Jocs que no van veure la llum: Especial Kunio-kun

Avui, en aquesta secció dedicada a videojocs que no van arribar a néixer, faré una cosa diferent en més d'un sentit: normalment parlo de títols dels quals hi ha una mica de material visual, si pot ser vídeos, que facin més interessant l'entrada, però aquest cop el que faig és un repàs de diversos videojocs d'una saga que no van arribar a sortir, i espero que això compensi l'escàs o fins i tot inexistent material documental que hi ha al respecte.

Com potser ja sabeu, la saga Kunio-kun em fascina, i això que encara no he jugat ni a la meitat dels seus jocs. Aquesta mancança personal es deu al temps limitat, la dispersió i que té un munt de títols, al capdavall és una saga ben viva que encara ara va augmentant. No ens ha d'estranyar, doncs, que tingui també una pila de projectes no materialitzats, que són els que veurem aquí. 

Malgrat aquesta imatge d'entrada, a la qual ja arribarem més avall, començarem el repàs dels projectes nonats d'en Kunio amb un RPG de la saga que es va "prometre" al final d'una guia per al Super Dodge Ball el 1988, una publicació per al públic japonès, per tant estrictament una guia per al Nekketsu kôkô Dodgeball bu.

Pel que podem llegir al corresponent article de la web Unseen64, no va arribar a tenir títol, però segurament hauria estat un RPG de combats per torns amb l'ambientació d'institut que coneixem de la saga, atesa la implicació del guionista Masaki Wachi, que va escriure alguns Shining Force per una banda, i la imatge d'un parell d'enemics que podeu veure a la imatge de sota, extreta de l'esmentada web.

El 1990 es va començar a planificar un altre joc esportiu dels molts que tindria la saga, i l'esport escollit va ser el més popular del país, el beisbol. El títol provisional d'aquell joc era Nekketsu yakyû kozô ("Nanos del beisbol de sang calenta"), després es va revisar com a Nekketsu taiman jûban shôbu ("L'enfrontament de sang calenta dels números 10"), i quan el director va passar a ser Hiroyuki Sekimoto, el responsable, entre altres, del River City Ransom i el Double Dragon II de la NES, el projecte es va refer com a joc de Super Nintendo, amb el títol de Downtown River City Baseball Story - Play Ball, Kunio!-, que és el nom que des de 2025 té aquest joc fins llavors no localitzat en què en Kunio i els seus amics i rivals proven aquest meravellós esport.

El mateix any i per part del mateix director hi havia plans de fer un joc totalment diferent. Amb el nom de Nekketsu sensei bôken katsugeki - Mamiya no densetsu, s'hauria tractat d'un joc d'acció amb un protagonista totalment diferent: era el professor Shinji Chiba, tutor d'en Kunio i professor d'història, que s'embarca en una aventura per rescatar la professora d'art, desapareguda en un viatge. 

Malauradament, que no tirés endavant va significa que no arribéssim a veure mai el personatge, que només s'esmenta al joc de beisbol (el que sí que va sortir) i en una novel·la de 2014.  

Aquest és un cas especial, perquè no és que no veiés la llum. Posem-nos en situació: malgrat que els pocs jocs de la saga Kunio-kun que van arribar a Occident en el seu dia ho van fer amb diferents noms tant de jocs com de personatges, desmembrant una saga que ens arribava només parcialment i seguint costums de l'època, excepcionalment el títol Crash'n the Boys havia de tenir una nova entrega, el Crash'n the Boys: Ice Challenge, que havia de ser la localització del Go-go! Nekketsu Hockey Club Slip-and-Slide Madness, títol que puc dir en anglès perquè fa pocs anys que s'ha localitzat per primer cop, i del qual ja havia parlat en una entrada quan me'l vaig passar.

Però als anys 90 aquesta localització no es va arribar a produir. El problema és que al final del Crash'n the Boys: Street Challenge es feia un teaser d'aquest altre joc, i la cosa no es va arribar a materialitzar, però devia estar-hi força a punt perquè s'esmentés al final d'un altre joc i se'n fes fins i tot publicitat. De fet, hi havia disseny de portada i tot: 

Per tant, aquest sí que va sortir i no encaixaria en aquesta secció del blog, però ho acceptareu (?) perquè va passar tres dècades després i perquè es va fer, com amb tots els altres jocs de la saga, amb una localització respectuosa amb el material original, així que res de Crash ni dels nois.

Recordeu quan parlàvem del joc de beisbol, que al final va sortir però no per a la NES, sinó per a la Super Nintendo? (bé, Famicom i Super Famicom, hauríem de dir) Doncs a la fira CES de Las Vegas de 1992, en un llistat de futurs jocs de la Super Nintendo, es parlava del Crash'n the Boys Baseball. Per tant, estava previst que es localitzés per a la 16 bits de Nintendo occidental... però, novament, ens hauríem d'esperar al recopilatori Double Dragon & Kunio-kun Retro Brawler Bundle, de 2020.

