17è aniversari de 3 Botons i START!

Aquí em teniu, un 15 de febrer més, amb una entrada d'autohomenatge, i és que aquest es el dia que el blog fa l'aniversari, perquè s'estrenava precisament un 15 de febrer, en concret de 2009, cosa que vol dir que fa 17 anys que, de manera periòdica, s'actualitza per parlar de coses que es caracteritzen, en general, per ser aprenentatges que jo mateix faig dins de l'àmbit dels videojocs -no caigueu en l'error de pensar que soc expert en aquest àmbit- i que vull compartir amb vosaltres, a través de seccions temàtiques que intento que vagin rotant amb un cert ordre i, si és possible, evitant que es repeteixin gaire seguides. I amb això ja són 1.576 entrades publicades, incloent aquesta.

Cada any que celebro l'aniversari del blog he de pensar la manera de fer-ho, i aquest cop se m'ha acudit una llista de 17 videojocs als que per importància històrica i/o per gustos personals m'agradaria jugar tan aviat com sigui possible. N'hi ha que podrà ser, d'altres que dependrà de la seva disponibilitat... Després la cosa va com va i hi ha canvis de plans i de circumstàncies, però ara per ara em venen aquests pendents al cap.

I segurament perdré el carnet de gamer per confessar que no he jugat (o que només he tocat per sobre) alguns d'aquests títols, però comencem:

El primer és un de gros, un considerat imprescindible que, tot i tenir la Dreamcast des de fa 20 anys -sí, ja fora del seu temps-, només vaig arribar a tastar una mica.

Vaig tenir una edició de premsa del Shenmue, però volia tenir la normal i me'l vaig vendre. Entre la dispersió intrínseca en mi i que vaig trigar anys i panys en aconseguir-lo a bon preu i complet (abans vaig aconseguir el Shenmue II), al final no he gaudit d'aquesta llegenda, però no el poso aquí perquè sigui cap de cartell, que podria ser-ho, sinó perquè tinc intenció real de posar-m'hi aquest mateix any.

La saga Yakuza està considerada precisament hereva espiritual de Shenmue, i jo hi vaig entrar amb el Yakuza Kiwami al Game Pass de la Xbox One.

Quan vaig fer el salt a PlayStation comprant-me la 5 vaig adquirir els sis primers jocs de la saga en PS4, i sempre he posposat l'estrena del Yakuza 0, que és el següent al que vull jugar, per la inversió de temps que suposarà. L'arribada de la Director's Cut per a PS5 em va fer aturar els plans, però ara que s'ha vist que tant aquest com el Kiwami 3 han estat criticats, he decidit estalviar-me el maldecap de vendre el que tinc per comprar les versions noves i quedar-me amb les edicions PS4 que ja tinc i en el futur proper, quan hagi jugat a alguns jocs de la PS5 que vull tocar abans i que són més curtets, serà el torn d'aquest.

Un classicàs de Nintendo que no tinc jugat, tot i que tenia ben començada la seva seqüela a la 3DS, és el Luigi's Mansion.

El tinc a la GameCube, màquina també comprada fora de temps, però vaig trigar tant en decidir-me a jugar-hi que la consola, de cop, i com malauradament tantes altres, va decidir deixar de funcionar, i el meu intent de reparació va acabar malament. Suposo que acabaré claudicant i hi jugaré a la Wii, ja que té ports per a comandaments de la GameCube. Serà l'opció més propera a la màquina original si la meva preferida no està disponible.

La saga Grand Theft Auto és una de les meves preferides, en el seu moment vaig jugar força al Vice City i al San Andreas, però acabar-me, el que es diu acabar-me, només m'he acabat el IV i el V.

Tinc pendents els de PSP, acabar els dos esmentats i el Chinatown Wars, i per descomptat els GTA 1 i 2, però per centrar-me en els que tenen gràfics 3D em vull posar com més aviat millor amb el Grand Theft Auto III, i no tinc excuses per allargar-ho més.

Aquest és un etern pendent, i com que tinc pendent fer més cas a la meva abandonada Saturn, intentaré que sigui amb el Nights into Dreams, que em vaig comprar no quan la Saturn era la meva consola del moment, sinó anys després, i vaig tenir la sort d'aconseguir-lo precintat i amb l'edició que duia el comandament analògic.

Però no m'hi vaig arribar a posar, i la meva experiència amb la saga es limita al temps que vaig dedicar al Christmas Nights, que regalaven amb la consola quan me la va portar el Pare Noel. Ja és hora.

He tocat alguns jocs d'en Mickey Mouse, però la saga més famosa que ha protagonitzat als videojocs, no. Eterna pendent.

La veritat és que en tinc ganes, i m'agradaria jugar-hi al més aviat possible, començant pel Castle of Illusion. El de Mega Drive o el de Master System? Tots dos.

Parlant de la Mega Drive, un dels seus títols més populars confesso que no l'he tocat mai. Es tracta del The Revenge of Shinobi, que forma part també d'una saga on sí que he fet un parell de partides breus a l'arcade de la primera part, el Shinobi, però és una saga pendentíssima. 

De la saga d'en Mario em falta jugar en profunditat a més d'un joc, però d'ella va néixer una altra saga, la d'en Yoshi, i l'entrega seminal no l'he tocat absolutament mai, cosa que també és per matar-me a calbots.

