Consoles desconegudes: R-Zone

Fins no fa gaire em pensava que la companyia Tiger Electronics era la responsable de benintencionades adaptacions de jocs mítics a màquines LCD, però la part positiva de ser un ignorant del retro, i per molt que m'interessi ho continuo sent, és la possibilitat de descobrir coses constantment.

I una de les que vaig descobrir no fa gaire és que aquesta gent també va llançar una consola de més entitat que les "maquinetes" que deia. Que no sigui una cosa sabuda per tothom que toca videojocs, però, és senyal que no li devia anar gaire bé, però no ens avancem.

Es tracta de la R-Zone, un dispositiu llançat al mercat l'any 1995 que a la imatge ja es pot veure que tenia una forma ben curiosa. Perquè el comandament el podem identificar ràpidament, però la resta de la consola és una aposta, per dir-ho finament, força arriscada.

Resulta que la R-Zone no s'havia de posar a la taula, sinó al cap de l'usuari, i hi havia una part que recordava poderosament els scouters de detecció d'aura que els guerrers de l'espai fan servir a Bola de Drac, que es col·locava al davant d'un dels ulls per tal de veure l'acció dels jocs.

Perquè ens en fem una idea, trobem a internet la part posterior del blister on venia tot plegat, perquè ni tan sols era una capsa normal, tant la consola com el joc Batman Forever. 

El comandament tenia una creueta, botons A, B, C i D, també el botó d'engegar, un altre d'apagar, Start, Select, un per a activar i desactivar el so i un per a la pausa, i a la part inferior per a control de volum i el contrast. I, a més, contenia les piles de la màquina. Els cartutxos de joc, que tenien la seva pròpia pantalla LCD, s'inserien al dispositiu per al cap, i reflectien la imatge al mirallet de davant de l'ull.

El que es veia en realitat s'assemblava sospitosament, pels tons de vermell, al sistema que s'intentava imitar, la Virtual Boy de Nintendo, consola que ara només recordem com el fracàs més sonat de la història de la Gran N. Tot i així, quedava a anys llum dels gràfics d'aquella. Per fer-vos-en una idea millor en tenim vídeos d'emulador on ens estalviem la incomoditat i possiblement el mal a la vista de  jugar amb una R-Zone de debò, però també ens perdem el "sentir" de l'època. No es pot tenir tot:

Com es pot comprovar, l'animació dels jocs era ben bé la de les màquines LCD de tota la vida, res a veure amb la fluïdesa i els sprites de la Virtual Boy, que sí, va ser un fracàs, però tenia jocs molt interessants. 

I l'empresa va voler publicitar la màquina com una consola de realitat virtual, cosa que va permetre que fos un èxit de vendes... però només el primer Nadal. Després, la gent ja sabia el que s'hi podia trobar.

En qualsevol cas, al seu catàleg hi veiem un parell llarg de desenes de jocs amb títols molt atractius, perquè eren llicències conegudes com Daytona USA, Mortal Kombat, Nights into Dreams, Road Rash, Virtua Cop o Virtua Fighter, però la jugabilitat era la que ens podem imaginar amb el que hem vist al Batman Forever.

A finals de 1996 Tiger va llançar un nou model que descartada l'andròmina del cap i presentava una pantalla més gran. Era l'anomenada R-Zone SuperScreen i afegia colors a través d'uns fons immòbils, a més de la possibilitat que altres persones miréssim a què jugàvem. Curiosament, es va canviar la creueta per quatre botons direccionals, una cosa que sabem que no agrada, vista l'experiència de la Switch, però que en el cas de l'R-Zone no tenia justificació raonable.

També en aquelles dates va sortir el model R-Zone DataZone, que era un organitzador personal o PDA amb una pantalleta el costat que permetia jugar amb els cartutxos del catàleg de la consola. Té pinta de ser encara més incòmode.

Però Tiger no es va rendir, i el 1997 encara llançaria un altre model de l'R-Zone, que és l'R-Zone X.P.G., inicials d'Xtreme Pocket Game.

Ara sí que la cosa fa més bona fila, és una consola portàtil de debò i té un disseny més atractiu i còmode, tot i que continua emprant la mateixa tecnologia del mirall. Perdia, això sí, els fons del model SuperScreen.

Malauradament per als seus valedors, arribava massa tard i després de massa decepcions nascudes de la mentida inicial: no era una consola pròpiament dita, sinó una manera diferent de jugar als jocs que Tiger dominava des dels anys 80, i que eren els de les màquines LCD. 

Així, el 1997 es discontinuava la que per a diversos analistes és la pitjor videoconsola de la història, però valia la pena repassar-la o conèixer-la més enllà del nom.
 

 

 

Nascuts el 1993: Sagues que fan 30 anys

Cada any, més o menys per aquestes dates, publico una entrada repassant les sagues de videojocs més importants que fan els 30 anys. No ho he fet sempre, però: hi ha anys que no tenen gaire material per rascar. 

Afortunadament, 1993 va ser també un bon any, en què van aparèixer grans jocs, alguns dels quals van generar estimades sagues.

Un d'ells és el Samurai Spirits, conegut a Occident com a Samurai Shodown, joc per a la Neo Geo -i després convertit a diversos sistemes de la competència- que es caracteritza per l'ús d'armes blanques i una ambientació feudal japonesa.

Va generar seqüeles numerades, diverses versions de la cinquena part, versions chibi per a les Neo Geo Pocket, un RPG, altres entregues menys celebrades, jocs per a mòbils, un reboot l'any 2019 per a sistemes moderns i ha format part de diverses antologies de la saga.

També va ser l'any de l'Star Fox, durant molts anys Starwing a Europa, un joc per a la Super Nintendo que feia ús del famós xip Super FX per oferir gràfics poligonals.

Aquella aposta va meravellar el públic, va esdevenir un títol d'allò més popular i va generar una saga que associem a Nintendo des de fa 30 anys, amb entregues per a Nintendo 64, GameCube, Nintendo DS, Wii U i la recuperació de la cancel·lada segona part numerada per a la Super Nintendo a la versió mini de la consola el 2017.

Tenint només una seqüela per a la Game Boy Advance no sé si compta com a saga, però ho farem encaixar per la importància del joc i la popularitat que té dins del catàleg de la Mega Drive, i és que el 1993 va veure néixer el Gunstar Heroes, el llegendari run and gun de Treasure.

