Videojocs animats: Sakura Wars

De totes les franquícies de Sega n'hi ha algunes que, en aparèixer més tard, en els anys de decadència de la companyia, i sobretot per ser pràcticament només productes per al mercat japonès, no han arribat a ser conegudes pel gran públic i, quan els aficionats als videojocs les han conegut, ha estat de nom i poca cosa més. 

És el cas de la saga Sakura Wars, o Sakura Taisen en japonès, que combinant elements d'RPG, novel·la visual i simulador de cites va fer fortuna al Japó i va generar una franquícia multimèdia que va començar a la Saturn el 1996 i, de moment, l'últim que se n'ha fet ha estat un reboot amb el mateix nom per a la PlayStation 4, ara sí de llançament internacional.

Creada per Oji Hiroi i ambientada en una era Taishô (1912-1926, i concretament 1923 com a punt de partida) amb elements ficticis i gènere steampunk, en què grups de dones amb poders màgics s'enfronten a dimonis tot controlant mechas que funcionen amb vapor, la saga va aparèixer en 6 videojocs de la sèrie principal i diversos spin-offs, però també còmics, novel·les lleugeres, CD de bandes sonores -i concerts!-, obres de teatre, marxandatge o, és clar -per això en parlo aquí- adaptacions animades. 

La primera, representada a la imatge de dalt, va ser l'OVA de 4 episodis entre 1997 i 1998 Sakura Wars: The Gorgeous Blooming Cherry Blossoms, que podem anomenar així perquè va arribar el mateix 1998 als Estats Units. Explicava històries preqüela respecte al primer videojoc.

Entre 1999 i 2000 se'n va fer una segona tongada d'OVA, aquest cop de 6 episodis, que es va anomenar, als Estats Units, Sakura Wars: Return of the Spirit Warriors, on es va publicar l'any 2002. Argumentalment se situava entre el primer joc, l'esmentada estrena de la franquícia a la Saturn, i el segon, també per a la 32 bits de Sega, almenys originalment.

L'any 2000 es va emetre al Japó la que seria la primera sèrie de televisió de la saga, amb direcció de Ryûtarô Nakamura, responsable de l'aclamada Serial Experiments Lain, amb un total de 25 episodis i publicada també als Estats Units en DVD el 2003. 

En aquest cas tornava a agafar com a base el primer videojoc, tot i que amb força elements nous, de collita pròpia. 

El 2001 arribaria el primer llargmetratge de Sakura Wars, conegut com a Sakura Wars: The Movie i responsabilitat de la prestigiosa Production I.G, que ja havia treballat a les escenes animades dels jocs des de la segona part. 

En principi serveix per lligar els esdeveniments de la tercera i la quarta entregues dels videojocs, però sembla que és una història de la qual es pot gaudir individualment. 

L'any 2002, a càrrec de Radix, es va fer una OVA d'una sola entrega, anomenada Sakura Taisen: Sumire, en què s'acomiadava per jubilació l'actriu de veu del personatge de la Sumire, cosa que va propiciar aquest bonic homenatge.  

Un any més tard apareixia una altra OVA, aquesta vegada de 3 episodis, anomenada Sakura Taisen: École de Paris, ambientada a la capital francesa i amb uns altres personatges, del tercer videojoc, el rerefons els quals s'explica en aquests episodis. 

Aquests nous personatges tornaven a sortir a l'OVA també de 3 episodis de 2004-2005, Sakura Taisen: Le Nouveau Paris, però si l'OVA anterior era una preqüela del tercer joc, aquesta n'era una seqüela, a més de l'última de les tres produccions de Radix.

Tot i que el quart videojoc estava ambientat novament al Japó, el cinquè -que sí que va sortir a Occident- va traslladar l'acció a Nova York, amb un nou grup de noies, i el 2007 es va llançar una OVA de 6 episodis que li feia de seqüela, amb el nom de Sakura Taisen New York NY. Aquest cop, l'estudi encarregat de fer-la realitat va ser la veterana AIC. 

Per acabar, he dit al principi que el 2019 havia sortit un reboot de la franquícia, i l'adaptació animada no es va fer esperar gaire: amb 12 episodis se'n va emetre fa uns mesos la sèrie televisiva, llicenciada als Estats Units com a Sakura Wars: The Animation, però en japonès anomenada Shin Sakura Taisen ("shin" significa "nou" o "nova"), que recupera alguns personatges coneguts en una nova versió i fa net respecte a les entregues anteriors, per tal d'arribar al gran públic després de tants anys sense adaptacions.

Ignoro fins a quin punt es pot seguir la història d'aquest univers veient-ne només els animes, però sembla que força, i amb una saga que principalment s'ha quedat al Japó és quelcom que podem agrair. 

Jocs que no van veure la llum: Nikita

Recupero aquesta secció semiabandonada per parlar d'un videojoc basat en una sèrie de televisió que va començar la seva vida amb la intenció d'adaptar una franquícia nascuda precisament a la petita pantalla, però popularitzada per les seves pel·lícules, que van començar el 1996 amb en Tom Cruise com a protagonista.

Un títol que havia de ser el Mission Impossible 2, però que va acabar transformat en el videojoc de la sèrie canadenca de televisió Nikita (1997-2001), en anglès La femme Nikita. Sèrie que confesso que no vaig veure mai, tot i que de vegades, fent zàping, reconeixia per l'aparició de la cara de l'actriu Peta Wilson, i que al seu torn es basava en una pel·lícula francesa de 1990. Descobreixo que va ser creada per en Joel Surnow, responsable també de cocrear 24, una de les meves sèries preferides, i de temàtica similar. Potser algun dia l'hauré de veure, doncs. Però no em vull desviar més.

La història, que com de costum extrec de la molt recomanable web Unseen64, és que després de l'èxit -més comercial que de crítica- del Mission: Impossible de la Nintendo 64, de 1998, l'any següent es va començar a desenvolupar la seva seqüela, el Mission: Impossible 2, per a la mateixa consola.

Se n'estava encarregant Infogrames, i el projecte va patir una primera aturada en decidir, la companyia, que el desenvoluparia per a la Dreamcast en comptes de la consola de Nintendo.

No tenim imatges del joc en si, però sí que a l'esmentada web podem trobar storyboards de com havia de ser el desenvolupament d'aquest títol: se suposava que diversos protagonistes feien avançar les missions en paral·lel, i que les seves accions afectaven les dels companys.

Però va resultar que Infogrames no va obtenir la llicència de la pel·lícula, tot i haver-ne fet la primera part, i va decidir reconvertir el projecte en un videojoc de Nikita. En aquell moment es va decidir canviar novament de sistema i la Dreamcast es va descartar en favor de la PlayStation 2. Però tants marejos i problemes van fer que al final Atari, que era qui havia de publicar el joc, decidís cancel·lar-lo adduint motius econòmics quan ja duia dos anys en desenvolupament.

