Nascuts el 1994: Sagues que fan 30 anys

Ja és aquí la nova entrega d'aquesta secció anual que, en realitat, porta el títol a la part final. Aquest 2024 es commemoren els 30 anys de qualsevol cosa important que passés el 1994, i en matèria de videojocs tenim teca per tastar.

Va ser l'any de llançaments de consoles com la Playdia de Bandai o la PC-FX de NEC, o l'accessori-consola 32X de Sega per a la Mega Drive. Però són sistemes que no van tenir el ressò i la influència de la Saturn o la PlayStation, màquines que enguany també fan els 30. Ara bé, en aquestes entrades jo sempre parlo de sagues que han arribat a la trentena, i que van tenir la primera entrega fa exactament 30 anys.

1994 va ser, per exemple, l'any de sortida de la primera entrega de l'Earthworm Jim, de Shiny Entertainment, un plataformes d'acció amb molta personalitat que va debutar a la Mega Drive i tot seguit va sortir també en Super Nintendo, amb versions per a d'altres màquines l'any següent, i seqüeles més endavant.

Amb una entrega numerada com a 4 que ha quedat com a fiasco per a la consola fantasma Intellivision Amico, almenys les dues primeres parts tenen un nucli de seguidors que en poden continuar gaudint tant a les màquines originals com rellançades a l'Evercade.

Però si pensem en un videojoc que duu l'any 94 al títol, a banda dels esportius, tenim el llegendari The King of Fighters 94, el primer joc de la saga de lluita més emblemàtica d'SNK, companyia precisament especialitzada i prolífica en el gènere. 

Encara belluga, aquesta saga, però tot va començar aquí, amb l'esbojarrada idea de reunir lluitadors de diversos jocs de la companyia, amb tant d'èxit que, més enllà de la curiositat del crossover, es va convertir en la saga principal de tot el sistema Neo Geo.

Continuem amb la lluita, perquè també va ser l'any de la proposta de Rare per al gènere, amb aquest Killer Instinct que ha tingut seqüeles i entregues tant per a recreativa com per a consoles, l'última el 2013 per a la Xbox One, llavors acabada d'estrenar.

No ha tingut el ressò de KOF, per descomptat, ni el de Mortal Kombat, saga amb la qual es podria comparar per estètica i maneres d'acabar definitivament amb els enemics, però també va deixar la seva petita petjada a la història dels videojocs.

Aquí es podria debatre sobre si aquest joc, també de Rare, inicia una saga o no, perquè el personatge ve de molt lluny i és molt mític, però el canvi de jugabilitat i l'impacte que va tenir el Donkey Kong Country, llançat inicialment per a la Super Nintendo, va ser tan gran que es podria parlar d'exitós reinici, i a més ha tingut seqüeles que han seguit el seu estil.

Doncs sí, aquest estimadíssim joc ja té 30 anys, i ara ja en fa 10 que no tenim un DKC nou, així que esperem que almenys a la successora de la Switch torni amb un producte digne.

Sabíeu que el primer The Need for Speed es va estrenar a la 3DO? Jo no, de fet no sé res d'aquesta saga perquè no hi he jugat mai, però reconec la importància de la marca, que també ha tingut adaptació al cinema i l'any 2022 encara va veure aparèixer una entrega.

Una altra saga que encara belluga, i que té renom dins d'un gènere amb moltíssima competència, és Tekken, que va començar a les recreatives al desembre de 1994 -de manera que entra pels pèls en aquest article- i que va fer fortuna sobretot a les consoles PlayStation.

Ara ja no s'associa necessàriament a Sony, però aquest any ha tornat a l'actualitat amb la vuitena entrega numerada. Un bon cop de puny (d'acer) de Namco sobre la taula, com a resposta al Virtua Fighter de Sega, de l'any anterior.

Acabo amb aquest, però tot i que no solc parlar d'ordinadors en aquest blog, perquè és una escena de la qual he estat sempre allunyat, voldria esmentar breument que l'any 1994 van començar també les sagues Warcraft i The Elder Scrolls. Poca broma.
 

Especial: Pantalles aquàtiques

Ja m'imagino el que esteu pensant. No us agraden gaire les pantalles d'aigua, oi? És normal. Tenen mala fama, i amb motiu.