El que no es va arribar a revelar -i, de fet, ho coneixem perquè un dissenyador gràfic de Technos en va parlar a Twitter el 2020, va ser el Nekketsu Kunio-kun zukan, un projecte de 1993 que més que un joc era una mena d'enciclopèdia visual en què podíem llegir informació de tots els personatges de la franquícia, a més d'un apartat de jukebox amb bandes sonores de tota la saga fins llavors.

Menys informació encara es té del Downtown Kyapikapi Monogatari, que hauria tingut com a protagonistes els personatges femenins de la Satomi Momozono, la Kazumi Hasebe i la Misako. Fins que no en va aparèixer una imatge conceptual a la galeria d'extres del recopilatori de jocs de NES de la saga per a la 3DS, el Kunio-kun Nekketsu Complete: Famicom hen, de 2016, no se sabia ni que havia estat una idea. 

I ara sí, tornem a la imatge del principi. No, no era aquesta, però hi ha una motiu: Explicava el recentment desaparegut Yoshihisa Kishimoto, el pare d'aquesta saga i de Double Dragon, que després de l'èxit rotund del Super Mario Kart van començar a pensar en un joc similar protagonitzat per en Kunio i companyia, al capdavall havien practicat i practicarien múltiples disciplines competitives. 

En aquella entrevista el va anomenar Nekketsu Kart, però la idea va evolucionar en una mena de joc de polo en què els personatges haurien cavalcat porcs en comptes de cavalls. Malauradament, mai va entrar en fase de producció, així que només en tenim imatges que va penjar el mestre Kishimoto a la seva web.

Encara més interessant em sembla -i per tant més mal em fa que no esdevingués una realitat- un altre projecte cancel·lat que es va revelar de la mateixa manera: el Nekketsu kôha Kunio-kun: Kowloon no tsume, que havia de ser una continuació del que ara es coneix com a River City Girls Zero, originalment Shin Nekketsu kôha: Kunio-tachi no banka, l'aclamat joc protagonitzat per en Kunio, en Riki, la Misako y la Kyôko -aquestes últimes protagonistes dels moderns River City Girls 1 i 2-, que hauria tingut lloc a la zona de Kowloon, al nord de Hong Kong.

El joc hauria suposat un crossover entre aquests personatges i els germans Lee de Double Dragon. Estava previst que sortís el 1996 per a la PlayStation, però no va veure la llum i es va quedar en un esborrany de l'argument i la jugabilitat. 

Tirem una mica enrere, perquè el 1994 va sorgir una altra idea amb els personatges de la saga, i era col·locar-los en una aventura de ciència-ficció per a la Super Famicom que s'hauria dit Kunio-kun no SF dayo! Zen'in shûgô!, al qual pertany la imatge conceptual que veiem aquí dalt i que sembla de manga de lluita.

A la wiki d'en Kunio figuren dos títols més que no tenen cap explicació, Kunio no bike racing: Nekketsu bari bari kouttotai i Downtown Nekketsu Monogatari 2. I, finalment, tenim això:

River City Nightmares havia de ser una continuació amb ambientació de terror per al River City Girls, amb monstres i espectres lliures per River City, però allò va quedar reduït a una petita part del River City Girls 2, la seqüela més continuista que va preferir WayForward.

Em sembla fascinant la quantitat d'idees que han donat forma a aquesta longeva i productiva saga, però encara més totes les que s'han anat descartant al llarg de les dècades. Però, si fos per mi, que no se'n descartin més i que totes les idees acabin fructificant. Si es pot rescatar algun projecte antic, ja seria increïble.
 

Portades: Especial Double Dragon

Ja sabeu, o hauríeu de saber, que en aquesta secció comparo les portades d'un mateix joc en les diferents regions principals de llançament mundial, és a dir el Japó, els Estats Units i Europa. Són entrades que puc fer perquè de tant en tant descobreixo alguna diferència notable que m'inspira a escriure un nou post, però aquesta vegada he pensat fer un especial no sobre un joc, sinó sobre una saga emblemàtica, a través de les seves portades.

I no és una saga qualsevol, sinó la que va impulsar el gènere dels beat'em ups amb la introducció de l'ús d'objectes i armes i la modalitat cooperativa, Double Dragon. 

