Nascuts el 1989: Sagues que fan 30 anys

Fa 3 anys se'm va acudir una nova secció, de caràcter anual, que ja vaig dir que no tenia per què tenir entregues cada any, només si es donaven les circumstàncies. El cas és que l'any següent, el 2017, es van donar, però el 2018 no, perquè 1988 no va ser un període destacable en aquest sentit. 

Ara, per fi, torna, i com que al capdavall ningú va dir que s'hagués de fer a finals d'any, aquesta vegada es publica en ple estiu, l'entrada sobre les sagues que fan 30 anys, que evidentment avui se centra en el 1989. 

Comencem per Golden Axe, una saga que va començar a les recreatives amb el videojoc del mateix nom, un autèntic clàssic de Sega que després va rebre continuacions que van ajudar a forjar el mite.

Va passar amb èxit per la Mega Drive (i al Japó també a la PC Engine), consola on va tenir com a continuacions el Golden Axe II (1991) i el Golden Axe III (1993), mentre que el Golden Axe: The Revenge of Death Adder (1992) roman exclusiu de les recreatives encara ara.

A la Master System hi va haver el Golden Axe Warrior (1991), a la Game Gear l'Ax Battler: A Legend of Golden Axe, (també el 1991), després va existir un 1 contra 1 anomenat Golden Axe:  The Duel (1994) per a màquines arcade i Saturn, i l'últim que es va afegir a la saga va ser el Golden Axe: Beast Rider, de 2008.

Es podria considerar, amb raó, que la saga Mario va començar molt abans, però ens centrarem en la subsaga que es va inaugurar el 1989 amb el Super Mario Land, la primera proposta de plataformes de la mascota de Nintendo per a la llavors acabada d'estrenar Game Boy.

Amb una presentació molt senzilla, i molt lluny del que seria capaç de fer la consola no gaire més endavant, el primer de la saga Land (n'hi hauria "3", entre cometes perquè després del Super Mario Land 2 (1992) va arribar el Wario Land (1993), amb el subtítol totalment comercial de Super Mario Land 3), té un encant innegable, és divertit i té una personalitat pròpia que el fan digne de ser jugat encara ara. Tinc pendent tornar-ho a fer i escriure'n una entrada, cosa que espero que passi en algun moment del que queda d'any. 

Aquesta no és una saga amb origen als videojocs, però sí que va tenir moltes entregues i èxits en aquest format, de manera que l'acceptarem. El Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES va ser el primer títol de les famoses tortugues mutants en ser llançat, i un dels videojocs considerats més difícils de la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

Això va passar el juny de 1989, i uns mesos després arribaria un altre títol per a recreatives. Pel que fa a altres entregues, us remeto a l'entrada doble que vaig dedicar a la saga, aquí i aquí, però cal destacar-hi especialment la versió NES del títol de recreativa, anomenat Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game, els de la Game Boy o el llegendari Turtles in Time per a recreatives i Super Nintendo, amb una versió diferent a la Mega Drive anomenada The Hyperstone Heist. 

També es va llançar el 1989 el Mother, el primer joc de la trilogia d'RPGs que Nintendo va fer amb una ambientació curiosament occidental, una trilogia de culte perquè no va arribar oficialment a Occident, almenys amb normalitat, però que és estimada i que ha estat representada a la saga Super Smash Bros.

Basat en els Dragon Quest, la història se situava als Estats Units a finals del segle XX, és a dir que era una història contemporània, i tanmateix se'n va descartar la localització. Malgrat això, el 1995 la seva seqüela, el Mother 2 (1994) va arribar als Estats Units com a Earthbound per a la Super Nintendo.

La tercera part, Mother 3, sortiria el 2006 només per a les Game Boy Advance japoneses després de molts anys de desenvolupament i cancel·lacions. En tot cas, el primer de la saga va arribar, per fi, fora del Japó el 2015 a través de la Consola Virtual de la Wii U, malgrat que mai no havia estat llançat per a la NES. 

