Reflexions: Videojocs repetits

Avui us vull parlar de videojocs repetits. Amb això no em refereixo a aquells jocs que molts jugadors compren en diversos sistemes alhora, pràctica força estesa a l'actualitat, per motius de col·leccionisme (dut a l'extrem, obsessió amb un joc o una saga com per comprar-ne diverses edicions i versions regionals), suport als desenvolupadors, especulació -allò de "un per jugar, un altre per a la prestatgeria"-, etc. 

Tampoc als remakes o remasters, tot i que en certa manera es poden considerar videojocs repetits i, personalment, segons el cas no em fa gaire gràcia que surtin, per motius sobre els que ja he reflexionat altres cops. Ni al fet de passar per caixa dos cops quan un videojoc surt aparentment només en versió digital però temps després -de vegades anys després- en treuen una edició física i hi ha qui se la compra tot i tenir la digital, cosa que jo he fet molt poques vegades. 

No, avui el tema són aquells videojocs que, sense que fos la nostra intenció quan ens els vam comprar per primera vegada, amb els anys hem acabat tenint en diverses plataformes, de vegades moltes, i crec que d'això no se n'escapa ningú.

He de reconèixer que el meu col·leccionisme, que no és de l'exhibicionista, sinó el d'acumular per poder jugar quan tingui temps, em fa intentar evitar la repetició, el solapament. Per exemple, quan surt un recopilatori de clàssics tinc molt en compte el percentatge de títols que ja tinc disponibles en altres plataformes, a més de valorar si em val la pena tenir-ne alguns de repetits per qüestions de comoditat a l'hora de jugar-hi a la màquina moderna. Si el percentatge de repetits és elevat, i els que no tindria repetits es poden aconseguir fàcilment, per preu o disponibilitat, per separat, en general descarto aquella recopilació, per eficiència econòmica però també per un sentiment que tenir un joc en diverses bandes li resta valor al fet de posseir cadascuna d'aquestes còpies. Manies meves.

Però, és clar, hi ha videojocs que són especials, que val la pena, trobo, tenir a tot arreu on surtin, que no demanen una inversió de setmanes o mesos per partida, com és el cas del meu estimadíssim Sonic the Hedgehog. És un joc que tinc a la Mega Drive, òbviament, però també al Sonic Jam de la Saturn -on anys després vaig saber que no era un port, sinó que s'havia programat de manera nativa-, amb efecte 3D a la Nintendo 3DS dins de la línia 3D Classics de Sega, al Mega Drive Ultimate Collection de la Xbox 360, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One, a la Mega Drive Mini i a la Switch, dins del segell digital Sega Ages, però també al recopilatori de celebració del 30è (més aviat 32è) aniversari de la saga anomenat Sonic Origins. 

Un altre joc que tinc repetit moltes vegades és el Final Fight, i parlo de la versió recreativa, perquè també podria esmentar que el tinc a la Super Nintendo, al Mega-CD i a la Game Boy Advance, però en tots els casos són ports amb els corresponents canvis, absències i afegits.

L'arcade original el tinc emulat al Capcom Classics Collection Remixed de la PSP, al Final Fight: Double Impact de la Xbox 360, a la Switch dins del Capcom Beat'em Up Bundle, al recopilatori Capcom Arcade Stadium a la Xbox One i és possible que l'acabi tenint també al model de l'Evercade Alpha, la recreativa bartop de Blaze, que tinc al punt de mira.

Entre els exemples amb no tantes repeticions, però també Déu n'hi do, podríem trobar el Galaga, el Pac-Man i molts altres clàssics, com ara les diverses iteracions de l'Street Fighter II. I també n'hi ha que he acabat tenint repetits perquè valia la pena pagar aquest preu, en sentit literal i figurat, en interessar-me la resta del producte, fos una recreativa mini amb una part dels jocs que ja tinc en altres bandes -de vegades una altra recreativa mini- o un cartutx d'Evercade amb títols que no eren nous per a mi però que pel preu em valia la pena tenir també en format portàtil, per exemple.

De vegades m'he comprat títols de recreativa del segell Arcade Archives que ja tenia en alguna altra màquina, però sempre que fos una altra plataforma, mai a la mateixa Switch, que és on em compro aquests jocs. Perquè sí, perquè hi ha videojocs que s'ho mereixen. O, més ben dit, com a videojugadors nosaltres ens mereixem tenir-los en diversos llocs perquè, segons el moment i l'ocasió, podem preferir, o necessitar, jugar-hi d'una manera o d'una altra, i en aquests casos trobo que val la pena tenir determinats títols tantes vegades com sigui necessari.

Perquè són videojocs que ens acostumen a venir de gust, i quan ens agafa aquell rampell de jugar-hi ens agrada poder-ho fer sense pensar on el teníem i en quines condicions, però també pot ser que ens vulguem prendre el temps i la molèstia de connectar una vella consola i gaudir de l'experiència d'emular sensacions de la nostra història com a videojugadors. Depèn, doncs, del moment, així que hem de tenir totes les opcions possibles. I vosaltres, quins són els jocs que teniu repetits (i ja us està bé)?

Jocs estranys: Trio the Punch - Never forget me...

Ser un ignorant en el món dels videojocs té avantatges. És una ignorància que no podré solventar mai perquè el meu interès per aquest sector ha anat creixent amb els anys, però inicialment només hi jugava i no m'interessava pel que hi havia més enllà dels metres quadrats de casa meva, i com que la indústria no s'atura, és impossible posar-se al dia. 

