Nascuts el 1996: Sagues que fan 30 anys

Ja s'ha convertit en una tradició estiuenca, em temo, però el cas és que cada setembre estic publicant una entrada sobre sagues de videojocs que han fet els 30 anys, i com que és 2026, enguany toca esmentar primers videojocs de franquícies que es van estrenar, segurament sense saber que serien tan importants, l'any 1996.

Ara, per l'època que esdevé l'objectiu de l'entrada d'aquest any, podem esperar menys gràfics pixelats, però això no significa que els jocs que esmentarem avui siguin menys retro, ni tampoc que el píxel desaparegui del tot, encara. L'any vinent ja en tornarem a parlar. En fi, comencem!

I ho fem amb el Crash Bandicoot, el clàssic de Naughty Dog que es va convertir en sinònim de "PlayStation" i el seu protagonista en una mascota oficiosa de la primera consola de Sony. 

El plataformes 3D però sense llibertat absoluta de moviments, a diferència del Super Mario 64, del mateix any, presentava una proposta diferent però que va captivar el públic igualment, i va originar una saga que encara belluga i que va tenir entregues en consoles d'altres companyies més endavant, però el primer -ara disponible remasteritzat a la Crash Bandicoot N. Sane Trilogy- quedarà per sempre com un clàssic i un imprescindible del catàleg de la consola que el va veure néixer. 

També va veure néixer el Resident Evil, de Capcom, que en aquest cas no era exclusiu de la consola, com de vegades cal recordar, perquè també passaria per la Saturn i PC durant aquella finestra de llançament de 1996-1997, però és igualment un mític del seu catàleg i l'iniciador d'una saga conegudíssima, popularíssima, rellançada i "remakejada" un fotimer de vegades.

En aquest cas no és només que la saga encara estigui viva amb alguna entrega de tant en tant, sinó que en surten remakes molt sovint i es combinen, a sobre, amb ambicioses noves entregues. A més, ha generat una pila de productes relacionats, entre els quals pel·lícules, i quan escric aquestes línies està a punt d'arribar-ne una altra. 

La majoria del que he dit de la saga Resident Evil es pot repetir amb la de Tomb Raider, cosa que no faré, doneu-ho doncs per repetit, però vull comentar que aquest emblemàtic primer títol apareix aquí amb la portada de la versió Saturn perquè, de fet, va ser la primera versió que va sortir, encara que fos amb poques setmanes de diferència i, en el cas dels Estats Units, alhora que la versió PlayStation. 

Va ser a la màquina de Sony i al PC on, per desgràcia per als que érem propietaris de la 32 bits de Sega, la franquícia creada per Core Design va continuar i va esdevenir el monstre de la indústria que és, protagonitzada per un dels personatges més icònics de la història dels videojocs. 

Tant la Saturn com la PlayStation van tenir el primer Dead or Alive, el joc de lluita 3D de Tecmo que també va generar una saga que, amb menys freqüència, demostra que encara viu, però allò va ser entre 1997 i 1998. 

El joc original va ser de recreativa i va sortir el 1996, raó per la qual he posat el flyer en aquesta ocasió. El joc volia competir amb els Virtua Fighter i ho va fer amb una proposta més ràpida i provocativa -raó per la qual la saga es va fer famosa, eclipsant les seves qualitats intrínseques-, i curiosament funcionava a la mateixa placa, la Model 2 de Sega, on va sortir el Virtua Fighter 2. Més curiosament encara, aquest joc que venia d'una recreativa de Sega -almenys des del punt de vista del hardware- va ser el primer joc d'aquestes característiques que va sortir a la competència al mercat domèstic en arribar a la PlayStation.

Fins ara hem vist molts polígons, però no oblidem que la Neo Geo ens va donar grandíssims jocs durant més de 10 anys i gairebé sempre feien servir pixel art, com és el cas del Metal Slug, de Nazca, que també està representat per un flyer en aquesta entrada perquè, tot i que va ser de manera gairebé simultània, la veritat és que va sortir un pelet abans per a Neo Geo MVS que per a la domèstica AES.

Un altre títol emblemàtic, dels més populars de l'ecosistema Neo Geo i encara ara venerat per la seva proposta run and gun espectacular gràfica i jugablement, difícil però divertidíssima, plena de detalls, que actualment podem jugar en gairebé qualsevol consola, tant en llançaments individuals com en recopilatoris, senyal del caràcter etern d'aquest joc (i de la saga que va venir després). 

I acabem amb un altre joc pixelat, en realitat dos jocs, perquè 1996 va ser també l'any en què va sortir, per a les Game Boy japoneses, i amb una distribució al principi limitada i no gaire èxit inicial, el duet Pocket Monsters, de Game Freak, en versió Red i Green. L'anomenat Blue es va vendre primer per correu a subscriptors de la revista de manga CoroCoro, i després ja es va distribuir amb normalitat i, dos anys després, a Occident, com a Pokémon.

Tenint en compte l'enorme èxit sense precedents d'aquest producte multimèdia, perquè va anar associat a tota mena de marxandatge, especialment cartes col·leccionables, el seu naixement va ser poc menys que miraculós, amb dubtes sobre si Nintendo acceptaria la proposta, que sembla que inicialment no va entendre, i més per a una consola que estava en la seva tercera edat comercialment parlant. La resta, com se sol dir, és història. 

 

Reflexions: Tenim els jocs retro idealitzats?

Ja sabeu, i pel caràcter d'aquest blog no us hauria de sorprendre, que m'encanten els jocs retro. En l'ús no del tot correcte però ja massa estès de la paraula, és a dir aquells videojocs d'èpoques pretèrites, que per diverses raons es feien diferent de com es fan ara. 

M'agrada molt jugar-hi, comprar-ne dels que no vaig tenir quan eren d'actualitat, tant si els coneixia llavors com si no, i que se'n llancin recopilatoris per a màquines modernes, que són els llançaments que m'il·lusionen més, sense perjudici dels videojocs nous, que evidentment també toco. 

Però fins i tot jo, amb aquest perfil, de vegades em pregunto si tenim massa clavades les ulleres de la nostàlgia, si no tendim a recordar molts d'aquells jocs com si fossin millors del que, en realitat, són.

Tot i que estem parlant, vull deixar-ho ben clar des del principi, de percepcions personals. La nostàlgia, un concepte indissociable d'aquesta afició nostra, té a veure amb les sensacions que ens va quedar d'alguna cosa del passat, i pensar, en aquest cas, en un videojoc de la nostra infantesa o adolescència ens pot transportar, d'alguna manera, a una època en el seu conjunt. 

Podem pensar en un joc i sentir -o, almenys, a mi em passa- coses que sentíem llavors, perquè potser era una època en què érem molt feliços en l'àmbit dels amics, la parella, els estudis... el que fos. A mi, per exemple, el Mario Kart 64 em transporta a un període de l'institut en què vaig ser breument feliç, i a unes partides multijugador a casa d'un amic entre quatre persones que són l'excepció pel que fa a la meva trajectòria com a videojugador. 