Ens agrada molt que els videojocs tinguin ambientacions d'allò més diverses, i als plataformes concretament gairebé esperem que n'hi hagi de foc, gel, bosc... i aigua. Tant als exemples 2D del gènere com als poligonals. Ara bé, a l'hora de moure'ns per aquestes pantalles les experiències poden ser satisfactòries, és clar, però molt sovint, per dir-ho finament, demanen certa adaptació.

Ara que és estiu i fa calor ve de gust pensar en l'aigua, així que se m'ha acudit fer una entrada repassant alguns casos de nivells aquàtics als videojocs. Evidentment, n'existeixen molts, d'exemples, i m'agradaria que me'n parléssiu als comentaris, però jo he trobat aquests i, encara que en general siguin prou coneguts, espero que us resulti una entrada interessant.

Vull especificar que en aquest cas no parlo de pantalles o escenaris en què aparegui aigua, sinó de quan controlem el nostre personatge o vehicle per dins de l'aigua en alguna pantalla (no en tot el joc, com seria el cas de l'Ecco the Dolphin, o gran part del joc, com el James Pond: Underwater Agent), com passa amb la meva odiada Labyrinth Zone del Sonic the Hedgehog de la Mega Drive.

No és que la pantalla en si no la trobi deliciosament dissenyada, com la resta d'un dels meus videojocs preferits, sinó que ho passo malament. Molt malament. I em consta que no soc l'únic. En Sonic va més lent, però les físiques encara són lògiques i no frustren. El que no s'entén és que un ésser incapaç de nedar i de respirar sota l'aigua s'hi endinsi durant tanta estona, i serà inevitable sentir la musiqueta del compte enrere de l'oxigen i com s'acceleren els batecs del nostre cor quan això passa i ens posem a buscar bombolles com desesperats.

Als videojocs del seu antic rival també en surten moltes, de pantalles subaquàtiques, començant pel món 2-2 del Super Mario Bros., en què és recomanable entrar amb en Mario en forma de Super Mario o Fire Mario, ja que és força probable que ens enduguem algun toc. 

Si podem disparar boles de foc per derrotar els enemics, és a dir els peixos Cheep Cheep i els calamars Blooper, millor, altrament tindrem un toc de marge (amb l'aspecte Super Mario) o cap ni un, i és que els moviments del protagonista sota l'aigua tenen una inèrcia punyetera, a més que els hem de fer amb tocs al botó de saltar perquè no s'enfonsi i hagi de caminar pel sòl marí. 

Això es continuaria veient a tota la saga, i tinc entès -perquè reconec que mai hi he jugat seriosament per passar-me'l- que al Super Mario Bros. 3 hi ha la infame pantalla 7-3, coneguda per la seva extrema dificultat.

Unes físiques i uns problemes similars als de les pantalles aquàtiques d'en Mario els trobem també a l'Alex Kidd in Miracle World, que ja a la primera pantalla ens sorprèn amb unes plataformes verticals dissenyades per baixar, cosa gens habitual, i al final caiem a l'aigua, on per sort podem nedar sense ofegar-nos, però val més que fem un ús molt intel·ligent del puny del protagonista o que ens dediquem a esquivar els enemics i trobar el final de la pantalla. 

A la saga Mega Man ens trobem també amb múltiples escenaris que ens conviden a anar per sota de l'aigua, com per exemple aquesta pantalla d'en Dive Man al Mega Man 4. 

A banda dels enemics, les punxes i els pous sense fons que ens hi trobem, la particularitat d'aquestes pantalles és que en Mega Man salta massa amunt quan està submergit, i el canvi de gravetat es nota quan surt a la superfície, cosa que és clau per superar segons quins obstacles, però que també ens posa en greu perill quan hem de mesurar la força del nostre salt perquè el sostre és ple de punxes. Per a gent pacient.

Al Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai, localitzat no fa gaire per a Occident amb el nom de Downtown Nekketsu March Super-Awesome Field Day!, una bogeria de gimcana que sotmet en Kunio-kun, amics i enemics a tota mena de proves en què hem de molestar els rivals tant com sigui possible (si no, no guanyarem), hi ha una secció en què toca nedar pel clavegueram, i també hem d'enfrontar-nos als corrents d'aigua, que ens dificulten els moviments. És lògic, però empipa igualment.

