del nostre abast.

Com s'explica a Unseen64, fins i tot hi havia plans per a continguts descarregables i, de fet, el Bonk: Brink of Extinction estava finalitzat. Què va passar, doncs? Un seguit de desgràcies: Konami, a principis de 2011, va comprar Hudson Soft, que tenia els drets del personatge, i va decidir descartar projectes per tal d'estalviar diners. Com acostuma a passar en les adquisicions d'empreses per part d'entitats més grans, la pitjor part se la va endur l'empresa petita. I un dels afectats va ser aquest esperat títol.

Però, a més, al març hi va haver el terrible terratrèmol del nord-est del Japó i, com que en aquest joc la trama tenia a veure amb l'amenaça d'un meteorit i, per tant, una gran catàstrofe, per tal de no ferir sensibilitats era un dels principals candidats a ser cancel·lat, i així va ser. Els anys han anat passant i les circumstàncies han canviat, però el seu estat no ha canviat. Qui sap si l'arribarem a veure alliberat d'alguna manera, però m'estranyaria que es recuperés per a les consoles actuals.

No va ser l'únic títol cancel·lat del petit cavernícola, però: segons al Wikipedia havien de sortir títols com RPG Genjin, Ultra Genjin i Bonk 3D, però no se'n troba gaire informació. Es pot dir que el personatge va caure en desgràcia fa uns quants anys i que no ha aconseguit recuperar-se. 

 

Ahir i avui: Castle of Illusion

Vaig estrenar aquesta secció amb molta il·lusió l'any 2009, quan es va obrir el blog, pensant que en faria molt d'ús, però no ha estat així. Aquesta serà la cinquena entrada quan ens encaminem als 7 anys de 3 Botons i START, i l'última va ser de 2012.

És complicat tenir tantes seccions obertes i recordar-les totes, però d'altres senzillament no tenen tant de suc com m'esperava al principi. En aquest cas els protagonistes haurien de ser videojocs clàssics que han tingut algun remake -independentment de si és una nova versió més fidel o menys-, però fugint si és possible del repàs a una saga amb diverses entregues, cosa que aniria a una altra secció. Doncs bé, ressuscito Ahir i avui amb un títol que compleix els requisits.

És el Castle of Illusion Starring Mickey Mouse, o el Castle of Illusion de tota la vida, que sí, que forma part d'una saga o una saga espiritual, tema una mica complicat d'explicar ara, però que tots recordem de la Mega Drive el 1990 i un any després de la Master System i la Game Gear. De quan Sega anava traient jocs excel·lents basats en franquícies Disney. 

Un clàssic imprescindible de l'època dels 16 bits -i els 8-, que falta a la meva col·lecció de la Mega Drive (i sí, podríem dir que també em falta en Master System i/o Game Gear) perquè no el vaig arribar a tenir en el seu moment i ara estic intentant trobar-lo a preu raonable, però coneixia el Quackshot de l'ànec Donald i posteriorment he tingut el World of Illusion, en què es poden controlar en Mickey i en Donald, dos jocs que formen part de la mateixa família -en què també trobem el Land of Illusion, que sí que tinc- i que em van fer adonar que les meravelles que diuen del Castle of Illusion, en japonès I love Mickey Mouse: Fushigi no o-shiro daibôken, sembla que són certes, per tant el desitjo, i molt. 

Els que hi han jugat molt i el coneixen bé i l'estimen parlen de preciosos gràfics, mons i enemics molt diversos i inspirats en els contes de fades, llibertat per a triar l'ordre de les pantalles i un videojoc de plataformes excel·lent. Podeu veure-ho, per exemple, a l'entrada que li van dedicar a Game Museum.   

Però la meva entrada és per a comparar-lo amb el seu remake, ja que altrament estaria analitzant un videojoc que no tinc, a més que en Mickey Mouse ja va protagonitzar dues entrades del blog, que podeu llegir aquí i aquí. Així doncs, ara el que veurem és aquesta nova versió:

Com podem veure el Castle of Illusion de 2013, que va sortir únicament en versió digital per a Playstation Network, Xbox Live, PC i iOS, és un rentat de cara, amb dissenys en 3D però desenvolupament en el que sempre s'havia anomenat "2,5D", i algunes pantalles en què veiem el personatge des del darrere, en tercera persona, com als Crash Bandicoot per posar un exemple del mateix gènere.