Bé, el cas és que això em permet descobrir videojocs que no coneixia malgrat que porto dècades jugant a consoles, i gràcies a això també puc anar nodrint les seccions d'aquest blog, i avui en recupero una que feia temps que no tocava, la dels jocs estranys. 

Avui toca parlar del Trio the Punch: Never Forget Me..., una recreativa de 1990 creada per la mítica Data East que, juntament amb els videojocs Chelnov (1987) i Karnov (1988), forma part del que es coneix, sembla, com a "Deco-gee Trio". 

El flyer que veiem més amunt ja dona pistes sobre el fet que és una bogeria, però fixem-nos-hi bé, abans de parlar per parlar. El Trio the Punch és un beat'em up, gènere d'allò més normal i popular, en aquest cas sense profunditat, en què triem un personatge entre els tres disponibles -en Santos, un paio amb samarreta de tirants i gorra a l'inrevés; en Kamakura-kun, un ninja; i en Rose Sub, un bàrbar espadatxí- i avancem per pantalles tot lluitant contra enemics.

La cosa, però, comença a ser estranya per diversos motius: no totes les pantalles són amb desplaçament o scroll d'esquerra a dreta, algunes el presenten a l'inrevés i fins i tot de baix a dalt o de dalt a baix, però és que algunes directament són fixes. 

A més, els enemics que derrotem deixen anar uns cors que, en acumular-ne en prou quantitat, però sempre força baixa, fan aparèixer l'enemic final de la pantalla, i si no aquesta pantalla no s'acaba mai. O no, perquè de vegades apareix pel seu compte només començar. Ja veiem, doncs, que les normes són una mica laxes. A més, els escenaris que ens trobem són de tota mena, des de paisatges tropicals fins a ciutats, el Japó medieval o el futur, sense cap mena d'explicació argumental. 

Però tot això, o el fet que els enemics finals de vegades siguin molt més fàcils que els comuns, que és un capgirament de les convencions de la història dels videojocs, no és res comparat amb el disseny en si dels personatges i els escenaris, o amb situacions com poder saltar sobre les bales per fer-les servir de trampolins.

Això dels enemics de disseny esbojarrat és el que més destaca, amb coses com ara que aparegui en Karnov del videojoc del mateix nom esmentat al principi fent d'enemic -amb moltes variants-, i també d'enemic final en forma d'estàtua d'ell mateix portada per miniversions d'ell.

També hi apareix l'igualment esmentat Chelnov, i com a personatge no jugable el mestre del trio protagonista, un tal Mr. Chin, mestre d'arts marcials típic, que entre pantalles ens permet jugar a una ruleta -sembla que seria herència del fet que aquest joc s'havia començat a desenvolupar amb la idea que fos un joc de taula japonès sugoroku- en què podem obtenir millores o perjudicis per a les nostres armes, però que també apareix com a enemic en un parell de pantalles. Una bogeria.

Els enemics de final de pantalla també són per llogar-hi cadires: a més de l'estàtua que deia més amunt, tenim també un gat maneki neko, un puny gegant de pedra, el Coronel Sanders (mascota de KFC) o una ovella rosa que, malgrat que la vencem, ens transforma en ella durant la pantalla següent, entre moltes altres propostes absurdes.

Al marge d'això, sembla que Trio the Punch és un joc amb problemes de control i jugabilitat, i alguns glitches que obliguen a reiniciar el programa, però la bogeria absoluta que presenta és tan atractiva que és una llàstima que no arribés a Occident.

De fet, el 2007 i només al Japó va sortir per a PlayStation 2 un recopilatori d'arcades amb el títol de Oretachi gêsen zoku que contenia aquest títol, però en aquesta banda del món en gaudirem (o no) per primera vegada quan arribi a la línia Arcade Archives a la PS4 i la Switch, cosa que està prevista que passi en els propers mesos. Amb candeletes l'espero. 
 

Exclusius de recreativa: 64th Street - A Detective Story

Benvingudes i benvinguts a la segona entrega d'aquesta secció que vaig estrenar no fa gaire, i que es dedica a parlar de videojocs que per un motiu o un altre només van passar per les recreatives, sense que hi hagués l'interès o la possibilitat de fer-ne posteriors adaptacions domèstiques. 

A l'entrada d'avui el protagonista és un beat'em up que no sé per què no va arribar a cap sistema, però que sí que va tenir uns hereus espirituals, la saga Rushing Beat, de la qual parlaré en una futura entrada i per un altre motiu.

És el 64th Street - A Detective Story, un títol de la japonesa Jaleco que va arribar als arcades el 1991 i que té com a protagonistes un detectiu privat, de nom Rick Anderson, i el seu aprenent, l'exdelinqüent juvenil Allen Tombs, ambientat l'any 1939 i, a mesura que avança el joc, amb elements steampunk. 

Un dia un home ric els encarrega que rescatin la seva filla, segrestada per la malvada organització Legacy, i aquesta és l'excusa per oferir-nos l'enèsim videojoc de lluita d'un (o dos) contra molts, de l'estil dels Final Fight o els Streets of Rage, amb elements destructibles als escenaris, armes improvisades i desplaçament tant lateral com en profunditat. 

Com es pot veure, tant els dissenys com les animacions semblen ara una mica passats de moda, potser més propis de finals dels 80 que de principis dels 90, i els escenaris no destaquen especialment, llevat de la pantalla del tren i la del dirigible, al final, però què voleu que us digui? A mi em sembla que fa bona pinta igualment. 

