El personatge: Riki

L'univers Kunio-kun és un dels que més m'agraden de l'àmbit dels videojocs, i tot i que reconec que és de nínxol, m'agrada parlar-ne. Ara fa temps que el tinc una mica abandonat, però tinc intenció de tornar-hi i anar-vos portant més jocs d'aquesta franquícia tan longeva i multigènere. 

De moment, la reprenem una mica amb la intenció també de fer revifar la secció de personatges, perquè parlaré d'un que és important dins d'aquest univers i que no és el seu protagonista, sinó el seu rival i alhora amic. 

En Riki, que va debutar al mateix joc que en Kunio, és el brètol més conegut de l'institut Hanazono, i el veiem ja el 1986 al Nekketsu Renegade Kunio-kun (el nom ja oficialment localitzat del Nekketsu Kôha Kunio-kun, atès que la versió originalment localitzada i maquillada del joc es coneix com a Renegade), fent de líder de la banda de l'esmentat institut que forma el primer grup d'enemics que en Kunio ha de derrotar a la seva primera aventura. 

El veiem a la imatge observant els progressos dels seus esbirros amb un pentinat pompadour característic, però encara no del color blau que seria establert més endavant, després de diverses proves.

Per tant, coneixem en Riki des que vam conèixer el protagonista de la franquícia, en aquell joc que es podria considerar, o almenys jo el qualifico com a tal, "l'avi dels beat'em ups". Però no va trigar en tornar a sortir, i de fet consta que és el segon personatge que més apareix a la saga per darrere només d'en Kunio.

Perquè a la complexa cronologia d'aquests videojocs hi ha títols de diferents gèneres, i el beat'em up no és el majoritari: dominen els d'esports, entenent-se com a versions humorístiques i exagerades d'aquestes disciplines físiques. I el segon joc de la franquícia ho era: 

El Nekketsu High School Dodgeball Club, de 1987, presentava el Hanazono com un dels equips rivals, tot i que a la versió localitzada originalment, el Super Dodgeball, aquest lore desapareix i en Riki amb ell.

Però la seva representació com a enemic com a tal acabaria amb aquest joc i no tornaria fins al cap de molts anys, perquè després ja el vam veure com a brètol aliat d'en Kunio, ja des del cèlebre Downtown Nekketsu Story, de 1989, altrament conegut com a River City Ransom o, a Europa, Street Gangs.

En aquest joc, que tornava al gènere del beat'em up, però amb elements d'RPG i una estètica chibi propera al Super Dodgeball, en Riki (Ryan a Occident) demana ajuda al seu rival Kunio (Alex a la versió localitzada originalment) per rescatar la seva xicota Mami, que ha estat segrestada.

A banda de ser un dels jocs més populars de la franquícia, va ser el primer on en Riki va col·laborar amb en Kunio, i a partir de llavors va passar a ser amic seu, al més pur estil Bola de Drac. Un amic i aliat que té un caràcter més discret, més seriós i tranquil que el d'en Kunio, encara que a l'hora de combatre no s'estigui de res. És per tot això que l'he destacat, però no patiu, que no faré un repàs exhaustiu de tots els videojocs on apareix el nostre personatge d'avui, sinó només aquells en què consideri que hi ha alguna cosa interessant per dir.

Es pot veure, al llarg dels anys 80 i 90, com a capità de l'equip del Hanazono d'esports com el futbol, el bàsquet, el beisbol, l'hoquei sobre gel, el voleibol o d'altres fets d'esbojarrades proves, però també col·laborant de nou amb en Kunio en beat'em ups com el River City Renegade (en japonès Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun), de 1992, o el més emblemàtic Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no banka, de 1994.

Aquest títol, que va quedar fora del recopilatori de la saga on es van localitzar per primer cop els jocs que faltaven per traduir -i es va millorar la traducció dels que ja havien arribat a Occident-, ha estat explotat per separat com a River City Girls Zero, ja que argumentalment és l'origen i la inspiració dels moderns River City Girls. 

