Especial: Cameos de Sega

Hi ha companyies a les quals els agrada fer-se autohomenatges, i una d'elles, no se n'amaga pas, és Sega. Hem pogut veure els seus personatges més emblemàtics trobant-se en jocs de la "saga" coneguda com a Sega All-Stars, que inclouen els magnífics jocs de conducció que són alhora una celebració de la seva història i magnífics clons dels Mario Kart, per exemple. 

També s'ha pogut veure la companyia fent un joc sobre si mateixa, malauradament només al Japó, anomenat SeGaGaGa, i participar als RPG crossover per a Nintendo 3DS Project X Zone, a més dels múltiples recopilatoris de clàssics seus que s'han publicat al llarg dels anys.

El que vull tocar avui, però, és un altre tema: el de les aparicions estel·lars de personatges de Sega en d'altres jocs de la companyia, com a convidats especials o, com també se sol dir, cameos.

Un dels més coneguts és el que va fer en Sonic al Soleil, aventura que Sega fins ara, curiosament, havia deixat fora de les col·leccions que exploten el seu llegat, però que ara formarà part de la imminent Mega Drive Mini 2. Doncs bé, la mascota de la companyia es pren un descans merescut de les seves aventures en una platja.

Es podria dir que en Sonic fa un cameo en forma de figura decorativa al retrovisor central del joc arcade Rad Mobile, però com que en realitat va sortir una mica abans que el Sonic the Hedgehog, i per tant va debutar al joc de velocitat en comptes d'aquell que protagonitzava, no acabaria de ser l'aparició d'una estrella coneguda, pel moment cronològic. Més conegut era a la versió per a Saturn del mateix joc, anomenat Gale Racer, on cada 100 voltes l'ornament canvia pel d'altres amics i enemics de la mascota de Sega.

En té moltíssims més, però seria massa llarg tractar-los aquí, de manera que us emplaço a repassar-los en aquesta llista. Alguns són sense permís i a la competència, però són curiosos igualment, com el que he compartit del Turrican, on també hi apareix un altre personatge emblemàtic de la història dels videojocs.

Es diu que abans que fos en Sonic, la mascota de Sega, la companyia havia tingut de prova en aquella posició, per començar, la bufona nau Opa-opa del Fantasy Zone. Com a tal, se l'ha pogut veure fent aparicions en diversos jocs, i una de les més curioses és la que fa a l'Arnold Palmer Tournament Golf, en què si colpegem la pilota 100 vegades sense arribar al green ens surt una pantalla de game over... i a continuació juguem a una versió simplificada i sense scroll del Fantasy Zone! Com a curiositat, això només passava a les versions occidentals.

A banda d'això, el seu sprite s'havia pogut veure el mateix any del seu llançament, 1986, a l'Alex Kidd and the Lost Stars, quan aconseguim la bola assignada al signe d'Aries; també la podem veure a les boles gachapon del Shenmue, havia de sortir a l'inèdit Space Fantasy Zone i va acabar sortint en un altre crossover dels dos jocs al Planet Harriers, que sí que va ser llançat, però només per a recreatives. 

Tornant al joc de golf, tenim una interessant aparició estel·lar del que es va postular com la mascota de Sega amb més força abans de l'arribada de l'eriçó blau, i és que l'Alex Kidd hi apareix jugant a golf en una escena animada.

A la Flicky i els seus cameos ja els vaig dedicar una entrada sencera, així que no m'hi estendré gaire, però aquesta simpàtica ocelleta forma part de la història de Sega, tant amb el seu senzill títol com amb la presència a l'univers d'en Sonic de la seva raça, i la podem veure també en una pancarta del Super Monaco G.P. de recreativa, al Flash Point, un títol tipus Tetris, així com també a la versió arcade del Teddy Boy i al Global Defense de la Master System.

Un cameo que tenia mal entès, jo, és el de l'entranyable cocatriu dels Golden Axe, aquella muntura tan útil, que resulta que en aquests jocs hi feien un cameo, perquè en realitat la bèstia ve de l'Altered Beast, que és de 1988, un any abans de la sortida del primer Golden Axe. 