La saga que té més entregues de totes les que veurem en aquesta entrada és la dels FIFA, que s'iniciava pels pèls el 1993, concretament el 15 de desembre, amb aquest FIFA International Soccer per a la Mega Drive que després va rebre ports per a diversos sistemes i que, popularment, també es coneix com a "FIFA 94", tot i que els jocs no van començar a dur l'any al títol fins a la segona part, el FIFA Soccer 95. 

Com a curiositat, se celebren els 30 anys del primer FIFA precisament l'any que l'emblemàtica saga de videojocs de futbol ha deixat de dir-se així, perquè l'acord de la federació internacional de futbol amb Electronic Arts ha expirat.

Força més curta és l'altra saga esportiva, si bé una miiica més allunyada de la simulació, que veurem avui, i és que el 1993 va ser l'any d'estrena a les recreatives del mític NBA Jam, que després va passar per diversos sistemes domèstics de l'època i va tenir algunes noves entregues, no tan recordades, actualitzant la fórmula i les plantilles dels equips d'aquesta divertida proposta de bàsquet purament arcade.

No deixem els videojocs de caràcter arcade ni els esports, perquè també va sortir el primer Daytona USA, un dels grans èxits del gènere de les curses de cotxes de Sega a les recreatives i també a les conversions domèstiques.

No ha estat una saga gaire prolífica, tot s'ha de dir, però va tenir una segona part el 1998 i... una tercera, feta per Sega Xina, el 2017!

De cotxes és també un joc mític de Namco, el Ridge Racer, que es va estrenar als salons arcade japonesos i americans a finals de 1993, i que després va ser un gran èxit a la PlayStation. Té l'honor de ser el primer videojoc de recreativa amb gràfics 3D amb mapeig de textures, i a banda d'estar considerat el rival del Daytona USA va generar una pila de seqüeles.

Es van poder veure a les mateixes recreatives, a la PlayStation, la Nintendo 64, la PlayStation 2, la Xbox, la GameCube, la Nintendo DS, la PSP, la Xbox 360, la PlayStation 3, mòbils, la Nintendo 3DS, la PS Vita, Windows i telèfons intel·ligents. Poca broma.
 

Tornant a Sega, no podem passar per alt que aquell any va néixer el primer videojoc de lluita poligonal, el Virtua Fighter, una proposta antiquada per als estàndards actuals, però que va ser revolucionària, va impulsar els videojocs de lluita en 3D -que des de llavors competeixen amb els 2D, cosa que ja passava aquell any amb la coexistència amb l'esmentat Samurai Shodown- i va generar diverses seqüeles i ports per a recreatives i consoles.

Actualment, però, no passa pel seu millor moment pel que fa a popularitat, probablement perquè té complex d'Street Fighter II i des de l'aparició del Virtua Fighter 5 l'any 2006 només han sortit actualitzacions d'aquesta mateixa entrega, l'última el 2021.

I ara tornem cap a casa, que va fent fresqueta, i tancarem el repàs de les sagues que van néixer el 1993 amb aquest títol per a MS-DOS que és el llegendari Doom, no el primer first person shooter però, sens dubte, el que va impulsar la popularitat del gènere.

La saga encara belluga, amb noves entregues a més del rellançament millorat de les clàssiques, però la primera versió del joc per a ordinadors -i per a un fotimer de sistemes durant els anys següents- va ser també revolucionària.

Què us ha semblat? No va ser pas un mal any, oi?

I si us fa gràcia veure els d'anys anteriors, aquí els teniu: 1986, 1987, 1989, 1990, 1991 i 1992.

Especial: Cameos de Sega

Hi ha companyies a les quals els agrada fer-se autohomenatges, i una d'elles, no se n'amaga pas, és Sega. Hem pogut veure els seus personatges més emblemàtics trobant-se en jocs de la "saga" coneguda com a Sega All-Stars, que inclouen els magnífics jocs de conducció que són alhora una celebració de la seva història i magnífics clons dels Mario Kart, per exemple. 

També s'ha pogut veure la companyia fent un joc sobre si mateixa, malauradament només al Japó, anomenat SeGaGaGa, i participar als RPG crossover per a Nintendo 3DS Project X Zone, a més dels múltiples recopilatoris de clàssics seus que s'han publicat al llarg dels anys.

El que vull tocar avui, però, és un altre tema: el de les aparicions estel·lars de personatges de Sega en d'altres jocs de la companyia, com a convidats especials o, com també se sol dir, cameos.

Un dels més coneguts és el que va fer en Sonic al Soleil, aventura que Sega fins ara, curiosament, havia deixat fora de les col·leccions que exploten el seu llegat, però que ara formarà part de la imminent Mega Drive Mini 2. Doncs bé, la mascota de la companyia es pren un descans merescut de les seves aventures en una platja.

Es podria dir que en Sonic fa un cameo en forma de figura decorativa al retrovisor central del joc arcade Rad Mobile, però com que en realitat va sortir una mica abans que el Sonic the Hedgehog, i per tant va debutar al joc de velocitat en comptes d'aquell que protagonitzava, no acabaria de ser l'aparició d'una estrella coneguda, pel moment cronològic. Més conegut era a la versió per a Saturn del mateix joc, anomenat Gale Racer, on cada 100 voltes l'ornament canvia pel d'altres amics i enemics de la mascota de Sega.

En té moltíssims més, però seria massa llarg tractar-los aquí, de manera que us emplaço a repassar-los en aquesta llista. Alguns són sense permís i a la competència, però són curiosos igualment, com el que he compartit del Turrican, on també hi apareix un altre personatge emblemàtic de la història dels videojocs.

Es diu que abans que fos en Sonic, la mascota de Sega, la companyia havia tingut de prova en aquella posició, per començar, la bufona nau Opa-opa del Fantasy Zone. Com a tal, se l'ha pogut veure fent aparicions en diversos jocs, i una de les més curioses és la que fa a l'Arnold Palmer Tournament Golf, en què si colpegem la pilota 100 vegades sense arribar al green ens surt una pantalla de game over... i a continuació juguem a una versió simplificada i sense scroll del Fantasy Zone! Com a curiositat, això només passava a les versions occidentals.

