17è aniversari de 3 Botons i START!

Aquí em teniu, un 15 de febrer més, amb una entrada d'autohomenatge, i és que aquest es el dia que el blog fa l'aniversari, perquè s'estrenava precisament un 15 de febrer, en concret de 2009, cosa que vol dir que fa 17 anys que, de manera periòdica, s'actualitza per parlar de coses que es caracteritzen, en general, per ser aprenentatges que jo mateix faig dins de l'àmbit dels videojocs -no caigueu en l'error de pensar que soc expert en aquest àmbit- i que vull compartir amb vosaltres, a través de seccions temàtiques que intento que vagin rotant amb un cert ordre i, si és possible, evitant que es repeteixin gaire seguides. I amb això ja són 1.576 entrades publicades, incloent aquesta.

Cada any que celebro l'aniversari del blog he de pensar la manera de fer-ho, i aquest cop se m'ha acudit una llista de 17 videojocs als que per importància històrica i/o per gustos personals m'agradaria jugar tan aviat com sigui possible. N'hi ha que podrà ser, d'altres que dependrà de la seva disponibilitat... Després la cosa va com va i hi ha canvis de plans i de circumstàncies, però ara per ara em venen aquests pendents al cap.

I segurament perdré el carnet de gamer per confessar que no he jugat (o que només he tocat per sobre) alguns d'aquests títols, però comencem:

El primer és un de gros, un considerat imprescindible que, tot i tenir la Dreamcast des de fa 20 anys -sí, ja fora del seu temps-, només vaig arribar a tastar una mica.

Vaig tenir una edició de premsa del Shenmue, però volia tenir la normal i me'l vaig vendre. Entre la dispersió intrínseca en mi i que vaig trigar anys i panys en aconseguir-lo a bon preu i complet (abans vaig aconseguir el Shenmue II), al final no he gaudit d'aquesta llegenda, però no el poso aquí perquè sigui cap de cartell, que podria ser-ho, sinó perquè tinc intenció real de posar-m'hi aquest mateix any.

La saga Yakuza està considerada precisament hereva espiritual de Shenmue, i jo hi vaig entrar amb el Yakuza Kiwami al Game Pass de la Xbox One.

Quan vaig fer el salt a PlayStation comprant-me la 5 vaig adquirir els sis primers jocs de la saga en PS4, i sempre he posposat l'estrena del Yakuza 0, que és el següent al que vull jugar, per la inversió de temps que suposarà. L'arribada de la Director's Cut per a PS5 em va fer aturar els plans, però ara que s'ha vist que tant aquest com el Kiwami 3 han estat criticats, he decidit estalviar-me el maldecap de vendre el que tinc per comprar les versions noves i quedar-me amb les edicions PS4 que ja tinc i en el futur proper, quan hagi jugat a alguns jocs de la PS5 que vull tocar abans i que són més curtets, serà el torn d'aquest.

Un classicàs de Nintendo que no tinc jugat, tot i que tenia ben començada la seva seqüela a la 3DS, és el Luigi's Mansion.

El tinc a la GameCube, màquina també comprada fora de temps, però vaig trigar tant en decidir-me a jugar-hi que la consola, de cop, i com malauradament tantes altres, va decidir deixar de funcionar, i el meu intent de reparació va acabar malament. Suposo que acabaré claudicant i hi jugaré a la Wii, ja que té ports per a comandaments de la GameCube. Serà l'opció més propera a la màquina original si la meva preferida no està disponible.

La saga Grand Theft Auto és una de les meves preferides, en el seu moment vaig jugar força al Vice City i al San Andreas, però acabar-me, el que es diu acabar-me, només m'he acabat el IV i el V.

Tinc pendents els de PSP, acabar els dos esmentats i el Chinatown Wars, i per descomptat els GTA 1 i 2, però per centrar-me en els que tenen gràfics 3D em vull posar com més aviat millor amb el Grand Theft Auto III, i no tinc excuses per allargar-ho més.

Aquest és un etern pendent, i com que tinc pendent fer més cas a la meva abandonada Saturn, intentaré que sigui amb el Nights into Dreams, que em vaig comprar no quan la Saturn era la meva consola del moment, sinó anys després, i vaig tenir la sort d'aconseguir-lo precintat i amb l'edició que duia el comandament analògic.

Però no m'hi vaig arribar a posar, i la meva experiència amb la saga es limita al temps que vaig dedicar al Christmas Nights, que regalaven amb la consola quan me la va portar el Pare Noel. Ja és hora.

He tocat alguns jocs d'en Mickey Mouse, però la saga més famosa que ha protagonitzat als videojocs, no. Eterna pendent.

La veritat és que en tinc ganes, i m'agradaria jugar-hi al més aviat possible, començant pel Castle of Illusion. El de Mega Drive o el de Master System? Tots dos.

Parlant de la Mega Drive, un dels seus títols més populars confesso que no l'he tocat mai. Es tracta del The Revenge of Shinobi, que forma part també d'una saga on sí que he fet un parell de partides breus a l'arcade de la primera part, el Shinobi, però és una saga pendentíssima. 

De la saga d'en Mario em falta jugar en profunditat a més d'un joc, però d'ella va néixer una altra saga, la d'en Yoshi, i l'entrega seminal no l'he tocat absolutament mai, cosa que també és per matar-me a calbots.