Un èxit absolut a les recreatives des que el va presentar Technôs Japan al món el 1987, era previsible que se'n fessin ports per a tota mena de sistemes de l'època i en diferents mercats. Al japonès, sobretot en aquells temps, era obvi que s'havia de dur a la seva NES, la Famicom, i es va fer amb aquesta portada d'estil manga que ens recorda el traç que podem veure en obres com El puny de l'Estel del Nord -d'on es diu que el joc agafa alguna inspiració- o fins i tot Saint Seiya. De fet, ja seguia en la línia del flyer dels arcades, que era pur manga vuitanter d'acció i testosterona.

A Occident es va veure una altra cosa, una portada també emblemàtica però que apostava més per una estètica estil Karate Kid, comprensible per altra banda. A Europa vam tenir si fa no fa la mateixa portada, i és la que es va emprar igualment per als molts ports que van rebre els microordinadors, així com la Mega Drive (només als Estats Units) i la Game Gear (Estats Units i Europa).

Tampoc se'n va escapar la versió de la Game Boy, que va adaptar la imatge al format quadrat de les seves capses occidentals. Però ens hi aturem una mica més perquè val la pena comparar-la amb la versió japonesa del mateix joc a la mateixa consola:

Francament més elaborat que el que ens va arribar, aquest disseny detallat i d'estil més de còmic americà que japonès, potser, es combinava amb un títol totalment en japonès -fixeu-vos que en el cas de la Famicom sí que es mostrava el títol en anglès, amb alfabet romà-, tant en forma de kanji com en els katakana que en mostren la pronunciació per a qui no domini la nostra escriptura, segurament pensant en el públic més jove del país.

La Master System també va tenir un port del joc, una portada que segurament tenim força vista si ens hem interessat alguna vegada per comprar versions d'aquest videojoc als mercats de segona mà. Així és la portada europea i americana, molt millor del que estàvem acostumats a veure al catàleg de la 8 bits de sobretaula de Sega. Bé, he dit "americana", però en un país d'Amèrica, concretament el Brasil, el Double Dragon va tenir una presentació força més modesta:

El dibuix és el mateix, però el que fa un bon logo, eh? Doncs, tot i que al país sud-americà de parla portuguesa la consola és adorada i encara belluga, sembla que a l'hora de dissenyar portades no s'hi mataven gaire. Podrien haver-la deixat tal com era a la resta d'Occident, però, oi?

Malgrat que al Japó la Master System va tenir molt poc catàleg, atès que va ser un fracàs comercial, sí que va arribar a tenir el seu Double Dragon, en aquest cas amb una portada molt diferent de la resta, però que precisament per això val la pena mostrar aquí.

 

Sabíeu que el Double Dragon va arribar a sortir per a l'MSX? Jo no. Es va comercialitzar el 1988 amb una caràtula com aquesta, va ser una creació espanyola, ignoro si amb llicència, i sembla que no va sortir gaire bé, però aquí la tenim per a la secció de portades.

 

Acabem el repàs de portades del primer joc de la saga amb la meva portada preferida, una cosa únicament americana que és la versió per a l'Atari 2600, molt pobra però amb una caràtula espectacular, digna de qualsevol còmic de superherois dels 70 i els 80. Per cert, també es va fer servir per a la versió 7800.

 

I ara continuarem amb alguns jocs més de la franquícia, però no patiu, perquè ni seran tots, ni veurem totes les versions, sinó que compararem algunes cosetes i prou. Si us ho estàveu passant bé, però, quedeu-vos, perquè encara hem de gaudir una mica més. 

El 1988 va arribar als salons recreatius el Double Dragon II: The Revenge, que va resultar que més que una seqüela era, en realitat, una versió millorada del primer joc, si més no en termes generals. Però va originar nous ports, que també van passar per un munt de màquines, com la NES, que tant al Japó com a Occident va tenir la mateixa genial il·lustració de portada, i que presentava una proposta de joc diferent de la versió arcade, amb prou encert com per ser considerada, per la majoria del públic, el millor Double Dragon II que existeix.

Aquest disseny, amb els lògics canvis de logos i altres textos, es va fer servir per a la no tan reeixida versió per a la Mega Drive, aquest cop sí al Japó, i només allà, que jugablement era més fidel a la recreativa. 

Era una imatge molt atractiva, novament d'estil còmic americà, que per als microordinadors es va agafar... com a inspiració, gairebé, perquè el resultat, com veieu aquí a sobre, sembla una còpia xinesa de basar.

I ara entrem en un tema més interessant, i és que aquest joc va sortir per a la Game Boy, també, amb aquesta emblemàtica portada que m'agrada especialment:

Però el Double Dragon II de la Game Boy no només no té gaire relació amb el de NES, i no és perquè fos més fidel a la recreativa. De fet, no és ben bé un Double Dragon, sinó la localització a Occident d'un altre joc japonès de la mateixa família Technôs.

