Anàlisi: Silver Bullet

Ja fa un temps que estic tenint la sort i l'honor de rebre codis per analitzar videojocs indie, la gran majoria de la distribuïdora Flynn's Arcade, que s'especialitza -però no únicament- en jocs d'estil recreativa vuitantera, de jugabilitat directa i no excessivament complexa, i estic content de tenir aquesta oportunitat.

No sempre disposo de temps i n'he hagut de deixar escapar algun, però quan vaig descobrir aquest vaig veure de seguida que valia la pena trobar temps com fos, i ara que l'he provat a fons ha arribat el moment de compartir amb vosaltres les meves impressions. 

Silver Bullet, que surt el dia 30 d'octubre de 2025 per a Steam i Switch (la versió analitzada), és el nom d'aquest títol d'1CC Games que es presenta com un videojoc de galeria de tir, o un gallery shooter (pensem en un Wild Guns, un Cabal...) amb gràfics estil 16 bits i de tema gòtic en què nosaltres controlem una simpàtica versió del llegendari Van Helsing, que surt a enfrontar-se a tota mena d'enemics basats en els tòpics del terror per tal d'enfrontar-se, si hi arriba, al vampir Reggie, que ha segrestat uns innocents cadells.

El nostre protagonista dispara contra tota mena d'enemics (fantasmes, zombis, pallassos paracaigudistes, bruixes, aranyes i fins i tot meteorits) en escenaris com una casa encantada, l'interior d'una piràmide, un museu prehistòric, una fira o un cementiri, cadascuna amb els seus perills però també els seus objectius de bonificació, i lluita contra bosses i midbosses d'allò més espectaculars, variats i satisfactoris de vèncer. 

La pantalla és plena d'elements amb els quals haurem de tenir molt de compte, perquè a banda de la punteria per derrotar els perills haurem de ser prou àgils per esquivar tot allò que se'ns acosti, cosa que dona lloc a partides frenètiques i divertidíssimes que al principi ens semblaran aclaparadores, però que a còpia de tornar-ho a intentar veurem com acabem dominant i, al cap de no gaire temps, començarem a somiar amb passar-nos el joc.

Hi ha moltes coses per comentar i m'agradaria fer-ho d'una manera que fluís al millor possible, de manera que en aquest punt he de dir que el joc proposa que te l'acabis amb un màxim de tres crèdits, sembla que la quantitat comunament acceptada per considerar un arcade superat, i així és com jo ho he aconseguit, però evidentment també premia la compleció amb una sola "moneda" amb el corresponent assoliment. Perquè sí, una de les moltes coses que té aquest títol és una petita llista d'assoliments interns en el cas de la Switch (i "ensenyables" en el de Steam), que sempre és un al·licient per intentar arribar una mica més lluny.

La taula de puntuacions online n'és un altre. Aquí em veieu quan, fa uns dies, era el quart a tot el món, que és un orgull relatiu perquè quan hi entri més gent que els que n'hem rebut el codi baixaré un munt, no cal dubtar-ho, però picar-se amb un mateix i amb els altres per figurar en aquesta llista en el lloc més destacat possible ens porta a una manera de jugar i una actitud de superació personal pròpies dels 80 i els 90, època que el Silver Bullet evoca amb la seva proposta, tant jugable com gràfica i fins i tot sonora, amb una música que fa ús de les limitacions del xip de la Mega Drive, el YM2612 de Yamaha.

Parlant de puntuacions, aquí ve un altre punt molt important, i és el de les mecàniques del joc. Perquè no es tracta només de derrotar tants enemics com puguis, també l'enemic de final de pantalla i passar al següent repte. El joc té un sistema de recompenses molt ben trobat i que convida a buscar la perfecció.

Si ens fixem en la imatge, hi ha una apartat que és "accuracy", que és la punteria. En què consisteix? Doncs és un marcador que va pujant a mesura que encertem els trets. Si disparem al no res, va baixant. Si sempre toquem algun enemic, va pujant. Si morim, ens baixa força. A sobre d'això hi ha un aliment destacat, que és la recompensa que ens donen si disparem el gosset que ens acompanya, que és l'atac especial que tenim, i que podem fer servir de tant en tant, quan se'ns ha omplert la corresponent barra, tan fàcil com anar disparant.

Aquests aliments que apareixen de qualsevol enemic derrotat pel nostre atac especial de gosset sumen punts, i a mesura que anem desbloquejant aquests aliments cada cop ens en donen més. Per tant, més punts per a nosaltres. 

A sobre, hi ha unes dianes i altres elements de les pantalles que proporcionen monedes d'or, que ens serviran per comprar coses a les botigues que hi ha entre pantalla i pantalla, com ara escuts d'un sol ús, un segon gosset per a atacs especials o un imant d'ítems, però personalment sempre he preferit comprar una vida extra i tenir, per tant, una oportunitat més de puntuar o passar-me el joc.

Més temes de puntuació, ja veieu que tot va lligat: entre pantalles, a més de la botiga, tenim fases de bonus, que són diferents cada cop, molt variades i molt divertides, i on la mort no ens resta cap vida, sinó que fa que s'acabin i punt, però no és sobrer intentar fer-les perfectes per obtenir punts i monedes d'or.

Si us agraden, heu de saber que arribat un moment s'hi pot jugar a la modalitat score attack, sense passar per l'aventura, així que fins i tot modalitats extra, té aquest completíssim joc.

Pel que fa a opcions, Silver Bullet en té un fotimer: podem tocar diversos paràmetres de visualització (scanlines, filtres, curvatura de la pantalla per emular una CRT...) i també triar el sistema de control, cosa important perquè és un joc on hem de moure el nostre personatge però alhora la mira amb què disparem. Es pot fer amb un sistema de doble stick, amb un altre en què disparem alhora que movem el cursor -i és més benèvol, per aquest motiu, a l'hora de comptar els trets encertats en objectiu-, i també es pot personalitzar. 

A més, hem de comptar amb el botó d'atac especial i amb el dash que pot fer en Van Helsing, així que hi ha moltes coses per controlar alhora, però no cal patir, perquè us asseguro que aviat se li agafa el truc. 