Però... revisitant-lo en ocasions posteriors, he de dir que és un joc que actualment em fa mandra, i m'estimo moltíssim la saga, però és que els gràfics prerenderitzats trobo -i sé que no soc l'únic- que no han aguantat gaire bé el pas del temps, tot i que en aquella època hi al·lucinàvem. No és cosa de la consola, perquè per exemple el Super Mario 64 em continua agradant en la seva forma original, sinó de l'estil que es va triar per a la segona entrega de la saga de curses d'en Mario. 

He dit que és una cosa personal, i és que no tothom es troba amb la mateixa caiguda de la bena als ulls amb els mateixos jocs i de la mateixa manera, per tant em puc equivocar, però em fa la sensació que hi ha títols que em van agradar molt quan eren nous, però que ara, encara que tingui ganes de tornar-hi, em costaran.

Per exemple, el Tomb Raider o el Resident Evil, dels que vaig gaudir molt a la Saturn a la seva època, però els controls anomenats "de tanc" són una cosa que no sé si tinc ganes de revisitar. Però ho intentaré, perquè em vaig comprar la primera trilogia remasteritzada de les aventures de la Lara Croft i també tinc intenció de jugar a la saga més famosa dels survival horror per ordre d'aparició... algun dia. 

També hi ha casos en què no tinc tan clar que els jocs em decebin per culpa de tornar-hi afectat per la nostàlgia. De l'Eternal Champions se'n parla, ara, amb befa i tot. L'intent de la pròpia Sega de presentar un joc de lluita 1 contra 1 que li fes la competència a les diverses iteracions de l'Street Fighter II no és recordat amb gaire estima, sembla ser que per l'elevada dificultat que té i altres problemes jugables, si bé es reconeix que l'ambientació i la caracterització dels personatges estan força bé.

Jo me'l vaig comprar quan era d'actualitat i en vaig gaudir molt, però reconec que no hi he tornar a jugar mai més, de manera que tant pot ser que acabi donant la raó a la gent, quan em decideixi a revisitar-lo, com que em reafirmi en el gran record que en tinc.

Posem un altre cas en què la idealització juga un paper important en la nostra percepció dels videojocs antics (si volem ser estrictes, els "clàssics" serien aquells que eren bons llavors i es consideren bons encara ara, però és una altra paraula d'aquelles que fem servir amb molta generositat). 

Segur que tots nosaltres coneixem de nom, o fins i tot hem vist en moviment, jocs coneguts que pel que sigui no vam tenir l'ocasió de provar personalment. Però ens ha quedat l'espina de jugar-hi, i ara que ho podem fer... no són com esperàvem. M'ha passat una mica, per exemple, amb l'Earthworm Jim, que tinc en diverses bandes però que fins fa molt poc no havia tocat mai. Em resulta una mica frustrant per la seva dificultat i les poques pistes que dona per saber cap a quina direcció hem d'anar. Però no estic dient que sigui un mal joc ni que em penedeixi d'haver-lo tocat, simplement no és com m'havia imaginat.

Com a autodenominat arqueòleg dels videojocs, m'agrada anar enrere, de vegades massa, per conèixer coses anteriors al punt on vaig començar a jugar jo, i fins i tot anteriors al meu propi naixement. Recopilatoris moderns, amb altíssims llistons com el de l'Atari 50: The Anniversary Celebration, em brinden l'oportunitat de provar títols molt primitius, i el concepte m'atrau...

...Però he de reconèixer que em fa molta por, perquè no m'agrada gaire el que veig. Hi ha un punt que va més enllà del que estem disposats a "suportar" pel que fa a gràfics, i algunes coses que he vist de l'Atari 2600 m'interessen perquè són reverenciades pels que les van viure de petits, però no és una reverència de primera mà, com passa amb aquelles figures públiques que reben tota mena d'honors perquè ara són molt grans i van fer alguna cosa important en el passat, i que els joves es miren sense sentir-hi una connexió personal.

Perquè és això: la connexió personal hi fa molt, i en el meu cas en tinc molta amb l'MSX i els seus jocs, que van ser el meu punt de partida, incloent-hi moltes conversions directes de títols d'Spectrum que recordo amb afecte -a la imatge, el Casanova-, però que segurament jugats ara no s'aguanten per enlloc, sobretot pel que fa a la jugabilitat i els controls. Potser estan millor on són ara, als meus records, però em resisteixo a acceptar-ho.

Això no va d'èpoques ni generacions de consoles, no vull que ho sembli. Va per jocs. Hi ha títols molt antics que encara ara trobo molt divertits, i més important encara: els trobo divertits també si no hi havia jugat mai, i ho faig ara, amb 43 anys d'edat i sense experiència prèvia amb molts clàssics dels 80 i 90 i, per tant, sense contaminar per la nostàlgia.

Parlant de clàssics, n'hi ha que ho són tant que majoritàriament pensem que han envellit a la perfecció. L'Street Fighter II, de 1991, per exemple, si no fos per les seves revisions continuaria sent una absoluta referència. Jugant-hi ara, però, hem d'admetre que sense resultar decebedor, perquè no és això, es veu lent i amb una plantilla de personatges curtíssima, i per això no acostuma a ser la versió a la que juga la gent ni ara ni des que en va sortir la primera revisió. Però té moltíssim d'encant.

El retro, com a concepte, és quelcom que tenim idealitzat. Jo mateix, ja ho he dit, em poso molt content quan s'anuncia una col·lecció de videojocs antics d'una companyia o una saga. De vegades, quan els provo un per un, m'adono que no m'agraden tant perquè em resulten massa difícils, primitius o frustrants per alguna raó. Però, encara que sovint els acabi abandonant o explotant menys del que em pensava, d'entrada els idealitzo i tenen el meu sí rotund.

La qüestió, doncs, és que hi ha una idealització innegable per part de tothom, en major o menor mesura, i això porta a decepcions quan tornem a trepitjar un terreny inexplorat durant dècades, però de vegades no. De vegades tenim determinats videojocs en un pedestal sense haver-hi tornat mai més, i quan hi tornem ens continuen agradant tant com el primer dia. I això és meravellós.

Companyies: Tose

En els darrers anys hi ha hagut polèmiques diverses en l'àmbit dels videojocs en relació amb les condicions de treball d'alguns estudis, de vegades també amb l'omissió de noms als crèdits.

Què passa, però, quan és tota una companyia, la que no surt reconeguda per la seva feina al final del joc?

Seria un ultratge si no fos perquè, en el cas de Tose Software, la companyia de què parlem avui, tradicionalment ho ha volgut així.

Fundada el 1979 amb com a escissió de Toa Seiko, fabricant de components electrònics, va començar a desenvolupar videojocs el 1980 amb el Sasuke vs Commander d'SNK, i fins als nostres dies s'ha estat encarregant de crear o col·laborar en la creació de títols per a un munt d'altres empreses i plataformes, però la particularitat d'aquesta companyia, com deia, és que no volia ser acreditada. De fet, s'enorgullia de treballar a l'ombra, com es desprèn de les paraules d'un tal Masa Agarida, que va ser vicepresident de la branca estatunidenca de l'empresa: "treballem entre bastidors, no tenim una visió, la visió del client és la nostra visió. La majoria de vegades no volem posar el nostre nom als crèdits, ni tan sols els dels treballadors. Som desenvolupadors ninja!".