Val a dir, però, que al seu debut era un enemic més, mentre que als beat'em ups d'estil medieval de Sega és, com deia més amunt, una muntura, i a la saga hi va tenir força presència, de manera que és normal associar-la a aquesta franquícia, suposo.

El que sí que és un cameo dels Golden Axe és l'aparició del nan Gilius Thunderhead com a membre del jurat que puntua els jugadors de l'Alien Storm quan s'acaba la partida. També se'l va poder veure al Shining in the Darkness, l'RPG inaugural de la saga Shining, com a venedor d'una botiga.

No tots aquests cameos s'han produït en jocs de l'època dels 16 bits. A l'Streets of Rage 4, tècnicament ja no de Sega, però sí en esperit, hi apareix un espectacular graffiti d'en Joe Musashi, el protagonista de la saga Shinobi.

 

De la mateixa manera que alguns shoot'em ups moderns, o retro però rellançats posteriorment, tenen naus convidades, al Super Monaco G.P. 2 es podia fer servir la moto (i el pilot) del Super Hang-On, cosa que, si em permeteu l'opinió, és una passada i a l'època devia provocar un bon impacte emocional als seguidors de la companyia.

Ja veureu com la cosa va de vehicles, a partir d'ara, perquè també poden ser emblemàtics i que els percebem gairebé com a personatges. El cas és que aquest cotxe de policia apareix al final del Cyber Police ESWAT, però la seva aparició més popular, com passa amb la cocatriu dels Golden Axe, és en un altre joc: efectivament, es tracta del cotxe de policia que ens treu les castanyes del foc -amb foc- a l'Streets of Rage. 

A la recreativa de l'After Burner, i també a la versió per a 32X, hi ha una pantalla en què la nau sobrevola una autopista i s'hi pot veure un Ferrari on hi ha una persona rossa al seient del copilot, que potser us sona d'alguna altra saga de la companyia. 

Podríem dir que el punt de vista des del cotxe, o la visita retornada, el tenim a la versió per a la Mega Drive de l'Outrun, on cal superar els dos primers trams sense cops perquè ens sobrevoli l'avió de l'After Burner, i també es pot fer que aparegui la nau del Galaxy Force, per cert.

 

La nau de l'After Burner apareix com a convidada al Power Drift per a 3DS, joc del que tornarem a parlar més avall. És una mica estrany en un joc de cotxes -de fet, la versió original de recreativa, de 1988, està considerada el primer joc de karts de la història-, però no ens enfadarem pas, ara.

A l'entrega més recent de la saga que he esmentat més amunt, Outrun Online Arcade -en realitat la versió HD i amb menys modalitats de l'Outrun 2-, també hi tenim cameos, com el del ja esmentat avió de l'After Burner a la Mega Drive o el del drac del Panzer Dragoon sobrevolant el cel, que no és un vehicle, però sí un mitjà de transport.

El que no és ni una cosa ni l'altra és en Jeffrey de la saga Virtua Fighter, que apareix en forma d'estàtua al Daytona USA, que sí que va de cotxes, i com a curiositat se'l pot fer canviar de postura prement el botó X repetidament.

Tornem al Power Drift, com he promès més amunt, perquè hi trobem també, com a convidat, l'Alex Kidd, que, pobret, per ser la primera mascota amb cert èxit de Sega, li he fet poc cas en aquesta entrada. 

Això passava, però, a la versió per a Nintendo 3DS del clàssic de velocitat amb escenari rotatiu. Però no a la que tenim els que ens vam comprar el d'altra banda magnífic Sega 3D Classics Collection, sinó en una edició separada que es va llançar posteriorment i que té una pila de convidats més:

Estem parlant, per ordre de dalt a baix i d'esquerra a dreta, de: en Harrier, protagonista de l'Space Harrier, un Binsbane -un dels enemics recurrents de l'Space Harrier-, la forma d'os de l'Altered Beast, el paio de la bandera de sortida de l'Outrun original, el ja esmentat Joe Musashi amb el seu aspecte del Shinobi III: Return of the Ninja Master, un Dralimflore, enemic del Fantasy Zone, l'Axel, la Blaze i l'Adam de l'Streets of Rage, en Mr. Hang-On del llegendari joc de motos, la Galaxy Lady del Galaxy Force, i l'Alex Kidd. 

