Consoles desconegudes: R-Zone

Fins no fa gaire em pensava que la companyia Tiger Electronics era la responsable de benintencionades adaptacions de jocs mítics a màquines LCD, però la part positiva de ser un ignorant del retro, i per molt que m'interessi ho continuo sent, és la possibilitat de descobrir coses constantment.

I una de les que vaig descobrir no fa gaire és que aquesta gent també va llançar una consola de més entitat que les "maquinetes" que deia. Que no sigui una cosa sabuda per tothom que toca videojocs, però, és senyal que no li devia anar gaire bé, però no ens avancem.

Es tracta de la R-Zone, un dispositiu llançat al mercat l'any 1995 que a la imatge ja es pot veure que tenia una forma ben curiosa. Perquè el comandament el podem identificar ràpidament, però la resta de la consola és una aposta, per dir-ho finament, força arriscada.

Resulta que la R-Zone no s'havia de posar a la taula, sinó al cap de l'usuari, i hi havia una part que recordava poderosament els scouters de detecció d'aura que els guerrers de l'espai fan servir a Bola de Drac, que es col·locava al davant d'un dels ulls per tal de veure l'acció dels jocs.

Perquè ens en fem una idea, trobem a internet la part posterior del blister on venia tot plegat, perquè ni tan sols era una capsa normal, tant la consola com el joc Batman Forever. 

El comandament tenia una creueta, botons A, B, C i D, també el botó d'engegar, un altre d'apagar, Start, Select, un per a activar i desactivar el so i un per a la pausa, i a la part inferior per a control de volum i el contrast. I, a més, contenia les piles de la màquina. Els cartutxos de joc, que tenien la seva pròpia pantalla LCD, s'inserien al dispositiu per al cap, i reflectien la imatge al mirallet de davant de l'ull.

El que es veia en realitat s'assemblava sospitosament, pels tons de vermell, al sistema que s'intentava imitar, la Virtual Boy de Nintendo, consola que ara només recordem com el fracàs més sonat de la història de la Gran N. Tot i així, quedava a anys llum dels gràfics d'aquella. Per fer-vos-en una idea millor en tenim vídeos d'emulador on ens estalviem la incomoditat i possiblement el mal a la vista de  jugar amb una R-Zone de debò, però també ens perdem el "sentir" de l'època. No es pot tenir tot:

Com es pot comprovar, l'animació dels jocs era ben bé la de les màquines LCD de tota la vida, res a veure amb la fluïdesa i els sprites de la Virtual Boy, que sí, va ser un fracàs, però tenia jocs molt interessants. 

I l'empresa va voler publicitar la màquina com una consola de realitat virtual, cosa que va permetre que fos un èxit de vendes... però només el primer Nadal. Després, la gent ja sabia el que s'hi podia trobar.

En qualsevol cas, al seu catàleg hi veiem un parell llarg de desenes de jocs amb títols molt atractius, perquè eren llicències conegudes com Daytona USA, Mortal Kombat, Nights into Dreams, Road Rash, Virtua Cop o Virtua Fighter, però la jugabilitat era la que ens podem imaginar amb el que hem vist al Batman Forever.

A finals de 1996 Tiger va llançar un nou model que descartada l'andròmina del cap i presentava una pantalla més gran. Era l'anomenada R-Zone SuperScreen i afegia colors a través d'uns fons immòbils, a més de la possibilitat que altres persones miréssim a què jugàvem. Curiosament, es va canviar la creueta per quatre botons direccionals, una cosa que sabem que no agrada, vista l'experiència de la Switch, però que en el cas de l'R-Zone no tenia justificació raonable.

També en aquelles dates va sortir el model R-Zone DataZone, que era un organitzador personal o PDA amb una pantalleta el costat que permetia jugar amb els cartutxos del catàleg de la consola. Té pinta de ser encara més incòmode.

Però Tiger no es va rendir, i el 1997 encara llançaria un altre model de l'R-Zone, que és l'R-Zone X.P.G., inicials d'Xtreme Pocket Game.

Ara sí que la cosa fa més bona fila, és una consola portàtil de debò i té un disseny més atractiu i còmode, tot i que continua emprant la mateixa tecnologia del mirall. Perdia, això sí, els fons del model SuperScreen.

Malauradament per als seus valedors, arribava massa tard i després de massa decepcions nascudes de la mentida inicial: no era una consola pròpiament dita, sinó una manera diferent de jugar als jocs que Tiger dominava des dels anys 80, i que eren els de les màquines LCD. 

Així, el 1997 es discontinuava la que per a diversos analistes és la pitjor videoconsola de la història, però valia la pena repassar-la o conèixer-la més enllà del nom.
 

 

 

Nascuts el 1993: Sagues que fan 30 anys

Cada any, més o menys per aquestes dates, publico una entrada repassant les sagues de videojocs més importants que fan els 30 anys. No ho he fet sempre, però: hi ha anys que no tenen gaire material per rascar. 

Afortunadament, 1993 va ser també un bon any, en què van aparèixer grans jocs, alguns dels quals van generar estimades sagues.

Un d'ells és el Samurai Spirits, conegut a Occident com a Samurai Shodown, joc per a la Neo Geo -i després convertit a diversos sistemes de la competència- que es caracteritza per l'ús d'armes blanques i una ambientació feudal japonesa.