Ja no sabrem mai si hauria estat un bon videojoc o no, però ens vam quedar sense Mission: Impossible 2 ni Nikita.

El primer videojoc en disc

Ara que la indústria dels videojocs està fent cada cop més esforços -o, més ben dit, hi està insistint cada cop més- perquè oblidem el suport en disc per als videojocs i abracem el món digital, amb els seus avantatges i els seus inconvenients -que hi ha exemples per a les dues columnes-, trobo que estaria bé veure quin va ser el primer videojoc en disc, en comptes de cartutx, disquet o targeta, que antigament eren els estàndards.

Tothom coneix les consoles en CD, i les actuals -excepte la Switch, que torna al cartutx-targeta com la Nintendo DS i la 3DS- fan ús dels Blu-ray per a emmagatzemar els seus títols, encara que després, a la pràctica, siguin simples comprovants que tenim el joc, perquè obliguen a instal·lar-lo al disc dur i, pitjor encara, ja des del primer dia una bona part del contingut es descarrega d'internet.

Bé, doncs abans dels disc compactes, que no van sortir al mercat -i al principi només per a música- fins al 1982, hi havia el seu avi, el LaserDisc de Philips i MCA, que va arribar a les botigues el 1978 i que prometia una qualitat d'imatge i so superiors a les de les cintes de vídeo, a més de possibilitar el que serien les primeres edicions especials amb contingut extra, i diversos àudios.

No va triomfar gaire, perquè era una tecnologia cara -en reproductors i discs-, els enormes discs eren delicats i els reproductors havien de fer un esforç per girar-los que provocava massa soroll, a més que calia canviar de cara perquè la capacitat d'emmagatzematge era petita (eren de 30 o 60 minuts per cara), i si calia els continguts venien en dos discs, cosa habitual en pel·lícules. 

Recordo haver anat als anys 90 -quan va tenir un tímid ressorgiment, abans que sortís el DVD, que el superava en gairebé tots els sentits- a una presentació que en feia no sé quina editorial, a canvi de l'assistència a la qual regalava gorres de Bola de Drac amb pins, però llavors ja aixecava celles. Sembla ser que als Estats Units va tenir una mica més d'èxit, i al Japó força més, fins al punt d'haver arribat a ser el format dominant gràcies a una política de preus baixos. Això fa que existeixin algunes pel·lícules en LD que no es van reeditar -o no amb els mateixos continguts- en posteriors formats, de manera que hi ha algunes peces de col·leccionista pel món.

Però després d'aquesta llarga introducció toca parlar de videojocs, perquè hem vingut aquí per a això, i el primer que va sortir en disc va ser precisament en LaserDisc -si no, aquesta introducció no hauria tingut sentit- i es considera que va ser l'Astron Belt, de Sega, fet el 1982. 

Era un videojoc de naus, un shooter, que combinava els gràfics en pixel art de la nau protagonista amb imatges en vídeo que mostraven altres naus, planetes i escenaris. Unes imatges que eren parcialment originals, però que també agafaven metratge de les pel·lícules Star Trek II: The Wrath of Khan, Battle Beyond the Stars i Uchû kara no message.

Aquí veiem una de les dues versions de la màquina, d'estil cabina, mentre que també existia la normal, de peu, d'aquest Astron Belt, que funcionava en el que, en general, es coneixia com a Sega LaserDisc.

El més fascinant, sobretot posant-nos en situació de l'època, era que es combinessin els gràfics computeritzats amb les imatges del vídeo, i que poguessin interactuar, de manera que quan el LaserDisc detectava una col·lisió, fos d'un impacte de foc contra l'enemic o a la inversa, o de la nau contra les parets, el vídeo mostrava explosions o el que calgués.



Això que veiem aquí m'ha permès descobrir una màquina de la qual no tenia ni idea, perquè són imatges del port de l'Astron Belt per a l'MSX. Sí, l'MSX. Perquè hi havia un model de Pioneer anomenat Palcom PX-7 que incorporava lector de LaserDisc, i van sortir un grapat de títols en aquest format.

En tot cas, l'Astron Belt, que va tenir una seqüela anomenada Starblazer el 1984, va ser l'inici d'una breu febre pels videojocs en LaserDisc que va acabar quan es va fer evident que el format tenia tendència a espatllar-se, però que va generar coses com el popular Dragon's Lair, que en realitat va sortir abans, tot i ser desenvolupat després, atès que el llançament de l'Astron Belt es va retardar per motius tècnics. 

I si parlem de CD, de disc compacte, la primera consola que va tenir un lector de CD-ROM va ser la PC Engine, coneguda com a Turbografx a Occident, i aquest lector es va llançar al Japó el 4 de desembre de 1988 amb dos títols, que són el simulador de cites No · Ri · Ko i el Fighting Street, que no és altre que el primer Street Fighter rebatejat.

En realitat, però, el No · Ri · Ko era la versió CD d'un joc que ja existia en targeta Hu Card, així que tècnicament el primer videojoc que es va fer directament en CD-ROM va ser el Fighting Street d'aquesta consola.

Hem repassat, doncs, quins van ser els primers videojocs que van sortir en suport disc òptic, primer amb el LaserDisc, que també va passar per les llars amb videojocs, és clar, però no és el tema d'avui, i després amb els jocs en CD per a videoconsoles, que van tenir moltíssim més èxit i van ser l'estàndard durant molts anys.

Respecte al DVD, algunes fonts indiquen que el primer títol en aquest suport va ser precisament el Dragon's Lair en versió DVD, per a PC, de 1997. No he pogut trobar cap confirmació que sigui el primer absolut, i en consoles és evident que els primers títols en DVD van ser els que van acompanyar la PlayStation 2 en el seu llançament el 4 de març de 2000, perquè va ser la primera consola amb lector d'aquests discs. Abans d'això, el 27 de novembre de 1998 podem parlar dels jocs que van acompanyar la sortida de la Dreamcast amb el seu format propietari, el GD-ROM, i en Blu-ray descobreixo també ara que no hi ha jocs d'ordinador en aquest format (es va continuar apostant pel DVD i sobretot per la descàrrega digital), però en consoles torna a ser Sony -la principal promotora del format- la guanyadora, amb el llançament de la PlayStation 3 l'11 de novembre de 2006.

Els primers DLC

Ja fa uns quants anys que, si tenim consoles més o menys modernes, ens agradi o no ens estem acostumant als anomenats DLC, terme que ve de DownLoadable Content, és a dir "contingut descarregable". 

Es tracta de contingut extra dels videojocs, un concepte de moda i ja molt establert que no està exempt de polèmica, sobretot perquè gairebé sempre és de pagament i molts usuaris consideren que és una manera d'encarir el preu dels videojocs amb coses que podrien haver estat dins el disc, la targeta, el cartutx o el fitxer digital des del primer moment. I, de fet, de vegades es tracta de contingut que ja és al disc, però que s'ha de pagar per desbloquejar.