Tampoc cal patir si veieu imatges com aquesta: sí, el Silver Bullet té enfrontaments dignes del subgènere bullet hell dels shoot'em ups, al capdavall la gent d'1CC Games havia fet docs jocs d'aquest estil, l'Star Hunter DX i l'Space Moth: Lunar Edition, però aprenem a superar-los sense ser experts en els jocs de naus, i em podeu creure, perquè és el que he experimentat. 

Això, de per si, és una mena de picada d'ullet a un gènere dels videojocs, però també en veiem d'altres, com als Pang i el Tetris, però ho anireu descobrint a mesura que hi jugueu. De debò, és una meravella de joc. Divertidíssim, variadíssim i addictiu com pocs. No tinc cap dubte que és un dels millors videojocs als que he jugat aquest any. De debò, no se m'acut res dolent per dir-ne.

 

Aquesta anàlisi ha estat possible gràcies a un codi proporcionat per Flynn's Arcade  
 

Visionats: Tetris

Fa uns quants mesos vaig saber que els usuaris de la Playstation 5 teníem una promoció disponible que ens permetia gaudir d'una subscripció gratuïta de prova de la plataforma d'streaming Apple TV durant 6 mesos, i la vaig activar poc després que s'hi estrenés una pel·lícula que tenia moltes ganes de veure.

La vida m'acostuma a atacar amb mil distraccions i van passar els 6 mesos sense que mirés el film, i ha hagut de ser en un altre període de prova d'una altra promoció que, per fi, l'he vist, i en vull fer aquí la crítica perquè és una pel·lícula sobre un videojoc, i no un qualsevol, precisament.

 

Tetris és un film que es va anunciar fa uns anys i que personalment no em cridava gaire l'atenció, com a concepte, perquè em pensava que aniria sobre fitxes caient del cel, com a Pixels, però la cosa no va anar així o, com a mínim, no ha estat aquest, el resultat final que es pot veure des de març d'aquest 2023.

 

Es tracta d'un biopic dirigit per Jon S. Baird i protagonitzat per Taron Egerton (Canta!, Rocketman, la saga Kingsman...) sobre la rocambolesca batalla pels drets d'un dels videojocs més coneguts, populars i revolucionaris de tots els temps, un tema sobre el qual ja havia llegit al còmic Tetris: The Games People Play, però que també ha estat la base per a aquest aplaudit film.

El seu protagonista és en Henk Rogers, un dissenyador i editor de videojocs que viu al Japó, on ha format una família, i que un bon dia descobreix un meravellós i addictiu joc a la llegendària fira Consumer Electronics Show (CES) de Las Vegas, que veu com una gran oportunitat de negoci i desitja fer-se amb els seus drets... però descobreix que la cosa no serà tan fàcil.

Resulta que el seu creador és el programador soviètic Aleksei Pàjitnov (Nikita Yefremov), que el va dissenyar en el seu temps lliure però que en el sistema comunista en què viu no pot percebre'n rèdits econòmics, ni li passa pel cap. Els drets del joc, el Tetris, però, són un autèntic merder perquè els té un tal Robert Stein (Toby Jones), que al seu torn els ha cedit a canvi de royalties a la companyia Mirrorsoft. 

No ens entretindrem ara a parlar de tecnicismes, però el cas és que la pel·lícula narra la lluita del protagonista per obtenir els drets del joc de manera neta, legal, sense equívocs, especialment quan veu una oportunitat d'or amb l'imminent llançament de la nova portàtil de Nintendo, la Game Boy, que obre un buit legal interessantíssim, i com ha de batallar amb les autoritats moscovites perquè es produeixi un acord complicat atesos els tripijocs dels candidats, les vaguetats dels contractes i el "petit detall" de la naturalesa complexa d'una negociació comercial entre capitalistes i comunistes.

Un tema apassionant si ens interessen els videojocs, com és el nostre cas, el meu i el de qui llegeixi això, i trobo que funciona molt bé al còmic esmentat més amunt, molt didàctic, i també encaixaria perfectament en forma de documental, però això és una pel·lícula dramàtica i calia posar-hi collita pròpia per apel·lar a una audiència més àmplia, que també gaudirà amb la història del naixement de l'amistat entre dos homes que van col·laborar per fer arribar el joc al món i anar-lo millorant.

És per això que a Tetris hi ha fets reals, però dramatitzats per resultar més atractius per al format, frases lapidàries, situacions d'últim minut i fins i tot moments que ja podem suposar que són cops d'efecte o directament falsos, com ara cops de puny, espionatge, corrupció i fins i tot una sonada persecució motoritzada que tenen la seva raó de ser en no permetre que el film resulti avorrit per al públic general. 

No passa res, fins i tot els protagonistes reals d'aquelles difícils negociacions van entendre que havia arribat un moment en què la pel·lícula adquiria vida pròpia, i no els va semblar malament. La cinta, a més, és una producció de la pròpia Apple TV però té uns estàndards cinematogràfics notables, bones interpretacions i un ús més aviat realista dels diferents idiomes que hi apareixen. Com a detall que particularment no m'agrada gaire, però, tenim algun efecte "pixelat" que sembla forçat per recordar-nos que és una història sobre un videojoc.

Sigui com sigui, es tracta d'un relat d'allò més interessant i, si som amants dels videojocs no ens l'hem de perdre. 

 

12è aniversari de 3 Botons i START!

Benvolgudes i benvolguts, el blog fa, avui, 12 anys, una animalada especialment en un mitjà que sembla que ja ha passat de moda, però és que tinc ganes de parlar de coses i a mi, a banda d'aquest blog, els meus altres i un en companyia dels amics de Retroscroll, em podeu trobar al podcast de l'esmentat blog col·laboratiu, però no m'he fet ni em faré youtuber, així que, després de 1.302 entrades publicades (comptant aquesta), de moment us toca continuar aguantant-me sobretot per escrit.

Cada any, quan celebro l'aniversari del blog, a més de dir que em sorprèn positivament que encara aguanti i em quedin ganes i idees per mantenir-lo més o menys fresc per als 14 que el seguiu -sí, normalment també hi ha una broma respecte als poquíssims, però estimats lectors (i estimades lectores)-, faig una entrada especial perquè això no sigui simplement celebrar l'efemèride, i solen ser llistes.

