Els primers DLC

Ja fa uns quants anys que, si tenim consoles més o menys modernes, ens agradi o no ens estem acostumant als anomenats DLC, terme que ve de DownLoadable Content, és a dir "contingut descarregable". 

Es tracta de contingut extra dels videojocs, un concepte de moda i ja molt establert que no està exempt de polèmica, sobretot perquè gairebé sempre és de pagament i molts usuaris consideren que és una manera d'encarir el preu dels videojocs amb coses que podrien haver estat dins el disc, la targeta, el cartutx o el fitxer digital des del primer moment. I, de fet, de vegades es tracta de contingut que ja és al disc, però que s'ha de pagar per desbloquejar.

N'hi ha de millors i de pitjors, des d'uniformes alternatius fins a hores de joc, i sovint s'acaben afegint en edicions posteriors anomenades "Game of the Year", "Ultimate Edition" o coses semblants, però... d'on ve, tot això?

Tot i que ja havien existit serveis de descàrrega de videojocs sencers i de joc en línia per a consoles com la Mega Drive, amb el Sega Channel, i molt més enrere l'Atari 2600 amb el seu servei GameLine, els continguts addicionals per a videojocs ja existents van començar amb un títol de PC. 

Es tracta del joc d'estratègia en temps real Total Annihilation que, el 1997, va rebre contingut addicional per part dels desenvolupadors, és a dir de manera oficial. I ho va anar fent amb freqüència. Internet començava a agafar embranzida i això era cabdal per a aquesta mena de transmissió de dades.

En consoles això dels DLC va començar amb la Dreamcast, ja que va ser la primera consola amb mòdem integrat, i es va estrenar amb el Sonic Adventure, que des de 1999 i mentre els servidors de la consola estaven en marxa va anar oferint nous continguts com ara una ambientació nadalenca, de Halloween o el Samba GP a la pantalla Twinkle Circuit.



Al Sonic Adventure 2 també hi havia vehicles inspirats en la saga Fantasy Zone i en el Dr. Eggman, a més d'altres coses. Per la seva banda, el Samba de Amigo rebia noves cançons i també es podien descarregar cosetes per a d'altres títols, com per exemple l'Skies of Arcadia, el Phantasy Star Online Ver. 2, el ChuChu Rocket o el Jet Set Radio. I tot això, de franc.



Aquests continguts ja no estan disponibles, només qui els tingui descarregats en una VMU de la Dreamcast en pot continuar gaudint (tot i que sembla que hi ha "altres maneres" d'obtenir-los actualment), perquè a les conversions d'alguns d'aquests títols que es van fer per a d'altres consoles arran de la mort de Sega com a fabricant de sistemes es van perdre molts d'aquests DLC.

Sega, com sempre, era capdavantera, però més endavant les altres companyies, concretament Microsoft, Sony i Nintendo, van anar implementant les seves versions de joc online i les descàrregues de continguts addicionals, sempre amb alguna mena de pagament i cadascuna en un moment diferent, fins que a l'època actual ja fa temps que gairebé tot s'ha de pagar, sovint a uns preus per a molts excessius. 

D'altra banda, una variant d'aquest model és oferir jocs gratuïts però amb el contingut molt limitat, com és el cas del Killer Instinct (versió de 2013) i el Dead or Alive 5, i convidar l'usuari a adquirir personatges extra mitjançant el pagament. Però bé, més o menys aquesta és la història dels DLC.

Història de les videoconsoles: la Dreamcast

Fa uns dies, el 27 de novembre, l'última videoconsola de Sega i la primera de la història dels videojocs amb una potència de 128 bits va fer 15 anys, concretament des que es va posar a la venda al Japó. Allò passava el mateix dia però de 1998, mentre que als Estats Units arribaria el 9 de setembre de 1999 i a Europa el 14 d'octubre d'aquell últim any de la dècada dels 90.

Estem parlant de la Dreamcast, el primer sistema del que es coneix com la sisena generació de videoconsoles (ara la Xbox One i la Playstation 4 han inaugurat la vuitena, encara que sovint s'hi inclou la Wii U), amb el qual Sega esdevenia una vegada més pionera, cosa que històricament s'ha demostrat que només l'ha perjudicat, perquè llançar consoles posteriorment, amb accés a tecnologia més avançada i aprenent dels errors de la competència, és molt fàcil, mentre que ser el primer comporta uns riscs.