Com que m'agraden els jocs d'en Yoshi que he tocat per sobre, espero posar-me aviat amb la saga des del principi, amb el Super Mario World 2: Yoshi's Island.

Abans deia que jugaria a les versions Mega Drive i Master System del Castle of Illusion, i és el que penso fer també amb l'Aladdin, que sempre és objecte de debat sobre quina de les versions de 16 bits és millor, i he de confessar que només he provat per sobre, fa molts anys, la de Super Nintendo, però la de Mega Drive no.

Ha arribat l'hora de jugar als dos Aladdin, i ja decidiré quin m'agrada més. I al de Master System també, però en aquest cas ja hi havia jugat de petit i seria tornar-hi a jugar.

Parlant de coses més modernes, però que també tenen molts anys a l'esquena, em vaig anar comprant la saga Gears of War, però després de començar el primer i no avançar-hi gaire, la cosa es va quedar allà. Soc un desastre, ja ho he dit molts cops: em disperso, em falta temps, etc. i se m'acumulen els jocs, també els que tinc moltes ganes de jugar. Doncs bé, hi hauré de posar remei.

El que sí que és innegablement modern és el River City Girls, que fa temps que tinc, però com que pertany a la saga d'en Kunio-kun i, tot i ser una franquícia que m'encanta, em falta molt de lore per absorbir i a mi m'agrada entendre les referències i les picades d'ullet, l'he anat posposant, però m'està costant perquè li tinc moltes ganes.

L'Alex Kidd in Miracle World no és que no l'hagi tocat mai, però la meva experiència amb aquest clàssic es limita a jugar-hi amb l'amic que després em va acabar donant la Master System i els seus jocs, però no arribàvem gaire lluny.

Considero que tinc un deute històric amb Sega i amb mi mateix i quan pugui me'l passaré, o com a mínim hi jugaré seriosament.

Torno a esmentar la saga d'en Mario perquè, tot i que no és l'únic que tinc pendent, el Super Mario Galaxy 2 és un dels que em sap més greu no haver tocat.

Vaig gaudir molt amb el primer, és un dels meus jocs preferits, però actualment no tinc gaires ocasions de tirar endavant jocs llargs en una consola de sobretaula com la Wii, i com que malgrat comprar-lo a l'època per a la seva consola original ja no veig gaires possibilitats de jugar-hi allà, em sembla que ho acabaré fent a la Switch 2. Però ho faré, això segur.

Aquest Captain Toad: Treasure Tracker no és que sigui un dels imprescindibles, si bé està molt ben considerat, però a mi em ve molt de gust jugar-hi, i en fer-ho també utilitzar una mica la Wii U, que tinc abandonada des de fa molt de temps.

He passat de la versió de Switch -la de la Nintendo 3DS me la vaig comprar per l'efecte 3D i les pantalles noves, i encara està per desprecintar-, i tinc la ferma intenció de jugar a aquest simpàtic spin-off de l'univers Mario tard o d'hora.

La meva història amb aquest joc també és per partir-me la boca. A mi d'adolescent m'agradava molt l'univers Looney Tunes, en especial Tiny Toon, i tenia vistes imatges del Tiny Toon Adventures: Buster's Hidden Treasure, de la Mega Drive, a les revistes, i em tenien enamorat. Tenia una pinta increïble.

Doncs bé, no me'l vaig comprar tot i tenir la consola, però més endavant, quan ja estava amb la Saturn, me'l vaig comprar per molt pocs calés en un videoclub que liquidava jocs. Fa 25 anys que el tinc a la col·lecció, però us podeu creure que no hi he jugat mai? Doncs això. Ho he de solucionar. 

De tots els videojocs de la PlayStation 4 considerats imprescindibles que em vaig comprar gairebé compulsivament quan vaig tenir la PS5, el Shadow of the Colossus (alhora un remake de la PS2) és el que més ganes tinc de posar-me un dia al lector de Blu-ray de l'enorme i blanca consola. Està esperant, senzillament, el seu moment entre altres jocs, i ja us dic que n'hi ha d'altres que posaré abans, però aquest és en aquesta llista perquè, a més de tenir-ne ganes, és un clàssic modern que tinc pendent.

Acabarem aquest repàs amb un altre que n'hi ha per llogar-hi cadires: m'agraden molt les Tortugues Ninja -almenys el que en recordo dels dibuixos animats clàssics-, m'agraden molt els beat'em ups i m'agrada molt la Mega Drive. Doncs bé, un dels primers títols que em vaig comprar per ampliar, ja quan era retro, la meva col·lecció per a la 16 bits de Sega va ser el Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist, i estic orgullós d'aquella decisió perquè em va costar molt pocs calés, però ara s'ha disparat d'una manera absurda.

Ara bé, no hi he jugat pas. I ha passat tant de temps que ara tinc dubtes sobre si fer-ho en el seu format original o en el còmode i excel·lent recopilatori Cowabunga Collection, però sigui com sigui hi he de jugar, i m'agradaria que fos dins d'aquest 2026.