Aquí, en Riki i en Kunio han estat empresonats per un crim que no han comès i s'embarquen en una aventura per netejar el seu nom. Una història més complexa i treballada del que era habitual a la saga, i que fa que encara ara el joc sigui dels més destacats d'una franquícia amb desenes d'entregues. Curiosament, la xicota d'en Riki aquí és la Kyôko, no pas la Mami, que era la del Nekketsu Downtown Story.

Després continuarien els videojocs de caire esportiu, i també hi hauria un fotimer de remakes i reboots del Nekketsu Renegade Kunio-kun, i del Nekketsu Downtown Story, per a portàtils de Nintendo, amb algunes localitzacions (però no totes) a la Nintendo 3DS. 

Allà va sortir també, val la pena explicar-ho, el Riki densetsu (La llegenda d'en Riki), de 2012, una preqüela de la versió actualitzada per a la 3DS del Nekketsu Renegade Kunio-kun. En aquest joc, és en Riki l'únic personatge que controlem, el protagonista absolut, en una aventura molt de l'estil de les que fins llavors havia protagonitzat en Kunio, de venjances i malentesos. 

El 2020 també va tenir protagonisme amb el reskin del Nekketsu High School Dodgeball Club anomenat Hanazono kôkô dodgeball bu, que només es podia obtenir amb la reserva del Kunio-kun: The World Classics Collection de la Switch. 

El 2019 el veuríem aparèixer, amb una renovada estètica anime, a l'anteriorment esmentat River City Girls, en què tant ell com en Kunio fan, aquest cop, el paper de segrestats, i han de ser les seves xicotes Kyôko i Misako -recordem, del Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no banka o ara River City Girls Zero- les que protagonitzen aquest beat'em up per mirar de rescatar-los, i quan ho aconsegueixen ells passen a ser personatges utilitzables en noves partides. A la seqüela, de 2022, tant en Kunio com en Riki estan disponibles des del principi.

Alguns dels jocs de la franquícia han mostrat els personatges de l'univers Kunio-kun en històries ambientades en altres èpoques, com el Downtown Special Kunio-kun's Historical Period Drama (1991) o el River City: Knights of Justice (2014), i fa poc ha tornat a passar amb el romanç xinès dels Tres Regnes, al River City Saga: Three Kingdoms (2021) i la seva seqüela de 2024.

No hi ha dubte de la importància d'en Riki a la saga, tant se val els noms que se li hagin posat a les barroeres localitzacions del passat. El seu nom real, per cert, i segons el creador d'en Kunio i el Double Dragon, en Yoshihisa Kishimoto, ve d'un yakuza que ell mateix, que també havia estat involucrat en bandes juvenils, va conèixer a la seva època. 

També ha estat convidat en altres jocs fora de la seva saga, com ara el Code Shifter, un títol de plataformes i acció que acull personatges d'Arc System Works, el Baseball Superstars 2020, un RPG de beisbol per a mòbils, el Super Smash Bros. Ultimate, on apareix com a esperit, o en un DLC del Mighty Fight Federation juntament amb en Kunio. 

I encara que sembli mentida perquè fora del Japó no és una saga tan immensament popular, al contrari, al Japó ha tingut marxandatge i adaptacions de tota mena, entre les quals diversos manga i també una sèrie d'imatge real, que com no podia ser d'una altra manera té una versió de carn i ossos del nostre Riki.

 

15è aniversari de 3 Botons i START

Un any més, encara que sembli mentida, el blog arriba a l'aniversari amb plena salut, amb la periodicitat intacta des de fa anys i amb la incertesa, per part del seu propi autor, de si la cosa durarà gaire més, però com dic sempre, mentre en tingui ganes aniré trobant -esgarrapant- moments per satisfer la curiositat de la trentena de persones de mitjana -m'estic inventant això, pot ser que la mitjana en siguin 20- que llegeix regularment les meves entrades.

3 Botons i START fa, avui, 15 anys, i com cada any he estat pensant la manera de celebrar-ho, que acaba sent un llistat personal d'algun tema relacionat amb els videojocs. Doncs bé, el tema ja està decidit i el presento a continuació: els meus 15 arcades preferits.