Aquesta vegada he pensat que podia fer-ne una, no necessàriament per ordre de més a menys ni de menys a més, sobre les 12 sagues de videojocs que més m'agraden. Encara que tinguin entregues que no siguin tan bones, i sent plenament conscient que en el futur potser (ho espero, vaja) en coneixeré d'altres que podrien ser a la llista perfectament. Som-hi!

Sens dubte, la saga Batman: Arkham, de la qual estic en procés d'acabar la quarta entrega (la tercera, Origins, és l'ovella negra de la família, però estic convençut que també m'agradarà), havia de ser en aquesta llista, amb els estàndards de producció que té i tractant-se d'una saga basada en el meu superheroi de còmic preferit, que no és que fos nou en això dels videojocs, i en tenia ja de molt bons, però el que ha fet la gent de Rocksteady, sobretot coincidint amb el rellançament cinematogràfic del Cavaller Fosc de la mà de Christopher Nolan, ha contribuït a tornar a situar el personatge allà on es mereix en termes de popularitat.

Si voleu saber què penso dels seus jocs, de moment només tenim l'anàlisi de la celebrada segona entrega, Batman: Arkham City, que podeu llegir aquí. 

No soc un gran expert en videojocs del gènere RPG. De fet, no soc un gran expert en res. Tanmateix, puc dir que la meva saga preferida d'aquest tipus de jocs -tot i que amb prou feines dec haver tocat un parell d'RPG que no formin part de la saga- és Dragon Quest, de la línia principal de la qual he jugat a molts jocs.

N'he parlat diverses vegades, de la saga i dels títols que he anat acabant. Si voleu aguantar-me parlant de les bondats d'aquest meravellós univers pseudomedieval amb il·lustracions d'Akira Toriyama teniu l'entrada general, i per a les dels jocs que m'he acabat us convido a buscar a la lletra D a la llista d'anàlisis del blog. Els Dragon Quest V i VII, de moment, són els que més m'han agradat.

Una de les sagues amb què més m'he divertit a la vida, i que encara m'ha de proporcionar grans estones, no només perquè tard o d'hora acabarà sortint la seva sisena part numerada, sinó també perquè em falta jugar a alguns dels videojocs més antics, és Grand Theft Auto.

Amb carismàtics personatges, escenaris realistes, bandes sonores brutals i una llibertat enorme per fer el brètol -o no-, sens dubte és una de les meves preferides. Fa temps vaig parlar més concretament del GTA IV i del darrer, el GTA V. 

Com es podria aplicar a totes les sagues de les que parlaré en aquesta entrada, no he jugat a tots els videojocs de The Legend of Zelda, però cada any puc sumar-ne un a la llista i, de moment, m'han agradat molt tots.

El pla és continuar descobrint-la, tot i que no la conegui tant com els autèntics experts, però de moment he parlat d'alguns dels seus jocs, i ho trobareu a la llista d'anàlisis a la lletra T. 

Una altra franquícia que sembla obvi que havia de ser aquí, perquè també agrada a pràcticament tothom, és Tetris, de la qual em vaig enamorar, com tantíssima gent, amb la versió que venia amb la Game Boy quan me la van comprar de petit. 

Se n'han escrit rius de tinta, com se sol dir, i és que la seva simplicitat conceptual, sumada a l'estratègia i els reflexos que demana a mesura que avança la dificultat, el converteixen en una proposta tremendament addictiva.

No he jugat a totes les seves versions ni variants, però a algunes sí, i sempre m'han agradat molt, tot i que reconec que no els he dedicat tant de temps com per considerar que hi jugo realment bé. Em defenso i prou. Darrerament he estat provant el Tetris Effect Connected a la Xbox One, ja veurem si en parlaré algun dia, però destaco que els meus preferits fins ara són l'esmentat de la Game Boy i el Tetris DS.

Si voleu parlar amb un autèntic coneixedor de la saga Street Fighter millor que no em mireu a mi. Ni tan sols si en busqueu un que sigui català. No soc d'estratègies ni domino les mecàniques més modernes. Però m'agrada molt, moltíssim, gràcies a uns personatges ben diferenciats i definits, una banda sonora inoblidable i una jugabilitat exquisida. M'agrada tant que em fa vergonya tenir-la força abandonada. 

He de dir que part de la culpa la té el fet que l'Street Fighter V no estigui disponible en cap de les plataformes que tinc, però sí que en tinc les altres entregues en diverses versions i, tot i així, els fumo menys canya del que voldria. M'agrada fins i tot la primera entrega, de la qual vaig parlar a Retroscroll i abans, sense haver-hi jugat encara, aquí. Les meves preferides són aquelles a les que he dedicat més hores: Super Street Fighter II de Mega Drive i Street Fighter Alpha 2 de Saturn.

Vaig conèixer, com tanta gent, les aventures de la Lara Croft amb aquella primera entrega de 1996 que vaig poder gaudir a la meva Saturn. Tomb Raider, però, no va tornar a aquella consola i va continuar a la PlayStation, raó per la qual li vaig perdre la pista.

Amb la Xbox 360 podria haver gaudit de títols més moderns i celebrats, però els tinc pendents. El joc que em va fer tornar a la saga va ser el Tomb Raider de 2013, l'aclamat reboot de la franquícia, i em va encantar gràcies a la seva proposta més realista i cinematogràfica. També ha estat així amb el segon d'aquesta trilogia modernitzada, el Rise of the Tomb Raider, i quan el trobi a bon preu també jugaré a la tercera entrega moderna, Shadow of the Tomb Raider. Així, doncs, el que entra en aquesta llista de 12 és la nova trilogia. En tot cas, m'encanten les aventures d'acció en tercera persona de l'arqueòloga més famosa de la història dels videojocs.

Digueu-me infantil, si voleu, però m'agraden molt, també, en Kirby i els seus jocs. N'hi ha tants que en aquest cas no em fa vergonya no haver jugat a tots. Ni la meitat, de fet, però els que he pogut provar fins ara m'han agradat molt, així que considero la seva saga una de les meves preferides.

