Ja és aquí la nova entrega d'aquesta secció anual que, en realitat, porta el títol a la part final. Aquest 2024 es commemoren els 30 anys de qualsevol cosa important que passés el 1994, i en matèria de videojocs tenim teca per tastar.
Va ser l'any de llançaments de consoles com la Playdia de Bandai o la PC-FX de NEC, o l'accessori-consola 32X de Sega per a la Mega Drive. Però són sistemes que no van tenir el ressò i la influència de la Saturn o la PlayStation, màquines que enguany també fan els 30. Ara bé, en aquestes entrades jo sempre parlo de sagues que han arribat a la trentena, i que van tenir la primera entrega fa exactament 30 anys.
1994 va ser, per exemple, l'any de sortida de la primera entrega de l'Earthworm Jim, de Shiny Entertainment, un plataformes d'acció amb molta personalitat que va debutar a la Mega Drive i tot seguit va sortir també en Super Nintendo, amb versions per a d'altres màquines l'any següent, i seqüeles més endavant.
Amb una entrega numerada com a 4 que ha quedat com a fiasco per a la consola fantasma Intellivision Amico, almenys les dues primeres parts tenen un nucli de seguidors que en poden continuar gaudint tant a les màquines originals com rellançades a l'Evercade.
Però si pensem en un videojoc que duu l'any 94 al títol, a banda dels esportius, tenim el llegendari The King of Fighters 94, el primer joc de la saga de lluita més emblemàtica d'SNK, companyia precisament especialitzada i prolífica en el gènere.
Encara belluga, aquesta saga, però tot va començar aquí, amb l'esbojarrada idea de reunir lluitadors de diversos jocs de la companyia, amb tant d'èxit que, més enllà de la curiositat del crossover, es va convertir en la saga principal de tot el sistema Neo Geo.
Continuem amb la lluita, perquè també va ser l'any de la proposta de Rare per al gènere, amb aquest Killer Instinct que ha tingut seqüeles i entregues tant per a recreativa com per a consoles, l'última el 2013 per a la Xbox One, llavors acabada d'estrenar.
No ha tingut el ressò de KOF, per descomptat, ni el de Mortal Kombat, saga amb la qual es podria comparar per estètica i maneres d'acabar definitivament amb els enemics, però també va deixar la seva petita petjada a la història dels videojocs.
Aquí es podria debatre sobre si aquest joc, també de Rare, inicia una saga o no, perquè el personatge ve de molt lluny i és molt mític, però el canvi de jugabilitat i l'impacte que va tenir el Donkey Kong Country, llançat inicialment per a la Super Nintendo, va ser tan gran que es podria parlar d'exitós reinici, i a més ha tingut seqüeles que han seguit el seu estil.
Doncs sí, aquest estimadíssim joc ja té 30 anys, i ara ja en fa 10 que no tenim un DKC nou, així que esperem que almenys a la successora de la Switch torni amb un producte digne.
Sabíeu que el primer The Need for Speed es va estrenar a la 3DO? Jo no, de fet no sé res d'aquesta saga perquè no hi he jugat mai, però reconec la importància de la marca, que també ha tingut adaptació al cinema i l'any 2022 encara va veure aparèixer una entrega.
Una altra saga que encara belluga, i que té renom dins d'un gènere amb moltíssima competència, és Tekken, que va començar a les recreatives al desembre de 1994 -de manera que entra pels pèls en aquest article- i que va fer fortuna sobretot a les consoles PlayStation.
Ara ja no s'associa necessàriament a Sony, però aquest any ha tornat a l'actualitat amb la vuitena entrega numerada. Un bon cop de puny (d'acer) de Namco sobre la taula, com a resposta al Virtua Fighter de Sega, de l'any anterior.
Acabo amb aquest, però tot i que no solc parlar d'ordinadors en aquest blog, perquè és una escena de la qual he estat sempre allunyat, voldria esmentar breument que l'any 1994 van començar també les sagues Warcraft i The Elder Scrolls. Poca broma.
Fa un temps vaig publicar una entrada sobre replantejaments que m'he fet com a videojugador. Ideals i criteris que tenia establerts, però que les circumstàncies i la reflexió m'han fet replantejar. I part de la culpa la té aquest recopilatori que recomano avui, un dels casos més flagrants en què m'he hagut d'empassar les meves paraules.