N'hi ha de millors i de pitjors, des d'uniformes alternatius fins a hores de joc, i sovint s'acaben afegint en edicions posteriors anomenades "Game of the Year", "Ultimate Edition" o coses semblants, però... d'on ve, tot això?

Tot i que ja havien existit serveis de descàrrega de videojocs sencers i de joc en línia per a consoles com la Mega Drive, amb el Sega Channel, i molt més enrere l'Atari 2600 amb el seu servei GameLine, els continguts addicionals per a videojocs ja existents van començar amb un títol de PC. 

Es tracta del joc d'estratègia en temps real Total Annihilation que, el 1997, va rebre contingut addicional per part dels desenvolupadors, és a dir de manera oficial. I ho va anar fent amb freqüència. Internet començava a agafar embranzida i això era cabdal per a aquesta mena de transmissió de dades.

En consoles això dels DLC va començar amb la Dreamcast, ja que va ser la primera consola amb mòdem integrat, i es va estrenar amb el Sonic Adventure, que des de 1999 i mentre els servidors de la consola estaven en marxa va anar oferint nous continguts com ara una ambientació nadalenca, de Halloween o el Samba GP a la pantalla Twinkle Circuit.



Al Sonic Adventure 2 també hi havia vehicles inspirats en la saga Fantasy Zone i en el Dr. Eggman, a més d'altres coses. Per la seva banda, el Samba de Amigo rebia noves cançons i també es podien descarregar cosetes per a d'altres títols, com per exemple l'Skies of Arcadia, el Phantasy Star Online Ver. 2, el ChuChu Rocket o el Jet Set Radio. I tot això, de franc.



Aquests continguts ja no estan disponibles, només qui els tingui descarregats en una VMU de la Dreamcast en pot continuar gaudint (tot i que sembla que hi ha "altres maneres" d'obtenir-los actualment), perquè a les conversions d'alguns d'aquests títols que es van fer per a d'altres consoles arran de la mort de Sega com a fabricant de sistemes es van perdre molts d'aquests DLC.

Sega, com sempre, era capdavantera, però més endavant les altres companyies, concretament Microsoft, Sony i Nintendo, van anar implementant les seves versions de joc online i les descàrregues de continguts addicionals, sempre amb alguna mena de pagament i cadascuna en un moment diferent, fins que a l'època actual ja fa temps que gairebé tot s'ha de pagar, sovint a uns preus per a molts excessius. 

D'altra banda, una variant d'aquest model és oferir jocs gratuïts però amb el contingut molt limitat, com és el cas del Killer Instinct (versió de 2013) i el Dead or Alive 5, i convidar l'usuari a adquirir personatges extra mitjançant el pagament. Però bé, més o menys aquesta és la història dels DLC.

Compres de videojocs al Japó

A la meva darrera entrada us parlava de com estaven els preus, actualment, a la Meca dels videojocs (perdoneu l'expressió tòpica), que no són el que eren, però també deia que m'hi havia comprat força coses i que en parlaria en una entrada a part.

Aquesta és l'entrada, doncs, i començaré dient el que ja vaig dir a la primera del Japó: hi vaig anar amb una llista feta, perquè altrament és massa difícil recordar el que hom busca, i a més la quantitat de material que s'hi troba és massa gran i cal anar per feina, sobretot si no vivim allà i hem d'anar a visitar llocs, en principi objectiu prioritari de qualsevol viatge turístic.

Algunes coses em van decebre, principalment el fet de no poder trobar Famicoms a preu de ganga com sembla que es trobaven fins fa poc. En demanaven un mínim de 30 euros, preu no gaire diferent del que es pot veure a eBay. Però tampoc no tenia sentit que me la comprés si els títols disponibles de la NES japonesa no eren els que jo buscava o anaven massa cars. El mateix em va passar amb la PC Engine: n'hi havia moltes, però cares, sempre els faltava algun cable o comandament i, a més, els jocs que hi vaig trobar no justificaven la inversió.

La tercera decepció van ser els jocs de la Neo Geo AES. Realment confiava en aquest viatge per a aconseguir ampliar la meva col·lecció de títols de la prohibitiva consola, que només en tinc 2, i he vist que tenen els tipiquíssims per 30-40 euros, però cap d'ells m'interessava, mentre que d'altres seguien la tendència del que veiem des d'Occident. Potser valen 500 euros en comptes de 700, però a mi no em serveix de res aquesta diferència.

En fi, començo a ensenyar i a la part final continuo parlant del que esperava trobar i no he trobat.

De la Dreamcast m'he comprat més coses de les que esperava. No he trobat l'Street Fighter III Third Strike, un dels que més volia, però sí el Dead or Alive 2, el Sonic Adventure 2 en edició 10è aniversari (amb llibret, moneda i banda sonora en CD), el Marvel vs. Capcom 2, el Capcom vs. SNK, el Capcom vs. SNK 2 i el Virtua Striker 2, que no era un dels que volia, perquè els de futbol de la Dreamcast no tenen gaire bona fama, però per 80 iens (uns 70 cèntims)...

La Saturn és una de les consoles que més es beneficien de la importació. Per a mi té un gran catàleg PAL, però el japonès se sap que és espectacular. No vaig poder comprar el Dragon Ball Z Shin Butôden, que és com l'Ultimate Battle 22 de la Playstation però la versió bona (amb diferència, i això no és una opinió de fanàtic de Sega), perquè en realitat el vaig trobar, però les instruccions estaven malament i el vaig descartar.

Els que sí que vaig comprar van ser el Dead or Alive, l'Snatcher (és un remake, però els de MSX, Mega-CD o PC Engine tenen preus prohibitius i ni els he arribat a veure, aquí), el Saturn Bomberman (més car del que esperava, però el volia molt i a Europa és caríssim) i el Last Bronx, un clàssic que em faltava.

Com veieu, d'exclusius japonesos només un. Els altres, barats perquè són edicions japoneses, però amb versió europea al mercat. No és que no busqués títols que només van sortir al Japó, com el Radiant Silvergun, però només el vaig veure en un lloc i valia una morterada, com a eBay.

La meva Super Nintendo augmenta força el catàleg amb 8 incorporacions: els dos primers Magical Quest (complets), el Donkey Kong Country 3 (també complet) i en cartutx i prou, però la majoria a preus baixíssims, el Go Go Ackman!, el Ranma 1/2 Chônai Gekitôhen (el primer dels 3 que hi ha de lluita 1 contra 1, que va sortir als Estats Units però fortament adaptat), el Dragon Ball Z Butôden 3 (que complet no és tan car però no l'he trobat), el Super Mario World 2: Yoshi's Island (que cada cop està més car en PAL) i el Super Mario Kart, el debut de la meva saga preferida, que havia tingut però vaig deixar de tenir per circumstàncies que no vénen al cas, però mantenint la capsa i les instruccions. Aquest també em va sortir relativament car, 750 iens, però a Europa el cartutx sol ja volta els 20 euros.