Aquest cas potser està menys justificat que el de les Tortugues Ninja, però 1989 també va ser l'any d'aparició del DuckTales, un plataformes mític de la NES que en aquest cas naixia d'una sèrie de televisió de la Disney amb una cançó d'entrada que s'encomana fàcilment i que, per culpa de la pantalla de títol del videojoc, ho fa encara més.

Va tenir una versió per a la Game Boy l'any següent, i una seqüela, el DuckTales 2, el 1993, tant per a la NES com per a la Game Boy. El 2013 la PlayStation 3, la Xbox 360 i la Wii U van rebre'n la celebrada remasterització, DuckTales Remastered. No és una saga amb gaires entregues, ni revolucionària, però sí que és de les més estimades de l'època.

Passem als ordinadors, perquè aquell mateix any sortia el primer Sim City, un simulador de gestió de ciutats que sí que va ser revolucionari, i que podem veure en moviment, tot i que per la seva naturalesa no és gaire, aquí:

Com podem veure (o sentir), en aquest cas la melodia no se'ns enganxarà al cervell, però la proposta sí, sobretot a aquells jugadors amb més paciència i capacitat per a pensar d'una manera estratègica i a llarg termini.

Amb un munt de seqüeles, versions tant per a ordinadors com per a tota mena de consoles i una influència innegable, també va generar spin-offs, entre els quals la saga The Sims, que va superar en èxit i repercussió l'obra original. 

Un que va tenir un èxit més moderat, perquè també va ser moderada en el seu dia la importància de la consola on va aparèixer, va ser el PC-Genjin, el títol protagonitzat pel nen cavernícola que fora del Japó es coneixia com a Bonk.  

Un simpàtic i acolorit plataformes que va tenir diverses continuacions, així com també versions per a consoles fora de NEC, i el protagonista del qual va fer algun cameo, com ara al Saturn Bomberman. No apareixerà, ni aquest ni cap altre de la sèrie, en llistes dels millors 10 títols del gènere, però és prou estimat i valia la pena esmentar que ha fet 30 anys.

Acabo amb el Shadow of the Beast, un clàssic de l'Amiga de Commodore que va destacar força en el seu moment, amb versions per a altres sistemes amb diversos graus de fortuna.



Val a dir que gràfica i sonorament és molt atractiu, tot un èxit d'aquell microordinador, i tal com vaig repassar en una entrada fa dos anys, va tenir dues continuacions, múltiples ports i un remake de 2016 per a la PlayStation 4, que incloïa l'original com a desbloquejable.

Aquests han estat els títols, iniciadors de sagues més o menys llargues, però populars en tots els casos, que he triat com a representants de 1989. Què me'n dieu? Estan entre els vostres preferits? Vau seguir-ne les sagues?

10è aniversari de 3 Botons i START

Poc m'ho pensava, quan vaig començar a escriure el blog, en aquell ja llunyà 2009, que 10 anys després ho continuaria fent. Senzillament no hi pensava, anava fent (escrivint cada dia, una animalada inútil), però van anar passant els anys i llavors sí que em vaig anar plantejant que un dia potser arribaria a la dècada.

No les tenia totes, però. De vegades penso que se m'acabaran les idees, i ho continuo pensant, però també penso que sempre puc inventar noves seccions o canviar una mica de tipus de continguts sense perdre l'essència. El cas és que al final sí, 3 Botons i START ha arribat als 10 anys, i encara que em llegeixi poca gent i el format blog per a molts estigui passat de moda, m'agrada i continuaré tirant-lo endavant mentre em quedin ganes de fer-ho. 

Amb 1.188 entrades publicades (comptant aquesta), i unes quantes idees per a futurs posts, continuo tenint ganes de parlar de videojocs, encara que no en sigui cap expert, i és que moltíssimes coses de les que escric les aprenc mentre les investigo per tal de fer-ne entrades, de manera que la documentació forma part de la diversió. Després oblido gran part del que he llegit, però, també ho he de dir.

Els 10 anys del blog m'agafen en una temporada en què dedico la immensa majoria del reduït temps lliure que tinc a jugar a videojocs (i parlar-ne, i llegir-ne coses, i aprendre molt de la gent que sí que en sap), en detriment d'altres aficions, cosa que em sap greu, és clar.