A més, té la gràcia que en realitat els detectius (podem triar qualsevol dels dos quan comencem la partida, o bé jugar-hi amb algú en modalitat cooperativa) investiguen la desaparició de la noia i obtenen pistes -en forma de textos en pantalla- en acabar cada secció. I l'ambientació d'època, és clar. 

Sense haver-lo provat, em fa l'efecte que és un bon joc que senzillament tenia una competència massa bona, encapçalada pels dos títols esmentats més amunt. En tot cas, no es va portar a la Super Nintendo ni la Mega Drive, ni a cap altra màquina, però es va poder gaudir en sistemes iOS a partir de 2011, i Hamster Corporation ha anunciat que el durà, en la seva línia Arcade Archives, a la Switch, cosa que fa que automàticament passi a la meva llista de desitjos.

Compres: agost de 2019

Ho esperava, que fos un mes més aviat tranqui, i ja va bé. Al final, cap compra de videojoc físic -tot i que per la impossibilitat de fer una reserva, siguem sincers-, alguns de digitals i una altra coseta que veurem a baix de tot.

Comencem, doncs, el repàs de les adquisicions videojoquístiques d'aquest mes, i la primera en realitat em va sortir de franc, gràcies als punts acumulats del programa MyNintendo de la Switch.

Es tracta del Road Fighter en versió arcade de la línia Arcade Archives de Hamster. Un clàssic de Konami que és un dels meus jocs d'infantesa en versió MSX, però que ara he pogut provar en versió original de recreativa, amb prou diferències, i el cert és que hi estic força enganxat.

L'Observer és un títol que tenia al punt de mira des que va sortir, però tenia un preu força elevat per ser exclusivament digital, i ara que l'han rebaixat me l'he comprat.

Sembla que té una ambientació cyberpunk força bladerunnera, i precisament la cara visible del joc és el  recentment desaparegut Rutger Hauer, per sempre associat a Blade Runner. No en sé gaire cosa més, però té bona pinta.

També sembla que té una ambientació que recorda la mítica pel·lícula de 1982 d'en Ridley Scott aquest The Way Remastered, un joc estil Flashback o Another World pel que fa al seu aspecte gràfic, però en realitat llançat originalment el 2016 (a la Switch el 2018). 

Pràcticament regalat, per menys d'1 euro, valia la pena comprar-lo i formar-se una opinió pròpia del títol, i espero no trigar gaire temps a posar-m'hi i poder-ne parlar aquí.

I al final m'he decidit, ajudat pel baixíssim preu d'un codi que he trobat en una coneguda botiga online de venda de codis digitals, a comprar per a Steam un pack format pels jocs The Dig, Loom, Indiana Jones and the Last Crusade i Indiana Jones and the Fate of Atlantis, clàssics de les aventures gràfiques dels quals jo, en la meva ignorància, fins fa poc només coneixia el Fate of Atlantis, un mític que tothom deu conèixer com a mínim de nom. 

En aquest cas, al contrari del que va passar amb les meves últimes compres per a ordinador, del mes passat, el meu PC sí que reuneix els requisits per fer-los anar. I ja en tinc ganes!

I l'única cosa física, que no és un videojoc, sinó un accessori, que en el meu cas vull per simplement decorar: l'amiibo de la Planta Piranya dels Super Mario, tot i que es va llançar fa uns mesos arrel de la seva aparició com a lluitadora al Super Smash Bros. Ultimate. 

M'ha costat trobar-la, primer perquè em vaig confiar i pensava que la trobaria de sortida al Carrefour, on valen 2 euros menys que a la resta de botigues, però justament va ser el primer amiibo de la seva tongada que es va exhaurir allà, i ja no hi va tornar. I segon, perquè al seu preu normal també es va acabar exhaurint a tot arreu, fins que de tant en tant tornava i al final vaig ser prou ràpid després de rebre una alerta de noves existències.

I això ha estat tot per al mes d'agost. Al final ha estat un mes de poca despesa, però sí que m'he comprat un grapadet de jocs digitals, així que no ha estat un mes desert, està clar. Setembre, d'altra banda, es presenta boig, fins al punt que he hagut de deixar, com a mínim per a més endavant, algunes compres perquè la despesa es disparava massa, i em vull posar seriós en el projecte de comprar menys i gaudir més, tenint en compte l'escàs temps lliure de què disposo.

   

Compres: abril de 2019

Aquest mes d'abril m'he portat força bé, ja ho avanço. He comprat poca cosa, i a més han estat en el 75% dels casos adquisicions que tenia molt decidides des de feia temps, i en l'altre 25%... bé, una decisió impulsiva basada en la curiositat. 

Comencem amb un títol que, igual que les dues primeres entregues de la saga, es va anunciar molt poc abans del seu llançament, a diferència del que passa amb altres títols de la línia Arcade Archives.

Es tracta del Donkey Kong 3, només per a la Switch, que igual que el primer Donkey Kong i el Donkey Kong Jr., té versió per a la NES, però aquesta és la de recreativa i es pot jugar per primer cop de manera oficial gràcies a Hamster. 

No l'havia provat mai, i he de dir que l'estona que de moment he pogut dedicar-li ha estat divertidíssima. Una sorpresa que no m'estranyaria que m'agradés més que els seus dos germans grans i molt més coneguts. L'última entrada d'aquest blog, precisament, hi té molt a veure en parlar sobre el seu protagonista. O, més ben dit, aquesta compra la va motivar.

De la mateixa gent, els de Hamster, però a la línia ACA Neo Geo, he comprat el Baseball Stars 2, que tampoc havia provat mai, però em venia de gust tenir a la Switch un altre joc de beisbol, que se suma al meu estimat Super Baseball 2020, i el complementa amb una proposta arcade, també, però no pas futurista.

