Nascuts el 1993: Sagues que fan 30 anys

Cada any, més o menys per aquestes dates, publico una entrada repassant les sagues de videojocs més importants que fan els 30 anys. No ho he fet sempre, però: hi ha anys que no tenen gaire material per rascar. 

Afortunadament, 1993 va ser també un bon any, en què van aparèixer grans jocs, alguns dels quals van generar estimades sagues.

Un d'ells és el Samurai Spirits, conegut a Occident com a Samurai Shodown, joc per a la Neo Geo -i després convertit a diversos sistemes de la competència- que es caracteritza per l'ús d'armes blanques i una ambientació feudal japonesa.

Va generar seqüeles numerades, diverses versions de la cinquena part, versions chibi per a les Neo Geo Pocket, un RPG, altres entregues menys celebrades, jocs per a mòbils, un reboot l'any 2019 per a sistemes moderns i ha format part de diverses antologies de la saga.

També va ser l'any de l'Star Fox, durant molts anys Starwing a Europa, un joc per a la Super Nintendo que feia ús del famós xip Super FX per oferir gràfics poligonals.

Aquella aposta va meravellar el públic, va esdevenir un títol d'allò més popular i va generar una saga que associem a Nintendo des de fa 30 anys, amb entregues per a Nintendo 64, GameCube, Nintendo DS, Wii U i la recuperació de la cancel·lada segona part numerada per a la Super Nintendo a la versió mini de la consola el 2017.

Tenint només una seqüela per a la Game Boy Advance no sé si compta com a saga, però ho farem encaixar per la importància del joc i la popularitat que té dins del catàleg de la Mega Drive, i és que el 1993 va veure néixer el Gunstar Heroes, el llegendari run and gun de Treasure.

La saga que té més entregues de totes les que veurem en aquesta entrada és la dels FIFA, que s'iniciava pels pèls el 1993, concretament el 15 de desembre, amb aquest FIFA International Soccer per a la Mega Drive que després va rebre ports per a diversos sistemes i que, popularment, també es coneix com a "FIFA 94", tot i que els jocs no van començar a dur l'any al títol fins a la segona part, el FIFA Soccer 95. 

Com a curiositat, se celebren els 30 anys del primer FIFA precisament l'any que l'emblemàtica saga de videojocs de futbol ha deixat de dir-se així, perquè l'acord de la federació internacional de futbol amb Electronic Arts ha expirat.

Força més curta és l'altra saga esportiva, si bé una miiica més allunyada de la simulació, que veurem avui, i és que el 1993 va ser l'any d'estrena a les recreatives del mític NBA Jam, que després va passar per diversos sistemes domèstics de l'època i va tenir algunes noves entregues, no tan recordades, actualitzant la fórmula i les plantilles dels equips d'aquesta divertida proposta de bàsquet purament arcade.

No deixem els videojocs de caràcter arcade ni els esports, perquè també va sortir el primer Daytona USA, un dels grans èxits del gènere de les curses de cotxes de Sega a les recreatives i també a les conversions domèstiques.

No ha estat una saga gaire prolífica, tot s'ha de dir, però va tenir una segona part el 1998 i... una tercera, feta per Sega Xina, el 2017!

De cotxes és també un joc mític de Namco, el Ridge Racer, que es va estrenar als salons arcade japonesos i americans a finals de 1993, i que després va ser un gran èxit a la PlayStation. Té l'honor de ser el primer videojoc de recreativa amb gràfics 3D amb mapeig de textures, i a banda d'estar considerat el rival del Daytona USA va generar una pila de seqüeles.

Es van poder veure a les mateixes recreatives, a la PlayStation, la Nintendo 64, la PlayStation 2, la Xbox, la GameCube, la Nintendo DS, la PSP, la Xbox 360, la PlayStation 3, mòbils, la Nintendo 3DS, la PS Vita, Windows i telèfons intel·ligents. Poca broma.
 