Però el cas és que és un mitjà d'entreteniment que ha format part de la meva vida des d'abans de tenir ús de raó, quan vaig començar amb l'MSX que hi havia a casa, i m'ha proporcionat moltíssimes hores de diversió, a més de permetre'm fer amistats tan destacables com els amics de Retroscroll, i també m'han provocat la malaltia de la mà foradada i l'ànsia per tenir coses que no tinc. Però bé, em porten molts records, i és per això -i perquè tampoc no se m'acudeix cap llistat temàtic com he fet altres vegades que el blog ha estat d'aniversari- que aquesta vegada parlaré de 10 anècdotes de la meva vida relacionades amb els videojocs, sense cap ordre.

1. La meva germana, més petita, es va passar la primera pantalla del Circus Charlie abans que jo

Precisament a l'MSX, que era l'ordinador de casa, la meva germana va aconseguir, amb 4 o 5 anys (jo, llavors, en tenia 6 o 7, depèn) passar-se la primera pantalla del mític Circus Charlie i deixar-me amb un pam de nas, perquè jo no ho havia aconseguit encara.



De l'alegria va tirar l'esquena enrere amb força i va tombar la cadira on era asseguda, tot i que per sort no es va fer mal, perquè el sofà va aturar la caiguda.

2. Un DuckTales que va arribar en dos temps

Quan era petit tenia la Game Boy, i els jocs me'ls compraven a les famoses "botigues del port" de Barcelona, on eren més barats. Potser estem parlant de 3.500-4.000 pessetes en comptes de 5.000-6.000, però no em feu gaire cas en aquest sentit, perquè potser em falla la memòria.

Sovint era també perquè es tractava de versions japoneses, i recordo que, per exemple, el meu Teenage Mutant Ninja Turtles 2: Back from the Sewers era aquest cas. Alguna cosa tèrbola hi havia en aquells preus i aquelles botigues, però el cas és que un cop em van regalar el DuckTales i, en posar-lo a la consola, no hi va haver manera que arrenqués. El rectangle fosc en comptes del logo de Nintendo que no va canviar ni tan sols amb la clàssica tècnica de bufar. I era nou.

Vaig encarregar als meus pares que l'anessin a canviar, i en comptes de portar-me el DuckTales correcte, com que no en quedaven exemplars, em van portar el Prince Valiant. El joc de l'Scrooge McDuck no el vaig tenir fins molts anys més tard, comprat per mi de ben ganàpia.

3. Super Mario Bros., amb gust de Conguitos

Ja ho he explicat en d'altres ocasions, però el primer cop que vaig anar a casa d'un company de classe va ser a quart d'EGB (primària per als més joves). Sí, vaig trigar, però aquestes coses llavors les decidien i aprovaven (o denegaven) els pares.

En fi, tal com vaig explicar fins i tot en una entrada fa uns anys, el company en qüestió, en Frederic -salut, company!-, des que s'havia decidit aquella playdate fins que es va fer realitat, em va estar parlant del Super Mario Bros., en el que jo ara recordo com setmanes d'anticipació, però dubto que fos tant.

M'anava dibuixant elements del joc, recordo clarament com va dibuixar la flor de foc damunt d'un bloc amb interrogant, i m'explicava coses que al cap de pocs dies veuria a casa seva en directe. A casa seva vaig descobrir la famosa consola Creation, una NES pirata amb desenes i desenes de jocs, i m'ho vaig passar d'allò més bé.

Però un record inesborrable que me'n va quedar va ser de caire gustatiu: la seva mare ens va posar Conguitos en un bol i n'anàvem picant mentre jugàvem asseguts al peu del llit dels seus pares, i les -poques- vegades que menjo aquests cacauets banyats en xocolata recordo les sensacions d'aquella tarda amb un dels jocs més llegendaris de la història dels videojocs.

4. Intercanvi obligatori

Quan em van regalar la Game Boy de vegades me l'enduia a l'escola per jugar-hi a l'hora del pati, com segurament feien tants altres milions de nens, no sé si les escoles encara ho permeten. En fi, recordo que un cop va venir un noi de dos cursos per sobre, un tal Marc Montroig, que era especialment alt i corpulent, amb un esbirro -en Genís, que és qui em va inspirar per aprendre a tirar-me rots expressament, coses de l'edat-, i em va dir que volia fer un intercanvi, que li deixés el joc al que estava jugant i ell me'n deixaria un altre.