A banda d'això, el seu sprite s'havia pogut veure el mateix any del seu llançament, 1986, a l'Alex Kidd and the Lost Stars, quan aconseguim la bola assignada al signe d'Aries; també la podem veure a les boles gachapon del Shenmue, havia de sortir a l'inèdit Space Fantasy Zone i va acabar sortint en un altre crossover dels dos jocs al Planet Harriers, que sí que va ser llançat, però només per a recreatives. 

Tornant al joc de golf, tenim una interessant aparició estel·lar del que es va postular com la mascota de Sega amb més força abans de l'arribada de l'eriçó blau, i és que l'Alex Kidd hi apareix jugant a golf en una escena animada.

A la Flicky i els seus cameos ja els vaig dedicar una entrada sencera, així que no m'hi estendré gaire, però aquesta simpàtica ocelleta forma part de la història de Sega, tant amb el seu senzill títol com amb la presència a l'univers d'en Sonic de la seva raça, i la podem veure també en una pancarta del Super Monaco G.P. de recreativa, al Flash Point, un títol tipus Tetris, així com també a la versió arcade del Teddy Boy i al Global Defense de la Master System.

Un cameo que tenia mal entès, jo, és el de l'entranyable cocatriu dels Golden Axe, aquella muntura tan útil, que resulta que en aquests jocs hi feien un cameo, perquè en realitat la bèstia ve de l'Altered Beast, que és de 1988, un any abans de la sortida del primer Golden Axe. 

Val a dir, però, que al seu debut era un enemic més, mentre que als beat'em ups d'estil medieval de Sega és, com deia més amunt, una muntura, i a la saga hi va tenir força presència, de manera que és normal associar-la a aquesta franquícia, suposo.

El que sí que és un cameo dels Golden Axe és l'aparició del nan Gilius Thunderhead com a membre del jurat que puntua els jugadors de l'Alien Storm quan s'acaba la partida. També se'l va poder veure al Shining in the Darkness, l'RPG inaugural de la saga Shining, com a venedor d'una botiga.

No tots aquests cameos s'han produït en jocs de l'època dels 16 bits. A l'Streets of Rage 4, tècnicament ja no de Sega, però sí en esperit, hi apareix un espectacular graffiti d'en Joe Musashi, el protagonista de la saga Shinobi.

 

De la mateixa manera que alguns shoot'em ups moderns, o retro però rellançats posteriorment, tenen naus convidades, al Super Monaco G.P. 2 es podia fer servir la moto (i el pilot) del Super Hang-On, cosa que, si em permeteu l'opinió, és una passada i a l'època devia provocar un bon impacte emocional als seguidors de la companyia.

Ja veureu com la cosa va de vehicles, a partir d'ara, perquè també poden ser emblemàtics i que els percebem gairebé com a personatges. El cas és que aquest cotxe de policia apareix al final del Cyber Police ESWAT, però la seva aparició més popular, com passa amb la cocatriu dels Golden Axe, és en un altre joc: efectivament, es tracta del cotxe de policia que ens treu les castanyes del foc -amb foc- a l'Streets of Rage. 

A la recreativa de l'After Burner, i també a la versió per a 32X, hi ha una pantalla en què la nau sobrevola una autopista i s'hi pot veure un Ferrari on hi ha una persona rossa al seient del copilot, que potser us sona d'alguna altra saga de la companyia. 

Podríem dir que el punt de vista des del cotxe, o la visita retornada, el tenim a la versió per a la Mega Drive de l'Outrun, on cal superar els dos primers trams sense cops perquè ens sobrevoli l'avió de l'After Burner, i també es pot fer que aparegui la nau del Galaxy Force, per cert.

 

La nau de l'After Burner apareix com a convidada al Power Drift per a 3DS, joc del que tornarem a parlar més avall. És una mica estrany en un joc de cotxes -de fet, la versió original de recreativa, de 1988, està considerada el primer joc de karts de la història-, però no ens enfadarem pas, ara.

A l'entrega més recent de la saga que he esmentat més amunt, Outrun Online Arcade -en realitat la versió HD i amb menys modalitats de l'Outrun 2-, també hi tenim cameos, com el del ja esmentat avió de l'After Burner a la Mega Drive o el del drac del Panzer Dragoon sobrevolant el cel, que no és un vehicle, però sí un mitjà de transport.

El que no és ni una cosa ni l'altra és en Jeffrey de la saga Virtua Fighter, que apareix en forma d'estàtua al Daytona USA, que sí que va de cotxes, i com a curiositat se'l pot fer canviar de postura prement el botó X repetidament.

Tornem al Power Drift, com he promès més amunt, perquè hi trobem també, com a convidat, l'Alex Kidd, que, pobret, per ser la primera mascota amb cert èxit de Sega, li he fet poc cas en aquesta entrada. 

Això passava, però, a la versió per a Nintendo 3DS del clàssic de velocitat amb escenari rotatiu. Però no a la que tenim els que ens vam comprar el d'altra banda magnífic Sega 3D Classics Collection, sinó en una edició separada que es va llançar posteriorment i que té una pila de convidats més:

Estem parlant, per ordre de dalt a baix i d'esquerra a dreta, de: en Harrier, protagonista de l'Space Harrier, un Binsbane -un dels enemics recurrents de l'Space Harrier-, la forma d'os de l'Altered Beast, el paio de la bandera de sortida de l'Outrun original, el ja esmentat Joe Musashi amb el seu aspecte del Shinobi III: Return of the Ninja Master, un Dralimflore, enemic del Fantasy Zone, l'Axel, la Blaze i l'Adam de l'Streets of Rage, en Mr. Hang-On del llegendari joc de motos, la Galaxy Lady del Galaxy Force, i l'Alex Kidd. 

Excepte l'últim cas són personatges de videojocs que van rebre el tractament 3D, igual que el mateix Power Drift, i tot un regal per als fans de Sega. Llàstima, però, que no s'incloguessin al llançament recopilat, tot i ser posterior. 

Què us han semblat, doncs, aquestes aparicions estel·lars? Les coneixíeu? Us n'havíeu trobat alguna per casualitat? En coneixeu més?