En fi, tot això que us he posat són jocs als que tinc moltes ganes de jugar i que hom podria esperar que ja hagués tocat, però per molt que em passi el dia pensant i parlant sobre videojocs, en realitat tinc moltes mancances al meu currículum. Sí, ja sé que em direu que cadascú juga al que vol i pot, però aquestes són 17 espines que tinc. Tot plegat, és clar, a més de les desenes de jocs de no tanta volada que tinc pendents, tant de començar com d'acabar, i dels que aniran venint. 

 

El personatge: Flicky

Fa molts i molts anys, arribava a la meva col·lecció de la llavors encara comercialment viva Mega Drive un cartutx que contenia el meu estimat Altered Beast, el gran Gunstar Heroes, el curiós Alex Kidd in the Enchanted Castle i un joc "extra", menor, desconegut per a mi, que era el Flicky i que completava aquell cartutx anomenat Classics Collection. 

Una selecció d'allò més diversa, no pas formada per grans èxits del catàleg de la 16-bits de Sega, podríem dir que en tot cas n'hi havia dos, de grans èxits. Certament, el títol protagonitzat per l'ocelleta blava no ho era. 

Llançat el 1984 per a recreatives amb la intenció d'emular l'èxit del Mappy de Namco, Sega volia que esdevingués un referent del gènere, una evolució del concepte de recollir/menjar elements d'una pantalla mentre s'esquiven els enemics vista originalment al Pac-man, i també que la seva protagonista, una ocella que ha de rescatar els seus fills, els pollets Piopio (cosa que no té sentit perquè representa que ella és una pardala i els pollets són els fills de les gallines), fos la mascota de la companyia. 

El joc, dissenyat per Yôji Ishii i Yoshiki Kawasaki, va tenir un èxit moderat, i es va portar a múltiples sistemes de l'època, entre els quals la SG-1000, la primera consola de Sega, i la Mega Drive, que és la que tinc jo i la que apareix en molts dels recopilatoris de clàssics de Sega. 

Quan va sortir aquesta versió, el 1991, el joc ja tenia 7 anys i se li notava, perquè clarament no aprofitava la tecnologia d'una màquina que duia 3 anys al mercat, però és tremendament simpàtic i addictiu. 

L'any després del seu debut, el 1985, sortia el Teddy Boy Blues, un títol arcade similar, protagonitzat per un noi que dispara contra uns monstres, i amb versió per a Master System i Mega Drive (a través del servei japonès MegaNet).

El cas és que a la recreativa hi havia unes pantalles de bonificació que eren en forma de galeria de tir i, entre els objectius, incloïen la cara de la Flicky. Un cameo certament petit, com també ho és el del joc de naus SDI - Strategic Defense Initiative, de 1987, portat a microordinadors de l'època i a la Master System com a Global Defense a Occident, on apareixia a les pantalles de puntuació i també, amb un truc, podia substituir el satèl·lit protagonista, però malauradament no he trobat cap prova gràfica d'això.

Avancem un any per veure aquest Flash Point, un clon del Tetris de la mateixa Sega on la simpàtica ocelleta apareixia animant-nos al principi de cada ronda. 

El 1989, al Super Monaco G.P. de recreativa (a diferència de les conversions domèstiques posteriors) la trobàvem referenciada a les banderes que anàvem trobant durant la pista.

I si el 1988 Sega havia fet un clon del Tetris, el 1990 en va llançar un altre, el Bloxeed, on la Flicky sortia de tant en tant per ajudar-nos, però també apareixia a la marquesina, al costat del logo.  

En aquella època ja havia quedat clar que com a mascota no havia funcionat, ni tan sols l'Alex Kidd, que s'havia estrenat el 1986, havia tingut èxit en aquesta missió. Probablement, tot i que el cas del príncep de Radaxian va demostrar que no n'hi havia prou amb això, a la Flicky li van faltar jocs com a protagonista i li van sobrar cameos. 

Paradoxalment, el moment de l'arribada de l'autèntica i definitiva mascota de Sega, l'estrena del Sonic the Hedgehog, el 1991, per a la Mega Drive, la Master System i la Game Gear, va significar també l'aparició prominent de la nostra homenatjada, i és que va passar a formar part de l'espècie dels flickies, uns ocellets blaus (i d'altres colors) que són només una de les espècies que rescata en Sonic quan derrota els seus enemics robòtics.

D'aquesta manera, va esdevenir un dels elements secundaris, sí, però habituals, d'una de les sagues més importants de la companyia i de la història dels videojocs en general. 

Fins i tot es va acabar presentant la seva terra natal, Flickie's Island, que era el subtítol del criticat Sonic 3D (1996) a Europa, mentre que al Japó i els Estats Units era Sonic 3D Blast, i que va sortir per a la Mega Drive i la Saturn. 

El joc, encara ara, es considera mediocre, però almenys la Flicky (volem pensar que és una de les que apareixen, però no s'especifica) agafa rellevància perquè en Sonic ha de rescatar els flickies en cada nivell.

No m'entretindré a llistar tots els videojocs de la saga Sonic on apareix, però és pràcticament en tots i fins als nostres dies, incloent-hi -perquè la podem veure bé i amb aspecte tridimensional- el Sonic Lost World, de 2013, per a la Wii U, la Nintendo 3DS i Windows.

També la podem veure entre el públic a la saga de jocs olímpics Mario & Sonic, i fins i tot se li fa una referència al Shenmue, de la Dreamcast, en un pòster del saló recreatiu on va en Ryô, aquí marcada i ampliada.