Jo, que de petit no tenia costum d'anar-hi -mancança que amb els anys he lamentat, perquè en retrospectiva ho veig molt atractiu, encara que no tant la naturalesa escurabutxaques del sistema-, en realitat no parlaré de recreatives a les quals vaig jugar a la infantesa i l'adolescència, sinó d'aquelles que amb els anys, i amb els mitjans actuals que ens permeten gaudir d'aquelles versions des de casa, m'han captivat més, tant si hi he jugat molt com si no. Naturalment, molts títols de recreativa van tenir conversions per a consoles, però avui em centro en les encarnacions arcade, de les quals he pogut gaudir emulades en sistemes més moderns. 

 

No hi ha cap ordre en particular, però vull començar la llista amb l'Street Fighter II: The World Warrior. Ho he explicat molts cops, però imagineu-vos un nano que, com deia més amunt, no tenia costum d'anar a jugar a recreatives. Però gens. Tinc records vagues de mirar durant un parell de minuts nois més grans, o adults fets i drets, jugant a jocs que ni recordo en màquines de bars. Tampoc m'importava, ja tenia el meu MSX i la meva Game Boy.

 

Era conscient de l'existència dels videojocs arcade i semblaven xul·los, tenien molt bons gràfics i es veien divertits, però el bot que em va fer el cor en veure una màquina, al bar del costat de cals meus avis, quan tenia 9 o 10 anys, amb una mena de Goku de cabells estranys que lluitava contra un karateka, i aquella combinació d'imatges i sons, incloent-hi els cops als botons per part de la persona que hi estava jugant... va deixar una empremta inesborrable en mi. No vaig començar a anar als salons arcade, tampoc, però si en alguna banda em trobava aquest joc normalment hi ficava alguna moneda per arribar, a tot estirar, al tercer combat. Ara ha estat superat per les seves actualitzacions, però encara de tant en tant m'agrada jugar a aquesta versió que ho va començar tot, amb el permís de la seva molt inferior primera part. 

Es diu que la fascinació amb el Windjammers és una cosa nascuda, en realitat, en temps recents, que a l'època no hi jugava tanta gent, i que la febre per aquest joc va venir de l'esfera competitiva francesa. No ho sé, jo no en vaig veure mai cap en estat salvatge, i fins a RetroBarcelona no l'havia tocat en moble arcade, però des que en vaig descobrir l'existència, fa molts anys, en emulació, i de seguida que vaig aconseguir que em funcionés al MAME, el vaig voler provar i me'n vaig enamorar.

No en soc cap expert, tampoc li he dedicat tantes hores, però és un concepte indiscutiblement addictiu que barreja el Pong amb inputs dels videojocs de lluita, i el resultat és, per a mi, una meravella.

Un altre que no vaig tocar fins a RetroBarcelona en moble original, i en aquest cas parlo de l'última edició de l'esdeveniment, on hi havia el llegendari moble amb seient que em va demostrar que en la seva forma original soc un autèntic patata, és l'Out Run. 

Al llarg dels anys hi he jugat en diverses versions, començant per la nefasta de l'MSX que devia ser una conversió de l'Spectrum, però sobretot hi he jugat a la Nintendo 3DS i la Switch, on hi ha les versions disponibles actualment més properes a l'original, encara que aquí i allà hi hagi retocs d'sprites per qüestions de llicències. No soc bo, només me l'he passat en Mega Drive i Master System, però m'encanta intentar-ho un cop rere l'altre. Al capdavall, es tracta de conduir, no de guanyar. Em serveix com a excusa.

Amb el Puzzle Bobble 2 em passa una cosa similar a l'Street Fighter II: em va cridar l'atenció veure-la dins d'un bar mentre anava pel carrer, i em va agradar molt el concepte. Tot i així, no hi vaig donar més voltes i no la vaig provar mai, en realitat... fins que la tercera part va sortir en Saturn i vaig recordar aquella fugaç visió d'un temps enrere. 

Ara, però, és un dels jocs arcade als quals em poso a jugar més sovint fins de la Switch. És un concepte senzill d'entendre, però difícil de dominar quan som en nivells més avançats, i encara és hora que me'l passi amb un sol crèdit en qualsevol dels camins que ofereix, la gran aportació respecte a la primera part, a més dels escenaris.