M'hi vaig negar, perquè em veia venir que no me'l tornaria, i aquell noi era el que ara es consideraria un abusador -perquè també s'han rebaixat els requisits per parlar d'abús (ara bully), tot s'ha de dir-. Però no tenia la força per oposar-m'hi. Tot i així, la cosa no va sortir malament: em va plantar el seu joc (no recordo quin, sincerament), va agafar el meu i al cap d'una setmana, com havia promès, vam fer l'intercanvi a la inversa i cadascú va recuperar el seu joc.

5. Petit home de negocis

Amb la mateixa Game Boy, quan anava a sisè o setè, no ho recordo exactament, se'm va acudir una manera perfecta de fer diners per comprar-me més jocs, i va ser fer un llistat de jocs de la Game Boy i preus per lloguer als meus companys de classe. També oferia llogar la consola en si.

Hi havia diverses tarifes, segons si s'incloïa la consola o no, quants jocs, quants dies, etc. I resulta que un company que no tenia la portàtil de Nintendo s'hi va interessar, em va pagar les no sé si 1.000 pessetes per la consola i algun joc durant una setmana -ridícul, però per a mi llavors una quantitat gens menyspreable-, i quan me la va tornar em va dir que el seus pares trobaven que el proper cop que l'hi deixés hauria de ser sense cobrar. No sé si em vaig espantar o què, però no recordo haver continuat amb el "servei" després d'allò.

6. Fantasies de col·leccionista

No crec que allò del lloguer es pugui considerar una bretolada, ni res d'immoral, però sí que em sap greu -i confesso aquí amb certa vergonya, com vaig haver de confessar en el seu moment- que vaig arribar a dir que tenia consoles que en realitat no tenia, només per fer-me l'interessant.

Vaig dir, per exemple, que tenia la Master System, poc ambiciós perquè la Mega Drive ja duia anys al mercat, però també, en un altre moment, que tenia la Neo Geo. Sí, la caríssima Neo Geo, aquella consola inabastable que tenia uns jocs també caríssims ja en aquella època, i molt més ara. Per fer-ho creïble vaig dir que no tenia jocs i que els llogava. Ximpleries infantils.

7. Sony fent consoles? Què és, això?

Quan anava a l'escola hi havia un Centre Mail literalment creuant la vorera, que després va passar al carrer de Sants i que des de fa anys pertany a la cadena Game. Doncs bé, allà anàvem a mirar, més que comprar, i provar jocs a les consoles que hi havia posades amb aquest objectiu.

Un dia, sense esperar-m'ho, vaig trobar una consola grisa, per a mi lletja, i amb un comandament que no em va agradar gens i els botons del qual, a sobre, no tenien ni lletres: eren símbols de quadrat, creu, rodona i triangle. Quina bajanada. A més, segurament em sonava el fracàs de Panasonic amb la 3DO o la Philips CD-i, i vaig pensar "Sony fent consoles? Se la fotrà".

Això ja és prou anècdota, però segurament la meva poca estimació per aquesta companyia i la marca PlayStation ve no només de considerar-la en bona part responsable de la desaparició de Sega com a fabricant de consoles i de veure els fanboys que hi ha des que va sortir la primera consola de la línia, sinó també del fet que un dia, mentre provava segurament el Ridge Racer a la botiga, va venir en Marc Montroig i em va fer marxar per jugar-hi ell, clavant-me una puntada a la cama després que jo m'hi negués. Ja ho he dit, que era un bully.

8. Mario Kart 64 amb gust de paté de salmó

Igual que els Conguitos els associo a aquella nostàlgica primera partida al Super Mario Bros., recordo que, quan anava a l'institut, un company tenia la Nintendo 64, que li envejava moltíssim -i ja veieu quina imatge té actualment la consola-, i sovint anàvem a casa seva uns quants per fer-hi partides al Mario Kart 64 a 4 jugadors, un autèntic vici, com sap tothom que l'ha provat.