En definitiva, és evident que no es va convertir en la mascota que Sega volia, però almenys el color sí que va coincidir amb el del personatge que sí que ho seria, i al llarg de la història de la companyia i de l'eriçó més famós de la història dels videojocs se li han fet homenatges en forma de cameos, àmbit en què està especialitzada, i amb aparicions en còmics i dibuixos animats d'en Sonic, des de fa més de 30 anys.

Amb aquesta entrada volia, doncs, retre-li un petit homenatge, i és que la Flicky és un personatge que ens ha acompanyat tota la vida, però sempre en segon pla, gairebé com a part del paisatge, i se li havia de fer una mica de justícia.

Noms: Takenobu Mitsuyoshi

Nova entrega d'aquesta secció dedicada a fer un petit homenatge a noms de la història dels videojocs que no són de primera línia, i per tant no coneguts pel gran públic, però que cal destacar per les contribucions que han fet a aquest mitjà.

Avui, com a l'última entrega, la de la compositora Yôko Shimomura, la cosa va de música. També tenim un compositor, aquest cop un home, amb una particularitat que va ser el que em va cridar l'atenció quan el vaig descobrir.

És el mestre Takenobu Mitsuyoshi (1967), un home associat a Sega perquè ha compost diverses de les bandes sonores més emblemàtiques dels seus videojocs, i ha participat d'alguna manera en moltes altres. 

Sembla que el primer títol en què va treballar va ser l'R360 G-LOC (1990), de recreativa, però la seva primera banda sonora important, sobretot pel fet que la va compondre, va ser la del Virtua Racing en versió arcade, de 1992. 

Aquí ja es pot apreciar el seu estil característic, amb el piano com un dels instruments més destacats, el d'una música que associem mentalment als videojocs de Sega poligonals, o els de l'AM2 que va triomfar en recreatives, Saturn i Dreamcast. 

L'any 1994, en col·laboració amb en Takayuki Nakamura, un altre veterà, va compondre la banda sonora d'aquest també emblemàtic títol:

El Virtua Fighter 2, un dels videojocs de lluita 3D més importants de la història, duu la seva música. D'ell també sentim les creacions per a grans títols com el Sega Rally Championship (1995) i seqüela (2006), el Virtua Fighter 3 (1996), els dos primers Virtua Striker (1994 i 1997), el Fighters Megamix (1997), els dos Shenmue (1999 i 2001) en col·laboració amb altres músics o, sorprenentment, al tema F-Zero Medley del Super Smash Bros. Ultimate (2018), on també canta.

Aquests són només els noms més destacats, però si el coneixeu i trobeu a faltar l'esment d'un joc (i la seva saga) teniu raó. El que passa és que l'he deixat per al final. El motiu que fa que el mestre Mitsuyoshi sigui diferent és que també s'ha encarregat de posar la veu a alguns temes de les seves bandes sonores:

Un vídeo que fa posar la pell de gallina a qualsevol fan de Sega. La mítica cançó del Daytona USA (1993) la coneixem des de fa anys, però descobrir la cara de qui la canta i saber que és un compositor de bandes sonores de videojocs és una altra cosa.

També va compondre i cantar per a continuacions d'aquell títol, Daytona USA 2 (1996) i Daytona Championship USA (2017). 

Aquesta bogeria, la versió cantada del tema mític de l'Alex Kidd in Miracle World, també porta la seva veu, i va sortir a l'Alex Kidd Complete Album, de 2014. 

És només un exemple més de les múltiples col·laboracions que ha fet al llarg de la seva carrera, que ha comprès composicions, però també arranjaments, instruments concrets, parts vocals... Un artista polifacètic que és una llegenda vida de Sega. 

No és estrany, doncs, que la seva música també s'hagi pogut sentir en concerts tocada per orquestres, concretament la del Shenmue, que va formar part de l'edició de 2003 del Symphonic Game Music Concert de Lepzig, Alemanya, un recital que va suposar la primera vegada que la música de videojocs protagonitzava un concert fora del Japó.

Compres: agost de 2018

Aquest mes se m'ha escapat de les mans. Augmentem el saldo negatiu de jocs físics al mes en dos, per un total de cinc, i d'una manera curiosa.

Normalment passa quan compro algun videojoc retro, que no el tenia al calendari de llançaments, com és natural, però aquest agost no hi ha hagut cap llançament que tingués previst comprar tant sí com no. Llavors, les compres físiques han estat de títols clàssics. 

El WarioWare Smooth Moves de la Wii ha estat una compra realment inesperada. Seguint articles a eBay d'un venedor que acostuma a fer subhastes de moltes coses alhora el vaig veure i vaig provar sort, i el vaig guanyar.

En general els jocs de "festa", els minijocs pensats per jugar en companyia, no són el meu estil, però vaig pensar que aquest podia estar bé per a ocasions futures, tot i que potser no s'acaba fent servir gaire.

El que m'ha fet molta il·lusió poder comprar, però, ha estat el Sonic 3, de la Mega Drive, un títol que quan va sortir valia no sé si 16.000 pessetes (uns 100 euros), com segurament de manera errònia recordo, però 12 o 13.000 sí, i això a la Mega Drive era una barbaritat, també per a la meva butxaca.

