17è aniversari de 3 Botons i START!

Aquí em teniu, un 15 de febrer més, amb una entrada d'autohomenatge, i és que aquest es el dia que el blog fa l'aniversari, perquè s'estrenava precisament un 15 de febrer, en concret de 2009, cosa que vol dir que fa 17 anys que, de manera periòdica, s'actualitza per parlar de coses que es caracteritzen, en general, per ser aprenentatges que jo mateix faig dins de l'àmbit dels videojocs -no caigueu en l'error de pensar que soc expert en aquest àmbit- i que vull compartir amb vosaltres, a través de seccions temàtiques que intento que vagin rotant amb un cert ordre i, si és possible, evitant que es repeteixin gaire seguides. I amb això ja són 1.576 entrades publicades, incloent aquesta.

Cada any que celebro l'aniversari del blog he de pensar la manera de fer-ho, i aquest cop se m'ha acudit una llista de 17 videojocs als que per importància històrica i/o per gustos personals m'agradaria jugar tan aviat com sigui possible. N'hi ha que podrà ser, d'altres que dependrà de la seva disponibilitat... Després la cosa va com va i hi ha canvis de plans i de circumstàncies, però ara per ara em venen aquests pendents al cap.

I segurament perdré el carnet de gamer per confessar que no he jugat (o que només he tocat per sobre) alguns d'aquests títols, però comencem:

El primer és un de gros, un considerat imprescindible que, tot i tenir la Dreamcast des de fa 20 anys -sí, ja fora del seu temps-, només vaig arribar a tastar una mica.

Vaig tenir una edició de premsa del Shenmue, però volia tenir la normal i me'l vaig vendre. Entre la dispersió intrínseca en mi i que vaig trigar anys i panys en aconseguir-lo a bon preu i complet (abans vaig aconseguir el Shenmue II), al final no he gaudit d'aquesta llegenda, però no el poso aquí perquè sigui cap de cartell, que podria ser-ho, sinó perquè tinc intenció real de posar-m'hi aquest mateix any.

La saga Yakuza està considerada precisament hereva espiritual de Shenmue, i jo hi vaig entrar amb el Yakuza Kiwami al Game Pass de la Xbox One.

Quan vaig fer el salt a PlayStation comprant-me la 5 vaig adquirir els sis primers jocs de la saga en PS4, i sempre he posposat l'estrena del Yakuza 0, que és el següent al que vull jugar, per la inversió de temps que suposarà. L'arribada de la Director's Cut per a PS5 em va fer aturar els plans, però ara que s'ha vist que tant aquest com el Kiwami 3 han estat criticats, he decidit estalviar-me el maldecap de vendre el que tinc per comprar les versions noves i quedar-me amb les edicions PS4 que ja tinc i en el futur proper, quan hagi jugat a alguns jocs de la PS5 que vull tocar abans i que són més curtets, serà el torn d'aquest.

Un classicàs de Nintendo que no tinc jugat, tot i que tenia ben començada la seva seqüela a la 3DS, és el Luigi's Mansion.

El tinc a la GameCube, màquina també comprada fora de temps, però vaig trigar tant en decidir-me a jugar-hi que la consola, de cop, i com malauradament tantes altres, va decidir deixar de funcionar, i el meu intent de reparació va acabar malament. Suposo que acabaré claudicant i hi jugaré a la Wii, ja que té ports per a comandaments de la GameCube. Serà l'opció més propera a la màquina original si la meva preferida no està disponible.

La saga Grand Theft Auto és una de les meves preferides, en el seu moment vaig jugar força al Vice City i al San Andreas, però acabar-me, el que es diu acabar-me, només m'he acabat el IV i el V.

Tinc pendents els de PSP, acabar els dos esmentats i el Chinatown Wars, i per descomptat els GTA 1 i 2, però per centrar-me en els que tenen gràfics 3D em vull posar com més aviat millor amb el Grand Theft Auto III, i no tinc excuses per allargar-ho més.

Aquest és un etern pendent, i com que tinc pendent fer més cas a la meva abandonada Saturn, intentaré que sigui amb el Nights into Dreams, que em vaig comprar no quan la Saturn era la meva consola del moment, sinó anys després, i vaig tenir la sort d'aconseguir-lo precintat i amb l'edició que duia el comandament analògic.

Però no m'hi vaig arribar a posar, i la meva experiència amb la saga es limita al temps que vaig dedicar al Christmas Nights, que regalaven amb la consola quan me la va portar el Pare Noel. Ja és hora.

He tocat alguns jocs d'en Mickey Mouse, però la saga més famosa que ha protagonitzat als videojocs, no. Eterna pendent.

La veritat és que en tinc ganes, i m'agradaria jugar-hi al més aviat possible, començant pel Castle of Illusion. El de Mega Drive o el de Master System? Tots dos.

Parlant de la Mega Drive, un dels seus títols més populars confesso que no l'he tocat mai. Es tracta del The Revenge of Shinobi, que forma part també d'una saga on sí que he fet un parell de partides breus a l'arcade de la primera part, el Shinobi, però és una saga pendentíssima. 

De la saga d'en Mario em falta jugar en profunditat a més d'un joc, però d'ella va néixer una altra saga, la d'en Yoshi, i l'entrega seminal no l'he tocat absolutament mai, cosa que també és per matar-me a calbots.

Com que m'agraden els jocs d'en Yoshi que he tocat per sobre, espero posar-me aviat amb la saga des del principi, amb el Super Mario World 2: Yoshi's Island.

Abans deia que jugaria a les versions Mega Drive i Master System del Castle of Illusion, i és el que penso fer també amb l'Aladdin, que sempre és objecte de debat sobre quina de les versions de 16 bits és millor, i he de confessar que només he provat per sobre, fa molts anys, la de Super Nintendo, però la de Mega Drive no.

