Lectures: Tetris - The Games People Play

Quan faig entrades sobre còmics o llibres normalment van al meu altre blog principal, Cementiri de Pneumàtics, però quan el tema d'aquests productes en paper està tan relacionat amb els videojocs com el protagonista de la secció d'avui, naturalment em permeto fer alteracions en aquest sentit. Ja havia passat, per exemple, amb Console Wars o Ready Player One (pel·lícula i novel·la). També tenim una sèrie d'anime, la genial Hi Score Girl.

Doncs bé, avui serà una mica diferent, perquè parlaré d'un còmic, que no es basa en cap videojoc en si, sinó que té un caràcter didàctic i ens explica el naixement i l'explosió d'un dels títols més importants i revolucionaris de la història dels videojocs.

Tetris: The Games People Play és un còmic presentat en un únic volum de 253 pàgines i signat per en Box Brown, un autor indie, l'any 2016, amb el segell de l'editorial First Second.

El que hi tenim és la història del Tetris, però no una història en general, sinó que dona bona part del pes a uns fets dels que, gràcies al ritme i el format amb què es presenta, podem gaudir tot i tractar-se d'una qüestió altrament embolicada i feixuga.

Amb un traç senzillíssim, gairebé esquemàtic però efectiu, i fent servir només dos colors, el groc i el negre, a més del blanc de la pròpia pàgina, Brown ens narra la concepció d'un dels videojocs més famosos de tots els temps per part del també famós Aleksei Pàjitnov (com ho transcriu la Viquipèdia), que s'adonava de les implicacions psicològiques del joc. 

De fet, el còmic comença amb una reflexió sobre el joc en general, el fet de jugar, i les implicacions que té en les persones més enllà de l'etapa infantil. Aviat, però, entrarem en matèria i veurem com es va gestar i com, per una sèrie de casualitats i, sense que el seu creador hi tingués gaire cosa a dir -perquè era un ciutadà de la Unió Soviètica i allà tot era propietat del govern-, va esdevenir un èxit mundial sense precedents, en una indústria, tot s'ha de dir, que encara duia bolquers.

A partir d'aquí, la resta del còmic gira al voltant de l'enrenou brutal que va provocar el fet que diverses persones de fora del país hi veiessin una gallina dels ous d'or i es disputessin els drets de distribució del Tetris en diversos formats, amb punyalades a l'esquena incloses, i com es va complicar tant tot plegat com perquè, entre altres resultats, a la NES hi tinguem una versió del joc no tan bona com la que presentava Atari, que va perdre la batalla legal al respecte.

Tetris: The Games People Play aconsegueix fer interessant, com si es tractés d'una pel·lícula biopic com unes quantes que han fet fortuna al cinema, una batalla legal o, més ben dit, de drets, de la qual, si som aficionats als videojocs retro, segurament ja en sabíem algunes (o moltes) coses. 

Se'n parla, per exemple, a l'esmentat llibre Console Wars, però segur que hi ha detalls que desconeixíem i, sigui com sigui, el format còmic -i l'habilitat de l'autor- la beneficia, perquè tot alternant personatges i situacions que es relacionen entre si la fa amena i més fàcil de comprendre i visualitzar.

Si som aficionats al Tetris, tant se val si som bons jugant-hi o no, segurament ens resultarà una lectura agradable, interessant i alhora didàctica. Sincerament, no se m'acut una manera més adequada d'explicar la història del llegendari videojoc.

Lectures: Ready Player One

Fa un parell d'anys hi va haver una novel·la "friki" que tot i que ja existia es va posar de moda entre el públic general gràcies a l'estrena de la seva adaptació cinematogràfica. Llavors em van agafar les presses per llegir-la. 

En aquella època ja llegia els llibres escrits originalment en anglès en aquesta llengua, però em vaig plantejar agafar-ne en préstec la versió catalana a la biblioteca, excepcionalment, per guanyar temps i llegir el llibre abans d'anar a veure la pel·lícula. Tanmateix, en veure que alguns dels títols a què la novel·la feia referència estaven en castellà, decisió traductològica que assumeix que la gent que la llegís en català té una cultura popular nodrida d'obres en castellà (en comptes de la decisió per a mi correcta, que és deixar els títols originals quan no n'existeix traducció a la llengua del text), em va provocar rebuig, perquè és un pensament lògic, sí, però em sembla l'assumpció de la derrota com a cultura rica i independent que representa que som. 