Excepte l'últim cas són personatges de videojocs que van rebre el tractament 3D, igual que el mateix Power Drift, i tot un regal per als fans de Sega. Llàstima, però, que no s'incloguessin al llançament recopilat, tot i ser posterior. 

Què us han semblat, doncs, aquestes aparicions estel·lars? Les coneixíeu? Us n'havíeu trobat alguna per casualitat? En coneixeu més?

Fonts: SegaBits, Sonic Fandom, TV Tropes i la inestimable ajuda del company Molsupo de Retroscroll, també responsable del blog ja tristament abandonat Los cartuchos de la Mega.

Noms: Hiroshi Kawaguchi

Torna aquesta secció que feia uns mesos que no tocava, i que està pensada per repassar la trajectòria i conèixer millor, des del punt de vista professional, persones que han deixat la seva petjada a la història dels videojocs sense ser els grans tres o quatre noms que tothom coneix.

Avui és el torn d'una llegenda musical de Sega, un home que va composar, sol o en col·laboració, algunes de les melodies més emblemàtiques dels videojocs de la companyia de l'eriçó blau i, per què no, dels videojocs en general.

Hiroshi Kawaguchi, també conegut amb el diminutiu de Hiro i el sobrenom de Master Hiro, a més de Hiroshi Miyauchi (el seu nom real abans d'adoptar el cognom de la seva dona, pràctica japonesa que se sol donar quan l'home es casa amb algú de millor posició social per garantir la preservació del cognom), va néixer a la prefectura de Chiba, al Japó, l'any 1965, concretament el 12 d'abril d'aquell any. Es diu que durant la primària no li agradava gens l'assignatura de música, i que va ser a la secundària que aquest camp de les arts li va començar a interessar i amb la paga que li donaven a casa es va comprar instruments, i ja a batxillerat va fundar una banda on va tocar cançons de diversos compositors, però també va començar a escriure'n ell.

Després d'experimentar amb els instruments, va agafar el gust als sintetitzadors. Paral·lelament a aquests interessos també li agradaven els videojocs i estalviava per comprar-se sistemes, i un dels que va poder comprar va ser el Commodore VIC-1001, als 15 anys. Allò va despertar la seva vocació programadora i es va posar a programar en BASIC i, fins i tot, composar sons per al xip VIC del VIC-20.

Aquest detall és cabdal perquè, després de considerar diverses opcions laborals de futur, entre les quals fuster com els seus pares, xef de cuina o fins i tot mangaka, es va adonar que les companyies desenvolupadores de videojocs eren una possibilitat i es va presentar a Sega, on el van contractar com a programador l'any 1984. Ell s'hi havia presentat, però, com a compositor.

El cas és que el primer encàrrec que li van fer va ser que programés, en col·laboració amb un altre programador acabat de fitxar, un tal Yûji Naka, futur pare d'en Sonic, un videojoc orientat al públic femení, la cosa va sortir bé i es va convertir en un videojoc oficialment llançat per a la consola de Sega del moment, la SG-1000.

Dins la companyia faria un gir pel que fa a tasques, i el seu somni es faria realitat, quan un altre programador i dissenyador, en Yû Suzuki, li va demanar que fes la música d'un joc arcade que seria tot un èxit:

Dos dels temes del Hang-On (1985), i un d'ells el principal sobre el qual es treballaria a la seqüela, porten la signatura de Hiro, mentre que els altres eren obra de Yôji Ishii. 