Durant els aproximadament 12 anys que fa que vaig tornar als videojocs i em vaig interessar pel retro no l'havia pogut trobar a 25 euros (faig una excepció a la norma que em vaig imposar fa unes quantes entregues d'aquesta secció de no esmentar els preus), que era el preu màxim que m'havia fixat, però després de molta paciència al final el vaig trobar, complet i en un estat més que acceptable, en una botiga de segona mà de Mataró. No m'ho hauria pensat mai, ja que aquestes botigues en ser intermediàries disparen els preus per tal de treure'n un lògic benefici. 

He dit que aquest mes no hi havia cap llançament que m'interessés, però no és del tot cert: hi havia, de la Xbox One, el Shenmue I&II, la remasterització dels clàssics de la Dreamcast. Jo tenia només el segon, però el primer no hi havia manera de trobar-lo a un preu raonable i en bon estat.

Doncs bé, al final no m'ha calgut comprar-lo en Xbox One, perquè he guanyat una subhasta d'un Shenmue de la Dreamcast en un estat impecable, excel·lent, per una mica més el que esperava gastar-me, però tal com està me'n sento satisfet. Dues compres esperadíssimes des de feia anys han tingut lloc aquest mes, doncs. 

On m'he firat bastant, que diuen, és en el terreny digital. Aprofitant ofertes, enfonsaments de monedes estrangeres i altres oportunitats he comprat diversos títols principalment arcade. Per exemple, el Samurai Shodown II de la línia ACA Neo Geo, per a la Switch.

No havia jugat mai a cap títol de la saga, però recomanaven molt aquesta entrega i m'he decidit a comprar-la. I encara no hi he jugat, perquè...

...La primera, Samurai Shodown, ha estat d'oferta a la Xbox One i, com que tenia tan bon preu i els assoliments sempre em criden l'atenció, he comprat aquest i un parell de jocs més de Neo Geo per a la consola actual de Microsoft.

Cap dels pocs que estaven d'oferta era dels més destacats del catàleg de la poderosa consola de 16 bits, o eren entregues superades àmpliament per les seves seqüeles, però em vaig informar sobre si actualment encara valien la pena i en vaig triar tres, el segon dels quals aquest Alpha Mission II, un shoot'em up que no coneixia i que m'està agradant força.

El tercer per a la Xbox One ha estat el The King of Fighters 94, el primer de tots, malgrat que ja tinc el 98 a la Switch, perquè tot i ser primitiu em venia molt de gust jugar al videojoc inaugural de la famosa sèrie de lluita amb crossovers d'SNK.

Tornem a la Switch i acomiadem SNK amb aquest Real Bout Fatal Fury, recomanada entrega d'una saga de lluita que és una mica complicada de seguir, però sembla ser que en aquest títol hi ha història canònica i que té característiques pròpies que el feien atractiu.

Fa temps em vaig comprar, també digital i per a la Switch, la versió recreativa dels Arcade Archives del Double Dragon, i després va sortir el Renegade, versió occidental del Nekketsu kôha Kunio-kun -inclòs en aquest llançament-, però no me'l vaig comprar perquè no el recomanaven gaire. Ans al contrari.

Deien que havia envellit malament i probablement és veritat, però últimament m'interessen molt els beat'em ups i havia de tenir un dels degans del gènere, a més de l'entrega inaugural de la mítica i japonesíssima saga Kunio-kun i alhora l'origen més que espiritual de Double Dragon.

Quan va sortir el Donkey Kong a l'esmentada línia Arcade Archives me'l vaig comprar de seguida. Vaig explicar que m'havia fet molta il·lusió i que era d'allò més sorprenent pels problemes legals que hi havia hagut amb el codi original.

Aquell dia també es llançava l'Sky Skipper, un arcade de la mateixa Nintendo, igualment de 1981, que va passar desapercebut pel llançament del DK original, però que és un títol desconegut des del seu origen: als Estats Units no va agradar durant la fase de proves, es va considerar que no triomfaria i no es va distribuir als salons recreatius, i només en quedava una màquina a les oficines de Nintendo of America, a partir de la qual s'ha fet aquest llançament històricament tan interessant, encara que el joc, pel que diuen -ja ho provaré- no és res de l'altre món i és força estranyot.

Hamster no és l'única companyia que està rescatant clàssics de recreativa, també hi ha Flying Tiger Entertainment, amb la seva línia Johnny Turbo's Arcade.

És una línia més cara, tot i així és més pobra en opcions d'emulació que la de Hamster, i fins ara els seus títols no em cridaven l'atenció, però m'he acabat comprant el Nitro Ball, un joc esbojarrat i divertit que es mereix que se'n parli una mica més. A veure si gràcies a aquest llançament es fa realitat.

Una sorpresa en diversos sentits: fa poc que vaig sentir parlar del The Messenger, de la Switch, un títol d'estil retro que homenatjava el Ninja Gaiden original, però era només digital i valia força diners. Era una idea per al futur, per quan estigués rebaixat, perquè ha tingut molt bona acollida.

Però, per un error, el dia que sortia a la venda va estar per menys de 2 euros a l'eShop mexicana durant unes hores, ho vaig detectar i el vaig comprar a aquest preu.