De la Nintendo DS buscava principalment el Dragon Ball Kai Ultimate Butôden, una joia desconeguda que és un Butôden de ple dret però inexplicablement no va sortir del Japó.

També vaig pagar més del que desitjava, però comprar-lo des d'Occident surt molt més car, i he vist gent tornar-se molt boja amb els preus que en demana a eBay i Amazon.

De la Playstation volia sobretot els dos Tobal, jocs de lluita amb personatges de l'Akira Toriyama. El primer existeix en PAL, però em va costar 60 iens... i encara que sigui una edició estil Platinum era un preu irresistible. El Tobal 2 el vaig trobar després per 1000 iens, i aquest sí que és exclusiu japonès.

Per a la Game Boy Color també duia una petita llista, que no són tants els jocs del seu catàleg fets expressament per a la consola (molts són remakes de la Game Boy clàssica o compatibles amb aquella), però només vaig trobar el Wario Land 3.

En fi, això és tot. En quedo content, però amb les decepcions esmentades al principi i algunes més: no he trobat res interessant de la Famicom (NES), per tant em quedo sense alguns dels seus jocs més importants, ni una Game Gear (l'única que vaig veure era una edició especial de Magic Knight Rayearth i a més de 90 euros), ni jocs de la Mega Drive més enllà de 4 mal comptats i poc interessants. En general poquíssim material de la 16 bits de Sega, hi ha.

Tampoc no m'he comprat cap PSP (les tenen a cabassos però els preus a Wallapop són millors), ni una WonderSwan Color ni Neo Geo Pocket Color, en aquest cas perquè les poques que hi havia eren una mica massa cares per al meu gust.

El cas és que el viatge m'ha servit per a trobar alguns dels moltíssims videojocs de la meva llista de desitjos, més barats perquè són japonesos, que ja era la idea, però en general fàcils de trobar, independentment del preu, i molt coneguts i típics. Ja vaig estudiar recomanacions de jocs més desconeguts, però no en vaig trobar cap.

Ara em tocarà provar tots aquests jocs quan arribi a casa, en el cas de la Saturn després de comprar i rebre el cartutx Action Replay Plus, que se salta el bloqueig regional, i en el de la Dreamcast... a veure si és cert que el disc DC-X es pot descarregar...

Literatura i videojocs: The Ring - Terror's Realm

L'última vegada que vaig fer una entrada sobre un videojoc que adaptava una pel·lícula va ser, casualment, també del gènere de terror. En aquella ocasió es tractava de Ju-on: The Grudge, un videojoc dolent que va sortir per a la Wii en exclusiva. 

L'entrada d'avui té com a protagonista un títol que coincideix en diverses coses amb aquell: no és l'adaptació d'una pel·lícula -però gairebé, perquè primer va ser la novel·la i el joc va sortir quan ja se n'havia fet el film-, també és considerat dolent -he estat a punt d'assignar-lo a la secció Els Pitjors-, el material d'origen és asiàtic i va sortir només en una consola.

En aquest cas va ser la Dreamcast, i el títol del joc en qüestió, The Ring: Terror's Realm, que va sortir només al Japó (on es deia senzillament Ring) i els Estats Units l'any 2000. La novel·la s'havia publicat el 1991 i el 1998 s'havia estrenat Ring, probablement la pel·lícula japonesa de terror més coneguda, almenys a Occident, amb un remake estatunidenc el 2002, però que naturalment encara no s'havia fet quan va sortir aquest videojoc.

Però aquella coneguda llegenda del vídeo de la Sadako, la noia que sortia d'un pou arrossegant-se i amb uns cabells llarguíssims que li tapaven la cara, no té res a veure amb el que ens trobaríem en aquest títol: 

Aquesta vegada l'acció ens porta als Estats Units, on una dona anomenada Meg Rainman entra a treballar en un centre de control de malalties per tal d'investigar les circumstàncies de la misteriosa i sobtada mort del seu xicot i 3 treballadors més. 

Allà descobreix que tot té relació amb un programa d'ordinador que fa que a la pantalla aparegui la paraula "RING", i que fa que les persones que la veuen morin al cap d'uns dies, de la mateixa manera que a la pel·lícula això passava en veure el vídeo de la Sadako i, a la novel·la, amb un altre vídeo. És l'única connexió argumental que hi ha entre els tres productes, per tant no ho considero una adaptació del film, tot i que com deia més amunt en reconec l'oportunitat.

No ha estat fàcil trobar vídeos en què la veu de qui els ha gravat i pujat no sortís, i com podeu sentir no ho he aconseguit, però ens haurem de conformar amb això. 

Per què és tan dolent, però? Doncs per diversos motius: es considera una mala còpia -controls complicats i inventaris inclosos- del Resident Evil, més enllà de coincidir en el gènere dels survival horror, amb una història mediocre i absurda, jugabilitat pobra, un doblatge dolent fins a roçar el ridícul (almenys a la versió americana, de la qual sí que he trobat anàlisis) i un disseny d'escenaris que fa que l'exploració, pràcticament l'única acció que es duu a terme, sigui confusa i desesperant, a més dels problemes tècnics que acaben de rematar el producte. 

A més, sembla que ni tan sols fa bé la seva principal funció, que és divertir els jugadors tot fent-los passar por. El que fa més por, aparentment, és que arribés a sortir a la venda.

Accessoris: el karaoke de la Dreamcast (Drikara)

Jo no sóc gens de ballar ni cantar, molt borratxo -o coaccionat- he d'estar perquè em vegeu fer una de les dues coses, però això no vol dir que no m'interessi la música, creada en principi per a ser escoltada, ni que no em faci gràcia veure altres persones cantant, especialment als karaokes. 

Doncs bé, l'accessori de què parlo avui és d'aquesta categoria, i no sabia que n'hi havia un per a la 128 bits de Sega, per tant em permet fer una entrada més d'aquesta secció i em dóna l'excusa sempre benvinguda per a parlar de la Dreamcast.

El Dreamcast Karaoke va sortir el 2001 en exclusiva al mercat japonès, país on van néixer aquests aparells que permeten cantar tot seguint la lletra de les cançons en una pantalla, i com no podia ser d'una altra manera va rebre un sobrenom basat en la contracció del seu nom, molt típic del japonès, de manera que també es coneix com a Drikara. 

No era la primera vegada que Sega llançava un karaoke, ja que el 1995 n'havia comercialitzat, també només al Japó, un per a la Saturn que es deia MKU-1, el primer karaoke per a consola i certament molt anterior a la popularíssima sèrie Singstar de les consoles de Sony, però a diferència d'aquesta mai exportat.