Això és el que li va passar a la Dreamcast —entre molts altres problemes dels quals parlaré més avall—, però malgrat ser la primera i tenir una vida inusualment curta per a una consola (no va arribar als 3 anys que ja l'havien descontinuat als Estats Units, mentre que a Europa va ser el 2002 i al Japó el 2007) va ser una màquina magnífica, molt estimada i que encara ara gaudeix de l'admiració dels nostàlgics i d'una important escena d'afeccionats que li dediquen molt de temps.

Normalment posaria el primer anunci que va sortir al Japó, però a banda de no trobar-lo també és cert que aquests espanyols de 1999 amb la veu de doblatge d'en Bruce Willis estaven força bé (no els vaig veure en aquella època, però). 

La Dreamcast, a banda de ser la primera consola de 128 bits i la primera de la seva generació, va ser la primera amb una resolució de 640x480 píxels, la primera amb un mòdem integrat i connexió a Internet (a Europa de 33 k i als EUA i el Japó de 56, encara que es podia treure i substituir, més endavant, per l'adaptador de banda ampla), cosa que va fer que popularitzés el joc en línia en consoles (un altre aspecte en què va ser pionera), i també va ser la primera amb un sistema operatiu (el Windows CE, de fet).

Nostàlgies i amors a banda reconec que el comandament de la Dreamcast no és el més còmode amb què m'he hagut d'enfrontar. Potser rivalitzaria en disseny antiergonòmic amb el de la Nintendo 64, de fet. Entre altres coses per als videojocs de lluita (que en té molts) no és pràctic tenir només 4 botons frontals i dos gallets a la part del darrere, i tampoc no va ser gaire encertat col·locar el cable a la part de baix.

A la part esquerra de la foto tenim la Visual Memory, o VM (Visual Memory  Unit o VMU als EUA i Visual Memory System o VMS al Japó), que era el dispositiu on s'emmagatzemaven les dades, sobretot les partides. I com podeu veure té una pantalla LCD i botons que fan que sembli una miniconsola portàtil, perquè de fet podia interactuar amb alguns títols i a banda de fer de pantalla auxiliar s'hi podien descarregar minijocs.

Per desgràcia, com passa amb tots els sistemes de desar partides que no són en memòria interna, en estar organitzada en blocs aviat la teníem plena, de manera que no és estrany tenir unes quantes VMU, així com tampoc no ho era prendre la decisió de comprar algunes targetes de memòria no oficials. Tanmateix Sega va llançar, cap al final de la vida de la consola, la 4x Memory Card, amb 800 blocs de memòria en comptes de 200 però perdent pel camí totes les funcions de "miniconsola" que tenia la VM.

En aquest vídeo podem veure els 50 títols que qui els ha pujat considera més representatius de la Dreamcast, els més coneguts i populars dels quals trobarem cap al final del mateix, ja que va del 50 al que l'autor considera el número 1. En molts casos eren videojocs amb uns gràfics espaterrants pel que s'havia vist fins llavors, com és natural i com va passar també, en el seu moment i a la seva generació, amb la Xbox 360. De fet, la Dreamcast era la contrapartida domèstica de la placa Sega NAOMI de les recreatives, cosa que permetia traslladar pràcticament tal qual els jocs arcade a la consola de 128 bits de la companyia.

Hi ha de tot, des d'exclusius que inauguraven sagues fins a multiplataformes que també hi eren per a la Dreamcast (o s'hi van estrenar) encara que per desgràcia molta gent ignori aquest fet, i és que m'he trobat amb casos de persones que ni tan sols sabien que compartia generació amb la Playstation 2, la Xbox i la Gamecube. 

Els més destacats podríem dir que són els dos Shenmue, els dos Sonic Adventure (els primers Sonic en 3D de qualitat tot i la seva criticada càmera, que després van sortir en remake per a la Gamecube i Windows), l'Skies of Arcadia, el Grandia 2, l'Street Fighter III, els Marvel vs. Capcom, el Resident Evil 2 i el Resident Evil: Code Veronica, el Sega Rally 2, el Metropolis Street Racer, el Virtua Fighter 3, els Crazy Taxi, el Jet Set Radio, el Soul Calibur (exclusiu que inaugurava una saga de lluita amb espases que encara dura), el Dead or Alive 2, l'Space Channel 5, el Samba de Amigo, els Power Stone, el Phantasy Star Online i molts més.