Va generar seqüeles numerades, diverses versions de la cinquena part, versions chibi per a les Neo Geo Pocket, un RPG, altres entregues menys celebrades, jocs per a mòbils, un reboot l'any 2019 per a sistemes moderns i ha format part de diverses antologies de la saga.

També va ser l'any de l'Star Fox, durant molts anys Starwing a Europa, un joc per a la Super Nintendo que feia ús del famós xip Super FX per oferir gràfics poligonals.

Aquella aposta va meravellar el públic, va esdevenir un títol d'allò més popular i va generar una saga que associem a Nintendo des de fa 30 anys, amb entregues per a Nintendo 64, GameCube, Nintendo DS, Wii U i la recuperació de la cancel·lada segona part numerada per a la Super Nintendo a la versió mini de la consola el 2017.

Tenint només una seqüela per a la Game Boy Advance no sé si compta com a saga, però ho farem encaixar per la importància del joc i la popularitat que té dins del catàleg de la Mega Drive, i és que el 1993 va veure néixer el Gunstar Heroes, el llegendari run and gun de Treasure.

La saga que té més entregues de totes les que veurem en aquesta entrada és la dels FIFA, que s'iniciava pels pèls el 1993, concretament el 15 de desembre, amb aquest FIFA International Soccer per a la Mega Drive que després va rebre ports per a diversos sistemes i que, popularment, també es coneix com a "FIFA 94", tot i que els jocs no van començar a dur l'any al títol fins a la segona part, el FIFA Soccer 95. 

Com a curiositat, se celebren els 30 anys del primer FIFA precisament l'any que l'emblemàtica saga de videojocs de futbol ha deixat de dir-se així, perquè l'acord de la federació internacional de futbol amb Electronic Arts ha expirat.

Força més curta és l'altra saga esportiva, si bé una miiica més allunyada de la simulació, que veurem avui, i és que el 1993 va ser l'any d'estrena a les recreatives del mític NBA Jam, que després va passar per diversos sistemes domèstics de l'època i va tenir algunes noves entregues, no tan recordades, actualitzant la fórmula i les plantilles dels equips d'aquesta divertida proposta de bàsquet purament arcade.

No deixem els videojocs de caràcter arcade ni els esports, perquè també va sortir el primer Daytona USA, un dels grans èxits del gènere de les curses de cotxes de Sega a les recreatives i també a les conversions domèstiques.

No ha estat una saga gaire prolífica, tot s'ha de dir, però va tenir una segona part el 1998 i... una tercera, feta per Sega Xina, el 2017!

De cotxes és també un joc mític de Namco, el Ridge Racer, que es va estrenar als salons arcade japonesos i americans a finals de 1993, i que després va ser un gran èxit a la PlayStation. Té l'honor de ser el primer videojoc de recreativa amb gràfics 3D amb mapeig de textures, i a banda d'estar considerat el rival del Daytona USA va generar una pila de seqüeles.

Es van poder veure a les mateixes recreatives, a la PlayStation, la Nintendo 64, la PlayStation 2, la Xbox, la GameCube, la Nintendo DS, la PSP, la Xbox 360, la PlayStation 3, mòbils, la Nintendo 3DS, la PS Vita, Windows i telèfons intel·ligents. Poca broma.
 

Tornant a Sega, no podem passar per alt que aquell any va néixer el primer videojoc de lluita poligonal, el Virtua Fighter, una proposta antiquada per als estàndards actuals, però que va ser revolucionària, va impulsar els videojocs de lluita en 3D -que des de llavors competeixen amb els 2D, cosa que ja passava aquell any amb la coexistència amb l'esmentat Samurai Shodown- i va generar diverses seqüeles i ports per a recreatives i consoles.

Actualment, però, no passa pel seu millor moment pel que fa a popularitat, probablement perquè té complex d'Street Fighter II i des de l'aparició del Virtua Fighter 5 l'any 2006 només han sortit actualitzacions d'aquesta mateixa entrega, l'última el 2021.

I ara tornem cap a casa, que va fent fresqueta, i tancarem el repàs de les sagues que van néixer el 1993 amb aquest títol per a MS-DOS que és el llegendari Doom, no el primer first person shooter però, sens dubte, el que va impulsar la popularitat del gènere.

La saga encara belluga, amb noves entregues a més del rellançament millorat de les clàssiques, però la primera versió del joc per a ordinadors -i per a un fotimer de sistemes durant els anys següents- va ser també revolucionària.

Què us ha semblat? No va ser pas un mal any, oi?

I si us fa gràcia veure els d'anys anteriors, aquí els teniu: 1986, 1987, 1989, 1990, 1991 i 1992.

Especial: Cameos de Sega

Hi ha companyies a les quals els agrada fer-se autohomenatges, i una d'elles, no se n'amaga pas, és Sega. Hem pogut veure els seus personatges més emblemàtics trobant-se en jocs de la "saga" coneguda com a Sega All-Stars, que inclouen els magnífics jocs de conducció que són alhora una celebració de la seva història i magnífics clons dels Mario Kart, per exemple. 

També s'ha pogut veure la companyia fent un joc sobre si mateixa, malauradament només al Japó, anomenat SeGaGaGa, i participar als RPG crossover per a Nintendo 3DS Project X Zone, a més dels múltiples recopilatoris de clàssics seus que s'han publicat al llarg dels anys.