És curiós com els mateixos protagonistes poden protagonitzar dos videojocs tan diferents, però el cas és que el Bubble Bobble, del qual en realitat la saga Puzzle Bobble és spin-off, també m'agrada moltíssim. 

La primera versió a la qual vaig jugar va ser la de la Game Boy, que em van deixar de petit i que ara tinc, però l'original arcade em va tenir ben enganxat a la Switch, i també la tinc a l'Egret II Mini. Personatges bufons, ítems que proporcionen punts, mecànica senzilla però frenètica com més avancem, i l'encant innegable dels plataformes de pantalla única el converteixen en un clàssic indiscutible de la història dels videojocs.

Com a fan de l'univers d'en Kunio-kun, sentia la necessitat de provar el primer videojoc que va protagonitzar, encara que per als estàndards actuals es consideri un beat'em up molt obsolet. Per si de cas, em vaig comprar aquest Renegade (Nekketsu Kôha Kunio-kun) amb punts acumulats a l'eShop de la Switch, i... em va encantar des del principi.

Com que quan mors t'obliga a començar des del principi, si te'l passes és necessàriament amb un sol crèdit, i això és el que vaig aconseguir, en una de les poquíssimes ocasions en què he assolit aital fita (això sí, màxim 2 loops). En qualsevol cas, trobo encantadors tant els personatges com les mecàniques -no em molesta gens que un botó permeti atacar endavant i un altre enrere- i les petites arenes on tenen lloc els combats. També les diferències d'ambientació provocades per la localització del joc, que fan que sembli que estem davant de dos títols diferents.

Amb un crèdit també he aconseguit passar-me el Double Dragon, cosí del Renegade, però només gràcies al famós cop de colze amb què pots vèncer fàcilment qualsevol enemic del joc. Tot i així, quan no faig servir aquesta tècnica excessivament poderosa, si me'l passo amb 6 o 7 crèdits em dono per satisfet.

M'agrada més que la seva segona part, que no deixa de ser una versió polida de la primera i, per tant, em va decebre per la poca innovació que suposava, fins i tot reciclant-ne dos escenaris. És una saga que m'agrada i de la qual vaig, a poc a poc, explorant les diferents entregues i versions, però que vaig tocar per primer cop en Game Boy.

Si no s'ha provat mai i no s'és aficionat a aquest esport, pot sorprendre que algú digui que un dels seus videojocs preferits és el Neo Turf Masters, el referent pel que fa al golf de recreativa, però és la pura veritat. Ara oficialment anomenat Big Tournament Golf per problemes amb la llicència, aquest clàssic té una aproximació lleugera però addictiva a aquest esport percebut com a avorrit per la majoria de la població.

A mi, de fet, no em desagraden els videojocs de golf, i bona part de la culpa la té aquest títol que, en recreativa, mentre fem les coses bé, no ens obliga a introduir gaires monedes. De fet, si volem quedar primers -cosa que encara no he aconseguit mai-, val més que no hi haguem de ficar més d'una moneda, virtual o real.

Anem a un que potser us sorprendrà: el Donkey Kong i el Donkey Kong Jr. m'agraden, és clar, però cap al tercer loop em desanimo perquè la dificultat puja massa per a mi. Gràcies als Arcade Archives de Switch vaig descobrir, però, l'estranya tercera part de la saga, aquest Donkey Kong 3 que no està protagonitzat per en Mario, sinó per l'Stanley, personatge oblidat de Nintendo que es dedica a fumigar els insectes que el goril·la li envia, per tal d'acostar-s'hi i fer-lo fugir a ell cap a la següent pantalla.

Novament, mecànica senzilla i patrons d'atac que van augmentant de velocitat i dificultat a mesura que avancem, però en aquest cas m'agrada intentar arribar tan lluny com puc a cada partida.

Hi ha títols que coneixem pel nom però no es dona l'ocasió de provar-los, i aquest va ser el meu cas amb l'Elevator Action, que vaig tocar directament en recreativa... miniaturitzada, amb l'Egret II Mini.