Efectivament, en realitat era la versió occidental del Nekketsu Kôha Kunio-kun: Bangai Rantô-hen, però en comptes de limitar-se a canviar els noms dels personatges del seu ric lore per uns altres de més digeribles per al públic no japonès, en aquest cas concret es van canviar sprites i tot, de manera que hi controlàvem en Billy (i en Jimmy, amb el cable Link) en versió Game Boy.

El Double Dragon III: The Rosetta Stone va debutar a les recreatives el 1990 amb desenvolupament subcontractat, aquest cop, d'East Technology, cosa que va ser una mala decisió perquè el joc està considerat l'ovella negra de la franquícia per les decisions que es van prendre respecte al seu disseny, en especial la seva mecànica d'introduir monedes per obtenir millores i personatges, en el que serien alguns dels primers exemples de micropagaments en videojocs.

Però tot això no va impedir que es dugués a les consoles i ordinadors de l'època, al capdavall no deixava de ser un Double Dragon, i novament la Famicom i la NES van tenir un Double Dragon III diferent, de subtítol The Sacred Stones, més ben considerat tot i no arribar als nivells del segon. La portada de la versió japonesa, com veiem, és horitzontal i manté d'estil manga, ara més net. I l'occidental...

...doncs resulta que també és una de les meves portades preferides, òbviament, perquè agafa l'atapeïda il·lustració amb espectacular logo del segon de la Game Boy, el que no era ni un Double Dragon, i li afegeix un pal per convertir el 2 en números romans en un 3.

 

Novament, els ports a altres sistemes van ser més fidels a l'arcade, que en aquest cas no semblava el més assenyat, però és com ho va decidir Tradewest, que els va encarregar a The Sales Curve en el cas dels ordinadors i la Game Boy i a Software Creations en el de la Mega Drive. 

En aquest últim cas la portada triada va ser aquesta, en què els suposats protagonistes, els germans Lee, fan més aviat por, perquè semblen directament esbirros sortits d'una pel·lícula postapocalíptica vuitantera. N'he posat la versió estatunidenca, perquè l'europea és igual, però amb els marcs tapant més imatge que no pas aquesta de la Genesis, al revés del que acostumava a passar.

Fixeu-vos en què les dues versions de consola tenien un subtítol propi, The Arcade Game, que tenint en compte les circumstàncies, repeteixo, potser no era la millor opció ni basar-s'hi ni, encara menys, publicitar-ho tant, però en fi, coses dels encarregats de màrqueting d'aquella època.

A la portàtil de Nintendo ens trobem el que representa que són els germans Lee amb un aspecte igualment ianqui, però ara sí que fan cara de ser els bons de la pel·lícula. Les referències als dracs, però, desapareixen.

Acabem el repàs de les portades de la tercera entrega amb aquesta altra versió, més impersonal impossible -però amb dracs enormes-, que es va emprar per al port d'ordinadors com l'Spectrum, l'Amstrad CPC, l'Amiga, l'Atari ST o l'IBM PC.

La saga no s'acabaria amb la quarta entrega, ni de bon tros, però jo sí que acabaré aquí la meva entrada, que ja ha estat prou llarga, perquè de tota manera en els jocs més moderns no té gaire sentit comparar portades, quan són iguals o, en el cas dels jocs digitals, ni tan sols hi ha res per comparar.

Així doncs, el 1992 va sortir per a la Super Famicom el Return of Double Dragon, amb aquesta portada vertical, com era costum a la versió japonesa de la consola, i novament amb estètica manga.

La versió occidental, Super Double Dragon, era més desangelada tant en el títol com en la il·lustració i, de fet, el joc en si tenia força diferències jugables respecte a la versió japonesa.

Sigui com sigui, hem vist moltes portades, avui. Em pensava que seria una entrada interessant, però ràpida d'escriure, i ja us puc dir que en això últim anava equivocat. Suposo que per això és un especial, i per tant no en veurem gaire sovint, però espero que us hagi agradat. Com sempre, quines són les vostres preferides?
 

Anàlisi: Downtown Special - Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shūgō!

He dit més d'una vegada que soc fan de la saga Kunio-kun, i n'he provat alguns jocs, que comencen a ser uns quants, però que comparats amb el conjunt de la saga són només una petita part. Sigui com sigui, hi tinc certa obsessió i intento seguir-ne el lore, també per poder-me posar amb els dos River City Girls amb coneixement de causa. 