El que vull tocar avui, però, és un altre tema: el de les aparicions estel·lars de personatges de Sega en d'altres jocs de la companyia, com a convidats especials o, com també se sol dir, cameos.

Un dels més coneguts és el que va fer en Sonic al Soleil, aventura que Sega fins ara, curiosament, havia deixat fora de les col·leccions que exploten el seu llegat, però que ara formarà part de la imminent Mega Drive Mini 2. Doncs bé, la mascota de la companyia es pren un descans merescut de les seves aventures en una platja.

Es podria dir que en Sonic fa un cameo en forma de figura decorativa al retrovisor central del joc arcade Rad Mobile, però com que en realitat va sortir una mica abans que el Sonic the Hedgehog, i per tant va debutar al joc de velocitat en comptes d'aquell que protagonitzava, no acabaria de ser l'aparició d'una estrella coneguda, pel moment cronològic. Més conegut era a la versió per a Saturn del mateix joc, anomenat Gale Racer, on cada 100 voltes l'ornament canvia pel d'altres amics i enemics de la mascota de Sega.

En té moltíssims més, però seria massa llarg tractar-los aquí, de manera que us emplaço a repassar-los en aquesta llista. Alguns són sense permís i a la competència, però són curiosos igualment, com el que he compartit del Turrican, on també hi apareix un altre personatge emblemàtic de la història dels videojocs.

Es diu que abans que fos en Sonic, la mascota de Sega, la companyia havia tingut de prova en aquella posició, per començar, la bufona nau Opa-opa del Fantasy Zone. Com a tal, se l'ha pogut veure fent aparicions en diversos jocs, i una de les més curioses és la que fa a l'Arnold Palmer Tournament Golf, en què si colpegem la pilota 100 vegades sense arribar al green ens surt una pantalla de game over... i a continuació juguem a una versió simplificada i sense scroll del Fantasy Zone! Com a curiositat, això només passava a les versions occidentals.

A banda d'això, el seu sprite s'havia pogut veure el mateix any del seu llançament, 1986, a l'Alex Kidd and the Lost Stars, quan aconseguim la bola assignada al signe d'Aries; també la podem veure a les boles gachapon del Shenmue, havia de sortir a l'inèdit Space Fantasy Zone i va acabar sortint en un altre crossover dels dos jocs al Planet Harriers, que sí que va ser llançat, però només per a recreatives. 

Tornant al joc de golf, tenim una interessant aparició estel·lar del que es va postular com la mascota de Sega amb més força abans de l'arribada de l'eriçó blau, i és que l'Alex Kidd hi apareix jugant a golf en una escena animada.

A la Flicky i els seus cameos ja els vaig dedicar una entrada sencera, així que no m'hi estendré gaire, però aquesta simpàtica ocelleta forma part de la història de Sega, tant amb el seu senzill títol com amb la presència a l'univers d'en Sonic de la seva raça, i la podem veure també en una pancarta del Super Monaco G.P. de recreativa, al Flash Point, un títol tipus Tetris, així com també a la versió arcade del Teddy Boy i al Global Defense de la Master System.

Un cameo que tenia mal entès, jo, és el de l'entranyable cocatriu dels Golden Axe, aquella muntura tan útil, que resulta que en aquests jocs hi feien un cameo, perquè en realitat la bèstia ve de l'Altered Beast, que és de 1988, un any abans de la sortida del primer Golden Axe. 

Val a dir, però, que al seu debut era un enemic més, mentre que als beat'em ups d'estil medieval de Sega és, com deia més amunt, una muntura, i a la saga hi va tenir força presència, de manera que és normal associar-la a aquesta franquícia, suposo.

El que sí que és un cameo dels Golden Axe és l'aparició del nan Gilius Thunderhead com a membre del jurat que puntua els jugadors de l'Alien Storm quan s'acaba la partida. També se'l va poder veure al Shining in the Darkness, l'RPG inaugural de la saga Shining, com a venedor d'una botiga.

No tots aquests cameos s'han produït en jocs de l'època dels 16 bits. A l'Streets of Rage 4, tècnicament ja no de Sega, però sí en esperit, hi apareix un espectacular graffiti d'en Joe Musashi, el protagonista de la saga Shinobi.

 

De la mateixa manera que alguns shoot'em ups moderns, o retro però rellançats posteriorment, tenen naus convidades, al Super Monaco G.P. 2 es podia fer servir la moto (i el pilot) del Super Hang-On, cosa que, si em permeteu l'opinió, és una passada i a l'època devia provocar un bon impacte emocional als seguidors de la companyia.

Ja veureu com la cosa va de vehicles, a partir d'ara, perquè també poden ser emblemàtics i que els percebem gairebé com a personatges. El cas és que aquest cotxe de policia apareix al final del Cyber Police ESWAT, però la seva aparició més popular, com passa amb la cocatriu dels Golden Axe, és en un altre joc: efectivament, es tracta del cotxe de policia que ens treu les castanyes del foc -amb foc- a l'Streets of Rage. 

A la recreativa de l'After Burner, i també a la versió per a 32X, hi ha una pantalla en què la nau sobrevola una autopista i s'hi pot veure un Ferrari on hi ha una persona rossa al seient del copilot, que potser us sona d'alguna altra saga de la companyia. 