Li tenia moltes ganes, des que en va sortir l'entrega anterior, Baseball Stars Professional, que no vaig voler perquè tenia entès que aquesta la superava en tot, i finalment es va anunciar aquesta entrega i va acabar sortint. 

Com que ho explico per ordre cronològic, ara toca la compra impulsiva, i és aquest Nintendo Labo VR Kit per a la Switch, l'aposta de Nintendo per la realitat virtual de baix cost, però que està meravellant tothom per la seva relació qualitat-preu, i que per a algú com jo, sense experiència en aquesta tecnologia més enllà d'haver-la provat breument dues vegades, sembla un producte ideal. 

Reconec que part de la meva motivació per comprar-ho, quan no vaig fer -ni faré- cas dels altres packs de construccions amb cartró d'aquesta línia Nintendo Labo, a més de la qüestió de les ulleres de realitat virtual, va ser que s'havia d'implementar al The Legend of Zelda: Breath of the Wild i al Super Mario Odyssey, els dos jocs més emblemàtics de la consola, però sembla que el resultat no ha estat gaire bo, en el primer cas perquè diuen que mareja molt i en el segon, perquè són minijocs curtets, però espero que m'agradin les coses que hi ha al kit.

I acabem amb un amiibo, que ara feia temps que no me'n comprava. Al Super Smash Bros. Ultimate han afegit en Ken com a "Echo Character" d'en Ryu, és a dir que són pràcticament iguals, però canvia l'aspecte. Com a la saga Street Fighter, vaja. 

El cas és que van anunciar que en farien un amiibo, i com que al capdavall és el meu personatge habitual a la saga més popular del gènere dels videojocs de lluita -encara que, com sempre dic, m'agrada agafar-los tots-, l'havia de tenir, i he esperat pacientment fins que ha sortit. 

Això ha estat tot. Ja veurem de cara al maig, perquè hi ha un parell de coses que vull i una altra que vaig comprar fa temps però triga en arribar -estava previst, cap problema en aquest sentit- i espero que arribi al maig. Sigui com sigui, a l'abril m'he portat força bé. M'he gastat més diners en llibres i còmics, això sí.

   

Compres: desembre de 2018

Aquest mes hi podria haver moltes compres, encara que hi compti els regals quan me'n fan, però com que a casa ara fem només Reis, hi ha una sèrie de videojocs que són comprats al desembre, però que rebré al gener i, per tant, serà llavors quan sortiran a l'entrada corresponent. 

Això no vol dir que desembre hagi estat un mes de sequera, però sí de certa tranquil·litat, encara que sigui enganyosa.

Comencem amb el llançament del mes, un èxit de Nintendo que fa que la Switch tingui, per fi, una entrega de la popularíssima saga Smash Bros. amb aquest Super Smash Bros. Ultimate.

Més gran que mai, jo he tingut la mala sort de rebre'l 13 dies després del llançament per culpa d'una cagada de Seur i Fnac per la qual no s'han disculpat adequadament, però al final el tinc i, com que he fet una sèrie de tripijocs pel mig, m'ha sortit a meitat de preu.

També per a la Switch he comprat, de seguida que ha sortit, l'Arcade Archives Donkey Kong Jr.

Igual que el seu predecessor, per complicades qüestions legals no s'havia tornat a veure en versió recreativa des del seu llançament, el 1982.

No ens movem de Nintendo, però sí de consola, i passem a la GameCube, per a la qual he pogut comprar a un preu acceptable per a mi, tot i que la caràtula té més senyals d'ús del que m'hauria agradat i del que es veia a l'anunci, l'F-Zero GX, al darrere del qual feia molt que anava.

Ha estat possible perquè he aprofitat que una cosina política que viu a Anglaterra, però que és d'aquí i havia de venir per Nadal, va acceptar rebre'l a casa seva i, així, he pogut pagar un enviament baix, altrament es disparava massa.

Amb el mateix sistema però per a la Xbox 360 he rebut per fi el Mega Drive Ultimate Collection, amb més de 40 títols clàssics recopilats de la Mega Drive, però també alguns de desbloquejables de Master System i recreativa.

Tant l'un com l'altre els havia comprat al novembre, però fins ara no m'han arribat a causa del peculiar mètode d'enviament que vaig triar.

I acabo amb una compra per a la Xbox One que feia temps que volia fer, però que ha estat ara perquè la vaig trobar a un preu molt bo.

És l'Injustice 2 en l'edició Legendary, amb tots els personatges addicionals inclosos, on destaquen en Hellboy i les Tortugues Ninja, convidats especials en aquest joc de lluita de l'Univers DC la primera part del qual ja tenia en Xbox 360 i que m'encanta.

I això ha estat tot. Ja veurem què em porten els Reis, però segur que permetrà una nova entrada d'aquesta secció.

Compres: agost de 2018

Aquest mes se m'ha escapat de les mans. Augmentem el saldo negatiu de jocs físics al mes en dos, per un total de cinc, i d'una manera curiosa.

Normalment passa quan compro algun videojoc retro, que no el tenia al calendari de llançaments, com és natural, però aquest agost no hi ha hagut cap llançament que tingués previst comprar tant sí com no. Llavors, les compres físiques han estat de títols clàssics. 

El WarioWare Smooth Moves de la Wii ha estat una compra realment inesperada. Seguint articles a eBay d'un venedor que acostuma a fer subhastes de moltes coses alhora el vaig veure i vaig provar sort, i el vaig guanyar.

