16è aniversari de 3 Botons i START!

Ha arribat el dia, l'esperadíssim moment de l'any en què internet es paralitza perquè està pendent que jo anunciï públicament que aquest blog fa anys, i sí, és 15 de febrer (en el moment de publicació d'aquesta entrada) i, per tant, l'aniversari del blog.

L'any passat, en fer els 15, vaig pensar que podia ser un bon moment per plegar, així, amb un número a mitja dècada exacta, però no en tenia ganes, volia continuar escrivint, perdent part del poc temps lliure que tinc en el blog. I això continua sent així, i a més ara ja em veig obligat a continuar, si l'espai d'emmagatzematge m'ho permet, almenys fins als 20. Però bé, el cas és que 3 Botons i START ha fet 16 anys.

16 anys amb 1.522 entrades publicades, comptant aquesta, seccions clàssiques, seccions inactives, seccions noves, algunes de més aprofitades que altres, segons l'època i els meus interessos, però sobretot ganes de continuar, no em pregunteu per què, potser perquè espero que el que escric sigui útil i interessant per a algú, de la mateixa manera que per a mi ho són les coses que fan els molts creadors de contingut que segueixo, especialment amb la paraula escrita, que és el meu format preferit.

I mentre pensava com celebrar-ho vaig estar pensant diverses opcions, fins que la cosa va quedar en un sorteig de 16 milions d'euros o una llista de 16 videojocs de 16 bits que m'agraden. Ha guanyat la segona opció, perquè he pensat que estava ben trobada i us faria més gràcia que els diners, més impersonals.

No són necessàriament els meus jocs preferits d'aquella generació -tot i que alguns sí-, i sé que n'hi deu haver de millors, com per exemple seqüeles que els superen, però són els que a mi en el seu moment, per una raó o una altra, em van impressionar més i em van fer enamorar dels 16 bits. Ah, i aviso que no hi ha cap ordre.

De Nintendo jo només vaig tenir la Game Boy, a l'època. Havia tocat una mica la NES, però vaig lluitar molt perquè em compressin la portàtil, i el dia que la vam anar a comprar vaig veure exposada, allà a les botigues del port de Barcelona, una flamant Super Nintendo amb un preu que em va fer descartar la simple insinuació que potser podíem canviar els plans (no fos cas que em quedés sense res per avariciós), i un joc en attract mode del que em vaig enamorar a l'instant.

El Super Mario World lluïa una bellesa d'sprites, uns colors, una nitidesa, que em van continuar impressionant quan anys després hi vaig jugar en emulador al PC i que encara ara sé que m'agradaran el dia que em posi seriosament a jugar-hi a la Super Nintendo, que ara ja tinc.

Perquè, un cop passat un període prudencial en què em vaig veure prou valent com per demanar una consola de sobretaula, alguna cosa va passar que em va desviar del camí de Nintendo, i aquesta cosa que va passar es deia Mega Drive, on vaig conèixer la velocitat i una mascota d'allò més atractiva.

El Sonic the Hedgehog és un dels meus videojocs preferits de 16 bits i de qualsevol generació, i aquell amor a primera vista, tant pel personatge com per la jugabilitat, els escenaris i una banda sonora que encara és de les meves preferides, va tenir bona part de la culpa que al cap d'un any i escaig de conèixer la màquina -el temps prudencial que deia- me'n demanés una per a mi, oblidant del tot els somnis de posseir una Super Nintendo. 

Va ser un enamorament prou poderós com per superar l'enveja infinita que em feien els usuaris de la 16 bits de Nintendo, que podien tenir el que en aquell moment semblava un port perfecte de la recreativa que al seu torn m'havia al·lucinat veient-la des del carrer, anècdota que he explicat mil vegades.

Ells tenien l'Street Fighter II: The World Warrior i jo no, i abans d'imaginar que algun dia podia arribar a la competència em considerava afortunat de tenir un amic malalt dels videojocs que em convidava sovint a casa seva, on podia provar aquest i altres jocs de la màquina. En aquella època ni ens semblava més lent, ni gràficament inferior. Era el puto Street Fighter II a casa.

Un cop ja vaig tenir la Mega Drive, gràcies a l'intercanvi de jocs amb l'únic company de classe que també la tenia vaig descobrir diversos títols, i un d'ells va ser el Fatal Fury, que no era l'Street Fighter, però molava prou. 

En aquells temps, si sabia que originalment era de Neo Geo devia ser per les revistes, perquè jo no anava a les recreatives ni, encara menys, tenia la versió domèstica de la màquina d'SNK. Per a mi el port de la 16 bits de Sega era fantàstic, i sé que està considerat com a tal. Va ser un dels jocs que em vaig comprar quan vaig començar a endinsar-me en el retro i, entre altres coses, ampliar el catàleg de les consoles que ja tenia, cosa que no he parat de fer gairebé 20 anys després.