Perquè quan la gent me'l recomanava com a imprescindible de la Xbox One el rebutjava, atès que era un recopilatori de clàssics i jo no havia comprat una consola de la generació actual per jugar a videojocs "retro". Que m'encanten, això suposo que ja se sap, però també he dit sempre que els vull jugar en el format i el sistema original, i que si això no era possible... doncs no hi jugaria.
El Rare Replay va sortir en exclusiva per a la consola actual de Microsoft -ni tan sols està disponible per a PC- el 2015 i amb un preu de sortida de 29,95 €. Per posar-vos en situació, quan me'l recomanaven i jo el rebutjava estava d'oferta, en alguns llocs a 14,95 € i a la cadena Game, des de feia mesos, a 9,95 €. 30 jocs per només 9,95 €. 33 cèntims el joc, vaja. I tampoc no ho veia clar.
I no només això: no va ser fins que em vaig adonar que, després de la compra de la Wii el 2008, tenia un saldo de soci acumulat d'uns 10 euros (i que no havia caducat), que vaig decidir anar a la botiga i fer-lo servir per endur-me el Rare Replayde franc. I encara van sobrar uns cèntims.
En part els meus dubtes es devien a que alguns dels jocs ja els tinc en format original, com el Banjo-Kazooie, el Jet Force Gemini, el Killer Instinct Gold o el Kameo, i d'altres, com els dos Viva Piñata, no m'havien interessat en el seu moment ni, francament, a causa del seu gènere no m'interessen en excés tampoc ara.
Però per 0 euros, i fins i tot per 9,95 €, valia la pena poder provar els altres, alguns dels quals massa cars d'obtenir actualment, en aquest recull de clàssics de Rare -companyia que és coneguda, i en el meu cas jo només coneixia, pels Killer Instinct, la saga Banjo, el Goldeneye i l'aquí absent per raons òbvies saga Donkey Kong Country-, que va des dels inicis de l'empresa, amb jocs del ZX Spectrum, fins a alguns de la Xbox 360 -que, tenint aquesta consola, encara em feia més ràbia comprar-ne jocs per a la successora-, passant per la NES, la Nintendo 64 i la primera Xbox.
Els recopilatoris, segons com estan fets, són simples reculls de ROMs sense res més, amb cap valor afegit i cap interès més enllà de poder tornar a jugar a videojocs de la nostra vida o, de vegades, accedir a d'altres que no havien sortit a Europa o que s'havien quedat a les recreatives.
Però el Rare Replay va més enllà del simple recopilatori i ofereix un conjunt amb una presentació excel·lent, que dóna forma al que és, en realitat, un univers de personatges i títols que representen aquesta genial second-party britànica, abans associada a Nintendo i, des de 2002, adquirida per Microsoft (i ja no considerada second-party). Sense anar més lluny, va ser així que vaig descobrir la saga Sabreman, constituïda per títols que abans considerava del tot independents. Vegem la llista completa dels 30 jocs:
Jetpac (ZX Spectrum, 1983)
Atic Atac (ZX Spectrum, 1983)
Lunar Jetman (ZX Spectrum, 1983)
Sabre Wulf (ZX Spectrum, 1984)
Underwurlde (ZX Spectrum, 1984)
Knight Lore (ZX Spectrum, 1984)
Gunfright (ZX Spectrum, 1985)
Slalom (NES, 1986)
R.C. Pro-Am (NES, 1987)
Cobra Triangle (NES, 1987)
Snake Rattle 'n' Roll (NES, 1990)
Digger T. Rock (NES, 1990)
Solar Jetman (NES, 1990)
Battletoads (NES, 1991)
R.C. Pro-Am II (NES, 1992)
Battletoads Arcade (1994)
Killer Instinct Gold (Nintendo 64, 1996)
Blast Corps (Nintendo 64, 1997)
Banjo-Kazooie (Nintendo 64, 1998 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2008)
Jet Force Gemini (Nintendo 64, 1999)
Perfect Dark (Nintendo 64, 2000 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2010)
Banjo-Tooie (Nintendo 64, 2000 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2009)
Conker’s Bad Fur Day (Nintendo 64, 2001)
Grabbed by the Ghoulies (Xbox, 2003)
Perfect Dark Zero (Xbox 360, 2005)
Kameo: Elements of Power (Xbox 360, 2005)
Viva Piñata (Xbox 360, 2006)
Jetpac Refuelled (Xbox Live Arcade, 2007)
Banjo-Kazooie: Nuts & Bolts (Xbox 360, 2008)
Viva Piñata: Trouble in Paradise (Xbox 360, 2008)
Déu n'hi do. Trobo que és una selecció excel·lent, encara que hi faltin coses, algunes per necessitat, com l'esmentat cas dels 3 Donkey Kong Country de la Super Nintendo (i, de fet, el Donkey Kong 64 de la Nintendo 64), i d'altres per decisions de la companyia, com l'absència del Conker: Live & Reloaded, que era un remake del Conker's Bad Fur Day per a la Xbox.