És molt possible que aquest sigui un d'aquells casos d'"imatge sonora", i és que la música de la pantalla Coral Capers del Donkey Kong Country, amb el nom d'Aquatic Ambiance, és una de les més populars de la història dels videojocs, i molt apta per a sessions de relax. 

Ara bé, la jugabilitat de la pantalla, com de costum a les aquàtiques de la saga Donkey Kong Country, potser té l'opinió més dividida. A mi m'agraden els seus moviments suaus i àgils, però de vegades precisament per això no veiem venir els perills i acaba sent contraproduent.

Sense sortir dels plataformes bidimensionals, tenim les pantalles d'aigua del Rayman Origins, amb aquest preciós UbiArt i múltiples perills tant en forma d'enemics com de punxes instal·lades pertot arreu. 

Afortunadament el control és excel·lent, i "només" se'ns demana que siguem precisos movent els personatges per tal de sobreviure. Poden ser pantalles molt desafiants, però no trobo que siguin injustes.

Aquest no l'he provat personalment, i ho podria fer perquè fa anys que el tinc, però hi acabaré jugant quan surti el Cowabunga Collection. Es tracta de la pantalla Water Dam del Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES, el primer, el que no es basa en la recreativa, conegut també com un dels més difícils del seu catàleg.

He llegit que aquesta pantalla és especialment odiada per la seva dificultat. Veient-ne vídeos a YouTube no sembla que n'hi hagi per a tant, però és veritat que s'ha de conèixer molt bé per poder desactivar les bombes que amenacen amb destruir la presa en l'escàs temps que se'ns dona.

Al Keio Flying Squadron 2, seqüela per a Saturn encara més difícil d'aconseguir que l'original Keio Flying Squadron per a Mega-CD que tinc la sort de posseir, també hi ha una pantalla d'aigua, però com que aquesta entrega és un joc de plataformes amb seccions de shoot'em up, no podem considerar-lo un shmup sota l'aigua. Sí que és el cas, però, de l'In the Hunt, però perquè en aquell cas controlem un submarí. 

En canvi, al Super Mario Land tenim el cas contrari: és un plataformes però en un parell de pantalles esdevé un shooter, i és el cas de la pantalla aquàtica en què en Mario dispara amb el seu vehicle submarí.

He buscat si existia cap beat'em up amb almenys alguna pantalla sota l'aigua. Potser existeix, però jo només he trobat aquest escenari submarí del Captain America and the Avengers, la recreativa de Data East. Passa que, en entrar-hi, es tracta d'una secció de shooter, però bé, com a mínim ens serveix com a exemple d'aquesta entrada.

Potser us estàveu preguntant com és que no he tocat les plataformes 3D. Doncs bé, no patiu, que ara és el seu torn en aquesta recta final d'entrada. 

En aquest cas no m'agraden gens. Personalment em costa molt moure, per exemple, en Mario pels mons aquàtics del per altra banda excel·lent Super Mario 64. Trobo difícil calcular l'alçada d'alguns objectes i fer que el protagonista vagi exactament on vull. Ara bé, he de dir que al Super Mario Odyssey la cosa ha millorat de manera notable, sobretot podent "posseir" els Cheep Cheep.

Fa moltíssims anys que no hi jugo, però al primer Tomb Raider diria que tampoc no m'agradava gaire submergir la Lara. 

Em sona que tenia força dificultats a l'hora de fer que pugés o baixés, però per sort tot això ha millorat moltíssim a la trilogia reboot de la darrera dècada.

Al Banjo-Kazooie hi vaig jugar fa un any i mig per primer cop, però és també un exemple de joc de plataformes 3D en què les seccions subaquàtiques em resulten pesades per la qüestió dels controls. Fa l'efecte que no arribes mai allà on vols anar, sobretot quan, efectivament, l'espai que s'ha de cobrir és gran.

La mateixa màquina que va acollir per primer cop el Super Mario 64 i el Banjo-Kazooie també va ser la primera casa de l'Star Fox 64, i en aquest cas sí que és un shoot'em up que, en un dels planetes que visita, Aquas, ens obliga a moure'ns pel medi aquàtic, aquest cop sense que canviï el gènere momentàniament.