Podríem dir que el punt de vista des del cotxe, o la visita retornada, el tenim a la versió per a la Mega Drive de l'Outrun, on cal superar els dos primers trams sense cops perquè ens sobrevoli l'avió de l'After Burner, i també es pot fer que aparegui la nau del Galaxy Force, per cert.

 

La nau de l'After Burner apareix com a convidada al Power Drift per a 3DS, joc del que tornarem a parlar més avall. És una mica estrany en un joc de cotxes -de fet, la versió original de recreativa, de 1988, està considerada el primer joc de karts de la història-, però no ens enfadarem pas, ara.

A l'entrega més recent de la saga que he esmentat més amunt, Outrun Online Arcade -en realitat la versió HD i amb menys modalitats de l'Outrun 2-, també hi tenim cameos, com el del ja esmentat avió de l'After Burner a la Mega Drive o el del drac del Panzer Dragoon sobrevolant el cel, que no és un vehicle, però sí un mitjà de transport.

El que no és ni una cosa ni l'altra és en Jeffrey de la saga Virtua Fighter, que apareix en forma d'estàtua al Daytona USA, que sí que va de cotxes, i com a curiositat se'l pot fer canviar de postura prement el botó X repetidament.

Tornem al Power Drift, com he promès més amunt, perquè hi trobem també, com a convidat, l'Alex Kidd, que, pobret, per ser la primera mascota amb cert èxit de Sega, li he fet poc cas en aquesta entrada. 

Això passava, però, a la versió per a Nintendo 3DS del clàssic de velocitat amb escenari rotatiu. Però no a la que tenim els que ens vam comprar el d'altra banda magnífic Sega 3D Classics Collection, sinó en una edició separada que es va llançar posteriorment i que té una pila de convidats més:

Estem parlant, per ordre de dalt a baix i d'esquerra a dreta, de: en Harrier, protagonista de l'Space Harrier, un Binsbane -un dels enemics recurrents de l'Space Harrier-, la forma d'os de l'Altered Beast, el paio de la bandera de sortida de l'Outrun original, el ja esmentat Joe Musashi amb el seu aspecte del Shinobi III: Return of the Ninja Master, un Dralimflore, enemic del Fantasy Zone, l'Axel, la Blaze i l'Adam de l'Streets of Rage, en Mr. Hang-On del llegendari joc de motos, la Galaxy Lady del Galaxy Force, i l'Alex Kidd. 

Excepte l'últim cas són personatges de videojocs que van rebre el tractament 3D, igual que el mateix Power Drift, i tot un regal per als fans de Sega. Llàstima, però, que no s'incloguessin al llançament recopilat, tot i ser posterior. 

Què us han semblat, doncs, aquestes aparicions estel·lars? Les coneixíeu? Us n'havíeu trobat alguna per casualitat? En coneixeu més?

Fonts: SegaBits, Sonic Fandom, TV Tropes i la inestimable ajuda del company Molsupo de Retroscroll, també responsable del blog ja tristament abandonat Los cartuchos de la Mega.

Noms: Takenobu Mitsuyoshi

Nova entrega d'aquesta secció dedicada a fer un petit homenatge a noms de la història dels videojocs que no són de primera línia, i per tant no coneguts pel gran públic, però que cal destacar per les contribucions que han fet a aquest mitjà.

Avui, com a l'última entrega, la de la compositora Yôko Shimomura, la cosa va de música. També tenim un compositor, aquest cop un home, amb una particularitat que va ser el que em va cridar l'atenció quan el vaig descobrir.

És el mestre Takenobu Mitsuyoshi (1967), un home associat a Sega perquè ha compost diverses de les bandes sonores més emblemàtiques dels seus videojocs, i ha participat d'alguna manera en moltes altres. 

Sembla que el primer títol en què va treballar va ser l'R360 G-LOC (1990), de recreativa, però la seva primera banda sonora important, sobretot pel fet que la va compondre, va ser la del Virtua Racing en versió arcade, de 1992. 

Aquí ja es pot apreciar el seu estil característic, amb el piano com un dels instruments més destacats, el d'una música que associem mentalment als videojocs de Sega poligonals, o els de l'AM2 que va triomfar en recreatives, Saturn i Dreamcast. 

L'any 1994, en col·laboració amb en Takayuki Nakamura, un altre veterà, va compondre la banda sonora d'aquest també emblemàtic títol:

El Virtua Fighter 2, un dels videojocs de lluita 3D més importants de la història, duu la seva música. D'ell també sentim les creacions per a grans títols com el Sega Rally Championship (1995) i seqüela (2006), el Virtua Fighter 3 (1996), els dos primers Virtua Striker (1994 i 1997), el Fighters Megamix (1997), els dos Shenmue (1999 i 2001) en col·laboració amb altres músics o, sorprenentment, al tema F-Zero Medley del Super Smash Bros. Ultimate (2018), on també canta.

Aquests són només els noms més destacats, però si el coneixeu i trobeu a faltar l'esment d'un joc (i la seva saga) teniu raó. El que passa és que l'he deixat per al final. El motiu que fa que el mestre Mitsuyoshi sigui diferent és que també s'ha encarregat de posar la veu a alguns temes de les seves bandes sonores:

Un vídeo que fa posar la pell de gallina a qualsevol fan de Sega. La mítica cançó del Daytona USA (1993) la coneixem des de fa anys, però descobrir la cara de qui la canta i saber que és un compositor de bandes sonores de videojocs és una altra cosa.