No hi ha cap mal en gaudir d'una aventura menys complicada, i amb un univers tan ric i bufó com les d'en Kirby, de què ens podem queixar? Fa uns mesos parlava del títol amb què va començar tot, i on  jo vaig conèixer la boleta rosa. També havia parlat del Kirby Triple Deluxe. En futures entrades del blog estic segur que en tornaré a parlar.

Ho he dit moltes vegades: si hi ha una franquícia que fa que em compri una consola és Mario Kart, l'spin-off de velocitat humorística de les aventures d'en Super Mario, i de la qual gairebé tots els sistemes de Nintendo han tingut alguna entrega.

Fa temps que haurien d'haver llançat un capítol nou per a la Switch, però de moment s'aguanta amb el port de l'entrega de la Wii U, i cal reconèixer que és la perfecció de la saga, així que suposo que cal pensar molt bé cap a on pot anar a partir d'ara i és per això que triga tant en avançar. Què puc dir dels Mario Kart? Divertidíssims, excitants, ideals per jugar contra altres persones... Al capdavall, és la meva saga preferida dels videojocs en general.

Una saga clàssica de la qual havia vist poca cosa, però en què m'he endinsat seriosament en els darrers anys, és Mega Man, i sense gairebé adonar-me'n ja només me'n falta un dels clàssics, el sisè de la NES. 

Famosa per l'exigència de les seves plataformes i algunes seccions -en algunes entregues més que en d'altres-, m'ha acabat fascinant amb les seves propostes i uns enemics de final de pantalla tan fumuts com simpàtics en el seu disseny. Vaig parlar dels Mega Man 3 i 4 a Retroscroll no fa gaire.

Conscient que he dit sagues molt típiques i que no us en descobriré cap, aquesta és més "de nínxol", i és que tota la franquícia ja ho és, una mica, en haver arribat a la seva època només parcialment a Occident i localitzada d'una manera que va trencar el seu univers compartit. Es tracta de la saga d'en Kunio-kun, formada per molts jocs i iniciada a les recreatives amb el Renegade o Nekketsu Kôha Kunio-kun, popularitzada amb el River City Ransom o Downtown Nekketsu Monogatari i encara ara viva i reinventada. 

La conformen moltíssims jocs que pertanyen a gèneres diferents, des del beat'em up fins a les competicions esportives esbojarrades (d'altres només en la seva execució), passant per títols de trencaclosques. Gràcies a un recopilatori que va sortir fa un temps per a la Switch estic gaudint de les seves aventures clàssiques, però em queda molt per descobrir, i tot i així sé que m'encanta gràcies a un lore molt particular.

Acabo amb una afirmació agosarada: Streets of Rage també és una de les meves sagues preferides. I és agosarada perquè tot just fa uns mesos que em vaig acabar l'entrega inaugural de la saga per primer cop.

Tot i així, sé que les parts 2, 3 i 4 també m'agradaran molt, i és que no només m'he aficionat molt als beat'em ups darrerament -encara que no sigui bo jugant-hi, com he dit moltíssimes vegades-, sinó que l'ambientació dels SOR encaixa perfectament amb els meus gustos, sent com soc amant de les trames policials de corrupció i rebel·lia i dels escenaris urbans nocturns. De moment, el que tinc clar és que el primer Streets of Rage és el meu videojoc preferit de la Mega Drive.

Aquestes serien, doncs, les meves 12 sagues preferides dels videojocs. Com a mínim, ara, en el 12è aniversari del blog. Segur que si aguanto uns anys més i torno a fer una llista com aquesta hi veurem canvis, però. He deixat fora alguna saga que m'agrada, com Resident Evil, perquè trobo que em falta repassar-la i veure-la amb els ulls actuals, a més de jugar a alguna entrega que no tinc. 

I hem de comptar també amb totes aquelles que encara he de descobrir com a jugador, encara que les conegui de nom, o de les quals només he provat un o dos videojocs i és aviat per lloar-les senceres -el que he fet excepcionalment amb SOR-. Parlo de sagues com Castlevania, Wonder Boy, Metal Slug i tantes altres amb potencial per agradar-me. No he esmentat tampoc la saga d'en Super Mario, per massa òbvia, ni la d'en Sonic, per massa irregular. Sigui com sigui, per ara amb aquestes que hem vist tinc la diversió assegurada.

Lectures: Tetris - The Games People Play

Quan faig entrades sobre còmics o llibres normalment van al meu altre blog principal, Cementiri de Pneumàtics, però quan el tema d'aquests productes en paper està tan relacionat amb els videojocs com el protagonista de la secció d'avui, naturalment em permeto fer alteracions en aquest sentit. Ja havia passat, per exemple, amb Console Wars o Ready Player One (pel·lícula i novel·la). També tenim una sèrie d'anime, la genial Hi Score Girl.

Doncs bé, avui serà una mica diferent, perquè parlaré d'un còmic, que no es basa en cap videojoc en si, sinó que té un caràcter didàctic i ens explica el naixement i l'explosió d'un dels títols més importants i revolucionaris de la història dels videojocs.

Tetris: The Games People Play és un còmic presentat en un únic volum de 253 pàgines i signat per en Box Brown, un autor indie, l'any 2016, amb el segell de l'editorial First Second.

El que hi tenim és la història del Tetris, però no una història en general, sinó que dona bona part del pes a uns fets dels que, gràcies al ritme i el format amb què es presenta, podem gaudir tot i tractar-se d'una qüestió altrament embolicada i feixuga.

Amb un traç senzillíssim, gairebé esquemàtic però efectiu, i fent servir només dos colors, el groc i el negre, a més del blanc de la pròpia pàgina, Brown ens narra la concepció d'un dels videojocs més famosos de tots els temps per part del també famós Aleksei Pàjitnov (com ho transcriu la Viquipèdia), que s'adonava de les implicacions psicològiques del joc. 

De fet, el còmic comença amb una reflexió sobre el joc en general, el fet de jugar, i les implicacions que té en les persones més enllà de l'etapa infantil. Aviat, però, entrarem en matèria i veurem com es va gestar i com, per una sèrie de casualitats i, sense que el seu creador hi tingués gaire cosa a dir -perquè era un ciutadà de la Unió Soviètica i allà tot era propietat del govern-, va esdevenir un èxit mundial sense precedents, en una indústria, tot s'ha de dir, que encara duia bolquers.