El Drikara en si era això que veiem a la imatge, que es connecta a la Dreamcast a través del seu port d'expansió, normalment utilitzat per al mòdem. A la primera foto hem vist també l'imprescindible micròfon, que sembla que venia sol però entenc que es podia comprar per separat per tal d'afegir una altra persona a la festa. De fet, era compatible amb altres aparells de karaoke, o sigui que entenc que els genèrics també hi funcionaven.

A més, incloïa un disc, el Sega Kara -una altra contracció, en aquest cas de "Sega Karaoke"-, que era el software que venia amb algunes cançons per a anar escalfant i sobretot permetia descarregar-ne de noves -pagant, és clar- dels servidors que en aquell moment estaven en marxa, però atès que ja fa anys que es van tancar el Drikara ha perdut el seu sentit, fins i tot per als nostàlgics.

Per què? Doncs perquè el Drikara, a banda de no tenir la possibilitat de reproduir discs de cap mena, no tenia tampoc emmagatzematge intern, així que les cançons que es baixaven quedaven esborrades en apagar la consola. 

Com a aspecte positiu tenim el fet que s'hi podia connectar la Dreameye, la càmera de la Dreamcast, per tal que els usuaris cantessin tot veient-se la cara a la pantalla. 

No n'he trobat cap anunci ni tan sols buscant en japonès, així que he posat un vídeo d'un que l'obre i ensenya com va. De tota manera, el Dreamcast Karaoke és només una curiositat de col·leccionista per a qualsevol Occidental, perquè encara que el compréssim en aquella època i tinguéssim una Dreamcast japonesa la impossibilitat d'accedir als servidors per a emprar l'aparell el feia gairebé completament inútil per a nosaltres. 

Tan inútil com la unitat de discs Zip que la consola havia de tenir i que al final no va arribar a sortir ni tan sols al Japó, però que va servir per al disseny del Drikara.

Música i videojocs: Kiss

Els Kiss, o KISS, són una de les bandes de rock més famoses de la història, més concretament del gènere del hard rock, o rock dur, si ho volem dir en català. En actiu des de 1973, la seva característica més reconeixible és el maquillatge que duen (o duien) els seus membres, tota una icona de la cultura popular en si mateix, i encara que jo no en sóc pas seguidor (ni tan sols sabria dir-ne una cançó, ho confesso), m'interessen per al bloc perquè... sí, se n'han fet videojocs.

El cas és que, entre les moltíssimes coses que podem llegir a la història d'una banda tan veterana, després de diversos canvis de formació i alguna tragèdia i tot, resulta que el 1998 van llançar un disc anomenat Psycho Circus, que va originar una col·lecció de còmics i un videojoc que es basava en aquest.

Es deia Kiss: Psycho Circus - The Nightmare Child, va sortir entre 2000 i 2001 per a PC i Dreamcast (la versió del vídeo) i si és interessant és precisament perquè no és un Singstar ni res que s'hi assembli. D'aquesta mena de jocs n'hi ha molts i no tenen gaire interès des del punt de vista d'aquesta secció, almenys. 

El gènere triat en aquest cas és el dels first person shooter, o FPS, ja sabeu, els de tipus Doom, una curiosa elecció però que temàticament té cert sentit, amb un fotimer d'enemics diabòlics que cal destruir, superpoders que van augmentant, armes i armadures. Se'n van lloar els gràfics, mentre que d'altres aspectes van obtenir notes més discretes, sobretot el so, que hauria de ser el punt fort d'aquesta mena de videojocs. Per cert, es veu que havia de sortir també per a la Gameboy Color i la Playstation, però aquestes versions van ser cancel·lades.

Tanmateix la primera consola de Sony sí que va rebre un joc dels KISS, perquè el 2001 va sortir per a aquest sistema en exclusiva el Kiss Pinball, que com diu el nom és un videojoc de pinball. 

Les crítiques no van ser gens bones, en aquest cas. Ans al contrari. Es considera un mal videojoc dels Kiss i un mal videojoc de pinball, perquè només té dues taules, els seus gràfics dolents i a sobre no van fins (es veu que es produeixen alentiments que acaben amb qualsevol càlcul que hàgim fet), els moviments de la càmera no ajuden gens i a sobre l'únic que podria justificar tenir un videojoc de pinball de Kiss no hi és: cançons de la banda. 

Història de les videoconsoles: la Dreamcast

Fa uns dies, el 27 de novembre, l'última videoconsola de Sega i la primera de la història dels videojocs amb una potència de 128 bits va fer 15 anys, concretament des que es va posar a la venda al Japó. Allò passava el mateix dia però de 1998, mentre que als Estats Units arribaria el 9 de setembre de 1999 i a Europa el 14 d'octubre d'aquell últim any de la dècada dels 90.

Estem parlant de la Dreamcast, el primer sistema del que es coneix com la sisena generació de videoconsoles (ara la Xbox One i la Playstation 4 han inaugurat la vuitena, encara que sovint s'hi inclou la Wii U), amb el qual Sega esdevenia una vegada més pionera, cosa que històricament s'ha demostrat que només l'ha perjudicat, perquè llançar consoles posteriorment, amb accés a tecnologia més avançada i aprenent dels errors de la competència, és molt fàcil, mentre que ser el primer comporta uns riscs.

Això és el que li va passar a la Dreamcast —entre molts altres problemes dels quals parlaré més avall—, però malgrat ser la primera i tenir una vida inusualment curta per a una consola (no va arribar als 3 anys que ja l'havien descontinuat als Estats Units, mentre que a Europa va ser el 2002 i al Japó el 2007) va ser una màquina magnífica, molt estimada i que encara ara gaudeix de l'admiració dels nostàlgics i d'una important escena d'afeccionats que li dediquen molt de temps.

Normalment posaria el primer anunci que va sortir al Japó, però a banda de no trobar-lo també és cert que aquests espanyols de 1999 amb la veu de doblatge d'en Bruce Willis estaven força bé (no els vaig veure en aquella època, però). 

La Dreamcast, a banda de ser la primera consola de 128 bits i la primera de la seva generació, va ser la primera amb una resolució de 640x480 píxels, la primera amb un mòdem integrat i connexió a Internet (a Europa de 33 k i als EUA i el Japó de 56, encara que es podia treure i substituir, més endavant, per l'adaptador de banda ampla), cosa que va fer que popularitzés el joc en línia en consoles (un altre aspecte en què va ser pionera), i també va ser la primera amb un sistema operatiu (el Windows CE, de fet).

Nostàlgies i amors a banda reconec que el comandament de la Dreamcast no és el més còmode amb què m'he hagut d'enfrontar. Potser rivalitzaria en disseny antiergonòmic amb el de la Nintendo 64, de fet. Entre altres coses per als videojocs de lluita (que en té molts) no és pràctic tenir només 4 botons frontals i dos gallets a la part del darrere, i tampoc no va ser gaire encertat col·locar el cable a la part de baix.