En general els jocs de "festa", els minijocs pensats per jugar en companyia, no són el meu estil, però vaig pensar que aquest podia estar bé per a ocasions futures, tot i que potser no s'acaba fent servir gaire.

El que m'ha fet molta il·lusió poder comprar, però, ha estat el Sonic 3, de la Mega Drive, un títol que quan va sortir valia no sé si 16.000 pessetes (uns 100 euros), com segurament de manera errònia recordo, però 12 o 13.000 sí, i això a la Mega Drive era una barbaritat, també per a la meva butxaca.

Durant els aproximadament 12 anys que fa que vaig tornar als videojocs i em vaig interessar pel retro no l'havia pogut trobar a 25 euros (faig una excepció a la norma que em vaig imposar fa unes quantes entregues d'aquesta secció de no esmentar els preus), que era el preu màxim que m'havia fixat, però després de molta paciència al final el vaig trobar, complet i en un estat més que acceptable, en una botiga de segona mà de Mataró. No m'ho hauria pensat mai, ja que aquestes botigues en ser intermediàries disparen els preus per tal de treure'n un lògic benefici. 

He dit que aquest mes no hi havia cap llançament que m'interessés, però no és del tot cert: hi havia, de la Xbox One, el Shenmue I&II, la remasterització dels clàssics de la Dreamcast. Jo tenia només el segon, però el primer no hi havia manera de trobar-lo a un preu raonable i en bon estat.

Doncs bé, al final no m'ha calgut comprar-lo en Xbox One, perquè he guanyat una subhasta d'un Shenmue de la Dreamcast en un estat impecable, excel·lent, per una mica més el que esperava gastar-me, però tal com està me'n sento satisfet. Dues compres esperadíssimes des de feia anys han tingut lloc aquest mes, doncs. 

On m'he firat bastant, que diuen, és en el terreny digital. Aprofitant ofertes, enfonsaments de monedes estrangeres i altres oportunitats he comprat diversos títols principalment arcade. Per exemple, el Samurai Shodown II de la línia ACA Neo Geo, per a la Switch.

No havia jugat mai a cap títol de la saga, però recomanaven molt aquesta entrega i m'he decidit a comprar-la. I encara no hi he jugat, perquè...

...La primera, Samurai Shodown, ha estat d'oferta a la Xbox One i, com que tenia tan bon preu i els assoliments sempre em criden l'atenció, he comprat aquest i un parell de jocs més de Neo Geo per a la consola actual de Microsoft.

Cap dels pocs que estaven d'oferta era dels més destacats del catàleg de la poderosa consola de 16 bits, o eren entregues superades àmpliament per les seves seqüeles, però em vaig informar sobre si actualment encara valien la pena i en vaig triar tres, el segon dels quals aquest Alpha Mission II, un shoot'em up que no coneixia i que m'està agradant força.

El tercer per a la Xbox One ha estat el The King of Fighters 94, el primer de tots, malgrat que ja tinc el 98 a la Switch, perquè tot i ser primitiu em venia molt de gust jugar al videojoc inaugural de la famosa sèrie de lluita amb crossovers d'SNK.

Tornem a la Switch i acomiadem SNK amb aquest Real Bout Fatal Fury, recomanada entrega d'una saga de lluita que és una mica complicada de seguir, però sembla ser que en aquest títol hi ha història canònica i que té característiques pròpies que el feien atractiu.

Fa temps em vaig comprar, també digital i per a la Switch, la versió recreativa dels Arcade Archives del Double Dragon, i després va sortir el Renegade, versió occidental del Nekketsu kôha Kunio-kun -inclòs en aquest llançament-, però no me'l vaig comprar perquè no el recomanaven gaire. Ans al contrari.

Deien que havia envellit malament i probablement és veritat, però últimament m'interessen molt els beat'em ups i havia de tenir un dels degans del gènere, a més de l'entrega inaugural de la mítica i japonesíssima saga Kunio-kun i alhora l'origen més que espiritual de Double Dragon.

Quan va sortir el Donkey Kong a l'esmentada línia Arcade Archives me'l vaig comprar de seguida. Vaig explicar que m'havia fet molta il·lusió i que era d'allò més sorprenent pels problemes legals que hi havia hagut amb el codi original.

Aquell dia també es llançava l'Sky Skipper, un arcade de la mateixa Nintendo, igualment de 1981, que va passar desapercebut pel llançament del DK original, però que és un títol desconegut des del seu origen: als Estats Units no va agradar durant la fase de proves, es va considerar que no triomfaria i no es va distribuir als salons recreatius, i només en quedava una màquina a les oficines de Nintendo of America, a partir de la qual s'ha fet aquest llançament històricament tan interessant, encara que el joc, pel que diuen -ja ho provaré- no és res de l'altre món i és força estranyot.

Hamster no és l'única companyia que està rescatant clàssics de recreativa, també hi ha Flying Tiger Entertainment, amb la seva línia Johnny Turbo's Arcade.

És una línia més cara, tot i així és més pobra en opcions d'emulació que la de Hamster, i fins ara els seus títols no em cridaven l'atenció, però m'he acabat comprant el Nitro Ball, un joc esbojarrat i divertit que es mereix que se'n parli una mica més. A veure si gràcies a aquest llançament es fa realitat.

Una sorpresa en diversos sentits: fa poc que vaig sentir parlar del The Messenger, de la Switch, un títol d'estil retro que homenatjava el Ninja Gaiden original, però era només digital i valia força diners. Era una idea per al futur, per quan estigués rebaixat, perquè ha tingut molt bona acollida.