No ens movem de la lluita, però tornem a casa del meu amic i a la Super Nintendo, perquè un dia em va ensenyar un cartutx japonès que era el Dragon Ball Z: Super Butôden, el primer de la saga, que actualment es veu de manera indiscutible inferior a les seves continuacions, però aquell dia jo vaig al·lucinar molt amb aquella mena d'Street Fighter de Bola de Drac i els seus personatges secrets. 

Tant és així que ara, coneixent-ne les mancances, encara sento un gran afecte per aquest joc, i és per això que apareix en aquesta llista.

Tornem a la consola de Sega, perquè quan la vaig conèixer i me'n vaig enamorar no va ser només pel Sonic, sinó que hi va haver altres cartutxos que em van robar el cor, i tot i que quan vaig tenir la màquina no els vaig buscar activament, perquè altres coses em van cridar més l'atenció, no els vaig oblidar del tot i vaig acabar comprant-los molt després de la seva època.

És el cas del Ghouls 'n Ghosts, meravellosa versió que també és llegendària per la seva dificultat. Com tota la saga, de fet. Però bé, aquella entrega per a Mega Drive em va impressionar amb les diferents armes, els espectaculars enemics de final de pantalla de disseny orgànic com el de la imatge, la banda sonora i la seva capacitat d'enganxar tot i que hi moria un cop rere l'altre. Ara, però, he perdut molt la pràctica i no hi jugo, ni de bon tros, com llavors, que juraria que havia arribat gairebé al final de tot -de la primera volta, això sí-.

Un altre joc de la Mega Drive que vaig conèixer juntament amb la consola va ser el Super Hang-On, el meu primer arcade de conducció, i llavors no sabia que venia d'una recreativa, però he de dir que a aquella edat això em passava amb molts jocs.

Sigui com sigui, flipava amb aquella sensació de velocitat, el turbo de la moto millorada, la fluïdesa amb què s'hi jugava i, és clar, la música, així com els efectes sonors que, lluny de resultar-me molestos i repetitius, m'encantaven, i encara tinc ficats al cap.

També de velocitat, i probablement descobert de nou a casa d'aquell amic meu, tenim el Super Mario Kart, l'entrega inaugural d'una de les sagues més populars de la història i un imprescindible de la Super Nintendo.

En termes de velocitat no tenia res a fer contra el Super Hang-On, però la proposta de curses humorístiques de combat va crear escola, i encara que a l'actualitat es vegi una mica primitiu, i probablement ho és en comparació amb les seves millorades seqüeles, el seu encant és innegable i m'agrada jugar-hi de tant en tant. Però el lloc on més canya li vaig fotre va ser en un emulador de PC.

El mateix em va passar amb aquest Windjammers, que no sé com vaig conèixer, probablement em sonava d'algun saló recreatiu i alguna màquina de bar vista des de lluny, o n'havia sentit a parlar, o n'havia llegit alguna cosa en alguna revista. No ho sé, diuen que als anys 90 no era especialment popular i que la febre va venir després.

Però la veritat és que va ser un dels pocs títols que em vaig esforçar per emular en MAME quan en vaig tenir l'oportunitat, i segurament és el meu preferit de la Neo Geo. Ara, per sort, el tinc emulat legalment a la Switch. Acció frenètica, un esport inusual i partides rapidíssimes el converteixen en un joc tremendament addictiu, per a mi.

Un dels jocs de la meva vida va ser el FIFA International Soccer de la Mega Drive, juntament amb el FIFA 95 que va arribar l'any següent i va incorporar els clubs, però tenia vist el Super Sidekicks de Neo Geo a les recreatives -que, hi insisteixo, no hi anava, però si passava per algun lloc on hi havia màquines no perdia l'oportunitat de fer-hi alguna ullada-. 

Dic això perquè qualsevol dels títols que he dit podria aparèixer en aquesta llista, però el més proper a aquesta jugabilitat arcade futbolística de la proposta d'SNK que vaig tocar en el seu moment va ser l'International Superstar Soccer Deluxe, un clàssic de la Super Nintendo que després va sortir després també en Mega Drive, versió que vaig comprar de saldo en un videoclub. Encara ara és recordat amb afecte, i no m'estranya. Ràpid, àgil, espectacular i amb una modalitat de desafiaments molt addictiva. 

Suposo que també us passava que teníeu molt vist un joc de les captures de les revistes i que vau desitjar durant molt de temps poder-lo provar personalment. A mi em passava, en alguns casos no ho vaig fer mai, en d'altres no ha estat fins fa poc, però sí que alguna vegada havia pogut gaudir d'aquells jocs que m'havien cridat l'atenció quan encara eren de relativa actualitat.