Doncs bé, associo aquelles partides, també als peus del llit dels seus pares -curiós-, al gust i l'olor dels sandvitxos de paté de salmó que ens preparava la seva mare i que eren en un plat perquè els anéssim agafant. Com que després d'allò diria que no n'he tornat a menjar, ja tenim una altra associació sensorial videojoquística.

9. Resident Eric

Quan ja tenia la Saturn, l'última consola que vaig tenir a la meva adolescència, justament abans de deixar els videojocs durant una llarga temporada en reconèixer la derrota davant la marca PlayStation que deia abans, un dels títols que més em van agradar i impressionar va ser el Resident Evil, aquell que tanta gent associa només a la consola de Sony, però que també tenia un port per a la 32 bits de Sega.

M'agradava tant que, de la mateixa manera que vaig voler ensenyar al meu cosí Sergi les escenes més malparlades de Pulp Fiction quan ell no tenia ni 10 anys, a un altre cosí, l'Eric, amb 5 anys li vaig ensenyar el Resident Evil, i després em van renyar perquè li va costar dormir.

10. Street Fighter del futur

Aquesta anècdota ja compto que molta gent -si és que l'arriba a llegir gaire gent- no se la creurà, i jo mateix m'he tornat més aviat escèptic pel que fa a fenòmens inexplicables o "paranormals", mentre que de jove hi creia i tenia moltes ganes de ser testimoni d'algun.

Les coses d'aquest àmbit que he experimentat no han estat gaires ni d'un nivell espectacular, però recordo haver somiat un combat d'Street Fighter en un escenari que era un restaurant, i alguns anys després em vaig trobar això:

És un escenari al vaixell d'en Ken a l'Street Fighter Alpha 2 en què hi ha un restaurant improvisat, i quan vaig somiar-hi -no va ser amb exactitud, però sí el concepte de restaurant i de nit- no existia o, si més no, jo no en sabia res. Que s'ho cregui qui vulgui, però era una anècdota que havia d'explicar.

I fins aquí aquest repàs a 10 anècdotes relacionades amb els videojocs, que espero que us hagin agradat, i que serveixen per celebrar aquest 10è aniversari que em fa adonar-me del temps que fa que m'agrada parlar de videojocs i aprendre coses d'aquest àmbit, i que la gent, per poca que sigui -i és molt poca-, és allà, llegint-se les entrades encara que pràcticament mai les comenti.

Gràcies a tothom i espero continuar donant-vos la tabarra durant força temps!












-

Compres: maig de 2017

Un altre mes boig, segurament el que més, i no sé quan pararà. Suposo que, com a màxim, quan arribi la nena. O quan em compri la Switch i amb la tremenda despesa vegi que ha arribat el moment de posar el punt i apart i prémer el botó enter o intro diverses vegades.  

Ha estat un mes boig de despesa i sobretot de material que no sé quan tindré temps de gaudir. Aquest cop, però, ha estat un mes molt Xboxer, com podreu veure ara mateix.

Molt bona part de les adquisicions ha tingut a veure amb ofertes digitals de videojocs de Capcom, i un dels títols que m'he comprat ha estat l'Ultimate Marvel vs. Capcom 3 en versió Xbox One. Només digital a Europa (i als Estats Units físic, però en només dues cadenes de botigues i de manera limitada), ja el tenia en Xbox 360, però només l'havia provat el primer dia.

Per què tornar-me'l a comprar? Doncs perquè posats a començar a jugar-hi ara, millor la versió amb la màxima resolució i els famosos 60 frames per segon, oi? Per no parlar dels dos personatges extra, que a la versió anterior s'havien d'adquirir a part (tot i que es deia Ultimate) i, a sobre, ja els van treure del basar fa temps. Millor encara: entre l'oferta i una ganga de francs suïssos que va sortir, al canvi m'ha costat només 9,50 €. Per acabar-ho d'arrodonir, em desfaré del de la Xbox 360, que va cotitzadet. 