A partir d'aquí, la resta del còmic gira al voltant de l'enrenou brutal que va provocar el fet que diverses persones de fora del país hi veiessin una gallina dels ous d'or i es disputessin els drets de distribució del Tetris en diversos formats, amb punyalades a l'esquena incloses, i com es va complicar tant tot plegat com perquè, entre altres resultats, a la NES hi tinguem una versió del joc no tan bona com la que presentava Atari, que va perdre la batalla legal al respecte.

Tetris: The Games People Play aconsegueix fer interessant, com si es tractés d'una pel·lícula biopic com unes quantes que han fet fortuna al cinema, una batalla legal o, més ben dit, de drets, de la qual, si som aficionats als videojocs retro, segurament ja en sabíem algunes (o moltes) coses. 

Se'n parla, per exemple, a l'esmentat llibre Console Wars, però segur que hi ha detalls que desconeixíem i, sigui com sigui, el format còmic -i l'habilitat de l'autor- la beneficia, perquè tot alternant personatges i situacions que es relacionen entre si la fa amena i més fàcil de comprendre i visualitzar.

Si som aficionats al Tetris, tant se val si som bons jugant-hi o no, segurament ens resultarà una lectura agradable, interessant i alhora didàctica. Sincerament, no se m'acut una manera més adequada d'explicar la història del llegendari videojoc.

El personatge: Flicky

Fa molts i molts anys, arribava a la meva col·lecció de la llavors encara comercialment viva Mega Drive un cartutx que contenia el meu estimat Altered Beast, el gran Gunstar Heroes, el curiós Alex Kidd in the Enchanted Castle i un joc "extra", menor, desconegut per a mi, que era el Flicky i que completava aquell cartutx anomenat Classics Collection. 

Una selecció d'allò més diversa, no pas formada per grans èxits del catàleg de la 16-bits de Sega, podríem dir que en tot cas n'hi havia dos, de grans èxits. Certament, el títol protagonitzat per l'ocelleta blava no ho era. 

Llançat el 1984 per a recreatives amb la intenció d'emular l'èxit del Mappy de Namco, Sega volia que esdevingués un referent del gènere, una evolució del concepte de recollir/menjar elements d'una pantalla mentre s'esquiven els enemics vista originalment al Pac-man, i també que la seva protagonista, una ocella que ha de rescatar els seus fills, els pollets Piopio (cosa que no té sentit perquè representa que ella és una pardala i els pollets són els fills de les gallines), fos la mascota de la companyia. 

El joc, dissenyat per Yôji Ishii i Yoshiki Kawasaki, va tenir un èxit moderat, i es va portar a múltiples sistemes de l'època, entre els quals la SG-1000, la primera consola de Sega, i la Mega Drive, que és la que tinc jo i la que apareix en molts dels recopilatoris de clàssics de Sega. 

Quan va sortir aquesta versió, el 1991, el joc ja tenia 7 anys i se li notava, perquè clarament no aprofitava la tecnologia d'una màquina que duia 3 anys al mercat, però és tremendament simpàtic i addictiu. 

L'any després del seu debut, el 1985, sortia el Teddy Boy Blues, un títol arcade similar, protagonitzat per un noi que dispara contra uns monstres, i amb versió per a Master System i Mega Drive (a través del servei japonès MegaNet).

El cas és que a la recreativa hi havia unes pantalles de bonificació que eren en forma de galeria de tir i, entre els objectius, incloïen la cara de la Flicky. Un cameo certament petit, com també ho és el del joc de naus SDI - Strategic Defense Initiative, de 1987, portat a microordinadors de l'època i a la Master System com a Global Defense a Occident, on apareixia a les pantalles de puntuació i també, amb un truc, podia substituir el satèl·lit protagonista, però malauradament no he trobat cap prova gràfica d'això.

Avancem un any per veure aquest Flash Point, un clon del Tetris de la mateixa Sega on la simpàtica ocelleta apareixia animant-nos al principi de cada ronda. 

El 1989, al Super Monaco G.P. de recreativa (a diferència de les conversions domèstiques posteriors) la trobàvem referenciada a les banderes que anàvem trobant durant la pista.

I si el 1988 Sega havia fet un clon del Tetris, el 1990 en va llançar un altre, el Bloxeed, on la Flicky sortia de tant en tant per ajudar-nos, però també apareixia a la marquesina, al costat del logo.  

En aquella època ja havia quedat clar que com a mascota no havia funcionat, ni tan sols l'Alex Kidd, que s'havia estrenat el 1986, havia tingut èxit en aquesta missió. Probablement, tot i que el cas del príncep de Radaxian va demostrar que no n'hi havia prou amb això, a la Flicky li van faltar jocs com a protagonista i li van sobrar cameos. 

Paradoxalment, el moment de l'arribada de l'autèntica i definitiva mascota de Sega, l'estrena del Sonic the Hedgehog, el 1991, per a la Mega Drive, la Master System i la Game Gear, va significar també l'aparició prominent de la nostra homenatjada, i és que va passar a formar part de l'espècie dels flickies, uns ocellets blaus (i d'altres colors) que són només una de les espècies que rescata en Sonic quan derrota els seus enemics robòtics.

D'aquesta manera, va esdevenir un dels elements secundaris, sí, però habituals, d'una de les sagues més importants de la companyia i de la història dels videojocs en general. 

Fins i tot es va acabar presentant la seva terra natal, Flickie's Island, que era el subtítol del criticat Sonic 3D (1996) a Europa, mentre que al Japó i els Estats Units era Sonic 3D Blast, i que va sortir per a la Mega Drive i la Saturn. 

El joc, encara ara, es considera mediocre, però almenys la Flicky (volem pensar que és una de les que apareixen, però no s'especifica) agafa rellevància perquè en Sonic ha de rescatar els flickies en cada nivell.

No m'entretindré a llistar tots els videojocs de la saga Sonic on apareix, però és pràcticament en tots i fins als nostres dies, incloent-hi -perquè la podem veure bé i amb aspecte tridimensional- el Sonic Lost World, de 2013, per a la Wii U, la Nintendo 3DS i Windows.