Però, per un error, el dia que sortia a la venda va estar per menys de 2 euros a l'eShop mexicana durant unes hores, ho vaig detectar i el vaig comprar a aquest preu.

Acabo amb The Bridge, un indie de trencaclosques que destaca pel seu disseny artístic i que feia molt de temps que no tenia clar si el compraria o no, però m'hi havia fixat. Estava sovint d'oferta a la Switch i a la Wii U, però finalment, de manera inesperada, me l'he comprat en Xbox One, a un preu baixíssim i amb l'al·licient dels assoliments.

Com podeu veure, aquest mes m'he comprat moltíssims videojocs. De físics més dels que esperava, però també han estat en dos dels tres casos objectes desitjats per mi durant anys. Els digitals... bé, com que són baratets no passa res, oi? Una altra cosa és el temps que tinc per jugar-hi. 

Compres: juny de 2018

Aquest mes agafo el meu crèdit negatiu d'un joc i l'augmento a dos negatius, ja ho avanço. Per si no es recorda, es tracta del meu propòsit de comprar un videojoc físic al mes com a màxim, amb la intenció de reduir la despesa i de no deixar que creixi tant la pila de títols que tinc però no toco per manca de temps.

La culpa, però, és de canvis de dates de llançament d'alguns jocs, cosa que hauria de significar que acabaré recuperant el saldo, però cada cop hi confio menys. En fi, comencem.

Anunciat fa mesos, tenia moltes ganes de tenir el recopilatori Street Fighter 30th Anniversary Collection per a la Switch, on es recullen 12 títols de la saga en versió recreativa, cosa que no és habitual, perquè normalment tenim les versions de les consoles. Són:

-Street Fighter (la primitiva i oblidada primera entrega, per la qual sentia molta curiositat)

-Street Fighter II: The World Warrior

-Street Fighter II': Champion Edition

-Street Fighter II Turbo: Hyper Fighting

-Super Street Fighter II: The New Challengers

-Super Street Fighter II Turbo

-Street Fighter Alpha: Warrior's Dreams

-Street Fighter Alpha 2

-Street Fighter Alpha 3

-Street Fighter III: New Generation

-Street Fighter III: 2nd Impact

-Street Fighter III: 3rd Strike

Aquest és el que havia de sortir al maig i finalment se'n va anar al juny. Però bé, el cas és que em feia molta il·lusió tenir-lo per poder conèixer bé la mítica saga, una de les meves preferides, i dedicar a cada joc, per petites que siguin les novetats en alguns casos, força temps.

A més, té molt de material extra, amb informació detallada de tots els jocs i del context històric en què es van llançar, tot un museu que els amants de la saga no s'haurien de perdre.

Més il·lusió encara em va fer -diria que fins i tot vaig fer un petit bot a la cadira- assabentar-me que sortia el Donkey Kong original a la línia Arcade Archives per a la Switch.

Primer, per la importància del joc, un dels grans dels primers temps del sector, que tampoc no havia tocat gaire fins ara. Però sobretot perquè va ser un anunci totalment inesperat, i a sobre amb un dia d'antelació.

I va ser inesperat no només perquè no s'havia anunciat a la llista de futurs títols arcade de Nintendo de fa uns mesos, dels quals fins ara només havien sortit 3 jocs, sinó perquè el Donkey Kong de recreativa no s'havia rellançat mai, en cap consola de Nintendo, per la disputa legal que va tenir lloc amb Ikegami Tsushinki, que havia programat el joc en col·laboració amb Nintendo l'any 1981 i que va ser traïda per la Gran N quan aquesta va decidir que necessitava més unitats i les va fer pel seu compte. No es va fer públic en què consistia l'acord extrajudicial a què van arribar, però devia impedir que sortís el joc, perquè fins ara no s'havia pogut veure la ROM original de manera legal.

També pot ser que Hamster hagi negociat la incorporació del videojoc a la seva línia tractant-lo com a third-party i Nintendo i Ikegami s'hi hagin avingut, però no s'ha explicat.

El que estava totalment previst era el Mario Tennis Aces, la nova entrega de la saga tennística per a la Switch, que vaig poder provar en una demo a principis de mes i que em va convèncer prou.

A més, té un munt de personatges de l'univers d'en Mario i pot donar molt de joc, encara que això que es publiciti com "el Mario Kart de la raqueta" em sembla exagerat.

Un títol indie i digital del qual vaig llegir coses molt bones quan va sortir, però que precisament perquè és només digital trobava una mica car.

Al final m'he fet amb el Golf Story a un preu reduït, aprofitant una rebaixa i el fet de poder-lo adquirir a l'eShop mexicana, que ha fet que em sortís millor. A veure quan tinc temps per dedicar-li, però.

Si els càlculs quedaven alterats pel retard del recopilatori dels Street Fighter, també hi ha contribuït el procés contrari, l'avançament de la data de sortida d'un altre recopilatori, que havia de sortir al juliol i al final ha estat al juny.

Es tracta del Crash Bandicoot N. Sane Trilogy, amb les remasteritzacions del tres primers jocs de la saga del que erròniament s'acostuma a considerar una mena de mascota de les PlayStation -tot i que ha tingut jocs en d'altres consoles-: Crash Bandicoot, Crash Bandicoot 2: Cortex Strikes Back i Crash Bandicoot: Warped. Una compilació que ja havia sortit per a la PlayStation 4 l'any passat, però que un any menys un dia després ha arribat també a PC, Xbox One i el sistema per al qual l'he comprat jo, la Switch.