En aquest vídeo de comparativa veurem com s'alternen imatges de la versió de Mega Drive amb les del remake, val la pena i no és gaire llarg:

Què li va semblar, a la gent? Doncs resulta que, tot i tenir en compte que l'original, tan estimat, li havia de fer ombra per força i que era molt difícil que tingués la mateixa acollida, no va acabar de sortir bé: va tenir notes mitjanes de menys de 70 sobre 100, en alguns casos fins i tot de suspens alt, perquè van agradar els gràfics, el redisseny en general, el so i l'efecte nostàlgia, però no que tingués una dificultat tan baixa -i que, a sobre, contrastés tant amb un últim combat molt difícil-, uns controls imprecisos, una durada tan curta i pràcticament cap al·licient per a la rejugabilitat.

Podríem debatre sobre si s'han d'afegir en una fórmula original segons quins ingredients que ara es consideren imprescindibles, d'altra banda en aquella època tornàvem a jugar als videojocs amb l'objectiu de repetir l'experiència, no de fer missions secundàries i opcionals. Però m'imagino que tot això ja s'ha tingut en compte i que tenen raó els que consideren que només val la pena com a curiositat... i si el trobem a preu molt rebaixat. Jo, de moment, continuo volent l'original.

L'ovella negra: el Sonic the Hedgehog de 2006

Totes les franquícies, fins i tot les més populars, tenen entregues millors i pitjors. Quines són unes i quines les altres és quelcom que han de debatre els fans, però hi ha videojocs que no aconsegueixen defensors i que taquen, en la unànime opinió del públic, la bona imatge d'una saga llegendària, i és per a repassar-los que vaig crear aquesta secció. 

Avui veurem un títol de gran renom, però que havia d'especificar que era la versió de 2006, perquè no fer-ho ens duria a associar-lo a un dels millors videojocs de la història i això seria injust.

Poc després que s'iniciés la generació de consoles representada per la Xbox 360 i la Playstation 3 —de fet quan encara no havia sortit la PS3— es va començar a parlar d'un nou Sonic the Hedgehog que semblava que havia de ser el rellançament d'una importantíssima i molt popular saga estrenada amb el videojoc del mateix nom a la Mega Drive 15 anys abans.

Les fotografies que se'n van distribuir eren espectaculars i ens ensenyaven per primera vegada un Sonic tridimensional sense píxels i en un entorn en alta definició que frisàvem per poder tenir en forma de videojoc. Aquest va arribar el 2006, primer en Xbox 360 i uns mesos més tard en Playstation 3, i el resultat va ser el següent:

Era un Sonic en 3D, de l'estil iniciat a la generació anterior pels aclamats (però posteriorment un pèl criticats) Sonic Adventure de la Dreamcast, cosa que també significa que hi apareixen diversos amics del protagonista, però el Sonic Team probablement es va preocupar massa per a oferir uns bons gràfics i complir la data d'entrega, de manera que va cometre una sèrie d'errors que li van passar una factura important: temps de càrrega excessius (al vídeo es pot apreciar), problemes de càmera, un argument poc digne de la saga, errors (el que es coneix com a glitches) i, el que és pitjor especialment per a un joc d'en Sonic, problemes de control.

Aquí tenim un recull d'errors del Sonic the Hedgehog (repeteixo, 2006), problemes de programació que no es van polir i que, amb els problemes de càmera i de control, dificulten la jugabilitat d'un títol que pertany a una saga caracteritzada per la velocitat pura, on és essencial que els personatges reaccionin perfectament a les nostres ordres i no es quedin atrapats en llimbs que no haurien d'existir.

Les anàlisis dels mitjans especialitzats van destrossar aquest videojoc, no tant per unes notes especialment baixes (la versió de la Xbox 360, una mica més ben valorada que la de PS3, té una mitjana de 48,74% a Gamerankings i de 46 a Metacritic), sinó perquè pràcticament no hi va haver ningú que l'aprovés. A més, en un joc d'en Sonic no es tracta d'aprovar i prou, ni tan sols ens quedem contents amb un notable. Se li exigeix excel·lència.

