Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog 3

Ha costat una mica, més que res perquè teníem altres pel·lícules pendents de veure (de les quals ja estic parlant a Cementiri de Pneumàtics), però per fi hem vist el tercer llargmetratge basat en les aventures de la mascota de Sega, i és hora de parlar-ne, en aquest blog en comptes de l'altre, com vaig fer amb les dues primeres parts, perquè és el seu lloc.

No ens hauríem pogut imaginar, quan va sortir aquell primer tràiler amb el nefast disseny inicial d'en Sonic, que no gaires anys després n'hauríem pogut veure 3 pel·lícules, i que la quarta tindria data per a dos anys després de la tercera, però amb la broma, la proposta d'adaptació pensada per a tots els públics ha demostrat que la fórmula és tot un èxit, i nosaltres ho hem de celebrar.

Sonic 3: The Movie, dirigida per Jeff Fowler com les dues anteriors, ens porta la trama que se'ns insinuava a l'escena post-crèdits de la segona, i és que un nou eriçó extraterrestre esdevé l'enemic principal de la nova aventura d'en Sonic i els seus amics, grup que suggerix -no sense reticències del nouvingut Knuckles- el sobrenom de "Sonic Team" en una clara picada d'ullet als coneixedors de la franquícia.

La pau dels Wachowski, ara amb tres "criatures" que no sé com poden mantenir, no podia durar gaire, i és que s'escapa d'unes instal·lacions militars secretes un ésser que havia romàs en animació suspesa durant 50 anys, i que és en Shadow, aparegut per primer cop l'any 1998 al Sonic Adventure (Dreamcast), d'on sorgeixen diversos elements argumentals de la pel·lícula.

El personatge té un passat traumàtic com a subjecte experimental, però sobretot per la tragèdia que li va tocar viure després d'haver fet amistat, gairebé germanor, amb la Maria Robotnik (Ayla Browne), neta d'un científic genial del que parlarem una mica més avall, però que pel nom i si no heu tancat en una cova ja deveu saber quina relació té amb l'univers Sonic.

Estem, doncs, davant d'un nou cas de dolent amb motius, i amb la ira mal enfocada, que juntament amb els seus increïbles poders presenta el repte sense el qual una pel·lícula d'acció i aventures com aquesta no tindria sentit.

La fugida es produeix a Tòquio, amb la qual cosa tenim l'excusa argumental per mostrar algunes escenes a la capital japonesa, i de pas introduir-hi algunes picades d'ullet per a experts en la mascota de Sega, també d'algun altre videojoc i, fins i tot, alguna referència a cert llargmetratge famosíssim d'anime.

Tot plegat serveix també, per què no dir-ho, per reconèixer la importància del país com a lloc de naixement d'un dels personatges més icònics de la història dels videojocs.

El lore augmenta amb l'aparició de la Maria, presentada més amunt, però també del seu avi, en Gerald Robotnik, interpretat magníficament pel mestre de la comèdia que és en Jim Carrey, que aquí fa un paper doble que la pel·lícula no fa cap intenta d'amagar, ans al contrari, però no vull parlar massa d'això per no carregar-me el gag.

Sense aquesta reinvenció de l'arxienemic d'en Sonic de patètic a geni divertit i tocat del bolet -sense convertir-lo tampoc en un triomfador-, estic segur que la franquícia no funcionaria tan bé al cinema, amb un humor que també trobem al bàndol dels bons, i que de moment aguanta prou bé com perquè no costi gens repassar films en preparació per al nou que s'estrena, com tampoc costarà quan fem el mateix de cara al quart, el 2027.

No vull revelar gaires més detalls de la trama, que tampoc és que permeti fer una crítica literària de gaire nivell, especialment per part meva, així que només diré que Sonic 3 ens mostra molts combats d'allò més perjudicials per a l'entorn, tant urbà com natural, aliances impossibles, traïcions, malentesos, transformacions i perills d'abast planetari, si bé l'acció es divideix entre la capital japonesa i Londres, aquesta vegada.

Per sota dels mastegots, les conyetes i algun gir de guió poc versemblant, això sí, hi trobem missatges més seriosos de superació, amistat, treball en equip i relacions sanes, de manera que tenim un producte final per a tots els públics, amb la durada adequada i prou qualitat i coherència per establir encara més la saga com una de les sorpreses més agradables del cinema crispeter dels darrers anys. El que no hauria de ser, a hores d'ara, una sorpresa, és que hi ha una escena després dels crèdits.

Compres: agost de 2018

Aquest mes se m'ha escapat de les mans. Augmentem el saldo negatiu de jocs físics al mes en dos, per un total de cinc, i d'una manera curiosa.

Normalment passa quan compro algun videojoc retro, que no el tenia al calendari de llançaments, com és natural, però aquest agost no hi ha hagut cap llançament que tingués previst comprar tant sí com no. Llavors, les compres físiques han estat de títols clàssics. 

El WarioWare Smooth Moves de la Wii ha estat una compra realment inesperada. Seguint articles a eBay d'un venedor que acostuma a fer subhastes de moltes coses alhora el vaig veure i vaig provar sort, i el vaig guanyar.

En general els jocs de "festa", els minijocs pensats per jugar en companyia, no són el meu estil, però vaig pensar que aquest podia estar bé per a ocasions futures, tot i que potser no s'acaba fent servir gaire.

El que m'ha fet molta il·lusió poder comprar, però, ha estat el Sonic 3, de la Mega Drive, un títol que quan va sortir valia no sé si 16.000 pessetes (uns 100 euros), com segurament de manera errònia recordo, però 12 o 13.000 sí, i això a la Mega Drive era una barbaritat, també per a la meva butxaca.

