Valoració personal de l'Xbox Game Pass

Tot i que és poc habitual que publiqui una entrada que no se circumscrigui a les seccions d'un blog que, per altra banda, continua viu perquè en van sortint de noves, de tant en tant sí que em permeto escriure alguna cosa que pertany a l'àmbit de les reflexions.

Avui ho vull fer sobre un servei de la família Xbox que ha aconseguit prestigi o, com a mínim, ésser conegut, fins i tot entre els fans més acèrrims de la marca PlayStation, pocs dies després que em caduqués la subscripció que m'ha permès fer-lo servir durant més d'un any.

Popularment conegut, de vegades, com "el Netflix dels videojocs", Xbox Game Pass és un servei de Microsoft que permet descarregar i jugar a un munt de videojocs entre els que estan inclosos al servei mentre tinguem activa la subscripció en qüestió. 

Actualment el pla té un preu oficial de 9,99 € al mes, mentre que si el combinem amb el clàssic Xbox Live Gold, que a més de proporcionar la possibilitat de jugar en línia regala dos jocs al mes de la Xbox o la Xbox 360 per sempre i dos de la Xbox One mentre estiguem pagant, el que tenim és el que es coneix com a Xbox Game Pass Ultimate i el total surt per 12,99 € al mes. 

Entre els jocs disponibles n'hi ha de tota mena de gèneres i distribuïdors, i la permanència al catàleg depèn del cas: els del estudis de la pròpia Microsoft hi són "per sempre" -entenent que algun dia el Game Pass no existirà-, mentre que els d'altres companyies s'hi estan un temps m'imagino que acordat entre les dues parts. Sigui com sigui, hi ha moviment tant pel que fa a incorporacions com en sortides.

A tots els efectes, però, mentre paguem la subscripció és com si tinguéssim aquests jocs, després de descarregar-los a la consola mitjançant una interfície molt senzilla de fer servir, amb tot el contingut, els assoliments i el progrés, a més que si en comprem els DLC -en cas d'existir- els podrem aplicar sense cap problema. I, cosa molt important, no es tracta només de títols llançats fa temps o de títols menors, sinó que les principals novetats, els videojocs més esperats de la plataforma i els anomenats "AAA", formen part del Game Pass des del primer dia. Poca broma.

Explicat com funciona, és hora de fer honor al títol de l'entrada i donar-ne la meva valoració. Perquè hi  ha diversos perfils de jugador, i per al meu és un servei que val la pena només si es donen algunes circumstàncies, sobretot la del preu: n'he gaudit en períodes breus, aprofitant promocions d'un mes per un euro i coses així, l'última convertint 3 mesos en 14 en combinar-ho amb el Gold, que tampoc acostumo a tenir vigent, i això no m'ha permès aprofundir tant com hauria volgut en el seu catàleg, havent de deixar per a alguna altra ocasió títols que sabia que m'ocuparien temps.

Això vol dir que per a algú que hi entri de manera esporàdica, per veure què hi ha i provar coses, pot valer la pena -com m'ha passat a mi- només si li surt molt barat. Per exemple, jo no pagaria els 12,99 ni els 9,99 mensuals. Perquè no tinc, per circumstàncies personals, constància pel que fa a temps lliure, i un joc de 60 hores em suposa una dedicació de mesos, com el Yakuza Kiwami, del que em vaig enamorar, tot s'ha de dir. Sí que va bé, i celebro haver-ho pogut fer, per descobrir títols que passen més desapercebuts perquè són indies o perquè pel títol o la caràtula no ens haurien cridat mai l'atenció fins al punt de comprar-los. Així he pogut jugar a jocs com Untitled Goose Game, Old Man's Journey, What Remains of Edith Finch o Touhou Luna Nights, experiències que m'han agradat però que confirmo que no tinc necessitat de repetir ni, per tant, de tenir per sempre passant per caixa. També m'ha ajudat a esquivar alguna bala, les coses com són.

En canvi, si algú té pocs jocs comprats -o no, però no té cap pressa per posar-s'hi- i juga sobretot a la Xbox, és un servei d'allò més recomanable. Si no és així, jo que tinc massa títols meus pendents i reparteixo el meu temps lliure entre la Xbox One i altres sistemes, reconec que trobava a faltar dedicar-me a aquests videojocs que se m'acumulen, i que ara, en la part positiva de no pertànyer al club del Game Pass, podré reprendre o estrenar. Perquè també és això: la sensació d'haver de jugar a jocs del servei i no dels que tens a la prestatgeria -física o digital- per aprofitar-lo, per amortitzar-lo. Si pagués el que val realment cada mes, això hauria estat encara més angoixant i a mi no m'hauria sortit a compte. 