Ja heu vist al títol que parlo de Ready Player One, novel·la de 2011 del senyor Ernest Cline i que, tal com va passar amb la meva ressenya de la pel·lícula, apareix aquí, i no a Cementiri de Pneumàtics, perquè els videojocs hi tenen un pes cabdal.

El cas és que no vaig tenir temps de llegir el llibre abans de veure'n el film, però em vaig prometre que algun dia sí que ho faria. I vaig voler deixar passar un temps, perquè consumir les dues versions d'un mateix producte es pot fer pesat, sobretot si és primer la pel·lícula i després del llibre, i ara que ho he fet ja puc dir que, en aquest cas, les versions són prou diferents com perquè no calgui aquest "descans".

Em permetreu que les imatges que faci servir durant aquesta entrada siguin de la pel·lícula, i és que Ready Player One no és un llibre tan antic com per tenir diverses edicions, algunes d'elles il·lustrades i tot, com passaria amb els autèntics clàssics.

En tot cas, el film em va deixar una molt bona impressió, i ja vaig dir que tenia entès que era força diferent del llibre, i que suposava que era per diversos motius, sobretot les llicències que es van pagar per mostrar segons què a l'adaptació cinematogràfica i, també, perquè no tot el que funciona per escrit tindria el mateix impacte en format audiovisual.

Ho he pogut comprovar en llegir el llibre de manera retroactiva: la pel·lícula de Steven Spielberg és una excel·lent adaptació del material original, però aquest, tot i que explica la mateixa història, ho fa amb uns altres recursos i unes altres referències, i és trepidant, també, a la seva manera.

La premissa ja la vaig explicar en parlar de la pel·lícula, però ho tornaré a fer: és l'any 2045 i el món està immers en una profunda crisi econòmica, social i energètica, i la principal distracció (i via d'escapament) de la població és un món de realitat virtual conegut com a Oasis, on es pot fer de tot, des de jugar fins a qualsevol cosa que es podria fer també a la vida real.

El seu creador, en James Halliday, va morir fa uns anys, però en previsió d'aquest moment va posar en marxa una competició, el guanyador de la qual aconseguirà una enorme fortuna econòmica i la propietat d'Oasis. El protagonista de la història, en Wade Watts, és un adolescent que porta força temps estudiant tot allò que estimava en Halliday, cosa que ens permet gaudir com criatures amb les referències a la cultura popular i especialment del món de l'entreteniment dels anys 80 (videojocs, pel·lícules, televisió, música, etc.), amb els quals el senyor Halliday estava obsessionat.

I el noi, amb tots aquests coneixements i un bon entrenament, pretén guanyar la competició. Amb aquesta premissa el veurem superar diverses proves, on farà gala del seu intens entrenament en tota mena d'obres de referència i descobrirà que l'enemic és més perillós del que semblava, amb conseqüències a la vida real i tot.

També tindrà aliats, rivals pel premi final amb qui manté una bona relació, fins i tot d'amistat o alguna cosa més, i de qui coneix només l'avatar, de la mateixa manera que ell es mostra, a Oasis, amb el seu avatar, de nom Parzival.

El protagonista esdevé l'heroi de la història, aconsegueix superar la primera prova després d'uns anys de funcionament del concurs sense que ningú ho hagi aconseguit abans, els seus èxits el situen al punt de mira de tothom i la trama acaba amb una batalla campal tremenda, cosa que també passa al llibre, però comparant tots dos productes hi ha diferències fonamentals, que repasso breument.

A banda de l'òbvia necessitat de descriure amb paraules el que al cinema veiem amb una simple ullada, hi ha aspectes de la història en si que són diferents, com ara que a la novel·la l'autor s'entreté força explicant-nos el dia a dia d'en Wade, tant a la vida real com dins d'Oasi; que en Parzival coneix en persona la seva estimada Art3mis molt més tard al llibre que al film; que els rerefons d'alguns personatges canvien o són dràsticament reduïts a l'adaptació cinematogràfica; o que les proves són diferents, començant per la primera, que al llibre consisteix a resoldre un enigma basat en una aventura de text del Dungeons & Dragons i a l'adaptació audiovisual és una cursa de vehicles plena de perills i referències populars, sens dubte més atractiva si s'ha de veure en una pantalla de cinema.