També és cert que no tots són igual de bons i que alguns han aguantat el pas del temps millor que d'altres, fins al punt que per exemple els de l'Spectrum en termes de jugabilitat es fan durs, però no deixen de ser fragments d'història dels videojocs que val la pena provar o rejugar, segons quin sigui el nostre cas.
A més, hi ha altres decisions amb què no tothom estarà d'acord, com el fet que alguns clàssics de la Nintendo 64 en realitat siguin les remasteritzacions que van sortir en format digital per a la Xbox 360, en comptes d'una emulació fidel de la versió cartutx. I en el cas dels que sí que són les versions originals s'ha fet amb relació d'aspecte 4:3, tot i que existeixen emuladors per a PC que posen aquests mateixos jocs a pantalla completa i, per tant, es podria haver fet.
Personalment trobo encertada la inclusió de les remasteritzacions, perquè només s'han polit i adaptat els gràfics per gaudir-ne en pantalla gran, d'alta definició. No són pas remakes. Però s'han de dir els punts negatius, o potencialment negatius, com aquest o el fet que els especialistes han detectat que alguns jocs de la Xbox 360 emulats aquí -perquè el que fa la Xbox One amb aquests títols és convertir-se temporalment en una Xbox 360, sistema d'assoliments inclosos- funcionen millor que a la segona consola de Microsoft, com seria lògic, mentre que d'altres pateixen una mica a la Xbox One i per tant funcionen millor a la seva predecessora, en principi molt menys potent.
Per cert, els de la 360 s'instal·len a la consola per separat del fitxer del mateix Rare Replay, però tot i així un cop instal·lats s'hi pot accedir des del menú del recopilatori (i també des del menú de la consola).
Aquí teníem un vídeo en què es navega pel menú del recopilatori, una delícia acompanyada d'una música barreja de cerimònia d'entrega de premis i entrada de Disneyland. Com es pot veure, està dividit en els jocs en si i el contingut extra, al seu torn diferenciat per tipus però bàsicament format per interessantíssims vídeos sobre el procés de creació dels videojocs, la filosofia de la companyia i curiositats de tota mena, i fins i tot projectes cancel·lats.
Tot plegat ajuda a fer que Rare Replay sigui alhora un autohomenatge i una magnífica proposta per als jugadors d'ahir i d'avui, que tenim a la nostra disposició 30 títols molt diferents amb què podem repassar una part important de la història dels videojocs i apreciar curiositats, com les referències d'uns jocs a uns altres, les característiques comunes i en general la manera de fer d'una companyia que amb aquest recopilatori sens dubte manifesta la seva condició de petit univers de personatges dins el mitjà. I és llavors quan pren més sentit aquesta presentació lleugerament disneyana.
Una altra de les coses interessants del Rare Replay són les anomenades instantànies, que són reptes concrets que ens permeten demostrar el nostre domini de cada joc representat o, al contrari, entrenar si no hi hem jugat mai i en volem conèixer les mecàniques abans de posar-nos-hi, cosa ben recomanable perquè, abans, ens posaven davant de la primera pantalla d'un joc i no sempre era clar el que havíem de fer. Podia ser força frustrant, i aquí reviurem aquella sensació, especialment amb els títols més antics.
Però aquestes instantànies -que també es poden jugar agrupades temàticament, com veiem al vídeo- són més addictives del que sembla. Són una mena d'assoliments del mateix recopilatori, que a més ens permetran obtenir segells que al seu torn desbloquejaran el contingut extra que esmentava més amunt. L'objectiu del Rare Replay, doncs, és fer-ho tot, provar tots els jocs i veure tots els continguts, de manera que tenim diversió per a moltíssimes hores.
Com a punt negatiu, els títols més moderns no tenen instantànies, i en aquest cas no parlo només dels que s'instal·len a part, sinó també dels títols de la Xbox i la Nintendo 64. Aquesta modalitat de joc es redueix, doncs, als videojocs que pertanyen a l'Spectrum i la NES. És cert que els moderns tenen més assoliments que els antics (la diferència és de més de 10 respecte als 7 habituals), però l'absència d'instantànies en aquests casos trenca una mica la sensació d'unitat que precisament és un dels punts forts de la compilació.