Més lluita, però d'un altre estil i a la Xbox 360: el Final Fight Double Impact inclou la versió recreativa del Final Fight -el tinc en Mega-CD, versió considerada la millor domèstica, però per 2,37 € no està malament tenir l'original- i el Magic Sword, títol que reconec que desconeixia fins que em vaig informar d'aquest recopilatori de dos videojocs.

Tornem a la lluita 1 contra 1 amb el Street Fighter III: 3rd Strike Online Edition. Com que estic cansat de veure com la versió de Dreamcast, fins i tot en japonès, no baixa dels 30-40 euros, per 3,59 € el tinc a la Xbox 360 i en alta definició. Aquesta oferta havia sortit altres vegades, però al final m'he decidit.

Pel mateix preu, i també havent estat disponible abans, he comprat el DuckTales Remastered, el remake del clàssic de la NES i la Game Boy. No renuncio a jugar a l'original, però parlen molt bé d'aquesta nova versió, tot i que els nous gràfics no m'agraden tant. 

Acabem amb les ofertes de Capcom, perquè he comprat un altre clàssic, aquest cop reimaginat més que en forma de remake. Es tracta de l'Strider, en versió Xbox One. 3,75 €, tot i que em sap greu perquè mai no he jugat al clàssic de recreativa de 1989 adaptat a molts sistemes i popularitzat a la Mega Drive i, en aquest cas, a diferència del DuckTales, ni tan sols el tinc.

Però no totes les ofertes digitals són de Capcom, i el mes és llarg, i n'hi havia moltes més d'interessants. Una d'elles la del Super Meat Boy, clàssic indie de 2010 que només està disponible en format digital i que he pogut aconseguir per 3,59 €.

Tornem a Capcom, però fora de la setmana en què gairebé tot era d'aquesta companyia, perquè sense tenir encara el Dead Rising 2 sí que he adquirit els dos petits jocs que l'acompanyen, que són el Dead Rising 2: Case Zero, un pròleg, per 3,35 €...

...I el Dead Rising 2: Case West, per 2,37 €. A més, es poden jugar de manera independent, per tant no necessito tenir encara el joc principal que, d'altra banda, es troba molt barat de segona mà.

En el mateix sentit, també barreja de DLC i petit joc independent, hi havia l'Alan Wake American Nightmare, per 2,37 €.

Pel mateix preu han posat l'Earthworm Jim HD, que vaig dubtar si comprar o no perquè m'ha quedat l'espina clavada del clàssic de Mega-CD, però pel preu que en demanen actualment (i fa 10 anys també, no ens enganyem) no el penso comprar ni borratxo.

Aquella era la versió definitiva del de Mega Drive i Super Nintendo, però amb pantalles extra i aspecte i so millorats. Doncs bé, almenys el que he acabat comprant per a la Xbox 360 té algunes pantalles també originals -les de la versió Mega-CD, per desgràcia, no es van recuperar- i la remasterització en alta definició.

No canviem de preu, i en aquest cas també vaig tenir dubtes amb l'Ikaruga, perquè sóc dolent amb els shoot'em up, però... m'agraden. I aquest és un clàssic de recreativa i Dreamcast que quan em vaig comprar la consola el 2006 encara es podia pagar, però ara s'ha disparat també al Japó.

Ja el tenia en Wii, que el vaig comprar de segona mà fa temps per 4 euros, però aquest NBA Jam On Fire Edition n'és la versió millorada i per a la Xbox 360, i per 3,29 € no calia pensar-s'ho gaire.

Per una miqueta més, 3,59 €, he aprofitat una oferta del Portal: Still Alive, un altre clàssic. També estava rebaixat el recopilatori The Orange Box, que el conté, però aquí vaig frenar el Diògenes digital i vaig decidir que si realment només m'interessava aquest joc, em podia estalviar el giga i escaig extra d'espai del disc dur.

Per 2,50 € al basar hongarès (l'oferta era de 3,75 a l'espanyol), però no sense alguns dubtes provocats per la mala fama que té, al final la curiositat ha vençut i he adquirit el Crimson Dragon, hereu espiritual dels Panzer Dragoon amb bona part de l'equip original implicat.