I tornem a la Nintendo 64, perquè tot i que la captura és de la versió per a la Nintendo 3DS, va ser allà que es va poder jugar per primera vegada a un dels grans de la història dels videojocs, The Legend of Zelda: Ocarina of Time, molt estimat, però amb un temple que no va ser i no és, encara, gens popular.

El Temple de l'Aigua no només ens fa literalment caminar per dins de l'aigua, cosa feixuga (de manera intencionada, perquè es fa amb unes botes metàl·liques), sinó que té una sèrie de trencaclosques que consisteixen a anar jugant amb els diferents nivells de l'aigua, i és un temple que s'allarga bastant i en què sovint hem de desfer les nostres passes i tornar-les a fer.

Hem vist uns quants exemples de pantalles aquàtiques, més aviat subaquàtiques, submarines, sota l'aigua, com les vulgueu anomenar. Algunes són més amables que altres, però el nostre instint, marcat per algunes experiències, ens fa com a mínim desconfiar d'elles a primer cop d'ull. De vegades, però, els nostres prejudicis es trenquen en veure que, algunes, valen la pena. Quines són les vostres preferides i les que no us agraden, tant si les he esmentat com si no?

 

Reptes per a 2021

Si la primera entrada de l'any l'empro per repassar com ha anat l'anterior pel que fa a videojocs, a la segona tinc la tradició (no gaire antiga, però tradició) de fer-me propòsits en el mateix àmbit, després de veure quins van ser els de l'any anterior i si els vaig complir.

Perquè la cosa tingui més emoció són uns propòsits que no em torno a mirar en tot l'any, de manera que potser hi ha coses que no recordava que havia decidit fer, o no, però en tot cas m'agrada aquest component de relativa sorpresa. Si us sembla bé, comencem, i si no, com que és un mitjà escrit sense interacció en directe amb el públic, em sap greu, però la decisió de començar és meva.

Un repte que arrossegava des de feia anys, i del qual vaig parlar a la darrera entrada, així que no m'hi estendré, era acabar el Super Mario Bros., i l'any passat vaig dir que el prorrogava perquè en tot 2019 no l'havia tocat. Doncs bé, finalment el puc considerar aconseguit.

El mateix passava amb el Metroid, que no l'havia tocat en tot 2019. Doncs bé, el 2020 sí que hi vaig jugar un dia, però no més -i per això no apareix al vídeo resum dels videojocs als que vaig jugar l'any passat-, i vaig avançar ben poc. Aquest any sí que me'l penso acabar, però ja per treure-me'l de sobre, que és feixuc, i passar a entregues més amables i populars de la saga. 

No em fa gaire vergonya dir que ho faig amb un mapa, i és que aquest laberíntic joc no disposa de cap guia en aquest sentit, i prou difícil és. En tot cas, repte no superat.

El 2019 tampoc havia tocat el Castlevania, però perquè l'havia deixat aparcat expressament. El 2020 hi vaig tornar i, per fi, me'l vaig passar. I em va costar molt. Aquí en parlava. Aconseguit.

Em vaig proposar també jugar al Dragon Quest XI, ni tan sols vaig dir res d'acabar-me'l, i la veritat és que hi vaig jugar uns dies, però ho vaig fer perquè em feia vergonya haver estat desitjant que sortís aquest joc durant tant de temps i que hagués passat un any des de la seva sortida i no l'hagués tocat. 

No aspirava a acabar-me'l, però sí que hi volia jugar molt més, així que considero el repte no superat, i el motiu pel qual no hi he jugat gaire és que tenia la intenció de no hipotecar-me amb títols RPG, que m'ocupen mesos, cosa que també ha contribuït a què pogués acabar 26 jocs durant 2020. Ja veurem què faig el 2021, però sí que m'hi vull posar seriosament, així que prorrogat.

Ara un de superat, però que requereix explicació: havia dit que volia jugar a un altre joc de la saga The Legend of Zelda, i concretament havia dit que tenia pensat que fos l'Ocarina of Time, a la Nintendo 3DS, però tampoc havia promès que seria aquest.

En tot cas, al final vaig jugar al The Legend of Zelda: A Link to the Past, a través del servei online de la Switch -tot i que també el tinc a la SNES Mini-, i me'l vaig acabar. Aquest any, però, sí que em penso posar amb l'Ocarina.