Tornant a Sega, no podem passar per alt que aquell any va néixer el primer videojoc de lluita poligonal, el Virtua Fighter, una proposta antiquada per als estàndards actuals, però que va ser revolucionària, va impulsar els videojocs de lluita en 3D -que des de llavors competeixen amb els 2D, cosa que ja passava aquell any amb la coexistència amb l'esmentat Samurai Shodown- i va generar diverses seqüeles i ports per a recreatives i consoles.

Actualment, però, no passa pel seu millor moment pel que fa a popularitat, probablement perquè té complex d'Street Fighter II i des de l'aparició del Virtua Fighter 5 l'any 2006 només han sortit actualitzacions d'aquesta mateixa entrega, l'última el 2021.

I ara tornem cap a casa, que va fent fresqueta, i tancarem el repàs de les sagues que van néixer el 1993 amb aquest títol per a MS-DOS que és el llegendari Doom, no el primer first person shooter però, sens dubte, el que va impulsar la popularitat del gènere.

La saga encara belluga, amb noves entregues a més del rellançament millorat de les clàssiques, però la primera versió del joc per a ordinadors -i per a un fotimer de sistemes durant els anys següents- va ser també revolucionària.

Què us ha semblat? No va ser pas un mal any, oi?

I si us fa gràcia veure els d'anys anteriors, aquí els teniu: 1986, 1987, 1989, 1990, 1991 i 1992.

Compres: maig de 2017

Un altre mes boig, segurament el que més, i no sé quan pararà. Suposo que, com a màxim, quan arribi la nena. O quan em compri la Switch i amb la tremenda despesa vegi que ha arribat el moment de posar el punt i apart i prémer el botó enter o intro diverses vegades.  

Ha estat un mes boig de despesa i sobretot de material que no sé quan tindré temps de gaudir. Aquest cop, però, ha estat un mes molt Xboxer, com podreu veure ara mateix.

Molt bona part de les adquisicions ha tingut a veure amb ofertes digitals de videojocs de Capcom, i un dels títols que m'he comprat ha estat l'Ultimate Marvel vs. Capcom 3 en versió Xbox One. Només digital a Europa (i als Estats Units físic, però en només dues cadenes de botigues i de manera limitada), ja el tenia en Xbox 360, però només l'havia provat el primer dia.

Per què tornar-me'l a comprar? Doncs perquè posats a començar a jugar-hi ara, millor la versió amb la màxima resolució i els famosos 60 frames per segon, oi? Per no parlar dels dos personatges extra, que a la versió anterior s'havien d'adquirir a part (tot i que es deia Ultimate) i, a sobre, ja els van treure del basar fa temps. Millor encara: entre l'oferta i una ganga de francs suïssos que va sortir, al canvi m'ha costat només 9,50 €. Per acabar-ho d'arrodonir, em desfaré del de la Xbox 360, que va cotitzadet. 

Més lluita, però d'un altre estil i a la Xbox 360: el Final Fight Double Impact inclou la versió recreativa del Final Fight -el tinc en Mega-CD, versió considerada la millor domèstica, però per 2,37 € no està malament tenir l'original- i el Magic Sword, títol que reconec que desconeixia fins que em vaig informar d'aquest recopilatori de dos videojocs.

Tornem a la lluita 1 contra 1 amb el Street Fighter III: 3rd Strike Online Edition. Com que estic cansat de veure com la versió de Dreamcast, fins i tot en japonès, no baixa dels 30-40 euros, per 3,59 € el tinc a la Xbox 360 i en alta definició. Aquesta oferta havia sortit altres vegades, però al final m'he decidit.

Pel mateix preu, i també havent estat disponible abans, he comprat el DuckTales Remastered, el remake del clàssic de la NES i la Game Boy. No renuncio a jugar a l'original, però parlen molt bé d'aquesta nova versió, tot i que els nous gràfics no m'agraden tant. 

Acabem amb les ofertes de Capcom, perquè he comprat un altre clàssic, aquest cop reimaginat més que en forma de remake. Es tracta de l'Strider, en versió Xbox One. 3,75 €, tot i que em sap greu perquè mai no he jugat al clàssic de recreativa de 1989 adaptat a molts sistemes i popularitzat a la Mega Drive i, en aquest cas, a diferència del DuckTales, ni tan sols el tinc.