Tot i així aquest Sonic the Hedgehog existeix, forma part de la història de l'eriçó blau més ràpid dels videojocs, no deixa de ser un títol que qualsevol fan de la mascota de Sega i les seves aventures ha de provar (jo el tinc, encara que no hi he jugat gaire) i com a tal rep un homenatge al magnífic Sonic Generations amb aquesta pantalla anomenada Crisis City, que es recupera i es pot (s'ha de) jugar tant en 2D com en 3D.

Per a la posteritat queda el debut del personatge Silver the Hedgehog, que a diferència de la humana Elise, que no va tornar a sortir en cap altre joc de la saga, sí que hem vist en nombroses ocasions després d'aquest videojoc fallit que va decebre clarament unes expectatives altíssimes.

Els primers jocs de la Playstation 3

Avui parlaré dels jocs que van sortir amb la Playstation 3, la consola de sobretaula més recent de Sony, quan es va llançar als tres principals mercats dels videojocs, i com és lògic tractant-se d'una màquina japonesa, primer va sortir al Japó, concretament l'11 de novembre de 2006. Amb quins jocs ho va fer?

No es va voler perdre l'estrena de la consola el Ridge Racer 7, setena entrega d'una saga que hem vist acompanyar el naixement de diverses plataformes, no sempre de Sony.

El Genji: Days of the Blade (al Japó Genji: Kamui Sôran), del gènere hack and slash (antigament beat'em up), era un producte de la mateixa Sony i va tenir una acollida normaleta, tot i que es va aplaudir el seu disseny artístic.

Molt pitjor li va anar al Mobile Suit Gundam: Target in sight, que va ser suspès per culpa dels gràfics, problemes tècnics, de control, d'interpretació dels actors de doblatge... En canvi al Japó, potser per la importància de la franquícia Gundam en aquell país, no va tenir mala rebuda de la crítica (sí del públic, que va passar bastant d'ell). 

No podia faltar, al seu llançament japonès, un joc dels que no debutarien, normalment, en un llançament occidental. Aquesta vegada no era el mahjong, sinó el golf, amb el Sega Golf Club. I al País del Sol Naixent encara sortiria un altre joc, el dia de l'estrena de la PS3:

El Resistance: Fall of Man, que ens hauria de sonar més perquè en aquell moment se'n parlava bastant. Un FPS de la pròpia Sony que va agradar força i que també seria un dels jocs de debut de la màquina als Estats Units, el 17 de novembre de 2006, només 6 dies després del naixement japonès. També sortirien allà el primer dia de la consola el Genji: Days of the Blade, el Ridge Racer 7 i el Mobile Suit Gundam: Crossfire (així es deia als EUA), però la línia de sortida americana va tenir unes quantes propostes més.

El Blazing Angels: Squadrons of the WWII no era pas cap exclusiva de la consola, sinó que havia sortit uns mesos abans també per a Xbox, Xbox 360 i PC, i el 2007 apareixeria per a la Wii. 

Un altre de guerra i tampoc exclusiu. En aquest cas és el Call of Duty 3, molt ben rebut com gairebé tots els de la veterana saga.

Vèiem el tràiler del Marvel: Ultimate Alliance, un RPG d'acció protagonitzat per molts dels superherois de la Marvel que va triomfar bastant.

El Tony Hawk's Project 8, vuitena entrega de la saga, va tenir millors notes en la versió per a la Xbox 360, però tampoc no li va anar malament del tot. 

Molt més discreta va ser l'acollida de l'Untold Legends: Dark Kingdom, un altre hack and slash exclusiu de la Playstation 3, per desgràcia i sempre segons la crítica, massa repetitiu. Hi va haver més títols, al llançament de la consola als EUA, però no en posaré vídeos, sinó que els esmentaré i prou, per qüestions d'espai i perquè no crec que calgui, ja que us els podeu imaginar perfectament. Són els esportius Madden NFL 07, NBA 2K7, NHL 2K7 i Tiger Woods PGA Tour 07.