Entre els propòsits que arrossego hi ha el de jugar més a la Wii U, que concreto dient que me'n vull acabar 3 jocs. Doncs bé, continuo sense aconseguir-ho, però sí que per fi me n'he acabat un joc, que ha estat el Shantae: Risky's Revenge - Director's Cut. Així, prorrogo el repte, i espero dur-lo a terme aquest 2021.

Ara en torna a tocar un de superat, i em fa especial il·lusió, perquè l'havia arrossegat durant molt de temps i m'havia fet patir molt: el mod de la Super Nintendo perquè pugui llegir jocs japonesos.

Li vaig dedicar una entrada fa poc, allà explico tot el calvari, però el cas és que per fi puc dir que m'he tret de sobre aquesta tasca que havia d'acabar tant sí com no.

Encara que en tinc ganes, no he pogut superar el repte d'acabar-me el Donkey Kong Country i, tot i que no ho havia dit, continuar amb la saga. Reconec que hi vaig jugar poc, l'any passat, i sense posar-m'hi gaire seriosament.

A més, no m'està resultant gaire fàcil, no acumulo vides i em costa avançar sense desar partida -gràcies a la SNES Mini- després d'acabar cada pantalla. El joc té previst que es pugui fer en un punt concret de cada món, però amb les poques vides que tinc, cada game over em suposaria repetir unes quantes pantalles, i no en tinc ganes. En fi, prorrogo el repte i aquest any sí, i si puc em faré també la segona part.

En una nota més positiva, vaig dir que volia continuar amb la saga Mega Man, i ho he fet, però no acabant-me la primera entrega en versió Mega Drive, com m'havia proposat, sinó jugant al Mega Man 3 i al Mega Man 4, de NES. Superat, doncs, però això ha fet que el cuquet d'acabar-me els de Mega Drive continuï, i ho vull fer.

2020 també era l'any que havia decidit jugar més i comprar menys, i ho he aconseguit. Encara he de reduir més les despeses, però 2019 havia estat un any molt boig i he millorat molt aquest aspecte, amb la immensa majoria de mesos amb pressupost "sobrant". 2021 hauria de ser una mica millor, però ja ho veurem. Com a mínim, no tornar enrere. 

Jugar més ha estat possible retallant d'altres camps del meu oci, però també m'he centrat més en acabar jocs i no provar tantes coses perquè sí. Això no m'ho havia proposat a l'entrada de reptes per a 2020, però poc després vaig decidir fer una llista de títols als que volia jugar, i l'he seguit força, amb prou opcions per tenir marge de decisió. 2021 també té una llista, i ja veurem fins a quin punt la segueixo.

La llista és ambiciosa, i més encara si hi sumem els de 2020 que no vaig poder ratllar, però se n'extreuen reptes temàtics, com ara el de posar-me al dia amb la saga Streets of Rage, el primer joc de la qual per fi vaig acabar el 2020, ara que n'existeix una aclamada quarta entrega, i sentint amb mi mateix el deute de gaudir d'una saga tan estimada dels anys 90.

Hi ha la voluntat de jugar a més jocs d'en Mario, si pot ser la saga principal, començant pel Super Mario Bros. 2, tant l'autèntic com el que va arribar a Occident en el seu moment. 

I, és clar, serà el 30è aniversari d'en Sonic, per la qual cosa em proposo jugar a bastants jocs de la saga, incloent-hi per fi els de Master System / Game Gear, que els tinc, però no els he tocat pràcticament mai.

No posaré imatges de tot, i sé que la llista és massa ambiciosa, però també, entre altres coses, vull jugar a la saga Illusion d'en Mickey Mouse, a la de Gears of War, continuar amb la de Castlevania i la de Mega Man, i la d'en Kirby, i la d'en Kunio-kun. A veure fins on arribo, però no m'angoixo tot i saber que moltes coses quedaran per fer, perquè tindré la satisfacció d'haver-ne aconseguit espero que moltes.

Reptes per a 2020

L'any passat (i l'altre) dedicava una entrada a veure quins plans tenia, pel que fa a videojocs, per a tot l'any, i si havia fet realitat els anteriors o no. Ja vam veure que més aviat no, però això no em va impedir fer-me nous propòsits d'Any Nou videojoquístics. 