Com no podia ser d'una altra manera, tenint en compte que parlem d'una consola de Sega, la Dreamcast també tenia tota mena d'accessoris, des de les pistoles per als jocs de disparar o els joysticks d'estil arcade fins al ratolí i el teclat imprescindibles per a connectar-se a internet, però també d'altres de curiosos com el Fishing Rod Controller (la canya de pescar de la foto, per als títols de pesca), les maraques per al Samba de Amigo o la càmera digital Dreameye, entre altres com el curiós cable que permetia que la Dreamcast i la Neo Geo Pocket Color interactuessin.

Els problemes de la Dreamcast

No es pot dir que a la consola en si se li pugui retreure res, però els problemes se li van acumular i van provocar-ne la prematuríssima defunció de què parlava més amunt. Per una banda, molta gent desconfiava de Sega després del fracàs de la Saturn (jo mateix, que havia triat la Saturn per sobre de la Playstation, em vaig empipar quan la de 32 bits de Sega va ser abandonada i vaig deixar de comprar consoles i videojocs durant uns quants anys, cosa que per cert va significar que em saltés la primera generació de 128 bits i no m'hi interessés fins que no era ja pràcticament retro) i les vendes de la màquina no van ser gaire bones (10,6 milions a tot el món), tot i que curiosament on es va vendre millor va ser a Occident.

Tanmateix, el gran problema que va tenir es deia Playstation 2: la segona consola més venuda de la història (fa uns mesos va ser avançada finalment per la Nintendo DS) va sortir el 2000 i encara que les vendes de la Dreamcast fins llavors no anaven del tot malament, la gent es va llançar de cap a comprar la segona màquina de Sony, que es va beneficiar en grandíssima mesura de l'èxit de la primera, encara que si l'analitzéssim tècnicament, deixant de banda els fanatismes que costa tant dissociar de la PS2 (i de la PSX, i de la PS3, i ara de la PS4...), veuríem com no va ser la millor de la seva generació. 

Però sí que era la millor en quantitat de seguidors i en suport per part dels desenvolupadors (Sega n'havia perdut molts amb el fracàs de la Saturn) i va enfonsar la competència: primer va acabar amb la Dreamcast (que fins i tot va patir la popularitat de la primera Playstation, d'una generació anterior, amb la qual va coincidir temporalment), i després va fer que les vendes de la Xbox i la Gamecube fossin molt inferiors al que es mereixien per virtuts pròpies. Sí, ho he dit diverses vegades: les circumstàncies de tot plegat em van fer agafar mania a aquesta consola, perquè va tenir un èxit desmesurat en relació amb les seves característiques, i el que és pitjor, fent fracassar altres sistemes de gran (i en alguns casos superior) qualitat.

Un altre dels problemes greus que va tenir va ser el format dels seus videojocs, el GD-ROM, que era un disc creat per Sega amb capacitat d'1,2 GB que li donava el nom, Giga Byte Disc. Perquè poc després la Playstation 2 es llançava amb format DVD, que permetia molta més capacitat (característica no aprofitada realment ni en aquella generació ni després amb la PS3 i el seu Blu-ray, però que atrau el públic) i la reproducció de pel·lícules a un preu inferior al dels reproductors de l'època. Sega tenia plans de llançar un reproductor de DVD extern per a la Dreamcast, però al final el projecte es va cancel·lar.

A més, la Dreamcast també llegia un altre format creat per Sega, el MIL-CD, pensat per a funcions multimèdia però que a la llarga va acabar d'enfonsar una companyia que ja tenia uns deutes enormes per culpa del fracàs comercial de la màquina al Japó: aquesta capacitat de lectura de la consola va permetre no només que qualsevol amb els coneixements adequats pogués crear títols per a la màquina, sinó també que es pogués piratejar sense gaires dificultats, fins al punt que va arribar un moment que només posant un joc gravat en un CD (jo mateix ho havia pogut fer, sense ni tan sols inserir-hi el famós boot CD anomenat Utopia) ja s'hi podia jugar al preu, això sí, d'anar castigant la lent, que treballava més en llegir aquests discs que els originals.