També va compondre i cantar per a continuacions d'aquell títol, Daytona USA 2 (1996) i Daytona Championship USA (2017). 

Aquesta bogeria, la versió cantada del tema mític de l'Alex Kidd in Miracle World, també porta la seva veu, i va sortir a l'Alex Kidd Complete Album, de 2014. 

És només un exemple més de les múltiples col·laboracions que ha fet al llarg de la seva carrera, que ha comprès composicions, però també arranjaments, instruments concrets, parts vocals... Un artista polifacètic que és una llegenda vida de Sega. 

No és estrany, doncs, que la seva música també s'hagi pogut sentir en concerts tocada per orquestres, concretament la del Shenmue, que va formar part de l'edició de 2003 del Symphonic Game Music Concert de Lepzig, Alemanya, un recital que va suposar la primera vegada que la música de videojocs protagonitzava un concert fora del Japó.

Personatges estranys en jocs de lluita

Amb jocs de lluita com els Smash Bros., sens dubte una de les sagues més populars i rendibles de Nintendo, ens hem acostumat a veure lluitar personatges que pertanyen a gèneres allunyats de la lluita, i ens hem acostumat a veure'ls fer-ho d'una manera convincent, divertida i sense problemes d'encaix. 

Ja no considerem estrany veure lluitar en Pac-man contra en Kirby, o en Sonic contra la princesa Peach. El que vull fer amb l'entrada d'avui és veure alguns personatges estranys en si mateixos -no perquè siguin persones desagradables, sinó perquè de vegades no són ni persones-, siguin convidats especials o personatges fets expressament, que han aparegut en diversos videojocs de lluita i que, més enllà de la gràcia inicial, no són els que trobem més pràctics a l'hora de controlar-los i obrir-nos camí en els desafiaments del joc.



Aquesta mena d'entrada, més ben dit sobre aquest tema concret, s'ha fet altres vegades, i ja avanço que molts dels casos que veurem no els he viscut en persona, però resulta que el que és probablement el més estrany de tots apareix en un videojoc, el Fighters Megamix, que reunia personatges dels Virtua Fighter i els Fighting Vipers a més de diversos convidats també de Sega, i al qual vaig dedicar moltes hores amb la meva estimada Saturn.

Un dels personatges desbloquejables era el cotxe Hornet, el protagonista dels Daytona USA, que ja no es tracta d'un lluitador de forma estranya, de disseny cridaner en comparació amb els altres, sinó que és un coi de cotxe, ostres, i a més lluita amb les rodes com si fossin peus i mans, no pas atropellant els altres com podríem esperar (encara que també ho pot fer).



Si teniu més experiència i coneixement de la història dels videojocs que jo, cosa que no és pas difícil, també deveu haver pensat en el cangur genèticament modificat Roger, que va debutar al Tekken 2 (recreatives i Playstation) i va donar el toc humorístic a la història, on encaixava d'una manera relativament acceptable.

Curiosament, a partir del Tekken 5 apareix el seu fill, en Roger Jr., que en realitat és una cria de cangur que lluita des del marsupi de la seva mare, els cops de puny i els cops de peu de la qual són, en realitat, els que controlem.



Una altra curiositat: al Tekken 2 (i només allà) també hi havia l'Alex, un dinosaure boxador, però en realitat era un aspecte alternatiu d'en Roger. Al Tekken Tag Tournament 2, i només a les versions de consola, apareixia com a personatge independent, però aquest ha estat l'únic cop que això ha passat.



Al principi he dit que amb aquesta entrada no parlaria de personatges de videojocs de lluita que en realitat no són lluitadors, que als Smash Bros. n'estava ple, i de fet un d'ells és en Pac-man. Abans de lluitar pels seus propis mitjans a les consoles de Nintendo, però, ho havia fet a l'Street Fighter x Tekken (només en les versions de Playstation 3 i Playstation Vita) muntat en una mena de mecha de fusta. 



No acabem de deixar del tot la saga Tekken, perquè al Tekken 3 (versió Playstation, no pas a la recreativa) hi havia entre els personatges desbloquejables un convidat especial: el mític Gon del manga del mateix nom.



Aquest paio gras i verd amb barret mexicà que executa un combo infinit i mesquí -no n'he trobat vídeos en què jugués netament- és l'Amingo, un cactus antropomorf que va debutar al Marvel vs. Capcom 2 com a personatge desbloquejable, però que és a la plantilla des del principi al remake per a Xbox 360 i Playstation 3 de 2013.



Aquí tenim en Makaitaitei Fernández, de l'estrany Waku Waku 7, que va sortir per a la Neo-Geo (tant recreativa o MVS com domèstica o AES), la Saturn i després la Consola Virtual de la Wii, sempre només al Japó.

És l'enemic final del joc, però després es pot controlar, i ocupa bona part de la pantalla amb un aspecte més imponent per la mida que pel disseny. De fet, és tan gran que quan un personatge s'hi enfronta sempre creix força a través d'alguna mena de màgia.  



En Jan em feia notar que en aquest repàs hi faltava un personatge important entre els estranys, i és en Shuma-Gorath, un monstre de la factoria Marvel que, per l'aspecte i les característiques, no sembla que encaixi gaire en un joc de lluita, però resulta que apareix en diversos.