Va ser el cas, per exemple, del Gunstar Heroes, emblemàtic títol de la Mega Drive que vaig obtenir dins del cartutx Classic Collection juntament amb l'Alex Kidd in the Enchanted Castle, el Flicky i l'Altered Beast. Ja m'atreien aquells gràfics colorits que podia percebre, però quan vaig poder-lo controlar amb el meu comandament de la 16 bits de Sega vaig gaudir tant, amb aquells efectes visuals que el fan llegendari... I amb la possibilitat de combinar armes, i amb la modalitat cooperativa que permetia dividir la vida que li quedava al supervivent quan un dels dos moria per tal que aquest ressuscités... Una passada de joc, merescudament recordat com a tal. 

Ara vull esmentar un cas especial, perquè el Joe & Mac era un videojoc del qual havia vist també imatges en revistes, potser també l'havia vist en moviment al programa Videoxoc, però no hi vaig jugar fins molts anys després. Ni tan sols en emulador. Vaig deixar de pensar-hi, senzillament.

Però en temps més recents, quan es va llançar la seva versió recreativa per a la Switch, me'l vaig comprar i el cert és que no em va decebre. Sempre l'havia associat a la Super Nintendo i no sabia que també la meva Mega Drive en tenia una versió -tot i que només als Estats Units-, i fins i tot la NES i la Game Boy. Ara ja tinc algunes d'aquestes, i encara que hi he jugat poc -les coses com són- em continua enamorant l'sprite del dinosaure de la primera pantalla, a la imatge. Un tros de clàssic de Data East.

Al mític Streets of Rage, de la Mega Drive, no tinc clar si hi vaig jugar de petit ni adolescent. Estic força segur que em van deixar la seva segona part pel poc que recordo dels seus personatges, però amb els anys, primer en emulació en consoles modernes i després tenint-lo a la pròpia Mega Drive, sí que he jugat força al primer.

I em té flipat, sincerament. És una mostra més del poder de la màgia dels 16 bits, que fa que tot i haver-lo descobert de debò ja de gran, s'hagi convertit en un dels meus videojocs preferits de sempre, fins al punt que el 2 m'agrada, també, però em costa considerar-lo superior com el troba la majoria de la gent. Des del punt de vista tècnic i jugable ho és, la màquina estava més explotada, però la sensació que em va deixar el primer té massa pes, en la meva valoració personal.

Ens en tornem a anar a la Super Nintendo, però per parlar d'un altre cas especial: el dels jocs que t'impressionen però sense haver-los tocat gaire personalment.

 

Jo de petit era molt fan de les Tortugues Ninja, i havia jugat al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game a la NES del meu millor amic, consola i joc que ara tinc jo des que ell va decidir desfer-se'n, però tampoc tinc clar si vaig arribar a jugar al Turtles in Time a l'època. Probablement sí, a casa d'aquell amic meu que tenia la SNES, però no ho recordo amb exactitud. Ha estat després, de veure'l jugat per altres persones, que m'ha captivat amb la seva acció frenètica i uns gràfics d'allò més colorits i representatius de la franquícia. He jugat a la versió recreativa al Cowabunga Collection, però a la versió Super Nintendo, que també està inclosa en aquest magnífic recopilatori, encara li he de clavar queixalada.

 

Ara tornem una mica als orígens, perquè un altre dels primers jocs que vaig conèixer de la Mega Drive va ser l'Altered Beast, amb el cosí que me la va presentar, i va ser amb ell amb qui vaig gaudir d'una de les primeres experiències cooperatives de la meva vida videojoquística, una manera de jugar que per diferents circumstàncies ha estat força excepcional en la meva història.

 

Les transformacions en diferents bèsties antropomòrfiques no han deixat d'emocionar-me, i amb els accidents a l'hora de repartir-se els orbs que proporcionaven l'augment de poder -i la ulterior transformació- ens ho passàvem d'allò més bé, tot i que sempre intentàvem fer-ho bé. Recordo que ens el vam passar, cosa que jo en solitari no he aconseguit -la veritat és que tampoc hi he jugat gaire més- ni quan ja el vaig tenir a la meva col·lecció amb l'esmentat Classic Collection, ni a la Nintendo 3DS, ni a l'Astro City Mini. Però algun dia m'hi posaré seriosament, perquè tot i que no li he fet gaire cas amb els anys, va ser un dels títols que em van fer enamorar dels 16 bits.

M'ha costat molt decidir el 16è. Implicava deixar fora grans títols, però llavors he pensat en el tema d'aquesta llista, els jocs de 16 bits que d'una manera o una altra em van deixar amb la boca oberta, i ho he desencallat.

El Super R-Type fa molt poc que el tinc, però sí que recordo veure'n imatges a les revistes i al Videoxoc, i em va semblar al·lucinant pel seu disseny de naus i enemics. Ara sé que en retrospectiva se li critiquen les ralentitzacions, però quan el meu amic el va llogar i el vaig poder veure en persona em va caure la bava, i tot i que no hi vaig jugar gaire -els shmups no s'han fet difícils amb el temps, ja ho eren abans- em va deixar empremta. 