Cap al final del mes he acceptat una nova oferta d'1 mes de Gold per 1 euro i m'he descarregat de franc aquest joc que m'interessava, el Lego Star Wars: The Complete Saga, que en realitat és una combinació del Lego Star Wars: The Video Game i el Lego Star Wars II: The Original Trilogy amb alguns canvis.

També hi ha hagut físic: feia temps que seguia el Sunset Overdrive de la Xbox One, joc exclusiu d'aquesta plataforma, i no va car. De fet, el vaig trobar al Media Markt per 10,99 €, però uns dies després em vaig assabentar que a la web italiana de Microsoft el venien per 7,99 €, per tant me'l vaig demanar. L'altre el vaig tornar.

Pel mateix preu i al mateix lloc, el Dead Rising 3, a més en edició Apocalypse, amb els DLC. No era un joc que tingués previst comprar, però perquè em pensava que tenia mala fama. A més, no he jugat al 2 ni he acabat el primer, que tinc en Xbox 360. Però per aquest preu, i havent-ne llegit anàlisis, trobo que no ha estat mala compra.

Ha costat, però al final, després que no es reposessin ni un sol cop els comandaments extra per a la NES Mini des que al novembre es va llançar la ja descontinuada consola-rèplica, i que la NES Mini sí que aparegués algunes vegades -malgrat que insuficients per combatre l'especulació salvatge que hi ha hagut amb la maquineta-, aquest mes n'han posat a la venda comandaments dues o tres vegades en cadenes molt concretes, i en vaig aconseguir un a Game, que com que cobra enviament va fer que en comptes dels 9,95 € oficials em costés 11,95 €.

La bogeria total continua amb l'adquisició de jocs per a consoles que no tinc. Encara. Un d'ells és el Mario Kart 8 Deluxe de la Switch, sistema que, de fet, costa de trobar per manca d'estoc, típica Nintendo, però que de tota manera vull comprar només si en trobo alguna oferta.

Mentre espero, resulta que ja tinc jocs per a la nova consola de la companyia, però perquè hi va haver una oferta estranya de Media Markt durant una nit, sense avisar ni res, i incloïa, diuen que per error, el Mario Kart per 30,90 € -bastant millor que els 45-50 oficials-, i com que és un joc que ja tinc en Wii U ja em va bé haver-me estalviat tant; i també el The Legend of Zelda: Breath of the Wild per 20,90 €, però... aquest se'm va escapar, perquè me'n vaig assabentar a primera hora del matí. 

Hi va haver enrenou amb l'estoc i l'estrany i deshonest sistema de compra a la web de la botiga, que no permetia recollir en botigues físiques la nova aventura d'en Link per manca d'estoc, però després la gent en trobava... a preu normal, és clar. Aquí els especuladors també s'ho van passar bé, comprant-ne diverses unitats, però per desgràcia és el que hi ha.

En fi, que me l'he comprat no tan barat, ni de bon tros, però si força més del que val oficialment: aprofitant una oferta de la Fnac i un cupó de 10 euros que tenia de quan vaig reservar el Dragon Quest VIII de la Nintendo 3DS, m'ha sortit per 40 euros i escaig.

I ara sí, ja acabo: ha sortit l'Ultra Street Fighter II: The Final Challengers, de moment només per a la Switch, i amb uns descomptes m'ha sortit per uns cèntims per sobre dels 30 euros, però a més tindré un cupó de 10 euros de descompte de la Fnac per a un altre joc.

A partir d'ara la cosa hauria de parar bastant, tot i que no sé quines ofertes digitals hi haurà al món Xbox, ni si trobaré i compraré la Switch al juny, ni si per fi podré trobar un disc dur extern d'oferta per a la Xbox One, però aquestes serien les compres previstes per als propers mesos. 

Sèries i videojocs: DuckTales

És possible que penseu que últimament parlo de molts videojocs de la Disney, però és que no estem parlant precisament d'una productora amb un paper petit dins la història dels dibuixos animats. Fa poc vam veure els videojocs de l'ànec Donald i fins i tot els de l'ànec Darkwing, i avui la cosa també va d'ànecs de la Disney.