L'acumulació de situacions adverses i la incapacitat d'enfrontar-se a la competència amb campanyes publicitàries que ja no es podia permetre van fer que Sega prengués la duríssima decisió d'abandonar la Dreamcast i deixar de fabricar consoles, cosa que va provocar un fet molt curiós als Estats Units: un dels títols més ben valorats i estimats de la consola, el Shenmue II, no va aparèixer per a les Dreamcasts d'aquell país, sinó que Sega ja havia acordat amb Microsoft que allà sortiria en exclusiva per a la llavors nova Xbox, el 2002. Aquesta versió arribaria a Europa el 2003, i va ser un dels fruits de les contínues col·laboracions entre Sega i Microsoft (recordem el Windows CE), de les quals fins i tot podria haver nascut, si les negociacions haguessin prosperat, la "retrocompatibilitat" de la Xbox amb els videojocs de la Dreamcast.

La trista història de l'última consola de Sega arribava a la seva fi, i paradoxalment el país on va tenir la pitjor sort, el Japó, va ser també on es van continuar produint videojocs per al seu catàleg oficialment fins ben bé el 2007, i després d'aquella data encara en surt algun, de tant en tant, de manera legal però per part d'estudis independents, ja sense la llicència de Sega.



És el cas, per exemple, del Rush Rush Rally Racing, que es va llançar només a Europa el 2009 (i després per a WiiWare el 2012), però n'hi ha molts més.

Pel camí hi va haver projectes que es van quedar sense veure la llum, com ara el The House of the Dead III, el Virtua Fighter 4, el Propeller Arena o el Half-Life. Alguns es van acabar distribuint per internet perquè estaven pràcticament completats i d'altres van sortir per a d'altres sistemes, però cal que se sàpiga que si no hagués estat per la sobtada defunció de la consola haurien tingut versions, com a mínim, per a la Dreamcast. El que va fer més mal, però, va ser que no arribés a sortir la tercera i última part de la saga Shenmue, que tot i així podria haver sortit posteriorment per a d'altres sistemes i encara ara se'n parla. L'últim que se'n sap és que el seu creador, el llegendari Yû Suzuki, vol dur-lo a terme finançat pel micromecenatge.

Com acostuma a passar amb tot allò que acaba tràgicament i abans d'hora, tant per mèrits propis com pel simple fet de morir prematurament (i en el cas que avui ens ocupa podem dir que és per ambdues coses), la Dreamcast va esdevenir una consola de culte i jo, que me la vaig comprar de segona mà a principis de 2006, en recomano l'adquisició, perquè té títols que valen molt la pena i que, com ja he dit més amunt, encara que no tothom ho sàpiga es van estrenar en aquesta consola i no en els remakes o seqüeles que després rebrien els sistemes supervivents. Si a més som fans de Sega, com és el meu cas, és una màquina d'obligada compra.

I si us ha interessat el que us he explicat o ja coneixíeu i estimàveu (o no) la consola, potser us agradarà llegir també les entrades que vaig dedicar als seus models, una curiosa campanya publicitària, els seus videojocs més venuts, els seus títols de llançament o l'últim que va entrar al seu catàleg.



Si aneu al minut 3 d'aquest vídeo, que pertany al Sonic & All-Stars Racing Transformed (2012), podreu veure com el "personatge" de l'AGES, que és una Visual Memory, adopta la forma de comandament de la Dreamcast quan ha d'anar per l'aigua.

Un dels molts petits homenatges que ha rebut aquesta malaurada consola que, amb la seva mort, va provocar quelcom que llavors ens semblava impensable: que en Sonic (i altres franquícies de Sega) debutés en sistemes de la competència i fins i tot compartís alguns videojocs amb el seu antic rival, en Mario. Per molts rumors que hi hagi encara ara, segurament no veurem mai una Dreamcast 2 —tampoc no sembla que el mercat estigui obert a més de 2 o 3 consoles de sobretaula—, però la seva herència és ben viva i almenys la companyia que la va crear, Sega, sobreviu tot creant videojocs.