A la part esquerra de la foto tenim la Visual Memory, o VM (Visual Memory  Unit o VMU als EUA i Visual Memory System o VMS al Japó), que era el dispositiu on s'emmagatzemaven les dades, sobretot les partides. I com podeu veure té una pantalla LCD i botons que fan que sembli una miniconsola portàtil, perquè de fet podia interactuar amb alguns títols i a banda de fer de pantalla auxiliar s'hi podien descarregar minijocs.

Per desgràcia, com passa amb tots els sistemes de desar partides que no són en memòria interna, en estar organitzada en blocs aviat la teníem plena, de manera que no és estrany tenir unes quantes VMU, així com tampoc no ho era prendre la decisió de comprar algunes targetes de memòria no oficials. Tanmateix Sega va llançar, cap al final de la vida de la consola, la 4x Memory Card, amb 800 blocs de memòria en comptes de 200 però perdent pel camí totes les funcions de "miniconsola" que tenia la VM.

En aquest vídeo podem veure els 50 títols que qui els ha pujat considera més representatius de la Dreamcast, els més coneguts i populars dels quals trobarem cap al final del mateix, ja que va del 50 al que l'autor considera el número 1. En molts casos eren videojocs amb uns gràfics espaterrants pel que s'havia vist fins llavors, com és natural i com va passar també, en el seu moment i a la seva generació, amb la Xbox 360. De fet, la Dreamcast era la contrapartida domèstica de la placa Sega NAOMI de les recreatives, cosa que permetia traslladar pràcticament tal qual els jocs arcade a la consola de 128 bits de la companyia.

Hi ha de tot, des d'exclusius que inauguraven sagues fins a multiplataformes que també hi eren per a la Dreamcast (o s'hi van estrenar) encara que per desgràcia molta gent ignori aquest fet, i és que m'he trobat amb casos de persones que ni tan sols sabien que compartia generació amb la Playstation 2, la Xbox i la Gamecube. 

Els més destacats podríem dir que són els dos Shenmue, els dos Sonic Adventure (els primers Sonic en 3D de qualitat tot i la seva criticada càmera, que després van sortir en remake per a la Gamecube i Windows), l'Skies of Arcadia, el Grandia 2, l'Street Fighter III, els Marvel vs. Capcom, el Resident Evil 2 i el Resident Evil: Code Veronica, el Sega Rally 2, el Metropolis Street Racer, el Virtua Fighter 3, els Crazy Taxi, el Jet Set Radio, el Soul Calibur (exclusiu que inaugurava una saga de lluita amb espases que encara dura), el Dead or Alive 2, l'Space Channel 5, el Samba de Amigo, els Power Stone, el Phantasy Star Online i molts més.

Com no podia ser d'una altra manera, tenint en compte que parlem d'una consola de Sega, la Dreamcast també tenia tota mena d'accessoris, des de les pistoles per als jocs de disparar o els joysticks d'estil arcade fins al ratolí i el teclat imprescindibles per a connectar-se a internet, però també d'altres de curiosos com el Fishing Rod Controller (la canya de pescar de la foto, per als títols de pesca), les maraques per al Samba de Amigo o la càmera digital Dreameye, entre altres com el curiós cable que permetia que la Dreamcast i la Neo Geo Pocket Color interactuessin.

Els problemes de la Dreamcast

No es pot dir que a la consola en si se li pugui retreure res, però els problemes se li van acumular i van provocar-ne la prematuríssima defunció de què parlava més amunt. Per una banda, molta gent desconfiava de Sega després del fracàs de la Saturn (jo mateix, que havia triat la Saturn per sobre de la Playstation, em vaig empipar quan la de 32 bits de Sega va ser abandonada i vaig deixar de comprar consoles i videojocs durant uns quants anys, cosa que per cert va significar que em saltés la primera generació de 128 bits i no m'hi interessés fins que no era ja pràcticament retro) i les vendes de la màquina no van ser gaire bones (10,6 milions a tot el món), tot i que curiosament on es va vendre millor va ser a Occident.

Tanmateix, el gran problema que va tenir es deia Playstation 2: la segona consola més venuda de la història (fa uns mesos va ser avançada finalment per la Nintendo DS) va sortir el 2000 i encara que les vendes de la Dreamcast fins llavors no anaven del tot malament, la gent es va llançar de cap a comprar la segona màquina de Sony, que es va beneficiar en grandíssima mesura de l'èxit de la primera, encara que si l'analitzéssim tècnicament, deixant de banda els fanatismes que costa tant dissociar de la PS2 (i de la PSX, i de la PS3, i ara de la PS4...), veuríem com no va ser la millor de la seva generació. 

Però sí que era la millor en quantitat de seguidors i en suport per part dels desenvolupadors (Sega n'havia perdut molts amb el fracàs de la Saturn) i va enfonsar la competència: primer va acabar amb la Dreamcast (que fins i tot va patir la popularitat de la primera Playstation, d'una generació anterior, amb la qual va coincidir temporalment), i després va fer que les vendes de la Xbox i la Gamecube fossin molt inferiors al que es mereixien per virtuts pròpies. Sí, ho he dit diverses vegades: les circumstàncies de tot plegat em van fer agafar mania a aquesta consola, perquè va tenir un èxit desmesurat en relació amb les seves característiques, i el que és pitjor, fent fracassar altres sistemes de gran (i en alguns casos superior) qualitat.

Un altre dels problemes greus que va tenir va ser el format dels seus videojocs, el GD-ROM, que era un disc creat per Sega amb capacitat d'1,2 GB que li donava el nom, Giga Byte Disc. Perquè poc després la Playstation 2 es llançava amb format DVD, que permetia molta més capacitat (característica no aprofitada realment ni en aquella generació ni després amb la PS3 i el seu Blu-ray, però que atrau el públic) i la reproducció de pel·lícules a un preu inferior al dels reproductors de l'època. Sega tenia plans de llançar un reproductor de DVD extern per a la Dreamcast, però al final el projecte es va cancel·lar.

A més, la Dreamcast també llegia un altre format creat per Sega, el MIL-CD, pensat per a funcions multimèdia però que a la llarga va acabar d'enfonsar una companyia que ja tenia uns deutes enormes per culpa del fracàs comercial de la màquina al Japó: aquesta capacitat de lectura de la consola va permetre no només que qualsevol amb els coneixements adequats pogués crear títols per a la màquina, sinó també que es pogués piratejar sense gaires dificultats, fins al punt que va arribar un moment que només posant un joc gravat en un CD (jo mateix ho havia pogut fer, sense ni tan sols inserir-hi el famós boot CD anomenat Utopia) ja s'hi podia jugar al preu, això sí, d'anar castigant la lent, que treballava més en llegir aquests discs que els originals.