Fonts: SegaBits, Sonic Fandom, TV Tropes i la inestimable ajuda del company Molsupo de Retroscroll, també responsable del blog ja tristament abandonat Los cartuchos de la Mega.

Exclusius de recreativa: Burning Rival

Més d'una vegada he dit que una de les coses que donen vida a aquest blog -tot i que, ho tinc ben clar, és un blog sobre videojocs retro, en català i escrit per algú que no és precisament una estrella de les xarxes socials ni un youtuber- i que m'ajuden a tirar-lo endavant amb regularitat més enllà del seu 11è aniversari és la creació de noves seccions, cosa que, per fortuna, en ple 2020 torna a passar.

No sé per què fins ara no se m'havia acudit, o per què ho havia anat posposant si és que m'havia passat pel cap, però inauguro amb aquesta entrada la secció dels videojocs que no van rebre cap port o versió per a sistemes domèstics. Els exclusius de recreativa, en altres paraules.

En tot cas, el joc que em va fer pensar en posar en marxa aquesta nova secció va ser un que vaig veure fugaçment a la sèrie animada Hi Score Girl ara que n'he repassat la primera temporada per encarar la segona, on apareix molt de metratge real de videojocs, especialment del gènere de la lluita, i que em va permetre descobrir un títol del qual no havia sentit mai a parlar: Burning Rival.

Llançat per als salons arcade japonesos en exclusiva el 1993, quan Sega ja estava apostant pel revolucionari videojoc de lluita poligonal Virtua Fighter, el joc de què vull parlar avui, fet pel mateix equip de desenvolupament, el llegendari AM2, presentava uns gràfics 2D que li donaven un aspecte d'anime, amb tècnica de cel shading, a més de conferir-li un nivell d'animació força bo per l'època i encara ara digne de lloar.



Ara bé, els gràfics no ho són tot, i durant els primers minuts del vídeo ja ens podem endur la sensació que el joc és més aviat lent, poc àgil, i que cap personatge no acaba de ser especialment carismàtic, una percepció accentuada pel fet que ni a la pantalla de selecció ni durant els combats en podem veure el nom, que només apareix a la pantalla que presenta cada combat. I una plantilla de 8 personatges -amb tòpics del gènere, com la kunoichi, el mestre xinès d'arts marcials o el karateka itinerant- també començava a quedar curta.

Argumentalment representa que participen en un torneig de lluita molt violent, sense normes gaire estrictes en aquest sentit, en una ciutat fictícia canadenca anomenada Destiny City, alguns pels calés i d'altres per la satisfacció d'esdevenir els més forts del món.

En un gènre tan saturat com el de la lluita 2D, tant llavors com durant encara bona part dels 90, per destacar calia alguna cosa més, sobretot amb rivals del nivell de les sagues Street Fighter i Fatal Fury, i amb el primer King of Fighters a l'horitzó. Probablement aquesta va ser la causa que el Burning Rival no assolís l'èxit i que tampoc hi hagués cap esforç, si més no reeixit, per fer-ne alguna conversió domèstica, que potser hauria estat possible -teoria meva, així que no em feu gaire cas- si hagués sortit una mica més tard i hagués coincidit amb la Saturn al mercat.

Tanmateix, em crida l'atenció i m'agradaria provar-lo, perquè que no sigui trencador ni hagi passat a la història no vol dir que no pugui ser entretingut, a més que podem parlar d'una fita, que és que es tracta del primer joc de lluita d'AM2, ja que va sortir al juliol d'aquell any, mentre que el Virtua Fighter va arribar a les recreatives a l'octubre.

Com a curiositat, la veu del personatge Bill, el jugador de futbol americà, és la d'en Takenobu Mitsuyoshi, el mític cantant del Daytona USA a qui vaig dedicar una entrada en una altra secció.

També podem dir que va ser un dels primers videojocs en fer ús de l'esmentada tècnica del cel shading, que no acaba de ser ben bé el mateix que l'estil dibuixat "a mà" que es posaria de moda gràcies a Capcom (Darkstalkers, Street Fighter Alpha, X-Men: Children of the Atom). Qui sap, fins i tot, si va ser el primer videojoc que la va fer servir. Podria ser, perquè es posaria de moda uns anys després. No he estat capaç de confirmar-ho ni desmentir-ho.





 

Videojocs animats: Virtua Fighter

Una de les sagues de videojocs de lluita poligonals més importants, per no dir la que va posar en marxa el que podríem anomenar subgènere, ja fa uns anys que no dona senyals de vida mentre les franquícies rivals continuen, però no es podrà negar mai que Virtua Fighter forma part de la història dels videojocs i que va deixar-hi una empremta enorme.

El cas és que quan aquesta popular saga ja havia vist sortir dues entregues, se'n va fer una sèrie animada per al mercat japonès, que és del que vull parlar avui.

Emesa en 35 episodis originalment a TV Tokyo del 2 d'octubre de 1995 al 27 de juny de 1996, i dirigida per Hideki Tokonatsu, se situa cronològicament abans de la història del primer videojoc, i per tant els seus personatges hi apareixen més joves.

Argumentalment parlant, el seu protagonista és l'Akira Yûki, que surt a l'aventura per trobar les vuit estrelles del Cel, i el seu camí es creua amb el d'altres personatges coneguts de la saga, com el de la Sarah Bryant, segrestada per una científica de robòtica que té la intenció de crear el soldat perfecte, però també coneixerà el seu germà Jack Bryant, la Pai Chan, en Lion Rafale, en Kage-Maru i l'entranyable ancià Shun Di, que l'ajudaran a rescatar la Sarah, i que són només alguns dels personatges dels jocs que apareixen en aquesta adaptació animada.

Aquí en teníem l'opening, però cercant una mica es poden trobar episodis sencers d'una sèrie que, sorprenentment -més que res perquè no acostuma a anar així-, va ser lloada per la seva simplicitat (en oposició a les innecessàries complicacions d'altres adaptacions) i el fet que defugís la més que suada trama d'un torneig de lluita, amb uns combats que no s'allarguen gratuïtament i una bona banda sonora.

Es va emetre fora del Japó en països com Argentina, Xile, Mèxic, Itàlia i alguns d'àrabs. En canvi, als Estats Units no va tenir gaire èxit i només hi van arribar 24 dels episodis. 