Com que m'agraden els jocs d'en Yoshi que he tocat per sobre, espero posar-me aviat amb la saga des del principi, amb el Super Mario World 2: Yoshi's Island.

Abans deia que jugaria a les versions Mega Drive i Master System del Castle of Illusion, i és el que penso fer també amb l'Aladdin, que sempre és objecte de debat sobre quina de les versions de 16 bits és millor, i he de confessar que només he provat per sobre, fa molts anys, la de Super Nintendo, però la de Mega Drive no.

Ha arribat l'hora de jugar als dos Aladdin, i ja decidiré quin m'agrada més. I al de Master System també, però en aquest cas ja hi havia jugat de petit i seria tornar-hi a jugar.

Parlant de coses més modernes, però que també tenen molts anys a l'esquena, em vaig anar comprant la saga Gears of War, però després de començar el primer i no avançar-hi gaire, la cosa es va quedar allà. Soc un desastre, ja ho he dit molts cops: em disperso, em falta temps, etc. i se m'acumulen els jocs, també els que tinc moltes ganes de jugar. Doncs bé, hi hauré de posar remei.

El que sí que és innegablement modern és el River City Girls, que fa temps que tinc, però com que pertany a la saga d'en Kunio-kun i, tot i ser una franquícia que m'encanta, em falta molt de lore per absorbir i a mi m'agrada entendre les referències i les picades d'ullet, l'he anat posposant, però m'està costant perquè li tinc moltes ganes.

L'Alex Kidd in Miracle World no és que no l'hagi tocat mai, però la meva experiència amb aquest clàssic es limita a jugar-hi amb l'amic que després em va acabar donant la Master System i els seus jocs, però no arribàvem gaire lluny.

Considero que tinc un deute històric amb Sega i amb mi mateix i quan pugui me'l passaré, o com a mínim hi jugaré seriosament.

Torno a esmentar la saga d'en Mario perquè, tot i que no és l'únic que tinc pendent, el Super Mario Galaxy 2 és un dels que em sap més greu no haver tocat.

Vaig gaudir molt amb el primer, és un dels meus jocs preferits, però actualment no tinc gaires ocasions de tirar endavant jocs llargs en una consola de sobretaula com la Wii, i com que malgrat comprar-lo a l'època per a la seva consola original ja no veig gaires possibilitats de jugar-hi allà, em sembla que ho acabaré fent a la Switch 2. Però ho faré, això segur.

Aquest Captain Toad: Treasure Tracker no és que sigui un dels imprescindibles, si bé està molt ben considerat, però a mi em ve molt de gust jugar-hi, i en fer-ho també utilitzar una mica la Wii U, que tinc abandonada des de fa molt de temps.

He passat de la versió de Switch -la de la Nintendo 3DS me la vaig comprar per l'efecte 3D i les pantalles noves, i encara està per desprecintar-, i tinc la ferma intenció de jugar a aquest simpàtic spin-off de l'univers Mario tard o d'hora.

La meva història amb aquest joc també és per partir-me la boca. A mi d'adolescent m'agradava molt l'univers Looney Tunes, en especial Tiny Toon, i tenia vistes imatges del Tiny Toon Adventures: Buster's Hidden Treasure, de la Mega Drive, a les revistes, i em tenien enamorat. Tenia una pinta increïble.

Doncs bé, no me'l vaig comprar tot i tenir la consola, però més endavant, quan ja estava amb la Saturn, me'l vaig comprar per molt pocs calés en un videoclub que liquidava jocs. Fa 25 anys que el tinc a la col·lecció, però us podeu creure que no hi he jugat mai? Doncs això. Ho he de solucionar. 

De tots els videojocs de la PlayStation 4 considerats imprescindibles que em vaig comprar gairebé compulsivament quan vaig tenir la PS5, el Shadow of the Colossus (alhora un remake de la PS2) és el que més ganes tinc de posar-me un dia al lector de Blu-ray de l'enorme i blanca consola. Està esperant, senzillament, el seu moment entre altres jocs, i ja us dic que n'hi ha d'altres que posaré abans, però aquest és en aquesta llista perquè, a més de tenir-ne ganes, és un clàssic modern que tinc pendent.

Acabarem aquest repàs amb un altre que n'hi ha per llogar-hi cadires: m'agraden molt les Tortugues Ninja -almenys el que en recordo dels dibuixos animats clàssics-, m'agraden molt els beat'em ups i m'agrada molt la Mega Drive. Doncs bé, un dels primers títols que em vaig comprar per ampliar, ja quan era retro, la meva col·lecció per a la 16 bits de Sega va ser el Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist, i estic orgullós d'aquella decisió perquè em va costar molt pocs calés, però ara s'ha disparat d'una manera absurda.

Ara bé, no hi he jugat pas. I ha passat tant de temps que ara tinc dubtes sobre si fer-ho en el seu format original o en el còmode i excel·lent recopilatori Cowabunga Collection, però sigui com sigui hi he de jugar, i m'agradaria que fos dins d'aquest 2026.

En fi, tot això que us he posat són jocs als que tinc moltes ganes de jugar i que hom podria esperar que ja hagués tocat, però per molt que em passi el dia pensant i parlant sobre videojocs, en realitat tinc moltes mancances al meu currículum. Sí, ja sé que em direu que cadascú juga al que vol i pot, però aquestes són 17 espines que tinc. Tot plegat, és clar, a més de les desenes de jocs de no tanta volada que tinc pendents, tant de començar com d'acabar, i dels que aniran venint. 

 

Especial: Pantalles laberíntiques

Si hi ha un tipus de pantalla de videojoc que em treu de polleguera i, en el millor dels casos, em fa mandra, és el laberint. I no em refereixo a un laberint literal, sinó a aquelles pantalles on s'ha de passar per uns punts concrets si es vol sortir d'un bucle infinit.

També estan emparentades amb el concepte que actualment es coneix com a backtracking, que consisteix en anar endavant i endarrere per accedir a llocs del mapa que restaven fora del nostre abast si no comptàvem amb determinats objectes, millores o coneixements, però avui em vull centrar en el que deia més amunt: pantalles on cal seguir unes bifurcacions fixes i sovint invisibles per poder avançar. 

Comencem, per exemple, per la pantalla 8-4, és a dir l'última, del Super Mario Bros. Després de lluitar per arribar al final de tot -i el món 8 en general és punyeteret- estem esgotats, especialment si ho hem fet "com cal", sense saltar-nos cap món. I si hem fet totes les pantalles, també ens haurem trobat aquest problema a les pantalles 4-4 i 7-4.

L'últim que desitgem és una pantalla interminable, que és el que ens trobem si ens movem a la babalà. Perquè resulta que si anem per sobre o per sota de la plataforma equivocada, tornarem al principi. A còpia d'assaig i error, o de saber-s'ho, veurem com els segments canviem i arribarem a la batalla final contra en Bowser. I la saga tornaria a fer servir aquest recurs del laberint, per exemple, al Super Mario World.

Un dels videojocs de la meva infantesa, el meu estimadíssim Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back From the Sewers de la Game Boy, tenia, això sí, una cosa que no m'agradava gens: la cinquena pantalla, en què ens movem per plataformes voladores.

No és que em molestés allunyar-me de les clavegueres, no era una qüestió d'ambientació, sinó que era (i suposo que encara és, fa temps que no el toco) una pantalla que se'm feia llarga, perquè si anaves baixant per on no tocava allò no s'acabava mai. El truc, sembla, era anar sempre cap a la dreta. Així de senzill. Però a mi no se'm va acudir mai, anava provant fins que me la passava.  

The Lion King és un videojoc que percebo que no és gaire estimat, actualment. A mi em va encantar quan me'l van regalar, en plena febre per la pel·lícula, i encara ara, quan en veig imatges, em venen ganes de jugar-hi, cosa que segurament faré al recopilatori Disney Classic Games Collection, però quan hi vaig jugar originalment a la Mega Drive no em va semblar que fos tan horrible com es diu ara.

Les queixes són, sobretot, per la famosa segona pantalla, la dels micos, que sí, és laberíntica i podria haver estat un exemple d'aquesta entrada, però aniré més enllà i posaré l'altra pantalla d'aquest estil que hi ha al joc, la novena, amb en Simba ja adult. 

Són plataformes més tradicionals, no volem pels aires, però si triem malament a les bifurcacions no en sortim mai i ens acaben pelant en algun combat, que és el que em devia passar a mi d'adolescent, perquè no em vaig acabar mai el joc.

No era la primera pantalla laberíntica que em trobava a la 16 bits de Sega, és clar. Abans em vaig topar amb una zona sencera, amb els seus tres actes, anomenada Labyrinth Zone al Sonic the Hedgehog, coneguda i infame perquè aquí és on patim com uns malparits quan a en Sonic se li acaba l'oxigen i comença la musiqueta de la mort que seria digna de malsons d'aquells de despertar-se suant i panteixant.

És un dels jocs als que he jugat més vegades, però encara ara se'm fa llarguíssim trobar per on cal anar, tot i que la part laberíntica en què et pots encallar en realitat és només la de les rampes amb cascada. La resta del mapa és "només" refotudament enrevessat, amb interruptors per obrir camins aquí i allà, i és clar, l'aigua que ens fa anar molt lents i moure'ns verticalment en un joc que començava a tota velocitat i molt horitzontal. 

Arribar a la pantalla final del Wonder Boy: Monster Land no és una tasca fàcil. És un joc fotudet, dels de saltar al píxel adequat, i jo només ho he aconseguit a còpia de crèdits i insistir molt, però aquesta pantalla va ser l'última que vaig veure quan hi vaig estar jugant fa un temps.

El castell de l'enemic final és un laberint d'aquests que dic, amb camins correctes i erronis, i sí, com heu endevinat, agafar l'erroni et torna al principi de la pantalla. Tema fotut, perquè si s'acaba el temps mors, i te'n vas al principi del joc. 

Hi ha dues maneres d'evitar-ho: saber-se el camí (o haver-lo consultat) o fer servir un objecte especial que costa d'aconseguir (i que és opcional i, per tant, ens podem perdre) i que emet un so quan tirem el camí correcte. Després queda el combat final, però malauradament no us en puc parlar, perquè no l'he viscut. 

Ens en trobem un altre al The Legend of Zelda: Link's Awakening, tant a la Game Boy com al remake de 2019 per a la Switch. A l'última masmorra, de fet. Cal triar les portes adequades per poder-se enfrontar a l'enemic final, altrament tornarem a l'entrada.

Val a dir, però, que la seqüència correcta ens la diuen poc abans, en una altra banda, i gràcies a la funció de captura de pantalla de la Switch és fàcil fer una instantània de la conversa i consultar-la a l'àlbum quan la necessitem. 

Un altre remake per a la Switch, al qual també vaig jugar no fa gaire, és el Super Mario RPG, que conté un laberint d'aquesta mena en un bosc. Se'm va fer particularment pesat, però com que era necessari per avançar a la història i acabar-la algun dia, no em va quedar altre remei que anar provant, tot i que em sona -quina memòria més lamentable que tinc- que en alguna banda del joc se'ns deia la seqüència. Potser no i la vaig haver de mirar, ni tan sols això recordo.

No deixem els laberints boscosos -que bé que ho he lligat, eh?-, perquè n'hi ha un altre d'emblemàtic al The Secret of Monkey Island, un títol llegendari al qual he de confessar que tot just estic jugant per segona vegada, i tinc aquesta partida en pausa des de fa anys.

Però he de dir que el bosc en què en Guybrush es perd se'm fa extremament pesat, però tard o d'hora n'acabes sortint. 

Acabem amb un que no he experimentat personalment, perquè tot i que em fa vergonya he d'admetre que no he jugat a aquest clàssic, però la pantalla final del The Revenge of Shinobi (Mega Drive) és un laberint ben conegut pels que sí que hi han jugat.

És un clàssic ben estimat, però aquesta pantalla em consta que és força odiada, perquè és plena de portes trampa i costa sortir-ne... llevat que s'hi tingui el cul pelat. 

En fi, he posat uns quants exemples de pantalles laberíntiques, o de seccions d'aquesta mena. Què en penseu, vosaltres? En teniu altres exemples. Si voleu, expliqueu-m'ho als comentaris.

 

16è aniversari de 3 Botons i START!

Ha arribat el dia, l'esperadíssim moment de l'any en què internet es paralitza perquè està pendent que jo anunciï públicament que aquest blog fa anys, i sí, és 15 de febrer (en el moment de publicació d'aquesta entrada) i, per tant, l'aniversari del blog.

L'any passat, en fer els 15, vaig pensar que podia ser un bon moment per plegar, així, amb un número a mitja dècada exacta, però no en tenia ganes, volia continuar escrivint, perdent part del poc temps lliure que tinc en el blog. I això continua sent així, i a més ara ja em veig obligat a continuar, si l'espai d'emmagatzematge m'ho permet, almenys fins als 20. Però bé, el cas és que 3 Botons i START ha fet 16 anys.

16 anys amb 1.522 entrades publicades, comptant aquesta, seccions clàssiques, seccions inactives, seccions noves, algunes de més aprofitades que altres, segons l'època i els meus interessos, però sobretot ganes de continuar, no em pregunteu per què, potser perquè espero que el que escric sigui útil i interessant per a algú, de la mateixa manera que per a mi ho són les coses que fan els molts creadors de contingut que segueixo, especialment amb la paraula escrita, que és el meu format preferit.

I mentre pensava com celebrar-ho vaig estar pensant diverses opcions, fins que la cosa va quedar en un sorteig de 16 milions d'euros o una llista de 16 videojocs de 16 bits que m'agraden. Ha guanyat la segona opció, perquè he pensat que estava ben trobada i us faria més gràcia que els diners, més impersonals.

No són necessàriament els meus jocs preferits d'aquella generació -tot i que alguns sí-, i sé que n'hi deu haver de millors, com per exemple seqüeles que els superen, però són els que a mi en el seu moment, per una raó o una altra, em van impressionar més i em van fer enamorar dels 16 bits. Ah, i aviso que no hi ha cap ordre.

De Nintendo jo només vaig tenir la Game Boy, a l'època. Havia tocat una mica la NES, però vaig lluitar molt perquè em compressin la portàtil, i el dia que la vam anar a comprar vaig veure exposada, allà a les botigues del port de Barcelona, una flamant Super Nintendo amb un preu que em va fer descartar la simple insinuació que potser podíem canviar els plans (no fos cas que em quedés sense res per avariciós), i un joc en attract mode del que em vaig enamorar a l'instant.

El Super Mario World lluïa una bellesa d'sprites, uns colors, una nitidesa, que em van continuar impressionant quan anys després hi vaig jugar en emulador al PC i que encara ara sé que m'agradaran el dia que em posi seriosament a jugar-hi a la Super Nintendo, que ara ja tinc.

Perquè, un cop passat un període prudencial en què em vaig veure prou valent com per demanar una consola de sobretaula, alguna cosa va passar que em va desviar del camí de Nintendo, i aquesta cosa que va passar es deia Mega Drive, on vaig conèixer la velocitat i una mascota d'allò més atractiva.

El Sonic the Hedgehog és un dels meus videojocs preferits de 16 bits i de qualsevol generació, i aquell amor a primera vista, tant pel personatge com per la jugabilitat, els escenaris i una banda sonora que encara és de les meves preferides, va tenir bona part de la culpa que al cap d'un any i escaig de conèixer la màquina -el temps prudencial que deia- me'n demanés una per a mi, oblidant del tot els somnis de posseir una Super Nintendo. 

Va ser un enamorament prou poderós com per superar l'enveja infinita que em feien els usuaris de la 16 bits de Nintendo, que podien tenir el que en aquell moment semblava un port perfecte de la recreativa que al seu torn m'havia al·lucinat veient-la des del carrer, anècdota que he explicat mil vegades.

Ells tenien l'Street Fighter II: The World Warrior i jo no, i abans d'imaginar que algun dia podia arribar a la competència em considerava afortunat de tenir un amic malalt dels videojocs que em convidava sovint a casa seva, on podia provar aquest i altres jocs de la màquina. En aquella època ni ens semblava més lent, ni gràficament inferior. Era el puto Street Fighter II a casa.

Un cop ja vaig tenir la Mega Drive, gràcies a l'intercanvi de jocs amb l'únic company de classe que també la tenia vaig descobrir diversos títols, i un d'ells va ser el Fatal Fury, que no era l'Street Fighter, però molava prou. 

En aquells temps, si sabia que originalment era de Neo Geo devia ser per les revistes, perquè jo no anava a les recreatives ni, encara menys, tenia la versió domèstica de la màquina d'SNK. Per a mi el port de la 16 bits de Sega era fantàstic, i sé que està considerat com a tal. Va ser un dels jocs que em vaig comprar quan vaig començar a endinsar-me en el retro i, entre altres coses, ampliar el catàleg de les consoles que ja tenia, cosa que no he parat de fer gairebé 20 anys després.

No ens movem de la lluita, però tornem a casa del meu amic i a la Super Nintendo, perquè un dia em va ensenyar un cartutx japonès que era el Dragon Ball Z: Super Butôden, el primer de la saga, que actualment es veu de manera indiscutible inferior a les seves continuacions, però aquell dia jo vaig al·lucinar molt amb aquella mena d'Street Fighter de Bola de Drac i els seus personatges secrets. 

Tant és així que ara, coneixent-ne les mancances, encara sento un gran afecte per aquest joc, i és per això que apareix en aquesta llista.

Tornem a la consola de Sega, perquè quan la vaig conèixer i me'n vaig enamorar no va ser només pel Sonic, sinó que hi va haver altres cartutxos que em van robar el cor, i tot i que quan vaig tenir la màquina no els vaig buscar activament, perquè altres coses em van cridar més l'atenció, no els vaig oblidar del tot i vaig acabar comprant-los molt després de la seva època.

És el cas del Ghouls 'n Ghosts, meravellosa versió que també és llegendària per la seva dificultat. Com tota la saga, de fet. Però bé, aquella entrega per a Mega Drive em va impressionar amb les diferents armes, els espectaculars enemics de final de pantalla de disseny orgànic com el de la imatge, la banda sonora i la seva capacitat d'enganxar tot i que hi moria un cop rere l'altre. Ara, però, he perdut molt la pràctica i no hi jugo, ni de bon tros, com llavors, que juraria que havia arribat gairebé al final de tot -de la primera volta, això sí-.

Un altre joc de la Mega Drive que vaig conèixer juntament amb la consola va ser el Super Hang-On, el meu primer arcade de conducció, i llavors no sabia que venia d'una recreativa, però he de dir que a aquella edat això em passava amb molts jocs.

Sigui com sigui, flipava amb aquella sensació de velocitat, el turbo de la moto millorada, la fluïdesa amb què s'hi jugava i, és clar, la música, així com els efectes sonors que, lluny de resultar-me molestos i repetitius, m'encantaven, i encara tinc ficats al cap.

També de velocitat, i probablement descobert de nou a casa d'aquell amic meu, tenim el Super Mario Kart, l'entrega inaugural d'una de les sagues més populars de la història i un imprescindible de la Super Nintendo.

En termes de velocitat no tenia res a fer contra el Super Hang-On, però la proposta de curses humorístiques de combat va crear escola, i encara que a l'actualitat es vegi una mica primitiu, i probablement ho és en comparació amb les seves millorades seqüeles, el seu encant és innegable i m'agrada jugar-hi de tant en tant. Però el lloc on més canya li vaig fotre va ser en un emulador de PC.

El mateix em va passar amb aquest Windjammers, que no sé com vaig conèixer, probablement em sonava d'algun saló recreatiu i alguna màquina de bar vista des de lluny, o n'havia sentit a parlar, o n'havia llegit alguna cosa en alguna revista. No ho sé, diuen que als anys 90 no era especialment popular i que la febre va venir després.

Però la veritat és que va ser un dels pocs títols que em vaig esforçar per emular en MAME quan en vaig tenir l'oportunitat, i segurament és el meu preferit de la Neo Geo. Ara, per sort, el tinc emulat legalment a la Switch. Acció frenètica, un esport inusual i partides rapidíssimes el converteixen en un joc tremendament addictiu, per a mi.

Un dels jocs de la meva vida va ser el FIFA International Soccer de la Mega Drive, juntament amb el FIFA 95 que va arribar l'any següent i va incorporar els clubs, però tenia vist el Super Sidekicks de Neo Geo a les recreatives -que, hi insisteixo, no hi anava, però si passava per algun lloc on hi havia màquines no perdia l'oportunitat de fer-hi alguna ullada-. 

Dic això perquè qualsevol dels títols que he dit podria aparèixer en aquesta llista, però el més proper a aquesta jugabilitat arcade futbolística de la proposta d'SNK que vaig tocar en el seu moment va ser l'International Superstar Soccer Deluxe, un clàssic de la Super Nintendo que després va sortir després també en Mega Drive, versió que vaig comprar de saldo en un videoclub. Encara ara és recordat amb afecte, i no m'estranya. Ràpid, àgil, espectacular i amb una modalitat de desafiaments molt addictiva. 

Suposo que també us passava que teníeu molt vist un joc de les captures de les revistes i que vau desitjar durant molt de temps poder-lo provar personalment. A mi em passava, en alguns casos no ho vaig fer mai, en d'altres no ha estat fins fa poc, però sí que alguna vegada havia pogut gaudir d'aquells jocs que m'havien cridat l'atenció quan encara eren de relativa actualitat.

Va ser el cas, per exemple, del Gunstar Heroes, emblemàtic títol de la Mega Drive que vaig obtenir dins del cartutx Classic Collection juntament amb l'Alex Kidd in the Enchanted Castle, el Flicky i l'Altered Beast. Ja m'atreien aquells gràfics colorits que podia percebre, però quan vaig poder-lo controlar amb el meu comandament de la 16 bits de Sega vaig gaudir tant, amb aquells efectes visuals que el fan llegendari... I amb la possibilitat de combinar armes, i amb la modalitat cooperativa que permetia dividir la vida que li quedava al supervivent quan un dels dos moria per tal que aquest ressuscités... Una passada de joc, merescudament recordat com a tal. 

Ara vull esmentar un cas especial, perquè el Joe & Mac era un videojoc del qual havia vist també imatges en revistes, potser també l'havia vist en moviment al programa Videoxoc, però no hi vaig jugar fins molts anys després. Ni tan sols en emulador. Vaig deixar de pensar-hi, senzillament.

Però en temps més recents, quan es va llançar la seva versió recreativa per a la Switch, me'l vaig comprar i el cert és que no em va decebre. Sempre l'havia associat a la Super Nintendo i no sabia que també la meva Mega Drive en tenia una versió -tot i que només als Estats Units-, i fins i tot la NES i la Game Boy. Ara ja tinc algunes d'aquestes, i encara que hi he jugat poc -les coses com són- em continua enamorant l'sprite del dinosaure de la primera pantalla, a la imatge. Un tros de clàssic de Data East.

Al mític Streets of Rage, de la Mega Drive, no tinc clar si hi vaig jugar de petit ni adolescent. Estic força segur que em van deixar la seva segona part pel poc que recordo dels seus personatges, però amb els anys, primer en emulació en consoles modernes i després tenint-lo a la pròpia Mega Drive, sí que he jugat força al primer.

I em té flipat, sincerament. És una mostra més del poder de la màgia dels 16 bits, que fa que tot i haver-lo descobert de debò ja de gran, s'hagi convertit en un dels meus videojocs preferits de sempre, fins al punt que el 2 m'agrada, també, però em costa considerar-lo superior com el troba la majoria de la gent. Des del punt de vista tècnic i jugable ho és, la màquina estava més explotada, però la sensació que em va deixar el primer té massa pes, en la meva valoració personal.

Ens en tornem a anar a la Super Nintendo, però per parlar d'un altre cas especial: el dels jocs que t'impressionen però sense haver-los tocat gaire personalment.

 

Jo de petit era molt fan de les Tortugues Ninja, i havia jugat al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game a la NES del meu millor amic, consola i joc que ara tinc jo des que ell va decidir desfer-se'n, però tampoc tinc clar si vaig arribar a jugar al Turtles in Time a l'època. Probablement sí, a casa d'aquell amic meu que tenia la SNES, però no ho recordo amb exactitud. Ha estat després, de veure'l jugat per altres persones, que m'ha captivat amb la seva acció frenètica i uns gràfics d'allò més colorits i representatius de la franquícia. He jugat a la versió recreativa al Cowabunga Collection, però a la versió Super Nintendo, que també està inclosa en aquest magnífic recopilatori, encara li he de clavar queixalada.

 

Ara tornem una mica als orígens, perquè un altre dels primers jocs que vaig conèixer de la Mega Drive va ser l'Altered Beast, amb el cosí que me la va presentar, i va ser amb ell amb qui vaig gaudir d'una de les primeres experiències cooperatives de la meva vida videojoquística, una manera de jugar que per diferents circumstàncies ha estat força excepcional en la meva història.

 

Les transformacions en diferents bèsties antropomòrfiques no han deixat d'emocionar-me, i amb els accidents a l'hora de repartir-se els orbs que proporcionaven l'augment de poder -i la ulterior transformació- ens ho passàvem d'allò més bé, tot i que sempre intentàvem fer-ho bé. Recordo que ens el vam passar, cosa que jo en solitari no he aconseguit -la veritat és que tampoc hi he jugat gaire més- ni quan ja el vaig tenir a la meva col·lecció amb l'esmentat Classic Collection, ni a la Nintendo 3DS, ni a l'Astro City Mini. Però algun dia m'hi posaré seriosament, perquè tot i que no li he fet gaire cas amb els anys, va ser un dels títols que em van fer enamorar dels 16 bits.

M'ha costat molt decidir el 16è. Implicava deixar fora grans títols, però llavors he pensat en el tema d'aquesta llista, els jocs de 16 bits que d'una manera o una altra em van deixar amb la boca oberta, i ho he desencallat.

El Super R-Type fa molt poc que el tinc, però sí que recordo veure'n imatges a les revistes i al Videoxoc, i em va semblar al·lucinant pel seu disseny de naus i enemics. Ara sé que en retrospectiva se li critiquen les ralentitzacions, però quan el meu amic el va llogar i el vaig poder veure en persona em va caure la bava, i tot i que no hi vaig jugar gaire -els shmups no s'han fet difícils amb el temps, ja ho eren abans- em va deixar empremta. 

Aquests han estat els 16 jocs de 16 bits que he triat per representar l'impacte que va causar aquest nivell tecnològic dels videojocs en el jove Moroboshi. A banda del Windjammers no hi he posat jocs de recreativa, trobo que allà és difícil determinar on comença el que entenem per 16 bits, especificacions oficials a banda, i insisteixo en què sé perfectament que no he esmentat jocs que fossin el cim d'aprofitament de les respectives màquines. He parlat d'impacte personal. 

I a vosaltres quins jocs de 16 bits us van impressionar més, a l'època o fins i tot ara?

Diferències regionals: Especial Tortugues Ninja

Aprofitant l'avinentesa del llançament, fa poc, del magnífic recopilatori Teenage Mutant Ninja Turtles: The Cowabunga Collection, que conté tots els jocs que Konami va llançar per a recreatives i consoles de 8 i 16 bits basant-se en la popular franquícia, volia dedicar una nova entrada d'aquesta secció, que repassa petites diferències entre les versions regionals d'un mateix videojoc, per veure quins canvis hi va haver entre els títols que vam rebre a Occident i els que van tenir els japonesos. 

Perquè, com sol passar en aquesta mena de recopilatoris, quan estan ben fets, hi acostuma a haver l'opció de triar la regió de la rom, més que res per gaudir de les petites diferències que, de vegades, hi ha. Quines són, doncs, les que ens trobem als videojocs que conté aquesta col·lecció? 

Ja us aviso que no són espectaculars, com no ho és la que hi ha al primer títol dels inclosos, el Teenage Mutant Ninja Turtles de recreativa, de 1989. 

Com segurament ja sabeu, el títol depenia de la zona: als Estats Units era així, Teenage Mutant Ninja Turtles, però a Europa va arribar, com tants altres productes de la franquícia, com a Teenage Mutant Hero Turtles, perquè la paraula "ninja" tenia una connotació massa violenta per als censors de l'època. Al Japó es conservava el títol original americà, però amb un subtítol: Super Kame Ninja, o sigui "Super Tortugues Ninja". 

A banda d'aquest petit detall, a la versió japonesa es va eliminar el fet d'obtenir punts per destruir projectils enemics, per tal d'evitar el truc d'aconseguir punts sense parar que era possible a les altres versions tan sols situant-se davant d'un soldat del preu i dedicant-se a colpejar els seus atacs llancívols.

A continuació tenim, del mateix any però llançat uns mesos abans i localitzat per al mercat japonès quan la marca encara no era el que va ser poc després, el Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES, un joc de plataformes i acció infame per la seva dificultat infernal. 

El cas és que al Japó va ser el primer producte de les Tortugues Ninja que va arribar, i com que no s'associava a una franquícia potent, es va decidir que el videojoc era una obra independent de tot plegat i se li va posar el nom de Geki Kame Ninja Den, o sigui "La llegenda de la tortuga ninja radical". 

Com a curiositat, dins del joc l'April es refereix a l'Estellicó com a "otôsan", és a dir "pare". Sembla que va ser una decisió unilateral dels localitzadors japonesos.

Seguint amb els llançaments de manera cronològica, ara sí, és el torn del primer títol per a la Game Boy, el Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan, de 1990, que primer va sortir al Japó amb l'única diferència d'una pantalla de títol més neta, sense el "licensed by Nintendo" de les versions occidentals, com podem veure, ni el subtítol amb què sí que ens va arribar aquí.

Bé, i un detall també curiós però sense impacte en la jugabilitat: a les escenes després de les pantalles 2 i 4, les portes fan un efecte de so quan es tanquen, però es va perdre quan va arribar a Occident.

El 1991 sortia per a recreatives, i el 1992 per a la SNES, el popular Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time, on hi ha diferències petites però importants que afecten a la dificultat de la versió que ens toqui: hi ha unes capses de pizza amb un símbol de bomba que fan que la tortuga comenci a girar, i mentre això passa pot fer mal als enemics. 

Doncs bé, segons la regió se'n troben en alguns llocs o no, i a més la durada de l'efecte pot ser de fins al doble de temps, més de 4 segons a Europa i Àsia, respecte als 2 i escaig dels Estats Units.

D'això del problema de la paraula ninja i la seva substitució per hero me'n vaig assabentar de gran, i això és perquè el primer videojoc que vaig tenir de les Tortugues Ninja, i de fet el meu primer cartutx de Game Boy a banda del Tetris, que s'incloïa amb la consola, va ser el TMNT II: Back from the Sewers, de 1991 també, que era el segon per a la portàtil de Nintendo i que a mi em van comprar, com de vegades passava en aquella època, en versió japonesa a les enyorades botigues del port de Barcelona.. 

No hi feia res, perquè el text de dins és tot en anglès, però sí que canviava una cosa: el títol era senzillament Teenage Mutant Ninja Turtles 2, al Japó. I així era com el coneixia jo.

No ens movem de 1991, però passem al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game, el més conegut i popular dels que van sortir a la NES, i és també el que té més coses per comentar pel que fa a diferències regionals.

El títol, com és costum, és una d'elles: al Japó es va dir senzillament Teenage Mutant Ninja Turtles, i és que allà, com hem dit abans, el primer joc per a la Famicom es va dir d'una altra manera. A Occident, però, calia numerar-lo, i de pas deixar clar al futur jugador que es tractava del port de la recreativa, concretament de la primera. Poc després, la segona arribava a la SNES, però això és un altre tema.

El cas és que un dels detalls més significatius de les diferències regionals és que a la versió occidental hi havia publicitat de Pizza Hut, per un acord comercial que existia, però al Japó aquests rètols no hi eren. En una pantalla cauen pòsters de la paret i fan mal al protagonista, però mentre que a Occident hi deia "Pizza Hut", al Japó s'hi podia llegir "Turtle Racing". 

Aquesta mena d'acords comercials estan definits per regió, cosa que fa normal que hi hagués aquesta diferència, però també tenen una durada concreta, i és per això que si juguem al joc en la seva versió del Cowabunga Collection els pòsters de la versió occidental són senzillament negres.

Pel que fa a les diferències estètiques, també hi ha sprites i animacions lleugerament diferents, i alguna secció amb més flickering o parpelleig a la versió japonesa que a les altres, però també hi ha coses que afecten notablement la jugabilitat o que, simplement, són més evidents: la versió japonesa dona molts més punts, i diferents segons l'enemic derrotat, mentre que l'occidental en dona només 1 cada cop; els soldats del peu poden ser derrotats amb un cop de peu volador a la versió japonesa, mentre que a l'altra no n'hi ha prou, i al Japó s'havien d'enfrontar amb menys enemics que a les occidentals, dos detalls que fan el joc japonès clarament més fàcil. 

A més, els trucs per triar pantalla, aconseguit 10 vides i el que combina totes dues coses s'han d'implementar de manera diferent a la versió japonesa. Ben curiós.

El 1992 sortia per a la Famicom i la NES americana, però no a l'europea, el TMNT III: The Manhattan Project, un altre beat'em up que per sort ara podem tenir legalment a l'esmentat recopilatori també nosaltres.

El cas és que la diferència més notable, en aquest joc, és que la rom japonesa té un número 2 al títol, perquè com hem vist abans el nostre 2 de NES era el seu 1 de Famicom, ja que el primer joc que hi va sortir es deia d'una altra manera. El subtítol, tot i que en sil·labari katakana, també hi diu "The Manhattan Project", però.

A banda d'això, com a curiositat, el menú per triar pantalla, dificultat i vides existeix per defecte a la japonesa, però a l'americana s'ha d'activar amb una variant del codi Konami.

Aquell mateix any arribava la primera i última aparició de la saga en una consola de Sega, una llàstima, però bé, és un títol estimat. 

El TMNT: The Hyperstone Heist, en principi, només té una diferència amb la versió japonesa, i és que allà el subtítol era Return of the Shredder. 

Passem al 1993, any d'aparició del TMNT III: Radical Rescue, l'últim joc de les Tortugues Ninja per a la Game Boy. 

A banda del títol, que al Japó tenia com a subtítol Turtles kiki ippatsu ("Les tortugues en perill"), el més destacat és que el mapa que indica els punt d'interès per tal d'orientar-nos els té com a punts literals de color negre a les versions occidentals, mentre que a la japonesa es fan servir icones diferents per a cada tipus de lloc.

El mateix 1993 va sortir el TMNT: Tournament Fighters, un joc que va sortir per a Super Nintendo, Mega Drive i NES i que era prou diferent en els tres casos com per poder-los considerar 3 jocs, tot i tenir la mateixa base.

Del de NES, de 1994, no farem comparativa perquè no va sortir al Japó, però de les altres dues versions sí que en podem dir coses: la versió de la SNES, per exemple, al país del Sol Naixent es deia Mutant Warriors, i incloïa unes quantes diferències, com ara un disseny diferent dels personatges en els retrats de la pantalla de selecció, veus diferents, amb algunes d'afegides provinents del Turtles in Time, el personatge de l'Aska més sexualitzat que a Occident -en comptes d'haver estat censurat en passar del Japó a l'estranger, va viure el cas contrari-, i algunes altres cosetes.

No he trobat que la versió de Mega Drive tingui diferències entre Japó i Occident, però en general hem vist que les que hi ha en aquests videojocs en uns i altres mercats són més aviat poques i, normalment, excepte en algun cas ja remarcat, no afecten a la jugabilitat. En els casos que sí, és clar, és interessant tenir la possibilitat de triar la regió de la rom per poder gaudir d'un mateix joc de maneres diferents.

Fonts: The Cutting Room Floor, Flying Omelette