Acabo amb The Bridge, un indie de trencaclosques que destaca pel seu disseny artístic i que feia molt de temps que no tenia clar si el compraria o no, però m'hi havia fixat. Estava sovint d'oferta a la Switch i a la Wii U, però finalment, de manera inesperada, me l'he comprat en Xbox One, a un preu baixíssim i amb l'al·licient dels assoliments.

Com podeu veure, aquest mes m'he comprat moltíssims videojocs. De físics més dels que esperava, però també han estat en dos dels tres casos objectes desitjats per mi durant anys. Els digitals... bé, com que són baratets no passa res, oi? Una altra cosa és el temps que tinc per jugar-hi. 

Història de les videoconsoles: la Dreamcast

Fa uns dies, el 27 de novembre, l'última videoconsola de Sega i la primera de la història dels videojocs amb una potència de 128 bits va fer 15 anys, concretament des que es va posar a la venda al Japó. Allò passava el mateix dia però de 1998, mentre que als Estats Units arribaria el 9 de setembre de 1999 i a Europa el 14 d'octubre d'aquell últim any de la dècada dels 90.

Estem parlant de la Dreamcast, el primer sistema del que es coneix com la sisena generació de videoconsoles (ara la Xbox One i la Playstation 4 han inaugurat la vuitena, encara que sovint s'hi inclou la Wii U), amb el qual Sega esdevenia una vegada més pionera, cosa que històricament s'ha demostrat que només l'ha perjudicat, perquè llançar consoles posteriorment, amb accés a tecnologia més avançada i aprenent dels errors de la competència, és molt fàcil, mentre que ser el primer comporta uns riscs.

Això és el que li va passar a la Dreamcast —entre molts altres problemes dels quals parlaré més avall—, però malgrat ser la primera i tenir una vida inusualment curta per a una consola (no va arribar als 3 anys que ja l'havien descontinuat als Estats Units, mentre que a Europa va ser el 2002 i al Japó el 2007) va ser una màquina magnífica, molt estimada i que encara ara gaudeix de l'admiració dels nostàlgics i d'una important escena d'afeccionats que li dediquen molt de temps.

Normalment posaria el primer anunci que va sortir al Japó, però a banda de no trobar-lo també és cert que aquests espanyols de 1999 amb la veu de doblatge d'en Bruce Willis estaven força bé (no els vaig veure en aquella època, però). 

La Dreamcast, a banda de ser la primera consola de 128 bits i la primera de la seva generació, va ser la primera amb una resolució de 640x480 píxels, la primera amb un mòdem integrat i connexió a Internet (a Europa de 33 k i als EUA i el Japó de 56, encara que es podia treure i substituir, més endavant, per l'adaptador de banda ampla), cosa que va fer que popularitzés el joc en línia en consoles (un altre aspecte en què va ser pionera), i també va ser la primera amb un sistema operatiu (el Windows CE, de fet).

Nostàlgies i amors a banda reconec que el comandament de la Dreamcast no és el més còmode amb què m'he hagut d'enfrontar. Potser rivalitzaria en disseny antiergonòmic amb el de la Nintendo 64, de fet. Entre altres coses per als videojocs de lluita (que en té molts) no és pràctic tenir només 4 botons frontals i dos gallets a la part del darrere, i tampoc no va ser gaire encertat col·locar el cable a la part de baix.

A la part esquerra de la foto tenim la Visual Memory, o VM (Visual Memory  Unit o VMU als EUA i Visual Memory System o VMS al Japó), que era el dispositiu on s'emmagatzemaven les dades, sobretot les partides. I com podeu veure té una pantalla LCD i botons que fan que sembli una miniconsola portàtil, perquè de fet podia interactuar amb alguns títols i a banda de fer de pantalla auxiliar s'hi podien descarregar minijocs.

Per desgràcia, com passa amb tots els sistemes de desar partides que no són en memòria interna, en estar organitzada en blocs aviat la teníem plena, de manera que no és estrany tenir unes quantes VMU, així com tampoc no ho era prendre la decisió de comprar algunes targetes de memòria no oficials. Tanmateix Sega va llançar, cap al final de la vida de la consola, la 4x Memory Card, amb 800 blocs de memòria en comptes de 200 però perdent pel camí totes les funcions de "miniconsola" que tenia la VM.

En aquest vídeo podem veure els 50 títols que qui els ha pujat considera més representatius de la Dreamcast, els més coneguts i populars dels quals trobarem cap al final del mateix, ja que va del 50 al que l'autor considera el número 1. En molts casos eren videojocs amb uns gràfics espaterrants pel que s'havia vist fins llavors, com és natural i com va passar també, en el seu moment i a la seva generació, amb la Xbox 360. De fet, la Dreamcast era la contrapartida domèstica de la placa Sega NAOMI de les recreatives, cosa que permetia traslladar pràcticament tal qual els jocs arcade a la consola de 128 bits de la companyia.

Hi ha de tot, des d'exclusius que inauguraven sagues fins a multiplataformes que també hi eren per a la Dreamcast (o s'hi van estrenar) encara que per desgràcia molta gent ignori aquest fet, i és que m'he trobat amb casos de persones que ni tan sols sabien que compartia generació amb la Playstation 2, la Xbox i la Gamecube. 