Ara és el torn de veure si aquells nous reptes i la recuperació d'alguns dels anteriors s'han complert (ho miro mentre escric l'entrada, per tant és una mica sorpresa, perquè no me'n recordo), i al final exposaré el que vull fer aquest 2020.

Em vaig proposar veure aquesta pantalla, la del final del Super Mario Bros., i el repte venia de 2018, però continuo sense fer-ho. Ni a la NES Mini ni enlloc. Directament no vaig jugar a aquest classiquíssim en tot 2019. I em toca tornar-lo a prorrogar.

També m'havia proposat acabar el Metroid, que el 2018 havia avançat força, però va passar tot 2019 i no me'l vaig posar ni una vegada. El mateix que amb el Super Mario Bros., i el mateix propòsit: acabar-lo d'una vegada.

Continuem amb la NES, perquè el 2018 m'havia proposat acabar el primer Castlevania i no el vaig tocar en tot aquell any. El 2019 vaig decidir no prorrogar-ho i deixar-ho per a més endavant, i ara que és 2020 em torno a marcar l'objectiu d'aconseguir-ho, i d'endinsar-me més en aquesta saga en què soc tan ignorant. A més, ara tinc el recopilatori digital Castlevania Anniversary Collection, que conté diverses entregues de 8 i 16 bits de la sèrie.

Pel que fa al propòsit que fa temps que arrossego d'acabar-me un shoot'em up o videojoc de naus, ja no l'R-Type (a la foto), sinó qualsevol, de moment el deixo córrer sine die, i és que he anat sent conscient que això és una tasca per als més dedicats, els experts que s'hi passen hores i els dominen.

Això no vol dir, però, que deixi de jugar-hi, perquè ho continuaré fent i en voldré conèixer més.

Millors notícies tinc pel que fa a la saga Dragon Quest: vaig dir que em volia acabar el Dragon Quest III d'una vegada i després jugar al VIII. Doncs bé, la primera part la vaig complir, però la segona... no m'he acabat la vuitena entrega, però sí que vaig jugar al Dragon Quest IX, i me'l vaig acabar pel que fa la història (queden algunes missions secundàries i ja el deixaré).

Sobre la saga en si, el pla per a 2020 és jugar al Dragon Quest XI, de la Switch, i l'entrega més recent, i al Dragon Quest Builders 2, però el Dragon Quest VIII se'n va a 2021, suposo.

També m'havia proposat jugar a un altre títol de la saga The Legend of Zelda, i concretament havia parlat de l'Ocarina of Time 3D, el magnífic remake per a la Nintendo 3DS, però finalment un cop em vaig acabar el Breath of the Wild al gener ja no vaig tornar a tocar la saga.

Ho vull fer, tinc diverses entregues per estrenar o reprendre, però només puc dir que intentaré que sigui aquest 2020.

Torna a ser un objectiu fallit i prorrogat acabar-me 3 jocs de la Wii U, però en el fons era una excusa per tocar més la consola, que m'estimo i que té jocs que m'agraden molt. I el que prorrogo és això, jugar més a la Wii U, perquè el 2019 només vaig jugar al NES Remix, i tampoc me'l vaig acabar.

També m'havia proposat acabar el mod de la Super Nintendo, que se'm complicava... i en realitat és feina d'unes hores, però costa trobar moments. Les complicacions que he tingut han fet que no hagi acabat encara, però em queda molt poquet i espero poder-ne fer una entrada aviat. De moment, però, ha estat un infern.

En el mateix àmbit volia modificar una Saturn i restaurar una Game Boy. Doncs bé, la Saturn res, però vaig restaurar amb èxit la Game Boy de la meva germana, i m'hi vaig animar i vaig fer també la meva i una per encàrrec. Content d'aquesta part.

Un repte de 2019 pròpiament era continuar amb la saga Mega Man, reenganxant-la des de la tercera entrega i fins on arribés. Bé, no ho vaig fer, però sí que amb l'arribada de la Mega Drive Mini i la presència del Mega Man: The Wily Wars, que conté la versió Mega Drive dels tres primers títols de la saga, vaig estar jugant al primer, i el tenia força avançat. Em proposo acabar aquesta versió del primer i, després, ja veurem.

També volia acabar el Donkey Kong Country, a la SNES Mini, però tot i que a l'estiu vaig avançar no el vaig acabar, així que queda prorrogat.