En realitat, aquesta rica saga té moltes contradiccions i elements canònics i no canònics, i els esmentats jocs moderns protagonitzats per dues de les noies que hi surten contradiuen, al seu torn, més coses, però sí que hi ha picades d'ullet constants i m'agradaria arribar-hi havent fet els deures. És per això que vaig jugant a tants jocs com puc d'aquest univers de nínxol, i ara li ha tocat el torn a un títol que he de dir que em feia una mica de mandra, però que ja he acabat i vull repassar.

Downtown Special: Kunio-kun no jidakgeki da yo zen'in shûgô! és un joc de Technôs Japan per a la Famicom que va sortir originalment el 1991, amb versió per a la Game Boy el 1993 i seqüela per a la Nintendo 3DS el 2015. Les dues entregues portàtils, per cert, es van quedar al Japó.

El cas és que aquest joc va arribar a Switch, PlayStation 4, Xbox One i PC el 2018 al Kunio-kun: The World Classics Collection, que recopilava tots els jocs de la saga per a la Famicom, amb les localitzacions occidentals dels jocs que en el seu dia havien sortit als Estats Units i Europa de regal -amb l'excepció del Nintendo World Cup, que en versió occidental pertany a Nintendo-. El 2020 sortia fora del Japó dins del Double Dragon & Kunio-kun Retro Brawler Bundle, on per primera vegada apareixien traduïts a l'anglès tots els títols d'en Kunio per a la NES japonesa, inclosos els que ja havien estat localitzats, tot respectant el guió i els sprites originals.

Faig aquesta introducció no només per afany divulgador, sinó també perquè trobo important remarcar que el joc que avui ens ocupa ja es pot gaudir en un idioma més amable que el japonès, i és que per la seva naturalesa no esportiva va una mica més enllà d'empescar-se-les per navegar pels menús, atès que és un beat'em up amb elements d'RPG on els personatges xerren una mica, i encara que al final es tracta de clavar mastegots i anar amunt i avall, sempre és agradable assabentar-se de la història, així que si adquiriu el recopilatori occidental esmentat, heu de buscar el Downtown Special: Kunio-kun's Historical Period Drama!

Perquè, tal com diu el títol, aquest joc se suposa que és una representació teatral per part de diferents instituts de la ciutat, ambientada a l'època feudal japonesa però que serveix, a aquests adolescents de sang calenta, com a excusa per estomacar-se mútuament segons les rivalitats que arrosseguen d'abans.

Per dir-ho ràpidament, en termes jugables és un River City Ransom medieval japonès. I així s'hi juga: recorrem diversos escenaris, ens enfrontem als enemics i, quan els hem estabornit tots, ens apareix el seu líder. A la franja inferior de la pantalla van sortint els seus diàlegs, i afortunadament per als que sabem poc japonès i necessitem llegir lentament, la configuració del joc permet ajustar-ne la velocitat. 

Tot i així, es fa servir un japonès antic, cosa que contribueix a dificultar-ne la comprensió si ja de per si anàvem justets. Ara bé, en general no són diàlegs cabdals, perquè es tracta de lluitar i anar avançant. Són coses com ara "busques brega?" o "nosaltres no hem segrestat la noia, deu haver estat aquest altre clan", com a mínim les que jo he entès. 

He dit que s'hi juga com al River City Ransom, també conegut com a Street Gangs a Europa, com a Downtown Nekketsu Monogatari en japonès i com a Downtown Nekketsu Story a la versió retraduïda que deia abans. No és pas mentida, però hi ha algunes diferències notables: l'element RPG d'ambdós títols consisteix en uns paràmetres com els que podeu veure a la imatge -que poso en versió anglesa per facilitar-ne la comprensió-, que fan que el nostre personatge es vagi enfortint en diversos aspectes. 

Al RCR augmentaven quan menjàvem i bevíem productes que compràvem a les botigues, mentre que aquí van pujant a mesura que derrotem enemics, però amb la interessant particularitat que podem distribuir amb quin percentatge ho farà cada paràmetre, segons uns punts que tindrem per repartir. Per exemple, podem fer que el que més ens pugi sigui la força del puny, la velocitat o la defensa, o bé optar per repartir-ho tot de manera equilibrada (la meva aproximació, que soc un ensopit). 

Això no vol dir que al Jidaigeki no hi hagi botigues per gastar-nos-hi els diners que aconseguim en derrotar enemics. I tant, que n'hi ha. Moltes. Algunes, fins i tot, de secretes. Allà hi podrem adquirir medicaments i menjar per guarir-nos o recuperar resistència -surt més barat, però, pagar 100 monedes per dormir en una fonda i recuperar-nos al màxim-, roba i accessoris que sí que ens milloraran els paràmetres (però, com al River City Ransom, el seu efecte no el sabrem abans de comprar-los, si bé podem suposar que com més cars, millor la pujada), tècniques de lluita i també hi ha cases d'apostes per arriscar-nos a multiplicar o perdre els nostres diners de manera ràpida.