És DuckTales (en castellà Patoaventuras), una sèrie de 100 episodis i 4 temporades emesa originalment entre 1987 i 1990 i que fins i tot va tenir un llargmetratge el mateix 1990. I en parlo en aquesta secció perquè només és una sèrie (i la pel·li, val), malgrat que els seus personatges són ben coneguts per haver aparegut en d'altres productes. He dit "productes", i ho he dit bé. No "dibuixos animats". Són coneguts pels dibuixos animats, sí, però també pels còmics de la Disney, que sovint són  (o eren) les plataformes de llançament de personatges.

És el cas de l'Scrooge McDuck (Oncle Garrepa/Guillat en català, Tío Gilito en castellà), que va aparèixer per primera vegada en un còmic, el 178 de Four Color Comics, de 1947 i de la mà d'en Carl Barks, una institució en els còmics de Disney. D'acord, aquest bloc és de videojocs, però calia que ens poséssim una mica en antecedents. I és que DuckTales es basa, precisament, en alguns d'aquells còmics del mestre Barks, protagonitzats per l'ànec més ric de la història i els nebots del seu nebot Donald (n'hauria d'haver parlat a Còmics i videojocs, doncs? Ups...). De DuckTales també se'n van fer còmics, fins i tot es van recopilar i reeditar les històries concretes d'en Carl Barks que s'havien adaptat a la sèrie, però això ja és una altra història. Vegem-ne l'opening:



Llàstima que sigui una imatge estàtica, però amb aquesta cançó, que és la primera que hi va haver, no n'he trobat cap més vídeo. Doncs bé, la sèrie va tenir molt d'èxit i es considera una de les millors de la història dels dibuixos animats. I, naturalment (avui m'he estès bastant amb el context, eh?), també va tenir videojocs. El primer, de 1989, el DuckTales de la NES:



Ja té bona pinta, però és que a més és un dels més populars i reconeguts del catàleg de la consola. No és estrany, doncs, que es portés a la Gameboy l'any següent:



Bàsicament és el mateix. I es nota, també, la mà de Capcom, que igual que passava amb el joc d'en Darkwing Duck fa servir un motor dels Megaman. Hi ha una anècdota amb la versió de la Gameboy. Una anècdota personal. Quan era petit i feia poc que tenia la consola, uns reis o un pare Noel (no me'n recordo, però a casa se celebren les dues coses) me'l van portar, sense que l'hagués demanat, i... no hi vaig poder jugar. El cartutx funcionava malament, on havia de sortir el mític logo de Nintendo baixant per la pantalla hi sortia una barra fosca, com quan un cartutx està brut i s'ha de bufar, però no hi va haver manera. Me'l van anar a canviar i com que no n'hi havia més exemplars a la botiga me'n van dur un altre, el Prince Valiant, del que parlaré un altre dia. Per tant, sí, és un joc espina que quan aconsegueixi comentaré aquí.



Què era això? Doncs el DuckTales: The Quest for Gold, també de 1990 però completament diferent. Va sortir per al Commodore 64 (el vídeo que hem vist), l'Amiga, PC, Mac i Apple II. El de l'Amiga feia així:



El 1993 va arribar el DuckTales 2, per a la NES i la Gameboy i novament gràcies a Capcom. Amb una excusa argumental necessàriament nova, la jugabilitat pràcticament no canviava:



Sembla que estiguem veient el primer, però no, no l'és. Tot seguit, un vídeo de la versió per a la portàtil de Nintendo d'aquella època, la Gameboy:



Altra vegada una excel·lent conversió. El joc, però, no va ser tan popular com el primer, i és que no és el mateix 1993 que 1990, per a les consoles de 8 bits. La Gameboy encara va tirar uns quants anys més, però la NES ja estava a les acaballes de la seva vida comercial, la Super Nintendo era al mercat i sembla que el DuckTales 2 es va vendre poc i ara és difícil de trobar.

Aquest ha estat el repàs als videojocs que adapten una de les sèries de televisió de la Disney més populars i ben fetes de tots els temps. No sé a vosaltres, però a mi m'han vingut moltes ganes de buscar aquests jocs i comprar-los!