L'acumulació de situacions adverses i la incapacitat d'enfrontar-se a la competència amb campanyes publicitàries que ja no es podia permetre van fer que Sega prengués la duríssima decisió d'abandonar la Dreamcast i deixar de fabricar consoles, cosa que va provocar un fet molt curiós als Estats Units: un dels títols més ben valorats i estimats de la consola, el Shenmue II, no va aparèixer per a les Dreamcasts d'aquell país, sinó que Sega ja havia acordat amb Microsoft que allà sortiria en exclusiva per a la llavors nova Xbox, el 2002. Aquesta versió arribaria a Europa el 2003, i va ser un dels fruits de les contínues col·laboracions entre Sega i Microsoft (recordem el Windows CE), de les quals fins i tot podria haver nascut, si les negociacions haguessin prosperat, la "retrocompatibilitat" de la Xbox amb els videojocs de la Dreamcast.

La trista història de l'última consola de Sega arribava a la seva fi, i paradoxalment el país on va tenir la pitjor sort, el Japó, va ser també on es van continuar produint videojocs per al seu catàleg oficialment fins ben bé el 2007, i després d'aquella data encara en surt algun, de tant en tant, de manera legal però per part d'estudis independents, ja sense la llicència de Sega.



És el cas, per exemple, del Rush Rush Rally Racing, que es va llançar només a Europa el 2009 (i després per a WiiWare el 2012), però n'hi ha molts més.

Pel camí hi va haver projectes que es van quedar sense veure la llum, com ara el The House of the Dead III, el Virtua Fighter 4, el Propeller Arena o el Half-Life. Alguns es van acabar distribuint per internet perquè estaven pràcticament completats i d'altres van sortir per a d'altres sistemes, però cal que se sàpiga que si no hagués estat per la sobtada defunció de la consola haurien tingut versions, com a mínim, per a la Dreamcast. El que va fer més mal, però, va ser que no arribés a sortir la tercera i última part de la saga Shenmue, que tot i així podria haver sortit posteriorment per a d'altres sistemes i encara ara se'n parla. L'últim que se'n sap és que el seu creador, el llegendari Yû Suzuki, vol dur-lo a terme finançat pel micromecenatge.

Com acostuma a passar amb tot allò que acaba tràgicament i abans d'hora, tant per mèrits propis com pel simple fet de morir prematurament (i en el cas que avui ens ocupa podem dir que és per ambdues coses), la Dreamcast va esdevenir una consola de culte i jo, que me la vaig comprar de segona mà a principis de 2006, en recomano l'adquisició, perquè té títols que valen molt la pena i que, com ja he dit més amunt, encara que no tothom ho sàpiga es van estrenar en aquesta consola i no en els remakes o seqüeles que després rebrien els sistemes supervivents. Si a més som fans de Sega, com és el meu cas, és una màquina d'obligada compra.

I si us ha interessat el que us he explicat o ja coneixíeu i estimàveu (o no) la consola, potser us agradarà llegir també les entrades que vaig dedicar als seus models, una curiosa campanya publicitària, els seus videojocs més venuts, els seus títols de llançament o l'últim que va entrar al seu catàleg.



Si aneu al minut 3 d'aquest vídeo, que pertany al Sonic & All-Stars Racing Transformed (2012), podreu veure com el "personatge" de l'AGES, que és una Visual Memory, adopta la forma de comandament de la Dreamcast quan ha d'anar per l'aigua.

Un dels molts petits homenatges que ha rebut aquesta malaurada consola que, amb la seva mort, va provocar quelcom que llavors ens semblava impensable: que en Sonic (i altres franquícies de Sega) debutés en sistemes de la competència i fins i tot compartís alguns videojocs amb el seu antic rival, en Mario. Per molts rumors que hi hagi encara ara, segurament no veurem mai una Dreamcast 2 —tampoc no sembla que el mercat estigui obert a més de 2 o 3 consoles de sobretaula—, però la seva herència és ben viva i almenys la companyia que la va crear, Sega, sobreviu tot creant videojocs.

 

Hidekazu Yukawa, l'executiu de Sega transformat en estrella dels anuncis

Fa poc, mentre buscava informació per a l'entrada de les edicions especials de la Dreamcast, em vaig topar amb un nom que té una interessant història al darrere, una història ja explicada en altres blocs però que volia llegir i reexplicar jo, a la meva manera i en català.

Es tracta del senyor Hidekazu Yukawa, Senior Managing Director (se m'escapa les implicacions que té aquest càrrec, ja que no domino en absolut el món de les empreses) de Sega Japó durant l'època de la Dreamcast, és a dir aproximadament de 1998 a 2001. 

Tot va començar amb aquest anunci, en què uns nens malparlen de Sega i troben que la Playstation és millor i ell, que ho sent i es deprimeix, vaga com una ànima en pena durant la resta del dia. Sens dubte no podia ser una campanya que acabés la història en aquest punt, però un altre anunci insistiria en el mateix:

Aquí, el senyor Yukawa veu com uns nens lloen les consoles de la companyia i acaben dient que era mentida i que se'n van a jugar "a la Play", cosa que al final només era un malson (basat en la major popularitat de la consola de Sony, això sí).

No els posaré tots, però també són interessants els anuncis en què es va fitxar l'ídol del pop Hideaki Takizawa, que ajudava el senyor Yukawa a vendre consoles amb el sistema de "porta freda" amb molt més èxit que l'executiu. 

També en companyia del cantant va fer aquest anunci en què Sega demanava perdó perquè la consola s'havia exhaurit. Al cap de poc se'n va fer un altre per tal d'anunciar que tornava a estar disponible, però Déu n'hi do la importància que la companyia va donar a aquesta campanya.

El cas és que des del principi el senyor Yukawa va caure bé a la gent i es va convertir en una autèntica estrella de la publicitat, malgrat que no era actor professional. Tant és així que durant un temps la Dreamcast es va vendre en capses que tenien imatges d'ell a la part del darrere, i no van faltar els cameos dins els videojocs:

A banda del Yukawa Motosenmu no Otakara Sagashi, un videojoc promocional exclusiu del Japó on el protagonista havia de trobar objectes relacionats amb la Dreamcast (que després el jugador podia registrar en línia per tal de participar en un sorteig de l'objecte real), el cas més conegut és el del What's Shenmue?, una demo també exclusivament japonesa del mític Shenmue, probablement el joc més famós i imprescindible del catàleg de l'última consola de Sega. 

També va protagonitzar un minijoc que es descarregava a la Unitat de Memòria Virtual (VMU) de la Dreamcast i en què el senyor Yukawa recorria l'univers del Sonic Adventure, però no n'he trobat cap vídeo. 

Sigui com sigui va ser tot un encert per part de Sega, que sempre va destacar per les seves campanyes publicitàries (aquesta en concret va ser guardonada i tot), fer cas de les lloances del públic i convertir en actor un dels seus empleats, per a molts Mr. Sega des de llavors, i fer-lo aparèixer fins i tot en targetes telefòniques de prepagament i en cabines d'enganxines d'aquelles tan populars al Japó.