Aquí sí que he agraït tenir coneixements de japonès per poder navegar pels menús, però bé, jugant a la versió localitzada no cal ni pensar-hi. Tot plegat, doncs, és terreny familiar per al jugador que coneix la saga, malgrat les diferències. Una de força important, també, és que sempre ens acompanyarà un aliat, que pot ser controlat per un segon jugador o per la pròpia màquina. En el segon cas, com a jugador solitari que soc em va anar molt bé tenir un ajudant, i a més se li pot marcar una estratègia a la configuració, amb coses com ser més o menys proactiu, fer servir armes o no, atacar el rival que estigui més fumut, o el mateix que tu, o un de diferent, etc. Molt ben trobat. 

Si bé, per gustos personals, l'ambientació m'agrada una mica menys que la del Downtown Nekketsu Monogatari -i en dic el nom japonès perquè prefereixo el rotllo dels instituts japonesos que el localitzat estatunidenc-, el meu principal problema amb aquest joc és la repetició de situacions, que ja passava a l'esmentat joc, però em fa la sensació que no tant. 

M'explico: com a novetat, hi ha un mapa on veiem els noms dels pobles i uns ninotets que representen els líders dels clans que hem de derrotar, i això està molt bé, perquè ja sabem més o menys cap a on ens dirigim quan sortim de les 2 o 3 pantalles d'amplada que solen tenir els pobles i podem anar expressament a buscar-los -coincidint en el mateix punt del mapa, com si fossin els germans Martell del Super Mario Bros. 3- o evitar-los i explorar el territori amb més calma, tot gaudint de la diversitat d'escenaris.

El que passa és que, al capdavall, tot i que anem aprenent tècniques i els enemics no es comportin exactament igual que els dels altres clans, al final tot és avançar, derrotar uns quants esbirros, lluitar contra el seu cap -que en el seu discurs final ens pot oferir unir-se a nosaltres i, si diem que sí, serà un dels nostres possibles aliats, entre els quals podem triar dins la zona inicial- i buscar el següent. I n'hi ha un de concret que, per algun motiu, es repeteix molt quan ens acostem al final de la història, i això que no és l'enemic final. Aneu amb compte, però, si esteu lluitant contra algú i sense voler sortiu de la pantalla, perquè en tornar-hi haureu de començar a lluitar contra aquell clan des de zero.

Tot i així, el joc és tan divertit com podríem esperar si coneixem aquests personatges -que aquí, per cert, i per afegir confusió al lore, tenen noms lleugerament modificats per donar-los un aire més arcaic, com en Kunio, que ara és en Kunimasa-, amb les ganyotes de dolor quan reben cops, cossos estesos quan reben uns quants cops, corredisses, salts, atacs amb les armes més inversemblants, etc. 

A més, aquest cop podem veure numerets flotant que indiquen el dany que provoquem o ens provoquen, i tenim una barra d'energia i una de resistència amb les quals podem calcular riscos. Si morim, tornarem a la zona inicial, i perdrem només part dels diners, però no el progrés. Si mor el nostre aliat, automàticament, quan sortim d'aquella pantalla, se'ns unirà un suplent. 

Gràficament té força detall tenint en compte el sistema per al qual es va dissenyar i l'estil gràfic de la saga, i els escenaris són prou variats, amb una menció especial als que contenen rius i salts d'aigua. Si us agraden les pel·lis (o els còmics, o l'anime) de samurais, hi reconeixereu tòpics del gènere.

No és, per cert, un joc gaire difícil. No cal que ens pugin gaire els paràmetres per avançar sense problemes, un cop veiem quines tàctiques van millor per derrotar els enemics, i les veurem ràpidament, com per exemple aprofitar quan són a terra per continuar clavant-los cops, cosa que els sol eliminar ben de pressa. Al River City Ransom sí que és més important anar ben preparat per no perdre i haver de repetir combats, però aquí rarament serà per això que haguem de fer-ho, sinó pels motius que he descrit més amunt.

Si sentiu curiositat per en Kunio-kun i les seves esbojarrades aventures, deixeu de banda la mandra que jo sentia tot i estimar la saga i proveu el joc, que val força la pena. 

Especial: Pantalles aquàtiques

Ja m'imagino el que esteu pensant. No us agraden gaire les pantalles d'aigua, oi? És normal. Tenen mala fama, i amb motiu.

Ens agrada molt que els videojocs tinguin ambientacions d'allò més diverses, i als plataformes concretament gairebé esperem que n'hi hagi de foc, gel, bosc... i aigua. Tant als exemples 2D del gènere com als poligonals. Ara bé, a l'hora de moure'ns per aquestes pantalles les experiències poden ser satisfactòries, és clar, però molt sovint, per dir-ho finament, demanen certa adaptació.