He de confessar que els seus gràfics no m'atreien gens, els veia molt primitius i em pensava que el joc en si també ho seria, però no: és tremendament addictiu, això de navegar per les plantes d'un edifici tot fugint d'enemics i buscant objectes, i la senzillesa dels seus gràfics hi ajuda i tot. Ja veurem què en penso, de l'Elevator Action Returns, quan hi jugui, però l'original m'encanta.

El Galaga és un dels jocs de la meva infantesa, un dels habituals del meu primer sistema, l'MSX, i m'agrada tenir-lo ara en consoles modernes en versió arcade, però he de dir que la versió domèstica que he esmentat la recordo més fàcil: de petit em sona haver arribat a la pantalla 40, ben bé. 

La recreativa em resulta molt més difícil, però en essència és el mateix joc que recordo de petit i m'agrada posar-me-la de tant en tant, encara que em clavin pallisses ben aviat. La música, la mecànica de la doble nau, els raigs tractors... tot és mític.

El Caveman Ninja, també conegut com a Joe & Mac, em tenia enamorat des que en veia captures a les revistes en la seva versió Super Nintendo, i ha estat gràcies a la Switch que n'he pogut tenir i provar la recreativa original.

Té un apartat visual que m'agrada tant que, en aquest cas, no em fa res posar-hi els crèdits que calguin per veure tot el joc i anar practicant. M'agraden molt els seus gegantins enemics, els atacs del protagonista i l'humor general que desprèn.

Els beat'em ups m'agraden molt, no només els que estan reconeguts com els millors, de manera que podria posar-hi molts altres títols, però destaco el Night Slashers perquè m'agrada especialment gràcies a la seva ambientació d'univers cinematogràfic de terror, gràfics detallats i uns sprites de personatges protagonistes i enemics molt grans i ben parits.

He de posar aquest Trio the Punch... Never Forget Me, una autèntica fumada, un deliri videojoquístic que es nodreix del surrealisme per oferir una aventura sense sentit que tant pot ser que acabem amb un sol crèdit com que ens en demani 25 o 40. De debò, ja en vaig parlar fa temps, però és que em té fascinat.

Pot semblar curiós també que acabi amb el Metal Slug 2, però el cas és que es tracta de l'entrega a la que he jugat més. Sé que l'X se suposa que és una versió millorada (amb alguns canvis) d'aquest, i ja ho comprovaré de primera mà, però a aquest he jugat força i m'ho passo molt bé. Mai me'l passaré amb un sol crèdit, ni aquesta entrega ni cap, però és d'aquells jocs que fan que et pugui agradar una saga sencera, sempre i quan els seus títols siguin semblants.

Deixo fora molts jocs i és possible que us pregunteu com és possible que no n'hagi esmentat d'altres de considerats llegendaris. Doncs bé, en part és perquè segurament en conec molts menys que vosaltres, que una cosa és tenir-los i una altra de ben diferent és haver-hi jugat, i com sempre passa amb aquestes llistes és ben possible que si me la torno a mirar en un parell d'anys hi hagi molts canvis, perquè hi ha molts videojocs que només conec de nom o que he provat, però poc, i potser després em semblaran al·lucinants. Aquesta és la gràcia d'anar descobrint videojocs clàssics a la nostra edat, també. 

En fi, us dono les gràcies per seguir-me tant si ho feu des de 2009 com si sou lectores i lectors més recents, i m'agradaria acabar amb una llista dels títols més votats com a resposta a un tuit meu que demanava els 3 arcades preferits de la gent. Aquí els teniu:

Amb  4 vots:  

• Pang
• Street Fighter II
  

Amb 3 vots: 

• Sega Rally
• Golden Axe

Amb 2 vots: 

• Pac-man
• Knights of the Round
• Final Fight
• Double Dragon
• Street Hoop
• Time Crisis
• 1945
• Cadillacs & Dinosaurs
• Teenage Mutant Ninja Turtles
• Sunset Riders
• Rastan

Amb 1 vot: 