Així, des del naixement de la Famicom va estar nodrint la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo de jocs, tant publicats per altres companyies com de la pròpia Gran N, que per exemple li va encarregar les versions de NES i Game Boy del Yoshi's Cookie, i a diferència del que va passar amb el Donkey Kong, que va ser programat per Ikegami Tsushinki i no només no se la va acreditar, sinó que la cosa va acabar als jutjats per les acusacions d'enginyeria inversa i per altres qüestions que ens van impedir durant dècades tenir la versió arcade del llegendari joc en sistemes moderns, en aquest cas era Tose la que no volia sortir als crèdits.

Al llarg dels anys ha fet o ha col·laborat en, diuen, milers de videojocs, des de les recreatives de principis dels 80 d'SNK fins a títols de l'actualitat com el Dragon Quest Monters: The Dark Prince (Switch, 2023), passant per tot el que va fer Jaleco per a la NES -d'aquí que jo descobrís aquesta companyia, perquè fa poc vaig dedicar una entrada al logo de Jaleco-, molts videojocs de Bola de Drac per a diverses consoles, incloent els Super Butôden, també uns quants Dragon Quest de fora de la sèrie principal per a més d'una consola, els Game & Watch Gallery de la Game Boy, la Game Boy Color i la Game Boy Advance (saga on sí que apareix al final dels crèdits), el Resident Evil Zero de la Game Cube, l'Ultimate Ghosts'n Goblins de la PSP, el Super Princess Peach de la Nintendo DS, el Resident Evil Revelations i el Resident Evil: The Mercenaries 3D de la Nintendo 3DS, el The King of Fighters XIV per a la PS4, el WarioWare Gold per a la mateixa consola o el Paper Mario: The Origami King per a la Switch, entre moltíssims altres jocs.

Hi ha un cas especial que és el de la saga Starfy, que va començar a la Game Boy Advance i que ens ha arribat fa poc al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online i és que, com podem veure a la imatge, trobem el nom de Tose a la pantalla de títol d'un videojoc, cosa que us asseguro que no m'ha estat fàcil. Tanmateix, també va ser un encàrrec de Nintendo a Tose, com tants altres títols que he esmentat, i encara més que no he dit, dels quals tradicionalment s'ha pensat que eren desenvolupats per companyies com Capcom, Bandai, Jaleco, Nintendo, Square Enix, Namco, etc., però que en realitat de vegades només van fer l'encàrrec i d'altres van col·laborar amb aquest "mercenari" dels videojocs. La visió, la idea, etc., evidentment se'ls pot continuar atribuint a elles, i podem dir que ens agraden o no ens agraden els seus jocs igualment, però la programació depèn del cas i no hi ha gaire informació 100% fiable.

De fet, de la llarga llista de títols que ara s'atribueixen a Tose, alguns estan confirmats per informes de la pròpia empresa, i també en trobem uns quants a la web oficial de la companyia, però són més recents. Sobre els altres, els de les dècades prèvies, el que sabem és gràcies a la tasca d'autèntics historiadors dels videojocs que han comparat personal i fins i tot codi dels jocs, però en alguns casos són sospites i prou. 

Tot un misteri de companyia que, potser, basa el prestigi de la seva marca precisament en la discreció i la bona feina (amb algun drap brut que podem trobar en aquesta interessant entrevista), i en realitat n'ha tingut sempre prou amb què la coneguessin els seus clients, encara que aquests s'enduguessin el mèrit, mentre Tose s'endugués els calés acordats.

Fonts: Wikipedia, Game Developer Research Institute, Nintendo Fandom Wiki

10è aniversari de 3 Botons i START

Poc m'ho pensava, quan vaig començar a escriure el blog, en aquell ja llunyà 2009, que 10 anys després ho continuaria fent. Senzillament no hi pensava, anava fent (escrivint cada dia, una animalada inútil), però van anar passant els anys i llavors sí que em vaig anar plantejant que un dia potser arribaria a la dècada.

No les tenia totes, però. De vegades penso que se m'acabaran les idees, i ho continuo pensant, però també penso que sempre puc inventar noves seccions o canviar una mica de tipus de continguts sense perdre l'essència. El cas és que al final sí, 3 Botons i START ha arribat als 10 anys, i encara que em llegeixi poca gent i el format blog per a molts estigui passat de moda, m'agrada i continuaré tirant-lo endavant mentre em quedin ganes de fer-ho. 

Amb 1.188 entrades publicades (comptant aquesta), i unes quantes idees per a futurs posts, continuo tenint ganes de parlar de videojocs, encara que no en sigui cap expert, i és que moltíssimes coses de les que escric les aprenc mentre les investigo per tal de fer-ne entrades, de manera que la documentació forma part de la diversió. Després oblido gran part del que he llegit, però, també ho he de dir.

Els 10 anys del blog m'agafen en una temporada en què dedico la immensa majoria del reduït temps lliure que tinc a jugar a videojocs (i parlar-ne, i llegir-ne coses, i aprendre molt de la gent que sí que en sap), en detriment d'altres aficions, cosa que em sap greu, és clar.

Però el cas és que és un mitjà d'entreteniment que ha format part de la meva vida des d'abans de tenir ús de raó, quan vaig començar amb l'MSX que hi havia a casa, i m'ha proporcionat moltíssimes hores de diversió, a més de permetre'm fer amistats tan destacables com els amics de Retroscroll, i també m'han provocat la malaltia de la mà foradada i l'ànsia per tenir coses que no tinc. Però bé, em porten molts records, i és per això -i perquè tampoc no se m'acudeix cap llistat temàtic com he fet altres vegades que el blog ha estat d'aniversari- que aquesta vegada parlaré de 10 anècdotes de la meva vida relacionades amb els videojocs, sense cap ordre.

1. La meva germana, més petita, es va passar la primera pantalla del Circus Charlie abans que jo

Precisament a l'MSX, que era l'ordinador de casa, la meva germana va aconseguir, amb 4 o 5 anys (jo, llavors, en tenia 6 o 7, depèn) passar-se la primera pantalla del mític Circus Charlie i deixar-me amb un pam de nas, perquè jo no ho havia aconseguit encara.



De l'alegria va tirar l'esquena enrere amb força i va tombar la cadira on era asseguda, tot i que per sort no es va fer mal, perquè el sofà va aturar la caiguda.

2. Un DuckTales que va arribar en dos temps

Quan era petit tenia la Game Boy, i els jocs me'ls compraven a les famoses "botigues del port" de Barcelona, on eren més barats. Potser estem parlant de 3.500-4.000 pessetes en comptes de 5.000-6.000, però no em feu gaire cas en aquest sentit, perquè potser em falla la memòria.

Sovint era també perquè es tractava de versions japoneses, i recordo que, per exemple, el meu Teenage Mutant Ninja Turtles 2: Back from the Sewers era aquest cas. Alguna cosa tèrbola hi havia en aquells preus i aquelles botigues, però el cas és que un cop em van regalar el DuckTales i, en posar-lo a la consola, no hi va haver manera que arrenqués. El rectangle fosc en comptes del logo de Nintendo que no va canviar ni tan sols amb la clàssica tècnica de bufar. I era nou.