Com deia al principi, el Rare Replay m'ha permès descobrir molts jocs, o provar per primer cop títols que només coneixia de nom, però vull destacar els que, de moment, m'han agradat més.
Els títols de l'Spectrum els vull completar, com tots els altres, però com deia més amunt actualment es fan difícils de jugar. De fet, quan me'n menjava alguna conversió a l'MSX de petit ja veia que, gràfics a banda, els controls eren força dolents.
Però al Rare Replay els he donat una oportunitat, que no vol dir que siguin els que més m'agraden. Sí que entra en aquesta categoria, però, el Gunfright, del qual vaig parlar a Retroscroll.
L'Slalom, de la NES, ha estat tot un descobriment, perquè no el coneixia ni de nom. De fet, el Gunfright tampoc, però el catàleg de l'Spectrum el conec moltíssim menys i ho trobo normal.
El cas és que aquest divertit i no pas fàcil títol d'esquí em recorda molt l'estil del Penguin Adventure i l'Antarctic Adventure de l'MSX i podria passar perfectament per un d'aquells clàssics de Konami per al microordinador de 8 bits.
El Battletoads de la NES ja el coneixia, té la fama de ser un dels videojocs més difícils de la consola, per no dir el més difícil, i jo en tenia la versió de la Game Boy, allà anomenada Battletoads in Ragnarok's World.
Però m'agrada tenir-lo aquí i em faig el propòsit de passar-me'l, tot i la infame pantalla de les motos. Per cert, el recopilatori inclou la versió arcade, que no va sortir mai en cap consola, i que també podria incloure com un dels meus preferits, ja que en essència és el mateix tipus de joc.
La gran revelació, però, ha estat aquest Snake Rattle 'n' Roll, clàssic del qual ja vaig parlar, però com passa la majoria de vegades que faig entrades sobre algun joc no l'havia provat personalment. Per tant, no em feu gaire cas quan explico coses.
Aquí en tenim la versió de NES, no la de Mega Drive, però ja va bé, i l'he trobat tremendament addictiu malgrat que cal acostumar-se als controls en una vista isomètrica que sembla que a Rare li agradava molt, com es pot veure als videojocs més antics del recopilatori. I una música del rhythm and blues antic (no el d'ara, bàsicament música negra) amb melodies que s'enganxen de mala manera.
No em vull estendre més, però he d'esmentar el Banjo-Kazooie, remasteritzat per a la Xbox 360 però pel que fa a la resta un joc de Nintendo 64, que ara que l'he començat a provar de debò -i és gravíssim, perquè el tinc en Nintendo 64 i no li havia fet cas- entenc per què se'l considera un dels millors títols de plataformes 3D de tots els temps.
No he tingut temps d'aprofundir en els 30 títols, i segurament entre els que no he provat prou (o gens) algun més acabarà formant part dels meus preferits, però penso que per a il·lustrar ja està bé.
Hem vist continguts extra, però també hi ha opcions extra: als jocs pre-Nintendo 64 es pot prémer el gallet esquerre per tal de rebobinar uns segons i evitar morts frustrants, característica que és totalment opcional i pensada per a aquells que vulguin tenir-ho una mica més fàcil, i és que alguns videojocs antics eren força inclements amb el jugador per tal de compensar la curta durada general amb una elevada dificultat que en garantís l'ús durant mesos a còpia d'assaig i error.
En aquests mateixos jocs, com veiem al vídeo, hi ha la possibilitat de configurar la pantalla de manera que apareguin les famoses scan lines, les línies d'exploració que en teoria es veien als televisors de tub d'abans, però francament, aquests efectes els trobo postissos perquè no recordo que quan jugava amb consoles de 8 i 16 bits es veiessin, i si la gràcia d'afegir aquest filtre és tocar la fibra nostàlgica, alguna cosa falla si l'efecte és exagerat, perquè no es reprodueix l'experiència. A la NES Mini, en canvi, són més suaus i m'agrada posar-les.
En definitiva, el Rare Replay potser no és el motiu pel qual algú s'hauria de comprar la Xbox One, però sí que és un títol imprescindible. Els amants dels videojocs clàssics sens dubte el voldran tenir, i els més joves... l'haurien d'adquirir perquè els agradarà descobrir aquest tros d'història del seu mitjà d'entreteniment preferit.