Ha arribat l'hora de jugar als dos Aladdin, i ja decidiré quin m'agrada més. I al de Master System també, però en aquest cas ja hi havia jugat de petit i seria tornar-hi a jugar.

Parlant de coses més modernes, però que també tenen molts anys a l'esquena, em vaig anar comprant la saga Gears of War, però després de començar el primer i no avançar-hi gaire, la cosa es va quedar allà. Soc un desastre, ja ho he dit molts cops: em disperso, em falta temps, etc. i se m'acumulen els jocs, també els que tinc moltes ganes de jugar. Doncs bé, hi hauré de posar remei.

El que sí que és innegablement modern és el River City Girls, que fa temps que tinc, però com que pertany a la saga d'en Kunio-kun i, tot i ser una franquícia que m'encanta, em falta molt de lore per absorbir i a mi m'agrada entendre les referències i les picades d'ullet, l'he anat posposant, però m'està costant perquè li tinc moltes ganes.

L'Alex Kidd in Miracle World no és que no l'hagi tocat mai, però la meva experiència amb aquest clàssic es limita a jugar-hi amb l'amic que després em va acabar donant la Master System i els seus jocs, però no arribàvem gaire lluny.

Considero que tinc un deute històric amb Sega i amb mi mateix i quan pugui me'l passaré, o com a mínim hi jugaré seriosament.

Torno a esmentar la saga d'en Mario perquè, tot i que no és l'únic que tinc pendent, el Super Mario Galaxy 2 és un dels que em sap més greu no haver tocat.

Vaig gaudir molt amb el primer, és un dels meus jocs preferits, però actualment no tinc gaires ocasions de tirar endavant jocs llargs en una consola de sobretaula com la Wii, i com que malgrat comprar-lo a l'època per a la seva consola original ja no veig gaires possibilitats de jugar-hi allà, em sembla que ho acabaré fent a la Switch 2. Però ho faré, això segur.

Aquest Captain Toad: Treasure Tracker no és que sigui un dels imprescindibles, si bé està molt ben considerat, però a mi em ve molt de gust jugar-hi, i en fer-ho també utilitzar una mica la Wii U, que tinc abandonada des de fa molt de temps.

He passat de la versió de Switch -la de la Nintendo 3DS me la vaig comprar per l'efecte 3D i les pantalles noves, i encara està per desprecintar-, i tinc la ferma intenció de jugar a aquest simpàtic spin-off de l'univers Mario tard o d'hora.

La meva història amb aquest joc també és per partir-me la boca. A mi d'adolescent m'agradava molt l'univers Looney Tunes, en especial Tiny Toon, i tenia vistes imatges del Tiny Toon Adventures: Buster's Hidden Treasure, de la Mega Drive, a les revistes, i em tenien enamorat. Tenia una pinta increïble.

Doncs bé, no me'l vaig comprar tot i tenir la consola, però més endavant, quan ja estava amb la Saturn, me'l vaig comprar per molt pocs calés en un videoclub que liquidava jocs. Fa 25 anys que el tinc a la col·lecció, però us podeu creure que no hi he jugat mai? Doncs això. Ho he de solucionar. 

De tots els videojocs de la PlayStation 4 considerats imprescindibles que em vaig comprar gairebé compulsivament quan vaig tenir la PS5, el Shadow of the Colossus (alhora un remake de la PS2) és el que més ganes tinc de posar-me un dia al lector de Blu-ray de l'enorme i blanca consola. Està esperant, senzillament, el seu moment entre altres jocs, i ja us dic que n'hi ha d'altres que posaré abans, però aquest és en aquesta llista perquè, a més de tenir-ne ganes, és un clàssic modern que tinc pendent.

Acabarem aquest repàs amb un altre que n'hi ha per llogar-hi cadires: m'agraden molt les Tortugues Ninja -almenys el que en recordo dels dibuixos animats clàssics-, m'agraden molt els beat'em ups i m'agrada molt la Mega Drive. Doncs bé, un dels primers títols que em vaig comprar per ampliar, ja quan era retro, la meva col·lecció per a la 16 bits de Sega va ser el Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist, i estic orgullós d'aquella decisió perquè em va costar molt pocs calés, però ara s'ha disparat d'una manera absurda.

Ara bé, no hi he jugat pas. I ha passat tant de temps que ara tinc dubtes sobre si fer-ho en el seu format original o en el còmode i excel·lent recopilatori Cowabunga Collection, però sigui com sigui hi he de jugar, i m'agradaria que fos dins d'aquest 2026.

En fi, tot això que us he posat són jocs als que tinc moltes ganes de jugar i que hom podria esperar que ja hagués tocat, però per molt que em passi el dia pensant i parlant sobre videojocs, en realitat tinc moltes mancances al meu currículum. Sí, ja sé que em direu que cadascú juga al que vol i pot, però aquestes són 17 espines que tinc. Tot plegat, és clar, a més de les desenes de jocs de no tanta volada que tinc pendents, tant de començar com d'acabar, i dels que aniran venint. 

 

Especial: Pantalles laberíntiques

Si hi ha un tipus de pantalla de videojoc que em treu de polleguera i, en el millor dels casos, em fa mandra, és el laberint. I no em refereixo a un laberint literal, sinó a aquelles pantalles on s'ha de passar per uns punts concrets si es vol sortir d'un bucle infinit.

També estan emparentades amb el concepte que actualment es coneix com a backtracking, que consisteix en anar endavant i endarrere per accedir a llocs del mapa que restaven fora del nostre abast si no comptàvem amb determinats objectes, millores o coneixements, però avui em vull centrar en el que deia més amunt: pantalles on cal seguir unes bifurcacions fixes i sovint invisibles per poder avançar. 

Comencem, per exemple, per la pantalla 8-4, és a dir l'última, del Super Mario Bros. Després de lluitar per arribar al final de tot -i el món 8 en general és punyeteret- estem esgotats, especialment si ho hem fet "com cal", sense saltar-nos cap món. I si hem fet totes les pantalles, també ens haurem trobat aquest problema a les pantalles 4-4 i 7-4.