Però no totes les ofertes digitals són de Capcom, i el mes és llarg, i n'hi havia moltes més d'interessants. Una d'elles la del Super Meat Boy, clàssic indie de 2010 que només està disponible en format digital i que he pogut aconseguir per 3,59 €.

Tornem a Capcom, però fora de la setmana en què gairebé tot era d'aquesta companyia, perquè sense tenir encara el Dead Rising 2 sí que he adquirit els dos petits jocs que l'acompanyen, que són el Dead Rising 2: Case Zero, un pròleg, per 3,35 €...

...I el Dead Rising 2: Case West, per 2,37 €. A més, es poden jugar de manera independent, per tant no necessito tenir encara el joc principal que, d'altra banda, es troba molt barat de segona mà.

En el mateix sentit, també barreja de DLC i petit joc independent, hi havia l'Alan Wake American Nightmare, per 2,37 €.

Pel mateix preu han posat l'Earthworm Jim HD, que vaig dubtar si comprar o no perquè m'ha quedat l'espina clavada del clàssic de Mega-CD, però pel preu que en demanen actualment (i fa 10 anys també, no ens enganyem) no el penso comprar ni borratxo.

Aquella era la versió definitiva del de Mega Drive i Super Nintendo, però amb pantalles extra i aspecte i so millorats. Doncs bé, almenys el que he acabat comprant per a la Xbox 360 té algunes pantalles també originals -les de la versió Mega-CD, per desgràcia, no es van recuperar- i la remasterització en alta definició.

No canviem de preu, i en aquest cas també vaig tenir dubtes amb l'Ikaruga, perquè sóc dolent amb els shoot'em up, però... m'agraden. I aquest és un clàssic de recreativa i Dreamcast que quan em vaig comprar la consola el 2006 encara es podia pagar, però ara s'ha disparat també al Japó.

Ja el tenia en Wii, que el vaig comprar de segona mà fa temps per 4 euros, però aquest NBA Jam On Fire Edition n'és la versió millorada i per a la Xbox 360, i per 3,29 € no calia pensar-s'ho gaire.

Per una miqueta més, 3,59 €, he aprofitat una oferta del Portal: Still Alive, un altre clàssic. També estava rebaixat el recopilatori The Orange Box, que el conté, però aquí vaig frenar el Diògenes digital i vaig decidir que si realment només m'interessava aquest joc, em podia estalviar el giga i escaig extra d'espai del disc dur.

Per 2,50 € al basar hongarès (l'oferta era de 3,75 a l'espanyol), però no sense alguns dubtes provocats per la mala fama que té, al final la curiositat ha vençut i he adquirit el Crimson Dragon, hereu espiritual dels Panzer Dragoon amb bona part de l'equip original implicat.

Cap al final del mes he acceptat una nova oferta d'1 mes de Gold per 1 euro i m'he descarregat de franc aquest joc que m'interessava, el Lego Star Wars: The Complete Saga, que en realitat és una combinació del Lego Star Wars: The Video Game i el Lego Star Wars II: The Original Trilogy amb alguns canvis.

També hi ha hagut físic: feia temps que seguia el Sunset Overdrive de la Xbox One, joc exclusiu d'aquesta plataforma, i no va car. De fet, el vaig trobar al Media Markt per 10,99 €, però uns dies després em vaig assabentar que a la web italiana de Microsoft el venien per 7,99 €, per tant me'l vaig demanar. L'altre el vaig tornar.

Pel mateix preu i al mateix lloc, el Dead Rising 3, a més en edició Apocalypse, amb els DLC. No era un joc que tingués previst comprar, però perquè em pensava que tenia mala fama. A més, no he jugat al 2 ni he acabat el primer, que tinc en Xbox 360. Però per aquest preu, i havent-ne llegit anàlisis, trobo que no ha estat mala compra.

Ha costat, però al final, després que no es reposessin ni un sol cop els comandaments extra per a la NES Mini des que al novembre es va llançar la ja descontinuada consola-rèplica, i que la NES Mini sí que aparegués algunes vegades -malgrat que insuficients per combatre l'especulació salvatge que hi ha hagut amb la maquineta-, aquest mes n'han posat a la venda comandaments dues o tres vegades en cadenes molt concretes, i en vaig aconseguir un a Game, que com que cobra enviament va fer que en comptes dels 9,95 € oficials em costés 11,95 €.