Aquesta secció va néixer el mateix any que el blog, té per tant molts anys, però repassant la llista d'entrades m'adono que l'he tocat massa poques vegades. Algun any fins i tot només un cop, i en general la recupero dos cops cada any.
Doncs bé, espero que aquest 2017 siguin almenys 3 vegades, i la primera la dedico a un personatge no tan conegut pel gran públic com els de les entrades anteriors, però sens dubte sí pels jugadors més veterans.
Per edat jo hauria de pertànyer a aquest grup, però no tinc tanta experiència com els companys d'aquest petit gran món i reconec que ha estat ara que he descobert fins on arribava la importància (sense exagerar, però) del protagonista d'avui, i tot i que coneixia l'existència d'alguns dels seus jocs no ha estat fins ara que gràcies al recopilatori Rare Replay de la Xbox One l'he pogut controlar en diversos títols.
Es tracta d'en Sabreman, un explorador d'edat avançada o simplement de canes prematures que, amb el seu casc colonial i el seu frondós mostatxo (que originalment no se li veia perquè el disseny gràfic dels videojocs no permetia tantes filigranes), protagonitza quelcom inusual als anys 80: una saga de videojocs, i en aquest cas, a sobre, prevista des del principi.
El primer seria el Sabre Wulf, que va sortir per al ZX Spectrum el 1984 signat per la britànica Ultimate Play the Game, antic nom de l'actual Rare i fundada pels germans Tim i Chris Stamper. Ens proposa controlar l'explorador, armat amb un sabre, per una jungla laberíntica en què hem de trobar 4 objectes i buscar la sortida tot esquivant enemics i altres perills, entre els quals algunes orquídees que entorpeixen en comptes d'ajudar-nos.
El joc és molt curt -si ho fem tot perfecte i sabem per on hem d'anar-, però difícil, i va ser molt ben rebut en el seu moment. És un clàssic no només de l'Spectrum, sinó de l'època. Va ser convertit també a BBC Micro, Commodore 64 i Amstrad CPC. Ara bé, tenia una sèrie de seqüeles que ja estaven creades quan es va llançar el Sabre Wulf, però que es van llançar després per tal de construir la saga, i és que en acabar el joc ens deien que l'aventura continuava al següent títol:
A l'Underwurlde en Sabreman torna, i aquest cop també ha de buscar una sortida, però no d'una jungla, sinó d'un castell i unes cavernes en què la perspectiva passa a ser totalment lateral i el gènere és el de les plataformes, amb salts inclosos, que recorden, per cert, el Booga-boo.
Aquesta segona part tenia més pantalles per explorar i era encara més difícil. A més, es podien fer servir diferents armes (de fet, els enemics especials ho requereixen), però són llancívoles.
Comencem amb una pistola de bombolles amb què matem els enemics, que per altra banda no ens poden fer mal, però sí que dificulten els nostres salts, i segons on cometem errors saltant ens fotem una patacada que sí que ens treu vides. Igual que passava amb el Sabre Wulf, en acabar l'Underwurlde ens deien on continuaria la història de l'explorador, però en aquesta ocasió se'ns presentaven tres títols.
El mític Knight Lore, que va marcar una època, era un d'ells, i de fet és el que va sortir primer, aquell mateix 1984. La perspectiva isomètrica que presentava no era nova (sí recent), però la va popularitzar amb el seu motor gràfic Filmation, i com que el joc va tenir tant d'èxit el disseny de les pantalles va ser directament clonat durant els anys següents per diversos videojocs, els més coneguts dels quals el Batman (1986) i el Head over Heels (1987).
En fi, aquest cop en Sabreman, que representa que a l'Underwurlde va rebre la maledicció del licàntrop o home llop, en busca la cura dins un castell. La particularitat del joc és que veiem a la part inferior de la pantalla els canvis de cicle de sol i lluna, i durant la nit el protagonista es transforma, cosa que li permet fer salts més grans.
Això no treu que el control d'aquest joc sigui imprecís (la perspectiva i la lentitud en els salts no hi ajuden) i pugui arribar a ser frustrant, passa també amb l'esmentat Batman, però tot i així es considera un clàssic revolucionari i a les anàlisis de l'època en lloaven precisament aquest control que a mi no em convencia de petit ni em convenç ara.