També la podem veure entre el públic a la saga de jocs olímpics Mario & Sonic, i fins i tot se li fa una referència al Shenmue, de la Dreamcast, en un pòster del saló recreatiu on va en Ryô, aquí marcada i ampliada.

En definitiva, és evident que no es va convertir en la mascota que Sega volia, però almenys el color sí que va coincidir amb el del personatge que sí que ho seria, i al llarg de la història de la companyia i de l'eriçó més famós de la història dels videojocs se li han fet homenatges en forma de cameos, àmbit en què està especialitzada, i amb aparicions en còmics i dibuixos animats d'en Sonic, des de fa més de 30 anys.

Amb aquesta entrada volia, doncs, retre-li un petit homenatge, i és que la Flicky és un personatge que ens ha acompanyat tota la vida, però sempre en segon pla, gairebé com a part del paisatge, i se li havia de fer una mica de justícia.

Malalts dels videojocs: cotxes pintats

Anava a fer una nova entrada sobre tatuatges del món dels videojocs, però he decidit deixar-la per a més endavant perquè he tingut una altra idea: i si pintéssim els nostres cotxes amb motius dels títols, els universos i els personatges amb què gaudim quan juguem?

Doncs hi ha hagut gent que ho ha fet, de manera que passem a veure'n alguns exemples. Ja avanço que per molt bonics que siguin per a un amant dels videojocs, jo no ho faria mai. No gosaria treure'l del pàrquing per por que algun "graciós" li passés alguna clau, cosa que segur que passaria. 

Era previsible que un clàssic entre clàssics, el Pac-man, seria el protagonista d'almenys una proposta artística per al xassís d'un cotxe, en aquest cas un Mini. 

Al capdavall, el personatge, els seus enemics i el laberint per on es mouen tots plegats és una imatge tan icònica que reconeixem tant els que juguem a videojocs -és clar- com el públic que no hi té res a veure. 

No tan polit ni professional tenim aquesta altra versió, precisament amb encant perquè és més casolana -o ho sembla en comparació amb l'altra-, però segur que fa girar colls igualment i provoca més d'una distracció al volant.

Si jo aparqués al pàrquing d'un centre comercial i veiés això també li faria fotos, i segurament m'haurien de cridar perquè ho deixés córrer i anés per feina.

Un altre clàssic, però en aquest cas una saga, la d'en Mario, havia d'estar indiscutiblement en algun cotxe, i aquestes imatges són també de les que podria reconèixer qualsevol persona, sigui quin sigui el seu nivell de coneixement dels videojocs.

Potser no es veu de seguida, perquè és una interpretació i tot plegat és més modern, tant el cotxe com el disseny, però aquí en tenim un Lamborghini que sembla cobert per fitxes del Tetris, tot i que està fet d'una manera més dissimulada, que no vol dir que no cridi moltíssim l'atenció quan circula pel carrer, a banda de pertànyer a la marca a la qual pertany.

Menys espectacular en l'execució, però més interessant per l'originalitat de la idea, tenim aquest cotxe decorat amb mapes del The Legend of Zelda, el clàssic de la NES. Una passada, també.

Hi ha qui va més al personatge concret, i no protagonista, i amb una bona idea al cap, com qui va decidir pintar aquest Smart de negre i convertir-lo en un Bill Bala de la saga Super Mario amb rodes. Subtil per a qui no sàpiga de què va, però per a qui sí... motiu de somriure i foto.

Aquest és un fanàtic d'en Donkey Kong, i concretament de la saga Donkey Kong Country, com queda ben clar en veure la meitat posterior del cotxe. 

Fins i tot hi podem apreciar en Mario, escanyat per la Dixie Kong, així que no hi ha dubtes sobre el posicionament del propietari en la particular rivalitat entre el lampista italoamericà i el simi més popular de la història dels videojocs.

No es pot pintar el cotxe amb qualsevol cosa, per això hem vist exemples de grans clàssics dels videojocs representats en pintura de xassís, cosa que significa que la saga Grand Theft Auto forma part del panteó, cosa que ja sabíem, però aquest propietari d'un Porsche duu a l'extrem la seva passió per la saga, o almenys pel Grand Theft Auto San Andreas.

Ho deixem aquí, però queda clar que l'amor pels videojocs no es porta només en samarretes o directament a la pell, sinó que també es pot lluir pel carrer, amb molta valentia, si anem motoritzats i no ens fa por que algun brètol es carregui aquestes obres d'art.

8è aniversari de 3 Botons i START

Doncs vaig aguantant, estimades lectores i estimats lectors. El blog fa avui 8 anys (i 1071 entrades amb aquesta) i me'n vull fer ressò tot agraint el vostre suport, tant en forma de visites com, sobretot, comentaris. Som pocs, sí, però ben avinguts. 

En qualsevol cas 3 Botons i START també m'ha permès conèixer altres persones aficionades als videojocs i especialment en el darrer any m'he integrat més al blog conjunt Retroscroll, tot assistint a esdeveniments com a visitant i com a expositor al seu costat. I n'estic molt content i agraït.

Aquí em teniu, el quart per la dreta dels que estàvem de peu, a la quarta edició de RetroBarcelona. Aquest últim any puc dir que he jugat força més a videojocs, que feia temps que ho tenia pendent, i tanmateix no acabo de reduir la pila de "feina" que tinc en aquest sentit.

Però bé, el blog ha continuat, en general no m'han faltat idees i, per tant, la cosa continuarà. Almenys de moment, perquè l'últim quadrimestre de 2017 se'm presenta ocupadet i segurament m'estimaré més dedicar el meu escàs temps lliure als videojocs que a parlar-ne.

En fi, per tal de celebrar aquests 8 anys se m'ha acudit fer una llista de 8 videojocs que m'enduria a una illa deserta, entenent que hi arribaria per accident i suposant que en aquesta illa deserta hi hagués maneres de connectar les consoles i els televisors o carregar les bateries de les portàtils, i també un subministrament infinit de piles per als comandaments sense fils.

Si el concepte sembla massa poc realista, imaginem-nos simplement 8 títols que em quedaria si hagués de passar la resta de la meva vida només amb aquests 8. I no ha estat gens fàcil, però tampoc es redueix a una llista dels meus 8 videojocs preferits (alguns ho són, però d'altres no entrarien a la llista si fos només sobre els que més m'agraden), sinó que he hagut de pensar en videojocs dels quals no em cansaria fàcilment.