Suzuki el tornaria a reclutar per fer la música d'un altre èxit de les recreatives, el mític Space Harrier, també de 1985, on el mateix Suzuki també va participar en tasques musicals, i posarem el tema principal per il·lustrar aquesta part del seu espectacular currículum:

Quina melodia més emblemàtica, oi? Doncs l'hi devem a ell. L'any 1986 continuaria fent com a mínim part de les bandes sonores dels grans títols de Sega, i hi trobem la del no gaire popular Alex Kidd and the Lost Stars, però també la de l'Enduro Racer, la del Fantasy Zone o la d'una altra col·laboració amb el programador Yû Suzuki:

He dit que en Hiro era el responsable d'algunes de les bandes sonores més importants de la història de Sega i dels videojocs en general, i em sembla que la de l'Out Run entra en aquesta categoria sense discussió possible.

El 1987 "només" es va encarregar de la banda sonora de l'After Burner i l'After Burner II, i de 1988 destaquen les músiques del Dynamite Düx i el Power Drift. Poca broma. L'últim any de la dècada dels 80 composaria el tema principal del Super Monaco GP per a recreativa i, en col·laboració amb Yasuhiro Takagi, les bandes sonores del Turbo Out Run i, per a Mega Drive, el Sword of Vermillion.

El 1990 sortia un joc que va tenir un moble de recreativa força llegendari, el G-Loc: Air Battle, on el mestre Kawaguchi jugaria un paper molt important musicalment, tot i que novament en tàndem amb en Yasuhiro Takagi. Amb ell i el mític (i des de fa anys amb entrada pròpia en aquesta secció) Takenobu Mitsuyoshi va treballar a la banda sonora d'un altre arcade, el GP Rider, tot i que en ell només està acreditat en una cançó, força èpica per cert:

El 1991 tornaria a fer una banda sonora en solitari, concretament la del Rent-a-Hero de la Mega Drive, joc exclusiu japonès, com a feina més destacada. L'any següent tornaria a la franquícia Out Run amb la seva participació, juntament amb l'esmentat Mitsuyoshi i en Takayuki Nakamura, a l'OutRunners. 

El 1993 i el 1994 participaria en les bandes sonores de dos jocs notables per les sagues a les quals pertanyen, però que per les seves característiques es van quedar als salons arcade: són el SegaSonic the Hedgehog i el Dragon Ball Z: V.R.V.S.

Aquest vídeo pertany al Cool Riders, un arcade força obscur de 1995, l'únic títol de la placa Sega H1 Board, i la banda sonora és obra d'aquest senyor juntament amb en Makito Nomiya.

Després va participar en les bandes sonores de dos jocs llegendaris de Sega com són el Sega Touring Car i el Fighters Megamix, respectivament per a recreatives i Saturn, però tots dos de 1996. 

He posat el vídeo d'una de les úniques dues cançons que va signar del joc de cotxes, més marxosa que altres que hem vist. 

Per tornar-lo a veure fent una banda sonora haurem de saltar al 2000, però pel mig va estar fent arranjaments, programació de so i donant suport en la seva àrea d'especialitat en diversos jocs de la companyia. Perquè la cosa no s'allargui massa, però, no m'aturo a repassar aquesta mena de tasques.

Aquell any va col·laborar en la banda sonora del Rent-a-Hero No. 1, la seqüela per a Dreamcast del joc de la Mega Drive abans esmentat i el Cracking DJ, la continuació del qual, de 2001, també comptaria amb la seva música.

A partir d'aquí tenim uns anys de menys activitat, però el 2006 tornaria amb força amb la banda sonora del Sega Rally 2006, exclusiu de les PlayStation 2 japoneses, amb temes com el del vídeo que tenim aquí damunt. Però també va ser l'any de l'Out Run 2006: Coast 2 Coast, per a Xbox, PS2, PSP i ordinadors, on va fer alguna cançó i arranjaments. 

El 2009 va col·laborar a la banda sonora del Tetris Giant, un títol de recreativa caracteritzat per la seva pantalla de 70 polzades, i les seves següents bandes sonores com a tals les trobem als jocs maimai (2012), Gotta Protectors (2014) i Sangokushi Taisen 4 (2016). L'última que consta, però no en solitari, és la del Sega World Drivers Championship, un arcade de velocitat de 2018.