Aprofitant que havia acumulat prou punts de MyNintendo i que una part caducava amb el mes de juny, després de donar-hi moltes voltes els he fet servir amb el Top Hunter Roddy & Cathy, de la línia ACA Neo Geo.

És un dels títols de la mítica consola que ara puc jugar de manera legal sense endeutar-me gràcies a la Switch, però en aquest cas l'he comprat per les bones opinions que n'he llegit, sense cap experiència prèvia.

I ara, per acabar, unes adquisicions que no són ben bé compres. Feia temps que seguia els llibres sobre videojocs Console Wars, de Blake J. Harris, i Service Games: The Rise and Fall of Sega, de Sam Pettus.

També feia temps que volia trobar la manera de jugar ocasionalment en emuladors de recreativa (MAME) al PC amb un comandament, i el més raonable passava per aconseguir el receptor de senyal sense fils per a comandaments de la Xbox 360.

I comentant-ho al grup de WhatsApp que tinc amb els companys de Retroscroll el company Salore va dir que ell tenia tot això i que no ho volia, i m'ho va dur a la passada 53a Reunió d'Usuaris de l'MSX, on el vaig haver d'obligar a que m'acceptés un pagament simbòlic, ja que ell m'ho volia donar i jo no tenia res d'equivalent amb què obsequiar-lo i que així fos un intercanvi de regals. Gràcies, company!

I així ha estat aquest mes, després del qual passo a tenir un crèdit negatiu de dos videojocs físics, però en part, com deia més amunt, per canvis de dates de llançament.

Compres: maig de 2018

Un nou mes amb cert moviment, que al final ha estat menys pel retard en la sortida d'un joc, que se'n va al juny, on ja veurem que consumeixo el "crèdit" i una mica més. Però concentrem-nos en el mes de maig, en què he comprat uns quants jocs digitals i dos de físics.

Aprofitant saldo de l'eShop de Nintendo que vaig aconseguir amb molt bon preu he adquirit un títol que em feia dubtar, perquè la gent deia que era un clàssic però que estava una mica desfasat i costava de jugar actualment.

Parlo del Double Dragon de recreativa, a la línia Arcade Archives, per a la Switch. Al final em vaig decidir per comprar-lo perquè el meu interès pel gènere beat'em up ha renascut amb força i tenia ganes de tenir-lo.

També volia un shoot'em up, shmup o "joc de naus" clàssic, i de la línia ACA Neo Geo hi havia moltes opcions per triar, però de moment m'he decantat per l'Aero Fighters 2, que em cridava l'atenció pels escenaris i l'orientació vertical.

Aquest és el que m'ho desquadra tot. No hi comptava perquè és de segona mà i evidentment no el tenia al calendari de llançaments, però el tenia al punt de mira des de feia molt de temps, i finalment l'he aconseguit al preu que volia i amb la caràtula normal, no Classics.

És el Lego Batman 2: DC Super Heroes per a la Xbox 360 (l'hauria pogut comprar en Wii U o Nintendo DS, però volia la possibilitat d'adquirir-ne els DLC, ja veurem si ho faré). Ja tenia el primer i el tercer, i em faltava aquest. Que no és que calgui jugar-hi per ordre, però deixeu-me ser primmirat.

Per a la Xbox One no m'he pogut resistir a l'oferta de l'Arcade Game Series 3-in-1 Pack, que per menys de 2 euros m'ha permès descarregar a la consola els clàssics de Namco Pac-man, Galaga i Dig Dug.

Tots tres els tenia ja al Namco Museum de la Switch, però són clàssics que no fa mal tenir en diversos sistemes, i a més a la Xbox One tenen assoliments, i força bons, que sempre és un al·licient.

El Pac-man 256 formava part de la mateixa oferta setmanal i, tot i que ja el tenia al mòbil i de franc, m'ha fet gràcia que entrés a la meva col·lecció de l'actual consola de Microsoft, i certament és un títol molt divertit i una gran versió del clàssic.

Finalment tenim l'Owlboy, un videojoc del qual reconec que no havia sentit a parlar fins que va sortir en digital per a la Switch, i en parlaven molt bé gràcies a la seva història i uns preciosos gràfics d'estil 16 bits. 

És un d'aquells casos de títols indie que tenen tant d'èxit que acaben sortint en format físic, i com que ha sortit molt bé de preu he volgut que formés part de la meva col·lecció.

Això ha estat tot aquest mes, que no ha estat poc en quantitat, però sí en despesa, que al capdavall també és important. 

Compres: abril de 2018

Aquest mes hi ha força moviment, perquè el món de les ofertes sobtades és com és i he pecat, tot i que, si ho pensem bé, en realitat no: en el meu propòsit de comprar un videojoc físic al mes com a màxim -és a dir, si un mes no m'interessa res no cal que me'n compri cap-, i com que al març els que vaig tenir van ser regals no en vaig comprar cap. 

Malgrat els meus càlculs per als propers mesos, però, aquest mes m'he comprat el joc d'abril i el que tenia de crèdit del març. I hi ha un parell de coses més que no compten, i aquest cop no és cap excusa, perquè són un regal pendent i un canvi de versió digital per física.

El primer dels jocs que no esperava comprar, i que he adquirit perquè estava sorprenentment rebaixat, és el Mario + Rabbids: Kingdom Battle, un dels títols revelació de la Switch de l'any passat.

Semblava que barrejar en Mario i companyia amb els Rabbids -saga que, per cert, no he tocat mai- no era gaire bona idea, i se n'encarregava Ubisoft, companyia de prestigi però al capdavall independent de Nintendo, i... la cosa va sortir molt bé i va triomfar. Ara podré saber per què.