 

Accessoris: Dreameye, la càmera de la Dreamcast

Darrerament estic fent entrades d'una secció que va néixer el 2009, com aquest bloc, perquè quan em pensava que ja no em quedaven accessoris per a repassar vaig descobrir els que no van sortir del Japó, de manera que encara tindrem uns quants articles més protagonitzats pels perifèrics de les consoles.

En aquest cas parlarem de la Dreameye, la càmera de la Dreamcast, perquè la Playstation 2 no era l'única consola que va tenir una càmera per a fer servir amb els seus jocs.

La va fabricar la mateixa Sega, i només va sortir, com hem dit, al mercat japonès. Allò va passar l'any 2000 i la càmera anava acompanyada d'uns auriculars amb micròfon, un programari d'edició d'imatges anomenat Visual Park amb què es podien visualitzar i enviar les imatges i una targeta per a l'ús del micròfon.

La resolució d'aquella càmera, de 0,3 megapíxels (640x480), no era gaire elevada i si volíem transferir-les per e-mail gràcies a la connexió de la Dreamcast, després de passar-les a la Visual Memory Unit, perdien la meitat d'aquesta resolució.



En aquest vídeo un paio ens ho explica (en anglès), però per les imatges ja podem veure que actualment no val gaire la pena més enllà del col·leccionisme. De fet, com la resta de servidors de la Dreamcast el de la Dreameye ja fa temps que va tancar.

Tot i així, la Dreameye permetia tant les funcions de webcam, amb la llavors pionera connexió a internet, com les de càmera de fotografies. De fet, va ser la primera càmera digital per a una videoconsola, ja que l'Eyetoy de Sony va arribar el 2003. Sega, per enèsima vegada, s'avançava a la resta de companyies i presentava un aparell innovador.



Hem vist un vídeo promocional japonès sobre aquest aparell, però no s'hi explica que estava previst que la càmera es pogués fer servir amb els videojocs, projecte que va quedar cancel·lat quan l'any següent es va descontinuar la consola.

Tot i així, el mític Jet Set Radio permetia pujar fotografies i convertir-les en graffiti a través de l'editor de graffiti d'aquest joc, i compartir-les amb els altres. Ara els servidors ja no funcionen, però sembla que encara es poden introduir imatges preses amb la càmera a l'editori de graffiti del joc i gaudir-ne de manera privada.

Unes quantes compretes

No comento totes les compres de videojocs que faig, però en els darrers dies n'hi ha hagut unes quantes tant del mercat de segona mà com de jocs precintats però en oferta i ja que hi som les compartiré amb vosaltres.



El Shinobi és el retorn de la saga clàssica després de 8 anys sense entregues i el seu debut a la Nintendo 3DS, que em vaig comprar en trobar-lo per 9,90 € a Media Markt quan vaig anar a canviar precisament la consola després que me'n regalessin una que no era nova, sinó una devolució. No hi va haver cap problema en aquest sentit i a més en anar-hi vaig trobar aquesta oferta tan suculenta.



Un de segona mà, el Sonic Heroes (2003), que vaig comprar per eBay en versió Gamecube després que me'n vinguessin ganes en jugar a la pantalla que l'homenatjava dins el Sonic Generations. 



El mític Jet Set Radio (2000) de la Dreamcast, que havia tingut en edició white label per a premsa però que vaig vendre i ara he recomprat com cal, amb la seva capsa i les seves instruccions i tot plegat precintat, segon cop que ho aconsegueixo amb un joc de l'última consola de Sega.

No m'ha costat gaires diners, però no té cap mèrit, ja que diversos venedors d'eBay el tenen precintat, suposo que perquè se'n van haver de menjar molt d'estoc, però això m'és igual: el volia, el tinc, m'ha costat poc i a sobre l'estrenaré jo, com vaig poder fer també amb el Virtua Fighter 3 malgrat que també el vaig comprar uns quants anys després de la descontinuació de la consola.

El Metroid Prime Hunters (2006) de la Nintendo DS, un altre de segona mà i que m'ha costat molt pocs diners. Ja tinc tres títols d'aquesta llegendària saga, però em falten sobretot els d'abans, els que eren de plataformes en 2D, i que són els que més costen d'aconseguir en tots els sentits.