Insisteixo en què tot i la llarga extensió d'aquesta entrada el mestre Hiro ha fet moltes més coses, però no són ben bé bandes sonores i per tant són més avorrides d'explicar. Com a curiositat, l'any 2021 va compondre la música del menú de l'Astro City Mini. 

I si en voleu una altra, com a apassionat de la música que va esdevenir, a més de treballar per a molts i emblemàtics títols de Sega també va formar part de la seva banda interna, la S. S. T. Band (Sega Sound Team Band), entre la seva fundació el 1988 i el 1990, cosa que el va dur a participar en discs d'estudi i, com no podia ser d'una altra manera, concerts en directe:

Ell és el teclista d'aquesta actuació en què se celebra Last Wave, la mítica música de la introducció de nom de l'Out Run.

Hem vist, doncs, força per sobre però tan detalladament com m'ha semblat raonable la trajectòria d'una llegenda viva de Sega, un dels pocs membres de la companyia que encara en formen part des que hi van entrar a la dècada dels 80.

Fonts: Sega Retro, Wikipedia, Video Game Music Preservation Foundation

Exclusius de recreativa: A. B. Cop

Si parlem de Sega i ens limitem als salons arcade, on es diu, segons el tòpic -encertat o no-, que era la reina, trobem sens dubte un munt de videojocs de velocitat emblemàtics, i d'altres que potser no ho van ser tant perquè van tenir pocs ports per a consoles o, directament, no en van tenir cap.

Això va passar, per exemple, amb l'Scud Race o el Harley-Davidson & L.A. Riders -en aquest segon cas segurament per problemes de llicències-, però també amb altres títols potser no tan coneguts, com el que avui ens ocupa. 

És l'A. B. Cop, un videojoc de velocitat futurista que Sega va llançar per a recreativa l'any 1990, desenvolupat per Aicom, companyia que ja havia fet per a Sega el també exclusiu de recreativa Racing Hero l'any anterior, i que en el futur seria responsable de títols com el Pulstar (1995) o, amb el nou nom de Yumekobo, el Blazing Star (1998) o el Prehistoric Isle 2 (1999).

Tornant al videojoc de què toca parlar avui, i abans de perdre'm per la Wikipedia clicant hipertextos -són un dels meus punts febles-, l'A.B. Cop s'ha comparat amb el Chase H.Q., el clàssic de Taito, perquè el nostre protagonista és un policia que persegueix delinqüents per la carretera, en aquest cas muntat en una moto aèria, l'air bike a què fan referència les sigles "A. B.".

Com es pot veure, el joc fa ús del famós sprite scaling vist en títols anteriors de Sega, com l'Out Run, per crear l'efecte tridimensional i la sensació de velocitat que, al vídeo, és innegable.

El protagonista ha de derrotar delinqüents a cops de moto, i els ha de perseguir fent ús també dels turbos i de la capacitat limitada -però recuperable gràcies a uns orbs blaus que es trobarà- de fer salts per esquivar el trànsit, però que també serveixen per fer més mal als enemics. 

 

 

Destaca, entre propostes semblants de velocitat, el fet que després de derrotar un nombre determinat de dolents ens trobem amb un enemic de final de pantalla, força gran i amb la capacitat de fer-nos mal amb la seva arma, i el qual haurem de vèncer, també, a cops. Un mal, tot sigui dit, que consisteix a fer-nos anar més lents. No podem morir, però sí que se'ns pot acabar el temps assignat per passar-nos la pantalla, per culpa d'això.

Trobo que és una llàstima, després de veure els resultats del Power Drift als Sega 3D Classics de la Nintendo 3DS, que l'A.B. Cop no tingués ni tan sols un port per a l'última portàtil pura de Nintendo. Hauria estat molt bé. El veurem mai, encara que sigui sense 3D -i, per tant, en la seva forma original-, rellançat en alguna consola moderna? Tant de bo.