La quarta part de la saga, el Pentagram, va sortir el 1986 i per desgràcia no es va incloure al Rare Replay de la Xbox One, per tant no hi he jugat. En aquesta ocasió en Sabreman s'ha convertit en mag i ha de trobar el pentagrama màgic, però el joc és més complex que els anteriors tot i que repeteix el motor gràfic Filmation del Knight Lore.
En el seu moment la fórmula començava a cansar i potser és per això que la cinquena part de la saga, anunciada al final d'aquesta quarta amb el nom de Mire Mare, no va arribar a veure la llum. Però això no vol dir que el 1986 fos l'última vegada que vèiem en Sabreman.
Trigaríem, però: l'any 2000 (2001 a Europa) sortia per a la Nintendo 64 el Banjo-Tooie, seqüela del Banjo-Kazooie, i en una de les missions cal rescatar un home que s'ha quedat congelat i que és ni més ni menys que en Sabreman, per fi amb la imatge "oficial" dins el joc, amb els bigotis i tot.
Tornaria a ser protagonista, però, al Sabre Wulf de la Game Boy Advance (2004), una nova aventura del vell explorador que va més enllà del remake i que presenta, per cert, moltes referències a jocs de la història de Rare (o d'Ultimate Play the Game).
Curiosament llavors ja feia dos anys que Rare havia estat comprada per Microsoft i havia deixat de ser una second party de Nintendo després de dècades de col·laboracions (cosa que va desembocar, per exemple, en què hi hagi personatges i remasteritzacions de títols clàssics que hagin aparegut en consoles de la família Xbox des de llavors, excepte els de la saga Donkey Kong), però com que la companyia de Redmond no tenia (ni té encara) consoles portàtils va permetre que Rare fes alguns jocs per a la portàtil de Nintendo, com el Banjo-Pilot o aquesta nova versió del Sabre Wulf.
Fa poc parlava del cancel·lat Banjo-Karting, on un dels personatges que hauríem pogut triar era precisament en Sabreman, però no va ser l'únic projecte cancel·lat i relacionat amb l'entranyable aventurer, i és que també s'estava desenvolupant el Sabreman Stampede, amb un camí tortuós que es va traduir en la desaparició de la història.
I tot ve del mateix: el 2002 Rare va ser adquirida per Microsoft i ja no podia llançar el seu Donkey Kong Racing, que havia de ser una seqüela del Diddy Kong Racing, de manera que aquell projecte va evolucionar. Primer es va transformar en un títol de curses amb altres personatges, i després va passar a ser d'aventures i apuntava a la Xbox, però el van canviar a la Xbox 360. A Unseen64 ens expliquen que tot i així es va acabar abandonant perquè l'equip que se n'estava encarregant va haver d'ajudar a crear el Kameo.
Acabo amb una curiositat. El 1994 Rare estrenava la saga de lluita Killer Instinct, encara vigent tot i que entre l'entrega per a la Nintendo 64, Killer Instinct Gold (1996), i el reboot per a la Xbox One, de 2013, van passar 17 anys.
Doncs bé, un dels personatges originals és en Sabrewulf, un licàntrop que oficialment no té res a veure des del punt de vista històric amb el que sortia al Sabre Wulf ni amb la transformació d'en Sabreman al Knight Lore, però sens dubte s'hi va inspirar. Massa coincidències, oi?
Un altre mes en què han entrat molts jocs a casa, no me n'amagaré, ans al contrari. Un cop més, faig una entrada sobre els videojocs que m'he comprat o he aconseguit d'una manera o una altra. Comencem sense més xerrameca!
L'he esborrat de l'entrada de gener (on la imatge era treta d'internet perquè quan es va publicar no m'havia arribat) i l'he passat aquí perquè, de fet, han trigat molt a portar-me'l i l'he rebut ben entrat febrer: el Killer Instinct: Definitive Edition,
la versió física amb tot el contingut que hi havia disponible quan va
sortir al setembre (ara surten nous personatges i són de pagament)
d'aquest títol que és un reboot de la saga de Rare
que va començar a les recreatives i a la Super Nintendo i la Game Boy, i
que només s'havia pogut tornar a veure a la Nintendo 64, fins que el
2013 va ser joc de sortida de la Xbox One.
Episòdic, això sí, que ara
està de moda aquest format, però almenys l'edició física té tota la història i inclou la banda sonora en CD, cosa rara actualment. Quan no tenia clar si em compraria la consola actual de Microsoft o la de Sony hi va haver uns mesos que em decantava per la PlayStation 4 i un dels jocs pels quals em sabia greu era aquest Killer Instinct. Ara, però, ja el tinc. I gràcies a la branca britànica de Game ha estat per 17 euros i escaig, al canvi.