Aquests han estat els 16 jocs de 16 bits que he triat per representar l'impacte que va causar aquest nivell tecnològic dels videojocs en el jove Moroboshi. A banda del Windjammers no hi he posat jocs de recreativa, trobo que allà és difícil determinar on comença el que entenem per 16 bits, especificacions oficials a banda, i insisteixo en què sé perfectament que no he esmentat jocs que fossin el cim d'aprofitament de les respectives màquines. He parlat d'impacte personal. 

I a vosaltres quins jocs de 16 bits us van impressionar més, a l'època o fins i tot ara?

Nascuts el 1991: Sagues que fan 30 anys

Tot i que no sempre hi ha hagut entrada d'aquesta secció de cadència anual, perquè no tots els anys de la història dels videojocs han estat igual de productius ni interessants, tenia clar que el 2021 hi hauria una nova entrega, perquè només de memòria ja sé que unes quantes sagues molt llegendàries fan 30 anys.

Aquí teniu, doncs, el breu repàs dels videojocs emblemàtics que van ser llançats al mercat el 1991 i que van originar sagues igualment mítiques, amb casos prou coneguts i algun altre que, potser, no ho és tant, ni tan important, però només per comparació, i també cal esmentar-lo.

Aquesta portada gairebé no necessita presentació, i de fet en vaig parlar fa poc. Correspon al Sonic the Hedgehog, un dels meus videojocs preferits, un emblema de la Mega Drive i una llegenda dins la història dels videojocs (i amb un protagonista que és una mascota reconeguda per tothom), que com ja sabem tots plegats va generar una saga que encara dura, després de 30 anys.

No queda clar si Sega s'està prenent gaire seriosament la celebració del 30è aniversari, de moment s'han anunciat coses certament fluixes per a una ocasió així, però l'eriçó blau ha continuat apareixent en múltiples videojocs i el seu univers està prou farcit, encara que per desgràcia amb moments força baixos al seu currículum, i per altra banda, per què no dir-ho, també moltes crítiques injustes. En tot cas, tot va començar el 1991.  

Un altre títol mític de Sega de 1991 és l'Streets of Rage, un títol que per fi vaig acabar per primer cop l'any passat i que em va enamorar, i que es considera un dels millors beat'em ups de la història, a més de ser un dels referents per a l'explosió de títols del gènere als anys 90, amb el permís del Final Fight. 

Aquella saga que començava també a la Mega Drive acabaria, aparentment, el 1993 amb la tercera entrega, però l'any passat en va sortir la quarta part, tremendament ben acollida, que ha tornat a posar de moda aquesta saga.

Confesso que no he jugat mai al Lemmings, títol de DMA Design per al Commodore Amiga i portat també a múltiples ordinadors i consoles, però sé que és un videojoc d'importància històrica pel que fa al gènere dels trencaclosques.

Com explicava en una entrada fa uns quants anys, va tenir força seqüeles i va inspirar altres videojocs. A veure si l'inclouen a l'Amiga 500 Mini, que ha de sortir l'any vinent, i m'hi estreno.

Les curses violentes de motos són un subgènere dels videojocs de velocitat que tenen un primer nom (el sap tothom), aquest Road Rash que va sortir per a la Mega Drive el 1991 i que és un petit clàssic que va originar una saga.  

Actualment tenim títols inspirats en ell com el Road Rage o el Road Redemption, però tot va començar aquí, senyores i senyors. 

Un clàssic dels gràfics poligonals de principis dels 90, anterior al més popular (tot i que no gaire més) Flashback, el tenim en aquest Another World, que va sortir per a Amiga i Atari ST simultàniament el 1991 i que ha estat portat, repescat, polit i rellançat per a múltiples sistemes al llarg d'aquestes tres dècades. 

I és saga, tot i que pels pèls, perquè va tenir una seqüela anomenada Heart of the Alien, en aquest cas només per al mercat estatunidenc i per a una única plataforma, el Mega-CD, de manera que com és lògic no va tenir, ni de bon tros, la mateixa repercussió.

Pocs creadors de videojocs poden dir que el seu nom apareix citat al mateix títol, i en Sid Meier és un d'ells, amb diverses sagues entre les quals aquesta de Civilization, joc d'estratègia per torns de MicroProse per a MS-DOS que va tenir la seva primera entrega l'any 1991. 

Després d'èxits com Railroad Tycoon o Pirates!, el senyor Meier, juntament amb Bruce Shelley, presentava aquesta proposta d'establir una colònia amb l'objectiu de convertir-la en un imperi, i la cosa va funcionar prou bé, perquè va arribar a moltíssims sistemes i va tenir una pila de seqüeles al llarg dels anys, i la saga encara belluga.

La mítica Rare es fumia de les Tortugues Ninja, tremendament populars sobretot en aquella època, amb una paròdia anomenada Battletoads, que a més de difícil com ella sola resulta que és d'allò més divertida.