Primer, al Marvel Super Heroes (recreatives, Saturn i Playstation, anys després portat a Xbox Live Arcade i Playstation Network), i després al Marvel Super Heroes vs. Street Fighter (recreatives, Playstation i Saturn japonesa), al Marvel vs. Capcom 2 (recreatives, Dreamcast, Xbox, Playstation 2 i posteriorment Xbox Live Arcade i Playstation Network) i finalment al Marvel vs. Capcom 3 (Xbox 360 i Playstation 3) , on era un personatge descarregable de pagament i, ves per on, també calia pagar per ell en cas que ens compréssim l'edició Ultimate del joc, tot i que aquestes edicions acostumen a incloure-ho tot.



Ara bé, el més estrany de tots, o com a mínim un bon rival per a en Hornet, és el dinosaure Barney, el protagonista d'un programa infantil estatunidenc, que apareixia com a convidat especial desbloquejable al ja estrany Xenophage: Alien Bloodsport per a DOS.

Com podem veure, els seus atacs consisteixen en llançar cors i prou, i només que li fumin un cop es queda clavat a terra, sense poder-se defensar, per tant la seva derrota virtual es produeix al primer intent. Tanmateix, és l'únic personatge del joc que no pot ser víctima d'un dels fatalities que caracteritzen el títol.

Aquesta cerca de personatges estranys, que en principi no encaixen a la plantilla, o que sorprenen per algun motiu, m'ha fet descobrir, de retop, una sèrie de videojocs de lluita estranys en general, i segurament dedicaré una entrada a aquest tema en el futur. Ja veurem quan. 

Unes quantes compretes

No comento totes les compres de videojocs que faig, però en els darrers dies n'hi ha hagut unes quantes tant del mercat de segona mà com de jocs precintats però en oferta i ja que hi som les compartiré amb vosaltres.



El Shinobi és el retorn de la saga clàssica després de 8 anys sense entregues i el seu debut a la Nintendo 3DS, que em vaig comprar en trobar-lo per 9,90 € a Media Markt quan vaig anar a canviar precisament la consola després que me'n regalessin una que no era nova, sinó una devolució. No hi va haver cap problema en aquest sentit i a més en anar-hi vaig trobar aquesta oferta tan suculenta.



Un de segona mà, el Sonic Heroes (2003), que vaig comprar per eBay en versió Gamecube després que me'n vinguessin ganes en jugar a la pantalla que l'homenatjava dins el Sonic Generations. 



El mític Jet Set Radio (2000) de la Dreamcast, que havia tingut en edició white label per a premsa però que vaig vendre i ara he recomprat com cal, amb la seva capsa i les seves instruccions i tot plegat precintat, segon cop que ho aconsegueixo amb un joc de l'última consola de Sega.

No m'ha costat gaires diners, però no té cap mèrit, ja que diversos venedors d'eBay el tenen precintat, suposo que perquè se'n van haver de menjar molt d'estoc, però això m'és igual: el volia, el tinc, m'ha costat poc i a sobre l'estrenaré jo, com vaig poder fer també amb el Virtua Fighter 3 malgrat que també el vaig comprar uns quants anys després de la descontinuació de la consola.

El Metroid Prime Hunters (2006) de la Nintendo DS, un altre de segona mà i que m'ha costat molt pocs diners. Ja tinc tres títols d'aquesta llegendària saga, però em falten sobretot els d'abans, els que eren de plataformes en 2D, i que són els que més costen d'aconseguir en tots els sentits.

Feia temps que anava al darrere del Deathsmiles (2007 en recreativa, 2009 en Xbox 360 i 2011 en les Xbox 360 europees), que ja va sortir a preu reduït i però que he pogut comprar per 10,99 € aprofitant una oferta de Play.com. 

És un shooter o "matamarcians" amb estètica anime i ve acompanyat de la banda sonora, elements per a l'escriptori del PC i la versió més actualitzada del joc per a aquesta Deluxe Edition que va arribar a Europa contra tot pronòstic. Gran compra.

El Daytona USA, per a la Xbox 360 a través d'Xbox Live Arcade, aprofitant una oferta temporal gràcies a la qual he pogut obtenir-lo, i feia temps que el tenia al cap, per 400 Microsoft Points.

Va sortir el 2011 i és la versió en HD del clàssic de recreatives de 1993-94 que ja va protagonitzar una entrada aquí al bloc. No m'acostumo a comprar aquestes revisions en alta definició dels jocs, però en aquest cas he fet una excepció perquè és la primera versió realment fidel a la recreativa original que s'ha fet per a un sistema domèstic, cosa que no va aconseguir cap dels dos títols de la saga per a la Saturn, encara que fossin bons títols donades les limitacions de la màquina. Aquí no hi havia aquest problema.

El New Super Mario Bros. (2006), per a la Nintendo DS, que feia temps que volia i que he aconseguit a un preu força raonable (surten cars fins i tot de segona mà) gràcies a que al mateix venedor li he comprat el següent joc:

El Trauma Center: Under the Knife (2005), per a la mateixa consola, que també havia provat però que volia tenir autèntic i amb la capsa i les instruccions. Aquest sí que va ser una ganga que vaig guanyar en subhasta a un preu ridícul i que, enviat juntament amb el New Super Mario Bros. ha fet que el preu total fos més que acceptable. 