Els més destacats podríem dir que són els dos Shenmue, els dos Sonic Adventure (els primers Sonic en 3D de qualitat tot i la seva criticada càmera, que després van sortir en remake per a la Gamecube i Windows), l'Skies of Arcadia, el Grandia 2, l'Street Fighter III, els Marvel vs. Capcom, el Resident Evil 2 i el Resident Evil: Code Veronica, el Sega Rally 2, el Metropolis Street Racer, el Virtua Fighter 3, els Crazy Taxi, el Jet Set Radio, el Soul Calibur (exclusiu que inaugurava una saga de lluita amb espases que encara dura), el Dead or Alive 2, l'Space Channel 5, el Samba de Amigo, els Power Stone, el Phantasy Star Online i molts més.

Com no podia ser d'una altra manera, tenint en compte que parlem d'una consola de Sega, la Dreamcast també tenia tota mena d'accessoris, des de les pistoles per als jocs de disparar o els joysticks d'estil arcade fins al ratolí i el teclat imprescindibles per a connectar-se a internet, però també d'altres de curiosos com el Fishing Rod Controller (la canya de pescar de la foto, per als títols de pesca), les maraques per al Samba de Amigo o la càmera digital Dreameye, entre altres com el curiós cable que permetia que la Dreamcast i la Neo Geo Pocket Color interactuessin.

Els problemes de la Dreamcast

No es pot dir que a la consola en si se li pugui retreure res, però els problemes se li van acumular i van provocar-ne la prematuríssima defunció de què parlava més amunt. Per una banda, molta gent desconfiava de Sega després del fracàs de la Saturn (jo mateix, que havia triat la Saturn per sobre de la Playstation, em vaig empipar quan la de 32 bits de Sega va ser abandonada i vaig deixar de comprar consoles i videojocs durant uns quants anys, cosa que per cert va significar que em saltés la primera generació de 128 bits i no m'hi interessés fins que no era ja pràcticament retro) i les vendes de la màquina no van ser gaire bones (10,6 milions a tot el món), tot i que curiosament on es va vendre millor va ser a Occident.

Tanmateix, el gran problema que va tenir es deia Playstation 2: la segona consola més venuda de la història (fa uns mesos va ser avançada finalment per la Nintendo DS) va sortir el 2000 i encara que les vendes de la Dreamcast fins llavors no anaven del tot malament, la gent es va llançar de cap a comprar la segona màquina de Sony, que es va beneficiar en grandíssima mesura de l'èxit de la primera, encara que si l'analitzéssim tècnicament, deixant de banda els fanatismes que costa tant dissociar de la PS2 (i de la PSX, i de la PS3, i ara de la PS4...), veuríem com no va ser la millor de la seva generació. 

Però sí que era la millor en quantitat de seguidors i en suport per part dels desenvolupadors (Sega n'havia perdut molts amb el fracàs de la Saturn) i va enfonsar la competència: primer va acabar amb la Dreamcast (que fins i tot va patir la popularitat de la primera Playstation, d'una generació anterior, amb la qual va coincidir temporalment), i després va fer que les vendes de la Xbox i la Gamecube fossin molt inferiors al que es mereixien per virtuts pròpies. Sí, ho he dit diverses vegades: les circumstàncies de tot plegat em van fer agafar mania a aquesta consola, perquè va tenir un èxit desmesurat en relació amb les seves característiques, i el que és pitjor, fent fracassar altres sistemes de gran (i en alguns casos superior) qualitat.

Un altre dels problemes greus que va tenir va ser el format dels seus videojocs, el GD-ROM, que era un disc creat per Sega amb capacitat d'1,2 GB que li donava el nom, Giga Byte Disc. Perquè poc després la Playstation 2 es llançava amb format DVD, que permetia molta més capacitat (característica no aprofitada realment ni en aquella generació ni després amb la PS3 i el seu Blu-ray, però que atrau el públic) i la reproducció de pel·lícules a un preu inferior al dels reproductors de l'època. Sega tenia plans de llançar un reproductor de DVD extern per a la Dreamcast, però al final el projecte es va cancel·lar.

A més, la Dreamcast també llegia un altre format creat per Sega, el MIL-CD, pensat per a funcions multimèdia però que a la llarga va acabar d'enfonsar una companyia que ja tenia uns deutes enormes per culpa del fracàs comercial de la màquina al Japó: aquesta capacitat de lectura de la consola va permetre no només que qualsevol amb els coneixements adequats pogués crear títols per a la màquina, sinó també que es pogués piratejar sense gaires dificultats, fins al punt que va arribar un moment que només posant un joc gravat en un CD (jo mateix ho havia pogut fer, sense ni tan sols inserir-hi el famós boot CD anomenat Utopia) ja s'hi podia jugar al preu, això sí, d'anar castigant la lent, que treballava més en llegir aquests discs que els originals.

L'acumulació de situacions adverses i la incapacitat d'enfrontar-se a la competència amb campanyes publicitàries que ja no es podia permetre van fer que Sega prengués la duríssima decisió d'abandonar la Dreamcast i deixar de fabricar consoles, cosa que va provocar un fet molt curiós als Estats Units: un dels títols més ben valorats i estimats de la consola, el Shenmue II, no va aparèixer per a les Dreamcasts d'aquell país, sinó que Sega ja havia acordat amb Microsoft que allà sortiria en exclusiva per a la llavors nova Xbox, el 2002. Aquesta versió arribaria a Europa el 2003, i va ser un dels fruits de les contínues col·laboracions entre Sega i Microsoft (recordem el Windows CE), de les quals fins i tot podria haver nascut, si les negociacions haguessin prosperat, la "retrocompatibilitat" de la Xbox amb els videojocs de la Dreamcast.