La bogeria total continua amb l'adquisició de jocs per a consoles que no tinc. Encara. Un d'ells és el Mario Kart 8 Deluxe de la Switch, sistema que, de fet, costa de trobar per manca d'estoc, típica Nintendo, però que de tota manera vull comprar només si en trobo alguna oferta.

Mentre espero, resulta que ja tinc jocs per a la nova consola de la companyia, però perquè hi va haver una oferta estranya de Media Markt durant una nit, sense avisar ni res, i incloïa, diuen que per error, el Mario Kart per 30,90 € -bastant millor que els 45-50 oficials-, i com que és un joc que ja tinc en Wii U ja em va bé haver-me estalviat tant; i també el The Legend of Zelda: Breath of the Wild per 20,90 €, però... aquest se'm va escapar, perquè me'n vaig assabentar a primera hora del matí. 

Hi va haver enrenou amb l'estoc i l'estrany i deshonest sistema de compra a la web de la botiga, que no permetia recollir en botigues físiques la nova aventura d'en Link per manca d'estoc, però després la gent en trobava... a preu normal, és clar. Aquí els especuladors també s'ho van passar bé, comprant-ne diverses unitats, però per desgràcia és el que hi ha.

En fi, que me l'he comprat no tan barat, ni de bon tros, però si força més del que val oficialment: aprofitant una oferta de la Fnac i un cupó de 10 euros que tenia de quan vaig reservar el Dragon Quest VIII de la Nintendo 3DS, m'ha sortit per 40 euros i escaig.

I ara sí, ja acabo: ha sortit l'Ultra Street Fighter II: The Final Challengers, de moment només per a la Switch, i amb uns descomptes m'ha sortit per uns cèntims per sobre dels 30 euros, però a més tindré un cupó de 10 euros de descompte de la Fnac per a un altre joc.

A partir d'ara la cosa hauria de parar bastant, tot i que no sé quines ofertes digitals hi haurà al món Xbox, ni si trobaré i compraré la Switch al juny, ni si per fi podré trobar un disc dur extern d'oferta per a la Xbox One, però aquestes serien les compres previstes per als propers mesos. 

Els primers jocs de la PlayStation (segona part)

No hauria de ser cap sorpresa l'arribada d'aquesta entrada, perquè és la continuació natural de l'última que vaig publicar, la dels primers títols de la PlayStation al Japó. Ara, doncs, toca veure quins van ser els videojocs de llançament de la primera consola de Sony a Occident.

Comencem pels Estats Units, on la consola va sortir 9 mesos després del Japó -actualment seria impensable, però llavors era fins i tot poc, comparat amb sistemes anteriors-, concretament el 9 de setembre de 1995. 

El primer que esmento és l'ESPN Extreme Games, un videojoc d'esports extrems amb el segell de l'emissora esportiva de televisió ESPN que, un cop expirada la llicència, va passar a rebatejar-se com a 1Xtreme.

Se suposava que incloïa les disciplines dels X-Game de 1995, però en realitat en faltaven alguns, i el que veiem al vídeo recorda, i molt, la saga Road Rash, de la qual vaig parlar fa poc.



També havia parlat de la saga NBA Jam, a la qual pertany un altre dels videojocs de llançament de la PSX als EUA: l'NBA Jam Tournament Edition, la versió actualitzada i millorada de la primera entrega.



Continuem amb els esports, perquè un altre va ser el Power Serve 3D Tennis, que pel que veiem al vídeo no té gaire bon aspecte i fa tot l'efecte que la jugabilitat devia ser horrible. Ho comprovo just després i fent una cerca ràpida a Google veig que a IGN li van posar un 2 sobre 10. No cal dir res més.



Canviem de gènere per veure el Total Eclipse Turbo, un shooter sobre rails que en realitat era una conversió de la 3DO de Panasonic, i que va tenir una seqüela, Solar Eclipse, tant per a la mateixa PlayStation com per a la seva rival, la Saturn.