• Mystic Warriors
• Shinobi
• Strider
• Tempest
• Samurai Shodown III
• Kid no hore hore daisakusen
• Kung Fu Master
• Dodonpachi
• The Simpsons
• Super Sidekicks
• R-Type Leo
• Gradius
• Captain Commando
• Espgaluda
• Metal Slug 2
• Metal Slug X
• Out Run
• Out Run 2 SP
• Bomb Jack
• Tetris
• Three Wonders
• Pole Position
• Euro League
• Ridge Racer
• House of the Dead
• Vulcan Venture
• Combat School
• Die Hard Arcade
• Operation Wolf
• Tumblepop
• The Last Blade 2
• Blazing Star
• Virtua Racing
• Donkey Kong
• Neo Turf Masters
• Windjammers
• World Rally
• Robocop
• Willow
• Galaga
• Virtua Cop
• Sega Rally 2
• Virtua Fighter
• P.O.W.
• Black Tiger
• Snow Bros. 
• Demon's World
• Vendetta
• R360
• Time Crisis 2
• Dragon's Lair
• Super Off-Road
• Ghosts and Goblins
• Mortal Kombat 
• Splatterhouse
• Commando
• Fatal Fury Special
• Monza (joc electromecànic).

Compres: agost de 2018

Aquest mes se m'ha escapat de les mans. Augmentem el saldo negatiu de jocs físics al mes en dos, per un total de cinc, i d'una manera curiosa.

Normalment passa quan compro algun videojoc retro, que no el tenia al calendari de llançaments, com és natural, però aquest agost no hi ha hagut cap llançament que tingués previst comprar tant sí com no. Llavors, les compres físiques han estat de títols clàssics. 

El WarioWare Smooth Moves de la Wii ha estat una compra realment inesperada. Seguint articles a eBay d'un venedor que acostuma a fer subhastes de moltes coses alhora el vaig veure i vaig provar sort, i el vaig guanyar.

En general els jocs de "festa", els minijocs pensats per jugar en companyia, no són el meu estil, però vaig pensar que aquest podia estar bé per a ocasions futures, tot i que potser no s'acaba fent servir gaire.

El que m'ha fet molta il·lusió poder comprar, però, ha estat el Sonic 3, de la Mega Drive, un títol que quan va sortir valia no sé si 16.000 pessetes (uns 100 euros), com segurament de manera errònia recordo, però 12 o 13.000 sí, i això a la Mega Drive era una barbaritat, també per a la meva butxaca.

Durant els aproximadament 12 anys que fa que vaig tornar als videojocs i em vaig interessar pel retro no l'havia pogut trobar a 25 euros (faig una excepció a la norma que em vaig imposar fa unes quantes entregues d'aquesta secció de no esmentar els preus), que era el preu màxim que m'havia fixat, però després de molta paciència al final el vaig trobar, complet i en un estat més que acceptable, en una botiga de segona mà de Mataró. No m'ho hauria pensat mai, ja que aquestes botigues en ser intermediàries disparen els preus per tal de treure'n un lògic benefici. 

He dit que aquest mes no hi havia cap llançament que m'interessés, però no és del tot cert: hi havia, de la Xbox One, el Shenmue I&II, la remasterització dels clàssics de la Dreamcast. Jo tenia només el segon, però el primer no hi havia manera de trobar-lo a un preu raonable i en bon estat.

Doncs bé, al final no m'ha calgut comprar-lo en Xbox One, perquè he guanyat una subhasta d'un Shenmue de la Dreamcast en un estat impecable, excel·lent, per una mica més el que esperava gastar-me, però tal com està me'n sento satisfet. Dues compres esperadíssimes des de feia anys han tingut lloc aquest mes, doncs. 

On m'he firat bastant, que diuen, és en el terreny digital. Aprofitant ofertes, enfonsaments de monedes estrangeres i altres oportunitats he comprat diversos títols principalment arcade. Per exemple, el Samurai Shodown II de la línia ACA Neo Geo, per a la Switch.

No havia jugat mai a cap títol de la saga, però recomanaven molt aquesta entrega i m'he decidit a comprar-la. I encara no hi he jugat, perquè...