El cert és que fa venir ganes de donar una oportunitat a un producte que, per prejudicis i males experiències amb d'altres de similars, segurament passa molt desapercebut de manera injusta. I, per cert, la Game Gear va rebre un títol de la saga basat en els dibuixos animats, amb el nom de Virtua Fighter Animation. 

Noms: Takenobu Mitsuyoshi

Nova entrega d'aquesta secció dedicada a fer un petit homenatge a noms de la història dels videojocs que no són de primera línia, i per tant no coneguts pel gran públic, però que cal destacar per les contribucions que han fet a aquest mitjà.

Avui, com a l'última entrega, la de la compositora Yôko Shimomura, la cosa va de música. També tenim un compositor, aquest cop un home, amb una particularitat que va ser el que em va cridar l'atenció quan el vaig descobrir.

És el mestre Takenobu Mitsuyoshi (1967), un home associat a Sega perquè ha compost diverses de les bandes sonores més emblemàtiques dels seus videojocs, i ha participat d'alguna manera en moltes altres. 

Sembla que el primer títol en què va treballar va ser l'R360 G-LOC (1990), de recreativa, però la seva primera banda sonora important, sobretot pel fet que la va compondre, va ser la del Virtua Racing en versió arcade, de 1992. 

Aquí ja es pot apreciar el seu estil característic, amb el piano com un dels instruments més destacats, el d'una música que associem mentalment als videojocs de Sega poligonals, o els de l'AM2 que va triomfar en recreatives, Saturn i Dreamcast. 

L'any 1994, en col·laboració amb en Takayuki Nakamura, un altre veterà, va compondre la banda sonora d'aquest també emblemàtic títol:

El Virtua Fighter 2, un dels videojocs de lluita 3D més importants de la història, duu la seva música. D'ell també sentim les creacions per a grans títols com el Sega Rally Championship (1995) i seqüela (2006), el Virtua Fighter 3 (1996), els dos primers Virtua Striker (1994 i 1997), el Fighters Megamix (1997), els dos Shenmue (1999 i 2001) en col·laboració amb altres músics o, sorprenentment, al tema F-Zero Medley del Super Smash Bros. Ultimate (2018), on també canta.

Aquests són només els noms més destacats, però si el coneixeu i trobeu a faltar l'esment d'un joc (i la seva saga) teniu raó. El que passa és que l'he deixat per al final. El motiu que fa que el mestre Mitsuyoshi sigui diferent és que també s'ha encarregat de posar la veu a alguns temes de les seves bandes sonores:

Un vídeo que fa posar la pell de gallina a qualsevol fan de Sega. La mítica cançó del Daytona USA (1993) la coneixem des de fa anys, però descobrir la cara de qui la canta i saber que és un compositor de bandes sonores de videojocs és una altra cosa.

També va compondre i cantar per a continuacions d'aquell títol, Daytona USA 2 (1996) i Daytona Championship USA (2017). 

Aquesta bogeria, la versió cantada del tema mític de l'Alex Kidd in Miracle World, també porta la seva veu, i va sortir a l'Alex Kidd Complete Album, de 2014. 

És només un exemple més de les múltiples col·laboracions que ha fet al llarg de la seva carrera, que ha comprès composicions, però també arranjaments, instruments concrets, parts vocals... Un artista polifacètic que és una llegenda vida de Sega. 

No és estrany, doncs, que la seva música també s'hagi pogut sentir en concerts tocada per orquestres, concretament la del Shenmue, que va formar part de l'edició de 2003 del Symphonic Game Music Concert de Lepzig, Alemanya, un recital que va suposar la primera vegada que la música de videojocs protagonitzava un concert fora del Japó.

Història de les videoconsoles: Saturn

Fa uns dies, concretament el 22 de novembre, se celebraven els 20 anys del llançament de la consola de 32 bits de Sega al Japó. Per a la mateixa efemèride als Estats Units haurem d'esperar fins l'11 de maig i a Europa el 8 de juliol, evidentment de 2015.

I vaig pensar: coi, encara no he dedicat una entrada a la meva estimada Saturn a la secció d'Història de les videoconsoles! Per tant, em disposo a esmenar l'omissió i a intentar fer justícia a aquesta videoconsola que va tenir menys èxit del que es mereixia, eclipsada per una competència que s'estrenava al mercat amb resultats sorprenentment bons, però també per culpa d'errors de la pròpia Sega, i que va ser la meva quarta plataforma de videojocs.

Després de l'MSX (que havia comprat el meu pare quan jo amb prou feines tenia ús de raó) la feina va ser meva per convèncer els meus pares que em compressin la Gameboy, quan tenia 10 anys. Pel meu 12è aniversari, l'any 1994, vaig aconseguir que em regalessin la Mega Drive, i dos anys i escaig després, per Nadal de 1996, enamorat de la Saturn d'un company d'institut i encara que ja coneixia la Playstation des de l'any anterior —i havia pensat allò de "Sony fent consoles? Pfff"—, vaig fer campanya per una 32 bits de Sega i efectivament, gràcies a la generositat dels meus pares, que sempre intentaven treure'm les coses del cap però suposo que només era una estratègia per determinar fins a quin punt volia de debò les coses que demanava, el dia de Nadal de 1996 em vaig llevar amb una Saturn i un Sega Rally sobre la taula.

Però la consola va sortir, com deia, a finals de 1994 al Japó i, durant l'any següent, als principals mercats Occidentals. Ja des del principi es va cometre una sèrie d'errors, i és que Sega Japó i Sega Amèrica van anar per dues bandes diferents.



L'any 1992 Sega, a través de l'estudi intern AM2, estava triomfant amb coses com aquesta en recreatives, i les volia portar a format domèstic d'alguna manera que permetés, també, dur-hi els videojocs dels anys següents. Calia fer una màquina de 32 bits i mentre uns apostaven per una nova consola, d'altres no ho acabaven de veure clar i volien insistir en millorar la Mega Drive, malgrat el fracàs del Mega-CD.

Això va donar com a resultat el desenvolupament en paral·lel del perifèric 32X, que teòricament transformava la Mega Drive, de 16 bits, en una màquina de 32, i per altra banda de la nova consola, la que seria la Saturn. Tots dos productes van sortir al mercat, però el primer va ser un fracàs absolut, amb un total de 40 títols dels quals molts eren simples conversions del catàleg de la Mega Drive.