L'últim que desitgem és una pantalla interminable, que és el que ens trobem si ens movem a la babalà. Perquè resulta que si anem per sobre o per sota de la plataforma equivocada, tornarem al principi. A còpia d'assaig i error, o de saber-s'ho, veurem com els segments canviem i arribarem a la batalla final contra en Bowser. I la saga tornaria a fer servir aquest recurs del laberint, per exemple, al Super Mario World.

Un dels videojocs de la meva infantesa, el meu estimadíssim Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back From the Sewers de la Game Boy, tenia, això sí, una cosa que no m'agradava gens: la cinquena pantalla, en què ens movem per plataformes voladores.

No és que em molestés allunyar-me de les clavegueres, no era una qüestió d'ambientació, sinó que era (i suposo que encara és, fa temps que no el toco) una pantalla que se'm feia llarga, perquè si anaves baixant per on no tocava allò no s'acabava mai. El truc, sembla, era anar sempre cap a la dreta. Així de senzill. Però a mi no se'm va acudir mai, anava provant fins que me la passava.  

The Lion King és un videojoc que percebo que no és gaire estimat, actualment. A mi em va encantar quan me'l van regalar, en plena febre per la pel·lícula, i encara ara, quan en veig imatges, em venen ganes de jugar-hi, cosa que segurament faré al recopilatori Disney Classic Games Collection, però quan hi vaig jugar originalment a la Mega Drive no em va semblar que fos tan horrible com es diu ara.

Les queixes són, sobretot, per la famosa segona pantalla, la dels micos, que sí, és laberíntica i podria haver estat un exemple d'aquesta entrada, però aniré més enllà i posaré l'altra pantalla d'aquest estil que hi ha al joc, la novena, amb en Simba ja adult. 

Són plataformes més tradicionals, no volem pels aires, però si triem malament a les bifurcacions no en sortim mai i ens acaben pelant en algun combat, que és el que em devia passar a mi d'adolescent, perquè no em vaig acabar mai el joc.

No era la primera pantalla laberíntica que em trobava a la 16 bits de Sega, és clar. Abans em vaig topar amb una zona sencera, amb els seus tres actes, anomenada Labyrinth Zone al Sonic the Hedgehog, coneguda i infame perquè aquí és on patim com uns malparits quan a en Sonic se li acaba l'oxigen i comença la musiqueta de la mort que seria digna de malsons d'aquells de despertar-se suant i panteixant.

És un dels jocs als que he jugat més vegades, però encara ara se'm fa llarguíssim trobar per on cal anar, tot i que la part laberíntica en què et pots encallar en realitat és només la de les rampes amb cascada. La resta del mapa és "només" refotudament enrevessat, amb interruptors per obrir camins aquí i allà, i és clar, l'aigua que ens fa anar molt lents i moure'ns verticalment en un joc que començava a tota velocitat i molt horitzontal. 

Arribar a la pantalla final del Wonder Boy: Monster Land no és una tasca fàcil. És un joc fotudet, dels de saltar al píxel adequat, i jo només ho he aconseguit a còpia de crèdits i insistir molt, però aquesta pantalla va ser l'última que vaig veure quan hi vaig estar jugant fa un temps.

El castell de l'enemic final és un laberint d'aquests que dic, amb camins correctes i erronis, i sí, com heu endevinat, agafar l'erroni et torna al principi de la pantalla. Tema fotut, perquè si s'acaba el temps mors, i te'n vas al principi del joc. 

Hi ha dues maneres d'evitar-ho: saber-se el camí (o haver-lo consultat) o fer servir un objecte especial que costa d'aconseguir (i que és opcional i, per tant, ens podem perdre) i que emet un so quan tirem el camí correcte. Després queda el combat final, però malauradament no us en puc parlar, perquè no l'he viscut. 

Ens en trobem un altre al The Legend of Zelda: Link's Awakening, tant a la Game Boy com al remake de 2019 per a la Switch. A l'última masmorra, de fet. Cal triar les portes adequades per poder-se enfrontar a l'enemic final, altrament tornarem a l'entrada.

Val a dir, però, que la seqüència correcta ens la diuen poc abans, en una altra banda, i gràcies a la funció de captura de pantalla de la Switch és fàcil fer una instantània de la conversa i consultar-la a l'àlbum quan la necessitem. 

Un altre remake per a la Switch, al qual també vaig jugar no fa gaire, és el Super Mario RPG, que conté un laberint d'aquesta mena en un bosc. Se'm va fer particularment pesat, però com que era necessari per avançar a la història i acabar-la algun dia, no em va quedar altre remei que anar provant, tot i que em sona -quina memòria més lamentable que tinc- que en alguna banda del joc se'ns deia la seqüència. Potser no i la vaig haver de mirar, ni tan sols això recordo.

No deixem els laberints boscosos -que bé que ho he lligat, eh?-, perquè n'hi ha un altre d'emblemàtic al The Secret of Monkey Island, un títol llegendari al qual he de confessar que tot just estic jugant per segona vegada, i tinc aquesta partida en pausa des de fa anys.

Però he de dir que el bosc en què en Guybrush es perd se'm fa extremament pesat, però tard o d'hora n'acabes sortint. 

Acabem amb un que no he experimentat personalment, perquè tot i que em fa vergonya he d'admetre que no he jugat a aquest clàssic, però la pantalla final del The Revenge of Shinobi (Mega Drive) és un laberint ben conegut pels que sí que hi han jugat.

És un clàssic ben estimat, però aquesta pantalla em consta que és força odiada, perquè és plena de portes trampa i costa sortir-ne... llevat que s'hi tingui el cul pelat. 