Vaig encarregar als meus pares que l'anessin a canviar, i en comptes de portar-me el DuckTales correcte, com que no en quedaven exemplars, em van portar el Prince Valiant. El joc de l'Scrooge McDuck no el vaig tenir fins molts anys més tard, comprat per mi de ben ganàpia.

3. Super Mario Bros., amb gust de Conguitos

Ja ho he explicat en d'altres ocasions, però el primer cop que vaig anar a casa d'un company de classe va ser a quart d'EGB (primària per als més joves). Sí, vaig trigar, però aquestes coses llavors les decidien i aprovaven (o denegaven) els pares.

En fi, tal com vaig explicar fins i tot en una entrada fa uns anys, el company en qüestió, en Frederic -salut, company!-, des que s'havia decidit aquella playdate fins que es va fer realitat, em va estar parlant del Super Mario Bros., en el que jo ara recordo com setmanes d'anticipació, però dubto que fos tant.

M'anava dibuixant elements del joc, recordo clarament com va dibuixar la flor de foc damunt d'un bloc amb interrogant, i m'explicava coses que al cap de pocs dies veuria a casa seva en directe. A casa seva vaig descobrir la famosa consola Creation, una NES pirata amb desenes i desenes de jocs, i m'ho vaig passar d'allò més bé.

Però un record inesborrable que me'n va quedar va ser de caire gustatiu: la seva mare ens va posar Conguitos en un bol i n'anàvem picant mentre jugàvem asseguts al peu del llit dels seus pares, i les -poques- vegades que menjo aquests cacauets banyats en xocolata recordo les sensacions d'aquella tarda amb un dels jocs més llegendaris de la història dels videojocs.

4. Intercanvi obligatori

Quan em van regalar la Game Boy de vegades me l'enduia a l'escola per jugar-hi a l'hora del pati, com segurament feien tants altres milions de nens, no sé si les escoles encara ho permeten. En fi, recordo que un cop va venir un noi de dos cursos per sobre, un tal Marc Montroig, que era especialment alt i corpulent, amb un esbirro -en Genís, que és qui em va inspirar per aprendre a tirar-me rots expressament, coses de l'edat-, i em va dir que volia fer un intercanvi, que li deixés el joc al que estava jugant i ell me'n deixaria un altre.

M'hi vaig negar, perquè em veia venir que no me'l tornaria, i aquell noi era el que ara es consideraria un abusador -perquè també s'han rebaixat els requisits per parlar d'abús (ara bully), tot s'ha de dir-. Però no tenia la força per oposar-m'hi. Tot i així, la cosa no va sortir malament: em va plantar el seu joc (no recordo quin, sincerament), va agafar el meu i al cap d'una setmana, com havia promès, vam fer l'intercanvi a la inversa i cadascú va recuperar el seu joc.

5. Petit home de negocis

Amb la mateixa Game Boy, quan anava a sisè o setè, no ho recordo exactament, se'm va acudir una manera perfecta de fer diners per comprar-me més jocs, i va ser fer un llistat de jocs de la Game Boy i preus per lloguer als meus companys de classe. També oferia llogar la consola en si.

Hi havia diverses tarifes, segons si s'incloïa la consola o no, quants jocs, quants dies, etc. I resulta que un company que no tenia la portàtil de Nintendo s'hi va interessar, em va pagar les no sé si 1.000 pessetes per la consola i algun joc durant una setmana -ridícul, però per a mi llavors una quantitat gens menyspreable-, i quan me la va tornar em va dir que el seus pares trobaven que el proper cop que l'hi deixés hauria de ser sense cobrar. No sé si em vaig espantar o què, però no recordo haver continuat amb el "servei" després d'allò.

6. Fantasies de col·leccionista

No crec que allò del lloguer es pugui considerar una bretolada, ni res d'immoral, però sí que em sap greu -i confesso aquí amb certa vergonya, com vaig haver de confessar en el seu moment- que vaig arribar a dir que tenia consoles que en realitat no tenia, només per fer-me l'interessant.

Vaig dir, per exemple, que tenia la Master System, poc ambiciós perquè la Mega Drive ja duia anys al mercat, però també, en un altre moment, que tenia la Neo Geo. Sí, la caríssima Neo Geo, aquella consola inabastable que tenia uns jocs també caríssims ja en aquella època, i molt més ara. Per fer-ho creïble vaig dir que no tenia jocs i que els llogava. Ximpleries infantils.

7. Sony fent consoles? Què és, això?

Quan anava a l'escola hi havia un Centre Mail literalment creuant la vorera, que després va passar al carrer de Sants i que des de fa anys pertany a la cadena Game. Doncs bé, allà anàvem a mirar, més que comprar, i provar jocs a les consoles que hi havia posades amb aquest objectiu.

Un dia, sense esperar-m'ho, vaig trobar una consola grisa, per a mi lletja, i amb un comandament que no em va agradar gens i els botons del qual, a sobre, no tenien ni lletres: eren símbols de quadrat, creu, rodona i triangle. Quina bajanada. A més, segurament em sonava el fracàs de Panasonic amb la 3DO o la Philips CD-i, i vaig pensar "Sony fent consoles? Se la fotrà".

Això ja és prou anècdota, però segurament la meva poca estimació per aquesta companyia i la marca PlayStation ve no només de considerar-la en bona part responsable de la desaparició de Sega com a fabricant de consoles i de veure els fanboys que hi ha des que va sortir la primera consola de la línia, sinó també del fet que un dia, mentre provava segurament el Ridge Racer a la botiga, va venir en Marc Montroig i em va fer marxar per jugar-hi ell, clavant-me una puntada a la cama després que jo m'hi negués. Ja ho he dit, que era un bully.

8. Mario Kart 64 amb gust de paté de salmó

Igual que els Conguitos els associo a aquella nostàlgica primera partida al Super Mario Bros., recordo que, quan anava a l'institut, un company tenia la Nintendo 64, que li envejava moltíssim -i ja veieu quina imatge té actualment la consola-, i sovint anàvem a casa seva uns quants per fer-hi partides al Mario Kart 64 a 4 jugadors, un autèntic vici, com sap tothom que l'ha provat.

Doncs bé, associo aquelles partides, també als peus del llit dels seus pares -curiós-, al gust i l'olor dels sandvitxos de paté de salmó que ens preparava la seva mare i que eren en un plat perquè els anéssim agafant. Com que després d'allò diria que no n'he tornat a menjar, ja tenim una altra associació sensorial videojoquística.

9. Resident Eric

Quan ja tenia la Saturn, l'última consola que vaig tenir a la meva adolescència, justament abans de deixar els videojocs durant una llarga temporada en reconèixer la derrota davant la marca PlayStation que deia abans, un dels títols que més em van agradar i impressionar va ser el Resident Evil, aquell que tanta gent associa només a la consola de Sony, però que també tenia un port per a la 32 bits de Sega.