...La primera, Samurai Shodown, ha estat d'oferta a la Xbox One i, com que tenia tan bon preu i els assoliments sempre em criden l'atenció, he comprat aquest i un parell de jocs més de Neo Geo per a la consola actual de Microsoft.

Cap dels pocs que estaven d'oferta era dels més destacats del catàleg de la poderosa consola de 16 bits, o eren entregues superades àmpliament per les seves seqüeles, però em vaig informar sobre si actualment encara valien la pena i en vaig triar tres, el segon dels quals aquest Alpha Mission II, un shoot'em up que no coneixia i que m'està agradant força.

El tercer per a la Xbox One ha estat el The King of Fighters 94, el primer de tots, malgrat que ja tinc el 98 a la Switch, perquè tot i ser primitiu em venia molt de gust jugar al videojoc inaugural de la famosa sèrie de lluita amb crossovers d'SNK.

Tornem a la Switch i acomiadem SNK amb aquest Real Bout Fatal Fury, recomanada entrega d'una saga de lluita que és una mica complicada de seguir, però sembla ser que en aquest títol hi ha història canònica i que té característiques pròpies que el feien atractiu.

Fa temps em vaig comprar, també digital i per a la Switch, la versió recreativa dels Arcade Archives del Double Dragon, i després va sortir el Renegade, versió occidental del Nekketsu kôha Kunio-kun -inclòs en aquest llançament-, però no me'l vaig comprar perquè no el recomanaven gaire. Ans al contrari.

Deien que havia envellit malament i probablement és veritat, però últimament m'interessen molt els beat'em ups i havia de tenir un dels degans del gènere, a més de l'entrega inaugural de la mítica i japonesíssima saga Kunio-kun i alhora l'origen més que espiritual de Double Dragon.

Quan va sortir el Donkey Kong a l'esmentada línia Arcade Archives me'l vaig comprar de seguida. Vaig explicar que m'havia fet molta il·lusió i que era d'allò més sorprenent pels problemes legals que hi havia hagut amb el codi original.

Aquell dia també es llançava l'Sky Skipper, un arcade de la mateixa Nintendo, igualment de 1981, que va passar desapercebut pel llançament del DK original, però que és un títol desconegut des del seu origen: als Estats Units no va agradar durant la fase de proves, es va considerar que no triomfaria i no es va distribuir als salons recreatius, i només en quedava una màquina a les oficines de Nintendo of America, a partir de la qual s'ha fet aquest llançament històricament tan interessant, encara que el joc, pel que diuen -ja ho provaré- no és res de l'altre món i és força estranyot.

Hamster no és l'única companyia que està rescatant clàssics de recreativa, també hi ha Flying Tiger Entertainment, amb la seva línia Johnny Turbo's Arcade.

És una línia més cara, tot i així és més pobra en opcions d'emulació que la de Hamster, i fins ara els seus títols no em cridaven l'atenció, però m'he acabat comprant el Nitro Ball, un joc esbojarrat i divertit que es mereix que se'n parli una mica més. A veure si gràcies a aquest llançament es fa realitat.

Una sorpresa en diversos sentits: fa poc que vaig sentir parlar del The Messenger, de la Switch, un títol d'estil retro que homenatjava el Ninja Gaiden original, però era només digital i valia força diners. Era una idea per al futur, per quan estigués rebaixat, perquè ha tingut molt bona acollida.

Però, per un error, el dia que sortia a la venda va estar per menys de 2 euros a l'eShop mexicana durant unes hores, ho vaig detectar i el vaig comprar a aquest preu.

Acabo amb The Bridge, un indie de trencaclosques que destaca pel seu disseny artístic i que feia molt de temps que no tenia clar si el compraria o no, però m'hi havia fixat. Estava sovint d'oferta a la Switch i a la Wii U, però finalment, de manera inesperada, me l'he comprat en Xbox One, a un preu baixíssim i amb l'al·licient dels assoliments.

Com podeu veure, aquest mes m'he comprat moltíssims videojocs. De físics més dels que esperava, però també han estat en dos dels tres casos objectes desitjats per mi durant anys. Els digitals... bé, com que són baratets no passa res, oi? Una altra cosa és el temps que tinc per jugar-hi.