Els primers DLC

Ja fa uns quants anys que, si tenim consoles més o menys modernes, ens agradi o no ens estem acostumant als anomenats DLC, terme que ve de DownLoadable Content, és a dir "contingut descarregable". 

Es tracta de contingut extra dels videojocs, un concepte de moda i ja molt establert que no està exempt de polèmica, sobretot perquè gairebé sempre és de pagament i molts usuaris consideren que és una manera d'encarir el preu dels videojocs amb coses que podrien haver estat dins el disc, la targeta, el cartutx o el fitxer digital des del primer moment. I, de fet, de vegades es tracta de contingut que ja és al disc, però que s'ha de pagar per desbloquejar.

N'hi ha de millors i de pitjors, des d'uniformes alternatius fins a hores de joc, i sovint s'acaben afegint en edicions posteriors anomenades "Game of the Year", "Ultimate Edition" o coses semblants, però... d'on ve, tot això?

Tot i que ja havien existit serveis de descàrrega de videojocs sencers i de joc en línia per a consoles com la Mega Drive, amb el Sega Channel, i molt més enrere l'Atari 2600 amb el seu servei GameLine, els continguts addicionals per a videojocs ja existents van començar amb un títol de PC. 

Es tracta del joc d'estratègia en temps real Total Annihilation que, el 1997, va rebre contingut addicional per part dels desenvolupadors, és a dir de manera oficial. I ho va anar fent amb freqüència. Internet començava a agafar embranzida i això era cabdal per a aquesta mena de transmissió de dades.

En consoles això dels DLC va començar amb la Dreamcast, ja que va ser la primera consola amb mòdem integrat, i es va estrenar amb el Sonic Adventure, que des de 1999 i mentre els servidors de la consola estaven en marxa va anar oferint nous continguts com ara una ambientació nadalenca, de Halloween o el Samba GP a la pantalla Twinkle Circuit.



Al Sonic Adventure 2 també hi havia vehicles inspirats en la saga Fantasy Zone i en el Dr. Eggman, a més d'altres coses. Per la seva banda, el Samba de Amigo rebia noves cançons i també es podien descarregar cosetes per a d'altres títols, com per exemple l'Skies of Arcadia, el Phantasy Star Online Ver. 2, el ChuChu Rocket o el Jet Set Radio. I tot això, de franc.



Aquests continguts ja no estan disponibles, només qui els tingui descarregats en una VMU de la Dreamcast en pot continuar gaudint (tot i que sembla que hi ha "altres maneres" d'obtenir-los actualment), perquè a les conversions d'alguns d'aquests títols que es van fer per a d'altres consoles arran de la mort de Sega com a fabricant de sistemes es van perdre molts d'aquests DLC.

Sega, com sempre, era capdavantera, però més endavant les altres companyies, concretament Microsoft, Sony i Nintendo, van anar implementant les seves versions de joc online i les descàrregues de continguts addicionals, sempre amb alguna mena de pagament i cadascuna en un moment diferent, fins que a l'època actual ja fa temps que gairebé tot s'ha de pagar, sovint a uns preus per a molts excessius. 

D'altra banda, una variant d'aquest model és oferir jocs gratuïts però amb el contingut molt limitat, com és el cas del Killer Instinct (versió de 2013) i el Dead or Alive 5, i convidar l'usuari a adquirir personatges extra mitjançant el pagament. Però bé, més o menys aquesta és la història dels DLC.

Accessoris: les maraques de la Dreamcast

No em cansaré de lamentar-me de la foscor històrica que envolta l'última videoconsola de Sega, fins al punt que molta gent, en cas que conegui la seva existència, ignora o oblida que forma part de la mateixa generació que la Playstation 2, la Xbox i la Gamecube. Aquesta injustícia s'estén també als seus videojocs, i de retruc als seus accessoris.

Doncs bé, aquestes són les maraques que acompanyaven el joc Samba de Amigo i la seva seqüela o actualització Samba de Amigo ver. 2000, de la Dreamcast, i que prèviament havien passat per les recreatives. El remake del joc per a la Wii és això, un remake, encara que malauradament hi haurà milers de persones que el consideraran original de la consola de sobretaula actual de Nintendo, però bé, jo només puc lluitar contra aquesta ignorància des d'aquesta tribuna. 

Amb la Wii és més còmode, només cal moure els Wiimotes, però això no té cap gràcia per a un col·leccionista. El que mola és tenir les maraques i això només era possible a la Dreamcast. Ara veurem un vídeo de l'accessori "en acció":

D'acord, no servien per a cap altre joc, almenys oficialment, tot i que hi havia qui intentava fer-les servir en jocs que era millor controlar de la manera tradicional. Però per alguna cosa deu ser que comprar-se'n unes ara, amb la capsa original de la foto de dalt, implica deixar-hi calés. 

Personalment, no m'agrada ballar ni res que s'hi assembli, i encara menys la música llatina que hi ha en aquell joc, però Sega un cop més sorprenia el món amb un accessori innovador, un videojoc que esdevindria un dels més carismàtics del seu catàleg i un personatge, l'Amigo, que apareixeria en diversos títols d'autohomenatge de Sega. I bé, ara ja no té cap sentit perquè no es pot, però llavors es podia connectar la Dreamcast a internet i desbloquejar cançons de jocs mítics de la companyia per acompanyar-les amb les maraques. Allò sí que devia valer la pena.