M'agradava tant que, de la mateixa manera que vaig voler ensenyar al meu cosí Sergi les escenes més malparlades de Pulp Fiction quan ell no tenia ni 10 anys, a un altre cosí, l'Eric, amb 5 anys li vaig ensenyar el Resident Evil, i després em van renyar perquè li va costar dormir.

10. Street Fighter del futur

Aquesta anècdota ja compto que molta gent -si és que l'arriba a llegir gaire gent- no se la creurà, i jo mateix m'he tornat més aviat escèptic pel que fa a fenòmens inexplicables o "paranormals", mentre que de jove hi creia i tenia moltes ganes de ser testimoni d'algun.

Les coses d'aquest àmbit que he experimentat no han estat gaires ni d'un nivell espectacular, però recordo haver somiat un combat d'Street Fighter en un escenari que era un restaurant, i alguns anys després em vaig trobar això:

És un escenari al vaixell d'en Ken a l'Street Fighter Alpha 2 en què hi ha un restaurant improvisat, i quan vaig somiar-hi -no va ser amb exactitud, però sí el concepte de restaurant i de nit- no existia o, si més no, jo no en sabia res. Que s'ho cregui qui vulgui, però era una anècdota que havia d'explicar.

I fins aquí aquest repàs a 10 anècdotes relacionades amb els videojocs, que espero que us hagin agradat, i que serveixen per celebrar aquest 10è aniversari que em fa adonar-me del temps que fa que m'agrada parlar de videojocs i aprendre coses d'aquest àmbit, i que la gent, per poca que sigui -i és molt poca-, és allà, llegint-se les entrades encara que pràcticament mai les comenti.

Gràcies a tothom i espero continuar donant-vos la tabarra durant força temps!












-

Accessoris: el rifle de franctirador de la PlayStation 2

Difícilment un accessori em semblarà més sorprenent i incòmode que la serra mecànica per a jugar al Resident Evil 4, i he vist i he parlat d'altres de més grossos, lletjos o absurds, però en aquest club hi podria entrar perfectament l'accessori d'avui. 

Es tracta d'un rifle de franctirador que va sortir per a la PlayStation 2, en aquest cas en exclusiva, fet per la third party VGA (Video Game Accessories). El seu nom, Sniper Rifle & Arcade Shotgun.

Segons la informació que en trobo, va sortir a la venda l'any 2003 i se li poden extreure el canó, la mira telescòpica i la culata, per tal d'adaptar-se a segons quins jocs compatibles amb aquest accessori.

Els videojoc compatibles amb l'Sniper Rifle de VGA són els següents:

• Crisis Zone
• Dino Stalker
• End Game
• GunCom 2
• Gunfighter II
• Gunvari Collection + Time Crisis
• Ninja Assault
• Resident Evil Survivor 2 - Code: Veronica
• Resident Evil: Dead Aim
• Starsky & Hutch
• Time Crisis 2
• Time Crisis 3
• Vampire Night
• Virtua Cop Elite Edition

Com podem veure no són pas pocs, de manera que a diferència del que passa amb altres accessoris voluminosos i/o estranys, la inversió logística pot valer la pena, i econòmicament tampoc no en requereix gaire, si feu un cop d'ull a eBay.

No he estat capaç de trobar-ne opinions, però un accessori similar, el U.S. Army Elite Force Assault Rifle Controller de la Playstation 3, que fa ús del PlayStation Move, és compatible amb molts menys títols i a sobre les opinions són dolentes, sobretot en el sentit que aquesta compatibilitat és una porqueria.

Evidentment, i la llista de jocs ho deixa ben clar, estem davant d'un accessori pensat per a amants d'un gènere molt concret dels videojocs, de manera que si us agraden els títols de disparar, els de pistola de tota la vida, vaja, pot ser una bona opció. Però compte, que no és compatible amb els televisors moderns de 100 Hz i en amunt.

Literatura i videojocs: The Ring - Terror's Realm

L'última vegada que vaig fer una entrada sobre un videojoc que adaptava una pel·lícula va ser, casualment, també del gènere de terror. En aquella ocasió es tractava de Ju-on: The Grudge, un videojoc dolent que va sortir per a la Wii en exclusiva. 

L'entrada d'avui té com a protagonista un títol que coincideix en diverses coses amb aquell: no és l'adaptació d'una pel·lícula -però gairebé, perquè primer va ser la novel·la i el joc va sortir quan ja se n'havia fet el film-, també és considerat dolent -he estat a punt d'assignar-lo a la secció Els Pitjors-, el material d'origen és asiàtic i va sortir només en una consola.

En aquest cas va ser la Dreamcast, i el títol del joc en qüestió, The Ring: Terror's Realm, que va sortir només al Japó (on es deia senzillament Ring) i els Estats Units l'any 2000. La novel·la s'havia publicat el 1991 i el 1998 s'havia estrenat Ring, probablement la pel·lícula japonesa de terror més coneguda, almenys a Occident, amb un remake estatunidenc el 2002, però que naturalment encara no s'havia fet quan va sortir aquest videojoc.

Però aquella coneguda llegenda del vídeo de la Sadako, la noia que sortia d'un pou arrossegant-se i amb uns cabells llarguíssims que li tapaven la cara, no té res a veure amb el que ens trobaríem en aquest títol: 

Aquesta vegada l'acció ens porta als Estats Units, on una dona anomenada Meg Rainman entra a treballar en un centre de control de malalties per tal d'investigar les circumstàncies de la misteriosa i sobtada mort del seu xicot i 3 treballadors més. 

Allà descobreix que tot té relació amb un programa d'ordinador que fa que a la pantalla aparegui la paraula "RING", i que fa que les persones que la veuen morin al cap d'uns dies, de la mateixa manera que a la pel·lícula això passava en veure el vídeo de la Sadako i, a la novel·la, amb un altre vídeo. És l'única connexió argumental que hi ha entre els tres productes, per tant no ho considero una adaptació del film, tot i que com deia més amunt en reconec l'oportunitat.

No ha estat fàcil trobar vídeos en què la veu de qui els ha gravat i pujat no sortís, i com podeu sentir no ho he aconseguit, però ens haurem de conformar amb això. 

Per què és tan dolent, però? Doncs per diversos motius: es considera una mala còpia -controls complicats i inventaris inclosos- del Resident Evil, més enllà de coincidir en el gènere dels survival horror, amb una història mediocre i absurda, jugabilitat pobra, un doblatge dolent fins a roçar el ridícul (almenys a la versió americana, de la qual sí que he trobat anàlisis) i un disseny d'escenaris que fa que l'exploració, pràcticament l'única acció que es duu a terme, sigui confusa i desesperant, a més dels problemes tècnics que acaben de rematar el producte. 

A més, sembla que ni tan sols fa bé la seva principal funció, que és divertir els jugadors tot fent-los passar por. El que fa més por, aparentment, és que arribés a sortir a la venda.

Els meus videojocs preferits: Saturn

Avui publico la segona entrega d'una secció que vaig crear no fa gaire, dedicada a repassar quins són els 5 títols que més m'agraden del catàleg que posseeixo de les meves consoles. Com vaig dir en parlar  dels de la Gameboy, aquests són els videojocs que més m'agraden d'entre els que tinc. Si no n'esmento algun que trobeu imprescindible vol dir que o bé no el tinc, o a mi no m'ha marcat tant.