 

Consoles desconegudes: la R-Zone de Tiger

Ara que duia molt temps sense tocar aquesta secció, i com que en parlar del Panzer Dragoon en vaig conèixer l'existència per casualitat, és un bon moment per parlar de la desconeguda R-Zone, de la companyia nord-americana Tiger, una consola ben estranya. 

Una de les coses més curioses de la seva història és que va néixer com a sistema que estava format per un comandament, un casc i una peça que es col·locava al davant de l'ull dret i on s'introduïen els cartutxos, que tenien la seva pròpia pantalla LCD que requeria reflectir-se a l'ull del jugador, però més endavant es va reconvertir en portàtil. 

Així quedaria la versió més recent de la consola, la portàtil, de 1997, que es deia X.P.G. Xtreme Pocket Game i que incorporava la pantalla LCD damunt dels botons i la creu de direcció. Entre aquesta i el primer model, que era de 1995, va sortir la R-Zone Super Screen, que tenia aquest aspecte:

Era semi-portàtil (per la mida i el gruix no era gens còmoda, no ens enganyem) i introduïa el color en forma de lent especial que afegia un fons estàtic a la imatge i, a més, la seva pantalla era més gran i ja no requeria el sistema de "mirall" per tal de veure els jocs.

En aquest anunci ens podem fer càrrec de com quedava el primer model de la consola, però si volem veure com eren els seus títols en moviment hem de recórrer a vídeos "comentats" com aquest:



No acabo de veure quin mercat pretenien conquistar, els de Tiger, amb aquesta consola que estava destinada a fracassar com va acabar passant. 

Cada cartutx portava incorporada la seva pròpia pantalla, de manera que el que és la consola en si no en tenia. I el catàleg d'aquesta màquina fallida no va arribar a ser gaire llarg, però va tenir títols com Virtua Fighter i Virtua Fighter 2, Battle Arena Toshinden, l'esmentat Panzer Dragoon, Virtua Cop, Daytona Racing, Batman Forever, diversos de Star Wars i un parell de Mortal Kombat, entre altres, naturalment adaptats a les limitadíssimes possibilitats de la consola.

En aquest anunci són evidents dues coses: que Sega va nodrir bona part dels títols de la R-Zone i que es publicitava d'una manera enganyosa que no ha contribuït gens a que vulgui aconseguir aquest sistema, perquè una cosa és que hi senti curiositat i una altra de ben diferent és que vulgui perdre-hi temps i energies, en trobar-ne una.

Els primers jocs de la Saturn

La Saturn és una de les meves consoles preferides, i la seva malaguanyada història fa que li tingui més simpatia, però encara no li havia dedicat cap entrada d'aquesta secció, i ja era hora que ho fes. La 32 bits de Sega va sortir al Japó el 22 de novembre de 1994, i aquests són els títols que la van acompanyar al País del Sol Naixent:

El Virtua Fighter, un títol emblemàtic de la consola, de la Sega moderna i un títol revolucionari al qual vaig dedicar fa temps una entrada sencera. Canviem totalment de gènere:

Aquest és el Myst, una aventura gràfica llançada originalment per a Mac, i que va tenir diverses conversions, la primera de les quals la versió de la Saturn.

Amb el TAMA (que en japonès vol dir "bola") tornem a canviar, i molt, de tipus de joc. Aquí hem de conduir una boleta al final del laberint.

El Mahjong goku tenjiku, un títol de mahjong (potser no calia dir-ho), seria un altre dels que hi eren al llançament japonès de la consola, però com us podeu imaginar no va arribar mai a Occident. Acabarem amb els jocs de sortida japonesos amb el següent:

El Wan Chai Connection, una aventura de text d'aquelles que per les seves característiques era impossible arribar a veure fora del Japó. I ara ens n'anem als Estats Units, on la consola va sortir l'11 de maig de 1995, i a banda del Virtua Fighter també van aparèixer aquests:

El Panzer Dragoon, al que ja vaig dedicar també una entrada però fa ben poquet. Un dels imprescindibles de la Saturn juntament amb les seves seqüeles.

El Clockwork Knight, un simpàtic plataformes de la pròpia Sega i que tindria una seqüela pocs mesos després amb el nom de Clockwork Knight 2. 

El Bug! ens presentava un simpàtic insecte de color verd en un plataformes amb una perspectiva força original, fins al punt que se'l considera un dels primers plataformes en 3D. El 1996 als Estats Units, i més tard al Japó i Europa, en sortiria una seqüela amb el títol Bug Too!, un evident joc de paraules.

I finalment el Daytona USA, la primera conversió del mític títol per a recreatives, que en Saturn perdia força fins i tot en la seva revisió (i tot i així van agradar força) però que recentment ha estat rellançat en alta definició per a Xbox Live Arcade i Playstation Network. Bé, de tot això ja en vaig parlar fa un temps. I ara ens n'anem a Europa, on la consola va sortir el 8 de juliol de 1995.

L'International Victory Goal, que acabo de descobrir que era el primer títol de la saga que després es coneixeria com a Sega Worldwide Soccer, va ser l'únic joc europeu de llançament que no he esmentat abans. Els altres 3 van ser el Virtua Fighter, el Daytona USA i el Clockwork Knight. 