En tot cas, trobo que és una característica excel·lent, una gran idea, i suposo que Microsoft sap el que fa en permetre accedir-hi des de PC i fins i tot des de mòbils amb l'anomenat Project xCloud, en comptes d'enfortir la seva consola del moment amb exclusius de debò i de fer que la gent compri els jocs i no "regalar-los" dins d'un servei que, pel que ofereix, és baratíssim. Si treuen beneficis de les subscripcions, els deu sortir a compte. Si esperen que la gent s'enganxi als jocs i els compri quan se li acabi la subscripció, amb els preus ridículs que arriben a tenir a les ofertes setmanals, no ho veig tan clar. Però qui soc, jo? Ni l'usuari ideal de Game Pass, ni un analista de cap mena que no sigui la dels de pa sucat amb oli.

Compres: novembre de 2017

Arriba un nou mes, el penúltim de l'any, i com no podia ser d'una altra manera hi ha hagut compres, que repassaré a continuació.

Com les altres vegades, les poso per ordre d'arribada a casa, no per importància ni preferència, i comencem amb una cosa que no és ben bé un videojoc.

La primera que m'ha arribat ha estat el pack dels 4 nous amiibos del The Legend of Zelda: Breath of the Wild, aprofitant l'avinentesa de la propera sortida del nou DLC The Champion's Ballad, que vaig reservar amb prou antelació per no tenir problemes i que em va permetre fer servir saldo acumulat al compte de Game per tal d'abaratir el total.

Són unes figures molt ben fetes, amb molt de detall, i atesa la importància dels personatges a la història del joc, em venia de gust tenir-les. Déu n'hi do, ja, la quantitat d'amiibos que tinc en general i de la saga The Legend of Zelda en particular.

Una compra d'octubre que arribava ben entrat el novembre: aprofitant l'avinentesa d'haver comprat el mes passat el contingut descarregable de pagament RAAM's Shadow del Gears of War 3 (Xbox 360), comprava també el joc de segona mà en subhasta per quatre duros.

La veritat és que té un petit desperfecte a la part de darrere de la capsa, però pel que em va costar no m'hi faré mala sang. Ara ja tinc la trilogia original, per tant toca jugar a l'1 i el 2 abans de ficar-me amb aquest. I comprar el Judgment i la quarta entrega numerada, ja per a Xbox One, més endavant.

Més segona mà, aquest cop per a la Nintendo 3DS, perquè he comprat, després de donar-hi moltes voltes perquè intento mantenir-me tan purista com pugui i jugar als jocs a la seva consola original, el The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D, la versió per a la portàtil de Nintendo del que està considerat un dels millors videojocs de la història.

Sense les 3D, o almenys només pel que fa a polígons, el tinc a la Nintendo 64, però no hi he jugat mai seriosament i, per circumstàncies personals, tinc molt poc temps per jugar a casa, de manera que la meva salvació és el joc portàtil, i per sort la 3DS té al seu catàleg -des del primer any, però fins ara no m'ho havia plantejat- l'aplaudida remasterització, amb millora gràfica i implementació de les 3D estereoscòpiques, del clàssic de 1998.

No hauria dit mai que em compraria un joc de golf, però el Mario Golf: World Tour (Nintendo 3DS) estava en liquidació a Amazon, d'importació francesa, i he decidit donar-li una oportunitat, ja que n'he llegit coses que m'han convençut.

Encara hauria dit menys que adquiriria un simulador de granja amb elements RPG com l'Stardew Valley, però aquest títol indie ha tingut una bona collita de valoracions i he tingut l'oportunitat de comprar-lo, digital -es parla d'una futura edició física, però tant se val-, per a la Switch a gairebé meitat de preu gràcies a la possibilitat, no facilitada però sí permesa, de fer compres a les eShop d'altres països.

Digital també ha estat l'adquisició, per fi, del Thimbleweed Park per a la Xbox One. Ha sortit també a la Switch i es parla de possible edició física, però amb rebaixes del Black Friday m'ha sortit per tan poquet que ja em va bé així.

Un clàssic modern, multipremiat, que no havia provat a la Xbox 360 i que ara ha sortit, 6 anys després, a la Switch. La portabilitat que permet la consola i el bon preu que vaig aconseguir amb una sèrie de descomptes em van fer decidir a comprar, sense esperar una hipotètica i futura rebaixa, el mític The Elder Scrolls V: Skyrim per a la nova consola de Nintendo, i m'està agradant molt.

El vaig poder provar fa uns mesos de manera gratuïta durant un cap de setmana i em va agradar molt més que no em pensava, i finalment, aprofitant una nova rebaixa digital i que tenia saldo en basars estrangers de la Xbox One per gastar, he adquirit el Rocket League.

També d'oferta, i també comprat en un basar estranger per fer-la encara més interessant, he decidit descarregar-me el recopilatori The Disney Afternoon Collection, que en realitat són 6 jocs de la NES (DuckTales, DuckTales 2, Darkwing Duck, Talespin, Chip 'n Dale Rescue Rangers i Chip 'n Dale Rescue Rangers 2) amb modalitats extra i els sempre interessants assoliments.