Durant els aproximadament 12 anys que fa que vaig tornar als videojocs i em vaig interessar pel retro no l'havia pogut trobar a 25 euros (faig una excepció a la norma que em vaig imposar fa unes quantes entregues d'aquesta secció de no esmentar els preus), que era el preu màxim que m'havia fixat, però després de molta paciència al final el vaig trobar, complet i en un estat més que acceptable, en una botiga de segona mà de Mataró. No m'ho hauria pensat mai, ja que aquestes botigues en ser intermediàries disparen els preus per tal de treure'n un lògic benefici. 

He dit que aquest mes no hi havia cap llançament que m'interessés, però no és del tot cert: hi havia, de la Xbox One, el Shenmue I&II, la remasterització dels clàssics de la Dreamcast. Jo tenia només el segon, però el primer no hi havia manera de trobar-lo a un preu raonable i en bon estat.

Doncs bé, al final no m'ha calgut comprar-lo en Xbox One, perquè he guanyat una subhasta d'un Shenmue de la Dreamcast en un estat impecable, excel·lent, per una mica més el que esperava gastar-me, però tal com està me'n sento satisfet. Dues compres esperadíssimes des de feia anys han tingut lloc aquest mes, doncs. 

On m'he firat bastant, que diuen, és en el terreny digital. Aprofitant ofertes, enfonsaments de monedes estrangeres i altres oportunitats he comprat diversos títols principalment arcade. Per exemple, el Samurai Shodown II de la línia ACA Neo Geo, per a la Switch.

No havia jugat mai a cap títol de la saga, però recomanaven molt aquesta entrega i m'he decidit a comprar-la. I encara no hi he jugat, perquè...

...La primera, Samurai Shodown, ha estat d'oferta a la Xbox One i, com que tenia tan bon preu i els assoliments sempre em criden l'atenció, he comprat aquest i un parell de jocs més de Neo Geo per a la consola actual de Microsoft.

Cap dels pocs que estaven d'oferta era dels més destacats del catàleg de la poderosa consola de 16 bits, o eren entregues superades àmpliament per les seves seqüeles, però em vaig informar sobre si actualment encara valien la pena i en vaig triar tres, el segon dels quals aquest Alpha Mission II, un shoot'em up que no coneixia i que m'està agradant força.

El tercer per a la Xbox One ha estat el The King of Fighters 94, el primer de tots, malgrat que ja tinc el 98 a la Switch, perquè tot i ser primitiu em venia molt de gust jugar al videojoc inaugural de la famosa sèrie de lluita amb crossovers d'SNK.

Tornem a la Switch i acomiadem SNK amb aquest Real Bout Fatal Fury, recomanada entrega d'una saga de lluita que és una mica complicada de seguir, però sembla ser que en aquest títol hi ha història canònica i que té característiques pròpies que el feien atractiu.

Fa temps em vaig comprar, també digital i per a la Switch, la versió recreativa dels Arcade Archives del Double Dragon, i després va sortir el Renegade, versió occidental del Nekketsu kôha Kunio-kun -inclòs en aquest llançament-, però no me'l vaig comprar perquè no el recomanaven gaire. Ans al contrari.

Deien que havia envellit malament i probablement és veritat, però últimament m'interessen molt els beat'em ups i havia de tenir un dels degans del gènere, a més de l'entrega inaugural de la mítica i japonesíssima saga Kunio-kun i alhora l'origen més que espiritual de Double Dragon.

Quan va sortir el Donkey Kong a l'esmentada línia Arcade Archives me'l vaig comprar de seguida. Vaig explicar que m'havia fet molta il·lusió i que era d'allò més sorprenent pels problemes legals que hi havia hagut amb el codi original.

Aquell dia també es llançava l'Sky Skipper, un arcade de la mateixa Nintendo, igualment de 1981, que va passar desapercebut pel llançament del DK original, però que és un títol desconegut des del seu origen: als Estats Units no va agradar durant la fase de proves, es va considerar que no triomfaria i no es va distribuir als salons recreatius, i només en quedava una màquina a les oficines de Nintendo of America, a partir de la qual s'ha fet aquest llançament històricament tan interessant, encara que el joc, pel que diuen -ja ho provaré- no és res de l'altre món i és força estranyot.

Hamster no és l'única companyia que està rescatant clàssics de recreativa, també hi ha Flying Tiger Entertainment, amb la seva línia Johnny Turbo's Arcade.

És una línia més cara, tot i així és més pobra en opcions d'emulació que la de Hamster, i fins ara els seus títols no em cridaven l'atenció, però m'he acabat comprant el Nitro Ball, un joc esbojarrat i divertit que es mereix que se'n parli una mica més. A veure si gràcies a aquest llançament es fa realitat.

Una sorpresa en diversos sentits: fa poc que vaig sentir parlar del The Messenger, de la Switch, un títol d'estil retro que homenatjava el Ninja Gaiden original, però era només digital i valia força diners. Era una idea per al futur, per quan estigués rebaixat, perquè ha tingut molt bona acollida.

Però, per un error, el dia que sortia a la venda va estar per menys de 2 euros a l'eShop mexicana durant unes hores, ho vaig detectar i el vaig comprar a aquest preu.

Acabo amb The Bridge, un indie de trencaclosques que destaca pel seu disseny artístic i que feia molt de temps que no tenia clar si el compraria o no, però m'hi havia fixat. Estava sovint d'oferta a la Switch i a la Wii U, però finalment, de manera inesperada, me l'he comprat en Xbox One, a un preu baixíssim i amb l'al·licient dels assoliments.

Com podeu veure, aquest mes m'he comprat moltíssims videojocs. De físics més dels que esperava, però també han estat en dos dels tres casos objectes desitjats per mi durant anys. Els digitals... bé, com que són baratets no passa res, oi? Una altra cosa és el temps que tinc per jugar-hi.