Encara que té versions per a més sistemes, la versió més coneguda és la de la NES, inclosa al magnífic recopilatori Rare Replay de la Xbox One, on també trobem una de les seves continuacions, la versió arcade. També existeixen, fora del recopilatori, altres entregues de la saga, però la més recent la tenim a les Xbox One i Series, i Windows, amb el Battletoads de 2020.

L'any 1991 va ser el de l'estrena de l'Street Fighter II, sens dubte el videojoc de lluita més popular de tots els temps, i era tan diferent de la seva primera entrega que es podria dir fins i tot que va reiniciar la saga, però no farem trampes i acabarem el repàs de les sagues que fan 30 anys amb el Fatal Fury, de lletgíssima portada occidental, i que va sortir per a la Neo Geo aquell any. 

De fet, també se'l coneix amb el nom complet de "Fatal Fury: The King of Fighters", de manera que aquell genial -encara que actualment una mica obsolet, però que jo m'estimo molt- primer títol va generar no només la seva pròpia saga, sinó també la de The King of Fighters.

No va estar gens malament, oi, la collita de 1991? Quins són els vostres preferits? Se us acut alguna altra saga que comencés aquell any? 

Els pitjors: Fight Fever

L'altre dia parlava dels videojocs del manga clàssic Ashita no Joe, un dels quals per a la Neo Geo, on sorprenentment va tenir mals resultats, i és que encara que no ho sembli, la prestigiosa màquina d'SNK també tenia títols no gaire bons, i un d'ells era el del boxador Joe Yabuki.

Però és clar, n'hi ha d'haver més, a la part baixa del rànquing del Rolls Royce de les consoles, i hi he buscat i sembla que he trobat un nou candidat per a aquesta secció.

És el Fight Fever, que va sortir l'any 1994 amb la curiositat que es tractava del primer títol coreà per a la Neo Geo, i de fet originalment es deia Wang Jung Wang (que vol dir "rei de reis"). La companyia que el va desenvolupar, per cert, es deia Viccom, i fins llavors s'havia encarregat de distribuir els jocs d'SNK a Corea del Sud.

Com tants altres títols del catàleg de la consola, es tracta d'un joc de lluita en 2D, cosa que no és necessàriament problemàtica més enllà de la dura competència que tenia i la contribució al tòpic que la Neo Geo té sobretot jocs de lluita.



Mirant-ne el vídeo no sembla que hagi de ser un joc dolent. Es veu prou jugable, però és evident que qualsevol títol d'aquest gènere, sobretot en aquella època, es comparava inevitablement amb els grans títols, i en aquest hi veiem clarament personatges, moviments i escenaris inspirats en el Blanka, el Guile o el Vega de la saga Street Fighter.

És que en molts casos ni tan sols estan combinats: si físicament s'assembla a un personatge, el seu escenari també, i els seus moviments, ja no especials, sinó normals.

Del primer Street Fighter, ja que l'esmentem, arriben directament les pantalles de bonus, de trencar teules i de trencar fustes que ens aguanten en diversos punts de la pantalla, i de l'Street Fighter II veiem com el protagonista i el seu rival recorden massa en Ryu i en Ken, respectivament, encara que aquí tenen noms i nacionalitat coreans. Bé, el que fa de Ken té un nom coreà, però representa que és de Mèxic. 

També es considera que, en un "esforç" per unir elements dels grans títols de l'època, plagia coses (moviments i personatges) de jocs com ara l'Art of Fighting o el Fatal Fury 2, amb els quals compartia sistema, i entre totes aquestes imitacions més o menys dissimulades (i sense carisma), uns gràfics, unes animacions, uns escenaris i un so que no eren a l'alçada de la màquina -deia al principi que no semblava un joc dolent, però és clar, per al sistema que l'havia de rebre ja són figues d'un altre paner-, atacs especials similars entre tots els personatges, una història avorridíssima, uns controls poc precisos i la posició en què quedava comparat amb els altres jocs de lluita en tots els aspectes, no sorprèn que se citi habitualment com un dels pitjors videojocs de la Neo Geo.

El resum seria que van intentar agafar el millor dels millors, però barrejar-ho no va ser una bona idea, perquè el Fight Fever va néixer sense personalitat, i que a més es va fer copiant de mala manera i amb un apartat tècnic general que no complia els estàndards de la potent màquina on s'hi podia jugar.

Compres: agost de 2018

Aquest mes se m'ha escapat de les mans. Augmentem el saldo negatiu de jocs físics al mes en dos, per un total de cinc, i d'una manera curiosa.

Normalment passa quan compro algun videojoc retro, que no el tenia al calendari de llançaments, com és natural, però aquest agost no hi ha hagut cap llançament que tingués previst comprar tant sí com no. Llavors, les compres físiques han estat de títols clàssics. 

El WarioWare Smooth Moves de la Wii ha estat una compra realment inesperada. Seguint articles a eBay d'un venedor que acostuma a fer subhastes de moltes coses alhora el vaig veure i vaig provar sort, i el vaig guanyar.