No ho tenia clar quan va sortir, però sembla que aquests recopilatoris de clàssics són una debilitat meva, tot i que no és gaire purista jugar a aquests jocs en consoles diferents de les originals -i més quan me'ls podria ficar a la NES Mini, que seria el pas intermedi-, però bé, pel preu que tenia...

Per acabar, un altre de digital. Després de donar-hi moltes voltes, moltíssimes, i fer diversos càlculs, al final he adquirit el Wonder Boy: The Dragon's Trap per a la Switch, comprant-lo a l'eShop sud-africana, perquè estava d'oferta temporalment i quedava per un preu molt més baix que l'edició física del joc que ha sortit primer al Japó i a principis de l'any vinent a Occident.

Es tracta d'un remake del mític Wonder Boy III: The Dragon's Trap de la Master System, que tinc i que no he tocat gairebé gens, i precisament per això no volia pagar gaires diners, però la part positiva és que permet triar entre els gràfics i la música de la versió antiga i els moderns, que són una meravella, res a veure amb el redisseny d'altres remakes que no m'agraden gaire, com el del Super Street Fighter II Turbo HD Remix o el del DuckTales Remastered.

I fins aquí un mes farcidet, en què el Black Friday s'ha notat poc, tot i que això és relatiu: he comprat coses, però les he passat perquè me les regalin els Reis. 

Els primers DLC

Ja fa uns quants anys que, si tenim consoles més o menys modernes, ens agradi o no ens estem acostumant als anomenats DLC, terme que ve de DownLoadable Content, és a dir "contingut descarregable". 

Es tracta de contingut extra dels videojocs, un concepte de moda i ja molt establert que no està exempt de polèmica, sobretot perquè gairebé sempre és de pagament i molts usuaris consideren que és una manera d'encarir el preu dels videojocs amb coses que podrien haver estat dins el disc, la targeta, el cartutx o el fitxer digital des del primer moment. I, de fet, de vegades es tracta de contingut que ja és al disc, però que s'ha de pagar per desbloquejar.

N'hi ha de millors i de pitjors, des d'uniformes alternatius fins a hores de joc, i sovint s'acaben afegint en edicions posteriors anomenades "Game of the Year", "Ultimate Edition" o coses semblants, però... d'on ve, tot això?

Tot i que ja havien existit serveis de descàrrega de videojocs sencers i de joc en línia per a consoles com la Mega Drive, amb el Sega Channel, i molt més enrere l'Atari 2600 amb el seu servei GameLine, els continguts addicionals per a videojocs ja existents van començar amb un títol de PC. 

Es tracta del joc d'estratègia en temps real Total Annihilation que, el 1997, va rebre contingut addicional per part dels desenvolupadors, és a dir de manera oficial. I ho va anar fent amb freqüència. Internet començava a agafar embranzida i això era cabdal per a aquesta mena de transmissió de dades.

En consoles això dels DLC va començar amb la Dreamcast, ja que va ser la primera consola amb mòdem integrat, i es va estrenar amb el Sonic Adventure, que des de 1999 i mentre els servidors de la consola estaven en marxa va anar oferint nous continguts com ara una ambientació nadalenca, de Halloween o el Samba GP a la pantalla Twinkle Circuit.



Al Sonic Adventure 2 també hi havia vehicles inspirats en la saga Fantasy Zone i en el Dr. Eggman, a més d'altres coses. Per la seva banda, el Samba de Amigo rebia noves cançons i també es podien descarregar cosetes per a d'altres títols, com per exemple l'Skies of Arcadia, el Phantasy Star Online Ver. 2, el ChuChu Rocket o el Jet Set Radio. I tot això, de franc.



Aquests continguts ja no estan disponibles, només qui els tingui descarregats en una VMU de la Dreamcast en pot continuar gaudint (tot i que sembla que hi ha "altres maneres" d'obtenir-los actualment), perquè a les conversions d'alguns d'aquests títols que es van fer per a d'altres consoles arran de la mort de Sega com a fabricant de sistemes es van perdre molts d'aquests DLC.

Sega, com sempre, era capdavantera, però més endavant les altres companyies, concretament Microsoft, Sony i Nintendo, van anar implementant les seves versions de joc online i les descàrregues de continguts addicionals, sempre amb alguna mena de pagament i cadascuna en un moment diferent, fins que a l'època actual ja fa temps que gairebé tot s'ha de pagar, sovint a uns preus per a molts excessius. 

D'altra banda, una variant d'aquest model és oferir jocs gratuïts però amb el contingut molt limitat, com és el cas del Killer Instinct (versió de 2013) i el Dead or Alive 5, i convidar l'usuari a adquirir personatges extra mitjançant el pagament. Però bé, més o menys aquesta és la història dels DLC.