En fi, he posat uns quants exemples de pantalles laberíntiques, o de seccions d'aquesta mena. Què en penseu, vosaltres? En teniu altres exemples. Si voleu, expliqueu-m'ho als comentaris.

 

Diferències regionals: Especial Tortugues Ninja

Aprofitant l'avinentesa del llançament, fa poc, del magnífic recopilatori Teenage Mutant Ninja Turtles: The Cowabunga Collection, que conté tots els jocs que Konami va llançar per a recreatives i consoles de 8 i 16 bits basant-se en la popular franquícia, volia dedicar una nova entrada d'aquesta secció, que repassa petites diferències entre les versions regionals d'un mateix videojoc, per veure quins canvis hi va haver entre els títols que vam rebre a Occident i els que van tenir els japonesos. 

Perquè, com sol passar en aquesta mena de recopilatoris, quan estan ben fets, hi acostuma a haver l'opció de triar la regió de la rom, més que res per gaudir de les petites diferències que, de vegades, hi ha. Quines són, doncs, les que ens trobem als videojocs que conté aquesta col·lecció? 

Ja us aviso que no són espectaculars, com no ho és la que hi ha al primer títol dels inclosos, el Teenage Mutant Ninja Turtles de recreativa, de 1989. 

Com segurament ja sabeu, el títol depenia de la zona: als Estats Units era així, Teenage Mutant Ninja Turtles, però a Europa va arribar, com tants altres productes de la franquícia, com a Teenage Mutant Hero Turtles, perquè la paraula "ninja" tenia una connotació massa violenta per als censors de l'època. Al Japó es conservava el títol original americà, però amb un subtítol: Super Kame Ninja, o sigui "Super Tortugues Ninja". 

A banda d'aquest petit detall, a la versió japonesa es va eliminar el fet d'obtenir punts per destruir projectils enemics, per tal d'evitar el truc d'aconseguir punts sense parar que era possible a les altres versions tan sols situant-se davant d'un soldat del preu i dedicant-se a colpejar els seus atacs llancívols.

A continuació tenim, del mateix any però llançat uns mesos abans i localitzat per al mercat japonès quan la marca encara no era el que va ser poc després, el Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES, un joc de plataformes i acció infame per la seva dificultat infernal. 

El cas és que al Japó va ser el primer producte de les Tortugues Ninja que va arribar, i com que no s'associava a una franquícia potent, es va decidir que el videojoc era una obra independent de tot plegat i se li va posar el nom de Geki Kame Ninja Den, o sigui "La llegenda de la tortuga ninja radical". 

Com a curiositat, dins del joc l'April es refereix a l'Estellicó com a "otôsan", és a dir "pare". Sembla que va ser una decisió unilateral dels localitzadors japonesos.

Seguint amb els llançaments de manera cronològica, ara sí, és el torn del primer títol per a la Game Boy, el Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan, de 1990, que primer va sortir al Japó amb l'única diferència d'una pantalla de títol més neta, sense el "licensed by Nintendo" de les versions occidentals, com podem veure, ni el subtítol amb què sí que ens va arribar aquí.

Bé, i un detall també curiós però sense impacte en la jugabilitat: a les escenes després de les pantalles 2 i 4, les portes fan un efecte de so quan es tanquen, però es va perdre quan va arribar a Occident.

El 1991 sortia per a recreatives, i el 1992 per a la SNES, el popular Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time, on hi ha diferències petites però importants que afecten a la dificultat de la versió que ens toqui: hi ha unes capses de pizza amb un símbol de bomba que fan que la tortuga comenci a girar, i mentre això passa pot fer mal als enemics. 

Doncs bé, segons la regió se'n troben en alguns llocs o no, i a més la durada de l'efecte pot ser de fins al doble de temps, més de 4 segons a Europa i Àsia, respecte als 2 i escaig dels Estats Units.

D'això del problema de la paraula ninja i la seva substitució per hero me'n vaig assabentar de gran, i això és perquè el primer videojoc que vaig tenir de les Tortugues Ninja, i de fet el meu primer cartutx de Game Boy a banda del Tetris, que s'incloïa amb la consola, va ser el TMNT II: Back from the Sewers, de 1991 també, que era el segon per a la portàtil de Nintendo i que a mi em van comprar, com de vegades passava en aquella època, en versió japonesa a les enyorades botigues del port de Barcelona.. 

No hi feia res, perquè el text de dins és tot en anglès, però sí que canviava una cosa: el títol era senzillament Teenage Mutant Ninja Turtles 2, al Japó. I així era com el coneixia jo.

No ens movem de 1991, però passem al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game, el més conegut i popular dels que van sortir a la NES, i és també el que té més coses per comentar pel que fa a diferències regionals.

El títol, com és costum, és una d'elles: al Japó es va dir senzillament Teenage Mutant Ninja Turtles, i és que allà, com hem dit abans, el primer joc per a la Famicom es va dir d'una altra manera. A Occident, però, calia numerar-lo, i de pas deixar clar al futur jugador que es tractava del port de la recreativa, concretament de la primera. Poc després, la segona arribava a la SNES, però això és un altre tema.

El cas és que un dels detalls més significatius de les diferències regionals és que a la versió occidental hi havia publicitat de Pizza Hut, per un acord comercial que existia, però al Japó aquests rètols no hi eren. En una pantalla cauen pòsters de la paret i fan mal al protagonista, però mentre que a Occident hi deia "Pizza Hut", al Japó s'hi podia llegir "Turtle Racing". 

Aquesta mena d'acords comercials estan definits per regió, cosa que fa normal que hi hagués aquesta diferència, però també tenen una durada concreta, i és per això que si juguem al joc en la seva versió del Cowabunga Collection els pòsters de la versió occidental són senzillament negres.