Com a curiositat, es veu que va sortir a la venda el 30 d'agost, uns quants dies abans que la consola, de manera que té l'honor de ser realment el primer títol de la PlayStation als Estats Units.



Aquesta mena de fusió estranya entre Street Fighter i els gràfics pre-renderitzats dels Mortal Kombat clàssics és la infame adaptació a videojoc de la també infame pel·lícula d'imatge real Street Fighter: The Movie, que també va sortir en Saturn.



Per als amants dels shmups verticals hi havia també el The Raiden Project, que era la conversió a PlayStation del Raiden i el Raiden II de recreativa. Un port que, pel que sembla, va tenir força bona acollida.



Un clàssic dels més estimats de la PlayStation -tot i que va sortir per a més consoles, entre elles la Saturn, que sovint s'ha de recordar...-, el Rayman, el primer d'una saga ressuscitada en els darrers anys amb els magnífics Rayman Origins i Rayman Legends.

I ara veurem 3 títols més del llançament estatunidenc de la consola de Sony, però els separo perquè també van ser de llançament de "la Play" a Europa, el 29 de setembre de 1995.



Un d'ells és el Battle Arena Toshinden, el primer videojoc de lluita amb armes en 3D (no va ser el Soul Edge, no), que inicialment era exclusiu de la PlayStation però al cap d'uns mesos també va sortir per a la Saturn. Tant en un sistema com en l'altre, però, va perdre popularitat i va ser força oblidat, tot i tenir continuacions, per l'arribada d'altres sagues més importants.



El Kileak: The DNA Imperative, que curiosament al Vell Continent es va dir Kileak: The Blood, era un first person shooter que va tenir una acollida molt diversa segons el mitjà que l'analitzés, per tant és d'aquells casos en què el judici l'hem de fer nosaltres mateixos.



Finalment, entre els que se solapen tenim l'únic títol que va ser de llançament tant al Japó com als Estats Units i Europa, el Ridge Racer, un clàssic de la velocitat poligonal. Ara veurem, però, quins van ser els videojocs que van acompanyar la consola només en el seu llançament europeu.



Per exemple el Wipeout, el primer d'una saga molt popular del gènere de la velocitat futurista, acompanyat per una banda sonora techno que l'ambienta d'una manera excel·lent. Va tenir versió també per a PC i més endavant Saturn, a més de diverses seqüeles.



Per als mateixos sistemes, i també signat per Psygnosis, hi havia el 3D Lemmings, l'adaptació als nous temps de la mítica saga iniciada el 1991, i sembla que el canvi va agradar força.



Les platformes estaven representades amb el Jumping Flash!, on com podem veure controlem un conill en un entorn tridimensional i visió en primera persona. Desconeixia aquest títol completament, però sembla interessant. I va tenir continuacions.



El Rapid Reload ens fa pensar inevitablement en el llegendari i genial Gunstar Heroes, una joia imprescindible de la Mega Drive, però no se'n va encarregar la mateixa gent, ni va tenir la mateixa acollida, encara que tampoc no va suspendre les anàlisis que en van fer els mitjans.



Acabem amb el Novastorm, un altre joc de Psygnosis però aquest cop no gaire reeixit. Havia sortit per a PC, 3DO i Mega-CD abans, però la versió de la PlayStation era l'única que tenia els vídeos a pantalla completa, segons el que diu la Wikipedia.

Com hem pogut veure, els títols de llançament de la primera consola de Sony als Estats Units i Europa van ser força més atractius, més diversos en gènere i més per a tota mena de públics que no pas els del Japó, per tant els primers usuaris occidentals de la màquina van tenir més sort a l'hora d'escollir complement per a la seva nova consola.

 

Petits clàssics: NBA Jam

Aquesta entrada fa temps que la tenia pensada. Anys, en realitat. I ha arribat el moment de fer-la. Un petit clàssic que segurament qualsevol que jugués a videojocs als anys noranta recorda, i que segurament no és tan petit, però repassant la història d'aquesta secció veig que hi he adjudicat títols que eren força importants, de fet.