En general els jocs de "festa", els minijocs pensats per jugar en companyia, no són el meu estil, però vaig pensar que aquest podia estar bé per a ocasions futures, tot i que potser no s'acaba fent servir gaire.

El que m'ha fet molta il·lusió poder comprar, però, ha estat el Sonic 3, de la Mega Drive, un títol que quan va sortir valia no sé si 16.000 pessetes (uns 100 euros), com segurament de manera errònia recordo, però 12 o 13.000 sí, i això a la Mega Drive era una barbaritat, també per a la meva butxaca.

Durant els aproximadament 12 anys que fa que vaig tornar als videojocs i em vaig interessar pel retro no l'havia pogut trobar a 25 euros (faig una excepció a la norma que em vaig imposar fa unes quantes entregues d'aquesta secció de no esmentar els preus), que era el preu màxim que m'havia fixat, però després de molta paciència al final el vaig trobar, complet i en un estat més que acceptable, en una botiga de segona mà de Mataró. No m'ho hauria pensat mai, ja que aquestes botigues en ser intermediàries disparen els preus per tal de treure'n un lògic benefici. 

He dit que aquest mes no hi havia cap llançament que m'interessés, però no és del tot cert: hi havia, de la Xbox One, el Shenmue I&II, la remasterització dels clàssics de la Dreamcast. Jo tenia només el segon, però el primer no hi havia manera de trobar-lo a un preu raonable i en bon estat.

Doncs bé, al final no m'ha calgut comprar-lo en Xbox One, perquè he guanyat una subhasta d'un Shenmue de la Dreamcast en un estat impecable, excel·lent, per una mica més el que esperava gastar-me, però tal com està me'n sento satisfet. Dues compres esperadíssimes des de feia anys han tingut lloc aquest mes, doncs. 

On m'he firat bastant, que diuen, és en el terreny digital. Aprofitant ofertes, enfonsaments de monedes estrangeres i altres oportunitats he comprat diversos títols principalment arcade. Per exemple, el Samurai Shodown II de la línia ACA Neo Geo, per a la Switch.

No havia jugat mai a cap títol de la saga, però recomanaven molt aquesta entrega i m'he decidit a comprar-la. I encara no hi he jugat, perquè...

...La primera, Samurai Shodown, ha estat d'oferta a la Xbox One i, com que tenia tan bon preu i els assoliments sempre em criden l'atenció, he comprat aquest i un parell de jocs més de Neo Geo per a la consola actual de Microsoft.

Cap dels pocs que estaven d'oferta era dels més destacats del catàleg de la poderosa consola de 16 bits, o eren entregues superades àmpliament per les seves seqüeles, però em vaig informar sobre si actualment encara valien la pena i en vaig triar tres, el segon dels quals aquest Alpha Mission II, un shoot'em up que no coneixia i que m'està agradant força.

El tercer per a la Xbox One ha estat el The King of Fighters 94, el primer de tots, malgrat que ja tinc el 98 a la Switch, perquè tot i ser primitiu em venia molt de gust jugar al videojoc inaugural de la famosa sèrie de lluita amb crossovers d'SNK.

Tornem a la Switch i acomiadem SNK amb aquest Real Bout Fatal Fury, recomanada entrega d'una saga de lluita que és una mica complicada de seguir, però sembla ser que en aquest títol hi ha història canònica i que té característiques pròpies que el feien atractiu.

Fa temps em vaig comprar, també digital i per a la Switch, la versió recreativa dels Arcade Archives del Double Dragon, i després va sortir el Renegade, versió occidental del Nekketsu kôha Kunio-kun -inclòs en aquest llançament-, però no me'l vaig comprar perquè no el recomanaven gaire. Ans al contrari.

Deien que havia envellit malament i probablement és veritat, però últimament m'interessen molt els beat'em ups i havia de tenir un dels degans del gènere, a més de l'entrega inaugural de la mítica i japonesíssima saga Kunio-kun i alhora l'origen més que espiritual de Double Dragon.

Quan va sortir el Donkey Kong a l'esmentada línia Arcade Archives me'l vaig comprar de seguida. Vaig explicar que m'havia fet molta il·lusió i que era d'allò més sorprenent pels problemes legals que hi havia hagut amb el codi original.

Aquell dia també es llançava l'Sky Skipper, un arcade de la mateixa Nintendo, igualment de 1981, que va passar desapercebut pel llançament del DK original, però que és un títol desconegut des del seu origen: als Estats Units no va agradar durant la fase de proves, es va considerar que no triomfaria i no es va distribuir als salons recreatius, i només en quedava una màquina a les oficines de Nintendo of America, a partir de la qual s'ha fet aquest llançament històricament tan interessant, encara que el joc, pel que diuen -ja ho provaré- no és res de l'altre món i és força estranyot.

Hamster no és l'única companyia que està rescatant clàssics de recreativa, també hi ha Flying Tiger Entertainment, amb la seva línia Johnny Turbo's Arcade.