Pel que fa a les diferències estètiques, també hi ha sprites i animacions lleugerament diferents, i alguna secció amb més flickering o parpelleig a la versió japonesa que a les altres, però també hi ha coses que afecten notablement la jugabilitat o que, simplement, són més evidents: la versió japonesa dona molts més punts, i diferents segons l'enemic derrotat, mentre que l'occidental en dona només 1 cada cop; els soldats del peu poden ser derrotats amb un cop de peu volador a la versió japonesa, mentre que a l'altra no n'hi ha prou, i al Japó s'havien d'enfrontar amb menys enemics que a les occidentals, dos detalls que fan el joc japonès clarament més fàcil. 

A més, els trucs per triar pantalla, aconseguit 10 vides i el que combina totes dues coses s'han d'implementar de manera diferent a la versió japonesa. Ben curiós.

El 1992 sortia per a la Famicom i la NES americana, però no a l'europea, el TMNT III: The Manhattan Project, un altre beat'em up que per sort ara podem tenir legalment a l'esmentat recopilatori també nosaltres.

El cas és que la diferència més notable, en aquest joc, és que la rom japonesa té un número 2 al títol, perquè com hem vist abans el nostre 2 de NES era el seu 1 de Famicom, ja que el primer joc que hi va sortir es deia d'una altra manera. El subtítol, tot i que en sil·labari katakana, també hi diu "The Manhattan Project", però.

A banda d'això, com a curiositat, el menú per triar pantalla, dificultat i vides existeix per defecte a la japonesa, però a l'americana s'ha d'activar amb una variant del codi Konami.

Aquell mateix any arribava la primera i última aparició de la saga en una consola de Sega, una llàstima, però bé, és un títol estimat. 

El TMNT: The Hyperstone Heist, en principi, només té una diferència amb la versió japonesa, i és que allà el subtítol era Return of the Shredder. 

Passem al 1993, any d'aparició del TMNT III: Radical Rescue, l'últim joc de les Tortugues Ninja per a la Game Boy. 

A banda del títol, que al Japó tenia com a subtítol Turtles kiki ippatsu ("Les tortugues en perill"), el més destacat és que el mapa que indica els punt d'interès per tal d'orientar-nos els té com a punts literals de color negre a les versions occidentals, mentre que a la japonesa es fan servir icones diferents per a cada tipus de lloc.

El mateix 1993 va sortir el TMNT: Tournament Fighters, un joc que va sortir per a Super Nintendo, Mega Drive i NES i que era prou diferent en els tres casos com per poder-los considerar 3 jocs, tot i tenir la mateixa base.

Del de NES, de 1994, no farem comparativa perquè no va sortir al Japó, però de les altres dues versions sí que en podem dir coses: la versió de la SNES, per exemple, al país del Sol Naixent es deia Mutant Warriors, i incloïa unes quantes diferències, com ara un disseny diferent dels personatges en els retrats de la pantalla de selecció, veus diferents, amb algunes d'afegides provinents del Turtles in Time, el personatge de l'Aska més sexualitzat que a Occident -en comptes d'haver estat censurat en passar del Japó a l'estranger, va viure el cas contrari-, i algunes altres cosetes.

No he trobat que la versió de Mega Drive tingui diferències entre Japó i Occident, però en general hem vist que les que hi ha en aquests videojocs en uns i altres mercats són més aviat poques i, normalment, excepte en algun cas ja remarcat, no afecten a la jugabilitat. En els casos que sí, és clar, és interessant tenir la possibilitat de triar la regió de la rom per poder gaudir d'un mateix joc de maneres diferents.

Fonts: The Cutting Room Floor, Flying Omelette

Portades: Teenage Mutant Ninja Turtles - The Hyperstone Heist

De videojocs de les Tortugues Ninja n'hi ha un munt, i d'ells n'hi ha un grapat que són força bons, encara que, en paral·lel amb el que va passar amb la sèrie animada -al seu torn basada en els còmics originals-, i havent-n'hi molts (en vaig parlar aquí i aquí), acostumem a recordar els dels 80 i els 90 com els "bons". 

I probablement ho eren, però n'hi ha un que normalment necessita ser reivindicat -i no és que ho faci poca gent- perquè viu una mica a l'ombra d'un altre, que aixeca passions amb el simple esment del seu nom i que és el Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time. Doncs bé, una versió particular i prou diferent de la mateixa història és la que vam rebre els usuaris de la Mega Drive, el Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist, i avui hem vingut a comparar les portades de les seves diferents versions regionals.

El llançament original del joc de Konami es va produir primer als Estats Units, país d'origen de la franquícia, l'11 de desembre de 1992, i com podem veure té mitja portada ocupada pels logos de Konami i de les Tortugues Ninja i, és clar, pel títol del videojoc en si.

A la meitat inferior veiem les quatre tortugues mirant-se una Manhattan reduïda, una referència a l'argument del joc. Els personatges tenen un aspecte més aviat temible, amb cara d'enfadats, els ulls en blanc i en general una imatge propera a la dels còmics originals, tot i que amb els colors de la sèrie televisiva, que permetien distingir-los més ràpidament.

Al Japó el joc sortiria l'any 1993 -no he trobat la data exacta- i mantindria aquesta cara d'emprenyades de les tortugues, però reduint a un terç l'espai dedicat al logo de Konami de manera considerable, i també, tot i que en menor mesura, al de les Tortugues Ninja i el títol del joc, que allà, curiosament, és Return of the Shredder. 

Ara bé, el que més crida l'atenció és la il·lustració, que no té absolutament res a veure amb l'estatunidenca, amb una escena que sembla treta d'una batalla campal i un amenaçador Trinxant gegant al fons de tot. Prou atractiva.

Deixava per al final, perquè és la meva preferida, tot i que es va llançar només 11 dies després de l'americana, la versió europea, del 22 de desembre de 1992, que va mantenir el nom de la versió dels Estats Units i l'estil del conjunt de logo i títol, tot i que una mica més petit.