Doncs bé, ja ho podeu veure al títol: aquest cop el "petit" clàssic de què parlaré és un títol esportiu ben allunyat dels simuladors, que duu el títol d'NBA Jam i va inaugurar una saga que fa temps que vam oblidar, però que s'ha mantingut més o menys viva.

Hereu espiritual de l'Arch Rivals, també de Midway, és igualment un videojoc de bàsquet 2 contra 2 purament arcade, però va tenir un èxit tan bèstia que va popularitzar aquest subgènere que ja existia des de feia molts anys.

Va assolir aital èxit quan va sortir el 1993 per a recreatives que, de fet, es va convertir en un dels arcades de més profit de la història, com podem veure en aquest enllaç de la Wikipedia.



Com es pot veure a les imatges, malgrat que fèiem servir jugadors d'equips reals de l'NBA, aquest joc estava lluny de ser un simulador, i s'enfocava clarament i sense complexos a l'espectacle i l'acció, fugint de l'obsessió pel realisme i afegint-hi efectes especials i exageracions que ni el més acrobàtic dels jugadors seria capaç d'executar en un partit real.

Curiosament, però, es considera un dels primers videojocs de bàsquet amb jugadors reals, i amb la seva imatge digitalitzada. Però les normes, llevat de la interposició i la possessió de 24 segons, s'eliminaven per tal d'afavorir l'acció, de manera que no hi ha faltes (per tant tampoc tirs lliures). I si encistellem 3 vegades seguides amb el mateix jugador entrem en fase on fire, cos que ens proporciona velocitat i punteria extra fins que l'altre equip puntua o ens n'hem beneficiat 4 vegades com a màxim.



És natural que aquell èxit acabés tenint versions domèstiques, que van arribar el 1994 gràcies a Acclaim, com aquesta de la Super Nintendo, aparentment la que té més bona reputació, seguida de prop per la de la Mega Drive, el Mega-CD (lleugerament millor sobretot gràcies al so, com era habitual), i més enrere la Game Gear i la Game Boy.



Però és clar, amb el temps que havia passat entre l'original de recreativa i les conversions domèstiques les plantilles dels equips van canviar, i la temporada 1992-93 va deixar pas a la 1993-94 pel que fa a l'elecció dels jugadors. D'això se'n va beneficiar especialment les versions per a Mega-CD i Game Boy, que van sortir a finals de 1994.

En canvi les versions de consola van sortir perdent amb el personatge d'en Shaquille O'Neal, present a la recreativa únicament, i també van faltar en Dražen Petrović i en Reggie Lewis, morts abans que l'NBA Jam sortís en consoles, mentre que en Michael Jordan, que posseeix els seus propis drets d'imatge i per tant difícilment el veurem en un videojoc de bàsquet, no va sortir en cap de les versions... llevat d'una d'exclusiva que Midway va desenvolupar per a ell, pel que he llegit. Com a curiositat, cada versió tenia alguns trucs o easter eggs que la feien especial.



El 1994 va arribar a les recreatives la versió actualitzada del joc, amb el nom de NBA Jam Tournament Edition, que permetia fer equips de 3 jugadors (només 2 alhora a la pista, però), actualitzava naturalment les plantilles, i afegia la modalitat Torneig, que encara que ens faci pensar en play-offs el que feia era desactivar certes ajudes durant el joc.

Aquest títol va sortir per a la Super Nintendo, la Mega Drive, la Game Boy, la Game Gear, i per primer cop MS-DOS, la Jaguar, el 32X, la Playstation i, pel que he llegit, la versió més fidel, la de la Saturn. A partir d'aquí la saga es va dividir:



El 1996 arribava a les recreatives l'NBA Jam Extreme, aquest cop signat per Acclaim, que com he dit més amunt havia llançat les versions domèstiques dels títols que en recreativa publicava Midway.

Amb plantilles basades en la temporada 1996-97 i gràfics tridimensionals, no va acabar d'agradar, sobretot en les versions per a Saturn, Playstation (en principi la del vídeo) i PC. El consideraven lent, els llargs temps de càrrega no van agradar i, pel que fa als gràfics, hi va haver divisió d'opinions.