És una línia més cara, tot i així és més pobra en opcions d'emulació que la de Hamster, i fins ara els seus títols no em cridaven l'atenció, però m'he acabat comprant el Nitro Ball, un joc esbojarrat i divertit que es mereix que se'n parli una mica més. A veure si gràcies a aquest llançament es fa realitat.

Una sorpresa en diversos sentits: fa poc que vaig sentir parlar del The Messenger, de la Switch, un títol d'estil retro que homenatjava el Ninja Gaiden original, però era només digital i valia força diners. Era una idea per al futur, per quan estigués rebaixat, perquè ha tingut molt bona acollida.

Però, per un error, el dia que sortia a la venda va estar per menys de 2 euros a l'eShop mexicana durant unes hores, ho vaig detectar i el vaig comprar a aquest preu.

Acabo amb The Bridge, un indie de trencaclosques que destaca pel seu disseny artístic i que feia molt de temps que no tenia clar si el compraria o no, però m'hi havia fixat. Estava sovint d'oferta a la Switch i a la Wii U, però finalment, de manera inesperada, me l'he comprat en Xbox One, a un preu baixíssim i amb l'al·licient dels assoliments.

Com podeu veure, aquest mes m'he comprat moltíssims videojocs. De físics més dels que esperava, però també han estat en dos dels tres casos objectes desitjats per mi durant anys. Els digitals... bé, com que són baratets no passa res, oi? Una altra cosa és el temps que tinc per jugar-hi. 

9è aniversari de 3 Botons i START

Un any més de blog, que quan vaig començar no em plantejava si duraria gaire o no. Simplement anava fent, i al principi amb una entrada diària. No, no estava a l'atur en aquell moment. El que passa és que li dedicava massa temps. 

De tot se n'aprèn, i vull pensar que ara ho faig una mica millor, tant des del punt de vista de la redacció com de la distribució de les entrades, i ja fa molt de temps que vaig aprendre que calia deixar que respiressin, no saturar el públic -encara que el d'aquest blog sigui molt reduït-. 

A més, ja no tinc tant de temps com abans, i ara que tinc una filla, encara menys. Però de moment mantinc la periodicitat d'una entrada cada 6 dies, cosa de la qual estic orgullós i satisfet -però altero molt de tant en tant perquè les circumstàncies m'hi obliguen, com he fet aquestes últimes setmanes per poder forçar que aquesta entrada caigués en 15 de febrer-, i sembla que encara se'm van acudint temes. Espero arribar al desè aniversari, però per ara 3 Botons i START ha fet 9 anys.

I aquesta vegada, després de donar-hi moltes voltes, he decidit que ho celebraré fent una llista de les 9 portades de videojocs que més m'agraden.

He de dir que segurament n'hi ha de millors, però aquestes són les 9 que he triat -no sense dificultat- basant-me en el seu disseny, però també en el que signifiquen per a mi, pels records que em duen dels videojocs que representen. També cal tenir en compte que n'hi ha centenars, milers, que ni tan sols conec i que per tant podrien fer-me modificar aquesta llista. Però bé, les que més m'agraden, ara per ara, són aquestes.

Com que últimament estic amb la dèria Dragon Quest una altra vegada, començo amb la portada del Dragon Quest II (1987), dibuixada per l'Akira Toriyama (Dr. Slump, Bola de Drac), responsable dels dissenys de tota la saga. Em fa l'efecte, però, que les portades dels remakes per a la Super Famicom (no van sortir a Occident en aquella consola) no són ben bé dibuixades per ell, sinó que es basen en el seu estil.

En realitat m'ha costat decidir-me per aquesta, la del primer Dragon Quest ha estat a punt de guanyar, però també m'agraden molt les de les entregues VII i VIII en versió Nintendo 3DS. M'ha acabat convencent la seva composició, amb els elements ben repartits en l'horitzontalitat del dibuix, però també en diversos graus de profunditat.

Per seguir el fil Toriyama, poso la portada del Dragon Ball Kai: Ultimate Butôden (Nintendo DS, 2011), exclusiu del Japó, on el vaig acabar comprant el 2016, i un dels títols de lluita més desconeguts de la franquícia precisament per la seva inexplicada exclusivitat japonesa.

El cas és que té 51 personatges, la plantilla més gran de la saga Butôden (que comprèn també els clàssics de lluita 1 contra 1 de la Super Nintendo, el de la Mega Drive o el Shin Butôden de la Saturn, entre altres) i no tots caben al disseny de la portada, però n'hi ha molts, de manera que queda encertadament atapeïda i m'agrada molt. Ha estat a punt de cedir el lloc, però, a la més senzilla del Dragon Ball Z: The Legend de la Saturn.

De la 32 bits de Sega tenim un representant, el Discworld II (1997), joc que em va fascinar en provar-lo a la PlayStation del meu cosí i que amb els anys vaig acabar comprant per a la meva consola, que a l'època no sabia que n'havia rebut una versió.