Malauradament en tinc unes quantes que, en haver-les comprat quan ja eren retro, no conec gaire profundament, però les que sí que he espremut més aniran protagonitzant noves entregues, com és el cas de la Saturn, un sistema que no he tocat tant, a 3 Botons i START, com m'agradaria. Som-hi, doncs, i tal com em vénen al cap (no estan ordenats per preferències).

Després de la feina que m'havia costat convèncer els meus pares que em compressin la Gameboy, i després la Mega Drive, la Saturn per al Nadal de 1996 va ser força difícil. Els pares no entenen gaire el nostre desig de tenir noves consoles, es pensen que amb una passarem ben bé una dècada. 

En fi, com que els meus sempre s'han portat molt bé amb mi i han mostrat una generositat infinita, per Nadal vaig tenir la Saturn i l'acompanyava el Sega Rally Championship (1995), que també havia demanat.

De caràcter marcadament arcade, es tracta d'un títol de conducció i concretament de ral·lis i no he sigut mai gaire bo en aquest gènere, però quan només tenia aquest joc i la pseudodemo Christmas Nights into Dreams li vaig dedicar tantes hores que al final el vaig dominar fins al punt que me'l podia acabar sense ni roçar els altres cotxes o les parets, i superant els meus propis rècords. Això, en mi, és moltíssim.

Els gràfics d'estètica més aviat anime i plens de color i els atacs especials amb focs artificials són quelcom típic dels videojocs de lluita de Capcom (tant els crossovers com els que no ho són) des de fa molts anys, però jo em vaig començar a acostumar a l'estàndard amb l'Street Fighter Alpha 2 (1996), tot i que no en tenia la primera part i el meu únic Street Fighter fins llavors era el Super Street Fighter II de la Mega Drive. 

Havia sortit per a d'altres sistemes com la Super Nintendo i la Playstation, però jo tenia la Saturn i per a aquesta consola me'l vaig comprar (o fer regalar, ja no me'n recordo). Amb les bases apreses dels altres Street Fighter, el que havia d'aprendre ara eren els atacs especials i els atacs en general del fotimer de personatges nous que presentava. Encara ara em sembla un títol espectacular, i tinc ganes de provar (encara no he pogut fer-ho) la tercera part.

Per cert, ja compto amb què no us ho creureu, però una de les pantalles, la que s'ambienta en un restaurant, la vaig somiar anys abans que existís el joc. Va ser una mena de somni premonitori, i quan la vaig veure em vaig quedar garratibat. 

També de Capcom tenim el Resident Evil (1997 a la Saturn), el títol inaugural d'una franquícia llegendària del gènere conegut com a survival horror. Que sí, que va sortir primer per a la Playstation, però també hi era en Saturn i això és quelcom que no deixaré de reivindicar, perquè sovint els mitjans especialitzats ometen la dada i enfonsen encara més la 32 bits de Sega en l'oblit.



Amb una realització tècnica impecable, els curiosos controls que caracteritzarien les primeres entregues de la saga i elements que s'hi quedarien per sempre, el Resident Evil el vaig aconseguir precisament després de comprar el Sega Touring Car, quedar-ne profundament decebut a l'instant i tornar aquella mateixa tarda a la botiga a canviar-lo per aquest, en una transacció que encara ara no entenc com em van acceptar, atès que ja l'havia obert i provat.

El cas és que amb aquest videojoc m'ho vaig passar d'allò més bé, patint per la manca de munició i de punts de desar la partida, i sobretot amb els ensurts que em fotien els zombis quan apareixien del no res o, pensant que els havia mort, de sobte m'enganxaven un peu i em començaven a mossegar. Brutal.

Del Manx TT SuperBike (1997) només sabia que era un arcade de motos de molt d'èxit de la pròpia Sega i que amb un truc hi podíem muntar ovelles en comptes de motos. Quan en van fer la versió domèstica per a la Saturn va esdevenir un dels meus objectius i no vaig trigar gaire a aconseguir-lo.

Amb un control més exigent que el del Sega Rally (títol amb què per força l'he de comparar perquè malgrat el canvi de vehicle no deixa de ser del mateix gènere), molt millor —diuen— amb el comandament analògic, però amb una sensació de velocitat força superior, també li vaig dedicar tantes hores que al final el dominava.

Ara bé, en aquest cas, quan molt de tant en tant decideixo fer-hi alguna partida es nota que la manca de costum ha fet estralls en les meves habilitats. Però bé, això em dóna una excusa perfecta per a jugar-hi seriosament una altra vegada i anar desbloquejant motos i circuits. I escoltar la seva espectacular banda sonora.

Acabo amb un altre de velocitat, però en aquest cas de to completament diferent. El Sonic R (1997) és un precedent dels Sonic Riders i els excel·lents títols actuals de la saga Sonic & All-Stars Racing, però en comptes de vehicles la majoria dels seus personatges competeix a les curses anant a peu.

Ja la podeu sentir al vídeo: un dels seus punts forts, i per desgràcia l'únic element que el públic i la crítica van aplaudir, és la seva banda sonora. 

És cert que es troba molt lluny dels títols de velocitat actuals d'en Sonic i els seus amics, i sens dubte dels Mario Kart (les comparacions són odioses i sens dubte en van perjudicar la percepció), però a mi m'encanta, el vaig trobar molt original i a més és enormement rejugable, perquè a banda de quedar primers tenim la possibilitat de buscar objectes, tot intentant guanyar igualment la cursa, que ens permeten desbloquejar personatges.

Aquests són, doncs, els jocs del meu catàleg de la Saturn que triaria si m'obliguessin a escollir-ne només 5, però en deixo fora alguns que també m'agraden moltíssim. A més, n'hi ha que he anat comprant de més gran i encara no he espremut gaire, com el mític Nights into Dreams, i d'altres que encara no he aconseguit adquirir perquè al mercat de segona mà se'n demanen preus per a mi inacceptables. Qui sap si algun d'ells arribarà a ficar-se algun dia en el meu Top 5...

Les compres de 2013

Bon Any Nou a tothom! Ara que hem estrenat el 2014 volia fer una entrada d'aquelles que interessen a tantíssima gent i que de tan cabdals com són marquen un abans i un després en un bloc com aquest. Es tracta de la típica entrada de compres que ha fet l'autor del text en un període determinat, i en aquest cas això es tradueix en les meves compres en matèria de videojocs durant el 2013. 

Per motius econòmics (llavors no estava a l'atur i ara sí, i des de fa temps) i també perquè he madurat una mica, l'entrada serà molt diferent d'una que vaig fer fa més de 4 anys, en què analitzava la barbaritat de coses que m'havia comprat durant els 4 primers mesos de 2009. Són moltíssimes menys coses, en total 13 videojocs i cap consola, però igualment en vull fer repàs. 

Un d'aquests casos és el del New Super Mario Bros. 2, de la Nintendo 3DS, que vaig comprar el 28 de desembre per internet aprofitant uns descomptes de la Fnac, però que era per a rebre'l per Reis de 2013 per part de la meva família. 