Sigui com sigui van ser pocs títols els que van acompanyar la consola als tres territoris, i segurament això va influir en la freda acollida que va tenir a Occident, on perdria clarament davant la Playstation, la seva competència directa. 

Petits clàssics: Daytona USA

Últimament parlem força de jocs de cotxes. Bé, en realitat dues entrades seguides, i avui farem la tercera. Si l'altre dia el protagonista era el Virtua Racing, un joc mític i revolucionari de Sega, avui li toca a un altre de velocitat d'una companyia que sovint es coneix com a "reina de les recreatives" i, concretament, dels títols de curses de cotxes. És el Daytona USA, un petit clàssic de la història dels videojocs.

Aquest joc va sortir al Japó el 1993 (un any després que el Virtua Racing, de fet, cosa que el fa més espectacular encara) i a la resta del món durant 1994. Va ser el primer títol per a la placa Sega Model 2 i els seus gràfics van sorprendre malgrat que té menys càrrega poligonal que el VR, però tenia moltes més textures i això feia el conjunt molt més vistós i realista. De fet, eren els millors gràfics que s'havien vist mai en un videojoc. 

Podem veure a la intro que permetia canviar la perspectiva, amb quatre opcions possibles, una característica que venia del Virtua Racing i que per això es diu V.R. View System. Un curiositat amb el nom del joc: es basa en la cursa Daytona 500, que es fa a Daytona Beach, Florida (EUA) i que pertany a la franquícia NASCAR. Actualment Sega ja no té els drets del nom i el 2010 va rellançar aquest joc en recreatives en alta definició amb el nom canviat de Sega Racing Classic. 

Què és això? Doncs la primera conversió domèstica del joc, per a la Saturn, que va sortir el 1995, i per a PC el 1996. També havia de sortir per al 32X, però es va cancel·lar. El problema que tenia aquesta versió era que es va fer amb presses perquè la consola també es va llançar abans del que estava previst i aquesta versió tenia importants mancances respecte a l'original, entre altres coses en el frame rate i un terrible popping. Que n'aparegués una revisió a finals de 1996, Daytona USA Championship Circuit Edition, ho confirmava:

 

Aquesta versió la va fer la gent d'AM-3, que havia creat el fantàstic Sega Rally de la consola, i reduïa significativament el popping, mentre que augmentava el frame rate a trenta per segon en comptes dels vint del primer Daytona USA domèstic, i més propers als seixanta de la recreativa. Tenia noves mescles de les cançons originals i era compatible amb el comandament analògic, que millorava un control que, no ens enganyem, als Daytona USA és una mica massa sensible. 

També se'n va fer una versió japonesa, ja el 1997, com a Daytona USA: Circuit Edition, que tenia tant la banda sonora del CCE com de l'original, a més d'altres coses com ara la possibilitat de jugar a diferents hores del dia prement els botons X, Y o Z durant la famosa pantalla de "Start your engines". Si volem jugar a aquesta versió a Europa hem de recórrer al Daytona USA Deluxe de PC, que a més incloïa una pista extra.

No era ben bé una segona part, però el 2000 al Japó i el 2001 a Occident va sortir per a la Dreamcast el Daytona USA 2001, que era una revisió del títol amb molt millors gràfics, molta més càrrega poligonal, absència de popping, els circuits de les diferents versions i altres d'originals i joc en línia (no a Europa, però).

Un imprescindible del catàleg de la blanqueta de Sega, té de totes maneres un defecte, i és que els controls no acaben de ser bons del tot, cosa força important en un títol de cotxes. Com dèiem, no és ben bé una segona part, sinó un remake, i a les consoles domèstiques la cosa es va quedar aquí, però a les recreatives sí que va sortir un Daytona USA 2:

Es deia, de fet, Daytona USA 2: Battle on the Edge i va sortir el juny de 1998 al Japó, i a finals del mateix any n'apareixia una revisió, anomenada Daytona USA 2: Power Edition, amb modificacions en les modalitats de joc, millora del control i la recuperació del cotxe Hornet, "protagonista" del primer Daytona USA. Com a curiositat desbloquejable, a l'Out Run 2 de la Xbox podem córrer en pistes d'aquest joc. I ja per acabar, aquest vídeo:

És el Fighters Megamix, on podem lluitar en un estadi basat en els Daytona USA... i controlar el Hornet com a personatge combatent! Una cosa és voler fer un joc de lluita amb els personatges de diferents franquícies de Sega, però trobo que això és anar massa lluny, vosaltres no? Què ens queda per comentar, malgrat que havia dit "per acabar"? Faltava el vídeo del Sega Racing Classic, com he dit abans el pas a l'alta definició del primer Daytona USA, que Sega va llançar el 2010:

I ara sí, per acabar, he de dir que fa poc es va saber que Sega en prepara alguna perquè ha aparegut a la llista de qualificació per edats d'Austràlia un títol anomenat Daytona USA, cosa que vol dir segurament que el veurem tornar a aparèixer a les consoles de sobretaula actuals, potser com a joc descarregable d'Xbox Live Arcade i Playstation Network. Serà nou o un remake del clàssic? Encara és aviat per saber-ho, però em reservo el dret de modificar aquest paràgraf quan se sàpiga.

Edito: finalment va sortir per a Xbox Live Arcade i Playstation Network i és la versió domèstica del Sega Racing Classic, però ja amb el nom de sempre recuperat.