Un joc darrere del qual anava des de feia temps, i això que encara no m'he comprat els dos primers de la saga en Saturn (sí que tinc, però, i afortunadament des de la seva època, el Panzer Dragoon Saga, cotitzadíssim actualment).
El Panzer Dragoon Orta és un dels títols més recomanats de la primera Xbox, un clàssic del seu catàleg i un clàssic dins la Sega postfabricant de consoles. Després d'anys de seguir-lo i veure per on es movia la cosa trobo que per 22 euros i escaig (enviament inclòs) no és cap ganga, però sí que està força bé.
Dels dos jocs que regalaven amb l'Xbox Live Gold aquest mes un ja el tenia i l'altre era aquest, el Star Wars: The Force Unleashed de la Xbox 360. No formava part de la meva llista de desitjos, ni de bon tros, però per 0 euros el provaré.
Aprofitant el saldo que encara em quedava del que Microsoft em va donar pel registre de la Xbox One durant el Black Friday he adquirit més títols digitals, un d'ells aquest Castlevania: Symphony of the Night, aclamat per tothom, per a la Xbox 360, que va sortir originalment per a la PlayStation i va ser portat a la Saturn, tot generant discussions encara vigents sobre quina versió és millor, però totes dues són molt cares actualment (sobretot la de la Saturn), de manera que per 3,79 € que en realitat no he hagut de pagar ho he vist molt clar.
L'altre en realitat són 3, perquè es tracta del Devil May Cry HD Collection, també per a la Xbox 360, que inclou les tres primeres entregues d'una saga que va començar a la PlayStation 2 i que evidentment coneixia, però mai no hi he jugat.
Tinc la PS2, però no hi jugo mai, de manera que em quedo amb aquesta remasterització en alta definició i l'he agafat digital (doble traïció, doncs, a la meva filosofia purista), perquè per 3,99 € era més que atractiva. En aquest cas hi he hagut de posar un euro i escaig perquè el saldo no ho cobria tot, però crec que val la pena a canvi de tres clàssics moderns com aquests.
Ja fora de saldo regalat, però per només 2,99 € gràcies a una oferta temporal, he adquirit també en format digital un clàssic modern que quan va sortir em cridava molt l'atenció, però que vaig deixar córrer.
És el Catherine, un joc de plataformes i trencaclosques de culte amb dificultat llegendària, però que és prou original i que tenia ganes de provar. Ara ja forma part de la meva "feina acumulada" al disc dur de la Xbox 360.
I ni una cosa ni l'altra: tenia una mica de saldo en moneda brasilera dels basars digitals de la Xbox One i com que no es pot comprar res afegint amb targeta el que falti (com sí que passa amb el basar local), no sabia en què m'ho gastaria, de manera que es pot dir que això ho vaig pagar per avançat, però no em resta diners ara.
En fi, estava d'oferta en general però precisament al basar brasiler, per 3 euros i escaig, estava més barat que en cap altre el pack Metro Redux, que conté les versions remasteritzades i amb tot el contingut extra dels aclamats FPS post-apocalíptics ambientats a Moscou Metro 2033i Metro: Last Light.
Acabo, ara sí. El Lego Batman 3: Beyond Gotham el volia en format físic, però el cert és que els de Lego no tenen mai noves edicions amb el contingut extra inclòs. Aprofitant que estava d'oferta en format digital (també l'edició de luxe amb els DLC, la que m'interessava), i que els 26 euros espanyols es convertien en 13,22 € al basar dels Estats Units, no m'hi he pogut resistir. Tot i que encara no m'he acabat el primer Lego Batman ni tinc el segon.
I això ha estat tot, que no és poc. Ja no goso pronosticar quan serà, ni com, la propera entrada sobre compres, però per molt que aconsegueixi bons preus o que moltes coses les comenci a agafar digitals -perquè no existeixen en físic o perquè són molt més barates així-, la qüestió és que se m'acaba el temps, que abans ja era insuficient, i potser ja va sent hora d'afluixar.
No tots els videojocs que tenia quan era petit em van marcar com per parlar-ne en aquesta secció, i és per això que va arribar un moment que la vaig esgotar força, però molt de tant en tant en recordo algun que em permet ressuscitar-la, com passa avui per a la meva alegria.