Ja hi havia renuncia, a l'edició completa del Batman: Arkham Origins de la Xbox 360. De fet, ja estava jugant a la quarta entrega de la saga a la Xbox One, i amb el pas del temps havia abandonat i havia decidit que seria més fàcil comprar el joc base per 4 o 5 euros i adquirir els DLC per separat.

Al capdavall, havia llegit que la Complete Edition en realitat era la mateixa, però amb nova funda i els codis per descarregar-se els continguts extra. El que abans es considerava una edició lamentable i que ara trobem sovint a les "GOTY" o "Ultimate" de les consoles modernes. Doncs bé, al final va baixar de preu de manera sobtada i considerable i, a sobre, per primer cop des que el vigilava, venut directament per Amazon amb totes les garanties que estaria precintat i, per tant, amb els codis sense fer servir.

Entrem en els físics que no compten: el Shantae: Half-Genie Hero, que ja fa temps que voltava per altres consoles, fins i tot a la Wii U en digital, rebia una edició física ben bufona i generosa i la Switch la rebia després d'uns mesos de tenir disponible el joc digital.

Ha estat un regal d'aniversari amb retard, i per tant no consumeix cap dels meus autoimposats crèdits, per tant tothom content.

El que tampoc no en consumeix, però pels pèls, és el Wonder Boy: The Dragon's Trap, també de la Switch. El remake del mític Wonder Boy III: The Dragon's Trap de la Master System -que també tinc, però hi vaig jugar un sol dia, el de la marató de videojocs pel 6è aniversari del blog- va sortir fa molt de temps en digital i la gent en demanava una edició física, que els de Lizardcube, els desenvolupadors, no descartaven, però la consideraven a llarg termini i sense especificar plataformes.

Cansat d'esperar, al desembre me'l vaig comprar digital aprofitant una oferta, i llavors es va confirmar el seu llançament en físic a Europa. Vaig posar a la venda el perfil on el tenia descarregat -per sort no era l'habitual- i generava molt d'interès, però em va fer patir, amb un cas de penediment inclòs i un comprador final d'allò més sospitós, però que va complir.  

Vaig aconseguir vendre'm el digital, doncs, però quan ja havia sortit el físic, que li feia la competència per l'interès de possibles compradors. D'infart. I, per tant, he canviat una cosa per l'altra i he posat molt pocs diners pel canvi.



Si no heu vist el vídeo de l'unboxing dels dos jocs us agrairia que el miréssiu ara, més que res perquè ha estat el muntatge més complicat que he fet i crec que m'ha quedat força bé.

El que ja no em pot sorprendre per sortir en físic, perquè ha passat massa temps des del seu llançament japonès, és l'últim recopilatori de 3D Classics de Sega per a la Nintendo 3DS, de manera que quan els vagin posant d'oferta em compraré en digital els jocs que incloïa i que m'interessen, tot i que malauradament no seran tots els que els japonesos tenen la sort de tenir al seu recopilatori, perquè n'hi ha que només es troben allà i no tenen versió digital.

En fi, aquest mes s'han rebaixat i he adquirit dos jocs, un d'ells el 3D Gunstar Heroes, la versió tridimensional d'un clàssic de la Mega Drive -la versió original del qual ja tenia-, tot i que no el va fer Sega, sinó Treasure. 

També tenia en Mega Drive l'original del 3D Super Hang-On, al capdavall va ser un dels videojocs amb què vaig conèixer la consola, però en realitat aquesta versió per a la 3DS es basa en la recreativa, per tant no és ben bé repetit.

No és de la línia 3D Classics, però està relacionat amb la Mega Drive perquè és un remake d'un dels seus títols, l'Steel Empire, un shmup que havia seguit a la 16 bits de Sega abans de desistir pel preu que en demanaven, i un títol que no ha estat mai barat a l'eShop de Nintendo, però aquest mes ha estat al 50% i ho havia d'aprofitar.

Tornem a la Switch, en el seu vessant retro, perquè per fi m'he comprat un dels títols de la línia ACA Neo Geo que esperava, el Super Baseball 2020, gràcies a un descompte força important que em va permetre comprar una targeta de l'eShop a molt bon preu.

A aquest títol hi vaig jugar força en versió SNES en emulador, una manera de jugar poc habitual en mi, però puc dir que em va permetre descobrir videojocs com aquest, i me'n vaig enamorar, i després vaig descobrir que també hi era per a la Mega Drive i que originalment era de Neo Geo, versió que ara ja tinc. Agradant-me tant el beisbol per a mi era una compra obligada.

Acabo amb un altre joc dels Arcade Archives, però aquest cop no de Neo Geo: és el Punch-Out!!, la recreativa original de Nintendo -en aquest cas no és un títol de NES portat a les màquines VS. System de la Gran N, sinó que va passar de l'arcade a la consola de sobretaula- dedicada a la boxa, una altra disciplina que m'agrada.

Jo vaig jugar per primer cop a la versió de la NES amb la NES Mini, i vaig entendre per què és tan popular, però ara tinc l'oportunitat de provar la proposta original, tècnicament molt per sobre i molt similar a la de la Super Nintendo. De tota manera m'interessen tots els Arcade Archives de la companyia, encara que sigui per motius històrics, i com que els treuen molt de tant en tant...

En fi, un mes de força activitat, però en què em mantinc en l'objectiu. El maig es presenta també mogudet, però he fet un exercici d'autocontrol i hi ha un llançament que no tinc pressa per tenir i la seva adquisició queda ajornada sine die, de manera que el mal no serà tan gran.