Això no vol dir que les decisions de l'escriptor fossin poc atractives. De cap manera. Llegides són prou emocionants com per enganxar-se al llibre, a més que explica els rerefons esmentats dels personatges, que al film es perden o, com a màxim, es presenten en versions "lleugeres".

Hi ha qui diu -de fet, ho he sentit força- que l'autor explica massa les referències, però almenys a la versió original a mi no m'ha fet aquesta impressió, o si més no, no crec que sigui una cosa excessiva. Al capdavall, no tots els que formem part del sac de "frikis" en què ens han ficat tenim per què conèixer les mateixes coses. I sigui com sigui, el cas és que són referències, i per tant ens arrenquen més d'un somriure de reconeixement tant de la referència en si com del reconeixement de què ens sentim objectes en veure parlar de productes que desperten la nostra nostàlgia en un llibre, i això ajuda a passar les pàgines d'un relat que, per si mateix, ja era prou interessant i tenia un ritme excel·lent.

Per acabar, per a mi és tan recomanable gaudir de Ready Player One en forma de novel·la com de pel·lícula, i gosaria dir que no hi fa res l'ordre amb què ho fem ni quant triguem a consumir la versió que posem al segon lloc de la llista. Totes dues tenen prou personalitat pròpia com perquè, tot i saber que som davant de la mateixa història en termes generals, en puguem gaudir gairebé com de dues històries diferents, perquè la cosa va més enllà de les habituals i sovint polèmiques diferències entre novel·les i pel·lícules basades en elles. Són dues versions de la mateixa "llegenda".

Lectures: Console Wars

Fa poc vaig "crear" una "nova" secció al blog. Ja vaig explicar que no era ben bé això, però avui sí que puc dir que s'estrena un nou apartat, el de les lectures. Perquè hi ha llibres -molts- sobre videojocs, i encara que no soc de comprar-ne i llegir-ne gaires, existeixen les excepcions. 

El primer de què parlaré, que pertanyia a la col·lecció del company Salore abans que me'l passés, és un títol que coneix tothom que està interessat en aquest petit gran món de l'entreteniment electrònic, i no en diré res que no se sàpiga, però al cap i a la fi és la meva opinió, el meu estil i les meves paraules, així que espero que serveixi per animar algú més a llegir-se'l, si és que encara queda algú que no ho hagi fet.

Console Wars: Sega, Nintendo and the Battle That Defined a Generation, de Blake J. Harris i publicat originalment el 2014, és un llibre molt conegut, com deia, i ho és amb motiu. També és amb motiu -ara que he acabat el llibre ho he vist- que el personatge al voltant del qual es construeix aquest llibre sigui una persona reverenciada i que fes tanta il·lusió la seva visita a la darrera RetroBarcelona com llàstima que al final, a última hora, no hi pogués anar.

Abans de res, posem-nos en situació: ara ha passat molt de temps i és normal veure en Sonic en consoles de Nintendo i fins i tot compartint jocs amb en Mario, i només els més veterans recordem  -els altres s'ho han de creure si algú els ho explica- que als anys 80 i 90 Sega i Nintendo eren les grans rivals a la indústria dels videojocs, abans que hi entrés Sony amb la seva primera PlayStation i tot se'n comencés a anar a prendre pel sac i deixés el panorama que tenim actualment, amb Sony contra Microsoft i la Gran N, ja no tan gran, jugant a una altra cosa, mentre Sega sobreviu com a creadora de software, i no precisament de primera línia.

Doncs bé, Console Wars és una novel·la històrica, i ho dic sense fer broma, però en comptes d'explicar-nos intrigues medievals o de qualsevol altra època més llaminera per al públic general, ens situa a la batalla empresarial entre aquestes dues grans empreses amb pedigree al món dels videojocs entre 1990 i 1995, basant-se en centenars d'entrevistes per part de l'autor als actors clau en aquells esdeveniments.

El protagonista és en Tom Kalinske (1944), l'home que des de la presidència havia revifat Mattel en revifar, de fet, les línies Hot Wheels i Barbie, a més de ser un dels impulsors dels Masters de l'Univers. Doncs bé, Sega el va fitxar perquè s'encarregués també de la divisió americana de la companyia, que era petita i maldestra, amb una Master System que als Estats Units no comprava ningú i una Mega Drive que havia sortit feia poc i que era gairebé una recreativa a casa, però que tampoc no acabava d'arrencar.