Ara que és estiu i fa calor ve de gust pensar en l'aigua, així que se m'ha acudit fer una entrada repassant alguns casos de nivells aquàtics als videojocs. Evidentment, n'existeixen molts, d'exemples, i m'agradaria que me'n parléssiu als comentaris, però jo he trobat aquests i, encara que en general siguin prou coneguts, espero que us resulti una entrada interessant.

Vull especificar que en aquest cas no parlo de pantalles o escenaris en què aparegui aigua, sinó de quan controlem el nostre personatge o vehicle per dins de l'aigua en alguna pantalla (no en tot el joc, com seria el cas de l'Ecco the Dolphin, o gran part del joc, com el James Pond: Underwater Agent), com passa amb la meva odiada Labyrinth Zone del Sonic the Hedgehog de la Mega Drive.

No és que la pantalla en si no la trobi deliciosament dissenyada, com la resta d'un dels meus videojocs preferits, sinó que ho passo malament. Molt malament. I em consta que no soc l'únic. En Sonic va més lent, però les físiques encara són lògiques i no frustren. El que no s'entén és que un ésser incapaç de nedar i de respirar sota l'aigua s'hi endinsi durant tanta estona, i serà inevitable sentir la musiqueta del compte enrere de l'oxigen i com s'acceleren els batecs del nostre cor quan això passa i ens posem a buscar bombolles com desesperats.

Als videojocs del seu antic rival també en surten moltes, de pantalles subaquàtiques, començant pel món 2-2 del Super Mario Bros., en què és recomanable entrar amb en Mario en forma de Super Mario o Fire Mario, ja que és força probable que ens enduguem algun toc. 

Si podem disparar boles de foc per derrotar els enemics, és a dir els peixos Cheep Cheep i els calamars Blooper, millor, altrament tindrem un toc de marge (amb l'aspecte Super Mario) o cap ni un, i és que els moviments del protagonista sota l'aigua tenen una inèrcia punyetera, a més que els hem de fer amb tocs al botó de saltar perquè no s'enfonsi i hagi de caminar pel sòl marí. 

Això es continuaria veient a tota la saga, i tinc entès -perquè reconec que mai hi he jugat seriosament per passar-me'l- que al Super Mario Bros. 3 hi ha la infame pantalla 7-3, coneguda per la seva extrema dificultat.

Unes físiques i uns problemes similars als de les pantalles aquàtiques d'en Mario els trobem també a l'Alex Kidd in Miracle World, que ja a la primera pantalla ens sorprèn amb unes plataformes verticals dissenyades per baixar, cosa gens habitual, i al final caiem a l'aigua, on per sort podem nedar sense ofegar-nos, però val més que fem un ús molt intel·ligent del puny del protagonista o que ens dediquem a esquivar els enemics i trobar el final de la pantalla. 

A la saga Mega Man ens trobem també amb múltiples escenaris que ens conviden a anar per sota de l'aigua, com per exemple aquesta pantalla d'en Dive Man al Mega Man 4. 

A banda dels enemics, les punxes i els pous sense fons que ens hi trobem, la particularitat d'aquestes pantalles és que en Mega Man salta massa amunt quan està submergit, i el canvi de gravetat es nota quan surt a la superfície, cosa que és clau per superar segons quins obstacles, però que també ens posa en greu perill quan hem de mesurar la força del nostre salt perquè el sostre és ple de punxes. Per a gent pacient.

Al Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai, localitzat no fa gaire per a Occident amb el nom de Downtown Nekketsu March Super-Awesome Field Day!, una bogeria de gimcana que sotmet en Kunio-kun, amics i enemics a tota mena de proves en què hem de molestar els rivals tant com sigui possible (si no, no guanyarem), hi ha una secció en què toca nedar pel clavegueram, i també hem d'enfrontar-nos als corrents d'aigua, que ens dificulten els moviments. És lògic, però empipa igualment.

És molt possible que aquest sigui un d'aquells casos d'"imatge sonora", i és que la música de la pantalla Coral Capers del Donkey Kong Country, amb el nom d'Aquatic Ambiance, és una de les més populars de la història dels videojocs, i molt apta per a sessions de relax. 

Ara bé, la jugabilitat de la pantalla, com de costum a les aquàtiques de la saga Donkey Kong Country, potser té l'opinió més dividida. A mi m'agraden els seus moviments suaus i àgils, però de vegades precisament per això no veiem venir els perills i acaba sent contraproduent.