El que més canvia, però, és el disseny de les tortugues, que, lluny d'oferir un aspecte amenaçador, és el de la versió televisiva, amb pupil·les als ulls, una actitud relaxada i, de fet, l'escena tampoc no transmet l'amenaça de les altres portades, tot i que el joc i l'argument eren els mateixos. 

Suposo que és perquè a Europa va triomfar la sèrie de televisió -que nosaltres vam poder veure a TV3-, que es va triar aquesta portada, i que és la meva preferida tant perquè l'he vist més com perquè, per mèrits propis, la trobo més propera. He de dir, però, que aquest cop totes tres em semblen molt bones. 

I a vosaltres quina us agrada més?

Compres: desembre de 2018

Aquest mes hi podria haver moltes compres, encara que hi compti els regals quan me'n fan, però com que a casa ara fem només Reis, hi ha una sèrie de videojocs que són comprats al desembre, però que rebré al gener i, per tant, serà llavors quan sortiran a l'entrada corresponent. 

Això no vol dir que desembre hagi estat un mes de sequera, però sí de certa tranquil·litat, encara que sigui enganyosa.

Comencem amb el llançament del mes, un èxit de Nintendo que fa que la Switch tingui, per fi, una entrega de la popularíssima saga Smash Bros. amb aquest Super Smash Bros. Ultimate.

Més gran que mai, jo he tingut la mala sort de rebre'l 13 dies després del llançament per culpa d'una cagada de Seur i Fnac per la qual no s'han disculpat adequadament, però al final el tinc i, com que he fet una sèrie de tripijocs pel mig, m'ha sortit a meitat de preu.

També per a la Switch he comprat, de seguida que ha sortit, l'Arcade Archives Donkey Kong Jr.

Igual que el seu predecessor, per complicades qüestions legals no s'havia tornat a veure en versió recreativa des del seu llançament, el 1982.

No ens movem de Nintendo, però sí de consola, i passem a la GameCube, per a la qual he pogut comprar a un preu acceptable per a mi, tot i que la caràtula té més senyals d'ús del que m'hauria agradat i del que es veia a l'anunci, l'F-Zero GX, al darrere del qual feia molt que anava.

Ha estat possible perquè he aprofitat que una cosina política que viu a Anglaterra, però que és d'aquí i havia de venir per Nadal, va acceptar rebre'l a casa seva i, així, he pogut pagar un enviament baix, altrament es disparava massa.

Amb el mateix sistema però per a la Xbox 360 he rebut per fi el Mega Drive Ultimate Collection, amb més de 40 títols clàssics recopilats de la Mega Drive, però també alguns de desbloquejables de Master System i recreativa.

Tant l'un com l'altre els havia comprat al novembre, però fins ara no m'han arribat a causa del peculiar mètode d'enviament que vaig triar.

I acabo amb una compra per a la Xbox One que feia temps que volia fer, però que ha estat ara perquè la vaig trobar a un preu molt bo.

És l'Injustice 2 en l'edició Legendary, amb tots els personatges addicionals inclosos, on destaquen en Hellboy i les Tortugues Ninja, convidats especials en aquest joc de lluita de l'Univers DC la primera part del qual ja tenia en Xbox 360 i que m'encanta.

I això ha estat tot. Ja veurem què em porten els Reis, però segur que permetrà una nova entrada d'aquesta secció.

Còmics i videojocs: les Tortugues Ninja (2a part)

L'altre dia vam veure la primera entrega dels videojocs de les Tortugues Ninja, tema que vaig decidir separar entre els títols que van sortir entre 1989 i 1993, basats en el còmic o bé la sèrie animada, i els que apareixerien a partir de 2003, també de Konami, que és el que veurem avui.

Doncs bé, 10 anys després del darrer videojoc de la franquícia va sortir el TMNT o Teenage Mutant Ninja Turtles, basat en la nova sèrie animada que es va estrenar el 2003 i que va suposar un ressorgiment de la febre per aquests simpàtics éssers (no comparable, però, a la que hi va haver a la meva generació, la que va créixer entre els 80 i els 90). 

En realitat van ser dos els jocs que van recuperar el títol clàssic, com si no hi hagués hagut mai jocs de la sèrie, si bé també se'ls coneix com a TMNT. El de la Gameboy Advance, el que hem vist, destaca per les diferències que presenta respecte als títols homònims. Concretament, cada tortuga té una sèrie de pantalles, amb jugabilitat diferent, per completar, en comptes de permetre que controlem el personatge que vulguem a cada pantalla.

L'altre joc que es deia així va sortir per a Xbox (al vídeo), Playstation 2, Gamecube i PC, però no va tenir gaire bona acollida, i menys quan se'l comparava amb els clàssics que vam veure l'altre dia.

El 2004 apareixia el segon joc basat en la sèrie iniciada el 2003, amb el títol Teenage Mutant Ninja Turtles 2: Battle Nexus i per als sistemes esmentats abans, afegint-hi la Gameboy Advance, que aquest cop no rebia una versió exclusiva (i no tornaria a passar, de fet). Encara va agradar menys que el primer.

El 2005, coincidint amb la tercera temporada de la sèrie, es va llançar el Teenage Mutant Ninja Turtles 3: Mutant Nightmare, amb resultats un pèl per sobre de l'aprovat pelat i per a Xbox, Playstation 2, Gamecube i per primer cop Nintendo DS. Com a extra destacable conté, emulat, el mític Turtles in Time que vam veure l'altre dia i que és, en realitat, força conegut.

Sense canviar d'any, però sí de gènere, va sortir aquest tots contra tots que és el Teenage Mutant Ninja Turtles: Mutant Melee, per a Xbox, Playstation 2, Gamecube i PC, que tampoc no va triomfar.

El 2006 va sortir una cosa ben curiosa: una línia de jocs plug & play (aquella mena de consoles-comandament que es connecten a un monitor i porten videojocs instal·lats en la memòria) dedicada a les Tortugues Ninja i amb l'aspecte i la jugabilitat clàssics. Llàstima que hi hagi comentaris.