La trista història de l'última consola de Sega arribava a la seva fi, i paradoxalment el país on va tenir la pitjor sort, el Japó, va ser també on es van continuar produint videojocs per al seu catàleg oficialment fins ben bé el 2007, i després d'aquella data encara en surt algun, de tant en tant, de manera legal però per part d'estudis independents, ja sense la llicència de Sega.



És el cas, per exemple, del Rush Rush Rally Racing, que es va llançar només a Europa el 2009 (i després per a WiiWare el 2012), però n'hi ha molts més.

Pel camí hi va haver projectes que es van quedar sense veure la llum, com ara el The House of the Dead III, el Virtua Fighter 4, el Propeller Arena o el Half-Life. Alguns es van acabar distribuint per internet perquè estaven pràcticament completats i d'altres van sortir per a d'altres sistemes, però cal que se sàpiga que si no hagués estat per la sobtada defunció de la consola haurien tingut versions, com a mínim, per a la Dreamcast. El que va fer més mal, però, va ser que no arribés a sortir la tercera i última part de la saga Shenmue, que tot i així podria haver sortit posteriorment per a d'altres sistemes i encara ara se'n parla. L'últim que se'n sap és que el seu creador, el llegendari Yû Suzuki, vol dur-lo a terme finançat pel micromecenatge.

Com acostuma a passar amb tot allò que acaba tràgicament i abans d'hora, tant per mèrits propis com pel simple fet de morir prematurament (i en el cas que avui ens ocupa podem dir que és per ambdues coses), la Dreamcast va esdevenir una consola de culte i jo, que me la vaig comprar de segona mà a principis de 2006, en recomano l'adquisició, perquè té títols que valen molt la pena i que, com ja he dit més amunt, encara que no tothom ho sàpiga es van estrenar en aquesta consola i no en els remakes o seqüeles que després rebrien els sistemes supervivents. Si a més som fans de Sega, com és el meu cas, és una màquina d'obligada compra.

I si us ha interessat el que us he explicat o ja coneixíeu i estimàveu (o no) la consola, potser us agradarà llegir també les entrades que vaig dedicar als seus models, una curiosa campanya publicitària, els seus videojocs més venuts, els seus títols de llançament o l'últim que va entrar al seu catàleg.



Si aneu al minut 3 d'aquest vídeo, que pertany al Sonic & All-Stars Racing Transformed (2012), podreu veure com el "personatge" de l'AGES, que és una Visual Memory, adopta la forma de comandament de la Dreamcast quan ha d'anar per l'aigua.

Un dels molts petits homenatges que ha rebut aquesta malaurada consola que, amb la seva mort, va provocar quelcom que llavors ens semblava impensable: que en Sonic (i altres franquícies de Sega) debutés en sistemes de la competència i fins i tot compartís alguns videojocs amb el seu antic rival, en Mario. Per molts rumors que hi hagi encara ara, segurament no veurem mai una Dreamcast 2 —tampoc no sembla que el mercat estigui obert a més de 2 o 3 consoles de sobretaula—, però la seva herència és ben viva i almenys la companyia que la va crear, Sega, sobreviu tot creant videojocs.

 

Els jocs més venuts de la Dreamcast

Ja sabeu que la Dreamcast, encara que incomprensiblement no hi jugo gaire, és una de les meves consoles preferides i que la seva trista i injusta història provoca la meva simpatia més absoluta. I no és que els seus títols aconseguissin gaires milions de còpies venudes, però sí que podem parlar dels 5 jocs més venuts de la 128 bits de Sega i és el que farem ara.

El més venut va ser el Sonic Adventure (1999), el primer títol en 3D reals de la mascota de Sega, que ara és discutit i absurdament comparat amb els jocs de plataformes actuals però que en aquell moment ens va meravellar perquè, senzillament, no s'havia fet mai res de tan bo en el camp de les plataformes. Va vendre 2,5 milions de còpies.

El segon, amb 1,3 milions, va ser el Soul Calibur, el primer d'una saga que encara veu aparèixer entregues però que ens va desencaixar la mandíbula el 1999 amb aquest joc que Gamerankings considera el millor joc de la Dreamcast i el 5è millor de la història. 

Amb 1,22 milions tenim el Crazy Taxi (2000), un títol divertit i purament arcade que va inaugurar una saga a la qual ja vaig dedicar una entrada fa temps. 

Gairebé l'atrapa el Shenmue (1999), amb 1,2 milions, un títol revolucionari que va tenir una seqüela i que des de fa més d'una dècada els seus fans esperen veure acabar (sembla que la història va quedar penjada al final del Shenmue II) en alguna de les consoles actuals, un projecte de moment sense concretar però que el seu creador, en Yû Suzuki, espera poder dur a terme algun dia. 

Acabem amb el Resident Evil: Code Veronica, de 2000, que després sortiria com a Resident Evil: Code Veronica X per a Gamecube i Playstation 2 amb alguns canvis. Va vendre 1,14 milions de còpies, segons la Wikipedia que és qui proporciona aquestes dades.