La resta, com s'acostuma a dir, és història, i en aquest llibre ens expliquen com les seves sàvies decisions del mestre Kalinske, el seu ull per als fitxatges i el seu magnetisme van convertir aquella lamentable sucursal en una empresa tan gran, poderosa i influent que no només va lluitar de tu a tu amb la fins llavors totpoderosa Nintendo -i durant un temps la va superar en percentatge de mercat i tot-, sinó que va fer quedar malament l'empresa mare japonesa, fins al punt de provocar una reacció que desembocaria en una guerra civil que, al seu torn, va destrossar tota la feina feta i va significar el principi de la fi de la companyia tal com la coneixíem.

Al mig de tot això, entre moltes altres coses hi ha fets tan interessants com la manera de redissenyar en Sonic per tal que esdevingués l'èxit que va acabar sent, la creació de la seva seqüela en territori americà i el seu innovador llançament mundial conegut com a Sonic 2sday, les estratègies de màrqueting per posicionar Sega com una marca moderna i provocadora davant de la més carrinclona Nintendo, i també la manera d'enfocar l'arribada de les noves tecnologies i diversos intents de col·laboració amb altres companyies que van acabar de la pitjor manera possible.

Al capdavall, no tot era a les mans d'aquest senyor, que es va haver d'enfrontar no només a l'enemic declarat, sinó als pals a les rodes d'una Sega Japó encaparrada a prendre decisions estranyes i fins i tot un sector polític que començava a fixar-se en els temibles i violents videojocs.

Ens ho explica amb un estil d'allò més amè -i també criticat per la dramatització dels diàlegs reconstruïts, cosa que a mi no em suposa un problema perquè no és el més important d'aquest llibre ni em sembla tan exagerada- en Blake J. Harris, que aconsegueix una cosa que mai no m'hauria imaginat: que la lectura d'un llibre sobre màrqueting i polítiques empresarials em resulti tan apassionant que he trigat mesos a acabar-me'l, no només perquè ara tinc poc temps lliure i les lectures se'n ressenteixen, sinó també perquè constantment em trobava reflexionant sobre els fets tan interessants que s'hi expliquen.

I com s'expliquen: lluny de narrar-nos les coses tal com passaven, l'autor dedica força pàgines també a companyies, persones i fets aparentment secundaris, però que acaben tenint sempre un resultat a la història principal. D'aquesta manera la tensió del relat queda perfectament distribuïda i tampoc no és tant un homenatge a Sega ni al personatge clau que va ser en Tom Kalinske, sinó que també reconeix trajectòries d'altres empreses i persones.

És clar que la història principal es mostra des del punt de vista de Sega, però es va redactar amb la participació de diverses personalitats també de la mateixa Nintendo, de manera que la veracitat dels fets està prou contrastada com perquè entenguem que és això el que va passar de veritat. I, pel camí, com els videojocs van passar de ser una moda a una indústria cada cop més gran. Va ser en aquella primera part dels 90 que es va gestar tot això, i bona part de la "culpa" la va tenir aquest home.

Almenys a mi, que en sabia quatre pinzellades bàsiques, m'ha agradat molt conèixer tota mena de detalls que desconeixia, i també m'ha servit per mitigar una mica la meva animadversió cap a Sony: no va ser la culpable directa de l'abandonament de Sega del món del hardware, sinó que es va limitar a clavar l'últim clau d'un taüt que havia fabricat la mateixa Sega des del país del Sol Naixent. A més, el meu principal problema amb Sony i les seves PlayStations és que el màrqueting els fa tota la feina, encara que no sempre tinguin el millor producte. Doncs bé, l'època de més èxit de Sega es basava en exactament el mateix principi.

Ja tinc ganes que es faci aquest documental que representa que està en producció des de fa temps, així com la sèrie de televisió en què s'ha convertit el que originalment havia de ser una pel·lícula. Crec que fins i tot per a algú que no estigui gaire interessat en els videojocs, el format audiovisual farà que Console Wars sigui una història per a tota mena de públics. Per als amants dels videojocs, especialment els que som més vells, si el llibre és una delícia segur que les seves adaptacions també ho seran.