Amb anuncis com aquest, protagonitzats pel personatge creat expressament Segata Sanshirô, s'anunciava la Saturn (o Sega Saturn, encara que a mi no m'agrada dir-li així) al Japó. I certament s'havia aconseguit crear una videoconsola de 32 bits que reproduïa amb una fidelitat gairebé absoluta el que s'estava aconseguint, en termes de 3D poligonals, a les recreatives, alhora que es desenvolupaven videojocs de qualitat semblant expressament per al mercat domèstic.

El mateix any que havia de sortir, però, es van conèixer detalls de la futura Playstation de Sony que van obligar Sega a reestructurar la nova consola per tal de fer-la més adient per a les 3D i el resultat va ser un sistema complicat per als programadors de videojocs, problema que s'ha citat sempre com un dels motius del fracàs de la consola, que no trigaria gaire a perdre el suport de les third parties o companyies externes.



Com acostumo a fer en aquests casos, poso un vídeo amb una selecció de títols feta pel seu autor en què podem veure una gran quantitat de videojocs de tota mena de gèneres, perquè malgrat la disminució del suport de les third parties que esmentava, al principi sí que hi va haver grans títols multiplataforma amb versió per a la Saturn, com el Resident Evil o el Tomb Raider, per dir-ne només alguns.

Però sí que va arribar un punt que era obvi que molts grans títols no arribaven a la 32 bits de Sega, i sí a la de Sony, cosa que va provocar també un desencantament en els seus usuaris, com vaig comprovar personalment. L'inesperat èxit de la primera consola de Sony, així com l'arribada de la Nintendo 64 el 1996, van fer quedar la Saturn en un decebedor tercer lloc i va ser descontinuada l'any 2000 al Japó, que és on va aguantar més. Als Estats Units, on les tensions amb Sega Japó havien provocat un caos a l'empresa, es va decidir deixar de donar-li suport el 1998, més encara quan la Dreamcast, la següent consola, ja estava anunciada. I a Europa, que sempre ha anat a remolc dels altres mercats, la situació no va ser gaire diferent. Els últims títols de cada mercat els podeu veure en aquesta entrada.



El catàleg de la consola compta amb grans títols de la pròpia Sega com aquest Nights into Dreams, una meravella encara ara respectada i amb una seqüela per a la Wii, l'esmentat Sega Rally, el Manx TT, el Daytona USA, la saga Panzer Dragoon, la saga Virtua Fighter, el Fighters Megamix i molts altres... Però es va trobar a faltar un Sonic, perquè una consola de Sega sense jocs de la seva mascota quedava coixa.

Sí que hi va haver el Sonic R, un dels meus preferits, però era de curses. El plataformes que es mereixia i que esperàvem es va quedar en el projecte Sonic X-Treme, que no va veure la llum almenys de manera oficial, i per tal de veure l'eriçó blau corrent pel món hauríem d'esperar fins l'arribada del Sonic Adventure de la Dreamcast.



Una de les coses bones que té la Saturn és que d'una manera relativament senzilla podem accedir a l'encara més interessant catàleg de videojocs japonesos que no van arribar a Occident, i on hi ha meravelles com el Dragon Ball Z: Shin Butôden, el més semblant que hi havia en aquella època als Budôkai Tenkaichi en termes de nombre de personatges jugables, i que va tenir una versió força dolenta, i això és indiscutible, en el Dragon Ball Z: Ultimate Battle 22 de la Playstation, que curiosament sí que ens va arribar.

En fi, la retirada del suport de les companyies externes, la feina ben feta per part de la competència, la guerra interna de Sega, un llançament sorpresa abans del que estava previst (que va agafar mitjans de comunicació i botigues en calçotets i no en van poder fer la promoció adequada) i la mala imatge que Sega havia adquirit amb el Mega-CD i el 32X —que se sumaria a la de la Saturn en el futur fracàs de la Dreamcast— van acabar prematurament amb una consola que amb prou feines va arribar a vendre 10 milions d'unitats arreu del món i que ara, en retrospectiva, es considera que té un catàleg de jocs exclusius més que remarcable i gaudeix d'una scene molt activa d'usuaris nostàlgics.

Jo mateix, tot i que m'encanta, em vaig sentir abandonat per Sega i ja no em vaig tornar a interessar pels videojocs durant uns quants anys, fins al punt que em vaig saltar una generació sencera de consoles. Quan hi vaig tornar, enfocat sobretot per l'interès per l'escena retro, vaig començar a comprar-me títols de la Saturn que em faltaven, i encara ara intento anar augmentant el meu catàleg (el mateix Nights, amb el seu comandament analògic, el vaig aconseguir fa pocs anys), tasca per desgràcia cada cop més difícil pel nivell especulatiu a què ha arribat el mercat de segona mà durant els darrers anys.

En qualsevol cas la Saturn va ser, i encara és, una de les consoles més especials per a mi, l'última que em van regalar durant l'adolescència. En el futur n'obtindria d'altres gràcies a donacions i compres de segona mà, i em regalarien la Nintendo DS pels 25 anys i la 3DS pels 30, però la Saturn va ser l'última consola que em van regalar els meus pares quan era relativament petit. 



       

Gèneres: els videojocs de lluita

Actualment el sintagma "videojocs de lluita" ens fa pensar en títols de sagues com Street Fighter, Tekken, Mortal Kombat, Virtua Fighter, Fatal Fury, King of Fighters, Dead or Alive o Soul Calibur, entre moltes altres. Al llarg dels anys els hem vist evolucionar, adoptar estàndards i intentar destacar per sobre de la competència, que en aquest gènere és ferotge, però és clar, com a gènere té un origen: quin va ser el primer videojoc que enfrontava els seus personatges a mastegots?

I no parlo dels beat'em up, que és un gènere que un dia tindrà una entrada a 3 Botons i START i que consisteix a avançar per pantalles i lluitar amb els enemics també a cops, sinó dels videojocs de lluita 1 contra 1 (encara que després també s'han fet títols que permeten muntar equips), en què controlem un personatge i ens enfrontem a un altre, al seu torn controlat per la màquina o un company humà, fins que la barra d'energia d'un dels dos acaba buida i es produeix el K.O.