Uns gràfics com de dibuixos animats són el gran atractiu del joc, però la portada, tan brillant, acolorida i detallada, és tota una delícia.

Potser m'agraden les imatges de sols gegants, però el cas és que el The Lion King (Mega Drive, 1994) és un dels títols de la meva infantesa, adaptació genial d'una de les meves pel·lícules preferides de Disney, i té una portada similar pel que fa a elements i colors.

És clar que els personatges que hi apareixen són molt més petits i estan en una posició completament diferent, però el conjunt també em sembla meravellós i una de les imatges més belles de les que s'han fet sobre la pel·lícula.

Repetim consola, perquè és el torn del Ghouls'n Ghosts (1989), un dels clàssics de la consola, un dels meus preferits i també un dels jocs de la meva infantesa, dels que van contribuir a que volgués la Mega Drive.

M'encanta la imatge de Sir Arthur invocant el poder del llamp i el primer enemic de final de pantalla al fons, amb un estil que trobo que és molt de l'època, en què més d'una portada semblava de disc de heavy metal.

Encara a la Mega Drive (té 3 de les 9 portades de la llista), el disseny de la caràtula del Fatal Fury (1993) en versió per a la 16 bits de Sega, tant al Japó -versió que he posat i que tinc- com als Estats Units i Europa, és el millor, encara que després el contingut del cartutx sigui el port no més dolent, però sí menys bo, del títol de la Neo Geo.

El cas és que hi torna a sortir alguna cosa similar a un llamp, i la composició també em sembla excel·lent, sembla ser -no ho he pogut confirmar- que d'en Yoshiyuki Sadamoto, autor del manga Evangelion i dissenyador de personatges de la seva versió animada, a més de les pel·lícules La noia que saltava a través del temps, Summer Wars o Wolf Children.

Del Super Mario Land (Game Boy, 1989) espero parlar aviat, fa temps que tinc pendent tornar-hi a jugar i fer-ne una entrada, però apareix aquí per la seva portada, després de vèncer un igualadíssim combat amb la del Super Mario Land 2 i la del Super Mario Bros., aquesta última en versió japonesa i mostrada a l'article sobre la roba d'en Mario, totes d'estil semblant. La dels dos Super Mario Land és obra del dissenyador llegendari de Nintendo Yôichi Kotabe, per cert.

I ha guanyat aquesta perquè transmet la sensació que el joc és ple d'acció, amb una bona quantitat d'enemics al fons -també hi veiem en Mario repetit, a l'avioneta Sky Pop, i al submarí Marine Pop-, mentre que el protagonista és en primer pla, curiosament sembla que fugint de tot això. Dibuix clar, acolorit i línies gruixudes acaben de donar-li el to infantil però atractiu que encaixa perfectament amb en Mario.

Saltem a la NES, perquè la versió europea del Mega Man 3 (1992, d'un joc de 1990) em sembla espectacular, i res a veure amb les destrosses que es feien a les versions americanes, però tampoc amb el bufó estil anime de les japoneses.

Aquesta portada, en concret, ens mostra per primer cop un Mega Man com el que després sortia al joc, no pas una reinterpretació com havia passat fins llavors a Occident en general, i ens presenta els enemics finals de cada pantalla distribuïts a banda i banda del protagonista, en forma de ve baixa aplanada, amb el malvat Dr. Wily de fons. A més, quan veia aquesta portada a les revistes de quan era petit ja em cridava molt l'atenció.

Acabo amb una portada que en realitat és per a diversos sistemes: m'explico: tot i que he posat la caràtula de la versió japonesa del Vampire Killer de l'MSX2 (1986), el que és el dibuix, que és el que m'agrada -i em consta que és una de les portades habitualment citades en llistes- el veiem tal qual a la versió del Famicom Disk System del Castlevania i, una mica més tapat, a la versió occidental.

Com els fans de la saga ja saben, el joc que en japonès es diu Akumajô Dracula tant a l'MSX2 com a la Famicom/NES via el seu Famicom Disk System (i que va ser rellançat en cartutx al Japó el 1993) en realitat són dues propostes diferents del mateix concepte, i segurament per això es va rebatejar com a Vampire Killer fora del Japó la versió per al cèlebre microordinador, però la portada és compartida, cosa poc habitual llavors.

Sigui com sigui, el disseny, que sembla una pintura d'estil còmic -és inevitable pensar en Conan el Bàrbar en veure el protagonista-, amb el castell d'en Dràcula al fons i el seu cap flotant, em sembla meravellós. L'autèntica inspiració, però, diuen que ve d'aquí, cosa que he après mentre escric aquestes línies.

Hem vist, doncs, les 9 portades de videojocs guanyadores per celebrar el 9è aniversari de 3 Botons i START. Espero que us hagin agradat, que em digueu les vostres i que em continueu llegint durant tot el temps que sigui capaç de tirar endavant el blog.