Acomplert l'objectiu de jugar més amb les meves portàtils més antigues, tot i que una mica agafat pels pèls perquè només va ser la Nintendo DS amb l'excusa del Dragon Quest IX, un de més genèric que era jugar més i comprar menys ha estat un fracàs en la segona part del propòsit: he comprat encara més.

Així que com que pel que fa a jugar a videojocs ja he hagut de prorrogar prou coses, no en sumo més, però em proposo -i ja ho he començat a fer- comprar moltíssim menys, ara sí, perquè és una situació insostenible per calés, però sobretot per espai i temps per gaudir-ne. Això és una realitat des de fa temps, i no soc l'únic que té aquest problema, ni l'únic que es proposa això mateix, però de debò: ara m'hi esforçaré moltíssim.

Malalts dels videojocs: cotxes pintats

Anava a fer una nova entrada sobre tatuatges del món dels videojocs, però he decidit deixar-la per a més endavant perquè he tingut una altra idea: i si pintéssim els nostres cotxes amb motius dels títols, els universos i els personatges amb què gaudim quan juguem?

Doncs hi ha hagut gent que ho ha fet, de manera que passem a veure'n alguns exemples. Ja avanço que per molt bonics que siguin per a un amant dels videojocs, jo no ho faria mai. No gosaria treure'l del pàrquing per por que algun "graciós" li passés alguna clau, cosa que segur que passaria. 

Era previsible que un clàssic entre clàssics, el Pac-man, seria el protagonista d'almenys una proposta artística per al xassís d'un cotxe, en aquest cas un Mini. 

Al capdavall, el personatge, els seus enemics i el laberint per on es mouen tots plegats és una imatge tan icònica que reconeixem tant els que juguem a videojocs -és clar- com el públic que no hi té res a veure. 

No tan polit ni professional tenim aquesta altra versió, precisament amb encant perquè és més casolana -o ho sembla en comparació amb l'altra-, però segur que fa girar colls igualment i provoca més d'una distracció al volant.

Si jo aparqués al pàrquing d'un centre comercial i veiés això també li faria fotos, i segurament m'haurien de cridar perquè ho deixés córrer i anés per feina.

Un altre clàssic, però en aquest cas una saga, la d'en Mario, havia d'estar indiscutiblement en algun cotxe, i aquestes imatges són també de les que podria reconèixer qualsevol persona, sigui quin sigui el seu nivell de coneixement dels videojocs.

Potser no es veu de seguida, perquè és una interpretació i tot plegat és més modern, tant el cotxe com el disseny, però aquí en tenim un Lamborghini que sembla cobert per fitxes del Tetris, tot i que està fet d'una manera més dissimulada, que no vol dir que no cridi moltíssim l'atenció quan circula pel carrer, a banda de pertànyer a la marca a la qual pertany.

Menys espectacular en l'execució, però més interessant per l'originalitat de la idea, tenim aquest cotxe decorat amb mapes del The Legend of Zelda, el clàssic de la NES. Una passada, també.

Hi ha qui va més al personatge concret, i no protagonista, i amb una bona idea al cap, com qui va decidir pintar aquest Smart de negre i convertir-lo en un Bill Bala de la saga Super Mario amb rodes. Subtil per a qui no sàpiga de què va, però per a qui sí... motiu de somriure i foto.

Aquest és un fanàtic d'en Donkey Kong, i concretament de la saga Donkey Kong Country, com queda ben clar en veure la meitat posterior del cotxe. 

Fins i tot hi podem apreciar en Mario, escanyat per la Dixie Kong, així que no hi ha dubtes sobre el posicionament del propietari en la particular rivalitat entre el lampista italoamericà i el simi més popular de la història dels videojocs.

No es pot pintar el cotxe amb qualsevol cosa, per això hem vist exemples de grans clàssics dels videojocs representats en pintura de xassís, cosa que significa que la saga Grand Theft Auto forma part del panteó, cosa que ja sabíem, però aquest propietari d'un Porsche duu a l'extrem la seva passió per la saga, o almenys pel Grand Theft Auto San Andreas.

Ho deixem aquí, però queda clar que l'amor pels videojocs no es porta només en samarretes o directament a la pell, sinó que també es pot lluir pel carrer, amb molta valentia, si anem motoritzats i no ens fa por que algun brètol es carregui aquestes obres d'art.