Del preu exacte no me'n recordo, però amb els descomptes quedava en uns 29 euros, que és el preu màxim (o a partir del qual) estic disposat a pagar per un títol de la Nintendo 3DS, considerant que els videojocs desenvolupats per la mateixa Nintendo i que a més són les estrelles d'una consola raríssimament baixen de preu, ni aquí ni a Anglaterra. 

El mateix problema el té el New Super Mario Bros. Wii, una mica més antic, que seguia des de feia molt de temps i que no hi havia manera de comprar per menys de 20 euros, ni tan sols de segona mà i d'usuaris britànics, que sempre és l'opció més barata a eBay. Doncs bé, fa poc em vaig assabentar que als Opencor el tenien a 19,95 € i el vaig comprar fa uns quants dies.

El Resident Evil Revelations de la Nintendo 3DS el vaig comprar de segona mà, per eBay, a 20 euros i uns cèntims. És un preu elevat per a un joc de segona mà, però en aquell moment (parlem de febrer) el pack amb el famós accessori Circle Pad Pro, que afegeix a la consola un "bolet" analògic extra i millora l'experiència de control d'aquest joc, estava exhaurit a tot arreu i tenia un preu oficial de 60 euros, de manera que vaig estimar-me més comprar aquest títol de segona mà i si de cas més endavant adquirir l'accessori.

No vaig trobar que fos mala compra, i sincerament no he trobat a faltar el segon analògic (que només compraré si trobo molt barat), però també és cert que hi he fet 2 o 3 partides i prou. El que em fa ràbia, però, és haver-me assabentat que fa unes setmanes el pack es trobava al Worten per 9,95 €. 

Sí que vaig ser a temps, però, de trobar-hi el Tetris de la Nintendo 3DS a 4,97 €, una ganga per a un joc que m'interessava només en el cas que el pogués trobar molt barat.

Allà també vaig trobar el The Legend of Zelda: Skyward Sword de la Wii, en edició especial amb CD de la banda sonora, però no pas el pack de col·leccionista que a inclou un comandament de color daurat. No el necessitava, tampoc, i aquest que feia tant de temps que volia (tot i que encara no he acabat pràcticament cap títol de la saga, llevat del de la Gameboy) estava a 16,97 €. 

També em va fer ràbia saber que a El Corte Inglés el van estar liquidant per 9,90 € (i diuen que a l'estiu a través de la web per 5,95 €), però com que hi vaig arribar bastant tard i ja no en quedava ni rastre, ni de les ofertes ni del videojoc fos quin fos el seu preu, el que vaig aconseguir tampoc no trobo que estigui pas malament.

Precisament de la mateixa franquícia, i fa uns quants dies, em vaig comprar aprofitant descomptes de la Fnac en combinació amb cupons que m'havien sortit en acumular punts, el novíssim The Legend of Zelda: A Link Between Worlds, de la Nintendo 3DS, per 27,50 €, bastants menys que els 42-45 en què es mou habitualment.

Al contrari que altres vegades, 2013 no ha estat un any en què hagi tirat massa de la botiga online Zavvi, que igualment recomano, però sí que m'he comprat un videojoc allà: el Dragon Quest IX: Sentinels of the Starry Skies, de la Nintendo DS, pel magnífic preu de 8,99 €. I l'enviament, com sempre, gratuït.

Una altra de les meves fonts habituals de videojocs, eBay, m'ha proporcionat enguany només el ja esmentat Resident Evil Revelations i també el Captain Tsubasa: New Kick Off, de la Nintendo DS, basat en la primera etapa d'un dels meus mangues preferits, Captain Tsubasa, i l'únic títol de la franquícia que ha arribat mai a Europa, encara que no se'n van distribuir gaires còpies i quan algunes botigues de l'estat espanyol el venien a 14,95 € es va exhaurir ràpidament. 

Jo el vaig haver de comprar de segona mà, això sí, a un usuari alemany per 13,44 €, enviament inclòs. Va ser la millor oferta que vaig trobar, perquè no en sortien gaires, cosa que em confirmava la impressió segurament encertada que no es trobava fàcilment a les botigues físiques. La portada és aquesta, de la qual no hi ha cap imatge més gran.

La Xbox 360 havia estat darrerament la consola per a la qual adquiria més videojocs, però aquest 2013 l'he tingut una mica més abandonada. Tot i així per l'aniversari, al març, em van regalar el Sonic & All-Stars Racing Transformed, la intel·ligent i addictiva seqüela del també espectacular Sonic & Sega All-Stars Racing with Banjo & Kazooie, que ja havia espremut en el seu moment. 

Però el meu catàleg de la consola de Microsoft també va augmentar per una altra banda, perquè a més de les compres físiques també n'hi va haver de digitals per a Xbox Live Arcade. I és que encara que jo sóc molt de tenir les capses i les instruccions i els videojocs en suport físic, cadascun per a executar a la consola per a la qual va ser dissenyat (és a dir, tampoc no m'agraden els emuladors), de vegades no hi ha cap altre remei, perquè els llancen només en digital, com és el cas de l'Scott Pilgrim vs. The World, basat en el còmic de Bryan Lee O'Malley.

O el Sine Mora, un shoot'em up o matamarcians de la famosa desenvolupadora Grasshopper Manufacture, del també cèlebre Goichi Suda, on en comptes de perdre energia o vides quan ens fan mal el que se'ns escapa és el temps que tenim per a acabar les pantalles, de gran bellesa per cert. No és gens fàcil, el punyeter. 

Encara que no m'he acabat el Megaman 9, i no sé si arribaré mai a acabar-me'l (és d'aquells videojocs que m'agraden però en què no sóc gaire bo), el Megaman 10 també el van fer amb l'estètica de 8 bits que va fer tremendament popular la saga i el volia, de manera que quan hi va haver rebaixes el vaig descarregar. 

Amb el Virtua Fighter 5: Final Showdown tenia dubtes, ho reconec, perquè al cap i a la fi és una revisió d'un títol que ja tenia en format físic, el Virtua Fighter 5, un dels primers que van sortir per a la Xbox 360, però com que vull tenir tots els Virtua Fighter (i no sóc en absolut una màquina amb aquesta saga) aquest no em podia faltar.

No m'agrada, com deia, comprar els videojocs en format digital, però de vegades m'hi obliguen. De tota manera sempre espero que formin part de les ofertes que periòdicament afecten els seus preus, perquè ja que m'ofereixen títols que no puc tocar ni exhibir al prestatge, la idea és pagar el mínim possible.

Fins fa molt poc en el cas de la Xbox 360 els continguts digitals es pagaven amb Microsoft Points, que si es compraven en segons quines pàgines web sortien molt millor de preu que no pas en les targetes físiques que es trobaven a les botigues (ja que ens posem digitals, posem-nos-hi de debò, i si me'n beneficio millor), però ara que han desaparegut la moneda ha passat a ser l'euro, com en el cas de Playstation Network, de manera que ja no es poden fer tripijocs amb el lloc de compra i la divisa amb què es compren els punts i, de retruc, els continguts als quals donaven accés. Una llàstima. El cas és que precisament per això no recordo quant em va costar cadascuna d'aquestes descàrregues. En fi, encara que dos dels títols van ser regals el 2013 no ha estat malament pel que fa a compres de videojocs, tenint en compte les meves circumstàncies econòmiques.