Sense sortir dels plataformes bidimensionals, tenim les pantalles d'aigua del Rayman Origins, amb aquest preciós UbiArt i múltiples perills tant en forma d'enemics com de punxes instal·lades pertot arreu. 

Afortunadament el control és excel·lent, i "només" se'ns demana que siguem precisos movent els personatges per tal de sobreviure. Poden ser pantalles molt desafiants, però no trobo que siguin injustes.

Aquest no l'he provat personalment, i ho podria fer perquè fa anys que el tinc, però hi acabaré jugant quan surti el Cowabunga Collection. Es tracta de la pantalla Water Dam del Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES, el primer, el que no es basa en la recreativa, conegut també com un dels més difícils del seu catàleg.

He llegit que aquesta pantalla és especialment odiada per la seva dificultat. Veient-ne vídeos a YouTube no sembla que n'hi hagi per a tant, però és veritat que s'ha de conèixer molt bé per poder desactivar les bombes que amenacen amb destruir la presa en l'escàs temps que se'ns dona.

Al Keio Flying Squadron 2, seqüela per a Saturn encara més difícil d'aconseguir que l'original Keio Flying Squadron per a Mega-CD que tinc la sort de posseir, també hi ha una pantalla d'aigua, però com que aquesta entrega és un joc de plataformes amb seccions de shoot'em up, no podem considerar-lo un shmup sota l'aigua. Sí que és el cas, però, de l'In the Hunt, però perquè en aquell cas controlem un submarí. 

En canvi, al Super Mario Land tenim el cas contrari: és un plataformes però en un parell de pantalles esdevé un shooter, i és el cas de la pantalla aquàtica en què en Mario dispara amb el seu vehicle submarí.

He buscat si existia cap beat'em up amb almenys alguna pantalla sota l'aigua. Potser existeix, però jo només he trobat aquest escenari submarí del Captain America and the Avengers, la recreativa de Data East. Passa que, en entrar-hi, es tracta d'una secció de shooter, però bé, com a mínim ens serveix com a exemple d'aquesta entrada.

Potser us estàveu preguntant com és que no he tocat les plataformes 3D. Doncs bé, no patiu, que ara és el seu torn en aquesta recta final d'entrada. 

En aquest cas no m'agraden gens. Personalment em costa molt moure, per exemple, en Mario pels mons aquàtics del per altra banda excel·lent Super Mario 64. Trobo difícil calcular l'alçada d'alguns objectes i fer que el protagonista vagi exactament on vull. Ara bé, he de dir que al Super Mario Odyssey la cosa ha millorat de manera notable, sobretot podent "posseir" els Cheep Cheep.

Fa moltíssims anys que no hi jugo, però al primer Tomb Raider diria que tampoc no m'agradava gaire submergir la Lara. 

Em sona que tenia força dificultats a l'hora de fer que pugés o baixés, però per sort tot això ha millorat moltíssim a la trilogia reboot de la darrera dècada.

Al Banjo-Kazooie hi vaig jugar fa un any i mig per primer cop, però és també un exemple de joc de plataformes 3D en què les seccions subaquàtiques em resulten pesades per la qüestió dels controls. Fa l'efecte que no arribes mai allà on vols anar, sobretot quan, efectivament, l'espai que s'ha de cobrir és gran.

La mateixa màquina que va acollir per primer cop el Super Mario 64 i el Banjo-Kazooie també va ser la primera casa de l'Star Fox 64, i en aquest cas sí que és un shoot'em up que, en un dels planetes que visita, Aquas, ens obliga a moure'ns pel medi aquàtic, aquest cop sense que canviï el gènere momentàniament.

I tornem a la Nintendo 64, perquè tot i que la captura és de la versió per a la Nintendo 3DS, va ser allà que es va poder jugar per primera vegada a un dels grans de la història dels videojocs, The Legend of Zelda: Ocarina of Time, molt estimat, però amb un temple que no va ser i no és, encara, gens popular.

El Temple de l'Aigua no només ens fa literalment caminar per dins de l'aigua, cosa feixuga (de manera intencionada, perquè es fa amb unes botes metàl·liques), sinó que té una sèrie de trencaclosques que consisteixen a anar jugant amb els diferents nivells de l'aigua, i és un temple que s'allarga bastant i en què sovint hem de desfer les nostres passes i tornar-les a fer.

Hem vist uns quants exemples de pantalles aquàtiques, més aviat subaquàtiques, submarines, sota l'aigua, com les vulgueu anomenar. Algunes són més amables que altres, però el nostre instint, marcat per algunes experiències, ens fa com a mínim desconfiar d'elles a primer cop d'ull. De vegades, però, els nostres prejudicis es trenquen en veure que, algunes, valen la pena. Quines són les vostres preferides i les que no us agraden, tant si les he esmentat com si no?