Per tant, havien de ser títols que quan hi jugo actualment els tanco perquè he de fer alguna altra cosa, no perquè em cansi jugar-hi gaire estona seguida. De videojocs que m'agraden molt però no per a llargues partides en tinc molts. Així que, amb aquestes condicions, la llista podria ser aquesta:



En realitat podria ser aquest, o el IV, o el San Andreas, però en principi em quedaria amb el Grand Theft Auto V de la Xbox 360 perquè, tot i que normalment jugo només a passar-me la història, el cert és que no em faria res passar-me-la algunes vegades més i, aquest cop sí, dedicar-me a fer el cabra, amb resultats que acostumen a acabar amb la mort del personatge però que sempre ens ofereixen un camí diferent i potencialment infinit.



No és que no me'n pugui cansar, però com que tindria els altres jocs ja aniria fent canvis: crec que he de triar-ne un de lluita, per desfogar-me (el GTA V també seria per a això, és clar), i els 2D m'enganxen més. Llavors, tot i que podria agafar-ne algun altre de similar, em quedo amb un Street Fighter i, concretament, l'Street Fighter Alpha 2 de la Saturn, perquè reuneix l'essència de la saga i té un aspecte que em sembla deliciós.

No hi podria anar sense el Tetris de la Game Boy, un dels jocs de la meva vida, encara que faci anys que no hi jugo. És la mena de joc ideal per a fer treballar el cervell pel que fa als reflexos però alhora jugar sense pensar, distreure's de les preocupacions. 

Tampoc no podia faltar un Mario Kart, la meva saga preferida, i encara que el Mario Kart DS i el Mario Kart 7 m'agraden moltíssim i podrien ser aquí, el cas és que el Mario Kart 8, de la Wii U, és el més complet de la saga en tots els sentits. A més, encara no el domino al 100%, de manera que seria l'elecció perfecta.

Del Dragon Ball Advanced Adventure en vaig parlar en una entrada a Retroscroll, i no tinc cap dubte que me l'enduria a l'illa deserta perquè proporciona entreteniment durant moltíssim temps gràcies a la possibilitat d'enfrontar-se a l'aventura un cop rere l'altre amb molts personatges diferents, una aventura on es barregen les plataformes, els shmups i la lluita 1 contra 1, però a més el cartutx, de la Game Boy Advance, permet jugar directament a la modalitat de lluita si no ens ve de gust l'aventura. Un títol excel·lent.

El Super Mario 64 és l'únic títol de la saga que m'emportaria, i per diversos motius: no només és una obra mestra, sinó que és llarguíssim (encara l'he d'acabar) i, si triés la versió de la Nintendo DS en comptes de l'original de al Nintendo 64, de fet, és més llarg encara i permet controlar també en Luigi, en Wario i en Yoshi. Molt a prop quedaria el Super Mario Galaxy, de la Wii, però el cas és que ja me l'he passat un cop i només em quedaria fer-ho amb en Luigi.



Un joc arcade i tremendament addictiu seria qualsevol Bomberman dels bons, i tot i que tinc el Saturn Bomberman, per a molts el millor, voldria que la Mega Drive tingués representació en aquesta llista, de manera que em quedo amb el Mega Bomberman.



Finalment sé que el cos em demanaria algun videojoc d'esports, perquè és la mena de títol que em poso per distreure'm quan vull jugar però no sé exactament a què, quan voldria jugar a tantes coses alhora que no sé quina triar.

Els videojocs d'esports també són dels que tenen una vida potencialment infinita, i més si no els tens tan dominats que t'avorreixes (i si et passa això sempre pots controlar un equip dolent perquè hi hagi un al·licient). Actualment em decantaria pel FIFA 17 de la Xbox One, però també podrien haver estat un dels Virtua Tennis que tinc a la Xbox 360 o l'NHL 96 de la Mega Drive.

EXTRA

Tanco l'entrada, que espero que us hagi agradat, convidant-vos a dir-me quins 8 títols us enduríeu a una illa deserta pensant que no us arribin a cansar, i anunciant que, tot i que no és gran cosa, per primer cop celebro l'aniversari del blog amb un regal. No és un sorteig: regalo el codi per al Retro City Rampage DX de la Nintendo 3DS al primer que me'l demani. Per Twitter mateix, i així no l'escric en públic. 

Petits clàssics: Klax

El concepte del Tetris va ser imitat a tort i a dret, com acostuma a passar amb els videojocs d'èxit, sobretot si sorgeixen d'idees senzilles i addictives. Amb variacions i deformacions que fan que de vegades no tinguem tan present que s'inspiren en el joc del senyor Pazhitnov, al llarg de tres dècades hi ha hagut més d'un joc que ha consistit a col·locar fitxes de manera que s'eliminessin les similars o compatibles i es netegés la pantalla.

Podríem pensar, per exemple, en el Columns, però també n'hi ha un altre que és un petit clàssic i que va llançar Atari per a les recreatives després de veure com el seu Tetris arcade no rebia el permís per a la conversió a sistemes domèstics, que Nintendo s'havia assegurat en exclusiva, i ens quedàvem sense un Tetris de la NES millor que l'oficial i del qual circulen algunes còpies que es van poder distribuir abans de la decisió judicial.

La proposta amb què va intentar compensar la decepció, tot i que clarament sense l'èxit que esperava, va ser el Klax, un títol llançat per a recreatives el 1989 i dissenyat pels senyors Dave Akers i Mark Stephen Pierce. 

Com podem veure al vídeo, el disseny del joc i la mecànica que proposa són prou diferents de la inspiració soviètica, però alhora es detecta que hi és. En aquest cas es tracta de fer "klaxs", que són la unió de 3 a 5 fitxes del mateix color, però tant en horitzontal com en vertical i diagonal. 

Les fitxes arriben des d'una cinta transportadora i nosaltres controlem una petita plataforma que les recull i en pot acumular unes quantes, si volem apostar per una combinació que ens doni més punts tot llançant-les quan ens convingui -ara bé, l'última recollida serà la que caurà primer-, amb l'evident risc que la jugada no ens surti bé. 

Aquí en tenim la versió domèstica de la NES, que segons la Wikipedia, acompanyada de la versió Mega Drive i PC Engine va fer que aquest fos el primer videojoc que va sortir per a les tres consoles, llavors considerades les dominants.

Però no van ser les úniques. En aquest vídeo podem veure una comparativa de les versions Atari 2600 (clarament la pitjor), Atari 7800, Amstrad CPC, BBC Micro, Commodore 64, MSX, altre cop la NES, Master System i ZX Spectrum. 

Va sortir per a més sistemes, però, com l'Atari ST, Sharp X68000, el molt minoritari SAM Coupé o els PC-88 i PC-98 de NEC. Més endavant, quan Midway va aconseguir els drets del Klax, el vam poder veure a la Game Boy Color i als recopilatoris Arcade Party Pak de la Playstation (1999) i Midway Arcade Treasures de Gamecube, Xbox, PlayStation 2 i PC (2003). 

He deixat expressament fora de la llista el Klax de la Game Boy. Si amb el Tetris no hi havia cap problema amb les limitacions cromàtiques de la portàtil, fins al punt que és encara ara una de les versions més populars del joc -segurament la més popular i tot-, amb el que avui ens ocupa sí que és important la qüestió dels colors, perquè totes les fitxes tenen la mateixa forma.

Això, com podem veure al vídeo, es va solucionar canviant els patrons que decoraven les fitxes, de manera que va quedar un Klax més que decent. 

En fi, aquest petit clàssic potser va néixer com una rebequeria d'Atari, i és evident que no va assolir ni una petita part de l'èxit de la fórmula original, però s'hi basa amb prou diferències com perquè no se'n pugui considerar una còpia i és prou interessant per si mateix. 

L'ovella negra: Tetris Worlds

Que el Tetris és un dels videojocs més importants i revolucionaris de la història no és cap secret, no ho descobreixo jo ara ni és el primer cop que ho dic. Ja n'havia parlat en una entrada de fa uns quants anys, i suposo que tenim clar que és un joc com a mínim conegut -no necessàriament jugat- per gairebé tothom, sigui aficionat als videojocs o no. 

De fet, no és un videojoc, sinó una saga amb múltiples entregues, variants i també còpies descarades o clons -i té tantes coses d'aquestes que fins i tot ho reconeixen els Rècords Guinness-, i que tot i ser conscients d'això parlem de "el Tetris", de la mateixa manera que sovint diem "el Mario", és una mostra de la importància i la influència cultural de la proposta del senyor Pazhitnov. Ara bé, aquesta secció és sobre les ovelles negres de les famílies videojoquístiques, i la del Tetris també en té.

Per tal de trobar-la he fet el que acostumo a fer en aquesta secció: buscar quines eren els entregues més mal puntuades de tota la franquícia. I en fer-ho així -per sort o per desgràcia no puc parlar per experiència personal i ho he de fer d'aquesta manera- he estat a punt de cometre un error i parlar del Tetris Ultimate, un joc de 2014 que va rebre puntuacions força dolentes en Xbox One i PlayStation 4, però que resulta que sí que va agradar en Nintendo 3DS i sobretot PS Vita.

No, l'ovella negra de la família Tetris sembla que és el Tetris Worlds, un videojoc que va sortir el 2001 per a Gameboy Advance i ordinador.



Aquí el vèiem en Gameboy Advance, que no és precisament la versió que posarem com a exemple d'un Tetris fallit, però que tampoc no va obtenir notes espectaculars. On sí que va fallar més clarament, amb diferències d'opinió però majoritàriament essent considerat un títol dolent, va ser en les versions que van venir un any després, el 2002:



Aquest era el de la Gamecube, el de pitjor puntuació segons GameRankings, però tampoc no se'n van sortir gaire millor el de la PlayStation 2 ni el de la Xbox, que per cert el 2003 tindria una versió millorada amb la possibilitat de jugar en línia. En d'altres portals especialitzats el pitjor és el de la PS2, o el de la Xbox, depèn.

Quin va ser, doncs, el problema? Qualsevol joc nou de la saga ha de competir amb l'allargadíssima ombra del clàssic, i amb algunes versions domèstiques que van agradar especialment -pensem sobretot en el Tetris de la Gameboy, probablement el millor-, per tant tot és qüestió d'innovar en les poques coses en què es pot innovar partint d'aquesta fórmula, i fer-ho bé.

Els gràfics i la música són elements purament decoratius, en aquest cas, i al Tetris Worlds sembla que no es van fer malament del tot. També van ser un encert les noves modalitats, afegides a la clàssica. La principal queixa a les poques anàlisis que se'n troben és, però, que no aporta gran cosa, que no ens encoratja a fer que la partida duri hores -sembla que totes les modalitats tenen un màxim de 15 nivells- i, sobretot, que la possibilitat de moure les fitxes ("tetriminos", en diuen també) indefinidament quan han tocat el terra (efecte conegut com a "Easy Spin" o "Infinity") contraresta la gràcia de la dificultat creixent, allò que des de sempre havia obligat els jugadors del Tetris a posar a prova la seva agilitat mental.



Certament és un canvi majúscul i rebaixa moltíssim la dificultat del joc, i va enfurismar diversos analistes, però curiosament també s'ha vist en d'altres entregues de la franquícia, per exemple al Tetris DS, que es considera una de les millors versions que s'han fet. Ara bé, és cert que allà no passava d'una manera tan exagerada: no es podia fer servir, per exemple, contra altres jugadors. En altres títols aquest efecte s'ha mantingut, però recompensant de diverses maneres l'opció de no dur-ho a terme. Per cert, dues de les versions més criticades, la de la Xbox i la de la Gamecube, irònicament són les que permeten desactivar-ho.

De vegades les ovelles negres dels videojocs són títols terribles que taquen el nom d'una franquícia, mentre que en d'altres es tracta de jocs senzillament mediocres, d'aprovat pelat o bé baix, i en una saga tan estimada i important com la dels Tetris no es perdonen els errors, però tampoc la mediocritat. El Tetris Worlds, pel que sembla, no és dolent del tot, però no es mereix ser considerat -ni de bon tros- un dels millors, i en aquesta saga el pòdium és bastant petit.