Edicions especials de la Dreamcast

Fa gairebé un any vaig dedicar una entrada a les edicions especials de la Xbox, i tenia la intenció de fer més entrades com aquella, però ha anat passant el temps i és avui que veurem la segona, aquest cop dedicada a la Dreamcast, encara que no hagi protagonitzat (encara) un article sobre la seva història.

Aquesta és la imatge que tenim de l'última consola de Sega aquells que la posseïm o l'hem vist, i és el que es considera el model estàndard, el més fàcil de trobar actualment i també quan era al mercat, a partir de 1998 al Japó. L'espiral que n'era el logo era de color taronja al seu país d'origen i blava a Occident, però aquesta era l'única diferència pel que fa al disseny. Allò era la consola normal, la típica, la que té pràcticament tothom, però se'n van fer moltes edicions especials.

El que va motivar aquesta entrada en concret va ser el model que acabem de veure, llançat el 1999 i dedicat al videojoc Seaman, que s'incloïa al pack juntament amb accessoris relacionats, i que va tenir només 500 unitats.

Ja ho vaig dir quan vaig redactar l'entrada on en parlava, però és més aviat un joc de culte que no pas un supervendes. Tot i així va generar un segon model especial de la consola, cosa que veurem poques vegades si és que l'arribem a veure més d'una, aquest cop de cara a Nadal.

Aquest és el model que es va llançar com a acte promocional de la pintura que decora la consola i que al Japó es va comercialitzar amb el nom de Maziora. Diuen que hi ha un total aproximat de 500 unitats que es podien obtenir o bé comprant-les en línia o bé en un esdeveniment esportiu que va patrocinar aquesta companyia.

Un dels models especials més destacats és el de la Hello Kitty, aprofitant la immensa popularitat de la franquícia de la gateta blanca. Va sortir en rosa translúcid i també en blau translúcid, i l'acompanyaven accessoris com el comandament, la Unitat de Memòria Virtual (VMU) i el teclat, evidentment a joc. A la pàgina d'on trec aquesta informació no s'especifica la quantitat d'unitats que se'n van fer, però.

Entrem a l'any 2000 amb el model dedicat al Resident Evil: Code Veronica, que al seu torn es dividia en el model Claire Redfield, vermell i amb unes 1.800 unitats, i l'S.T.A.R.S, lila fosc i amb una enganxina, del qual només hi hauria 200 unitats.

Si les que heu vist ara no us han semblat prou fosques potser us hauria agradat tenir la Dreamcast Super Black, totalment negra, també coneguda com a Pure Black. Aquesta s'havia d'aconseguir a través de la botiga en línia Dreamcast Direct, ara Sega Direct, que també és el lloc on es va poder comprar per última vegada una Dreamcast nova, l'any 2006. A la mateixa botiga, ja el 2001, es van poder comprar també Dreamcasts de color argent metàl·lic, blau perla i rosa perla.

Però tornem al negre, perquè d'aquest color era també la Dreamcast R7, en referència a la Regulació número 7 del codi penal japonès, sobre negocis que afecten la moral pública, que el 2001 es va començar venent als salons de Pachinko per al joc en línia i després es va llançar per al públic general.

La imatge és de mala qualitat i a sobre té una marca d'aigua, però era l'única que hi havia i valia la pena mostrar la Dreamcast daurada, que es va poder aconseguir en un concurs i hi ha qui diu que només n'existeixen 5 unitats.

Podria ser que el segon color més habitual entre els models de la Dreamcast fos el rosa, i aquí ho tornem a veure amb la Dreamcast dedicada a la saga Sakura Wars, que va triomfar especialment a la consola de 128 bits de Sega. Un comandament i una VMU a joc acompanyaven el model.

La popularíssima saga Gundam va inspirar la Dreamcast RX Custom, de color blau i groc i els botons vermells, l'any 2002. Només es venia a través de Dreamcast Direct (o D-Direct) i se'n van fer únicament 78 unitats.

El que hem vist fins ara han estat models exclusius del Japó, però també n'hi va haver un dels Estats Units, que és aquest de l'anomenat Dreamcast Sports Pack, totalment negre amb el logo de Sega Sports i que incloïa els jocs NBA 2K i NFL 2K.

I per tal que no sigui dit, a Europa també vam tenir algun model exclusiu. El més conegut, el del 10è aniversari d'en Sonic, de 2000 tot i que l'aniversari es complia el 2001. L'acompanyen un comandament a joc, la signatura del senyor Yûji Naka, el creador del personatge, i només es va repartir entre treballadors de la companyia.

Curiosament al Japó hi ha un altre model dedicat a la mateixa efemèride, però és diferent i es considera, sense que serveixi de precedent, de menys qualitat. Entre altres coses perquè no té la signatura de Naka-sensei i la meitat inferior de la consola no és blava, sinó de color gris fosc.

A Europa també hi ha unes rareses que són les que Sega Alemanya va encarregar a l'aerografista T. Rachu. Hi ha models dedicats al Chu Chu Rocket! (a la imatge), el Ferrari F355 Challenge, el Jet Set Radio, el Walt Disney World Quest: Magical Racing Tour, el Resident Evil: Code Veronica, el Quake III Arena, el Shenmue i el Virtua Tennis, a més d'una de daurada amb lletres que diuen "Simply the best!". De cadascun dels models n'hi ha només unes quantes unitats i es van regalar en un concurs.

Abans d'acabar tornem al Japó, perquè he deixat per al final els dos models més curiosos que he trobat: comencem amb el Divers 2000 CX-1, una Dreamcast incorporada en un televisor i que va fabricar Fuji. A més del comandament per a jugar, el teclat i la unitat de memòria, també portava un comandament a distància per a les funcions de televisió.

Acabem amb un model no tan espectacular, però sí fascinant per les seves característiques: es tracta de la Dreamcast de lloguer, una excepció en un país, el Japó, on pel que sembla no es permet el lloguer de consoles ni videojocs.

Tot i així Sega va aconseguir que la Dreamcast es pogués llogar a la cadena d'establiments Tsutaya, tal com s'explica en aquest article, on també es diu que el lloguer, sistema que va durar molt poc temps (i que fa que aquests models també siguin extremament difícils de trobar actualment), costava 400 iens a la setmana i incloïa tant la consola com dos comandaments, els cables i una demo a escollir, tot plegat dins un maletí. Curiosament, també ho veureu a l'article enllaçat, els ports per al tercer i quart comandament estaven inutilitzats, així com un dels dos ports dels comandaments, ja veieu quina ximpleria. Pel que fa a la resta eren com Dreamcasts normals, però amb una inscripció a la tapa.

I això és tot pel que fa a les edicions especials de la Dreamcast, una consola que va viure molt menys del que hauria estat normal per circumstàncies del mercat, però que com hem vist va gaudir de força popularitat i més models dels que hom esperaria d'una màquina que es va fabricar només de 1998 a 2001.