Fa un parell d'anys hi va haver una novel·la "friki" que tot i que ja existia es va posar de moda entre el públic general gràcies a l'estrena de la seva adaptació cinematogràfica. Llavors em van agafar les presses per llegir-la.
En aquella època ja llegia els llibres escrits originalment en anglès en aquesta llengua, però em vaig plantejar agafar-ne en préstec la versió catalana a la biblioteca, excepcionalment, per guanyar temps i llegir el llibre abans d'anar a veure la pel·lícula. Tanmateix, en veure que alguns dels títols a què la novel·la feia referència estaven en castellà, decisió traductològica que assumeix que la gent que la llegís en català té una cultura popular nodrida d'obres en castellà (en comptes de la decisió per a mi correcta, que és deixar els títols originals quan no n'existeix traducció a la llengua del text), em va provocar rebuig, perquè és un pensament lògic, sí, però em sembla l'assumpció de la derrota com a cultura rica i independent que representa que som.
Ja heu vist al títol que parlo de Ready Player One, novel·la de 2011 del senyor Ernest Cline i que, tal com va passar amb la meva ressenya de la pel·lícula, apareix aquí, i no a Cementiri de Pneumàtics, perquè els videojocs hi tenen un pes cabdal.
El cas és que no vaig tenir temps de llegir el llibre abans de veure'n el film, però em vaig prometre que algun dia sí que ho faria. I vaig voler deixar passar un temps, perquè consumir les dues versions d'un mateix producte es pot fer pesat, sobretot si és primer la pel·lícula i després del llibre, i ara que ho he fet ja puc dir que, en aquest cas, les versions són prou diferents com perquè no calgui aquest "descans".
Em permetreu que les imatges que faci servir durant aquesta entrada siguin de la pel·lícula, i és que Ready Player One no és un llibre tan antic com per tenir diverses edicions, algunes d'elles il·lustrades i tot, com passaria amb els autèntics clàssics.
En tot cas, el film em va deixar una molt bona impressió, i ja vaig dir que tenia entès que era força diferent del llibre, i que suposava que era per diversos motius, sobretot les llicències que es van pagar per mostrar segons què a l'adaptació cinematogràfica i, també, perquè no tot el que funciona per escrit tindria el mateix impacte en format audiovisual.
Ho he pogut comprovar en llegir el llibre de manera retroactiva: la pel·lícula de Steven Spielberg és una excel·lent adaptació del material original, però aquest, tot i que explica la mateixa història, ho fa amb uns altres recursos i unes altres referències, i és trepidant, també, a la seva manera.
La premissa ja la vaig explicar en parlar de la pel·lícula, però ho tornaré a fer: és l'any 2045 i el món està immers en una profunda crisi econòmica, social i energètica, i la principal distracció (i via d'escapament) de la població és un món de realitat virtual conegut com a Oasis, on es pot fer de tot, des de jugar fins a qualsevol cosa que es podria fer també a la vida real.
El seu creador, en James Halliday, va morir fa uns anys, però en previsió d'aquest moment va posar en marxa una competició, el guanyador de la qual aconseguirà una enorme fortuna econòmica i la propietat d'Oasis. El protagonista de la història, en Wade Watts, és un adolescent que porta força temps estudiant tot allò que estimava en Halliday, cosa que ens permet gaudir com criatures amb les referències a la cultura popular i especialment del món de l'entreteniment dels anys 80 (videojocs, pel·lícules, televisió, música, etc.), amb els quals el senyor Halliday estava obsessionat.
I el noi, amb tots aquests coneixements i un bon entrenament, pretén guanyar la competició. Amb aquesta premissa el veurem superar diverses proves, on farà gala del seu intens entrenament en tota mena d'obres de referència i descobrirà que l'enemic és més perillós del que semblava, amb conseqüències a la vida real i tot.
També tindrà aliats, rivals pel premi final amb qui manté una bona relació, fins i tot d'amistat o alguna cosa més, i de qui coneix només l'avatar, de la mateixa manera que ell es mostra, a Oasis, amb el seu avatar, de nom Parzival.