El protagonista d'avui és la primera entrega (versió portàtil) d'una saga de lluita que no ha tingut ni la quantitat d'episodis ni la transcendència que sí que han tingut altres, tot i que més enllà dels Street Fighter hi ha hagut marge per al triomf d'un grapat d'altres franquícies. Per tant, no ha estat de les més importants, però que parli ara de la seva primera entrega no significa que l'hagi recordat ara, sinó que no havia caigut en què no li havia dedicat cap entrada.
No he trobat cap imatge de la portada de la versió PAL, però només canvia el logo de l'edat del públic objectiu. Fa una pila d'anys que no toco el Killer Instinct de la Gameboy, que va sortir gràcies a Rare i Midway el 1995 com a conversió del títol de la Super Nintendo, al seu torn convertit de la recreativa de 1994, però recordo que em va fer molta il·lusió que sortís no només per a la SNES, sinó també per a la meva petita i estimada portàtil en un moment en què m'adonava, amb 12 anys, que la teca se l'estava enduent la 16 bits de la companyia en comptes de la Gameboy o la meva llavors flamant Mega Drive.
Una conversió així demostrava que, si haguessin volgut, haurien pogut fer un Mario Kart per a la Gameboy, projecte que vaig somiar durant molts anys i pel qual ara pagaria ben bé 60 euros sense pensar-m'ho, sempre que fos oficial. Tornant al tema, el Killer Instinct de la Gameboy incloïa una medalla d'estil militar, un obsequi amb el qual avui hauria constituït una edició de col·leccionista que després hauria esdevingut objecte d'especulació, però que llavors era l'única edició disponible.
Si tireu endavant els més de 4 minuts que han deixat la presentació dels personatges (o potser no cal, perquè la música és embriagadora i recorda l'estil techno-pop noranter d'OBK) podreu veure el funcionament del joc.
No us deixeu enganyar pel seu aspecte: val a dir que els gràfics pre-renderitzats del Killer Instinct no quedaven tan bé a la Gameboy, i en aquestes imatges d'emulador encara menys, però no estan malament. Pel que fa al sistema de joc, és un títol de lluita 1 contra 1 caracteritzat per diversos nivells de combos, la necessitat d'acabar amb les dues barres d'energia de l'adversari en comptes de derrotar-lo en múltiples rounds i una flaire a Mortal Kombat que no s'aguanta, tant pels gràfics com per la presentació vertical dels rivals en segons quina modalitat de joc i, sobretot, els fatalities, que aquí es diuen Finishing Moves i que es divideixen en cops devastadors i humiliacions, però que no tenen el nivell de violència dels Mortal Kombat. Vegem-los:
De fet aquí hem vist 3 tipus, el primer dels quals molt similar als fatalities, el segon senzillament un combo brutal i el tercer, el de la humiliació, que obliga el rival, vençut, a posar-se a ballar. Si m'ho fessin a mi aquest últim seria el pitjor.
L'adaptació de la Super Nintendo ja perdia respecte la recreativa, però la de la Gameboy patia, al seu torn, retallades tècniques per culpa de les possibilitats de la consola. La més important va ser la pèrdua de dos personatges, en Cinder i en Riptor, però en quedaven 8, més l'Eyedol, l'enemic final que es podia desbloquejar amb un senzill truc: a la modalitat versus, triem qualsevol personatge i, mentre mantenim premuda la dreta de la creu, premem Select, START, B, A.
Com qualsevol videojoc de lluita, el Killer Instinct té personatges molt diversos en aspecte, història i estil. Al de la Gameboy hi havia el monjo tibetà Jago, l'espia Black Orchid, el licàntrop Saberwulf, l'home de gel Glacius, el cíborg Fulgore (a la portada), el boxador T.J. Combo, el nadiu americà Chief Thunder, l'esmentat i desbloquejable monstre Eyedol i el meu preferit, l'esquelet Spinal.
El 1996 va sortir la seqüela per a recreatives, el Killer Instinct 2, convertit a la Nintendo 64 com a Killer Instinct Gold, però fins el 2013 la saga no tindria una nova entrega, anomenada senzillament Killer Instinct i joc de sortida de la Xbox One.
Parlant d'aquest títol m'han vingut moltes ganes de tornar a tocar-lo, però a més tinc la sort de posseir-ne la versió de Nintendo 64 i, gràcies al sorteig que vaig guanyar pel 1r aniversari de Retroscroll, també el tinc en Super Nintendo, consola que vaig aconseguir al mateix sorteig.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpeg)