Segons la Wikipedia, que no vull que us penseu que això ho sabia i menys encara de memòria, el primer videojoc de lluita pròpiament dit es considera que és el Heavyweight Champ, que Sega va dur a les recreatives el 1976 i que, com veieu, era en blanc i negre.

Malauradament no n'hi ha cap vídeo i si busqueu aquest nom us trobareu el que he posat jo, que és el remake que Sega en va fer el 1987, també per a recreatives, i que només en nom coincideix amb un altre títol de boxa que al Japó es deia Final Blow i als Estats Units James "Buster" Douglas Knockout Boxing, però que segons la consola i el mercat es va dir Heavyweight Champ. 

En fi, la qüestió és que com que del primer videojoc de lluita només en tenim una captura, i no un vídeo, el videojoc de lluita més antic que veurem en moviment és aquest:

Es tracta del Warrior, de 1979, que només va sortir per a recreatives i que, com podeu veure, inclou lluites d'espases des d'un punt de vista zenital i amb gràfics fets amb vectors.  

Després d'allò arribaria el Champion Boxing, de 1983, que va ser el primer videojoc del gran Yû Suzuki, una icona de Sega, però el que diuen que va popularitzar els jocs de lluita 1 contra 1 va ser aquest:

El Karate Champ (Karate Dô al Japó), de 1984, de Technôs Japan, era el primer videojoc de lluita amb diversitat de moviments, al contrari que els de boxa i el Warrior, d'espases, i també va introduir les pantalles de bonus.

Encara no hi havia, però, barra d'energia, sinó que guanyava qui aconseguia 2 punts, i el multijugador va arribar poc després amb una revisió anomenada Karate Champ: Player vs. Player. El joc arribaria també a la NES, l'Apple II i el Commodore 64.

Un clàssic ben conegut del gènere és el Yie Ar Kung-Fu, de 1985, que va ser portat a diversos sistemes domèstics però que destaquem per la seva enorme popularitat i perquè va ser el primer videojoc de lluita on els personatges tenien aparences i estils de lluita diversos. 

A més, la diversitat de moviments era encara més gran i hi començaven a aparèixer alguns atacs més aviat especials. Un nivell de popularitat semblant el trobaríem el mateix any al The Way of Exploding Fist.

El que va fer esclatar el boom del gènere, però, va ser l'Street Fighter, de 1987, on apareixien a bastament els atacs especials que, diuen, al principi s'havien de descobrir provant combinacions. Ja li vaig dedicar una entrada, però val a dir que tot i l'èxit que va tenir està molt per sota de la seva seqüela, l'Street Fighter II (1991), que va ser el gran referent d'una generació i el més estimat i recordat (i rellançat) de la saga més popular de la història dels videojocs de lluita, encara viva.

Aquell primer joc de la saga més profitosa de Capcom (si no ha estat superada pels Resident Evil) va introduir coses com la possibilitat de bloquejar els atacs, l'opció per a un segon jugador d'entrar en ple combat del primer contra la màquina i desafiar-lo, i curiosament un sistema que detectava la pressió exercida sobre els botons i la traduïa en cops més o menys potents, però això feia malbé les màquines i és així com van arribar els 6 botons que determinarien els cops de puny i les puntades de peu suaus, mitjans i forts.

Ara bé, l'Street Fighter II va ser el bo, the real deal, el més important de la història dels videojocs de lluita i un dels més importants d'aquest mitjà d'entreteniment en general. Un imprescindible que tothom ha provat (o ho hauria de fer), amb personatges d'allò més carismàtics, gràfics atractius, controls que responien molt millor que els de la primera part, moviments ja llegendaris i també una banda sonora inoblidable. 

Si no fos així no se n'haurien fet tants remakes ni pseudoseqüeles, ni tampoc no s'haurien fet versions animades i pel·lícules d'imatge real. De fet, no és agosarat afirmar que si l'Street Fighter II no hagués tingut l'èxit que va tenir segurament no haurien nascut altres sagues de la competència. I tampoc no haurien sortit les seqüeles que van sortir, és clar, com els Street Fighter III, que van quedar per sota, o els més aclamats Street Fighter IV.

Com que va sortir uns mesos abans no és el cas del Fatal Fury: The King of Fighters (1991), que va llançar SNK per a les seves Neo Geo en versió recreativa i també domèstica, i que va crear el senyor Takashi Nishiyama, responsable del primer Street Fighter. Se'n diferenciava, sobretot, per una major importància argumental i per la possibilitat de moure's entre dos plans dins la bidimensionalitat, és a dir entre el primer pla i el fons.

Tanmateix els Fatal Fury van constituir una altra saga, la competència més gran dels Street Fighter, i juntament amb altres sagues d'SNK com ara The Art of Fighting o Samurai Shodown, van oferir una sòlida alternativa dins el gènere, tot i que els estàndards es van anar apropant com sempre passa quan una companyia mínimament intel·ligent veu què és el que agrada al públic.

El Dark Edge, que mai no va sortir del Japó, va ser el 1993 el primer intent de videojoc de lluita en 3D per part de Sega, però realment s'assemblava més al canvi de pla del Fatal Fury que a unes 3 dimensions pròpiament dites. El mateix passava amb el Holosseum, de 1992 i també de Sega. Però de tots aquests intents de superar els Street Fighter el que més s'hi va acostar va ser el naixement d'una altra saga:

Sí, estimats lectors, és el Mortal Kombat (1992), que Midway va llançar apostant per un format similar però innovant amb els personatges realistes de gràfics renderitzats, cosa que unida al sistema de fatalities, amb el qual podíem matar violentament el rival en acabar el combat, va provocar (juntament amb altres videojocs de l'època) que s'establís als Estats Units un sistema de classificació dels videojocs per edats.

El Mortal Kombat, convertit a un fotimer de consoles domèstiques, va generar moltíssimes seqüeles i spin-offs, i és un altre referent del gènere, però a nivell jugable no era a l'alçada dels Street Fighter. No és equivocat afirmar que deu bona part del seu èxit, que va ser enorme, a l'atractiu morbós de la violència gratuïta que desplegava. Després del Mortal Kombat II (1993), considerat el millor de la saga, res no va tornar a ser el mateix fins que en els darrers anys l'hem vist ressuscitar amb un reboot molt interessant i un atractiu crossover amb personatges de DC Comics.