Precisament aquests dos últims eren també al tardà llançament europeu i australià, el 23 de març de 2007, juntament amb el Ridge Racer 7, el Marvel: Ultimate Alliance, el Resistance: Fall of Man, el Blazing Angels: Squadrons of the WWII, el Call of Duty 3, el Genji: Days of the Blade, el Mobile Suit Gundam: Target in sight (amb el nom igual que al Japó), el Tony Hawk's Project 8 i l'Untold Legends: Dark Kingdom. 

El Defjam: Icon era un dels afegits europeus a la ja llarga llista de títols, avantatges del fet que una consola surti més tard en un territori que en els altres. Un títol de lluita entre rapers reals, tercera entrega de la saga, per cert, que encara que sembli mentida no va ser mal rebut del tot.

La mateixa gent havia creat aquest Fight Night Round 3, molt celebrat i d'un gènere no especialment nodrit, si més no fora dels títols de boxa humorística com els Ready 2 Rumble.

El discret RPG Enchanted Arms, que ja havia sortit per a la Xbox 360 més d'un any abans, nou mesos en el cas de la versió europea.

El Formula 1: Championship Edition, de Sony, un títol que veig que la crítica va rebre amb puntuacions de notable baix de mitjana i que tenien posat en una botiga de la Riera Blanca de L'Hospitalet abans que sortís la consola (el joc havia aparegut al Japó al desembre de 2006) i s'hi podia jugar per 1 euro cada quart d'hora, cosa que jo no vaig fer perquè em semblava que no calia.

Aquest ni em sonava: el Full Auto 2: Battlelines, un joc de conducció combativa de Sega, senzillet, disponible també per a PSP i amb menys èxit que el primer Full Auto, exclusiu de la Xbox 360.

El Motorstorm, un altre de la mateixa Sony i un dels més coneguts de la consola quan es va estrenar i que després va tenir algunes seqüeles.

L'NBA Street Homecourt, que també va sortir llavors per a la Xbox 360, l'entrega més recent (i per tant fins ara l'última) d'una saga de cert èxit de crítica.

El Need for Speed: Carbon, desena entrega de la popular saga de curses de cotxes que ja havia aparegut durant el 2006 per a PC, PS2, PSP, Gameboy Advance, Nintendo DS, Gamecube, Xbox i Xbox 360.

El Sonic the Hedgehog, un títol que havia aixecat moltes expectatives i que tenia un nom molt perillós, exactament el mateix que el de la seva primera i celebradíssima entrega. Va ser un autèntic fracàs, el pitjor joc de la història de la mascota de Sega (se'n van criticar les càmeres, el control, els molts errors que dificultaven la jugabilitat, els personatges, la història... tot) i un dels que van contribuir a la mala imatge de la franquícia i de la mateixa Sega durant els foscos anys en què han estat apareixent jocs per a d'altres companyies des que Sega va plegar de fer consoles, amb dignes però poques excepcions. 

Aquí teníem el Tom Clancy's Splinter Cell: Double Agent, un altre que va sortir per a molts sistemes, que va ser força ben rebut i, com ja deveu saber, forma part d'una nodrida saga de jocs d'acció i infiltració.

The Godfather: The Don's Edition, la versió menys celebrada d'un títol que havia aixecat moltes expectatives perquè tocava un intocable de la història del cine (i de la literatura), però que va ser rebut amb certa fredor. L'edició del Don fa referència a un parell d'afegits que no hi havia a la resta de versions.

Un altre títol de Sega, el World Snooker Championship 2007, basat en campionat mundial més important del billar. I ara dos títols més de Sega, per acabar:

La cinquena entrega del títol de lluita per excel·lència de la companyia, el Virtua Fighter 5, que també hi és en Xbox 360 i que, en el cas de la PS3, no té joc en línia. El mateix li passava al que veurem a continuació, un altre de Sega:

El Virtua Tennis 3, també grandíssim joc, com el Virtua Fighter 5, que absència d'online a banda és molt addictiu i divertit. Això sí, el de lluita perquè ja fa molt temps que no s'hi connecta ningú, i el de tennis perquè han aparegut dues entregues més de la saga, a la Xbox 360 actualment és com si no tinguessin joc en línia, per molt que la característica hi sigui. I amb això acabo aquesta extensa entrada sobre l'estrena de la Playstation 3 i els jocs que la van acompanyar.