Concretament es van anomenar Battle for the City, Mutants and Monsters Mayhem i Way of the Warrior. A més, el 2005 i el 2006 van sortir, respectivament, dos títols per a mòbils, que eren el Teenage Mutant Ninja Turtles Fast Forward: Ninja Training NYC i el TMNT: The Power of 4.



Precisament aquest vídeo correspon al segon joc per a mòbils que hem esmentat, i no té gens de mala pinta, a més que excepcionalment algú l'ha pujat amb so i tot. 

El 2007, aprofitant l'avinentesa de la pel·lícula animada per ordinador que va tornar a dur als cinemes les Tortugues Ninja, van arribar nous videojocs, un dels quals aquest exclusiu de PC anomenat TMNT: Ninja Adventures - Minigame and Activity Center.



Però és clar, també n'havien de fer un videojoc oficial, d'aquella pel·lícula CGI, i va ser aquest TMNT que va sortir per a PS2, Gamecube, Gameboy Advance, Nintendo DS, PC i les plataformes debutants Xbox 360, Wii i PSP, mentre que la conversió a Playstation 3 va ser cancel·lada.

Era el primer títol de la franquícia que no desenvolupava Konami, sinó Ubisoft, i no va tenir gaire bona crítica, tot i que s'ha de dir que Konami, que havia creat tants èxits als anys 90, tampoc no duia una bona ratxa durant els 2000.



Amb aquesta musiqueta tan alegre trobem el TMNT: Shredder Reborn, un dels dos jocs que van sortir per a mòbils el 2009, mentre que l'altre es va anomenar Teenage Mutant Ninja Turtles: The Ninja Tribunal i, de fet, era la primera part del Shredder Reborn.



També el 2009 es va llançar el Teenage Mutant Ninja Turtles: Smash-Up, aquest cop només per a la Playstation 2 i la Wii, i va agradar més que els anteriors. Hi havia implicats programadors que havien treballat a la saga Smash Bros. (es nota) i també al Team Ninja (creadors dels Dead or Alive i els Ninja Gaiden).



El mateix any sortia un títol que ja vam veure l'altre dia: Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time Re-Shelled, per a Xbox Live Arcade i Playstation Network, que era un rentat de cara al joc de les Tortugues Ninja de la Super Nintendo (i la Mega Drive, tot i que allà es deia The Hyperstone Heist i presentava notables diferències), però va tenir mala rebuda per part de la crítica (les pantalles eren totalment diferents, no hi ha la possibilitat d'unir-se a una partida en marxa ni de veure els gràfics clàssics...), mentre que va ser un èxit comercial fins que va expirar la llicència i va ser retirat d'aquestes plataformes virtuals el 2011.

Amb aquest tràiler es presentava, en aquell prolífic 2009, el Teenage Mutant Ninja Turtles: Arcade Attack, exclusiu de la Nintendo DS, que va ser un desastre i l'últim joc que ha aparegut, fins ara, basat en la franquícia.



Però no patiu, perquè arran de la nova sèrie de dibuixos que es va estrenar el 2012 aquest estiu de 2013 arribarà el Teenage Mutant Ninja Turtles: Out of the Shadows a Xbox Live Arcade, Playstation Network i Steam, i veurem si després d'una mala dècada dels 2000 la de 2010 ens porta alguna cosa bona en aquest sentit.

  

Còmics i videojocs: les Tortugues Ninja (1a part)

Estic segur que no hi ha ningú que no conegui les Tortugues Ninja, perquè des del seu naixement han tingut diverses encarnacions que han pogut gaudir diverses generacions. 

Les hem vist sobretot als dibuixos animats (en diverses sèries) i al cinema, però el cas és que van començar el 1984 com a còmic de Kevin Eastman i Peter Laird i és per això que, per a parlar dels munts de videojocs que se'n van fer, recuperem la secció Còmics i videojocs.

Va ser el 1989 que les populars tortugues mutants van debutar al món dels videojocs, i ho van fer per partida doble. Primer, amb el Teenage Mutant Ninja Turtles, que a la NES va sortir amb una portada on totes les tortugues duien el color vermell (de fet, als còmics originals totes anaven de vermell, però això es va canviar a la sèrie animada).

Així era el primer videojoc de les Tortugues Ninja per a la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo, que va començar a vendre's molt bé per la popularitat de la franquícia, però aviat es va enfonsar per culpa de la seva dificultat extrema i uns controls que responien malament, fins al punt que la crítica el va acabar destrossant. 

Era un problema que empitjorava a les versions dels microordinadors, com aquesta que hem vist del ZX Spectrum. També va sortir per a Atari ST, Commodore 64, Amiga, Amstrad CPC, MSX, PC i el 2007 arribaria a la Consola Virtual de la Wii.

El que va agradar de debò va ser, però, el Teenage Mutant Ninja Turtles de recreativa, amb una jugabilitat autènticament de beat'em up, les tortugues diferenciades pels seus colors característics i la possibilitat de jugar 2 persones (i en algunes versions fins i tot 4) alhora. Va sortir el 1989, també, però després va arribar a sistemes domèstics.

El 1990 es llançava la versió de la NES, rebatejada com a Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game (a Europa, com molts dels títols, es va canviar la paraula "Ninja" per "Hero" perquè a la censura li semblava massa forta la primera, per llogar-hi cadires). 

Encara que la NES permetia jugar a alguns jocs amb 4 comandaments, en aquest cas la possibilitat es va perdre, però si més no aquesta versió tenia un parell de pantalles extra respecte a la recreativa. Ens diu la Wikipedia també que l'aparició de publicitat de Pizza Hut marca una de les primeres vegades que es va produir product placement (aparició de productes reals) als videojocs.