Aquell mateix any l'equip de Midway que hi havia al darrere dels NBA Jam originals va llançar l'NBA Hangtime per a recreatives, ja sense el cognom Jam, perquè se l'havia quedat Acclaim, però va ser considerat -tot i que no va tenir l'èxit dels dos primers- l'autèntica tercera part de la saga.

Amb la plantilla de 1995-96 (1996-97 en consoles), afegia nous moviments i, sobretot, un creador de jugadors que va ser el seu punt més fort. Es pot jugar en Super Nintendo, Mega Drive, PC, Playstation i per primer cop Nintendo 64. Després les recreatives van rebre una actualització de plantilles amb el nom d'NBA Maximum Hangtime.



El mateix 1996 Acclaim, que com deia es va quedar la franquícia NBA Jam, va publicar el College Slam, que volia recuperar l'estil dels clàssics però ara amb llicències del bàsquet universitari. No va tenir gaire èxit, i en els anys posteriors va continuar estirant el xiclet de la saga del bàsquet professional amb els NBA Jam 99, 2000, 2001 i 2002, i fins i tot el 2003 va fer allò que agrada tant últimament: un reboot amb el senzill nom d'NBA Jam. Tots aquests jocs van tenir diverses acollides, i van passar per velles i noves consoles, però ja feia temps que la popularitat dels originals s'havia apagat força.



Per la seva banda, Midway va continuar apostant per la fórmula de l'espectacularitat arcade en videojocs d'altres esports, com el beisbol, l'hoquei sobre gel o fins i tot el wrestling, però no va abandonar el bàsquet, i a banda de títols similars als originals també va inaugurar una nova saga, NBA Ballers, que duia el bàsquet al carrer.

Tots aquests experiments, lleialtats a banda, van tenir diversos resultats tant per a Acclaim com per a Midway, però és evident que el gènere va continuar endavant. Ara bé, la marca NBA Jam s'havia tocat el 2003 i des de llavors no es va tornar a fer... fins el 2010:



Aquesta vegada amb el segell d'Electronic Arts, la Wii, la Xbox 360 i la Playstation 3 van rebre el nou NBA Jam, amb plantilles naturalment actualitzades (al vídeo podem veure, per exemple, en Pau Gasol), gràfics adaptats a l'època i la jugabilitat de sempre. Reconec que si hagués vist aquest joc en alguna botiga -tampoc no m'hi havia fixat- hauria pensat "uf, el típic remake lamentable", però es veu que no, i va agradar força.

El 2011 la Playstation 3 i la Xbox 360 van tenir una versió millorada, NBA Jam: One Fire Edition, en format exclusivament digital.

Potser arribeu aquí pensant "però aquest paio... com pot ser que no parli dels personatges secrets de l'NBA Jam?", i tindríeu raó, però és que ho he deixat expressament per al final: efectivament els videojocs de la saga tenen personatges secrets, que s'activen amb trucs, i que no sempre coincideixen en totes les versions.

Un dels més destacats va ser el del llavors President Bill Clinton, i la seva dona, la Hillary, que probablement es presentarà a les eleccions a la presidència dels Estats Units aquest 2016 després d'haver estat Secretària d'Estat de l'encara president Barack Obama entre 2009 i 2013. Però n'hi ha molts més, i en aquest enllaç se'n parla.

Espero haver fet un homenatge mínimament digne a aquest petit clàssic que, com em passa sovint, potser hauria d'haver anomenat "clàssic de mida mitjana". Sens dubte té un lloc als nostres cors, tot i que confesso que ni en tinc cap ni hi he jugat mai. Hi haurem de posar remei.

Petits clàssics: Arch Rivals

Fa temps que tenia ganes de parlar d'aquest joc, que com tants altres que protagonitzen entrades al bloc no he provat, però de petit em cridava l'atenció. I no és perquè fos l'únic o el primer videojoc de bàsquet de 2 contra 2, al contrari, n'hi havia hagut molts i n'hi va haver molts després, sinó perquè, tal com faria més endavant la saga NBA Jam, se saltava algunes normes de l'esport i algunes lleis de la física en benefici de l'acció i la diversió.