Edicions especials de la Dreamcast

Fa gairebé un any vaig dedicar una entrada a les edicions especials de la Xbox, i tenia la intenció de fer més entrades com aquella, però ha anat passant el temps i és avui que veurem la segona, aquest cop dedicada a la Dreamcast, encara que no hagi protagonitzat (encara) un article sobre la seva història.

Aquesta és la imatge que tenim de l'última consola de Sega aquells que la posseïm o l'hem vist, i és el que es considera el model estàndard, el més fàcil de trobar actualment i també quan era al mercat, a partir de 1998 al Japó. L'espiral que n'era el logo era de color taronja al seu país d'origen i blava a Occident, però aquesta era l'única diferència pel que fa al disseny. Allò era la consola normal, la típica, la que té pràcticament tothom, però se'n van fer moltes edicions especials.

El que va motivar aquesta entrada en concret va ser el model que acabem de veure, llançat el 1999 i dedicat al videojoc Seaman, que s'incloïa al pack juntament amb accessoris relacionats, i que va tenir només 500 unitats.

Ja ho vaig dir quan vaig redactar l'entrada on en parlava, però és més aviat un joc de culte que no pas un supervendes. Tot i així va generar un segon model especial de la consola, cosa que veurem poques vegades si és que l'arribem a veure més d'una, aquest cop de cara a Nadal.

Aquest és el model que es va llançar com a acte promocional de la pintura que decora la consola i que al Japó es va comercialitzar amb el nom de Maziora. Diuen que hi ha un total aproximat de 500 unitats que es podien obtenir o bé comprant-les en línia o bé en un esdeveniment esportiu que va patrocinar aquesta companyia.

Un dels models especials més destacats és el de la Hello Kitty, aprofitant la immensa popularitat de la franquícia de la gateta blanca. Va sortir en rosa translúcid i també en blau translúcid, i l'acompanyaven accessoris com el comandament, la Unitat de Memòria Virtual (VMU) i el teclat, evidentment a joc. A la pàgina d'on trec aquesta informació no s'especifica la quantitat d'unitats que se'n van fer, però.

Entrem a l'any 2000 amb el model dedicat al Resident Evil: Code Veronica, que al seu torn es dividia en el model Claire Redfield, vermell i amb unes 1.800 unitats, i l'S.T.A.R.S, lila fosc i amb una enganxina, del qual només hi hauria 200 unitats.

Si les que heu vist ara no us han semblat prou fosques potser us hauria agradat tenir la Dreamcast Super Black, totalment negra, també coneguda com a Pure Black. Aquesta s'havia d'aconseguir a través de la botiga en línia Dreamcast Direct, ara Sega Direct, que també és el lloc on es va poder comprar per última vegada una Dreamcast nova, l'any 2006. A la mateixa botiga, ja el 2001, es van poder comprar també Dreamcasts de color argent metàl·lic, blau perla i rosa perla.

Però tornem al negre, perquè d'aquest color era també la Dreamcast R7, en referència a la Regulació número 7 del codi penal japonès, sobre negocis que afecten la moral pública, que el 2001 es va començar venent als salons de Pachinko per al joc en línia i després es va llançar per al públic general.

La imatge és de mala qualitat i a sobre té una marca d'aigua, però era l'única que hi havia i valia la pena mostrar la Dreamcast daurada, que es va poder aconseguir en un concurs i hi ha qui diu que només n'existeixen 5 unitats.

Podria ser que el segon color més habitual entre els models de la Dreamcast fos el rosa, i aquí ho tornem a veure amb la Dreamcast dedicada a la saga Sakura Wars, que va triomfar especialment a la consola de 128 bits de Sega. Un comandament i una VMU a joc acompanyaven el model.

La popularíssima saga Gundam va inspirar la Dreamcast RX Custom, de color blau i groc i els botons vermells, l'any 2002. Només es venia a través de Dreamcast Direct (o D-Direct) i se'n van fer únicament 78 unitats.

El que hem vist fins ara han estat models exclusius del Japó, però també n'hi va haver un dels Estats Units, que és aquest de l'anomenat Dreamcast Sports Pack, totalment negre amb el logo de Sega Sports i que incloïa els jocs NBA 2K i NFL 2K.

I per tal que no sigui dit, a Europa també vam tenir algun model exclusiu. El més conegut, el del 10è aniversari d'en Sonic, de 2000 tot i que l'aniversari es complia el 2001. L'acompanyen un comandament a joc, la signatura del senyor Yûji Naka, el creador del personatge, i només es va repartir entre treballadors de la companyia.

Curiosament al Japó hi ha un altre model dedicat a la mateixa efemèride, però és diferent i es considera, sense que serveixi de precedent, de menys qualitat. Entre altres coses perquè no té la signatura de Naka-sensei i la meitat inferior de la consola no és blava, sinó de color gris fosc.

A Europa també hi ha unes rareses que són les que Sega Alemanya va encarregar a l'aerografista T. Rachu. Hi ha models dedicats al Chu Chu Rocket! (a la imatge), el Ferrari F355 Challenge, el Jet Set Radio, el Walt Disney World Quest: Magical Racing Tour, el Resident Evil: Code Veronica, el Quake III Arena, el Shenmue i el Virtua Tennis, a més d'una de daurada amb lletres que diuen "Simply the best!". De cadascun dels models n'hi ha només unes quantes unitats i es van regalar en un concurs.

Abans d'acabar tornem al Japó, perquè he deixat per al final els dos models més curiosos que he trobat: comencem amb el Divers 2000 CX-1, una Dreamcast incorporada en un televisor i que va fabricar Fuji. A més del comandament per a jugar, el teclat i la unitat de memòria, també portava un comandament a distància per a les funcions de televisió.

Acabem amb un model no tan espectacular, però sí fascinant per les seves característiques: es tracta de la Dreamcast de lloguer, una excepció en un país, el Japó, on pel que sembla no es permet el lloguer de consoles ni videojocs.

Tot i així Sega va aconseguir que la Dreamcast es pogués llogar a la cadena d'establiments Tsutaya, tal com s'explica en aquest article, on també es diu que el lloguer, sistema que va durar molt poc temps (i que fa que aquests models també siguin extremament difícils de trobar actualment), costava 400 iens a la setmana i incloïa tant la consola com dos comandaments, els cables i una demo a escollir, tot plegat dins un maletí. Curiosament, també ho veureu a l'article enllaçat, els ports per al tercer i quart comandament estaven inutilitzats, així com un dels dos ports dels comandaments, ja veieu quina ximpleria. Pel que fa a la resta eren com Dreamcasts normals, però amb una inscripció a la tapa.

I això és tot pel que fa a les edicions especials de la Dreamcast, una consola que va viure molt menys del que hauria estat normal per circumstàncies del mercat, però que com hem vist va gaudir de força popularitat i més models dels que hom esperaria d'una màquina que es va fabricar només de 1998 a 2001.