El protagonista esdevé l'heroi de la història, aconsegueix superar la primera prova després d'uns anys de funcionament del concurs sense que ningú ho hagi aconseguit abans, els seus èxits el situen al punt de mira de tothom i la trama acaba amb una batalla campal tremenda, cosa que també passa al llibre, però comparant tots dos productes hi ha diferències fonamentals, que repasso breument.
A banda de l'òbvia necessitat de descriure amb paraules el que al cinema veiem amb una simple ullada, hi ha aspectes de la història en si que són diferents, com ara que a la novel·la l'autor s'entreté força explicant-nos el dia a dia d'en Wade, tant a la vida real com dins d'Oasi; que en Parzival coneix en persona la seva estimada Art3mis molt més tard al llibre que al film; que els rerefons d'alguns personatges canvien o són dràsticament reduïts a l'adaptació cinematogràfica; o que les proves són diferents, començant per la primera, que al llibre consisteix a resoldre un enigma basat en una aventura de text del Dungeons & Dragons i a l'adaptació audiovisual és una cursa de vehicles plena de perills i referències populars, sens dubte més atractiva si s'ha de veure en una pantalla de cinema.
Això no vol dir que les decisions de l'escriptor fossin poc atractives. De cap manera. Llegides són prou emocionants com per enganxar-se al llibre, a més que explica els rerefons esmentats dels personatges, que al film es perden o, com a màxim, es presenten en versions "lleugeres".
Hi ha qui diu -de fet, ho he sentit força- que l'autor explica massa les referències, però almenys a la versió original a mi no m'ha fet aquesta impressió, o si més no, no crec que sigui una cosa excessiva. Al capdavall, no tots els que formem part del sac de "frikis" en què ens han ficat tenim per què conèixer les mateixes coses. I sigui com sigui, el cas és que són referències, i per tant ens arrenquen més d'un somriure de reconeixement tant de la referència en si com del reconeixement de què ens sentim objectes en veure parlar de productes que desperten la nostra nostàlgia en un llibre, i això ajuda a passar les pàgines d'un relat que, per si mateix, ja era prou interessant i tenia un ritme excel·lent.
Per acabar, per a mi és tan recomanable gaudir de Ready Player One en forma de novel·la com de pel·lícula, i gosaria dir que no hi fa res l'ordre amb què ho fem ni quant triguem a consumir la versió que posem al segon lloc de la llista. Totes dues tenen prou personalitat pròpia com perquè, tot i saber que som davant de la mateixa història en termes generals, en puguem gaudir gairebé com de dues històries diferents, perquè la cosa va més enllà de les habituals i sovint polèmiques diferències entre novel·les i pel·lícules basades en elles. Són dues versions de la mateixa "llegenda".
Em permetreu que les imatges que faci servir durant aquesta entrada siguin de la pel·lícula, i és que Ready Player One no és un llibre tan antic com per tenir diverses edicions, algunes d'elles il·lustrades i tot, com passaria amb els autèntics clàssics.
En tot cas, el film em va deixar una molt bona impressió, i ja vaig dir que tenia entès que era força diferent del llibre, i que suposava que era per diversos motius, sobretot les llicències que es van pagar per mostrar segons què a l'adaptació cinematogràfica i, també, perquè no tot el que funciona per escrit tindria el mateix impacte en format audiovisual.
Ho he pogut comprovar en llegir el llibre de manera retroactiva: la pel·lícula de Steven Spielberg és una excel·lent adaptació del material original, però aquest, tot i que explica la mateixa història, ho fa amb uns altres recursos i unes altres referències, i és trepidant, també, a la seva manera.
La premissa ja la vaig explicar en parlar de la pel·lícula, però ho tornaré a fer: és l'any 2045 i el món està immers en una profunda crisi econòmica, social i energètica, i la principal distracció (i via d'escapament) de la població és un món de realitat virtual conegut com a Oasis, on es pot fer de tot, des de jugar fins a qualsevol cosa que es podria fer també a la vida real.