Feia temps que anava al darrere del Deathsmiles (2007 en recreativa, 2009 en Xbox 360 i 2011 en les Xbox 360 europees), que ja va sortir a preu reduït i però que he pogut comprar per 10,99 € aprofitant una oferta de Play.com. 

És un shooter o "matamarcians" amb estètica anime i ve acompanyat de la banda sonora, elements per a l'escriptori del PC i la versió més actualitzada del joc per a aquesta Deluxe Edition que va arribar a Europa contra tot pronòstic. Gran compra.

El Daytona USA, per a la Xbox 360 a través d'Xbox Live Arcade, aprofitant una oferta temporal gràcies a la qual he pogut obtenir-lo, i feia temps que el tenia al cap, per 400 Microsoft Points.

Va sortir el 2011 i és la versió en HD del clàssic de recreatives de 1993-94 que ja va protagonitzar una entrada aquí al bloc. No m'acostumo a comprar aquestes revisions en alta definició dels jocs, però en aquest cas he fet una excepció perquè és la primera versió realment fidel a la recreativa original que s'ha fet per a un sistema domèstic, cosa que no va aconseguir cap dels dos títols de la saga per a la Saturn, encara que fossin bons títols donades les limitacions de la màquina. Aquí no hi havia aquest problema.

El New Super Mario Bros. (2006), per a la Nintendo DS, que feia temps que volia i que he aconseguit a un preu força raonable (surten cars fins i tot de segona mà) gràcies a que al mateix venedor li he comprat el següent joc:

El Trauma Center: Under the Knife (2005), per a la mateixa consola, que també havia provat però que volia tenir autèntic i amb la capsa i les instruccions. Aquest sí que va ser una ganga que vaig guanyar en subhasta a un preu ridícul i que, enviat juntament amb el New Super Mario Bros. ha fet que el preu total fos més que acceptable. 

 

Recomanació personal: Jet Set Radio (Dreamcast)

Abans d'ahir, fent la quarta entrada sobre errors dels videojocs, vaig pensar en un que recomano moltíssim a qualsevol jugador. Es tracta del gran Jet Set Radio, que va sortir el 2000 per a la malaurada Dreamcast. Un videojoc que és un gènere en si mateix, que continuo explicant després del vídeo.

Doncs és això, anar patinant i fent grafitis, sovint escapant de la policia o perseguint rivals als que haurem de pintar l'esquena diverses vegades (costa Déu i ajuda, per cert). Sembla senzill, però enganxa com pocs títols i té més vida del que podríem pensar al principi. Diferents personatges, escenaris, missions, els gràfics cel-shading (innovadors en aquell moment), una banda sonora excel·lent... tot plegat fa del Jet Set Radio (Jet Grind Radio als Estats Units) un dels imprescindibles del catàleg de la Dreamcast i, per què no dir-ho, dels videojocs en general. Malgrat que entre els usuaris de la 128 bits de Sega no hi ha discussió sobre aquest punt, en general és un joc bastant oblidat, són coses que passen, i el fet de ser de la companyia i la consola que era hi va contribuir, podem posar-hi la mà al foc. Però sí que va tenir certa continuïtat:



Som davant de la versió per a la Gameboy Advance, un cop Sega ja havia deixat de fabricar consoles i s'havia reorientat cap a la producció de videojocs per a d'altres companyies. Evidentment no són 3D, a causa de les limitacions de la portàtil de Nintendo, però es defensa bastant bé. I n'hi ha més, de l'any anterior, el 2002:



El Jet Set Radio Future, de la Xbox, una consola de la mateixa generació de la Dreamcast però tècnicament per sobre (que no és el cas de la Ps2) i amb una capacitat gràfica també superior. Novament un dels imprescindibles, en aquest cas de la primera consola de Microsoft.

I què podem esperar del futur de la franquícia oberta pel joc que us recomanava? S'ha parlat d'una versió per a la Wii, encara per confirmar. De fet, sembla que es va descartar però hi va haver tantes protestes al respecte que es podria haver reprès el projecte. Sigui com sigui, es veu que Sega ha renovat la marca registrada "Jet Set Radio" recentment... per alguna cosa serà.