Amb el nom de Teenage Mutant Ninja Turtles: The Coin-Op sortia el 1991 per a sistemes com l'Amstrad CPC (al vídeo), el ZX Spectrum, el Commodore 64, l'Amiga, l'MSX, l'Atari ST i PC. Més endavant, el 2007, passaria a formar part del catàleg d'Xbox Live Arcade.

El mateix any, i només per als PC dels Estats Units, es va publicar el Teenage Mutant Ninja Turtles: Manhattan Missions, que acabem de veure en aquest tall de vídeo i que és evident que té una jugabilitat completament diferent.

I sense moure'ns de 1991, els europeus ens vam quedar sense un joc que sí que van tenir els japonesos i els nord-americans: Teenage Mutant Ninja Turtles III: The Manhattan Project, que si volem provar en còpia original haurem d'introduir en una NES d'algun d'aquests dos mercats o bé una d'europea i modificada.

1991 va ser també l'any del debut de la franquícia a la Gameboy, i ho va fer amb aquest Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan del qual, quan escric aquestes línies, només tinc la capsa i les instruccions en perfecte estat, que vaig comprar a eBay amb la idea d'adquirir el cartutx per separat en algun moment, i encara no ho he fet.

La bona feina va continuar el 1992 amb Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back from the Sewers, el meu primer joc de les Tortugues Ninja, que m'encantava i m'encanta i que té un gran apartat sonor. 

El 1992 les Tortugues Ninja feien el salt a la Super Nintendo amb un dels jocs imprescindibles del catàleg de la 16 bits de Nintendo, el Teenage Mutant Ninja Turtles IV: Turtles in Time, que venia d'un videojoc per a recreatives llançat l'any abans sense el IV al títol. 

El 2009, com a Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time Re-Shelled, en va sortir un remake per a Xbox Live Arcade i Playstation Network que no va agradar i que per un problema de llicències va ser retirat el 2011.

El "mateix" joc, però amb el nom de Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist (canviant aquest cognom per Return of the Shredder al Japó), va sortir el 1992 (1993 a Europa) per a la Mega Drive, esdevenint el primer títol de la saga per a la 16 bits de Sega i per a una consola de Sega en general.

Ja ho vaig dir quan vaig parlar d'aquest joc, però repetiré que hi havia força diferències entre totes dues versions: la de la Super Nintendo tenia més pantalles, més qualitat en les veus, colors més vius gràcies a la seva paleta superior i efectes com els zooms, però la de la Mega Drive tenia pantalles més llargues, enemics amb més intel·ligència artificial (el que implica més dificultat), més velocitat i per tant més acció i uns fons més detallats. 

Tornem temporalment a la paleta reduïda de la portàtil de Nintendo, perquè el 1993 es va publicar el Teenage Mutant Ninja Turtles III: Radical Rescue, tercer i últim joc de la sèrie per a la Gameboy clàssica. 

Els videojocs de les Tortugues Ninja acabarien els anys 90 ben aviat, el 1993, amb un títol de lluita 1 contra 1 anomenat Teenage Mutant Ninja Turtles: Tournament Fighters, que va sortir per a la Mega Drive (al vídeo), la Super Nintendo (lleugerament superior) i... la NES!

No és cap secret que va sortir també per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo, però tampoc no és excessivament conegut. De fet, és bastant fàcil trobar el joc per a les altres dues consoles, però no tant en el cas de la NES. Com a curiositat, va ser l'últim joc llançat a Occident per a aquesta consola per part de Konami.

A banda del que hem vist, durant aquella dècada van sortir moltes maquinetes LCD basades en la franquícia, però pel que fa als videojocs s'acabarien, com hem dit, el 1993 (1994 segons el territori). Naturalment n'hi ha molts més, ja a partir de 2003, quan es va llançar una nova sèrie animada, però els veurem a la propera entrega.   

Els més difícils: Teenage Mutant Ninja Turtles (NES)

Encara no he fet una entrada sobre els videojocs de les Tortugues Ninja, i creieu-me que tinc pensat fer-ho algun dia, però sí que havia parlat d'un dels jocs de la meva infantesa, el Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back from the Sewers de la Gameboy, i d'un dels que sempre havia desitjat i que al final vaig aconseguir, el Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist de la Mega Drive.

Avui, en canvi, és el torn de la secció dels jocs més difícils, on el protagonista és un altre títol d'aquestes tortugues adolescents i mutants que tots coneixem, concretament el primer de la NES, el que es diu senzillament Teenage Mutant Ninja Turtles i va sortir el 1989. 

A primera vista és un joc normal de les Tortugues Ninja, un de plataformes i acció com el de la Gameboy que havia comentat, però diferent de l'estil beat'em up de tota la vida que veuríem al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game o al Hyperstone Heist, un estil que seria la norma durant els anys següents. Tornant al que ens ocupa, en realitat és famós perquè es considera un dels més difícils del catàleg de la NES.

Això no vol dir que no sigui bo, de fet va agradar molt i va ser un èxit comercial i de crítica, fins al punt que en van sortir conversions per a d'altres sistemes que, a causa de les presses amb què es van fer, no van agradar tant. Però el cas és que era més difícil del que s'esperava d'un joc així. 

El problema és que si bé no és extremadament difícil hi ha enemics de final de pantalla que costa moltíssim evitar que ens toquin, a més que s'ha d'agafar el truc als salts per tal de fer-los quan i fins a on ens interessa. Com és habitual, cadascuna de les tortugues representa una vida, de manera que en tenim 4, i això en un joc difícil és molt poc. 

A les imatges que hem vist pot semblar que no n'hi ha per a tant, però creieu-me si us dic que tota la informació que en trobo apunta a que és frustrant. I creieu-me també si us dic que fa moltíssim que el tinc (és un dels dos de la NES que tinc amb capsa i instruccions juntament amb el del Capità Planeta), però encara no hi he jugat. Ara no sé si fer-ho o no...