El seu creador, en James Halliday, va morir fa uns anys, però en previsió d'aquest moment va posar en marxa una competició, el guanyador de la qual aconseguirà una enorme fortuna econòmica i la propietat d'Oasis. El protagonista de la història, en Wade Watts, és un adolescent que porta força temps estudiant tot allò que estimava en Halliday, cosa que ens permet gaudir com criatures amb les referències a la cultura popular i especialment del món de l'entreteniment dels anys 80 (videojocs, pel·lícules, televisió, música, etc.), amb els quals el senyor Halliday estava obsessionat.
I el noi, amb tots aquests coneixements i un bon entrenament, pretén guanyar la competició. Amb aquesta premissa el veurem superar diverses proves, on farà gala del seu intens entrenament en tota mena d'obres de referència i descobrirà que l'enemic és més perillós del que semblava, amb conseqüències a la vida real i tot.
També tindrà aliats, rivals pel premi final amb qui manté una bona relació, fins i tot d'amistat o alguna cosa més, i de qui coneix només l'avatar, de la mateixa manera que ell es mostra, a Oasis, amb el seu avatar, de nom Parzival.
El protagonista esdevé l'heroi de la història, aconsegueix superar la primera prova després d'uns anys de funcionament del concurs sense que ningú ho hagi aconseguit abans, els seus èxits el situen al punt de mira de tothom i la trama acaba amb una batalla campal tremenda, cosa que també passa al llibre, però comparant tots dos productes hi ha diferències fonamentals, que repasso breument.
A banda de l'òbvia necessitat de descriure amb paraules el que al cinema veiem amb una simple ullada, hi ha aspectes de la història en si que són diferents, com ara que a la novel·la l'autor s'entreté força explicant-nos el dia a dia d'en Wade, tant a la vida real com dins d'Oasi; que en Parzival coneix en persona la seva estimada Art3mis molt més tard al llibre que al film; que els rerefons d'alguns personatges canvien o són dràsticament reduïts a l'adaptació cinematogràfica; o que les proves són diferents, començant per la primera, que al llibre consisteix a resoldre un enigma basat en una aventura de text del Dungeons & Dragons i a l'adaptació audiovisual és una cursa de vehicles plena de perills i referències populars, sens dubte més atractiva si s'ha de veure en una pantalla de cinema.
Això no vol dir que les decisions de l'escriptor fossin poc atractives. De cap manera. Llegides són prou emocionants com per enganxar-se al llibre, a més que explica els rerefons esmentats dels personatges, que al film es perden o, com a màxim, es presenten en versions "lleugeres".
Hi ha qui diu -de fet, ho he sentit força- que l'autor explica massa les referències, però almenys a la versió original a mi no m'ha fet aquesta impressió, o si més no, no crec que sigui una cosa excessiva. Al capdavall, no tots els que formem part del sac de "frikis" en què ens han ficat tenim per què conèixer les mateixes coses. I sigui com sigui, el cas és que són referències, i per tant ens arrenquen més d'un somriure de reconeixement tant de la referència en si com del reconeixement de què ens sentim objectes en veure parlar de productes que desperten la nostra nostàlgia en un llibre, i això ajuda a passar les pàgines d'un relat que, per si mateix, ja era prou interessant i tenia un ritme excel·lent.
Per acabar, per a mi és tan recomanable gaudir de Ready Player One en forma de novel·la com de pel·lícula, i gosaria dir que no hi fa res l'ordre amb què ho fem ni quant triguem a consumir la versió que posem al segon lloc de la llista. Totes dues tenen prou personalitat pròpia com perquè, tot i saber que som davant de la mateixa història en termes generals, en puguem gaudir gairebé com de dues històries diferents, perquè la cosa va més enllà de les habituals i sovint polèmiques diferències entre novel·les i pel·lícules basades en elles. Són dues versions de la mateixa "llegenda".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada