17è aniversari de 3 Botons i START!

Aquí em teniu, un 15 de febrer més, amb una entrada d'autohomenatge, i és que aquest es el dia que el blog fa l'aniversari, perquè s'estrenava precisament un 15 de febrer, en concret de 2009, cosa que vol dir que fa 17 anys que, de manera periòdica, s'actualitza per parlar de coses que es caracteritzen, en general, per ser aprenentatges que jo mateix faig dins de l'àmbit dels videojocs -no caigueu en l'error de pensar que soc expert en aquest àmbit- i que vull compartir amb vosaltres, a través de seccions temàtiques que intento que vagin rotant amb un cert ordre i, si és possible, evitant que es repeteixin gaire seguides. I amb això ja són 1.576 entrades publicades, incloent aquesta.

Cada any que celebro l'aniversari del blog he de pensar la manera de fer-ho, i aquest cop se m'ha acudit una llista de 17 videojocs als que per importància històrica i/o per gustos personals m'agradaria jugar tan aviat com sigui possible. N'hi ha que podrà ser, d'altres que dependrà de la seva disponibilitat... Després la cosa va com va i hi ha canvis de plans i de circumstàncies, però ara per ara em venen aquests pendents al cap.

I segurament perdré el carnet de gamer per confessar que no he jugat (o que només he tocat per sobre) alguns d'aquests títols, però comencem:

El primer és un de gros, un considerat imprescindible que, tot i tenir la Dreamcast des de fa 20 anys -sí, ja fora del seu temps-, només vaig arribar a tastar una mica.

Vaig tenir una edició de premsa del Shenmue, però volia tenir la normal i me'l vaig vendre. Entre la dispersió intrínseca en mi i que vaig trigar anys i panys en aconseguir-lo a bon preu i complet (abans vaig aconseguir el Shenmue II), al final no he gaudit d'aquesta llegenda, però no el poso aquí perquè sigui cap de cartell, que podria ser-ho, sinó perquè tinc intenció real de posar-m'hi aquest mateix any.

La saga Yakuza està considerada precisament hereva espiritual de Shenmue, i jo hi vaig entrar amb el Yakuza Kiwami al Game Pass de la Xbox One.

Quan vaig fer el salt a PlayStation comprant-me la 5 vaig adquirir els sis primers jocs de la saga en PS4, i sempre he posposat l'estrena del Yakuza 0, que és el següent al que vull jugar, per la inversió de temps que suposarà. L'arribada de la Director's Cut per a PS5 em va fer aturar els plans, però ara que s'ha vist que tant aquest com el Kiwami 3 han estat criticats, he decidit estalviar-me el maldecap de vendre el que tinc per comprar les versions noves i quedar-me amb les edicions PS4 que ja tinc i en el futur proper, quan hagi jugat a alguns jocs de la PS5 que vull tocar abans i que són més curtets, serà el torn d'aquest.

Un classicàs de Nintendo que no tinc jugat, tot i que tenia ben començada la seva seqüela a la 3DS, és el Luigi's Mansion.

El tinc a la GameCube, màquina també comprada fora de temps, però vaig trigar tant en decidir-me a jugar-hi que la consola, de cop, i com malauradament tantes altres, va decidir deixar de funcionar, i el meu intent de reparació va acabar malament. Suposo que acabaré claudicant i hi jugaré a la Wii, ja que té ports per a comandaments de la GameCube. Serà l'opció més propera a la màquina original si la meva preferida no està disponible.

La saga Grand Theft Auto és una de les meves preferides, en el seu moment vaig jugar força al Vice City i al San Andreas, però acabar-me, el que es diu acabar-me, només m'he acabat el IV i el V.

Tinc pendents els de PSP, acabar els dos esmentats i el Chinatown Wars, i per descomptat els GTA 1 i 2, però per centrar-me en els que tenen gràfics 3D em vull posar com més aviat millor amb el Grand Theft Auto III, i no tinc excuses per allargar-ho més.

Aquest és un etern pendent, i com que tinc pendent fer més cas a la meva abandonada Saturn, intentaré que sigui amb el Nights into Dreams, que em vaig comprar no quan la Saturn era la meva consola del moment, sinó anys després, i vaig tenir la sort d'aconseguir-lo precintat i amb l'edició que duia el comandament analògic.

Però no m'hi vaig arribar a posar, i la meva experiència amb la saga es limita al temps que vaig dedicar al Christmas Nights, que regalaven amb la consola quan me la va portar el Pare Noel. Ja és hora.

He tocat alguns jocs d'en Mickey Mouse, però la saga més famosa que ha protagonitzat als videojocs, no. Eterna pendent.

La veritat és que en tinc ganes, i m'agradaria jugar-hi al més aviat possible, començant pel Castle of Illusion. El de Mega Drive o el de Master System? Tots dos.

Parlant de la Mega Drive, un dels seus títols més populars confesso que no l'he tocat mai. Es tracta del The Revenge of Shinobi, que forma part també d'una saga on sí que he fet un parell de partides breus a l'arcade de la primera part, el Shinobi, però és una saga pendentíssima. 

De la saga d'en Mario em falta jugar en profunditat a més d'un joc, però d'ella va néixer una altra saga, la d'en Yoshi, i l'entrega seminal no l'he tocat absolutament mai, cosa que també és per matar-me a calbots.

Com que m'agraden els jocs d'en Yoshi que he tocat per sobre, espero posar-me aviat amb la saga des del principi, amb el Super Mario World 2: Yoshi's Island.

Abans deia que jugaria a les versions Mega Drive i Master System del Castle of Illusion, i és el que penso fer també amb l'Aladdin, que sempre és objecte de debat sobre quina de les versions de 16 bits és millor, i he de confessar que només he provat per sobre, fa molts anys, la de Super Nintendo, però la de Mega Drive no.

Ha arribat l'hora de jugar als dos Aladdin, i ja decidiré quin m'agrada més. I al de Master System també, però en aquest cas ja hi havia jugat de petit i seria tornar-hi a jugar.

Parlant de coses més modernes, però que també tenen molts anys a l'esquena, em vaig anar comprant la saga Gears of War, però després de començar el primer i no avançar-hi gaire, la cosa es va quedar allà. Soc un desastre, ja ho he dit molts cops: em disperso, em falta temps, etc. i se m'acumulen els jocs, també els que tinc moltes ganes de jugar. Doncs bé, hi hauré de posar remei.

El que sí que és innegablement modern és el River City Girls, que fa temps que tinc, però com que pertany a la saga d'en Kunio-kun i, tot i ser una franquícia que m'encanta, em falta molt de lore per absorbir i a mi m'agrada entendre les referències i les picades d'ullet, l'he anat posposant, però m'està costant perquè li tinc moltes ganes.

L'Alex Kidd in Miracle World no és que no l'hagi tocat mai, però la meva experiència amb aquest clàssic es limita a jugar-hi amb l'amic que després em va acabar donant la Master System i els seus jocs, però no arribàvem gaire lluny.

Considero que tinc un deute històric amb Sega i amb mi mateix i quan pugui me'l passaré, o com a mínim hi jugaré seriosament.

Torno a esmentar la saga d'en Mario perquè, tot i que no és l'únic que tinc pendent, el Super Mario Galaxy 2 és un dels que em sap més greu no haver tocat.

Vaig gaudir molt amb el primer, és un dels meus jocs preferits, però actualment no tinc gaires ocasions de tirar endavant jocs llargs en una consola de sobretaula com la Wii, i com que malgrat comprar-lo a l'època per a la seva consola original ja no veig gaires possibilitats de jugar-hi allà, em sembla que ho acabaré fent a la Switch 2. Però ho faré, això segur.

Aquest Captain Toad: Treasure Tracker no és que sigui un dels imprescindibles, si bé està molt ben considerat, però a mi em ve molt de gust jugar-hi, i en fer-ho també utilitzar una mica la Wii U, que tinc abandonada des de fa molt de temps.

He passat de la versió de Switch -la de la Nintendo 3DS me la vaig comprar per l'efecte 3D i les pantalles noves, i encara està per desprecintar-, i tinc la ferma intenció de jugar a aquest simpàtic spin-off de l'univers Mario tard o d'hora.

La meva història amb aquest joc també és per partir-me la boca. A mi d'adolescent m'agradava molt l'univers Looney Tunes, en especial Tiny Toon, i tenia vistes imatges del Tiny Toon Adventures: Buster's Hidden Treasure, de la Mega Drive, a les revistes, i em tenien enamorat. Tenia una pinta increïble.

Doncs bé, no me'l vaig comprar tot i tenir la consola, però més endavant, quan ja estava amb la Saturn, me'l vaig comprar per molt pocs calés en un videoclub que liquidava jocs. Fa 25 anys que el tinc a la col·lecció, però us podeu creure que no hi he jugat mai? Doncs això. Ho he de solucionar. 

De tots els videojocs de la PlayStation 4 considerats imprescindibles que em vaig comprar gairebé compulsivament quan vaig tenir la PS5, el Shadow of the Colossus (alhora un remake de la PS2) és el que més ganes tinc de posar-me un dia al lector de Blu-ray de l'enorme i blanca consola. Està esperant, senzillament, el seu moment entre altres jocs, i ja us dic que n'hi ha d'altres que posaré abans, però aquest és en aquesta llista perquè, a més de tenir-ne ganes, és un clàssic modern que tinc pendent.

Acabarem aquest repàs amb un altre que n'hi ha per llogar-hi cadires: m'agraden molt les Tortugues Ninja -almenys el que en recordo dels dibuixos animats clàssics-, m'agraden molt els beat'em ups i m'agrada molt la Mega Drive. Doncs bé, un dels primers títols que em vaig comprar per ampliar, ja quan era retro, la meva col·lecció per a la 16 bits de Sega va ser el Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist, i estic orgullós d'aquella decisió perquè em va costar molt pocs calés, però ara s'ha disparat d'una manera absurda.

Ara bé, no hi he jugat pas. I ha passat tant de temps que ara tinc dubtes sobre si fer-ho en el seu format original o en el còmode i excel·lent recopilatori Cowabunga Collection, però sigui com sigui hi he de jugar, i m'agradaria que fos dins d'aquest 2026.

En fi, tot això que us he posat són jocs als que tinc moltes ganes de jugar i que hom podria esperar que ja hagués tocat, però per molt que em passi el dia pensant i parlant sobre videojocs, en realitat tinc moltes mancances al meu currículum. Sí, ja sé que em direu que cadascú juga al que vol i pot, però aquestes són 17 espines que tinc. Tot plegat, és clar, a més de les desenes de jocs de no tanta volada que tinc pendents, tant de començar com d'acabar, i dels que aniran venint. 

 

El personatge: Riki

L'univers Kunio-kun és un dels que més m'agraden de l'àmbit dels videojocs, i tot i que reconec que és de nínxol, m'agrada parlar-ne. Ara fa temps que el tinc una mica abandonat, però tinc intenció de tornar-hi i anar-vos portant més jocs d'aquesta franquícia tan longeva i multigènere. 

De moment, la reprenem una mica amb la intenció també de fer revifar la secció de personatges, perquè parlaré d'un que és important dins d'aquest univers i que no és el seu protagonista, sinó el seu rival i alhora amic. 

En Riki, que va debutar al mateix joc que en Kunio, és el brètol més conegut de l'institut Hanazono, i el veiem ja el 1986 al Nekketsu Renegade Kunio-kun (el nom ja oficialment localitzat del Nekketsu Kôha Kunio-kun, atès que la versió originalment localitzada i maquillada del joc es coneix com a Renegade), fent de líder de la banda de l'esmentat institut que forma el primer grup d'enemics que en Kunio ha de derrotar a la seva primera aventura. 

El veiem a la imatge observant els progressos dels seus esbirros amb un pentinat pompadour característic, però encara no del color blau que seria establert més endavant, després de diverses proves.

Per tant, coneixem en Riki des que vam conèixer el protagonista de la franquícia, en aquell joc que es podria considerar, o almenys jo el qualifico com a tal, "l'avi dels beat'em ups". Però no va trigar en tornar a sortir, i de fet consta que és el segon personatge que més apareix a la saga per darrere només d'en Kunio.

Perquè a la complexa cronologia d'aquests videojocs hi ha títols de diferents gèneres, i el beat'em up no és el majoritari: dominen els d'esports, entenent-se com a versions humorístiques i exagerades d'aquestes disciplines físiques. I el segon joc de la franquícia ho era: 

El Nekketsu High School Dodgeball Club, de 1987, presentava el Hanazono com un dels equips rivals, tot i que a la versió localitzada originalment, el Super Dodgeball, aquest lore desapareix i en Riki amb ell.

Però la seva representació com a enemic com a tal acabaria amb aquest joc i no tornaria fins al cap de molts anys, perquè després ja el vam veure com a brètol aliat d'en Kunio, ja des del cèlebre Downtown Nekketsu Story, de 1989, altrament conegut com a River City Ransom o, a Europa, Street Gangs.

En aquest joc, que tornava al gènere del beat'em up, però amb elements d'RPG i una estètica chibi propera al Super Dodgeball, en Riki (Ryan a Occident) demana ajuda al seu rival Kunio (Alex a la versió localitzada originalment) per rescatar la seva xicota Mami, que ha estat segrestada.

A banda de ser un dels jocs més populars de la franquícia, va ser el primer on en Riki va col·laborar amb en Kunio, i a partir de llavors va passar a ser amic seu, al més pur estil Bola de Drac. Un amic i aliat que té un caràcter més discret, més seriós i tranquil que el d'en Kunio, encara que a l'hora de combatre no s'estigui de res. És per tot això que l'he destacat, però no patiu, que no faré un repàs exhaustiu de tots els videojocs on apareix el nostre personatge d'avui, sinó només aquells en què consideri que hi ha alguna cosa interessant per dir.

Es pot veure, al llarg dels anys 80 i 90, com a capità de l'equip del Hanazono d'esports com el futbol, el bàsquet, el beisbol, l'hoquei sobre gel, el voleibol o d'altres fets d'esbojarrades proves, però també col·laborant de nou amb en Kunio en beat'em ups com el River City Renegade (en japonès Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun), de 1992, o el més emblemàtic Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no banka, de 1994.

Aquest títol, que va quedar fora del recopilatori de la saga on es van localitzar per primer cop els jocs que faltaven per traduir -i es va millorar la traducció dels que ja havien arribat a Occident-, ha estat explotat per separat com a River City Girls Zero, ja que argumentalment és l'origen i la inspiració dels moderns River City Girls. 

Aquí, en Riki i en Kunio han estat empresonats per un crim que no han comès i s'embarquen en una aventura per netejar el seu nom. Una història més complexa i treballada del que era habitual a la saga, i que fa que encara ara el joc sigui dels més destacats d'una franquícia amb desenes d'entregues. Curiosament, la xicota d'en Riki aquí és la Kyôko, no pas la Mami, que era la del Nekketsu Downtown Story.

Després continuarien els videojocs de caire esportiu, i també hi hauria un fotimer de remakes i reboots del Nekketsu Renegade Kunio-kun, i del Nekketsu Downtown Story, per a portàtils de Nintendo, amb algunes localitzacions (però no totes) a la Nintendo 3DS. 

Allà va sortir també, val la pena explicar-ho, el Riki densetsu (La llegenda d'en Riki), de 2012, una preqüela de la versió actualitzada per a la 3DS del Nekketsu Renegade Kunio-kun. En aquest joc, és en Riki l'únic personatge que controlem, el protagonista absolut, en una aventura molt de l'estil de les que fins llavors havia protagonitzat en Kunio, de venjances i malentesos. 

El 2020 també va tenir protagonisme amb el reskin del Nekketsu High School Dodgeball Club anomenat Hanazono kôkô dodgeball bu, que només es podia obtenir amb la reserva del Kunio-kun: The World Classics Collection de la Switch. 

El 2019 el veuríem aparèixer, amb una renovada estètica anime, a l'anteriorment esmentat River City Girls, en què tant ell com en Kunio fan, aquest cop, el paper de segrestats, i han de ser les seves xicotes Kyôko i Misako -recordem, del Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no banka o ara River City Girls Zero- les que protagonitzen aquest beat'em up per mirar de rescatar-los, i quan ho aconsegueixen ells passen a ser personatges utilitzables en noves partides. A la seqüela, de 2022, tant en Kunio com en Riki estan disponibles des del principi.

Alguns dels jocs de la franquícia han mostrat els personatges de l'univers Kunio-kun en històries ambientades en altres èpoques, com el Downtown Special Kunio-kun's Historical Period Drama (1991) o el River City: Knights of Justice (2014), i fa poc ha tornat a passar amb el romanç xinès dels Tres Regnes, al River City Saga: Three Kingdoms (2021) i la seva seqüela de 2024.

No hi ha dubte de la importància d'en Riki a la saga, tant se val els noms que se li hagin posat a les barroeres localitzacions del passat. El seu nom real, per cert, i segons el creador d'en Kunio i el Double Dragon, en Yoshihisa Kishimoto, ve d'un yakuza que ell mateix, que també havia estat involucrat en bandes juvenils, va conèixer a la seva època. 

També ha estat convidat en altres jocs fora de la seva saga, com ara el Code Shifter, un títol de plataformes i acció que acull personatges d'Arc System Works, el Baseball Superstars 2020, un RPG de beisbol per a mòbils, el Super Smash Bros. Ultimate, on apareix com a esperit, o en un DLC del Mighty Fight Federation juntament amb en Kunio. 

I encara que sembli mentida perquè fora del Japó no és una saga tan immensament popular, al contrari, al Japó ha tingut marxandatge i adaptacions de tota mena, entre les quals diversos manga i també una sèrie d'imatge real, que com no podia ser d'una altra manera té una versió de carn i ossos del nostre Riki.

 

Compres: octubre de 2019

El mes d'octubre no ha estat tan tranquil com esperava, però en realitat aquesta imatge està distorsionada pel fet que algunes de les coses que veurem han arribat aquest mes, però havien estat comprades abans.

Per tant, en realitat hi ha força calma des del punt de vista econòmic, encara que algunes de les coses que he d'ensenyar siguin potents. 

Anem per ordre d'adquisició, com sempre, i comencem pel Battle Princess Madelyn, joc digital per a la Xbox One que he comprat ara que ha estat d'oferta, però que feia temps que em cridava l'atenció. 

Un títol de plataformes i acció indie que té com a protagonista una nena anomenada com la filla del seu responsable principal, que li va demanar aparèixer en un videojoc. Com a pare d'una nena jo mateix, el volia perquè... s'inspira en el Ghouls n' Ghosts, un dels meus títols preferits. 

Precisament aquell joc és un dels que inclou el magnífic llistat de 42 títols (en realitat, 44, perquè el Mega Man: The Wily Wars, són els tres primers jocs de la trilogia recopilats) de la Mega Drive Mini, l'aposta de Sega per la moda de les rèpliques en miniatura de consoles clàssiques.

Es va anunciar amb moltíssima antelació, se'n van donar molts detalls i ens va meravellar a tots quan la vam poder tenir a les mans. Si voleu conèixer-ne més coses, en vaig parlar a Retroscroll.cat. 

WayForward és un petit estudi responsable de la saga Shantae, un dels seus productes més coneguts, i es va posar en contacte amb Arc System Works, que té els drets de la franquícia Kunio-kun actualment, per oferir-li una mena de spin-off d'homenatge a la saga, protagonitzat per les xicotes dels dos personatges més importants.

El resultat és aquest River City Girls -clara referència al títol River City Ransom-, un beat'em up que en principi era només digital, però que al mercat asiàtic ha rebut una versió física, amb doble CD de la banda sonora per a les reserves, i l'havia de tenir. 

Aquest no me l'esperava pas, però en veure'l d'oferta digital per a la Switch amb un descompte bestial, vaig buscar una mica d'informació i me'l vaig comprar.

És el Bastion, un RPG d'acció desenvolupat per una companyia indie i que havia passat per força plataformes fins que ha arribat a l'actual consola de Nintendo. Té força bona pinta, però a veure quan li puc dedicar temps.

Tornem a la Xbox One, perquè aprofitant una rebaixa -gairebé no ho hauria ni de dir, això, ja, perquè gairebé sempre que compro jocs digitals espero una oferta- he adquirit el Little Nightmares en la seva edició completa, amb els DLC, en versió digital. Existeix en físic, però era una rebaixa molt difícil d'ignorar. 

I el mateix dia 31 d'octubre, perquè ho han volgut fer coincidir amb Halloween, arribava el Luigi's Mansion 3, la tercera part d'aquesta petita saga de Nintendo que posava per primer cop com a protagonista en Luigi amb el joc amb què es va llançar la GameCube el 2001, provocant la decepció del públic, que esperava un nou Super Mario, i que després va resultar que era una petita joia i un dels títols més estimats del catàleg de la consola, amb una seqüela el 2013 per a la Nintendo 3DS i un remake per a la mateixa màquina el 2018.