Es tracta de l'Arch Rivals, un títol de la mítica Midway que va arribar a les recreatives del 1989 i que presentava el bàsquet d'una manera original: és cert que l'objectiu era acabar el partit havent anotat més punts que l'equip rival, però també que per tal de robar la pilota se'ns convidava a fúmer cops de puny al jugador que la conduís i fins i tot llançar-nos-hi a sobre.

Però a més dels cops del rival en un esport que, a la vida real, no permet pràcticament ni bufar perquè tot és assenyalat com una falta, ens trobem amb altres obstacles com ara llaunes o embolcalls que cauen a la pista i ens poden fer ensopegar i perdre la pilota, cosa que també passa si xoquem contra l'àrbitre, que tan sols xiularà les infraccions que tenen a veure amb el temps de possessió de la pilota.

L'èxit de l'Arch Rivals va fer que es convertís, durant els anys següents, a sistemes domèstics, concretament tres, començant pel primer, el 1990:

És la de la NES, que és evident que en termes gràfics està per sota de la recreativa, però en aquella època la distància entre la tecnologia arcade i la de les videoconsoles era notable, fins i tot en el cas de les consoles de 16 bits.

La versió de la Mega Drive, de 1992, que és la que acabem de veure, s'hi acostava més, però pel que sembla tenia un glitch lamentable que permetia marcar des de gairebé qualsevol posició amb un 95% d'encert si ho fèiem des de la línia del mig del camp i prement el botó de llançar fins que el jugador deixava anar la pilota ell sol, error que treia tota la gràcia al joc.

El vídeo no és massa bo ni massa llarg, però ens permet veure com era l'Arch Rivals per a la tercera de les consoles que en van rebre un port en aquella època, la Game Gear. El 2004 arribava dins el Midway Arcade Treasures 2 per a Xbox, Playstation 2 i als Estats Units també per a la Gamecube, i el 2006 el trobaríem al Midway Arcade Treasures Deluxe Edition per a PC.

Com un clàssic purament petit, es va quedar en això: un sol joc que recordem amb afecte, ja que no va tenir cap seqüela. Però és un referent dels jocs de bàsquet 2 contra 2 i, sobretot, va ser el precursor de la ja esmentada saga NBA Jam, de la mateixa Midway.

Els jocs més venuts de la Mega Drive

Arribem a la segona entrega d'aquesta secció, que vaig inaugurar amb els 5 jocs més venuts de la NES, i avui li toca el protagonisme a la Mega Drive, la meva consola retro de sobretaula preferida. Com us podeu imaginar, i no només perquè estava inclòs amb el pack més venut de la màquina, el líder va ser aquest:

D'aquest joc només en diré que és el Sonic the Hedgehog, de 1991, que en vaig parlar aquí i que va ser el debut d'en Sonic, la mascota de Sega. La seva seqüela, el Sonic 2 (1992), és clarament el segon títol més venut de la 16 bits de Sega, però amb "només" 6 milions de cartutxos venuts.

És que era molt bo, i una de les afortunadament moltes excepcions a la dita "segones parts mai no foren bones". El tercer, de 1993 i amb 4 milions, el millor videojoc de l'Aladdin de Disney de tots els que es van fer:

Meravellós, sense desmerèixer els altres, però meravellós. Ara veurem el quart, que va passar per caixa 1,93 milions de vegades als Estats Units (la Wikipedia no aporta més dades, però si amb aquestes es col·loca aquí ens en podem refiar):

És l'NBA Jam (1993), iniciador d'una saga que un dia protagonitzarà una entrada del bloc, i ja fa temps que ho vaig decidir. Acabarem amb un altre títol del que només tenim dades dels Estats Units, però que segons aquestes va entrar a 1,78 milions de llargs en la seva versió per a la Mega Drive: 

El Mortal Kombat II (1994), la segona entrega i la més ben considerada de la saga abans de l'arribada del joc de 2011. En altres paraules, el millor dels clàssics. Per cert, m'acomiado per avui aprofitant per recordar que darrerament he parlat dels dibuixos animats de Mortal Kombat i també de les seves adaptacions d'imatge real.