Sega no va deixar córrer els intents de triomfar amb el seu propi videojoc de lluita, i a més en 3D, i ho va aconseguir el 1993 amb el primer Virtua Fighter, el primer títol del gènere completament poligonal i el primer d'una saga que encara ara és una de les més reconegudes en la lluita 1 contra 1.

Però el joc que va introduir el desplaçament completament tridimensional i unes 3D més completes va ser el Battle Arena Toshinden, que Takara va llançar el 1995 per a Playstation i uns mesos després per a recreatives i la Saturn. 

Va ser també el primer videojoc de lluita 3D amb armes, però aquest subgènere va assolir autèntica popularitat més endavant, quan va sortir el Soul Blade (1997), Soul Edge al Japó, primera part de la saga Soul Calibur. 

No podem deixar de parlar dels videojocs de lluita 3D sense esmentar el Tekken, que Namco va llançar el 1994 basant-se força en el Virtua Fighter. Tots dos jocs eren competència directa l'un de l'altre, i sempre s'ha dit que els Virtua Fighter són més tècnics mentre que els Tekken, que fins a la cinquena entrega s'associaven principalment a les consoles de Sony, són més intuïtius. Sigui com sigui són els dos grans referents de la lluita 3D. 

Tampoc no podem oblidar el Dead or Alive (1996), de Tecmo, que va originar una franquícia que tot i ser divertida i espectacular s'associa, malauradament, a l'èmfasi que els seus programadors han posat sempre en les lluitadores voluptuoses i la física del moviments d'algunes parts del seu cos, per dir-ho d'alguna manera.

Com que faig un repàs de la història del gènere sóc conscient que he de parlar dels títols més importants, els que destaquen per sobre dels altres per algun motiu, però també que se'n troben a faltar d'altres que com a mínim esmentaré, per exemple els Fighting Viper, o els Eternal Champions, totes dues franquícies de Sega, la segona amb els seus fatalities inspirats en els Mortal Kombat i tot.

A finals dels anys 90 i durant les dues dècades següents la tendència del gènere, deixant de banda noves entregues de sagues d'èxit, ha estat la dels crossovers, que impliquen la trobada de personatges que pertanyen a sagues i fins i tot universos diferents, pràctica vista també als còmics, el cinema i la literatura.

Tanmateix el primer videojoc que va fer això va ser el The King of Fighters'94 (1994), que barrejava lluitadors dels Fatal Fury i els The Art of Fighting d'SNK, a més d'altres videojocs, i que va popularitzar el format dels combats per equips, segons el qual es podia canviar de lluitador per evitar que perdés o, quan aquest perdia, per rellevar-lo. L'èxit de la proposta va ser tan gran que en van sortir seqüeles anualment fins el 2006, i la cosa després ja va anar baixant en ritme i qualitat.

Però dels crossovers en vam començar a ser completament conscients amb el Marvel vs. Capcom: Clash of Superheroes (1998), que iniciaria una saga encara ara molt popular on podem enfrontar personatges de Capcom (sobretot dels Street Fighter, però també de Resident Evil i Megaman) amb els més coneguts de la factoria Marvel. 

Aquella proposta arribava fàcilment després que triomfessin els Street Fighter Alpha i jocs de lluita només de Marvel com ara el Marvel Super Heroes, tots ells amb gràfics plens de color que recorden els dibuixos animats i tots ells llançats per Capcom.

Ara bé, el morbo el vam trobar a partir de l'any 2000 amb el Capcom vs. SNK: Millennium Fight i les seves seqüeles (algunes Capcom vs. SNK i d'altres SNK vs. Capcom), que enfrontaven per fi els personatges de dues companyies desenvolupadores rivals durant els anys 90.

La fórmula triomfava en aquella època i encara ara ho fa, amb títols com ara Mortal Kombat vs. DC Universe (2008), Tatsunoko vs. Capcom (2008) o una altra trobada d'empreses rivals amb l'Street Fighter x Tekken (2012) i el futur Tekken x Street Fighter. 

Els crossovers dins d'una mateixa casa, però, no han deixat d'estar de moda, com podem veure amb el Super Smash Bros. (1999) de la Nintendo 64, que després d'una primera proposta que enfrontava només 12 personatges dels universos Mario, Donkey Kong, The Legend of Zelda, Pokémon, Star Fox, Metroid, Kirby i Earthbound (Mother 2), en les seves seqüeles ha anat augmentant la plantilla i afegint fins i tot convidats d'altres companyies, com en Sonic o l'Snake (Metal Gear).

És evident que els Smash Bros. no tenen res a veure amb els jocs de lluita que havíem vist fins ara, perquè hi apareixen personatges que no són estrictament de videojocs del gènere i perquè més que 1 contra 1 és un tots contra tots, però valia la pena esmentar-los i la fórmula va agradar prou com perquè Sony la imités al Playstation All-Stars Battle Royale, de 2013 i per a la Playstation 3 i la PS Vita, amb personatges naturalment de videojocs exclusius o molt representatius de les consoles de la companyia.

Vull tancar aquest repàs a la història dels videojocs de lluita esmentant un fet que volia deixar per al final, i és que els títols més importants de la lluita 1 contra 1 ja els hem vist, però el sistema ha estat adoptat per molts altres jocs, entre els quals molts de basats en còmics i dibuixos animats, com és el cas dels moltíssims títols de Bola de Drac, Naruto, Ranma 1/2 i altres popularíssimes franquícies.

La lluita és un dels gèneres més populars dels videojocs (va molt bé descarregar adrenalina estomacant personatges de ficció), i és normal que gairebé tothom tingui fins i tot desenes de cartutxos i discs de títols que hi pertanyen, atès que se n'han fet tantíssims.

Això sense comptar les contínues actualitzacions i versions millorades, i ara amb els DLC, continguts descarregables de pagament, que inclouen personatges nous i vestits alternatius (que després s'inclouen a les noves edicions físiques del mateix videojoc), encara més. Així que ja tocava dedicar-los una entrada.